«A la Franja hi ha homes llop», Jordi Nopca sobre «Licantropia», de C. Terès, al diari Ara

Font: Diari ARA

Edicions de 1984 publica Licantropia, la primera novel·la de Carles Terès. El personatge principal, el Llorenç, comença a indagar en les arrels familiars i acaba trobant-se cara a cara amb un passat caní

M102LicantropiaLicantropia comença amb l’arribada d’un mossèn a la fictícia Pobla de Llobosa una nit d’hivern de l’any 1759. Tres llops morts, penjats d’unes estaques, li donen la benvinguda, gronxats pel cerç glaçat. Els animals mostren les dents “en una darrera ganyota amenaçadora”. Carles Terès en té prou amb un paràgraf per transmetre l’aridesa territorial i humana que impregnarà tot el seu primer llibre, que, dos anys després de guanyar el premi Guillem Nicolau -convocat pel departament de Cultura del govern d’Aragó-, ha estat publicat per Edicions de 1984.

El mossèn del primer i més extens capítol de la novel·la és allotjat al mas dels Torrent. La seva intenció és aconseguir que la família de llobaters s’apropi al catolicisme. Les descobertes que anirà fent, tocades per una atmosfera pròxima a la narrativa gòtica més eficaç -i alhora exigent-, estan portades amb una destresa poc habitual en un autor que acaba de debutar amb 50 anys fets. “La novel·la va ser un encàrrec d’Artur Quintana per a la col·lecció El Trinquet de la Diputació Provincial de Terol -explica l’autor-. Quan em va dir que no la podria publicar perquè no hi havia diners vaig continuar escrivint, em vaig presentar al Guillem Nicolau i el vaig guanyar. L’edició que va sortir era molt petita, amb prou feines va arribar a les biblioteques i a algunes llibreries”. Conscient que el recorregut de la novel·la seria molt petit si no la movia més, Terès va presentar el manuscrit, “acabat però no del tot completat”, a diverses editorials. Josep Cots, d’Edicions de 1984, va quedar-ne fascinat: “El llibre s’acosta al gènere fantàstic però no hi acaba de pertànyer. Manté l’ambivalència del llop, que, d’una banda, és un animal ferotge, i, de l’altra, representa la llibertat”.

Una llegenda atractiva

Després d’ubicar el lector a la Franja de mitjans del segle XVIII, Terès se l’emporta fins al present. En un principi l’ambientació ja no és tan estranya com en les pàgines protagonitzades pel mossèn curiós. El personatge en què es fixa l’autor a partir de llavors es diu Llorenç, es dedica a la fotografia i després de créixer a Barcelona s’ha instal·lat al petit poble de l’Alt Matarranya on van passar els fets misteriosos del primer capítol acompanyat de la seva parella, la Laura. “Vaig començar a interessar-me per la licantropia quan vaig llegir la llegenda del pastoret”, recorda Terès. La història explica com un pastor d’ovelles desapareix amb el seu ramat. La gent dels masos més pròxims organitza una batuda i troba els animals, “espellissats i destrossats a bocins”. Del pastoret només en recuperen la samarreta, plegada amb cura sota una pedra, al cim més alt de la serra. La llegenda relaciona les morts amb el possible atac d’un llop. A Licantropia, Terès especula sobre la possibilitat d’una nissaga maleïda d’homes llop que seria documentada pel mossèn del capítol inicial i que arribaria fins als nostres dies. “El tema de la novel·la és la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn idíl·lic que no ho és tant com sembla -aventura l’escriptor-. En aquest sentit em recorda la pel·lícula Blue velvet, que arrenca amb aquelles imatges d’un jardí a ple dia. A sota del cel clar i les flors s’hi amaga una altra realitat”. Terès ha seguit una trajectòria similar a la del protagonista del llibre: igual que el Llorenç, tot i els orígens familiars de la Franja, es va criar a Barcelona. L’any 1993 va tornar-hi i, des de llavors, es dedica al disseny gràfic a cavall de Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó). El coneixement expert i viscut del territori li permet fer créixer una novel·la amb una gradació dels registres dialectals de la Franja de gran interès. La por, la violència i la sexualitat són tres dels esquers que Terès administra a Licantropia. La riquesa i ductilitat de la seva llengua acaben fent del llibre una experiència molt recomanable.

Anuncis

Amics i amigues de València, avui presentem «Carrer de pas», d’Octavi Monsonís, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània!!

Amics i amigues de la ciutat de València, tenim el goig de presentar a la vostra ciutat Carrer de pas, d’Octavi Monsonís, amb la companyia de Miquel Nicolàs i Joan Navarro. La presentació serà a Octubre Centre de Cultura Contemporània (C/ Sant Ferran, 12), a les 19.00. Us hi esperem!

(I si sou de Barcelona, us esperem dimecres dia 6 a l’Espai Vilaweb, però d’això ja en parlarem més endavant!)

Carrerdepas_València

«La soledat d’una intrusa i un meteoròleg». Ignasi Aragay parla sobre «La intrusa», d’Éric Faye, al diari Ara

Font: diari Ara

fm101laintrusa2.jpgLa crisi és una font inesgotable d’històries sorprenents. El francès Éric Faye (Llemotges, 1963) en va agafar una que va sortir publicada en diversos diaris japonesos el maig del 2008 i la va convertir en la novel·la La intrusa, que va acabar obtenint el premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa del 2010. Ara en surt l’edició catalana a Edicions de 1984, amb la traducció d’Anna-Maria Corredor. La història de Faye té lloc a Nagasaki, en una caseta de barriada, propietat d’un meteoròleg solter, de cinquanta-sis anys, un home ensopit i honest que un dia comença a notar una presència estranya a l’habitatge: ara li falta un iogurt a la nevera, ara un altre… Com pot ser? No puc avançar més en els esdeveniments perquè frustraria la lectura.

Però al marge de la història, narrada amb extrema simplicitat -la mateixa angoixant simplicitat que guia la vida del protagonista-, la novel·la d’Éric Faye penetra en el cor de la crisi, posant al descobert no tant la misèria econòmica com una pobresa espiritual feta de buidor, de soledat, de no-res. Cap ambició, cap esperança. Els nens que jugaven en el sorral del capitalisme han extraviat les regles de joc. I el joc s’ha tornat impossible: ja ningú no presta diners, ja ningú no compra.

Si el que passa a la casa del meteoròleg és extraordinari, el que passa a la seva ment i al seu cor és el retrat del nostre temps: el desencant. La crisi no ha fet més que fer aflorar l’absurditat de moltes vides atrapades en un joc al capdavall frustrant. La partida s’ha acabat. I quan s’acaba l’oportunitat del consum il·limitat, al darrere molt sovint no hi ha res, no hi ha autèntica vida.

El meteoròleg, en un moment de lucidesa, fa referència a “la mena de tristesa” que ell “produïa en gran quantitat”. Fins i tot, segons diverses dones li havien dit en el moment de deixar-lo, l'”exportava a l’engròs”. Fins que no arriba “la intrusa”, no s’adona realment de qui és ni de com viu.

Al cap d’un temps, superada l’estranya presència, diu: “Amb la tele engegada ben fluixet, vaig escoltar la remor del món. No tenia ganes de res […]. Vaig apagar la tele, l’habitació quedà a les fosques, i vaig sotjar els sorolls -tramvies fent l’últim servei del dia, trànsit llunyà, cigales intermitents, harmòniques del vent en el bambú, i també gotes de pluja pesants com el temps”.

«Un metge rural», Pere Calonge sobre «Morfina», de Bulgàkov

L’Ex-Libris de Pere Calonge, un dels blogs de crítica literària que més apreciem, per les seves lectures i pel seu rigor, ens regala aquesta ressenya de Morfina. Relats d’un jove metge de Mikhaïl Bulgàkov amb traducció de Jaume Creus. Malgrat que només en reproduïm el primer paràgraf, us convidem a llegir la ressenya completa aquí.

Mirmanda95fr_MorfinaL’any 1917 i la Rússia prerevolucionària són el rerefons d’aquestes narracions primerenques de Mikhaïl Bulgàkov, tot i que aquells importants fets històrics a penes si s’hi esmenten. És el jove Bomgard, acabat de llicenciar-se en medicina i destinat a Muriévo, a la solitud i a l’aïllament de la Rússia rural, el centre absolut d’aquests relats. Uns relats que són, en realitat, estampes diverses d’un mateix tot: els inicis en la professió d’un metge destinat a un lloc apartat i oblidat del món, on exercir la medicina és gairebé una heroïcitat. I, de fet, aquestes narracions s’ordenen cronològicament; poc o molt, cadascuna reprén la mateixa història en el punt que l’havia deixat l’anterior; i això ens permet de veure l’evolució en la feina i en la personalitat del jove doctor. Sense mitjans ni instrumental adient, sense ni tan sols electricitat, completament sol enmig del no-res, el doctor Bomgard ha d’enfrontar-se als elements, a la pròpia inexperiència i a la incultura dels camperols de la zona per a intentar desenvolupar la seua tasca.

[segueix llegint!]

“Històries d’amor”. Molt bon article de Llorenç Capdevila al diari Segre sobre «Una història d’amor», d’Helena Rufat

Entre els grans grups editorials —que aglutinen les apostes literàries més segures i rendibles, que tenen en nòmina els autors més coneguts, que publiquen els premis més importants— i les editorials petites —que sobreviuen de miracle, algunes com a empresa familiar modesta, i aposten per una manera de fer més personal i artesanal— hi ha segells que, a mig camí, treballen a prop de l’autor, fan edicions acurades i saben mantenir una presència constant a les llibreries amb una combinació de llibres amb clares opcions a ser força venuts, bones traduccions i descoberta d’autors desconeguts que han sabut crear un producte literari de prou qualitat. En aquest darrer grup hi ha, per exemple, Edicions de 1984, que els últims anys, gràcies sobretot a la col•lecció Mirmanda, ha recuperat autors mig oblidats com Cèsar August Jordana o el sorprenent Eduard Girbal Jaume, ha publicat traduccions de Doctorow o Sherman Alexie (per citar-ne un parell), i ha confiat en autors catalans poc coneguts amb una prosa de gran qualitat, com Pasqual Farràs o Jordi Lara.

frontalM99RufatEntre les descobertes sonades d’aquesta editorial hi ha, sobretot, la primera novel•la de Sílvia Alcàntara, Olor de colònia, que es va convertir en un autèntic supervendes.
Sabedors de l’afecte que tinc cap a aquesta editorial i cap al seu editor, Josep Cots, els reis d’enguany em van portar una de les novel•les de la col•lecció Mirmanda: Una història d’amor, d’Helena Rufat. L’autora, que és de Torrelameu i exerceix la docència a Mollerussa, havia publicat fins ara un assaig de crítica literària, contes i alguns articles. Una història d’amor és, doncs, la seva primera novel•la. Una primera novel•la, però, que presenta un bon grau de maduresa narrativa. Helena Rufat demostra que ha llegit molt i estima la literatura. És capaç d’estalviar tot el farcit que, potser amb la voluntat d’arribar als lectors menys exigents (defecte que trobem massa sovint), hauria allargassat inútilment la història, i se centra en el moll de l’os d’una trama que va directa al que vol explicar. És, per tant, una novel•la curta que amaga una història llarga.

El títol, la coberta i el text de la contracoberta poden fer esperar la peripècia d’una heroïna de tall rodoredià, la Teresa, que fa cap a Torsal, un poblet on falta canalla, amb els seus dos fills; i allà busca començar una nova vida i girar full d’un passat massa gris. Però Una història d’amor va més enllà. Hi desfilen una galeria de perdedors prou interessant, hi ha un crim antic que plana sobre la història i apareixen, ben retratades, intrigues rurals sobre la propietat de la terra i la perpetració de la nissaga familiar. I, de tant en tant, a més, el perfum del lèxic que, mig oblidat, Rufat treu de la calaixera: ganyol, vencill, sarpat, trep…