Pau Vadell: “Consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem” [Diari Ara]

Font: Cristina Ros / Diari Ara

Entrevista al poeta, editor i gestor cultural, que acaba de publicar Esquenes vinclades, Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, és editor i vicepresident de l’AELC

El poeta Pau Vadell va guanyar el Jocs Forals 2017 amb Esquenes vinclades,
un poemari que presenta el 23 de novembre a Barcelona. / ISAAC BUJ

 

Esquenes vinclades és un clam a la voluntat de perseverar i resistir amb el cos viu i el pensament despert enmig de la maror”, glosa Lucia Pietrelli, escriptora i amiga de qui avui entrevistem. Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Santanyí, 1984), guanyador per unanimitat dels Jocs Florals de Barcelona 2017, presenta aquests dies el poemari premiat, Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Ho va fer fa uns dies a Ciutadella i a Palma, i ho farà a Barcelona, a la llibreria Laie, el 23 de novembre. Pau Vadell ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, des que el 2005 es va iniciar amb Quan salives, per continuar amb títols com Temple (premi Miquel Àngel Riera 2009), Sang cremada i Traït (premi Senyoriu d’Ausiàs March 2014), entre altres.

Què és o què vols que sigui Esquenes vinclades ?

És una manera d’escriure les meves dèries, el que sent i el que veig en el món que m’envolta. Tenint en compte els temps d’incerteses, personals i col·lectives, a Esquenes vinclades, respecte a llibres anteriors -potser més críptics-, hi ha una voluntat d’expandir-me un poc. Sí, deuen ser els temps. Parlo de llibertat d’expressió, d’identitat, del turisme, d’actualitat. Si els poetes no parlem del que vivim, anem malament. I precisament per tot el que vivim, desbordats d’ítems que no podem pair, em surt la part més visceral.

A l’epíleg, el poeta Guillem Gavaldà parla del triomf de la carn al teu poemari. Ho veus així?

Crec que Esquenes vinclades té sobretot dues claus de lectura. Pots llegir-lo des de la subjugació en un aspecte més laboral, identitari o social, on rau una actitud crítica de l’actualitat; o el pots llegir des d’una òptica més intimista, de la sexualitat, la carn, fins i tot des d’una òptica gairebé pornogràfica, que és l’enfocament que remarca Gavaldà. Qualsevol lectura és vàlida. La poesia no ha de tenir una sola lectura; és cada lector que hi ha de veure allò que a ell se li revela, allò que necessita segons el seu estat anímic.

¿Estem educats per a la lectura de la poesia?

No, no estem educats per a la poesia. I resulta paradoxal, perquè el fet és que consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem. La trobem a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en moltes de les nostres expressions quotidianes, en les gloses… No en som conscients. El sistema educatiu prioritza saber escriure abans que comprendre. S’ha descuidat la comprensió lectora. Tothom sap llegir, però no comprendre. I la poesia s’ha explicat molt malament. Hi insisteixo, caldria fer entendre que estem envoltats de poesia.

És coneguda la teva celebració de la poesia. T’alegra la vida?

La poesia és una forma més alegre de viure, però no més còmoda. És la meva feina, el meu hobby, tot, i em fa feliç. Per a mi escriure no és patir. Escric quan vull, quan ho necessito, no em poso horari, a vegades he d’aturar el cotxe a la voravia per escriure uns versos, perquè no se m’escapin. La poesia no es pot forçar. Els poemes surten quan els tens madurats dins el cap.

Ets del Migjorn de Mallorca, i en la teva poesia sempre hi ha els autors que han contribuït a fer més gran la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Antònia Vicens, Antoni Vidal…

Sí, hi són sempre, no he escrit un llibre en què no hi hagi una citació, una referència, un petit homenatge a alguns d’aquests poetes. Com la de qualsevol, la meva poesia som jo i el que he llegit. Som de la mateixa terra, els he mamat i me’n consider hereu. Sempre m’ha interessat molt la generació dels poetes dels anys 70 a Mallorca. Com a santanyiner, m’és impossible desfer-me de la seva manera d’escriure, el seu llenguatge sincer, sense impostura, aquesta manera de sentir la terra. El fet és que si has tocat la carn capolada d’unes matances, no escriuràs igual que si, com a molt, només has cuinat unes pilotes als fogons del teu pis de ciutat.

Com a editor del segell AdiA, ¿diries que editar, i sobretot editar poesia, sí que ho és, de patir?

Editar poesia és patir, però també he de dir que et dona grandíssimes satisfaccions, almanco tal com jo entenc la feina de l’editor. Vaig muntar l’editorial que voldria haver tingut per a mi. Intento mantenir un tracte molt personal amb els que escriuen, que en cap cas siguin un nom més dins un catàleg, acompanyar-los en l’escriptura, viure la poesia junts. Per això, quan publiquen el seu primer llibre amb AdiA, els regal una xapeta, un intent d’estimular-los perquè sembrin, que cultivin més versos. Cultivar la poesia s’assembla molt a cultivar la terra. Si en tens cura, sempre creix cosa.

Ets el vicepresident de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana); com a gestor cultural, entre altres, coordines les activitats del futur Centre de Poesia Blai Bonet, i ets editor i poeta. Com es compagina tot plegat?

[Riu.] Potser el meu és un cas únic de pertinença al col·lectiu obrer (escriptor), al sindical (AELC) i a la patronal (AdiA Edicions). D’això se’n diu passió, i d’aquesta passió en puc tenir totes les visions. Sigui com sigui, la veritat és que quan estic més estressat és quan escric més i millor. El cervell no desconnecta, és quan més bull.

Anuncis

Siegfried Lenz: extremadament perillós [Patricio Pron / El País]

Font: Patricio Pron / El País

El desertor, escrit el 1951 amb elements autobiogràfics, es publica ara en català

Siegfried Lenz, a Hamburg el 2014.

Siegfried Lenz, a Hamburg el 2014. FABIAN BIMMER (EFE)

 

“Del tot impossible (…) inconcebible (…) extremadament perillosa en les circumstàncies actuals”: els termes en els quals Otto Görner, lector de l’editorial Hoffmann und Campe, va rebutjar el 1951 la novel·la El desertor no deixaven a un jove Siegfried Lenz cap esperança de veure publicada algun dia la seva obra, que, en paraules de Görner, podia “acabar com un fracàs artístic absolut”.

El problema eren les “circumstàncies actuals”, l’eufemisme amb el qual el lector editorial feia referència a les tensions entre Alemanya i el bloc soviètic i la manera en què la publicació de la novel·la de Lenz podia intensificar-les. El protagonista d’El desertor, que ara publica en català Edicions de 1984, fuig del bàndol alemany només per descobrir, en passar a combatre amb els russos, que la crueltat i la violència irracional estan presents en totes les faccions en conflicte: la vida al bàndol enemic és “igual de gris, ni una mica millor” que a les files pròpies i l’Estat policial soviètic gairebé no difereix en un o dos aspectes menors del terror nacionalsocialista. Ni tan sols les “ànimes simples” estan a resguard de la fúria de la història: amb la (“inconcebible”) publicació de la novel·la, afirma Görner –que, per cert, tenia un passat nacionalsocialista especialment important–, “l’editorial podria infligir-se uns danys de valor incalculable”.

Thomas Mann va dir dos anys després que El desertor fos rebutjada que els textos de l’autor eren “rars, originals, suggestius: una cosa completament nova”. No obstant això, Lenz no va obtenir cap benefici immediat de l’aprovació del Nobel: llavors vivia a Stuttgart en el que quedava de la casa dels seus pares (que havia estat destruïda durant la Segona Guerra Mundial) i treballava com a secretari.

A Lenz –que havia nascut el 17 de març del 1926 a la Prússia Oriental, havia format part de les Joventuts Hitlerianes des dels 13 anys i havia combatut a la guerra a partir del 1943– la sort li va somriure tot just dos anys més tard amb la publicació dels relats de Qué tierno era Suleyken (1955), tot i que la seva consagració com un dels escriptors alemanys més importants de la postguerra només va arribar 13 anys més tard, quan l’autor va publicar La lliçó d’alemany (1968), la història d’una amistat trencada per la guerra i la inflexibilitat d’un home de principis.

 

Culpa i memòria
La lliçó d’alemany va ser discutida i celebrada a parts iguals, en primer lloc, a causa que Lenz havia trobat en la història de la relació entre el pintor Max Ludwig Nansen (inspirat en la figura d’Emil Nolde) i el seu amic de la infància, el policia Jens Ole Jepsen (que rep l’ordre de requisar-li els quadres i d’impedir que segueixi pintant), una manera eficaç de fer visible el conflicte interior d’aquells alemanys que s’havien vist obligats a perpetrar fets atroços durant la guerra arran del seu sentit del deure. Per Lenz, la catàstrofe moral de l’adhesió al nacionalsocialisme tenia l’origen en l’autoritarisme patern, una visió que, com va observar Marcel Reich-Ranicki, era compartida per l’oposició extraparlamentària alemanya i el moviment estudiantil de l’època. Però La lliçó d’alemany va ser també un èxit a causa de l’excepcional habilitat de l’autor per narrar d’una manera simple i atractiva la vida d’uns personatges complexos.

Lenz compartia amb contemporanis seus, com Günter Grass, Heinrich Böll i Martin Walser, la convicció que la literatura havia de contribuir a la discussió pública del passat recent, però, a diferència d’ells, no es va permetre mai riscos formals que poguessin allunyar-lo del públic: va romandre fidel a un estil que es caracteritza pel dinamisme de l’acció, la vitalitat dels diàlegs, la descripció de la natura, un bon equilibri entre humorisme i tragèdia, i un vocabulari limitat però utilitzat amb eficàcia.

Ara, 65 anys després del previst, la publicació d’El desertor permet valorar com i on va començar tot per a l’autor. Proska (el protagonista) és l’heroi prototípic de Lenz: algú que es debat entre el seu sentit del deure i la seva visió de si mateix, entre la culpa i la memòria, entre la veritat objectiva dels fets i una “veritat subjectiva” igual o més important.

No obstant això, no és aquesta l’única raó per la qual El desertor és un llibre típic del seu autor: la novel·la té el rerefons autobiogràfic, que és característic de tota la seva obra, ja que l’autor va desertar quan li van ordenar que afusellés un company d’armes. Després de ser rebutjada, Lenz (que va morir el 7 d’octubre del 2014) no la va tornar a esmentar, però tampoc la va destruir: dos anys després de la seva mort, Hoffmann und Campe, la mateixa editorial que la va rebutjar en el seu moment, la va publicar en el que ha esdevingut una mena de triomf pòstum de l’autor alemany.

L’obra mestra perduda de Lenz, censurada per raons polítiques, per fi publicada

65 anys després veu la llum aquest text que Lenz no va veure mai publicat

La novel·la, escrita l’any 1952, presenta desertors de l’exèrcit alemany que s’incorporen a l’Exèrcit Roig, un fet inimaginable en el clima polític de l’era Adenauer i davant de l’amenaçador enduriment de les tensions entre les potències occidentals i el bloc oriental. Els editors van proposar a Lenz que reorganitzés tot l’argument i reorientés els personatges, però després de diverses versions no acceptades, l’autor va renunciar a la seva publicació:

censuradesertor

El desertor
Siegfried Lenz
Traducció de Ramon Monton
Mirmanda, 163
ISBN: 978-84-16987-13-9
Pàgines: 352
PVP: 22,80 €

400Desertor

EL COS (UN SPIN-OFF D’‘AFORES’)

Us oferim el relat ‘El cos’, un Spin-Off de la novel·la Afores de Ramon Mas publicat a la revista Time Out

 

Cada cop que observo la bèstia boteruda que m’ha pres el lloc, la carn em prem el cor. Em dol pensar que així és com em veu el món. Per ells soc matèria abonyegada, un esquinç que esbufega en lloc de respirar, un bistec mal tallat que passeja impunement entre els homes.

El meu reflex s’atura en un aparador. Empasso l’arcada i apresso el pas. Això soc
jo? M’aterreix haver d’identificar-me amb aquest esguerro. Certament que dins meu no
hi trobaràs un prat verd, ni una font clara, però tampoc el monstre que porto al damunt. A part, si el caràcter se m’ha gangrenat, serà per influència del cos.

I tanmateix ja no em tracten malament. De jove rebia més pals que el bestiar.

M’estomacaven pel sol fet de creuar-los pel carrer. Però alguna cosa ha canviat, ara no
m’increpen ni em persegueixen, ara aguanten la mirada fins que jo l’aparto. No sé si ho fan per por d’ofendre’m o per la més mòrbida de les curiositats. ¿És compassió això que espurneja a les seves pupil·les? ¿o potser és agraïment per la satisfacció que els dono fent-los sentir normals?

Sigui pel que sigui, han deixat d’expressar el fàstic a cops de pal. Ni tan sols la canalla
em converteix en blanc de la seva crueltat: fugen de mi com de la pudor. És quelcom més que un canvi de mentalitat, és un encanteri, màgia negra que converteix l’odi en llàstima, cristianisme sense cristians.

Era lletja,
granotesca,
i tenia la
mirada
resplendent
d’una
beata

 
Ahir, quan tornava del bosc de la Boca del Llop, que és on vaig a perdre’m, se’m va acostar una noia que passava la trentena. Era lletja com un pecat, granotesca, i tenia la mirada resplendent d’una beata. Em va posar una mà a l’espatlla i un somriure a la consciència, i va parlar com qui es dirigeix a un infant indefens.

–Vol que l’ajudi a creuar el carrer?

No vaig atènyer a respondre. Setanta-cinc anys arrossegant-me pel món i tot el que
coneixia del contacte humà era la violència. Tanmateix, aquella nova actitud tampoc em
resultava agradable. El cos sencer em crepitava com un carn esqueixat. Soc un monstre, un ésser repulsiu que us fa sentir incòmodes, no un vell decrèpit incapaç de valdre’s per si mateix.

El cert és que no tenia cap intenció de passar a l’altra vorera, com tampoc havia fet cap gest que ho insinués. La noia insistia que em deixés ajudar, m’ho exigia. La seva obstinació era furiosa fins a tal punt que va agafar-me el canell i em va estirar a través de la calçada. Jo em vaig deixar dur, una caiguda a aquesta edat podria fer-me a miques els ossos. Un cop a l’altra banda em va assegurar que podia comptar amb ella sempre que la necessités, i se’n va anar tota cofoia, amb les galtes enrogides.

Vaig tornar a creuar el carrer per reprendre la meva ruta habitual, atabalat a causa del parèntesi forçós, i amb la impressió que aquella noia no havia acabat d’entendre qui
li feia el favor a qui.

FM161Afores