«L’ofici de ser fill». Marina Espasa sobre «Professió del pare» de Sorj Chalandon, al diari Ara.

Font: Marina Espasa / Ara

400ProfessióPareGràcies a la perseverança d’Edicions de 1984, que ens serveixen la tercera novel·la en català de Sorj Chalandon, ens hem pogut fer una idea força aproximada del món d’aquest autor francès personalíssim, que escriu històries desolades amb la ràbia de qui dispara contra un objectiu invencible. La primera novel·la va ser Retorn a Killybegs, una inoblidable ficció sobre el conflicte irlandès escrita a partir de l’amistat entre l’autor i un dels caps de l’IRA. La segona, La quarta paret, ens traslladava a la guerra del Líban.

A Professió del pare li toca a la guerra d’independència d’Algèria, que fa de teló de fons d’una història familiar duríssima, com gairebé totes les que explica l’escriptor francès, que va ser corresponsal de guerra durant molts anys i que avui fa de periodista al setmanari satíric Le Canard Enchaîné, una publicació molt més seriosa que la majoria de les que pretenen ser-ho. Chalandon no fa concessions i fa servir una prosa que beu del millor periodisme: és eixuta i neta, i precisa com el tall d’una navalla. La tendresa, que és molta, la reserva per al fons de les històries que explica, i per a la construcció d’uns personatges que costen d’oblidar.

Un pare, una mare i un fill: aquesta és la unitat bàsica familiar a partir de la qual pot néixer qualsevol tragèdia. “Quina és la professió del teu pare?”, li pregunten al petit Émile tot sovint a l’escola. I el nen, de 10 anys, no sap com omplir la casella: el seu pare sempre és a casa, mai no veu ningú ni va a treballar enlloc, però li explica unes històries fabuloses sobre el seu passat de paracaigudista, agent secret, soldat, enviat especial o terrorista. Junts preparen missatges xifrats, parlen a través de walkie-talkies, envien cartes al president de la República, escriuen consignes revolucionàries amb guix a les parets o planifiquen conspiracions per matar De Gaulle: qui no voldria que no s’acabessin mai els jocs amb el pare? Però Chalandon no regala res: la història de debò és una altra, i és terrorífica. Gira al voltant de la malaltia mental, un tema delicat i perillosíssim a l’hora de fer-ne literatura, perquè és fàcil fer trucs i enganyar el lector. De trucs no n’hi ha gairebé cap (un de molt petit amb el metge de la família, però és del tot perdonable) i el que sí que hi ha és una capacitat d’humanitzar la qüestió, de fer-li sentir empatia al lector cap a una minusvalia que tenyeix una vida de manera definitiva, a partir de la descripció despullada d’un home que pateix profundament, a més de fer patir els que l’envolten. Un deu per a la sensibilitat amb què tracta el tema.

La història està narrada en primera persona, al principi amb la veu del nen innocent i després amb la de l’adult que malda per construir una vida estable. Les escenes entre el fill de 60 anys i uns pares ancians i indefensos, sobrevolades per uns silencis devastadors, són d’una tristesa i d’una finor extraordinàries: no es deixa mai de ser fill, i la feina es multiplica quan els pares no han sabut fer prou bé de progenitors. Però tampoc és possible odiar el pare, encara que fos brutal i s’ho mereixés. El personatge de la mare, observadora i víctima durant tota la vida, mereix un elogi a part: l’autor li regala un final com només es regala als millors. Com l’Émile, que és dibuixant, Chalandon comença fent un esbós sobre la fragilitat de la infantesa, aquell moment en què tot és creïble i possible, i acaba elaborant un retrat vívid i tendríssim, ple de foscor però també de calidesa, de les relacions entre pares i fills, velles i perdurables.

La llibreria La Central recomana, en la seva revista d’abril, «Professió del pare», de Sorj Chalandon

Font: Raquel Fernàndez Roura / La Central

400professiopareDe petits tots érem capaços de respondre la pregunta «A què es dedica el pare?», però en l’última novel·la de Sorj Chalandon, la professió paterna és el misteri a resoldre. L’André Choulans explica al seu fill Émile professions passades: futbolista, heroi de guerra, membre del grup de música Compagnon de la Chanson, assessor del president de Gaulle… però és arran de l’alçament d’Algèria el 1961 quan l’Émile descobreix que el seu pare és agent secret de l’OAS, una organització clandestina francesa. A partir d’aleshores s’explica una historia farcida de padrins espies, relats bèl·lics increïbles i americans amb llicència per matar. Però l’Èmile mai coneix cap dels protagonistes d’aquestes històries que el pare li explica. De totes maneres, l’Émile creu que forma part de l’organització que té l’objectiu de matar Charles de Gaulle, el president de la República Francesa.

Podem imaginar com acaba aquesta subtrama, però al llarg de les pàgines se’ns descriu un Émile que lluita per fer sentir orgullós el seu pare. Malauradament, l’únic que en treu és violència i càstig. En aquesta novel·la Chalandon ens mostra el mite del pare tirànic a través de la figura de l’André, un pare sever que maltracta i castiga el seu fill i la seva dona. Amb el pas dels anys l’Émile es converteixen restaurador de quadres i forma la seva pròpia família. No sap res de la seva família d’origen, tret de comptades visites, fins que el pare emmalalteix. Aquesta aproximació cap al pare el porta a descobrir la veritat sobre la seva infantesa.

Chalandon escriu una historia colpidora, plena de violència i guerra. Un relat sobre l’arrabassament de la infància feliç del nostre protagonista, l’Émile Choulains.

«El que el mar s’endú». Extraordinària ressenya d’«El mar, el mar», d’Iris Murdoch amb traducció de Laura Baena [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Glòria Farrés

Iris Murdoch va guanyar amb la novel·la ‘El mar, el mar’ el premi Booker del 1978 i, ara, Edicions de 1984 pública aquesta obra mestra en català

L’Anàbasi, de Xenofont, narra la llarga retirada dels mercenaris grecs des del cor de Pèrsia fins a Grècia quan perden en combat el general que els comandava, Cir el jove. Després de creuar el desert de Síria, Babilònia i Armènia, en una marxa de tres anys i més de 4.000 quilòmetres, arriben a un turó on divisen el mar Negre. És el clímax de l’obra, l’emoció de veure la fi de les llargues penalitats i l’arribada a casa: “El mar, el mar. I es passaven la consigna de boca en boca…” Iris Murdoch titula El mar, el mar una de les seves novel·les més importants –en va escriure vint-i-sis–, amb la qual va guanyar el premi Booker l’any 1978. També aquí el mar tindrà un paper desllorigador essencial. El protagonista, un dramaturg retirat a una casa davant el mar del Nord, veurà resoldre’s irremissiblement les complicades trames de la seva vida sentimental mentre el mar se li endurà un fill adoptiu i el primer amor. Aquesta obra magnífica, d’ambicions gairebé oceàniques, acaba de ser publicada per Edicions de 1984 en una bona traducció de Laura Baena.

Les al·lusions al món literari i filosòfic no es limiten únicament en aquesta referència del títol. Iris Murdoch (1919-1999), professora de filosofia a Oxford, deixeble de Ludwig Wittgenstein, amiga d’Elias Canetti, casada amb el crític John Bayley, omple les seves obres de ressons literaris i filosòfics: de Shakespeare a Russell, de La Bruyère a Keats, cita fragments oportuns i de gran força cognitiva. Però és des del fons de la tradició anglesa del XIX d’on rep la influència més gran: és hereva directa de Georges Elliot, de qui pren aquesta voluntat irrefrenable de fer sincerar els personatges, sotmetre’ls a una fonda i rigorosa introspecció i, com Elliot, no reprimeix el judici sobre ells, encara que sigui indirectament.

fm157elmarelmarEl mar, el mar, són les reflexions i vivències d’un director de teatre d’èxit que decideix retirar-se a un poble de la costa britànica per escriure les seves memòries. La narració parteix de la infantesa, però se centra especialment en el teatre, “Dec tota la meva vida a Shakespeare”, i en les relacions amoroses que l’han fet com és, des del primer amor –completament idealitzat– fins a les relacions que han conformat la seva vida. Com a bon gurmet, fa descripcions delicioses sobre el menjar: “Hauríem de beneir cada dia que ens porti una bona digestió i el preciós do de la gana.” I és que viu un període relaxat, proper a la felicitat, contempla els tons de color del mar, se submergeix en banys refrescants, gaudeix dels cels nocturns… En aquesta casa antiga, apartada dels homes, que s’alça damunt les roques, troba un refugi per escriure un text que el sobrevisqui. Charles Arrowby fa inevitablement un balanç de la vida als seixanta anys, els mateixos que tenia Murdoch quan escrivia la novel·la.

Ara bé, aquest curiós personatge és egoista, megalòman, i narra la seva vida sota una aparença frívola i brillant, amb escenes hilarants i diàlegs que van molt al fons, com les converses que té amb el seu cosí James. Perquè encara que la veu narrativa sigui la de l’artista, una veu arrogant i despòtica, sovint trobem la veritat de la narració en els diàlegs amb les amants i els amics, especialment en la veu del cosí James. Aquest cosí, l’únic familiar viu de Charles, li fa veure no només l’autoengany en què es complau i en què dia a dia es persuadeix, sinó l’autodestrucció que implica. Per exemple, d’aquest primer amor no realitzat del qual Charles no deixa de parlar amb idolatria, James li diu expeditivament: “No enyores la Harley, enyores la teva joventut.” Hi ha una reflexió constant sobre l’amor, sobre el matrimoni, sobre l’amistat, una indagació fonda sobre com vivim la relació amb els altres. Malgrat haver tingut moltes parelles, Charles sempre ha estat solter i es mira els matrimonis amb pessimisme, com entitats desconegudes, misterioses: “La gent es limita a negociar posicions de dominació i submissió. Sospito que, en realitat, els matrimonis feliços són molt pocs, però la gent oculta la seva tristesa i la seva desil·lusió. ¿Quantes parelles felices coneixem?” L’amic Peregrine, a quin punt anhelem la companyia d’algú; això és una mica més radical, més important que la passió, l’admiració o l’amor.”

La novel·la té més de set-centes pàgines, però es llegeixen de manera àgil: les trames estan treballades, els personatges són interessants i hi ha intriga. A més, hi ha una ambició literària immensa, que es mostra a través de les reflexions metafísiques escampades oportunament per tot el relat: des de la inquietud gairebé presocràtica per la natura –com quan Charles en dues ocasions contempla el cel nocturn, completament estrellat i brillant, i davant aquesta espectacularitat i fredor dels elements vol arribar a capgirar l’univers penetrant-hi amb la mirada, en una descripció amb tocs místics–, fins a l’aprofundiment en qüestions de la filosofia moderna, com ara quan James parla de la importància de la introspecció del jo i conclou: “Som uns éssers amb una capacitat d’introspecció molt secreta, i aquesta capacitat és el més sorprenent que hi ha en nosaltres, fins i tot més que la nostra raó. Però no podem limitar-nos a entrar a la caverna i mirar. La major part del que creiem saber de la nostra ment és pseudoconeixement. La nostra afectació és escandalosa, exagerem la importància del que creiem que valorem.” En una lluita entre la veritat i la mentida, la narració va desemmascarant l’afectació de Charles, que, cap al final de la novel·la, sembla adonar-se clarament del paper decisiu que han tingut els altres personatges a la seva vida.

Com sempre passa a les novel·les de Murdoch, l’element sobrenatural té aquí un paper principal: la racionalitat i lucidesa de què parlàvem conviu amb el sobrenatural. La influència li ve directament de Shakespeare: El mar, el mar fa pensar molt en La tempesta. Aquí, un monstre marí, sorolls estranys a la casa i coincidències sorprenents conviuen sense problema amb les vivències quotidianes. Gràcies a aquesta indefinició dels límits, el protagonista pot reflexionar sovint sobre les qüestions últimes, sobre la mort i la finitud, sense dramatismes, amb belles comparacions: “Res humà no és etern. Per a nosaltres, l’eternitat és com una il·lusió, és com un contes de fades. Quan el rellotge toca les dotze, tot es fa miques i s’esvaeix.”

Celebrem que Edicions de 1984 hagi traduït aquesta obra al català. Només disposàvem d’una novel·la en la nostra llengua, Sota la xarxa, traduïda per Montserrat Abelló als anys seixanta. Com diu la traductora i poeta en el pròleg: “Murdoch és remarcable pel domini de l’ofici, per la justesa i precisió de l’estil, certament complex, però no exempt d’humor, de frescor i de poesia.” No serà la novel·la més venuda per Sant Jordi, però sens dubte es troba entre les novel·les més bones que hi ha ara a les llibreries.

Jordi Sellarés sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Condina [Blog Especualcions d’un Neanderthal]

Font: Jordi Sellarés / Especulacions d’un Neardenthal

400ratafiaAra fa tres anys, en Sergi Pons Codina (1979) va prendre per assalt el món més encarcarat de les lletres catalanes i li va fotre la sacsejada que tan li feia falta amb la ja imprescindible Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014). Una obra feta de mala llet, humor i veritat a hòsties que va fer del seu autor una de les més grates sorpreses dels darrers temps i un dels escriptors més estimats pels lectors. Doncs bé, alegreu-vos amics perquè el bandit de les lletres catalanes més punyents torna amb una nova peça, Dies de ratafia.

Sense voler caure en tòpics, sí que podríem definir aquesta novel·la com a més madura (potser), però segurament més mesurada que Mars del Carib. En Xavier Morell és un filòsof urbà, un artista de l’art de l’escaqueig i també, amb el seu fidel aprenent Quintana, un artesà i fabricant de Ratafies Comtal, 100% feta a Barcelona, madurada al terrat de casa seva i amb totes les herbes extretes dels parcs i jardins de la ciutat. Tots els seus esforços giren en torn d’aquesta producció:

Una circumstància difícil d’entendre per a alguns, ja que està molt estesa la idea que la feina només es pot considerar com a tal si comporta un cert grau de patiment, perquè gaudir i treballar són conceptes antagònics (és clar, quan un està dilapidant la seva vida en ocupacions que odia, es fa difícil d’assumir que hi ha alternatives a la submissió)… Però les vendes havien caigut a nivells alarmants. Entre això i el fet que cada vegada em costava més desprendre’m de la ratafia que elaborava i l’acabava guardant per al consum propi, la ruïna econòmica s’havia convertit en una realitat més que hipotètica.

Entre got i got de ratafia, or líquid, ànima de la terra i nèctar que aclareix la ment, en Morell reflexiona sobre l’actualitat i creu trobar solucions a tots els problemes de la societat, i per això no dubta a dictar a en Quintana cartes al director dels principals diaris del país. Com a artista de l’engany i el subterfugi que és, no dubta a dir a tothom que és periodista i a presentar-se, amb un currículum farcit d’exageracions, a una entrevista a El Popular, un diari en ple declivi, que exemplifica de forma diàfana el món del periodisme de capa-caiguda, l’explotació laboral més desmesurada i, també, la lluita sindical més xiringuitera.

En el marc del seu estimat Sant Andreu perifèric, en aquella Barcelona oculta, que no surt a les guies, de moment, on la realitat s’aprèn a base d’hòsties, Sergi Pons Codina ens ofereix un retrat àcid de la societat actual, on la modernitat, el turisme i la gentrificació forassenyada s’està cruspint el modus vivendi de les veïnes de la ciutat, mentre, en un pla més individual, la gent està més pendent de l’aprovació i l’admiració dels altres que no pas de viure la seva vida en total llibertat. En aquest sentit, la ratafia s’erigeix com a la bandera de l’autenticitat, la darrera trinxera de la resistència envers el món modern que tot ho engoleix. Perquè la ratafia és, segons la filosofia d’en Xavier Morell, el manà, l’element primordial que permet que connectem amb l’esperit de la terra encara que visquem rodejats d’asfalt. I entre got i got de ratafia és on brolla l’actitud de busca-vides, l’instint de supervivència fins en el pitjor dels escenaris i situacions, la clarividència per trobar gairebé sempre la paraula justa i sortir-se així gairebé sempre amb la seva.

Dies de ratafia és menys visceral que Mars del Carib, té un punt més pausat i reflexiu, però és igual de veraç. També, segons reconeix el mateix Pons Codina, és menys auto-referencial que la seva opera prima. Però no us espereu una obra suau; Dies de ratafia està carregada d’humor, de mala llet i també nostàlgia per un món que ens estem deixant perdre entre la modernitat homogeneïtzadora. És l’obra que confirma al bandit de Parets del Vallès com un dels sospitosos habituals, com un dels imprescindibles.