Novetat editorial: «L’home de mar», de Catherine Poulain. Traducció de Mia Tarradas.

«Catherine Poulain relata la vida d’una dona jove a bord d’un gran pesquer a Alaska, i transporta els lectors a una singular i apassionant història sobre la condició humana»
Le Figaro
«Catherine Poulain navega sota la bandera de Conrad i Jack London, també sota la de Keruac i Lowry»
Les Echos
«Una novel·la brutal i commovedora. Una grandiosa opera prima»
L’Express

400PoulainL’home de mar
Catherine Poulain
Traducció de Mia Tarradas
Mirmanda, 159
352 pàgines
21,90 euros

A Kodiak, als confins del món, ningú no pregunta pel passat i un estrany lligam fraternal s’estableix entre els que embarcaran i sortiran a pescar el bacallà negre, els halibuts o el cranc. La Lili, sense haver pescat mai abans, en formarà part. A canvi, però, de sotmetre’s a les subtils lleis no escrites que regeixen les relacions entre els homes a bord i a la rutina de les jornades de pesca, durant les quals portarà al límit l’endurança del seu cos menut: dormir a terra, la sal que crema la pell, seguir clavant el ganivet al ventre llis dels peixos, fascinar-se pel cor que encara bat i engolir-lo.

A partir de les seves pròpies experiències com a pescadora a Alaska, Catherine Poulain ens ofereix una novel·la èpica que eleva les gestes quotidianes d’éssers marginals a la categoria de mite. Homes herois que planten cara a les onades o que lluiten amb les enormes preses que cal esbudellar quan són a mar; confosos i ingenus quan són a terra, vençuts per l’alcohol i els propis somnis.

200poulainbarcelonaCatherine Poulain (Manosque, 1960) ha treballat en una fàbrica de conserves de peix a Islàndia, de temporera de la fruita a França i al Canadà, de cambrera a Hong Kong i, durant més de deu anys, a bord d’un vaixell de pesca a Alaska. En l’actualitat, s’està entre els Alps de l’Alta Provença i el Médoc, on treballa com a criadora de bestiar i vinicultora. L’home de mar és la seva primera novel·la i va ser nominada al premi Goncourt a la primera novel·la.

Ramona Pérez parla de «Professió del pare», de Sorj Chalandon, a l’Ara Balears.

Font: Ramona Pérez / Ara Balears

400professiopareTrobem en aquesta novel·la la tragèdia amagada en un edifici de veïns. El dolor impensable forma part de la quotidianitat de la família que coneixem: l’infant segueix i comparteix els deliris del pare, la mare observa, passiva; tots dos són víctimes de la violència més brutal. L’infant s’ho creu, comparteix amb el pare les fantasies malaltisses. La mare és tot un enigma.

Ens situem al segle XX, en un entorn democràtic on les persones tenen uns drets i una estructura social que els serveix de suport… Malgrat tot, ells viuen la seva clandestinitat dins les quatre parets que els separen del món on la malaltia de l’adult pren protagonisme. L’editor ens diu a la contraportada que la història “està inspirada en la pròpia infantesa de l’autor”. Aquí quedem parats perquè ens costa de creure que es pugui sobreviure a tant de dolor. El nostre personatge es converteix en un adult equilibrat que forma una família. Ens demanem com va aprendre a estimar, si es va poder desfer de tot el dolor que havia acumulat o si el va saber transformar.

Els darrers anys va tenir forces per verbalitzar detalls de la seva infantesa, per salvar la mare, per ajudar els metges… Ens costa de creure que de tant de dolor pugui sorgir una actitud vital, intel·ligent, un home amb capacitat d’estimar. A les mans tenim un record que ha esdevingut literatura. Ens el fa arribar un autor que ja havíem conegut i admirat, per tant hem de creure que existeix la possibilitat que un individu se salvi contra tot pronòstic. Pensàvem que, d’aquests drames domèstics, no se’n podia sortir, però els infants són éssers que tenen una missió en el món, una missió que han de dur a terme i que les circumstàncies no trenquen, ans al contrari, fan créixer.

Tenim a les mans una literatura impecable, una crònica que ens duu a reflexionar sobre realitats que potser tenim a prop en diferents graus: els deliris en l’àmbit domèstic, tot allò que s’amaga per no posar en qüestió la figura dels progenitors, situats a un lloc on no es poden donar les imperfeccions, on s’amaga allò que els infants accepten –potser per la seva necessitat d’estimar– i amb els anys passen a considerar primer estrany i després vergonyós. El miracle consisteix a haver sobreviscut. Una reflexió necessària i literàriament impecable.

«El món és un escenari». Marina Porras sobre «El mar, el mar», d’Iris Murdoch (trad. Laura Baena)

Font: Marina Porras / Diari Ara

fm157elmarelmarSi sempre és difícil confiar en un narrador en primera persona, que pot fer trampes i manipular-nos, encara es fa més difícil quan aquest narrador és un egòlatra convençut que el món gira al seu voltant. És el cas del Charles, protagonista i veu d’aquesta novel·la, un dramaturg d’èxit i renom que als seixanta anys abandona el teatre i es muda, en un gest teatral i místic, a una casa aïllada i envoltada de penya-segats de la costa anglesa. Des d’allà escriu aquest diari personal que aspira a ser unes memòries que acaben convertides en vida novel·lada. “Sóc en Charles Arrowby […], no tinc dona, ni fills ni germans, soc el mateix vell conegut de sempre, glamurós i fràgil a causa de la fama. Vaig néixer a Stratford-upon-Avon, en el frondós centre d’Anglaterra. Naturalment, dec tota la meva vida a Shakespeare”.

Aquest excèntric narrador té per missió tramar un vincle de confiança amb nosaltres, i triomfa perquè la seva és una veu carismàtica i potent. Les confessions sobre la família, les explicacions trivials sobre els seus àpats i les disquisicions filosòfiques es barregen en un text que té un magnetisme tan atractiu com el seu autor. Perquè seduir i manipular és el que ha fet el Charles amb tots els que ha tingut al voltant. El seu encant el fa un controlador, sobretot amb les moltes dones que l’han estimat: “Sempre he corregut cap a les dones com cap a un refugi. De fet, ¿què són les dones, sinó refugis?” I el mateix dubte s’aplica a nosaltres, que ens preguntem si aquest megalòman ens està fent servir per amagar-se. Hi ha una cita de La Bruyère que es va repetint i explica molt bé la seva relació amb l’amor: “Només estimem una vegada, la primera”. Aquesta serà l’excusa del Charles per explicar-nos la bogeria d’història que és la trama central del llibre, que té a veure amb el retrobament del seu primer amor, que li va robar la puresa quan el va deixar plantat. L’aparició de la dona que va ser l’amor de joventut del Charles és el punt d’inflexió que canvia el mecanisme d’ El mar, el mar, que es transforma en una novel·la extraordinàriament teatral.

La casa del penya-segat es converteix en un escenari on van apareixent personatges que es creuen entrant i sortint, que s’imposen i que s’amaguen, que ens ofereixen situacions estranyíssimes i sorpreses per anar recargolant una trama que sembla que no s’hagi de resoldre. L’accident central es va complicant mentre el lector s’acomoda en el paper d’espectador d’aquesta comèdia d’aires shakespearians i reflexions proustianes. La barreja entre aquest to vodevilesc i les disquisicions morals, mesclades amb l’aparició d’elements fantàstics i desconcertants (d’aura mística, de faula moral) són la clau de l’èxit narratiu de Murdoch. Aquesta combinació va ser criticada per Harold Bloom, que deia que l’autora era alhora fantasiosa i realista, i que la barreja de les dues visions de vegades se li descontrolava. És un retret que podem entendre quan hem llegit cinc centres pàgines i les divagacions s’allarguen indefinidament. Però un dels secrets de la lectura és que hem d’acceptar que Murdoch vulgui allargar el final, que no vulgui resoldre la trama tal com el Charles no vol enfrontar-se a la realitat. Al capdavall, el llibre és un joc, i l’autora està jugant amb la resistència i la confiança dels lectors per veure fins on aguanta.

Murdoch deixa clares les seves influències quan diu que l’exemple de com s’ha d’explicar una història ve de Shakespeare: inventar personatges i enfrontar-los a alguna cosa dramàtica que alhora tingui un profund significat espiritual. És així com funciona la novel·la, que és la lluita d’un home contra els seus fantasmes i la idealització de la seva joventut. I és també una baralla constant entre l’art i la vida, perquè costa molt d’acceptar que “a diferència de l’art, la vida té una manera irritant de tirar endavant a ensopegades, coixejant, posant en dubte solucions i, en general, il·lustrant la impossibilitat de tenir una vida feliç o virtuosa per sempre”. Ficció i realitat, literatura i vida, mentida i veritat. Són conceptes forts i no podria ser de cap altra manera venint d’una autora que reconeix Shakespeare com a mestre i que es resisteix a separar gaire fantasia i realitat perquè sap, com sabia el geni, que “el món és un escenari”.

Actes i presentacions de la setmana: el catàleg de 1984, Lara a Vilassar i Garrigasait a La Calders i a Manresa.

Dimarts, a les 19 h., a la Biblioteca Jaume Fuster, presentació d’«Edicions de 1984. La ciutat dels llibres», catàleg editat per Julià Guillamon.

cataleg-1984

 

Dijous 9 de març, a les 19.30, a la llibreria La Calders (Barcelona), Raül Garrigasait i Roger Mas parlen i canten sobre Els estranys.

estranys-calders

 

Dijous 9 de març, a les 19.30, a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar, Albert Calls i Jordi Lara conversen sobre Mística conilla

0001-32

 

Divendres 10 de març, a les 19.30, a l’Espài Òmnium de Manresa, Miquel Adam i Raül Garrigasait conversen sobre Els estranys

estranys-manresa

Novetat editorial: «Dies de ratafia», la nova novel·la de Sergi Pons Codina

400ratafia

Dies de ratafia
Sergi Pons Codina
Mirmanda, 158
288 pàgines
18,00 euros

En Morell i el seu deixeble Quintana són dos joves intel·lectuals de barra de bar amb inclinacions de jubilat. Buiden ampolles de ratafia mentre l’un dicta a l’altre tot un seguit d’afinades observacions sobre l’actualitat que, amb sort, formaran part de la secció d’opinió del diari El Popular.

Per guanyar-se la vida, en Morell destil·la i posa en circulació clandestinament la seva pròpia ratafia. La seva base d’operacions és un immoble buit que ocupa a condició de custodiar-lo fins que la crisi passi i els preus de l’habitatge tornin a recuperar la indecència.

Sergi Pons Codina posa la picaresca de barri, la postveritat dels diaris, l’alcohol de garrafa, l’humor pel broc gros, la ironia més fina i fins i tot —¿per què no?— una història d’amor al servei de la supervivència d’en Xavier Morell, un pobre diable elevat a la categoria d’heroi del nostre temps.

Sergi-pons-CodinaSergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, el Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib va ser la seva primera novel·la, celebrada per la crítica i el públic. Dies de ratafia n’és la segona.