Una visió brillant de la modernitat

El fugitiu que no se'n va

El fugitiu que no se’n va

Santiago Rusiñol i la modernitat

Raül Garrigasait

En la història de la creació artística hi ha un moment en què tot trontolla: la burgesia xoca amb els marginats, els ideals moderns lluiten contra l’atracció del primitivisme, i la violència, l’Estat i els diners assetgen la llibertat.

Entre nosaltres, aquest moment està indissolublement lligat al pintor i escriptor Santiago Rusiñol. Burgès i bohemi, exquisit i populatxer, amb un peu a Barcelona i l’altre a París, Rusiñol va encarnar com ben pocs la figura de l’artista modern i conflictiu.

Aquest llibre s’endinsa amb audàcia en el seu món, estirant els fils de la pintura, la música, la literatura i la política, i a partir d’un temps i un lloc concrets presenta una visió brillant de la modernitat artística.

 «Rusiñol és una reserva d’art i literatura que espera apagada. Es pot revifar en qualsevol de nosaltres. Aquest llibre també vol ser una incitació a llegir, a mirar, deixar-se escalfar per la creació artística, la foguerada santa que crema des que l’home és home i s’extingirà amb la humanitat. »

 Del pròleg d’El fugitiu que no se’n va

L’autor, Raül Garrigasait

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha publicat El gos cosmopolita i dos espècimens més, un assaig a mig camí entre la reflexió filosòfica i la narrativa, i la novel·la Els estranys, distingida amb el Premi Llibreter i el Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana de l’Any. Ha traduït Plató, Goethe, Papadiamandis, Joseph Roth i Peter Sloterdijk, entre altres. La seva obra, tensa i original, gira al voltant dels ídols de la modernitat.

Un tast d’El fugitiu que no se’n va

«Rusiñol explora les excentricitats dels qui es veuen cridats o forçats a assajar formes de vida noves, ressegueix tots els moments de la relació entre la puresa de la vocació artística i les exigències del cos, dels diners i de la societat. Els presenta des del lloc on la tensió és més forta, on les recompenses són més elevades però també els cops més cruels. Entre aquests extrems neix l’art modern. Explicar-los als lectors era una manera més de traduir el nou espai estètic a aquell públic que, ho sabés o no, també vivia a tocar el meridià de París.»

Del mateix autor a Edicions de 1984

Els estranys

  •  Premi Llibreter 2017
  • Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana 2017
Anuncis

Aquest estiu, dos nous títols a la Butxaca

FullSizeRender (87)

Mars del Carib – Sergi Pons Codina

Butxaca 1984, 27

A cada barri hi ha un tuguri amb el millor de cada casa. A la vila de Sant Andreu, passada la Meridiana, aquest forat es diu Mars del Carib, santuari per a petits delinqüents, paradís de felicitats artificials, l’escola de la vida per a en Blai i els seus amics. Que el destí que la vida reserva als habituals del Mars del Carib sigui la presó o el cementiri els importa menys que defensar els colors del Sant Andreu i viure al límit.

Qualsevol intent de posar seny, de lliurar-se a l’amor o a la feina —a la fàbrica, al magatzem—, topa amb la seva frontal desafecció per l’autoritat. El vici marca el camí, i tots els camins porten al bar. I passada la Meridiana, al cor de Sant Andreu, el bar es diu Mars del Carib.

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, el Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure la seva primera novel·la. Ha publicat dues obres, Mars del Carib (2014) i Dies de ratafia (2017), amb èxit de crítica i públic.

Una qüestió personal – Kenzaburô Ôe

Traducció d’Albert Nolla

Butxaca 1984, 28

Una qüestió personal, l’obra més important de Kenzaburô Ôe, ha estat considerada pel The New York Times com «una novel·la quasi perfecta». L’autor tracta un tema universal, difícil i complex servint-se d’unes imatges vives i impactants: ¿com reacciona un pare davant el naixement d’un fill discapacitat? En Bird, el protagonista, és un intel·lectual frustrat que es veu atrapat en un matrimoni fracassat; un jove de vint-i-set anys amb tendències antisocials que més d’una vegada a la vida, quan ha hagut d’afrontar un problema crític, s’ha deixat arrossegar per un mar d’alcohol. Però mai fins ara no ha hagut de fer front a una crisi personal tan greu com la possibilitat de viure per sempre més atrapat per la responsabilitat de tenir un fill malalt. ¿Ha d’abandonar-lo? ¿Gosa matar-lo? La implacable honestedat amb la qual Ôe retrata el protagonista converteix en Bird en un dels personatges més inoblidables de la ficció recent.

Kenzaburô Ôe (Ôse, illa de Shikoku, 1935), guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1994, és reconegut internacionalment com un dels escriptors més impor-tants i influents de la postguerra. Famós pels seus relats poderosos sobre el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i per la seva lluita personal per acceptar la discapacitat mental del seu fill, l’Acadèmia Sueca va elogiar «la seva força poètica [que] crea un món imaginari on la vida i el mite es condensen per formar una imatge desconcertant de la condició humana avui en dia».

 

Synge i la Irlanda del seu temps

Viatges per Irlanda

J. M. Synge

Traducció d’Oriol Ampuero

FM174_Synge

John Millington Synge, un dels més grans dramaturgs irlandesos del segle xx ―i, probablement, el més original­―, va ser, també, un dels escriptors de viatges més fascinants de la centúria. En els seus llibres de viatges va trobar una manera d’escriure sobre Irlanda profundament intuïtiva, però alhora clarament antiromàntica; la lenta desaparició d’aquell món l’imbuïa de malenconia, i, tot i estimar obertament els indrets isolats i la seva gent, renuncià a idealitzar-los. A Connemara, Synge viatjava acompanyat del pintor Jack B. Yeats, germà petit del poeta W. B. Yeats. En canvi, Synge va viatjar sol per Wicklow i l’oest de Kerry. Aquest llibre, publicat originàriament amb el títol de Viatges per Wicklow, l’oest de Kerry i Connemara, va aparèixer el 1910, un any després de la mort de l’autor a trenta-vuit anys.

Unknown

Synge va treballar la llengua com si fos argila i va crear ritmes i frases d’una quietud i una sensualitat sorprenents. En el seu relat d’una Irlanda sota la pressió de la modernitat, donà compte de tot el que subsistia d’un món antic, un món on va trobar tresors que calia conservar. Creà un estil de prosa d’una bellesa perdurable, en acordança amb els indrets remots per on vagarejava. Ja sigui en la seva literatura de viatges o en el seu teatre, Synge continua essent una de les figures amb més talent i més captivadores de la renaixença literària irlandesa.

Del pròleg de Colm Tóibín

L’autor, John Millington Synge

Synge,_John_Millington_-_Ein_Inselbewohner_auf_Inishmaan,_einer_der_Aran-Inseln_im_Westen_Irlands_(Zeno_Fotografie)John Millington Synge va néixer a Rathfarnham, prop de Dublín, el 1871. Entre els seus escrits s’hi troben alguns articles i assaigs sobre literatura celta medieval i sobre el moviment intel·lectual irlandès, però sobretot destaquen les obres teatrals Genets cap a la mar, El joglar del món occidental i Les bodes del llauner, que van ajudar a revolucionar el teatre irlandès i al reconeixement de la llengua i la cultura tradicionals a Irlanda. Les illes Àran, el seu altre gran llibre de viatges, ha estat publicat també en aquesta mateixa col·lecció. Synge va morir a Dublín el 1909.

Un tast de Viatges per Irlanda

«Entre les cases escampades pels turons del comtat de Wicklow m’he trobat molta gent que denota de manera ben singular la influència d’un indret particular. Generalment, aquesta gent viu a tocar de velles carreteres i senders per on no passa gairebé ningú al llarg del dia, i té la vista posada tot l’any en perpètues barreres de bruguerar. En cada estació hi ha forts aiguats, sovint durant una setmana seguida, fins que del sostre de palla cauen gotes tenyides d’un ocre apagat i el trespol de les cases sembla retornar a la naturalesa dels aiguamolls veïns. Després els núvols escampen i a la nit hi ha un temporal esfereïdor provinent del sud-oest —tots els alerços que sobreviuen per aquests verals s’inclinen i es torcen cap al punt on surt el sol de juny—, en què el vent davalla per les estretes fondalades amb el remolí i el brogit encanonat d’un torrent, i s’interromp de tant en tant en sobtats silencis que mantenen l’esperit en tensió. En moments com aquests, la gent s’arrauleix tota la nit a l’escalf d’uns pans de torba i els gossos udolen als camins.»

 Altres obres de Synge publicades a Edicions de 1984

Les illes Àran (Mirmanda, 2 / Traducció d’Artur Quintana i Font)

L’estiu d’un adolescent que es veu atrapat entre dues edats

 Agostino

FM173_Agostino

Alberto Moravia

Traducció d’Alba Dedeu

 

L’Agostino deixa de ser un nen l’estiu en què la seva mare s’enamora d’un home. Aquella deessa que ell sempre havia imaginat dedicada i intocable és també una dona. Decebut i ressentit per aquesta descoberta, el protagonista malda per alliberar-se de la figura materna i comença a freqüentar amistats dubtoses que el portaran a deixar enrere la innocència. La brutalitat d’aquests nous amics l’espanta però també hi ha alguna cosa d’ells que el fascina, una atracció deliciosa i cruel que l’atrapa i el repulsa alhora.

Moravia explora amb precisió la dolorosa i incerta aventura de l’adolescent que es veu atrapat entre dues edats. Més enllà de la descripció d’una etapa difícil i plena de turments, en aquesta història hi podem llegir els símptomes d’una altra crisi que se situa en el centre de tota l’obra de l’autor: el desajustament entre la consciència i la realitat.

L’autor, Alberto Moravia

7b7a2e3bd45f5d09b914bdb71fe710af

Nascut a Roma el 1907, Alberto Moravia va escriure la seva primera novel·la, Els indiferents, quan tenia poc menys de vint anys en un sanatori del nord d’Itàlia on es refeia d’una tuberculosi que no li va deixar acabar els estudis. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser perseguit pels feixistes per haver escrit una sàtira política. Després del final de la guerra, torna a Roma i gaudeix d’una gran popularitat. La seva obra està conformada per una trentena de títols entre els quals destaquen El conformista, El menyspreu i La camperola. Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema per directors com ara Vittorio De Sica o Jean-Luc Godard. Agostino també va ser duta al cinema el 1962. Va morir a Roma el setembre del 1990.

Un tast d’Agostino

«No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois. ¿És que la manera irreverent de parlar dels companys no era, potser, com la nuesa materna que havia entrevist, una força destructora de l’antiga condició filial que ara li repugnava tant?»

 

“En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins”[Mircea Cărtărescu]

Kyra Kyralina FM172_Kyra_Kyralina

Panait Istrati

Traducció de Xavier Montoliu

Pròleg de Zamfir Bălan

Els relats d’Istrati ens capbussen en el realisme èpic de la seva infantesa i joventut al delta del Danubi, des d’on es comerciava amb l’Imperi otomà, i en el món agitat de la Mediterrània oriental. Els seus protagonistes són gent lliure, tal vegada nàufrags d’un món canviant amb un destí fascinant. Del cicle d’Adrian Zografi, l’alter ego de l’autor, n’excel·leix Kyra Kyralina, publicat l’any 1923 amb pròleg de Romain Rolland. L’escriptor francès anunciava als lectors que es trobarien amb un «narrador nat» i que «un cop començada una història, ningú no sap, ni ell mateix, si durarà una hora… o mil i una nits».

Kyra Kyralina, Stavru ens narra les peripècies a la llar materna al port de Brăila, la vida viciada per un turc i, finalment, la recerca desesperada de Kyra als harems de Constantinoble amb el colofó de la descoberta de l’amistat i la llibertat.

A les nostres lletres, l’obra istratiana va ser molt llegida durant la dècada dels vint i trenta gràcies a l’amistat d’Istrati amb Pere Foix i Cases, amb qui va coincidir a París, que, testimoni de l’èxit francès, el va traduir tot seguit. Més tard, «l’enorme capacitat narrativa d’aquest gran déclassé» va encisar Jaume Vidal i Alcover. Ara, traduïts aquests relats del romanès, es fa palès l’estil més fresc i viu d’Istrati.

L’autor, Panait Istrati

Panait Istrati la Paris-Le Hetre rouge -resedinta lui Lefere 23-07-1933

Muzeul Naţional al Literaturii din București

Àvid de lectura i compromès amb l’amistat, l’home i la paraula, Panait Istrati va néixer a Brăila (Romania) el 1884. Fill natural d’una bugadera romanesa i d’un contrabandista grec, va ser un escriptor autodidacte que va utilitzar principalment la llengua francesa, si bé va voler autotraduir-se al romanès. Amb una vida atzarosa, va viatjar com un aventurer fins a establir-se el 1921 a França, on, desesperat per la tuberculosi i la mort de la seva mare, va intentar suïcidar-se. Els seus manuscrits van arribar a Romain Rolland, que el va titllar de «Gorki dels Balcans». A causa de la crítica que va fer del sistema opressor soviètic després de la seva visita a l’URSS, una gran part dels intel·lectuals occidentals li van girar l’esquena. Va morir el 1935 a Bucarest.

En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins. Res no és accidental, tot està governat pel destí, cada ànima conté des del principi la seva pròpia tragèdia.

Mircea Cărtărescu a l’epíleg publicat en ocasió de la reedició de la traducció alemanya de Kyra Kyralina

Un tast de Kyra Kyralina

 «Pel camí cap a Slobozia, entre dos camps sembrats d’ordi, el carro amb els tres homes anava al trot. Davant dels ulls del cavall que es deixondia en la fresca de l’albada, l’estel del matí brillava en la volta porpra de l’aurora.

Una alosa va sorgir del sembrat i es va enlairar com una fletxa cap al cel. Stavru la va resseguir amb la mirada, fins que la va veure caure com una pedra. Amb els ulls clavats on l’havia vista caure, va cantar en aquella llengua universal coneguda pels homes que no tenen pàtria i amb aquella melodia que no es pot escriure en cap paper:

Si jo fos una alosa,

m’endinsaria com ella en el cel,

i no voldria tornar mai més a la terra,

on els homes sembren blat,

on els homes seguen blat,

on se sembra i se sega en va! »