«A la Franja hi ha homes llop», Jordi Nopca sobre «Licantropia», de C. Terès, al diari Ara

Font: Diari ARA

Edicions de 1984 publica Licantropia, la primera novel·la de Carles Terès. El personatge principal, el Llorenç, comença a indagar en les arrels familiars i acaba trobant-se cara a cara amb un passat caní

Licantropia comença amb l’arribada d’un mossèn a la fictícia Pobla de Llobosa una nit d’hivern de l’any 1759. Tres llops morts, penjats d’unes estaques, li donen la benvinguda, gronxats pel cerç glaçat. Els animals mostren les dents “en una darrera ganyota amenaçadora”. Carles Terès en té prou amb un paràgraf per transmetre l’aridesa territorial i humana que impregnarà tot el seu primer llibre, que, dos anys després de guanyar el premi Guillem Nicolau -convocat pel departament de Cultura del govern d’Aragó-, ha estat publicat per Edicions de 1984.

El mossèn del primer i més extens capítol de la novel·la és allotjat al mas dels Torrent. La seva intenció és aconseguir que la família de llobaters s’apropi al catolicisme. Les descobertes que anirà fent, tocades per una atmosfera pròxima a la narrativa gòtica més eficaç -i alhora exigent-, estan portades amb una destresa poc habitual en un autor que acaba de debutar amb 50 anys fets. “La novel·la va ser un encàrrec d’Artur Quintana per a la col·lecció El Trinquet de la Diputació Provincial de Terol -explica l’autor-. Quan em va dir que no la podria publicar perquè no hi havia diners vaig continuar escrivint, em vaig presentar al Guillem Nicolau i el vaig guanyar. L’edició que va sortir era molt petita, amb prou feines va arribar a les biblioteques i a algunes llibreries”. Conscient que el recorregut de la novel·la seria molt petit si no la movia més, Terès va presentar el manuscrit, “acabat però no del tot completat”, a diverses editorials. Josep Cots, d’Edicions de 1984, va quedar-ne fascinat: “El llibre s’acosta al gènere fantàstic però no hi acaba de pertànyer. Manté l’ambivalència del llop, que, d’una banda, és un animal ferotge, i, de l’altra, representa la llibertat”.

Una llegenda atractiva

Després d’ubicar el lector a la Franja de mitjans del segle XVIII, Terès se l’emporta fins al present. En un principi l’ambientació ja no és tan estranya com en les pàgines protagonitzades pel mossèn curiós. El personatge en què es fixa l’autor a partir de llavors es diu Llorenç, es dedica a la fotografia i després de créixer a Barcelona s’ha instal·lat al petit poble de l’Alt Matarranya on van passar els fets misteriosos del primer capítol acompanyat de la seva parella, la Laura. “Vaig començar a interessar-me per la licantropia quan vaig llegir la llegenda del pastoret”, recorda Terès. La història explica com un pastor d’ovelles desapareix amb el seu ramat. La gent dels masos més pròxims organitza una batuda i troba els animals, “espellissats i destrossats a bocins”. Del pastoret només en recuperen la samarreta, plegada amb cura sota una pedra, al cim més alt de la serra. La llegenda relaciona les morts amb el possible atac d’un llop. A Licantropia, Terès especula sobre la possibilitat d’una nissaga maleïda d’homes llop que seria documentada pel mossèn del capítol inicial i que arribaria fins als nostres dies. “El tema de la novel·la és la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn idíl·lic que no ho és tant com sembla -aventura l’escriptor-. En aquest sentit em recorda la pel·lícula Blue velvet, que arrenca amb aquelles imatges d’un jardí a ple dia. A sota del cel clar i les flors s’hi amaga una altra realitat”. Terès ha seguit una trajectòria similar a la del protagonista del llibre: igual que el Llorenç, tot i els orígens familiars de la Franja, es va criar a Barcelona. L’any 1993 va tornar-hi i, des de llavors, es dedica al disseny gràfic a cavall de Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó). El coneixement expert i viscut del territori li permet fer créixer una novel·la amb una gradació dels registres dialectals de la Franja de gran interès. La por, la violència i la sexualitat són tres dels esquers que Terès administra a Licantropia. La riquesa i ductilitat de la seva llengua acaben fent del llibre una experiència molt recomanable.

Nietzsche-Wagner, a la ràdio!

 

Jaume Creus, traductor d’El cas Wagner, de Friedrich Niezsche, i melòman declarat, explica al programa Una tarda a l’òpera de Catalunya música l’orígen de l’enemistat Nietzsche-Wagner, que també és l’origen d’aquest llibre. Un cas de xoc de trens molt i molt interessant!

Escolteu-ho aquí!

Amics i amigues de València, avui presentem «Carrer de pas», d’Octavi Monsonís, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània!!

Amics i amigues de la ciutat de València, tenim el goig de presentar a la vostra ciutat Carrer de pas, d’Octavi Monsonís, amb la companyia de Miquel Nicolàs i Joan Navarro. La presentació serà a Octubre Centre de Cultura Contemporània (C/ Sant Ferran, 12), a les 19.00. Us hi esperem!

(I si sou de Barcelona, us esperem dimecres dia 6 a l’Espai Vilaweb, però d’això ja en parlarem més endavant!)

«La soledat d’una intrusa i un meteoròleg». Ignasi Aragay parla sobre «La intrusa», d’Éric Faye, al diari Ara

Font: diari Ara

La crisi és una font inesgotable d’històries sorprenents. El francès Éric Faye (Llemotges, 1963) en va agafar una que va sortir publicada en diversos diaris japonesos el maig del 2008 i la va convertir en la novel·la La intrusa, que va acabar obtenint el premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa del 2010. Ara en surt l’edició catalana a Edicions de 1984, amb la traducció d’Anna-Maria Corredor. La història de Faye té lloc a Nagasaki, en una caseta de barriada, propietat d’un meteoròleg solter, de cinquanta-sis anys, un home ensopit i honest que un dia comença a notar una presència estranya a l’habitatge: ara li falta un iogurt a la nevera, ara un altre… Com pot ser? No puc avançar més en els esdeveniments perquè frustraria la lectura.

Però al marge de la història, narrada amb extrema simplicitat -la mateixa angoixant simplicitat que guia la vida del protagonista-, la novel·la d’Éric Faye penetra en el cor de la crisi, posant al descobert no tant la misèria econòmica com una pobresa espiritual feta de buidor, de soledat, de no-res. Cap ambició, cap esperança. Els nens que jugaven en el sorral del capitalisme han extraviat les regles de joc. I el joc s’ha tornat impossible: ja ningú no presta diners, ja ningú no compra.

Si el que passa a la casa del meteoròleg és extraordinari, el que passa a la seva ment i al seu cor és el retrat del nostre temps: el desencant. La crisi no ha fet més que fer aflorar l’absurditat de moltes vides atrapades en un joc al capdavall frustrant. La partida s’ha acabat. I quan s’acaba l’oportunitat del consum il·limitat, al darrere molt sovint no hi ha res, no hi ha autèntica vida.

El meteoròleg, en un moment de lucidesa, fa referència a “la mena de tristesa” que ell “produïa en gran quantitat”. Fins i tot, segons diverses dones li havien dit en el moment de deixar-lo, l'”exportava a l’engròs”. Fins que no arriba “la intrusa”, no s’adona realment de qui és ni de com viu.

Al cap d’un temps, superada l’estranya presència, diu: “Amb la tele engegada ben fluixet, vaig escoltar la remor del món. No tenia ganes de res […]. Vaig apagar la tele, l’habitació quedà a les fosques, i vaig sotjar els sorolls -tramvies fent l’últim servei del dia, trànsit llunyà, cigales intermitents, harmòniques del vent en el bambú, i també gotes de pluja pesants com el temps”.

«Un metge rural», Pere Calonge sobre «Morfina», de Bulgàkov

L’Ex-Libris de Pere Calonge, un dels blogs de crítica literària que més apreciem, per les seves lectures i pel seu rigor, ens regala aquesta ressenya de Morfina. Relats d’un jove metge de Mikhaïl Bulgàkov amb traducció de Jaume Creus. Malgrat que només en reproduïm el primer paràgraf, us convidem a llegir la ressenya completa aquí.

L’any 1917 i la Rússia prerevolucionària són el rerefons d’aquestes narracions primerenques de Mikhaïl Bulgàkov, tot i que aquells importants fets històrics a penes si s’hi esmenten. És el jove Bomgard, acabat de llicenciar-se en medicina i destinat a Muriévo, a la solitud i a l’aïllament de la Rússia rural, el centre absolut d’aquests relats. Uns relats que són, en realitat, estampes diverses d’un mateix tot: els inicis en la professió d’un metge destinat a un lloc apartat i oblidat del món, on exercir la medicina és gairebé una heroïcitat. I, de fet, aquestes narracions s’ordenen cronològicament; poc o molt, cadascuna reprén la mateixa història en el punt que l’havia deixat l’anterior; i això ens permet de veure l’evolució en la feina i en la personalitat del jove doctor. Sense mitjans ni instrumental adient, sense ni tan sols electricitat, completament sol enmig del no-res, el doctor Bomgard ha d’enfrontar-se als elements, a la pròpia inexperiència i a la incultura dels camperols de la zona per a intentar desenvolupar la seua tasca.

[segueix llegint!]

Dies de ràdio! Carles Terès entrevistat per Adolf Bertran [Programa Sentits, Catalunya Ràdio]

Escolteu aquí la conversa que Carles Terès va mantenir

amb Adolf Bertran (Programa Sentits, Catalunya Ràdio),

arran la publicació de Licantropia.

Una entrevista ben interessant!

“Històries d’amor”. Molt bon article de Llorenç Capdevila al diari Segre sobre «Una història d’amor», d’Helena Rufat

Entre els grans grups editorials —que aglutinen les apostes literàries més segures i rendibles, que tenen en nòmina els autors més coneguts, que publiquen els premis més importants— i les editorials petites —que sobreviuen de miracle, algunes com a empresa familiar modesta, i aposten per una manera de fer més personal i artesanal— hi ha segells que, a mig camí, treballen a prop de l’autor, fan edicions acurades i saben mantenir una presència constant a les llibreries amb una combinació de llibres amb clares opcions a ser força venuts, bones traduccions i descoberta d’autors desconeguts que han sabut crear un producte literari de prou qualitat. En aquest darrer grup hi ha, per exemple, Edicions de 1984, que els últims anys, gràcies sobretot a la col•lecció Mirmanda, ha recuperat autors mig oblidats com Cèsar August Jordana o el sorprenent Eduard Girbal Jaume, ha publicat traduccions de Doctorow o Sherman Alexie (per citar-ne un parell), i ha confiat en autors catalans poc coneguts amb una prosa de gran qualitat, com Pasqual Farràs o Jordi Lara.

Entre les descobertes sonades d’aquesta editorial hi ha, sobretot, la primera novel•la de Sílvia Alcàntara, Olor de colònia, que es va convertir en un autèntic supervendes.
Sabedors de l’afecte que tinc cap a aquesta editorial i cap al seu editor, Josep Cots, els reis d’enguany em van portar una de les novel•les de la col•lecció Mirmanda: Una història d’amor, d’Helena Rufat. L’autora, que és de Torrelameu i exerceix la docència a Mollerussa, havia publicat fins ara un assaig de crítica literària, contes i alguns articles. Una història d’amor és, doncs, la seva primera novel•la. Una primera novel•la, però, que presenta un bon grau de maduresa narrativa. Helena Rufat demostra que ha llegit molt i estima la literatura. És capaç d’estalviar tot el farcit que, potser amb la voluntat d’arribar als lectors menys exigents (defecte que trobem massa sovint), hauria allargassat inútilment la història, i se centra en el moll de l’os d’una trama que va directa al que vol explicar. És, per tant, una novel•la curta que amaga una història llarga.

El títol, la coberta i el text de la contracoberta poden fer esperar la peripècia d’una heroïna de tall rodoredià, la Teresa, que fa cap a Torsal, un poblet on falta canalla, amb els seus dos fills; i allà busca començar una nova vida i girar full d’un passat massa gris. Però Una història d’amor va més enllà. Hi desfilen una galeria de perdedors prou interessant, hi ha un crim antic que plana sobre la història i apareixen, ben retratades, intrigues rurals sobre la propietat de la terra i la perpetració de la nissaga familiar. I, de tant en tant, a més, el perfum del lèxic que, mig oblidat, Rufat treu de la calaixera: ganyol, vencill, sarpat, trep…

«El deliri de la licantropia», Lluís Llort sobre «Licantropia», de C. Terès, a El Punt Avui

Font: El Punt Avui / Lluís Llort

Carles Terès presenta ‘Licantropia’, novel·la amb què va guanyar el premi Guillem Nicolau, reeditada per 1984

Tot i que nascut a Barcelona el 1962, Carles Terès es defineix com “un aragonès de llengua catalana; em sento d’on és la meva llengua i les particions territorials ens compliquen la vida als que vivim a la frontera d’allà on sigui”.

Els seus pares eren tots dos de la Franja i ell fa anys que hi ha anat a viure, en concret a Torredarques, al Matarranya, i d’allà també és la seva dona i les seves filles. Dissenyador gràfic de formació i ofici, ens ofereix un debut molt engrescador amb la novel·la Licantropia. Va néixer com a encàrrec, però “canvis de color polític” el van obligar a passar per un premi (el Guillem Nicolau del 2011) i a ser publicat de manera testimonial. Ara, Josep Cots, d’Edicions de 1984, n’ha fet una edició més acurada, definitiva.

“Vaig quedar molt sorprès per la seva potència; feia molt de temps que no rebia un original com aquest”, afirma l’editor. “Terès treballa a fons la metàfora del llop, que per mi és un animal ambivalent. És un llibre amb elements inquietants, s’acosta al fantàstic, sense ser-ho. És suggestiu sobre la imatge del llop i amb uns elements de llenguatge preciosos.”

Carles Terès admet que és un llibre difícil de definir, de resumir: “Parla de la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn aparentment idíl·lic, però tampoc tant com sembla.” Un referent pel que fa al plantejament inicial seria el film Blue Velvet, de David Lynch, que comença amb flors i felicitat, “però de mica en mica van apareixent tot de secrets subcutanis; una part fosca que no ha de ser dolenta, forçosament”.

L’obra, que alterna episodis del passat (es remunta al segle XVII, amb l’únic personatge real, Pere Torrent) amb el present i que està fragmentada en 23 capítols, ens parla d’un mas de les desolades terres de la Pobla de Llobosa, a l’alt Matarranya. Uns paratges habitats per “gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem”.

Segles més tard, en Llorenç –un àlter ego moderat de l’autor– puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat sense encara ser conscient del “vincle que s’enfonsa en les seves arrels i el lliga a una nissaga que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia”. A l’obra hi barreja “uns sentiments que portem dins, la por, l’erotisme i la violència”.

La guspira temàtica que va posar en marxa Licantropia va ser la llegenda d’un pastoret que desapareix. Només troben les ovelles mortes, tot de sang i la samarreta ben plegada. Terès va interpretar-ho com un cas de licantropia. Va fer una recerca històrica per al magnífic capítol inicial, tot i que “les novel·les històriques tenen molt d’impostura, com una sèrie de TV3 que passa en un poble… Els que vivim en un poble sabem que no és com es mostra”.

També cal destacar el tractament dels dialectes, en què cal filar molt prim perquè “a la part alta de la comarca no es parla igual que a la part baixa”.

Terès, que és un columnista habitual de la premsa de la Franja, va estar un any i mig per escriure una primera versió, i pel que fa als referents destaca Joan Perucho, Poe, Lovecraft i autors de la Franja com ara Jesús Montcada, Mercè Ibarz, Francesc Serés o “Desideri Lombarte, un gran poeta”.

Doble pàgina de «Llop entre llops», de Hans Fallada, a El Punt Avui. Reportatge signat per Xavier Serrahima

Ens permetem transcriure aquí el fantàstic reportatge de Xavier Serrahima, centrat en Llop entre llops, de Hans Fallada, traduït per Ramon Monton. L’article ha estat publicat a El Punt Avui i a la pàgina de Xavier Serrahima, la sempre recomanable El racó de la paraula.

CADASCÚ PER ELL I TOTS CONTRA TOTS

En la seva nota a The Notorious Jumping Frog Of Calaveras County, Mark Twain compartia amb els seus lectors una de les seves teories favorites: “that no occurrence is sole and solitary, but is merely a repetition of a thing which has happened before, and perhaps often”(“cap esdeveniment no és únic i solitari, sinó que és merament la repetició d’una cosa que ha succeït abans, i potser sovint”). Quan parlem de la crisi actual, no ho podem tenir més clar: el més greu no és pas que l’haguem viscuda abans, sinó que, reiterada com és, no haguem estat capaços d’aprendre’n cap lliçó.

L’encertada i valuosa publicació de Llop entre llops (Wolf unter Wölfen), de Hans Fallada, per Edicions del 1984, Barcelona, 2012, ens aboca a l’abisme de desesperació que comportà la profundíssima ensulsiada econòmica que sofrí Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial. Un temps infernal definit de manera sublim per la primera frase, breu i magistral, del llibre: “En un llit estret de ferro dormien una noia i un home”, (pàg. 9). Només hi ha un sol llit, que han de compartir tots dos, i és “estret” i “de ferro”!

Metàfora perfecta d’una època horrible, en què la inflació i la depreciació del marc —“Aquest és l’invent més gran de la postguerra: et pispen la meitat dels diners que tens a la butxaca sense tocar ni els diners ni la butxaca”, (pàg. 106)— convertiren un país sencer en poc més que un manicomi cada dia més embogit; en un país de bèsties afamegades, recloses en una presó immensa sense barrots o parets, on tots els ciutadans han esdevingut presidiaris, trastornats per la imperiosa obligació diària de satisfer les seves necessitats més elementals, reduïdes, de fet, a una de sola, ineludible: alimentar-se: “Tinc gana, tinc fam! Tinc gana, tinc fam!”, (pàg. 13).

Sense poder fugir, profundament desenganyats de tots els que els han dut fins on són, fent-los participar en una guerra desastrosa que els féu perdre el poc que tenien —però que, si més no, encara semblava tenir algun sentit: “llavors lluitàvem per alguna causa […] I avui tothom lluita per ell mateix i contra tots els altres”, (pàg. 382)—, es veuen forçats a subsistir —“qui sigui més fort, viurà! Però qui sigui feble, morirà!”, (pàg. 205)— en la més miserables de les condicions, confrontats a un món hobbessià, cruelment salvatge, on l’única llei que subsisteix és la de la selva: “[els] llops […] ataquen els seus propis pares, els membres de la canilla famolenca es devoren els uns als altres, és una lluita per la supervivència”, (Íd); “cadascú per ell i tots contra tots!”, (pàg. 1.076).

En aquest volum —colossal no tan sols per la seva llargària—, l’autor alemany ens introdueix en un món obscur i asfixiant, on la crisi econòmica perverteix i dinamita la moral, situant les persones al llindar de l’egoisme més caïnita —“o prens o et prenen. O mossegues o et mosseguen”, (pàg. 523)—, en el qual la pròpia existència humana esdevé una caricatura infernal —“La vida no és un dia assolellat, sinó una aventura plena de trampes en què, si no enganyes, t’enganyen”, (pàg. 589)—, que ha perdut per complet la seva raó d’ésser: “La lluita quotidiana per aconseguir diners i pa per subsistir. ¿Però subsistir per a què i per a qui?”, (pàg. 151); “una sensació de buidor i de desànim que fa que et preguntis: ¿Però què fas? ¿Quin sentit té la teva vida?”, (pàg. 25).

Al bell mig d’aquest món enfollidor, d’aquest naufragi del món occidental provocat per una hiperinflació galopant —on un dòlar, esdevingut una mena de Déu Omnipotent, comença costant la barbaritat de 414.000 marcs el primer dia, (pàg. 11) i n’acaba costant quatre-cents vint mil milions, (pàg. 1.138), al cap de poc més d’un mes— els únics que se salven, i tan sols en part, són dues criatures càndides, ingènues, d’esperit més aviat infantil —“Encara hi ha infants de debò, amb una innocència ingènua, autèntica, intacta”, (pàg. 149)—, de diàfana ascendència dostoievskiana, que, malgrat la trastornadora situació que pateixen, reïxen a conservar la seva ànima incontaminada.

Sobretot ella, Petra, una noia pobra de cor pur, soferta i sacrificada fins uns límits impensables; ell, Wolfgang, un jove de família rica que, tot i estar marcat per “l’embriaguesa […] del joc”, (pàg. 53), viu alliberat de la tirania dels diners. Ambdós són, d’alguna manera, la darrera esperança de la humanitat; els símbols de la bondat original rousseauniana. Una esperança contínuament posada en perill per la cada vegada més mesquina realitat que els envolta: “Quina època més horrible, que fa que la gent canviï fins al punt que ja no es reconeix”, (pàg. 502).

La decadència d’occident ha arribat tant i tant avall —“Ja havia passat el moment de les mentides amables que tant ens agraden i que sovint adopten la tendra aparença de l’amor. Home contra home, llop entre llops, ara et toca decidir si et vols afirmar davant de tu mateix!”, (pàg. 1013)—, el present és tan esgarrifós que no els resta altre remei que somniar una “felicitat futura”, (pàg. 56), en la qual l’horrible i inacabable malson que els ha tocat (mal)viure s’hagi esvaït.

A aquests dos personatges centrals, que cerquen, sense gaires possibilitats d’èxit, una raó que els empenyi a seguir endavant —“¿De què serveix fer alguna cosa, el que sigui? […] per què han de continuar treballant si només els donen uns quants paperots sense cap mena de valor”, (pàg. 370)—, els acompanyen altres d’igualment inoblidables (el guardabosc Kniebusch, la senyora Thumann, Sophie, la senyora Pagel, Minna, l’alferes, Amanda, Studmann, el senyor von Teschow…), però d’entre tots ells crec que en destaca un de sensacional: el capità de cavalleria von Prackwitz, que per mèrits propis es guanya el privilegi de formar part dels més extravagants i esbojarrats protagonistes de la literatura universal.

Com li succeeix al Quixot amb Sancho Panza —i al seu epígon, Pickwick, amb Sam Weller—, si no fos per la fortuna de tenir al seu costat Studmann, un fidel i enginyós company i escuder que vetlla per ell, no se’n podria sortir: “Prackwitz no tenia remei, era un cap calent […]. Era com un infant que mai no aprendria la lliçó, de manera que el seu mestre no tenia cap més remei que plegar”, (pàg. 685); “En un home tan impulsiu com el capità de cavalleria, la reflexió seguia l’acció en comptes de precedir-la. Per tant, després d’acomiadar el seu criat, ara el capità de cavalleria rumiava sobre els motius que havia tingut per prendre aquella decisió, i no li resultava fàcil treure’n l’aigua clara”, (pàg. 927).

En aquest sentit, la divertidíssima carta que li escriu al seu àngel de la guàrdia el director del sanatori on havia anat a col·laborar, (pàg. 838 i ss.), no pot ésser més magistralment encertada. Per ella sola, pels cinc memorables minuts de riallades incontenibles que provoca, Llop entre llops ja tindria garantida la seva presència en qualsevol antologia de la literatura humorística —juntament, entre d’altres, amb Mr. i Mrs. Bennet, els estrafolaris i gens recomanables pares de l’Elisabeth d’Orgull i prejudici— de tots els temps.

A banda del seu humor esmolat, un dels trets que sobta més de la novel·la és que, tot i la seva generosíssima extensió, un xic més de 1.200 pàgines, no només no es fa feixuga, com la majoria dels lectors o lectores (sense fe literària) podrien esperar en albirar per primera vegada el gruixut volum, sinó que tot flueix —“panta rhei”, (pàg. 59)— amb una naturalitat ben agradosa —i agraïda. Un goig que devem, sens dubte, a Hans Fallada, però també a la bona feina del seu traductor català, Ramon Monton, que ha assolit a transvasar amb encert la seva prosa.

En conclusió, és una novel·la de gran qualitat, a la qual, malgrat alguna mancança de detall —una certa aroma més del segle XIX que no pas del XX, una certa tendència a l’abús de les generalitzacions (pàg. 568, 619, 686, 877, 1.018…)—, cal donar-li la més calorosa benvinguda al nostre idioma. Que no hagués estat traduïda fins a finals de l’any passat posa de manifest allò que tots plegats sabem tan bé —tot i que sovint a més d’un li convingui fer veure que no ho sap— des de fa anys i panys: des del punt de vista cultural, el nostre no és (tampoc), un país normal. Quan ens decidirem a començar a ésser-ho?

«L’estret camí de l’interior», de Matsuo Bashô, vist per Jordi Cervera

Un llibre de viatges singular amb tota la força de la poesia japonesa més sòlida i contundent. Matsuo Basho, en traducció catalana de Jordi Mas López, ens narra un viatge de 53 dies per la zona septentrional del Japó. Un plaer insòlit i poc conegut del mestre japonès.

Edicions de 1984 segueix la seva fórmula discreta i constant d’anar publicant bona literatura en les seves diverses col·leccions. En aquest cas es tracta de “La Clàssica” i de L’estret camí de l’interior, una peça singular del poeta japonès Matsuo Bashô, en traducció d’un dels grans especialistes de casa nostra, Jordi Mas López.

Es tracta d’un peculiar llibre de viatges que detalla 53 dies d’una ruta que va portar el poeta cap a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor del 1689, per conèixer en directe els indrets que els autors que el van precedir havien glossat als seus poemes.

Amb aquesta mena de precedent del que avui anomenem rutes literàries, Bashô estableix un diàleg amb els mestres del passat i fonamenta un nou discurs on combina una prosa encadenada i viva que va fent referència a tot allò que veu i sent al llarg del viatge i que es barreja amb els haikus que insereix a l’interior dels textos.

Malgrat la brevetat del text i els poc menys de dos mesos que retrata, “L’estret camí de l’interior” és l’últim dels cinc diaris que va escriure l’autor i li va representar quasi cinc anys de feina, una dada que permet veure el grau de perfeccionisme de Basho a l’hora de treballar.

Jordi Mas, a banda de realitzar aquesta traducció, que s’intueix complexa i elaborada per la manera singular d’estructurar els textos del poeta, és també el responsable d’un pròleg que es converteix en un estudi introductori que funciona a la perfecció a l’hora de situar autor, obra, tècniques i corrents contemporanis. Aquest estudi permet que la lectura final del text sigui molt més rica i entenedora que no pas si la féssim sense aquestes puntualitzacions brillants. Mas dóna fins i tot detalls precisos del procés seguit per traduir els haikus, ja que hauria volgut utilitzar el sistema de comptar síl·labes definit per Carles Riba i emprat per la majoria de poetes catalans, però aquest còmput (4/6/4 amb final femení obligatori) l’hauria obligat a trair l’essència i l’esperit dels poemes de Basho i a crear una continuïtat mètrica entre tots els versos del llibre.

Font: Jordi Cervera