«Moviment i fonaments», Ada Castells parla de «La cosina Phillis», d’E. Gaskell, al Cultura/s de La Vanguardia

La prosa senzilla de Gaskell ens porta fins al camp anglès del segle XIX

Gaskellblog

La cosina Phillis és d’aquelles novel•les que provoquen efectes estranys en la memòria. Una es troba un bon dia pensant en les paraules ponderades del pastor Holman, en els dubtes i neguits de la seva filla Phillis, en els progressos del genial senyor Holdsworth. Aquest és el poder de la prosa aparentment senzilla d’Elizabeth Gaskell: fa que ens la fem nostra. La pirueta narrativa encara és més insòlita si tenim en compte que ens està parlant des de l’època victoriana i en ple camp anglès, però ho fa amb tanta naturalitat, amb una llengua tan planera, que aconsegueix l’efecte quixotesc de fer-nos confondre realitat i ficció. Se’ns fica al cervell i ens transporta a Eltham, 1840. Miracle!
La cosina Phillis explica una història d’amor que engega a mig llibre i amb paraules que conviden a continuar llegint: “Ets una persona encantadora! Sí, i també bona; tot i que vas ser la causa de molta tristesa!”. Si a aquestes altures els lectors no sabéssim que als novel•listes els agrada fer males passades als personatges, diríem que res no indicava que es pogués trencar la placidesa de la vida bucòlica que portaven el pastor Holman i els seus a Hope Farm. Ara bé: si no hagués entrat l’amor en un indret tan aparentment inalterable, no tindríem novel•la.

El fet que el conflicte entri tan tard, en una novel•la de 128 pàgines, pot sobtar des de la nostra perspectiva contemporània, però és que Gaskell no té cap pressa. Sap que la importància de tot allò que ens explicarà i que ja sabem -que tenim la mania d’enamorar-nos de qui no toca-no és el més important del seu relat. El que fa és presentar-nos uns personatges molt ben construïts, tant que ens acompanyaran qui sap si per tota la vida. L’encert de l’autora, el que faria que la seva obra fos rellevant en un futur, és que aquests personatges són els constructors involuntaris d’un canvi imparable: estan construint el ferrocarril que irromprà a les vides de tots els grangers de la zona i farà canviar les seves idees, les seves creences, els seus costums, que s’havien mantingut ferms semblava que pels segles dels segles. No en va, els antagonistes principals d’aquesta història són un pastor congregacionasta i un enginyer de ponts i camins en una cruïlla on topen el progrés i la tradició, el moviment i els fonaments, tot allò del que, al cap i a la fi, estem fets tots nosaltres. ADA CASTELLS. Cultura/s, La Vanguardia

Anuncis

Tres presentacions per rematar la setmana: «Plens de vida», «L’estret camí de l’interior» i «Licantropia»

DIJOUS 28 DE FEBRER A BARCELONA:

targetóPlensdevidaOKPlens de vida, de John Fante.
Intervindran: Kiko Amat, Martí Sales (traductor de l’obra) i Blancallum Vidal
Lloc: Llibreria Taifa (Carrer Verdi, 12)
Hora: 19.30
Cortesia de Moritz, cervesa de franc per a tothom!

DIJOUS 28 DE FEBRER A TARRAGONA

Basho_TarragonaL’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô
Intervindran: Joaquim Sala-Sanahuja i Jordi Mas López (traductor de l’obra)
Lloc: Llibreria La Capona (Carrer Gaómetre, 41-43, Tarragona)
Hora: 20.00h.

DIVENDRES 1 DE MARÇ A ROQUETES

licantropia 1 de marçLicantropia, de Carles Terès Intervindran: Artur Quintana i Carles Terès
Lloc: Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, Urb. Torre d’en Gil, s/n, Roquetes
Hora: 19.30h.

Dues recomanacions radiofòniques plenes de fervor: «Plens de vida» i «Una màquina d’espavilar ocells de nit»

FM104Plensdevida

PROGRAMA ELS EXPERTS, de Catalunya Ràdio (SEGUEIX L’ENLLAÇ PER ESCOLTAR EL TALL)

Plens de vida, de John Fante, ha estat escollit per la Montse Camps com a llibre del mes, després d’una lectura entusiasta, com no podia ser d’altra manera, ja que estem parlant de John Fante!

 

màquina

PROGRAMA CABARET ELÈCTRIC, ICAT (SEGUEIX L’ENLLAÇ PER ESCOLTAR EL TALL)

Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, ha deixat martí Sales en un estat d’eufòria incontenible, com així demostra aquest tall de veu. No us perdeu el fragment del llibre que llegeix al final, com per reblar el clau!

GRAN PRESENTACIÓ DE «PLENS DE VIDA», de JOHN FANTE! Aquest dijous a la llibreria Taifa!

Amics! Amigues! Tenim una… no dues… què dic, tres, no, quatre, quatre bones notícies que conflueixen en una de sola: Plens de vida, de John Fante. Primer la cosa gràfica:

targetóPlensdevidaOK

Aquest dijous, a les 19.30, a la llibreria Taifa de la República Independent de Gràcia (C/ Verdi, 12),  festegem tant l’autor com la novel·la, i ho fem amb la més grata companyia que podíem haver ensopegat. Passem llista:

Kiko Amat. Kiko Amat ens presentarà l’acte, ens parlarà de John Fante, ell que tant se l’estima. no hi ha millor embaixador de l’univers de Fante per aquestes contrades.

També hi serà, com no podia ser altrament, Martí Sales, amic, músic, escriptor, traductor, agitador. A ell li hem d’agrair aquest Fante en català. Ens parlàra de la traducció i potser dirà allò de «he patit molt traduïnt aquest llibre» i coses així, i llegirà algun fragment escollit, no ho sabem, potser per exemple aquest, que servirà per presentar la tercera bona notícia del dia…

«Casa meva!Quatre dormitoris. Espai. Llavors n’érem dos i un que venia. Podríem arribar a ser-ne set. Era el meu somni. Als trenta un home encara té temps per tenir set fills. La Joyce tenia vint-i-quatre anys. Un cada dos anys. Un que venia, en quedaven sis. Què bonic, el món! I el cel, d’immens! I què maco és somniar! Evidentment, ens tocaria afegir una habitació o dues.
—¿Tens cap capritx? ¿Cap desig estrany? Sé que sol passar. He llegit sobre el tema.
—És clar que no.
Ella també llegia: Gesell, Arnold: El lactant i l’infant en la cultura d’avui en dia.
—¿Està bé?
—Molt didàctic.»

John Fante, Plens de vida, trad. Martí Sales, Edicions de 1984

La tercera bona notícia del dia té nom de dona i una panxa gran gran com la que té la Joyce, la dona del Fante, en aquesta novel·la. Qui millor que Blancallum Vidal, que gairebé ja surt de comptes, per posar-se en el paper de la Joyce? «Què bonic, el món! I el cel, d’immens!» Ella també llegirà fragments del llibre!

I per acabar-ho d’adobar, els amics de la Morizt —i aquí la quarta bona notícia— posen a la nostra disposició, a la vostra, a qui volgueu venir a celebrar aquest part literari, una nevera plena de cervesa, per refrescar la gola i escalfar els cors.

Així doncs, ens veiem dijous, oi?

Novetat editorial: «El problema de Spinoza», d’Irvin D. Yalom (traducció de Carles Miró)

Aquesta és la novel•la més intrigant que he llegit en més d’un any.
Recomano amb entusiasme El problema de Spinoza.
Anthony Hopkins (actor)

FM107ElproblemaSpinozaEl problema de Spinoza
Irvin D. Yalom
Traducció de Carles Miró
isbn 978-84-15835-02-8
Mirmanda, 107
464 pàgines
19,50 euros

Un fina línia separa la raó del fanatisme i recorre la història; creuar-la pot donar pas a la tragèdia o bé pot il•luminar el món. Dos homes s’enfronten al seu destí i prenen partit. Es tracta del jove pensador jueu Spinoza i del jove antisemita Alfred Rosenberg.

Tres-cents anys després que Spinoza fos foragitat per sempre de la comunitat jueva d’Amsterdam, el maig de 1940, les tropes nazis ocupen els Països Baixos i el Reichsleiter Rosenberg s’ocupa personalment que no es destrueixi el llegat de Spinoza. ¿Per què? ¿Quin misteri amaga aquesta obsessió que l’ideòleg del Tercer Reich sent per Spinoza?

A cavall entre la història i la ficció, Irvin D. Yalom construeix un fascinant joc de miralls que reflecteix les contradiccions de l’home, la fe en Déu, la pertinença a una comunitat, la valentia i la por.

Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford i autor de diversos llibres de psicoteràpia existencial. Tot i que va començar a escriure per explicar els casos clínics dels seus pacients, als seixanta anys es va convertir en autor de novel•les de ficció i va assolir un gran èxit tant de crítica com de públic. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen When Nietzsche wept (1992), Lying on the couch (1996) i The Schopenhauer cure (2005). Edicions de 1984 n’ha publicat En el cor de la nit (2008).

«Diàleg amb els morts». Àlex Susanna sobre la flamant guanyadora del Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana, Josefa Contijoch i el seu «Sense alè»

Font: El Punt Avui
contijochavuiDIÀLEGS AMB ELS MORTS

contijochTota gran literatura, d’una forma o altra, sovint no és sinó un diàleg amb els morts: amb algun dels nostres morts, per ser més precisos i insidiosos. I en principi això és el que passa amb aquesta última novel·la de Josefa Contijoch, Sense alè, flamant premi Ciutat de Barcelona. És una decisió que honora el jurat, tota vegada que es tracta d’una obra del tot inclassificable, i, en conseqüència, de lectura revessa. Però estimulant i alliçonadora pel que fa als nostres hàbits lectors, propensos als discursos estandarditzats i previsibles. Sens dubte, un just reconeixement a una de les propostes narratives més estimulants de la collita del 2012.

Darrere aquesta obra hi ha la personalitat proteica d’una poeta –l’autora de Les lentes il·lusions i de Congesta–, narradora –La dona liquada i Els dies infinits– i assagista experimentada, que ha decidit practicar una fecunda contaminació dels gèneres a fi que el text en qüestió desenvolupi tot el seu potencial i assoleixi les cotes més altes i necessàries d’expressivitat, més enllà d’encotillaments i servituds. De tot plegat n’ha sortit una obra desconcertant, plena de vida, original, rica i complexa: una obra experimental que, paradoxalment, atrapa el lector des de la primera a l’última pàgina. Primera conseqüència no gens evident: quan estan no sols plenament justificats sinó intel·ligentment desplegats, els experiments poden ser d’allò més atractius per a un lector corrent, i en narrativa catalana feia massa temps que no ens trobàvem amb un text d’aquestes característiques, ben bé com si ja no ens fos possible experimentar de cap manera convincent. Chapeau doncs per la Contijoch que ha gosat voler poder!

Sense adscripció a gènere

Sense alè planteja d’entrada el fals problema de la seva adscripció de gènere: estem davant d’una biografia novel·lada, unes antimemòries, una narració autobiogràfica, una novel·la de formació, o més aviat un gran poema en prosa? Probablement hi hagi una mica molt de tot plegat, però en el fons pot ser que sigui més senzill: literatura de la bona, literatura-literatura, sense l’empara de cap gènere, a la intempèrie, d’aquella que se’ns imposa per mor del seu ritme narratiu –en aquest cas, sincopat, coral i calidoscòpic com el d’una obra musical–, de la seva esmunyedissa estructura de nines russes, del seu treball indagatori en múltiples direccions, de la seva autoconsciència, de la textura de la seva prosa, sovint incandescent i sempre lúcida i vivaç. Una obra que crea adeptes: a la lectura, i potser també a l’escriptura (tots tenim algun mort a l’armari que un bon dia reclama imperiosament ser rescatat: “els morts sempre calleu; apareixeu i prou”).

Sigui com sigui, el lector s’adona de seguida que se les heu amb una obra en què l’autora s’hi està jugant la pell en tot moment: sembla talment que la seva vida depengui del que acabi passant en la seva obra. I això tensa la narració com un arc en tots i cadascun dels seus capítols. Allò que d’entrada es planteja l’autora és esbrinar el misteri que va envoltar la mort violenta d’una íntima amiga en ple franquisme: per això formula tants relats com possibilitats se li acudeixen. Dotze variacions sobre el tema de la mort de l’amiga. “Sóc víctima de la dèria de refer la teva mort, de treure’n l’aigua clara”, se’ns diu només començar.

Ara bé, tant com explicar-se aquesta mort l’autora necessita passar comptes amb si mateixa: és a dir, en la mesura que no s’enganyi gens ni mica respecte d’alguns perquès decisius que la concerneixen té alguna possibilitat d’arribar al fons de la qüestió (si és que en té, de fons, cap qüestió). Però per saber-ho ha d’estirar el fil que la mena de dret cap a aquella fosca etapa de formació en què s’anava fent i desfent tota ella, i és així com assistim a una triple i convulsa educació simultània: sentimental, moral i artística (de quantes pel·lícules i llibres no se’ns hi parla, a Sense alè, autèntiques crosses, andanes o trampolins de la nostra fatídica identitat!). Això dota el text d’una densitat artitzadament esqueixada i exposada que interpel·la el lector de manera molt eficaç: “buscàvem gestos que originessin gestos, frases que generessin frases, decisions que contestessin o ampliessin o anul·lessin altres decisions. En fi, cercàvem la vida, no la teoria de la vida, no la filosofia de la vida ni de la sexualitat ni de la llibertat, sinó la pròpia sexualitat, la pròpia llibertat”.

Un fris d’època suggeridor

Tant com la crònica d’una veu que s’articula des d’un punt de vista creatiu i literari –“s’escriu o es pensa des del fragment que som”–, assistim alhora al desplegament d’un fris d’època molt suggeridor, sense el qual aquesta veu resultaria tan hipnòtica com probablement autista. La interacció doncs d’història personal i col·lectiva és el que converteix aquesta obra en un doll d’escriptura especular en què cadascun de nosaltres s’hi pot veure reflectit d’una manera o altra. “Algú dirà: «Calla i narra». Bé, doncs, narraré”, però poc abans Josefa Contijoch també ens ha advertit que “buscar vestigis és fer forats, tirar avall, excavar estrats de vida”. De la recerca d’aquest difícil equilibri entre una cosa i l’altra neix aquesta obra tan inclassificable com rotunda i convincent.