«Una mascarada de pedants, egomaníacs i sicaris». Pere Antoni Pons sobre «La setena funció del llenguatge» de Laurent Binet [Ara]

Font: Pere Antoni Pons / Ara

400funciollenguatgeEl dia 25 de febrer de l’any 1980, Roland Barthes va ser atropellat en un carrer de París. Va morir després de passar tot un mes ingressat a l’hospital. Tenia 64 anys i era valorat com un dels grans referents de la cultura francesa. (Recordem que ser un referent cultural a la França dels 60, 70 i 80 significava ser tractat amb la reverència que avui només obtindria un híbrid de bruixot oracular, influencer omnipresent a Twitter i Instagram, i estrella del pop).

La mort de Barthes és, justament, el punt de partida que ha escollit Laurent Binet (París, 1972) per a la seva nova novel·la, La setena funció del llenguatge, traduïda amb eficàcia al català per Josep Alemany. Igual que a HHhH, també publicada per Edicions de 1984 i Seix Barral, que tractava sobre el complot de la resistència txeca per assassinar el nazi Reinhard Heydrich, aquí Binet també basa la seva ficció en una història verídica i pobla la novel·la amb nombrosos personatges reals. La galeria inclou l’aristocràcia intel·lectual i la plana major de la classe política de la França de l’època: Foucault, Sollers, Kristeva, Althusser, Derrida, Giscard d’Estaing, Mitterrand, Lang… També hi surten l’italià Umberto Eco i alguns americans com Chomsky, Searle i Paglia.

Hi ha, però, una diferència substancial en l’aproximació de les dues novel·les a la veritat històrica en què se sustenten. Mentre que a HHhH el rigor pels fets i una seriositat greu amaraven tot el text, aquí ens trobem davant d’un thriller culturalista contat amb el to d’una sofisticada i bufonesca comèdia intel·lectual. El còctel té riscos, però Binet se’n surt prou bé gràcies a uns sòlids coneixements dels materials literaris i filosòfics que fa servir, i gràcies, sobretot, a un atreviment ple d’irreverència i de mala llet.

Un còctel digerible

Això vol dir, bàsicament, que es permet totes les llicències que li ve de gust o que creu convenients. Per començar, munta la trama a partir de la investigació policial que segueix a l’accident de Barthes, el qual se sospita que ha estat víctima d’un embrollat complot en què pot haver-hi implicats els serveis secrets búlgars i soviètics amb l’objectiu de robar-li un document del lingüista Roman Jakobson que conté una nova i perillosa tesi sobre el llenguatge, i que és sanguinàriament cobejat per tothom. Si aquesta mascarada amb espies, escriptors egomaníacs i sicaris passada per la coctelera de l’estructuralisme, el postestructuralisme i la metaficció, doncs resulta que sí: és (més o menys) això. Però no cal que els neòfits pateixin. En el seu paper d’autor omnipotent i juganer, Binet ens guia tot al llarg de l’obra, i posa a la nostra disposició una parella de protagonistes la mar de simpàtica: Simon Herzog, el jove professor enlluernat pels seus ídols, i el comissari Bayard, pragmàtic i conservador, a qui les teories, les ideologies i els discursos dels Foucault i companyia li resulten una pedant i insofrible marcianada.

Més enllà del virtuosisme tècnic –l’estructura folgada però sota control, l’estil dens i net, l’argument rocambolesc però ben portat–, no cal dir que el principal reclam de La setena funció del llenguatge és la imatge que dóna del món intel·lectual. Més maquiavèl·lic que la política, més competitiu que l’esport d’elit i més grotesc que un circ de freaks presumptuosos, el delirant carnaval d’egos narcisistes, mafiosos, virolats i mancats d’afecte que desfila pel llibre resultarà familiar a tots els lectors que coneguin una mica de prop el tema.

Novetat editorial: «Teories del no», d’Eduard Sanahuja. Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2016

400teoriessanahujaTeories del no
Eduard Sanahuja Yll
Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2016
Pròleg d’Isabel Graña
1984Poesia, 16
56 pàgines
12,00 €

Eduard Sanahuja ha escrit set llibres de poemes en trenta-cinc anys, la qual cosa revela que el seu procés creatiu és lent, que el poeta s’allunya de la temptativa fàcil i la banalitat i aposta per la qualitat i la veracitat del seu missatge. Un dels mèrits indiscutibles de l’obra d’Eduard Sanahuja és la realitat de la llengua com a cosa viva, i no en va confessa que «estem desesperats / sense el llenguatge». Sanahuja compleix amb el rigor lingüístic que imposa la tradició, que ell viu dins de casa mateix, dels llavis del seu pare poeta, David Sanahuja; però la seva llengua no pateix d’encarcaraments ni fa fàstics a les veus del carrer, ni encara menys a la tradició forana, que ell sap incorporar amb normalitat. La seva llengua i la seva poètica s’enriqueixen amb la collita, i el resultat és consistent i agombola el lector, perquè és també el reflex de la seva personalitat càlida i incisiva.

Del pròleg d’Isabel Graña

eduard-sanahuja2

Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953) és titulat en Filologia Hispànica i Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Actualment, és professor titular del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura.

En poesia ha publicat El gos del Galiot (1981); Mirador (1983); Doble joc (1988); En defensa pròpia (1994); Compàs d’espera (2006); El llançador d’espases (2013), i l’antologia Sang barata (2015). Alguns dels seus poemes han estat inclosos a Sol de sal. La nova poesia catalana, Antologia 1976-2001 (2001), i a 20 del XX. Poetas catalanes (2013). Com a traductor, ha traduït al català Prosa del Transsiberià (1992), de Blaise Cendrars, i Capsa d’escats (2008), del poeta aragonès Javier Carnicer

PROPERES PRESENTACIONS DE «TEORIES DEL NO»

AVUI DIMECRES 23 DE NOVEMBRE, A L’HORIGINAL

sanahuja-original

*

DIMARTS 29 DE NOVEMBRE, A LA LLIBRERIA LA CALDERS

invitacio-online-jocs-florals-2016

«Vivim envoltats de misteris». Julià Guillamon sobre «Mística conilla» de Jordi Lara [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Julià Guillamon / La Vanguardia, Cultura/s

400misticaEn el primer conte de Mística conilla, Lo matí de ma infantesa, els protagonistes, entre els quals hi ha l’artista Perejaume, són a la vora d’una foguera, al mig de la muntanya. Dues llenques de foc fan unes orelles d’ase perfectes. Dos que també són a la rotllana se n’adonen al mateix moment i tenen un rampell d’entusiasme: «Vivim envoltats de misteris!». La narrativa de Jordi Lara (Vic, 1968) té aquest puntet de conte a la vora del foc i de caverna platònica, de recerca d’una bellesa ideal que redimeix l’autor i els seus protagonistes de la tristor i de la grisor que tot ho envolta.

La imatge recuperada poden ser les orelles de la mula que fa anys i panys el pagès va vendre a l’escorxador, que ha deixat una flaire de tàvec i garrofa que no se’n va a la cort on la tancaven de nits. Pot ser una escena delirant; uns músics de cobla, vells, que entren dins d’un bosc i fan volar un gamarús, com en un dels episodis més recordats del llibre anterior de Lara, molt llegit, ben valorat, reeditat (fins i tot en butxaca) i aplaudit: Una màquina d’espavilar ocells de nit (2009), o potser un aparició d’una mica més de gramatge: Verdaguer infant; Borges de tornada de tot en un cinema (amb menys fòbia pels tangos que quan era viu); una dona d’aigua a la riera on l’oncle pessebrista va a pescar crancs de riu; un capità mort de la causa nacional, en els primers mesos de la Guerra Civil a Andalusia; una directora de cinema que, com diu Miquel Bauçà, que aquesta temporada es torna a citar, creu que el cinema és mort i que el cinema del futur són els somnis; o la felliniana senyora que, quan els ganàpies de quaranta-quatre anys en tenien dotze o tretze, feia palles a la biblioteca de l’escola, d’amagat, darrere d’unes lleixes.

Són els apareguts d’un món que no s’ha realitzat del tot, que tornen al cervell d’uns xicots de la Plana de Vic perquè Lara pugui parlar als lectors que el segueixen i esperen els seus llibres, del lligam amb la tradició, amb el país de procedència i del país d’elecció (el pare de Jordi Lara era un emigrant andalús a Catalunya, el conte Zapatos de boscal parla d’un retorn a les arrels que és un adéu per sempre), de la idea d’un art que fa fàstics a l’espectacle de masses eixarreït; del dolor per la mort dels fills i la pèrdua dels grans; de l’eternitat i la totalitat (els grans temes borgians: Lara, abans que escriptor, realitzador de televisió i cineasta, és músic: ara ha après a tocar el bandoneó i la música de bandoneó l’ha dit a escriure un quasiconte argentí que tant té a veure amb Borges com amb aquelles atmosferes que es poden tallar de les narracions i les novel•les de Bioy Casares: atmosferes d’escudella, en diria en Lara), del desig sempre insatisfet dels alumnes d’escoles només de nois que tornen anys després a la biblioteca a reclamar que els escanyin el mico (que era la manera que tenien per dir pelar-se-la).

Tot, admirablement ben escrit, amb un equilibri entre una manera de fer conceptual, experimental i una mica arty (que, sola, li faria perdre requesta) i les bones històries, ben explicades, amb plecs i replecs humans que són el que queda després de l’exercici literari resolt amb virtuosisme. Un llibre escrit entre els quaranta-quatre i els quaranta-vuit: la maduresa d’aquell minyó que tocava la tenora i que set anys va deixar bocabadats tan bons lectors.

«Els extrems es complementen». Lluís Llort sobre «Xaval gras es menja el món», de K. L. Going

Font: Lluís Llort / El Punt Avui

400xavalgrasHan trigat, però Edicions de 1984 han publicat el segon títol de la col·lecció Propera parada, després de Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie, a finals del 2014. En aquesta ocasió, Xaval gras es menja el món [traducció d’Albert Torrescasana] també és una novel·la que arriba amb l’aval de diversos premis, tot i ser el debut de la seva autora, Kelly Louise Going (Rhinebeck, Nova York, 1973), que després ha publicat un parell de novel·les més i mitja dotzena de llibres il·lustrats. Tot i que la col·lecció és de l’anomenat crossover, és a dir, per a lectors joves i també per a adults, és una novel·la tant o més atractiva per a adults com per a joves. Poc importa, en qualsevol cas, perquè té virtuts de sobres per encaixar amb un percentatge ampli de lectors, que se sentiran atrets, o no, pels personatges i la trama seguint uns gustos literaris personals i no pas per l’edat.

El protagonista és Troy Billings, un noi de Nova York que té 17 anys, fa 186 centímetres d’alçada i pesa 135 quilos. És gras i suat i carregat de complexos. Ell ens explica la història en primera persona. La seva mare va morir fa 9 anys i viu amb el seu pare, militar tot just jubilat, i un germà un parell d’anys més petit. En Troy està a punt de suïcidar-se llençant-se al metro quan un noi dos anys més gran, Curt MacCrae, el convenç perquè no ho faci. Així comença la relació entre tots dos joves, pal de paller de l’obra. Curt havia anat a l’institut de Troy. És un sense sostre, autodestructiu (s’automedica; no és un drogoaddicte clàssic i tòpic), escardalenc, malaltís (probablement bipolar, si més no pels canvis d’humor), brut, però amb dues grans virtuts: és un bon guitarrista i té una capacitat de seducció molt alta. A l’institut era una mena de llegenda. Curt recluta Troy perquè toqui la bateria a la seva banda (una banda de dos, tot s’ha de dir). Enfrontar-se a l’instrument, a la por escènica, a creure’s capaç d’alguna cosa farà madurar Troy.

Troy i Curt són personatges antagònics que aviat es complementen, encara que sigui ara estrenyent llaços d’amistat, ara engegant-se a dida. El tema de la música (no gaire versemblant, però poc importa perquè és l’excusa, el nexe entre tots dos personatges, i podria haver estat la pintura, la literatura o la mecànica) és ben present, però també l’autoestima, la superació, la solitud, l’orfandat, la germanor, la fama i l’èxit, la malaltia, les famílies desestructurades, la mort, la capacitat de mirar més enllà del nostre melic…

Going té un estil àgil però mai tou ni lacrimogen (i podria ser-ho. No dóna les diferents lectures de l’obra mastegades com si el lector fos idiota. La creació dels personatges i les situacions que va plantejant estan ben administrades, amb subtilitat i un magnífic equilibri tècnic i de punts d’interès que evolucionen. Titllar-la de joia potser és excessiu, però una bella perla natural, rodona com el Troy, sí que ho és.

«Jordi Lara: la música precisa». Vicenç Pagès Jordà sobre «Mística conilla» [El Periódico]

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Periódico

Tres dels contes de Mística conilla són irreprotxables, d’una pura rodonesa

400misticaMística conilla, de Jordi Lara (Vic, 1968), està format per sis contes d’entre vint i cinquanta pàgines, una mida que permet anar més enllà de la cursa cap al final explosiu, més enllà també de l’estereotip, de l’esquematisme psicològic, de la sociologia de taberna. Lara domina aquesta distancia, que permet crear petites meravelles que no costaria gaire convertir en novel·les, però que en aquest format concentren un gran poder de suggestió.

El llibre s’inicia amb Lo matí de ma infantesa, un conte, temo, perfecte. No només s’hi desplega el geni de la llengua, sinó que es concreta en un personatge que és alhora concret i metafòric, i que tan sols una construcció viva i minuciosa podria fer creïble (incloent-hi el cameo de Perejaume). Si en aquest conte el narrador explora la seva infantesa a Osona, el següent (Zapatos de boscal) s’aventura en el passat andalús del pare, i arriba fins al moment fundacional de la guerra civil. Aquestes peces formen un díptic que per si sol justifica la publicació del llibre.

En el conte següent, Dasha Biryuk, assistim a un canvi de rumb. Ara el narrador és un crític de cinema veterà que reporta una experiència epifànica sobre la creació esdevinguda a Corea. La factura és impecable, però hi trobem a faltar els territoris més pròxims d’abans. Per sort, el següent, Un conte de fades, adopta la forma d’un road trip que ens durà al poble d’infantesa del narrador i el retrobament amb un oncle, de manera que es fonen les dues generacions i els dos Temps dels primers contes.

Scherzo per a bandoneó és, ja des del títol, un exercici d’estil molt ben realitzat però sense pinyol. Tard o d’hora, qualsevol contista ha d’escriure un homenatge a Jorge Luis Borges, i aquest és un dels millors que he llegit, però em sembla que no calia publicar-lo. L’últim conte, que dóna títol al recull, torna a ser una revisitació de la infantesa, aquest cop en forma de trobada d’antics alumnes. És un conte remarcable, però en aquesta posició final té els defectes del déja lu.

Sosté el clixé que només hi ha contes bons i dolents, sense mitges tintes, tot i que de fet qualsevol lector competent tendeix a enquadrar gran part dels que ha llegit dins les diferents tonalitats del gris. Alguns estudiosos sostenen que el final del conte ha de ser rodó, o bé —amb idèntica convicció— que el final rodó és insofrible. Els millors autors, en canvi, no es plategen l’escriptura d’un conte com l’acompliment d’una fórmula, sinó com una aventura irrepetible. És el cas de Jordi Lara.

El balanç de Mística conilla, doncs, resulta tremendament positiu. Amb el primer, segon i quart contes tindríem un recull irreprotxable, una pura rodonesa. Fa vuit anys, quan comentàvem el primer recull d’aquest autor, Una màquina d’espavilar ocells de nit, ja lloàvem el seu to entre murri i elegíac. Més enllà de l’evocació de la infantesa i la projecció de la vellesa que manifesta el narrador situat nel mezzo del cammim, el que provoca el goig del lector és el tomb que prenen els diàlegs, el devessall de troballes verbals, la destresa a l’hora de capturar un personatge en un gesto o una rèplica, la mestria verdagueriana a l’hora de trobar el mot just: en definitiva, la música precisa.