«Marina Tsvetàieva, prosista». Vicent Alonso parla d’«El diable i altres relats» al Quadern d’El País

La de l’autora russa és una escriptura de poeta, construïda a partir d’una biografia que alimenta sense descans una capacitat artística extraordinària

ElDiableblogL’escriptora russa no ha deixat de ser novetat en el nostre mercat editorial. I ja és d’agrair, perquè —potser hi ha encara qui no se n’ha adonat?— estem davant d’una de les grans escriptores del segle xx. Tant de bo algun dia tinguérem una edició de la seua obra completa. Certament, hi ha en el conjunt dels seus textos traduïts al català, o a l’espanyol, una certa provisionalitat: uns poemes ací, unes cartes o certes proses autobiogràfiques allà, però als lectors que ens l’estimem ens agradaria trobar-nos algun dia una traducció sistemàtica i ordenada dels seus escrits: poemes, cartes, articles crítics i notes dietarístiques. Potser el mercat no està per a empreses tals, però tampoc no és superflu que els lectors manifestem els nostres desitjos. La veritat és que no hi ha motius per a lamentacions. L’any que hem acabat no ha passat precisament debades: Minúscula ens va sorprendre amb una edició esplèndida d’una part essencial de la seua correspondència (Cartas del verano de 1926) i fa no res que Ellago Ediciones ha reunit en un mateix volum la traducció a l’espanyol d’“Un poeta respecto a la crítica”, “El poeta y el tiempo” i “El arte a la luz de la conciencia”, tres articles en què la poetessa dóna compte de la seua extraordinària capacitat crítica; Acantilado, al seu torn, si ja ens havia oferit fa un quant temps “Mi Pushkin”, ha publicat fa poc “Mi madre y la música”, una de les seues proses autobiogràfiques més punyents. Precisament aquesta darrera, juntament amb “El Diable” i “La casa del Vell Pimen” són les que Edicions de 1984 ha reunit en un sol volum (El diable i altres relats), traduïdes per Miquel Cabal Guarro. Una mostra, tot plegat, de la riquesa de la prosa de Tsvetàieva, prosa de poeta, construïda a partir d’una biografia que alimenta sense descans una capacitat artística extraordinària.

En el volum recent d’Edicions de 1984, tot recolza sobre fets autobiogràfics: la infantesa de Tsvetàieva, les seues “trobades” amb el Diable a l’habitació de Valéria, la seua germanastra, l’educació musical que la mare li imposava, la mort d’altres membres més o menys llunyans de la seua família, les relacions amb l’avi Ilovaiski, que no era parent directe (el pare de Marina, historiador de l’art Ivan Tsvetàiev, abans de casar-se amb Maria Aleksàndrovna Mein, ho havia fet amb la filla de Dimitri Ilovaiski, també historiador de l’art; un matrimoni del qual tingué dos fills, Valéria i Andriuixa, germanastres de la poetessa), però que és el centre neuràlgic de la casa on “tot finava excepte la mort”, situada a prop de l’església del Vell Pimen a Moscou. Però la imaginació poètica (la “metodologia”, que en digué Brodsky) fa que aquestes proses siguen, més que de records, contra els records o, si més no, contra una manera de concebre la creació memorialística que no té res a veure amb els “prosadors” i molt, tanmateix, amb els poetes. “Només comprenc definitivament una cosa a través del Mot”, va escriure per la mateixa època en què aquestes narracions foren escrites (entre el 1933 i el 1935, època d’exili a París) a un corresponsal belga, el nom del qual desconeixem. I li precisa més endavant que si el prosador tradueix el pensament a mots, en el cas del poeta, pensament i mots naixen simultàniament de manera que tota la faena es du a terme amb els mots. Els records, doncs, hi són la matèria; en narrar-los, tanmateix, es posen en marxa els mecanismes de la creació poètica, la comunió entre pensament i paraules és tan decisiva que el resultat, segons l’expressió de Brodsky, no té res a veure amb l’exposició lineal (analítica) del contingut de la memòria, sinó amb un “creixement cristal·lí (sintetitzador) del pensament”. No és que falsege els records o que els modele des de la ment adulta que els conta, sinó que, en contar-los, va més enllà de la seua exposició ordenada fins als llocs més recòndits, més misteriosos, de la seua personalitat creativa. Al capdavall, què és l’art —ho diu Tsvetàieva en algun moment de “La casa del Vell Pimen”— sinó la troballa de coses perdudes, la immortalització de la pèrdua?

Parem esment, doncs, en l’arsenal de recursos lingüístics, sintàctics, fònics, rítmics o simplement gràfics —com ara l’ús del guionet amb què Tsvetàieva solia trencar paraules per a, alhora, enriquir-les semànticament i desafiar el lector— que s’hi han de fer servir en justa correspondència amb uns objectius semblants, i entendrem quina és la dimensió de la faena dels seus traductors. Tothom coneix les meravelles de què ha estat capaç Selma Ancira, la traductora a l’espanyol, elogiada per la crítica i premiada, que ja deu estar a punt d’enllestir la immensa tasca de traslladar-la tota a una altra llengua. Ara, en llegir la primera traducció al català de la prosa de l’escriptora russa, un creu que Miquel Cabal pot ser capaç d’èxits semblants.

Vicent Alonso, Quadern d’El País

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s