«Bona!», rebla el clau Julià Guillamon a la seva crítica sobre «Licantropia»… I UNA MOLT BONA NOTÍCIA AL FINAL D’AQUEST POST!

Font: La Vanguardia (Cultura/s)

L’home llop de París es deia Genis: la queixalada d’un mag el va convertir en mala persona. El del Matarranya es diu Llorenç Oliva i és fotògraf freelance. De jovenet va voler mossegar el mestre. La familia va tapar l’incident. I ara, que és un home casat, comença a lligar caps i descobreix la seva veritable naturalesa. En aquests darrers anys, el vampir ha passat de ser un señor amb entrades i capa fins als peus a ser un xicot més o menys desvagat amb abric d’H&M. Què és avui un home llop? Un paio estrany, que remena tractas antics (en la literatura fantástica clàssica els llibrots els llibrots els lleguen els caçavampirs), un noi raret que enyora la vida lliure.

Ja tenim el tracta de licantropia i l’home llop bona persona. Hi afegim la llegenda d’un pastoret que va desaparèixer enmig d’una gran mortandat d’ovelles, un casal enrunat amb una habitació tancada, un cunyat que de tant en tant desapareix quatre o cinc dies, un origen familiar misteriós, unes referències simpàtiques a lectures i pel•lícules dels setanta (els llibres de Lovecraft publicats per Alianza, La noche de Walpurgis de Paul Naschy), un amic paleontòleg que ve a pasar el cap de setmana. I, sobretot, un ambient molt ben detallat de poble de frontera, amb un treball de llengua que està molt bé. Amb aquests elements Carles Terès (Barcelona, 1962) va creant un clima d’irrealitat verídica que convè a la història: un exercici a partir del gènere fantàstic que li permet posar a prova les seves condicions d’escriptor novell.

Enfront d’altres novel•les de vampirs i d’homes llop que s’han publicat en els darrers anys, com ara Brañaganda (2011), de David Monteagudo, Terès defuig la confrontació entre homes i bèsties, bons i dolents. L’home llop no és algú fora de la llei, ni un venjador, ni un heroi que ha de salvar la seva xicota dels altres homes llop perversos. No és algú enfrontat amb la civilització, amb la ciència i amb la gent. Ben al contrari, i aquesta és potser la máxima originalitat de la novel•la, la licantropia és un tret d’identitat compartida. Del protagonista, de la família, de la parella, de la Pobla de Llobosa, i de la serra. En lloc de matar-lo amb la bala de plata, com és preceptiu, els estudiosos fan costat l’home llop. La licantropía és un mitjà de connexió amb la terra i una fontde coneixement (potser no calia, però, la referencia a Steve Jobs).

Les primeres pàgines amb l’episodi de la visita de mossèn Magí Camprubí al mas de la Roca el 1759 funcionen tan bé que voldries que la novel•la passés més estona al segle XVIII. La transició a l’època actual està ben feta, i els personatges, sobretot el tiet Josep maria i la tia Encarna, están molt ben aconseguits i són creïbles, com tots els del llibre. La novel•la té detalls de crítica contemporània que hi donen vida, com la crítica als camins pintats del senderisme. Bona!

I ARA LA BONA NOTÍCIA…

FM102Licantropia2a

Anuncis

«Pleníssims de vida amb John Fante», Jaume C. Pons Alorda salta d’alegria! (Núvol)

Font: Núvol

Llegir la traducció que signa Martí Sales amb Plens de vida de John Fante (recentment publicat per Edicions de 1984 en una onada de títols intensos i formidables) és una activitat que t’omple, en efecte, de vida, però més que això, de ganes de viure, de gaudir l’existència fins a les màximes conseqüències. Sí. És aquí on de veres es reinstaura el valor de la literatura com a homenatge a l’ànima, a l’ésser humà i a tot el que l’envolta com una gran celebració.

FM104PlensdevidaI és que Plens de vida de John Fante és emoció pura, vivència extrema, sinceritat portentosa. Ja a la magnífica presentació que ens varen regalar Kiko Amat, Martí Sales i Blancallum Vidal a la Llibreria Taifa fa poques setmanes va ser un compendi de bones vibracions, però sobretot de descobriments. Fante en català sona molt però molt bé. Això no podia ser de cap altra manera amb Martí Sales, el nostre home del Renaixement Actual (capaç de ser bon escriptor, bon crític, bon traductor i bon organitzador de tot tipus d’events multitudinaris), ja que està acostumat a presentar-nos volums que s’incrusten a la nostra ànima i a les nostres vísceres: sols fa falta pensar en el també recent Bressol de gat de Kurt Vonnegut a l’editorial Males Herbes, o recordar la traducció que ja va parir del mític Fut de Jim Dodge, també apareguda a Edicions de 1984 fa uns quants anys tot despertant les nostres passions més encomanadisses. Pell de gallina. O, millor, pell d’ànec! Si l’obra de Fante en ella mateixa, en totes les seves facetes desmembrades, ja és un cant a la vida, només fa falta llegir les paraules que li dedica l’incommensurable Charles Bukowski sobre què significa per a ell la literatura de Fante com a persona i com a autor, doncs la traducció que fa Martí Sales fa que aquesta sinfonia soni encara millor.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Una novel·la inquietant». Joaquim Ferrer sobre «Licantropia», a Catalunya Cristiana

M102LicantropiaQuan obrim un llibre i ens disposem a llegir-ne les pàgines no sabem exactament què ens comunicarà. Tenim la pista de l’autor, el títol, el que en diu la contraportada, potser el que hem llegit en alguna crítica, però, el lector, en començar l’aventura de la lectura, no sap què és el que l’impactarà, què el farà gaudir, què li suposarà un guany en coneixements, en emocions, en suggeriments.

Licantropia és la primera novel·la que publica Carles Terès, un autor que a la contraportada del llibre ens diu que «viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó)» i que amb aquesta obra guanyà el Premi Guillem Nicolau 2011. És una novel·la treballada, elaborada en tots els detalls, amb la preocupació per reflectir la cultura d’aquella comarca.

El tema de la novel·la està explicitat en el títol Licantropia, fenomen que el diccionari de la llengua defineix com el «deliri en què la persona afectada creu ésser un llop i es comporta com si ho fos».

L’acció se situa el 1759 a l’Alt Matarranya en una època «en què els llops campaven a pler per aquelles muntanyes poc poblades». A l’episodi inicial mossèn Magí Camprubí i Selma recorre aquells indrets evangelitzant, i viu un episodi d’homes «llobaters» i l’ambient que els envolta. El llibre que escriurà mossèn Magí serà una referència en tota la novel·la que transcorre en l’època actual.

Pas a pas la novel·la mostra al lector els escenaris naturals en què existia la tradició dels llobaters i la seva transmissió al llarg de les generacions. El fenomen, a través dels personatges d’avui, ens és descrit per dues vies: la descripció de la geografi a, element fonamental de la novel·la que l’autor fa amb una rotunda habilitat i l’aproximació al fenomen de la licantropia.

El llibre té elements que objectivament són molt atractius però és l’habilitat del novel·lista el que fa que el lector se senti atret per la forma com seguir descriure les situacions de gran tensió que pateixen.
Atreure l’atenció del lector no és mai fàcil, però, fer·ho a cavall d’un fenomen com la licantropia, exigeix un gran domini del ritme que es va desplegant a l’obra.

Licantropia és una primera novel· la d’un escriptor que des d’aquelles comarques s’incorpora al panorama general de les nostres lletres amb una obra que ha estat treballada a fons, amb agilitat i amb profunditat, quan descriu persones o escenaris naturals que aconsegueix fer·nos familiars unes realitats que amb aquest llibre es fan més properes.

El llibre en el seu desplegament manté l’atenció, la inquietud, l’angoixa davant d’un fenomen d’arrels antigues que veiem transmès a cau d’orella, com un trasbals dels protagonistes, com un deliri que el lector segueix atret fins a la darrera pàgina.

«John Fante: grans plans». Magnífic apunt sobre «Plens de vida», del blog Els de dalt

Ens agraden els blogs i ens agrada que parlin de John Fante i el seu Plens de vida! Us deixem amb el comentari que n’han fet Els de dalt, i us en recomanem el seu blog.

«John Fante: grans plans»

FM104Plensdevida

Era una casa gran perquè teníem grans plans.

Bé, sembla que finalment John Fante ha decidit posar seny. O com a mínim això sembla a Plens de vida, que Edicions de 1984 publica per primer cop en català (i amb una magnífica traducció de Martí Sales) amb la feliç intenció de reprendre la divulgació de l’obra d’aquest escriptor italoamericà. Alegria!

Considerat com un Déu per Bukowski (literalment: ho va escriure a la introducció que va fer-li per Ask the Dust, novel·la emblemàtica sobre la ciutat de Los Angeles) i titllat com un dels “escriptors injustament oblidats” per Time Out (cita seriosíssima de Viquipèdia), el pobre John Fante té una John Fante Square a Los Angeles i poca cosa més. Moltes veus l’han definit com un escriptor maleït, a l’estil del seu estimat company Bukowski, però la veritat és que amb Plens de vida ningú s’ho creuria.

L’argument base és el següent: ansiós d’assolir l’anhelada American way of life, el protagonista (que també es diu John Fante i que vol ser John Fante, tot i que mai ens hauríem de creure que l’és) s’ha agenciat una bonica casa a Los Angeles, diverses novel·les a l’esquena i un nadó en camí. Vaja, que tot va sobre rodes: arriba la calma, la bona vida, aixecar-se al matí i fer el cafè americà al porxo mentre el nen tal i la dona qual, etcètera. Tot i això, la conversió al catolicisme de la dona, rodona com una bola de formatge, la plaga de tèrmits a la llar idíl·lica i la presència del seu pare, que creu que tothom ha de comportar-se com els seus rústics avantpassats italians, desestabilitzen el panorama de tranquil·litat. El matrimoni en tant que recepta clau per la felicitat acaba derivant en paràgrafs crítics com el següent:

Això era el matrimoni, una tomba, una presó repugnant on un home que obeeix un impuls sobrehumà per ser bo i cedent i íntegre acaba fent l’imbècil a les tres de la matinada, sense més recompensa que la progenitura i, a més a més, ingrata. Me’ls imaginava, els meus fills, fotent-me al carrer quan fos vell, fent-me fora de casa, signant documents per aconseguir-me una pensió de vell i rentar-se les mans de mi, un vell xaruc que havia passat els seus millors anys esllomant-se honestament perquè ells poguessin gaudir de la vida amb tot el seu esplendor. I així m’ho pagaven!

La novel·la té tots els ingredients de la “marca Fante”: hi apareixen temes com el sentiment religiós, la tensió entre les diverses generacions d’immigrants italians i la vida a la West Coast. Protagonitzada per un Fante hipocondríac fins a la medul·la i totalment entranyable, que observa la paternitat des d’una perspectiva graciosament tendra i gens idealitzant, la novel·la és lleugera, plena d’anècdotes hit i d’un to volgudament naïf que enfronta el protagonista al drama relatiu d’acceptar que el “viu i deixa viure” no sempre funciona bidireccionalment i que l’American way of life potser no és la millor way que haurien pogut triar però que tant li fa, que el final és feliç i el nivell de tragèdia és tant baix que fa plorar de riure. Capaç de fer-te tancar un llibre amb una sensació vivalavida que faria passar vergonya aliena a qualsevol persona decent, Plens de vida serveix d’introducció alegre i enèrgica a aquest criminally neglected writer que va ser John Fante. I a consumir a favor de les traduccions en català, va!

«Núria Cadenes, seduïda per Joan March», Sílvia Marimon parla d’«El banquer», al diari Ara

Font: Diari Ara

La política i periodista publica ‘El banquer’, un retrat literari del gran magnat mallorquí del s. XX

cadenesmarch“Maleït encantador de serps i mentider, com se suposa que he de viure sense tu?, pirata, estafador i lladre de tots els plans que vàrem fer i que has enterrat en aquell mausoleu de marbre on no t’he vist entrar”, exclama Mercè Norai quan mor el seu amant, Miquel Lluc. La diatriba d’una enrabiada Norai serveix de retrat. Lluc, el protagonista d’ El banquer (Edicions de 1984), és un personatge amb una ambició desfermada, sense escrúpols, que no li tremola el pols a l’hora d’ordenar matar a tothom que s’interposi en el seu camí. El banquer no és un llibre d’història, ni una biografia, ni un assaig: és literatura. Però en cada pàgina s’hi pot reconèixer un personatge ben real: Joan March, el contrabandista reconvertit en finançador -entre altres coses- del cop d’estat franquista del 1936. Hi ha les cartes de March, els fets que va protagonitzar, les seves frases, els seus discursos, les dones que van tenir la fortuna o la desgràcia d’estimar-lo. Fins i tot el Cadillac amb xofer que regala a la seva amant. L’autora, Núria Cadenes, salta una vegada i altra la frontera de ficció a realitat.

Cadenes, seduïda per March

No ha estat fàcil escriure El banquer. “Cada escena l’he reescrit moltes vegades. He trigat anys a enllestir aquest llibre”, explica Cadenes. Amb un llenguatge molt acurat, l’escriptora relata la trajectòria vital d’un personatge que movia tots els fils de la societat mallorquina. Ho fa amb episodis molt curts, que pràcticament són contes independents. Cadenes, que es reconeix influïda per Mercè Rodoreda i Pere Calders, diu que va començar a pensar a escriure El banquer després d’haver investigat sobre la secretària i amant de March. La va fascinar el personatge, i després d’escriure la novel·la confessa que se n’ha enamorat: “M’ha seduït. Ja no hi ha grans personatges com ell”, afegeix.

Cadenes retrocedeix fins a la infantesa de Lluc-March. Explica les seves carències afectives, les frustracions, els desenganys. “És un malparit però també estima, pateix i se sent sol”, diu l’escriptora i periodista. Lluc és molt conscient del seu poder: “Tothom té un preu. I qui no el té és que no el val”, assegura en un moment del llibre. La frase és també de Joan March, que tenia a sou la premsa, els sindicats i els polítics. El March real va fer una gran fortuna amb el contraban. Li van posar el sobrenom del banquer de Franco . Durant la II Guerra Mundial va jugar als dos bàndols. A ell, però, només li interessava una causa: ell mateix i no deixar de fer diners. Igual que el personatge d’ El banquer. “Si March hagués sigut nord-americà, hauria sigut el protagonista del Ciutadà Kane d’Orson Welles”, conclou l’autora.

Novetat editorial: «Poemes escollits», de Joseph Brodsky. Un dels esdeveniments poètics de l’any!

Edicions de 1984 presenta l’obra poètica essencial de Joseph Brodsky

FP6BrodskyPoemes escollits
Joseph Brodsky
Traducció de Judit Díaz Barneda
Amb pròleg de David Castillo
isbn 978-84-15835-03-5
Poesia, 6
496 pàgines
26,00 euros

Joseph Brodsky és un poeta per canviar les nostres vides. És la desembocadura d’un riu que ve dels grecs i dels romans, que s’amara de la tradició jueva, que devora l’alta literatura russa i polonesa dels segles XIX i XX i que arriba esplendorós a la literatura que l’acull, l’anglosaxona.
Considerava la poesia com la forma suprema de l’al•locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

Arquitecte de les imatges poètiques i geògraf de la dimensió entre l’espai i el temps, Brodsky deia que un poema sempre li arribava per una via musical, que s’anunciava per un so determinat, amb un so suau: «Només em queda omplir de paraules noves les formes velles. Els meus poemes sempre parteixen d’un to, obro les orelles i la resta és com tocar el piano amb el suport del pedal; si un té sort, els primers tons ja sonen bé. La poesia és un art de formes cultes que ja han estat descobertes i utilitzades per altres abans».

Els qui el llegiu us adonareu que no és banal assegurar que tots aquests poemes són a vida o mort.

El poeta i assagista rus Iósif Brodski, més conegut com a Joseph Brodsky, va néixer a Leningrad l’any 1940. Va estudiar fins als quinze anys i amb dinou va ser empresonat per primera vegada. Dos anys després, va repetir l’experiència i als vint-i-cinc el van condemnar a cinc anys de treballs forçats acusat de parasitisme social. La seva sentència va ser indultada l’any 1965. Exiliat de la Unió Soviètica el 1972 i després d’una breu estada a Europa, es va instal•lar als Estats Units, on el 1977 va obtenir la nacionalitat nord-americana. Tota la seva vida va dedicar-la a l’autoaprenentatge i va esdevenir professor a les universitats de Michigan i Columbia. L’any 1987 va ser guardonat amb el premi Nobel. Va morir l’any 1996 a Nova York i, tal com ell havia expressat abans de la seva mort, les seves cendres van ser enterrades al cementiri de l’Isola di San Michele, a Venècia.

«Tothom té un preu». David Castillo dóna notícia d’«El banquer», de Núria Cadenes [diari Avui]

L’escriptora i periodista Núria Cadenes publica la seva primera novel·la, ‘El banquer’, una ficció inspirada en el polític i financer mallorquí Joan March

cadenesrodapremsaEntusiasmat es mostrava el responsable d’Edicions de 1984, Josep Cots, amb la primera novel·la de l’escriptora i activista Núria Cadenes. El banquer és una història que té com a protagonista un personatge obscur, inspirat en el financer i polític mallorquí Joan March.

L’editor va definir la novel·la com un Ciutadà Kane, tot i que la figura de William Randolph Hearst està encarnada, en aquest cas, pel controvertit Joan March, contrabandista i mecenes, empresari i també subvencionador del cop d’estat del general Franco contra la República.

La periodista i líder de Solidaritat Núria Cadenes –actualment responsable de la Llibreria 3i4 de València– va insistir que la novel·la no era un llibre d’història ni una biografia sinó un text literari sobre un personatge fascinant, ple de llums i ombres. Els replecs de la seva personalitat li han servit per traçar un relat fluid i cadenciós, narrat en episodis breus, que sovint s’acosten al conte. Poc tenen a veure amb una descripció sociològica sinó que mantenen el pols amb la psicologia del personatge i la seva vida intensa, i sovint cruel.

FM108ElbanquerCadenes tampoc ha volgut entrar en un retrat maniqueu perquè el text se n’hauria ressentit. No obstant això, l’experiència periodística li ha servit per incorporar documentació –traduïda al català–, que va trobar a la biblioteca mallorquina del polític: “Es tracta d’un personatge espectacular, que és a l’antípodes del que jo sento o jo crec. Confesso que en determinats moments m’ha enamorat. Les coses són més complexes del que ens pot donar un esquema de bons i dolents.” De fet, la novel·la és un pols literari, des d’un estil precís i impecable, que parteix d’un reportatge publicat a la revista El Temps, en què Cadenes va investigar la vida d’una secretària de March, natural de Borriana, la seva amant més coneguda, a qui va arribar a regalar un Cadillac.

La novel·la és també un homenatge a Vida privada de Josep Maria de Sagarra, que surt com a personatge sense esmentar-lo, així com alguns protagonistes de la seva obra que recreava l’elegant decadència de la Catalunya de començament del segle XX. Cadenes aprecia concomitàncies amb la situació actual, però ara sense el glamur i la grandiositat d’aleshores.

El personatge Lluc, inspirat en Joan March, afirma: “Tothom té un preu i qui no el té és que no ho val.” L’ambició i la bulímia de poder i diners condensen la consciència de la debilitat humana que retrata amb destresa Cadenes, un “anticulebrot”, com el va definir Cots.