«L’estret camí de l’interior», de Bashô, segons Jordi Llavina [diari Avui]

Font: diari Avui

bashoPotser cap fragment d’aquesta obra clàssica japonesa no dóna millor la mesura del conjunt com el que transcric tot seguit, que pertany al text titulat Les tres muntanyes de Dewa. Matsuo Bashô i el seu deixeble Sora han conegut un lloc “tan profundament espiritual [que] omple de reverència i admiració”. Estan fatigats per la llarga ascensió. I llavors llegim: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu. Recordant l’emotiu poema de l’abat major Gyôson, el vaig trobar encara més commovedor.”

El projecte de traducció d’aquesta obra va ser guardonat amb el premi Vidal Alcover 2009. I, de fet, Jordi Mas López ha confessat que, en pensar de presentar-se al concurs, considerà quina gran obra del repertori tradicional japonès no havia estat encara traduïda a la nostra llengua. Va concloure que aquest diari de viatge de Matsuo Bashô –que en va escriure més, cap de tan rellevant com el que presento, però– era un llibre l’excel·lència del qual aconsellava no únicament la tria sinó també l’esforç. L’estret camí de l’interior explica el viatge que, durant cinquanta-tres dies, va dur el més gran poeta japonès de tots els temps per les províncies del nord del país. Bashô –que es deia així per l’arbre que hi havia davant la seva cabana, un bashô– era un home madur, i malalt, i al llarg del recorregut, en especial durant les etapes més feixugues, es plany de la seva precària salut. Però acompleix el seu propòsit, que no és altre que arribar-se fins als llocs que, abans que ell, han cantat, han celebrat, poetes de renom de la seva pròpia tradició, principalment monjos itinerants. És per això que el fragment citat em sembla especialment significatiu, perquè aplega, d’una banda, el registre de l’epifania lírica (el cirerer que floreix malgrat el gel), i, de l’altra, el reconeixement a un poeta que, anteriorment, havia deixat escrita en bells versos la seva admiració pel món. Aquesta segona línia –que es reflecteix en el que, modernament, hem convingut a anomenar la intertextualitat– és, sens dubte, el que més distingeix el llibret de Bashô i el fa singular i avançat al seu temps.

“Després d’anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent”, comença dient el poeta. A partir d’aquí, recorre camins i travessa boscos, visita temples i santuaris, descobreix esteles i fa nit en hostals i cabanes. No acaba d’estar catòlic (“m’amoïnava haver-me d’enfrontar a un viatge tan llarg malalt com estava”), però no es fa enrere, perquè el propòsit és noble. En realitat, aquest és un viatge al cor de la tradició lírica nipona, i, coneixent tots aquells llocs que altres ja havien cantat abans que ell, Matsuo Bashô està erigint un monument a la tradició pròpia i l’està fent, al seu torn, una mica més alt i perdurable. “Gràcies a la literatura es recorden molts noms d’indrets famosos de l’antiguitat.” Aquest és un dels temes del llibre. Com també ho és el pas del temps i la seva acció impietosa: “Heus aquí els somnis / de tants guerrers ardits: / herba d’estiu.” La prosa descriptiva es combina amb haikús essencials. Bona traducció de Jordi Mas López i magnífic aparat de notes que ens permet apreuar la fondària d’aquesta obra clàssica.

Novetat editorial: «DE LA DECÈNCIA ORDINÀRIA. Breu assaig sobre una idea fonamental del pensament polític de George Orwell», de Bruce Bégout.

FDB22_De_la_decènciaDe la decència ordinària
Breu assaig sobre una idea fonamental
del pensament polític de George Orwell
Bruce Bégout
Traducció de Manuel Quinto
isbn 978-84-92440-99-3
De bat a bat, 22
120 pàgines
10 euros

«Hem arribat a un punt en què ens seria possible aconseguir una millora real de la vida humana, però no l’abastarem sense reconèixer la necessitat dels valors morals (common decency) de l’home ordinari. El meu principal motiu d’esperança pel futur neix del fet que la gent ordinària ha restat sempre fidel al seu codi moral.»

Aquestes paraules de George Orwell són la tesi principal d’aquest breu però contundent assaig.

Enfront del desànim per la injustícia, la immoralitat creixent i la devastació dels principis, Orwell ens dóna la perspectiva de vegades amagada pel soroll dels esdeveniments. La tenim ben a prop: l’home senzill del carrer, i per tant la majoria de la població, té un sentit moral innat, no com a resultat d’un raonament, sinó com una facultat instintiva. Aquests milers i milers de persones, doncs, constitueixen una vertadera resistència a la destrucció dels valors acumulats per l’experiència humana.

Bruce Bégout (Talence, 1967) és filòsof, professor universitari i escriptor. Autor de diversos assaigs i obres de ficció, és un dels pensadors francesos més importants de l’actualitat. És especialista en Edmund Husserl i els seus textos se centren en la tradició, la fenomenologia i l’exploració de la vida quotidiana. D’entre les seves obres, destaquen La généalogie de la logique (2000), Zéropolis (2002), L’éblouissement des bords de route (2004) i De la decència ordinària (2008).

«L’art narratiu d’Elizabeth Gaskell», Damià Alou parla de la Gaskell i «La cosina Phillis», al diari Ara

Font: Diari Ara

GaskellblogTot i que gairebé totes les obres més importants d’Elizabeth Gaskell (Londres, 1810 – Holybourne, 1865) han estat traduïdes al castellà, segueix sent la gran desconeguda de la novel·la victoriana, la qual cosa és de lamentar, ja que les seves novel·les són una de les lectures més agraïdes, no perquè fos una autora sensacionalista o s’entregués als baixos instints del lector, sinó perquè poques vegades trobem tanta profusió de vida i veritat com en aquesta mestressa de casa que escrivia a la taula de la cuina de casa seva quan les seves abundants feines domèstiques li deixaven una estona lliure.

Nascuda a principis del segle XIX, el fet que el seu pare fos ministre de l’Església unitariana, una de les més progressistes en la seva actitud cap a les dones, li va permetre tenir una bona educació, cosa poc freqüent en el seu temps. Es va casar jove i va engendrar cinc fills, i potser per això no va debutar a la literatura fins als 38 anys, amb Mary Barton –publicada l’any passat a Alba–, en què descriu l’enfrontament entre els treballadors d’una indústria de Manchester i els propietaris, i que ja avança la temàtica d’una de les seves obres mestres, Norte y sur (Alba, 2005), en què planteja el conflicte entre l’Anglaterra del nord, la de les fàbriques i la pobresa urbana, i la del sud, rural i supersticiosa.

La seva obra més popular fou Cranford (Alba, 2000), una utopia en què la propietat i el govern estan exclusivament en mans de les dones, i en què els homes són una cosa més aviat supèrflua. Va tocar també la novel·la històrica a Los amores de Sylvia (Ediciones del Bronce, 2002), que en l’ambient de les guerres napoleòniques ens mostra una heroïna, la Sylvia del títol, que converteix la seva vida en un desastre per culpa de la seva manca de cultura i instrucció. I és que a banda del conflicte social, un dels temes que més van preocupar a Gaskell fou la necessitat que les dones tinguessin educació, no només pel fet en si, sinó per no caure en el romanticisme betzol que en va portar tantes a la ruïna. Aquest és el tema de la seva novel·la més aconseguida, Hijas y esposas (Alba, 2008), en què enfronta la intel·ligència “il·lustrada” de Molly Gibson, l’heroïna, amb la bellesa buida de Cynthia Kirkpatrick, i aconsegueix un fresc de l’època que poques obres igualen.

La cosina Phillis, la novel·la curta que presenta ara Edicions de 1984 amb una traducció de Miquel Casacuberta que amplifica el fruïment de l’original, ofereix una deliciosa miniatura en què trobem els temes ja esmentats de l’autora anglesa: la fascinació per la instrucció, per la ciència i pel saber –encarnat en la figura de Phillis Holman–, contagiada per l’inesgotable ànsia de coneixements del seu pare. Al seu poble, Eltham, hi arriba un cosí llunyà, Paul Manning, que treballa en la construcció del ferrocarril, i que sentirà una fascinació immediata per la Phillis. El Paul té dinou anys; la Phillis disset. Elizabeth Gaskell ens mostra el creixement emocional dels dos i, sobretot, ens parla d’uns personatges que encarnen la modernitat amb un sentit de progrés que vol deixar enrere els fantasmes de la xerrameca metafísica, com ens diu en aquesta magnífica definició: “Quan un home et parla d’una manera que no entens sobre una cosa que ell no entén, això és la metafísica”.

Poques autores descriuen tan bé la materialitat de l’existència, la contenció britànica a l’hora d’expressar el sentiments, la necessitat que l’home –i en aquest cas, també la dona– sigui l’amo del seu destí, i ens conviden a desconfiar de l’amor, destorb après dels sentiments, i escoltar la raó i la sensatesa, els fonaments d’una societat que ella va imaginar més sàvia i madura que la que tenim ara. Que ningú es perdi aquesta breu joia.

«Mà a les fosques», de Jaume Serra

Després de la celebrada novel•la Nit de vetlla, Jaume Serra, una de les veus més originals i inquietants del panorama literari català, ens ofereix en vint-i-set relats una corprenedora reflexió literària sobre la condició humana. La seva narrativa és eficaç i contundent i els seus contes deixen pòsit en un lector que sempre n’acaba volent més.

FM105MàalesfosquesMà a les fosques
Jaume Serra Fontelles
isbn 978-84-92440-91-7
Mirmanda, 105
184 pàgines
15,00 euros

Conscients que alguna cosa passa sota l’aparença de quotidianitat, en aquest recull de relats, tots ells pautats amb una gran musicalitat, l’autor descabdella al voltant del desenllaç les seves reflexions sovint inquietants: «A mesura que ens fem adults i que la vida ens treballa les durícies a uns quants, les escates a uns altres i a segons qui l’escorça, el nostre guia —el de cadascú— ens va deixant de la mà de Déu, no per desídia ni matusseria, sinó perquè suposa que ja hem adquirit prou defenses per saber caminar sense custòdia. I en això, el nostre àngel particular s’erra tot sovint. Tard o d’hora, tots esdevenim orfes».

Vint-i-set relats que fabulen sobre la comunió que l’autor manté amb el seu llogaret humà i sentimental, algun basat en fets reals com el que ens explica un viatge al•lucinant d’ell mateix, molt jove encara, amb tot un senyor Espriu cap a Manresa.

Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) es va donar a conèixer amb la novel•la Desitja’m sort, Madeleine, premi Ciutat d’Alacant 1974. A partir d’aquí es dedica al gènere teatral: El dret al revés, premi Ciutat de Granollers 1977, Deixeu-me ser mariner, premi Ciutat d’Alcoi 1979, Sarsuela de malves, Fe de rates, Manric Delclòs, premi Born de Teatre 1992, Comèdies de corral, premi Memorial Santos Antolín 1993, i Exclòs, accèssit al premi Nacional Ignasi Iglesias 1993. La biografia L’ombra del maquis, 2001, esdevindria un preludi de Nit de vetlla, publicada per Edicions de 1984 en aquesta mateixa col•lecció.

Octavi Monsonís, autor de «Carrer de pas» i antic director de l’Institut Lluís Vives de València, parla de la Primavera valenciana a Vilaweb

«Vaig viure la major part de la meua carrera a l’institut Lluís Vives. Fins i tot vaig ser-ne director. Ara, quan va esclatar tot allò que s’ha anomenat la Primavera Valenciana jo ho vaig viure des de fora de l’ensenyament, perquè ja m’havia jubilat. Però també ho vaig viure de molt a prop perquè vaig anar uns quants dies a l’institut, vaig parlar-ne amb alumnes i professors, i vaig participar en les manifestacions dels estudiants. La sensació era de tornar quaranta anys enrere i viure de nou el franquisme. Per uns dies vaig tornar a tenir vint anys. Vaig tornar a córrer davant la policia. Era tan escandalós allò que passava i la gent estava tan astorada que encara ara em sembla increïble. […]»

 

SEGUEIX LLEGINT

El VII Club de lectura de Fundació Agrupació Mútua comença aquest dilluns amb «La cosina Phillis», d’Elizabeth Gaskell

GaskellblogDilluns 18 febrer a les 10:30 a la Fundació Agrupació Mútua (Gran Via, 619, Barcelona)

Club de lectura sobre La cosina Phillis, d’Elizabeth Gaskell

 

 

Aquest club, dirigit per l’escriptora Ada Castells, promou el gust per la lectura i el debat sobre el sentit dels textos. Afavorirem la comunicació entre les persones, l’adquisició de coneixements, l’estimulació de la creativitat i la imaginació. A les sessions es comentaran els llibres proposats així com qüestions d’estil, els personatges, les reflexions, els sentiments…
PER MÉS INFORMACIÓ, SEGUIU L’ENLLAÇ

«Licantropia» segons el blog Nullediesinelinea

Ens permetem enllaçar i reproduir la que, ens sembla, és la primera crítica de Licantropia sorgida d’un blog. Ha aparegut en el blog Nullediesinelinea i al principi sembla que mossegui i faci por…

M102LicantropiaRaramente una primera novela da muestras de tanto talento literario. Uno va captando, mal que le pese, fallos de ritmo, personajes deslabazados, situaciones mal resueltas, descripciones fallidas, acciones con escaso nervio, diálogos demasiado ampulosos, literarios o, en el otro extremo, simples, reiterativos, obvios. La mayoría de las veces una ambición literaria que no se corresponde con el talento que se muestra. Pues bien, en el caso de Carles Terès me satisface decir que nada o muy poco de lo apuntado es captado por quien este suscribe, aceptando de entrada que al ser una novela escrita en catalán –y a pesar de mi familiaridad con esa lengua– posiblemente se me hallan pasado por alto defectos gramaticales o de estilo que un catalán bien informado detectaría de inmediato.

Pero a mi falible entender de veterano crítico literario, cualquier aficionado a la lectura puede disfrutar largamente de esta novela primeriza –aunque el autor sea un veterano en edad– de 252 páginas que me fue encarecidamente recomendada por el librero Serret. Hay garra de escritor en Terès, un diseñador gráfico de vocación literaria que compagina su oficio artístico con colaboraciones periodísticas (creo que este periódico ya conoce su firma) y relatos.

Quizá uno, que es gato viejo en estos menesteres de libros, editoriales y lectores, hubiera trabajado más el título. “Licantropía” es innecesariamente nominal y obvio, intenta ser llamativo pero resulta poco adecuado para la calidad novelística que contiene. De hecho un título así ya descarta de forma natural a un tipo de lector que es el naturalmente buscado por el estilo del autor y su enjundia narrativa. La novela fue premiada con el Guillem Nicolau, convocado por el Gobierno de Aragón y publicada por Edicions 1984.

La historia obviamente trata de hombres lobo, de una maldición que se desarrolla a través de los siglos y que acontece en las tierras de la franja. La ambientación de estos lugares y pueblos que nos rodean, es excelente y evocadora. Así como el cuidado en el lenguaje, en los personajes y en los diálogos que van desde el mundo rural a personas cultas y cultivadas de nuestra época que eligen vivir en esta zona privilegiada.

Terés cuida los nombres ficticios dentro del paisaje real. Y así nos habla de Pobla de LLobosa, en el año 1759, de la mano de un sacerdote cuya labor misionera es llevar la fe y la obediencia de la Iglesia a personas aisladas por estos montes y campos. El mossén es alojado en el mas dels Torrent, el más rico propietario de la zona, y allí vive una angustiosa experiencia relacionada con misterios terroríficos de la familia, en los que el lobo tiene una esencial categoría existencial.

Sin abandonar el tono de leyenda de terror, Terès tiene la habilidad de colocar ese misterio en un ambiente contemporáneo limitándose a narrar experiencias y palabras de los personajes que van, gradualmente, creando una atmósfera y un escenario donde esa licantropía va insinuándose una y otra vez, tamizada por el velo de lo posible, aunque improbable. Un juego lógico y narrativo con el que el autor envuelve al lector con maestría sorprendente en un escritor novel.

El protagonista de nuestro tiempo, un fotógrafo joven, Lorenzo, casado con una muchacha de la zona (médica), Laura, va introduciéndonos en el misterio central de la novela (ya anunciado por el primer capítulo) al mismo tiempo que él lo hace a través de la familia de su esposa y del libro manuscrito del misionero. El amor a esta tierra, los paisajes, la libertad que se respira en montañas y campos del Alto Matarraña, muestran una luz distinta, siniestra y legendaria a través de la sensibilidad del protagonista, que no quiere creer en las terroríficas leyendas que parecen estar tan relacionadas con su familia y su persona, para asombro y horror de un hombre cultivado del siglo XXI. Para ello juega con los elementos básicos de las novelas góticas, el miedo como clave maestra y la violencia como su manifestación.

Los giros dialectales del catalán de la Franja y del Matarraña creo que son empleados por el autor con bastante oficio (aunque ese es un extremo que, como dije antes, me resulta difícil seguir) pero en todo caso la adecuación del lenguaje al mensaje literario que persigue Terès me ha resultado bastante evidente. Y eso no sólo es un acierto, es un sello de distinción.

Como lo es también el hábil alejamiento del autor de cuestiones morales o de planteamientos éticos sobre la acción, mostrando una curiosa y atractiva ambivalencia en la que, junto al horror de lo extraordinario, se destaca un gusto brillante por las sensaciones de poder físico, libertad y esplendor animal evocados en la acción.

Lector confeso de Lovecraft, Terés enseña sus cartas ocultas, haciendo que su protagonista, Llorens, también tuviera al autor de los Mitos de Cthulhu como referencia, para reconocer (pag. 80): “A la vora d’aquest horror còsmic, el personatges tradicionals de las històrias de por (Drácula, Frankenstein, l’Home Llop) li semblaven puerils protagonistes dels contes a la vora del foc”. Y es justamente lo que busca Terès con su novela, no relatar un cuento de miedo tradicional y pueril, sino ofrecernos, con un guiño, una historia en la que el terror sea “cósmico”, ponga en cuestión la “normalidad” de lo cotidiano en pleno siglo XXI, en una zona idílica que de pronto muestra ese terror incardinado en la belleza y la soledad y que no se resuelve con un susto o un grito, sino que trata de asentarse en lo más profundo de la psique. Que lo haya conseguido o no, es cosa de opiniones y de lectores. Pero que lo haya intentado y con tal calidad, es cosa de un escritor al que habrá que seguir con atención.

FICHA

“Licantropía”.- Carles Terés.- Ediciones de 1984. 252 págs..

La màquina segueix espavilant ocells de nit fins el 2 de març, al Centre d’Arts Contemporànies de Vic

Ens arriben excel·lents notícies des de Vic en referència a la vídeoexposició de UNA MÀQUINA D’ESPAVILAR OCELLS DE NIT. De la premonició visual a la paraula escrita, de Toni Casassas i Jordi Lara: L’HAN PRORROGADA FINS EL 2 DE MARÇ, la qual cosa ens omple d’alegria, perquè la màquina segueix espavilant ocells!

No us perdeu aquesta vídeoexposició, i no us perdeu per res del món aquest llibre anomenat Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, un llibre que mereix ser un clàssic modern de la nostra literatura. Així de clar, amics i amigues, així de clar.

una màquina d’espavilar ocells de nit. Fragments . Acvic. 2013 from toni casassas on Vimeo.

«Licantropia» (Carles Terès) i «La intrusa» (Éric Faye), al programa del Picó [La Xarxa] i mooooltes coses més

Ens agrada escoltar aquestes coses sobre Licantropia (Carles Terès) i sobre La intrusa (Éric Fayé). Va ser ahir, en el programa de ràdio d’Alfred Rodríguez Picó a La Xarxa. En parla Ricard Ruíz:

“Jo crec, i no és una exageració, que aquest segurament és un dels millor autors que ha sortit de la Franja; i fins i tot et diria que, des del temps d’en Jesús Moncada, segurament aquesta és una de les novel·les més potents que hi ha sorgit”. [Ricard Ruiz, a partir del minut 17.36]

D’altra banda, són tantes les informacions que hauríem de penjar de Licantropia, que gairebé no donem a l’abast. Mireu, primer, us penjarem una foto:

via llibresAixò va ser ahir. Vam acompanyar en Carles Terès al Bar Marsella, i allà ell va fer petar la xerrada amb Francesc Puigpelat. Aviat, algun dia o altre, s’emetrà al Via llibres, de Canal 33. Ningú no ens va oferir absenta…

I per acabar, us deixem aquesta entrevista que va aparèixer el 5 de febrer a l’Heraldo de Aragón. La signa Luis Rajadel, i la respón Carles Terès. Llarga vida a la Licantropia!

teresheraldo

¿Cómo se le ocurrió escribir una novela sobre hombres lobos en el Matarraña?
Siempre me ha gustado la literatura fantástica.El temade la licantropíamelo sugirió la leyenda que explica el origen de un topónimo del Monroyo, La Punta de la Samarreta –relata la desaparición de un pastorcillo del que solo se pudo localizar una camiseta oculta bajo una piedra mientras alrededor aparecieron sus ovejas destripadas–. Aquel relato me sugirió un caso de licantropía.Apartir de ahí, escribí un primer un cuento de terror y luego la novela.

¿Por qué el Matarraña inspira tanta literatura fantástica, desde Juan Perucho a usted pasando por Albert Sánchez Piñol, autor del guión de la película ‘El bosc’?
El territorio se presta. Hace 20 años que vivo en elMatarraña y lo conozco de toda la vida. Es un territorio agreste y muy auténtico, en estado puro.

Una vez agotada la edición testimonialdesunovelaquehapublicado la DGA como ganadora del premio Guillem Nicolau de 2012 para obras en catalán, ¿por qué ha optado por una editorial catalana para la edición comercial?
Me he decidido por la editorial barcelonesa Edicions 1984 porque Barcelona es la capital editorial española y, sobre todo en lengua catalana. Si quería darle difusión a la novela, tenía que recurrir a una editorial comercial. Editar coninstituciones puede ser testimonial por falta de distribución. Mandé mi novela a muchas editoriales y me he quedado con Edicions 1984 porque es con la que mejor me he entendido. Me dieron libertad total para escribir.

¿Conllevó renuncias adaptar su obra a los criterios editoriales?
Me dieron unos consejos editoriales, que he seguido, y, además, he completado el manuscrito. Lo hice un poco más comercial, menos matarrañense, para centrarme más en la trama misteriosa. Pero no ha habido renuncias porque el manuscrito quemandé al Guillem Nicolau tenía mucho margen de mejora. Incluso reescribícapítulos que podían ser confusos o incurrir en contradicciones.

¿Qué autores le han influido para decantarse por la novela gótica?
Me influyó mucho Joan Perucho, que me abrió los ojos a la literatura fantástica. Leí un cuento suyo de terror en el que no salía ningún monstruo, que se basaba en la sugerencia. Fue una lectura que me convencióde las posibilidades del catalán como lengua literaria. Además mezclaba lo fantástico, lo científico y lo literario. También me impactaron Lovercraft y Albert Sánchez Piñol.

¿Para cuándo la versión en castellano de ‘Licantropia’?
Me lo han pedido algunos buenos amigos. La editorial está en ello. Pero ahora me centro en la promoción de la version catalana.

¿Cómo ha sido recibida su novela en el mercado catalán?
Muy bien. Hay lectores que me remiten sus comentarios por Facebook o Twiter, que son muy divertidos. También hay quien me hace sugerencias.

¿Por qué utiliza variantes dialectales en sus diálogos?
El libro tiene varios niveles. El narrador escribe en catalán estándar, pero los personajes utilizan variantes locales, aunque mi prioridad ha sido escribir una novela,no un estudio filológico. He tenido mucho cuidado para que los personajes utilicen, al hablar, el dialecto propio del lugar donde viven. Pero he evitado los castellanismos, que están entrando en la lengua del Matarraña a borbotones y que, en los últimos 15 años, han devaluado mucho el habla propia de la comarca.

¿Cómo valora que la DGA haya decidido suprimir en 2013 el premio Guillem Nicolau de literatura en catalán y lo haya fundido con el destinado al aragonés en una sola convocatoria?

Es muy negativo. Quiero creer que se ha hecho por desconocimiento de la realidad lingüística. Si lo han hecho conscientemente, sería muy grave y deprimente. Pienso que la decisión de fundir todas las convocatorias en una se ha tomado sin asesoramiento lingüístico.
LUIS RAJADEL

La presentació íntegra de «Carrer de pas», a Escriptors TV, la tele de Vilaweb

Font: Vilaweb

[I aquí sota, l’entrevista que la Montse Serra li va fer a Octavi Monsonís abans de la presentació.]

Octavi Montsonís (Borriana, 1949) és un home compromès amb l’educació del País Valencià. La seva carrera docent, com a professor de llengua i literatura catalanes, ha transcorregut a l’IES Lluís Vives. Aquest institut és conegut perquè fou l’origen de la #primaveravalenciana, ara fa un any. Ell ja no hi era, perquè s’havia jubilat el 2009, però en parla amb un orgull entusiàstic. Dimecres passat va ser a l’Espai VilaWeb per a presentar la seva primera novel·la, Carrer de pas, que publica Edicions de 1984. L’acte, presentat pel periodista Francesc Viadel, va omplir la sala de gom a gom. Us oferim el vídeo íntegre de l’acte. Vegeu, també, l’entrevista amb Montsonís, en què reflexiona sobre la #primaveravalenciana i parlar, poc abans de la presentació, d’alguns detalls de la novel·la.

‘El País Valencià ha oblidat d’on ve, ha oblidat qui és’

—Aquest mes de febrer s’escau el primer aniversari del començament de la Primavera Valenciana, a l’IES Lluís Vives. El coneixeu bé, aquest institut. Hi heu passat gairebé tota la vostra carrera docent. Jubilat el 2009, com vau viure els esdeveniments ara fa un any?
—Els vaig viure des de fora, però encara tenia ex-alumnes entre els joves més conscienciats que impulsaren la protesta. Cal dir que els més conscienciats foren els qui estudiaven en valencià. Recordem que, arran de les males condicions en què estaven els alumnes, que no tenien calefacció a les aules, una part van sortir al carrer a manifestar-se, davant l’institut. Ja saps que aquest institut és molt cèntric, al costat de l’Estació del Nord. Els joves van tallar el carrer de Xàtiva, que és el que s’agafa per arribar a l’estació. La policia va desallotjar violentament la concentració. El cap de la policia va titllar els estudiants d’enemics, i la delegada del govern va avalar-ne els mètodes. I allí va començar tot. La gent estava molt encesa. Recorde una senyora gran que deia que havíem tornat a l’època de Franco. Jo em vaig sentir orgullosíssim d’aquests alumnes, d’aquesta actitud crítica, i també del fet que el centre respongués d’aquesta manera, que fos capdavanter de les protestes, contra les maleses de l’estat.

—Divendres 15 hi ha programat un concert de commemoració del primer aniversari de la Primavera Valenciana…
—Sí, pensa que això no s’ha acabat: encara hi ha alumnes que han d’anar a judici, que han de pagar multes… És una barbaritat. Van arribar a detenir dos menors! És que aquí al País Valencià no s’ha fet la transició. El feixisme ha campat per on ha volgut, s’han fet atemptats, s’han fet destrosses, s’ha agredit gent, i no s’ha investigat res. El feixisme ha campat impunement.

—La primera novel·la que publiqueu, ‘Carrer de pas’, s’ambienta en la València actual.
—Sí, la novel·la s’ambienta a València durant la guerra de l’Irac. La situe en els temps actuals, perquè la literatura permet d’esbrinar la realitat, d’entendre’n aspectes i ser-ne crític. La literatura ha de dir alguna cosa, no és un exercici d’estil i prou, ha de commocionar el lector. Així ho veig. Naturalment, sense caure en el pamflet.

—Quina intenció té la novel·la?
—Una novel·la sempre té diverses lectures, però sobretot em vaig preguntar què li podia passar a una persona que perdés la memòria: imagina que et claves un cop i perds la memòria, no saps qui ets, què fas, on vius… El protagonista es troba al centre de la ciutat sense saber on anar. Ha de menjar, ha de dormir i ha d’aprendre a sobreviure. També explique que la pèrdua de memòria és una pèrdua de civilitat, de cultura, i plantege quina diferència hi ha entre un home en aquestes condicions i un animal. Aquest personatge també ofereix una reflexió sobre la solitud que vivim actualment, malgrat les xarxes socials.

—Més interpretacions?
—La pèrdua de la memòria d’aquest personatge porta al paral·lelisme amb el País Valencià, que ha oblidat d’on ve, ha oblidat qui és, no té perspectives.

—A aquest personatge que perd la memòria n’hi contraposeu un altre, que el situeu en el món empresarial.
—El contrapose amb un personatge de la classe dirigent del país. Perquè, quina diferència hi ha entre Catalunya i el País Valencià? L’empresariat català, la classe dirigent, fa un país contraposat a Castella primer, a Espanya, després. Ací, la classe dirigent no existeix, és una sucursal de Madrid. El País Valencià ha viscut amb perplexitat tant la catalanitat com l’espanyolitat. Perquè la burgesia valenciana va dimitir, va renunciar a fer el paper dirigent de la societat.

—En la novel·la utilitzeu el narrador d’una manera agosarada.
—M’agrada jugar-hi. Per això, el narrador omniscient entra dins la trama, hi intervé, dóna l’opinió sobre allò que hi passa… M’agrada jugar amb la veu del narrador.

—I un altre aspecte destacat és el tractament de la llengua. En els diàlegs hi poseu la parla popular, la sal i el pebre.
—Sobre la llengua, he fet un treball a fons per aconseguir molta naturalitat quan parlen els personatges: vull que tinguen una llengua molt creïble per fer la narració versemblant. Intente col·locar-hi expressions i fórmules populars, passades pel sedàs de la normativa, sense que deixen de semblar naturals, gens artificioses. I, pel que fa al lèxic general del narrador, considere que tot el cabal de la llengua és aprofitable, tant si és utilitzat a Girona com a Alacant. Sempre pose aquest exemple: hi ha cap escriptor italià que escriga només en dialecte napolità? Oi que no?

—Al llarg dels anys, heu publicat relats, una traducció de la novel·la ‘Ossos de sípia’ d’Eugenio Montale, premiada… Com és que arriba ara la vostra primera novel·la? En quin moment us trobeu?
—M’hauria agradat publicar la primera novel·la fa vint anys o trenta, però el nostre país té la llengua que té i està com està, té els límits que té, tot i els escriptors, molts i bons, que hi ha. Però, qui arrisca els ‘duros’ amb una persona desconeguda?

—Parleu d’incomunicació entre territoris?
—Les coses que es couen al País Valencià no arriben a Catalunya. Ens trobem a anys llum. I el desconeixement que Catalunya té del País Valencià és paorós.

—Prepareu cap proposta especial per a la presentació del llibre a l’Espai VilaWeb?
—M’agradaria fer-hi un resum del vagabund que tinc ara al carrer: s’instal·la al costat del forn on vaig a comprar el pa. La fornera li dóna pa, la carnissera li omple el pa amb una mica d’embotit; el fruiter li dóna una poma, la veïna velleta li deixa el gatet perquè li’l guarde, quan entra en un establiment… Doncs d’això parlaré: d’un vagabund que ha aparegut al meu barri. No hi era quan vaig escriure el llibre, però ell em demostra que el vagabund del ‘Carrer de pas’ existeix. Es un fet molt curiós, és genial.