Lectures per a les vacances

Imatge

Estiu

Anuncis

Aquest estiu, dos nous títols a la Butxaca

FullSizeRender (87)

Mars del Carib – Sergi Pons Codina

Butxaca 1984, 27

A cada barri hi ha un tuguri amb el millor de cada casa. A la vila de Sant Andreu, passada la Meridiana, aquest forat es diu Mars del Carib, santuari per a petits delinqüents, paradís de felicitats artificials, l’escola de la vida per a en Blai i els seus amics. Que el destí que la vida reserva als habituals del Mars del Carib sigui la presó o el cementiri els importa menys que defensar els colors del Sant Andreu i viure al límit.

Qualsevol intent de posar seny, de lliurar-se a l’amor o a la feina —a la fàbrica, al magatzem—, topa amb la seva frontal desafecció per l’autoritat. El vici marca el camí, i tots els camins porten al bar. I passada la Meridiana, al cor de Sant Andreu, el bar es diu Mars del Carib.

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, el Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure la seva primera novel·la. Ha publicat dues obres, Mars del Carib (2014) i Dies de ratafia (2017), amb èxit de crítica i públic.

Una qüestió personal – Kenzaburô Ôe

Traducció d’Albert Nolla

Butxaca 1984, 28

Una qüestió personal, l’obra més important de Kenzaburô Ôe, ha estat considerada pel The New York Times com «una novel·la quasi perfecta». L’autor tracta un tema universal, difícil i complex servint-se d’unes imatges vives i impactants: ¿com reacciona un pare davant el naixement d’un fill discapacitat? En Bird, el protagonista, és un intel·lectual frustrat que es veu atrapat en un matrimoni fracassat; un jove de vint-i-set anys amb tendències antisocials que més d’una vegada a la vida, quan ha hagut d’afrontar un problema crític, s’ha deixat arrossegar per un mar d’alcohol. Però mai fins ara no ha hagut de fer front a una crisi personal tan greu com la possibilitat de viure per sempre més atrapat per la responsabilitat de tenir un fill malalt. ¿Ha d’abandonar-lo? ¿Gosa matar-lo? La implacable honestedat amb la qual Ôe retrata el protagonista converteix en Bird en un dels personatges més inoblidables de la ficció recent.

Kenzaburô Ôe (Ôse, illa de Shikoku, 1935), guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1994, és reconegut internacionalment com un dels escriptors més impor-tants i influents de la postguerra. Famós pels seus relats poderosos sobre el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i per la seva lluita personal per acceptar la discapacitat mental del seu fill, l’Acadèmia Sueca va elogiar «la seva força poètica [que] crea un món imaginari on la vida i el mite es condensen per formar una imatge desconcertant de la condició humana avui en dia».

 

Synge i la Irlanda del seu temps

Viatges per Irlanda

J. M. Synge

Traducció d’Oriol Ampuero

FM174_Synge

John Millington Synge, un dels més grans dramaturgs irlandesos del segle xx ―i, probablement, el més original­―, va ser, també, un dels escriptors de viatges més fascinants de la centúria. En els seus llibres de viatges va trobar una manera d’escriure sobre Irlanda profundament intuïtiva, però alhora clarament antiromàntica; la lenta desaparició d’aquell món l’imbuïa de malenconia, i, tot i estimar obertament els indrets isolats i la seva gent, renuncià a idealitzar-los. A Connemara, Synge viatjava acompanyat del pintor Jack B. Yeats, germà petit del poeta W. B. Yeats. En canvi, Synge va viatjar sol per Wicklow i l’oest de Kerry. Aquest llibre, publicat originàriament amb el títol de Viatges per Wicklow, l’oest de Kerry i Connemara, va aparèixer el 1910, un any després de la mort de l’autor a trenta-vuit anys.

Unknown

Synge va treballar la llengua com si fos argila i va crear ritmes i frases d’una quietud i una sensualitat sorprenents. En el seu relat d’una Irlanda sota la pressió de la modernitat, donà compte de tot el que subsistia d’un món antic, un món on va trobar tresors que calia conservar. Creà un estil de prosa d’una bellesa perdurable, en acordança amb els indrets remots per on vagarejava. Ja sigui en la seva literatura de viatges o en el seu teatre, Synge continua essent una de les figures amb més talent i més captivadores de la renaixença literària irlandesa.

Del pròleg de Colm Tóibín

L’autor, John Millington Synge

Synge,_John_Millington_-_Ein_Inselbewohner_auf_Inishmaan,_einer_der_Aran-Inseln_im_Westen_Irlands_(Zeno_Fotografie)John Millington Synge va néixer a Rathfarnham, prop de Dublín, el 1871. Entre els seus escrits s’hi troben alguns articles i assaigs sobre literatura celta medieval i sobre el moviment intel·lectual irlandès, però sobretot destaquen les obres teatrals Genets cap a la mar, El joglar del món occidental i Les bodes del llauner, que van ajudar a revolucionar el teatre irlandès i al reconeixement de la llengua i la cultura tradicionals a Irlanda. Les illes Àran, el seu altre gran llibre de viatges, ha estat publicat també en aquesta mateixa col·lecció. Synge va morir a Dublín el 1909.

Un tast de Viatges per Irlanda

«Entre les cases escampades pels turons del comtat de Wicklow m’he trobat molta gent que denota de manera ben singular la influència d’un indret particular. Generalment, aquesta gent viu a tocar de velles carreteres i senders per on no passa gairebé ningú al llarg del dia, i té la vista posada tot l’any en perpètues barreres de bruguerar. En cada estació hi ha forts aiguats, sovint durant una setmana seguida, fins que del sostre de palla cauen gotes tenyides d’un ocre apagat i el trespol de les cases sembla retornar a la naturalesa dels aiguamolls veïns. Després els núvols escampen i a la nit hi ha un temporal esfereïdor provinent del sud-oest —tots els alerços que sobreviuen per aquests verals s’inclinen i es torcen cap al punt on surt el sol de juny—, en què el vent davalla per les estretes fondalades amb el remolí i el brogit encanonat d’un torrent, i s’interromp de tant en tant en sobtats silencis que mantenen l’esperit en tensió. En moments com aquests, la gent s’arrauleix tota la nit a l’escalf d’uns pans de torba i els gossos udolen als camins.»

 Altres obres de Synge publicades a Edicions de 1984

Les illes Àran (Mirmanda, 2 / Traducció d’Artur Quintana i Font)

L’estiu d’un adolescent que es veu atrapat entre dues edats

 Agostino

FM173_Agostino

Alberto Moravia

Traducció d’Alba Dedeu

 

L’Agostino deixa de ser un nen l’estiu en què la seva mare s’enamora d’un home. Aquella deessa que ell sempre havia imaginat dedicada i intocable és també una dona. Decebut i ressentit per aquesta descoberta, el protagonista malda per alliberar-se de la figura materna i comença a freqüentar amistats dubtoses que el portaran a deixar enrere la innocència. La brutalitat d’aquests nous amics l’espanta però també hi ha alguna cosa d’ells que el fascina, una atracció deliciosa i cruel que l’atrapa i el repulsa alhora.

Moravia explora amb precisió la dolorosa i incerta aventura de l’adolescent que es veu atrapat entre dues edats. Més enllà de la descripció d’una etapa difícil i plena de turments, en aquesta història hi podem llegir els símptomes d’una altra crisi que se situa en el centre de tota l’obra de l’autor: el desajustament entre la consciència i la realitat.

L’autor, Alberto Moravia

7b7a2e3bd45f5d09b914bdb71fe710af

Nascut a Roma el 1907, Alberto Moravia va escriure la seva primera novel·la, Els indiferents, quan tenia poc menys de vint anys en un sanatori del nord d’Itàlia on es refeia d’una tuberculosi que no li va deixar acabar els estudis. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser perseguit pels feixistes per haver escrit una sàtira política. Després del final de la guerra, torna a Roma i gaudeix d’una gran popularitat. La seva obra està conformada per una trentena de títols entre els quals destaquen El conformista, El menyspreu i La camperola. Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema per directors com ara Vittorio De Sica o Jean-Luc Godard. Agostino també va ser duta al cinema el 1962. Va morir a Roma el setembre del 1990.

Un tast d’Agostino

«No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois. ¿És que la manera irreverent de parlar dels companys no era, potser, com la nuesa materna que havia entrevist, una força destructora de l’antiga condició filial que ara li repugnava tant?»

 

“En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins”[Mircea Cărtărescu]

Kyra Kyralina FM172_Kyra_Kyralina

Panait Istrati

Traducció de Xavier Montoliu

Pròleg de Zamfir Bălan

Els relats d’Istrati ens capbussen en el realisme èpic de la seva infantesa i joventut al delta del Danubi, des d’on es comerciava amb l’Imperi otomà, i en el món agitat de la Mediterrània oriental. Els seus protagonistes són gent lliure, tal vegada nàufrags d’un món canviant amb un destí fascinant. Del cicle d’Adrian Zografi, l’alter ego de l’autor, n’excel·leix Kyra Kyralina, publicat l’any 1923 amb pròleg de Romain Rolland. L’escriptor francès anunciava als lectors que es trobarien amb un «narrador nat» i que «un cop començada una història, ningú no sap, ni ell mateix, si durarà una hora… o mil i una nits».

Kyra Kyralina, Stavru ens narra les peripècies a la llar materna al port de Brăila, la vida viciada per un turc i, finalment, la recerca desesperada de Kyra als harems de Constantinoble amb el colofó de la descoberta de l’amistat i la llibertat.

A les nostres lletres, l’obra istratiana va ser molt llegida durant la dècada dels vint i trenta gràcies a l’amistat d’Istrati amb Pere Foix i Cases, amb qui va coincidir a París, que, testimoni de l’èxit francès, el va traduir tot seguit. Més tard, «l’enorme capacitat narrativa d’aquest gran déclassé» va encisar Jaume Vidal i Alcover. Ara, traduïts aquests relats del romanès, es fa palès l’estil més fresc i viu d’Istrati.

L’autor, Panait Istrati

Panait Istrati la Paris-Le Hetre rouge -resedinta lui Lefere 23-07-1933

Muzeul Naţional al Literaturii din București

Àvid de lectura i compromès amb l’amistat, l’home i la paraula, Panait Istrati va néixer a Brăila (Romania) el 1884. Fill natural d’una bugadera romanesa i d’un contrabandista grec, va ser un escriptor autodidacte que va utilitzar principalment la llengua francesa, si bé va voler autotraduir-se al romanès. Amb una vida atzarosa, va viatjar com un aventurer fins a establir-se el 1921 a França, on, desesperat per la tuberculosi i la mort de la seva mare, va intentar suïcidar-se. Els seus manuscrits van arribar a Romain Rolland, que el va titllar de «Gorki dels Balcans». A causa de la crítica que va fer del sistema opressor soviètic després de la seva visita a l’URSS, una gran part dels intel·lectuals occidentals li van girar l’esquena. Va morir el 1935 a Bucarest.

En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins. Res no és accidental, tot està governat pel destí, cada ànima conté des del principi la seva pròpia tragèdia.

Mircea Cărtărescu a l’epíleg publicat en ocasió de la reedició de la traducció alemanya de Kyra Kyralina

Un tast de Kyra Kyralina

 «Pel camí cap a Slobozia, entre dos camps sembrats d’ordi, el carro amb els tres homes anava al trot. Davant dels ulls del cavall que es deixondia en la fresca de l’albada, l’estel del matí brillava en la volta porpra de l’aurora.

Una alosa va sorgir del sembrat i es va enlairar com una fletxa cap al cel. Stavru la va resseguir amb la mirada, fins que la va veure caure com una pedra. Amb els ulls clavats on l’havia vista caure, va cantar en aquella llengua universal coneguda pels homes que no tenen pàtria i amb aquella melodia que no es pot escriure en cap paper:

Si jo fos una alosa,

m’endinsaria com ella en el cel,

i no voldria tornar mai més a la terra,

on els homes sembren blat,

on els homes seguen blat,

on se sembra i se sega en va! »

 

Gilead, una carta al fill [Teresa Costa-Gramunt escriu sobre “Gilead” de Marilynne Robinson]

FONT: Teresa Costa-Gramunt / Núvol 

Estimo aquest poble. Penso a vegades que entrar dins la terra aquí és un darrer gest d’amor desbocat. Jo també deixaré unes cendres palpitants fins a la gran incandescència general.

La novel·la Gilead, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), Premi Pulitzer 2005, podria ser llegida com un comentari del Nou Testament. En una bona traducció al català a càrrec d’Emili Olcina, aquí l’acaba de publicar Edicions de 1984.

L’any 2012, Marilynne Robinson va rebre de mans del president dels Estats Units la Medalla Nacional d’Humanitats. Esmento aquest guardó d’entre molts d’altres que té aquesta escriptora reconeguda perquè és justament el que cal destacar també de Gilead: la humanitat en doble sentit, és a dir: qualitats humanes i coneixements de signe humanístic fins allà on li és possible experimentar-los al protagonista entranyable de Gilead, el reverend John Ames.

L’any 1956, i amb el pressentiment que no li queda gaire temps de vida –està malalt del cor-, John Ames, casat gran amb una dona molt més jove que ell, escriu al seu fill, en aquest moment un nen de set anys, una carta on parla de la seva trajectòria humana i religiosa, i també dels seus ascendents, ja que Ames és fill d’un bon predicador d’Iowa i nét d’un abrandat pastor evangèlic que de jove va anar a Kansas, a l’Oest, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. En més d’un moment aquest avi, molt ben caracteritzat com tots els personatges de Gilead, recorda un vell profeta de la Bíblia o un foll a l’estil del nostre Ramon Llull, però sense tants coneixements ni, per suposat, talent literari. L’avi Ames és un activista.

Aquesta carta, una llarga epístola per capítols, és el testament moral i espiritual que John Ames llega al seu fill que no veurà créixer fins a fer-se home, i per això sent la necessitat de dialogar-hi a través del que sap fer: escriure sermons, en aquest cas un sermó sense retòrica, un sermó-diàleg de tu a tu que deixa totalment al descobert els seus sentiments, raonaments, dubtes existencials, reflexions religioses i espirituals. Sens dubte la millor lliçó de vida que John Ames pot deixar al fill tot mostrant-li també el seu amor incondicional, amor sagrat, envers un pare i un avi que no sempre va comprendre, que fins i tot li va ser difícil comprendre, però que reverencia i n’adopta els ensenyaments perquè a la vida no hi ha res inútil ni sobrer, qualsevol acte, decisió o simple contemplació dels fets de l’entorn tenen el seu sentit en aquesta llarga cadena de vincles humans.

Vincles que es fan extensius a un lloc perdut, allà on el Senyor va perdre les sandàlies, com és la petita població de Gilead, a Iowa, i la gent de Gilead, amb amics de l’ànima com el reverend Boughton, pastor d’una altra església cristiana, i teòleg com ell. Es respecten i s’estimen fins al punt que Boughton fa padrí Ames d’un dels seus fills, li posa el seu nom. Ames bateja aquest nadó que a partir d’ara portarà el seu nom i que no serà precisament un nen i un home model, ans al contrari. Les actituds excèntriques, rebels i desviades del jove, que no desvetllarem pas aquí, posarà contra les cordes els dos reverends, qüestionarà la seva caritat i la comprensió de la humanitat en totes les seves cares, a vegades ben diabòliques. I entremig dels esdeveniments quotidians viscuts amb tota intensitat i enamorament per la vida –en més d’un moment m’ha fet recordar l’entusiasme vital del poeta Joan Maragall-, hi ha moltes meditacions religioses, metafísiques, riques en la vida de l’esperit. D’aquí ve que hagi afirmat al principi d’aquest escrit que la novel·la Gilead podria ser llegida com un comentari del Nou Testament.

Amb mestria narrativa, a Gilead Marilynne Robinson teixeix un relat de gran calat humà i humanístic que té diversos punts àlgids, d’una gran emotivitat sensible i espiritual, i que, al meu parer, culmina en el moment en què amb una obertura total del cor per part de John Ames i el jove Ames fill del reverend Boughton, aquest rep la benedicció que el seu pare ja no li pot donar perquè està en coma. Amb aquestes paraules ho relata Ames en la carta al seu fill: Tant de bo el vell Bougthon hagués vist el seu noi rebre la benedicció, l’hagués vist acotar el cap. Si li expliqués i ho entengués, estaria gelós de no haver-ho vist, gelós de no haver estat ell qui el beneís. Comprensible, oi? Però continua. Jo gairebé havia sentit la seva mà damunt la meva. Puc imaginar-lo més enllà d’aquest món,tombant-se a mirar-me, meravellat pel que ara comprèn: “Per això hem viscut aquesta vida!”

Sí, a vegades un moment epifànic com aquest dóna sentit a tota una vida que ja en té, però, des del moment en què s’hi va a l’encalç. Diria que fem el que fem perquè sentim la necessitat d’aquesta benedicció de la vida que pot venir de la mà dels qui ens estimen, o fan per estimar-nos, ja que a vegades els ho posem ben difícil amb el nostre capteniment que abans que a ningú ens perjudica a nosaltres mateixos, com a Gilead es posa de manifest.

Gilead és un cant a l’amor altruista, un testimoni real de la fe cristiana més enllà de la litúrgia i la vida comunitària de parròquia per anar a l’arrel de la qüestió: estimar i beneir aquells que ens posen a prova amb actituds malèvoles diverses fins que acabem comprenent que potser són presoners d’un gran dolor d’ànima, un dolor que no sabem. I aquesta comprensió del dolor que no sabem ni sabrem, la comprensió de la feblesa i el dolor espiritual dels altres, i també del propi, engendra una veritable compassió general que es mostra en el particular, com en aquest cas. Potser el veritablement útil en aquesta vida és aquesta compassió nascuda de l’amor perquè sí, i per això el vell reverend John Ames, ja ben malalt, diu al seu fill al final de la seva carta, on manifesta també un gran amor pel seu poble i pel seu país: Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré, i després dormiré. Vida acomplerta, difícil i estimulant al mateix temps.