Anna Ballbona entrevista en Jaume Serra, autor de «Mà a les fosques» [El Punt-Avui]

Font: El Punt Avui

Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) viu de fa anys a Barcelona i té una singular trajectòria literària: realitzador a TVE durant 33 anys, el 1974 fa la primera novel·la, ‘Desitja’m sort, Madeleine’, que publicarà més tard per la censura franquista. Durant anys s’aboca al teatre fins que darrerament, amb Edicions de 1984, treu la seva obra narrativa: primer la novel·la Nit de vetlla i ara el recull de relats Mà a les fosques

“Em va impressionar més l’Espriu home que l’obra”

Barcelona. Entrevist

Mà a les fosques bascula entre la realitat i la ficció?
No tanta ficció. Un 90% és realitat. La forma de dir-ho o de presentar-ho pot semblar mentida.
Tot és veritat en la narració on repassa les vides de tota una escala?
Sí, un bon tros són de la meva escala i del meu barri, de Manresa.
Manresa és la seva gran font literària, o també Barcelona?
Barcelona pràcticament gens. Tu deus saber com sap tothom que els vint primers anys de la vida d’algú són bàsics. A més, la meva sortida de Manresa va ser voluntària però traumàtica. Vaig marxar per qüestions professionals, sense tenir feina. Això fa que la distància física, lentament, vagi treballant sobre els records que tenies. La distància m’ha permès veure virtuts i defectes, més que si m’hagués quedat allà. La meva Manresa és la de la meva infància, adolescència i joventut. És l’època de les estrenes, en tots els sentits.
En un relat, va a buscar Espriu a Barcelona perquè assisteixi a la presentació d’un curt que vostè va fer sobre un poema seu. Com era l’Espriu que va conèixer?
Als meus 21 anys, l’Espriu que vaig conèixer em semblava un senyor molt gran. En devia tenir 55 o 56. L’aurèola que tenia de prestigi com a poeta, en aquells moments, m’imposava moltíssim. Però d’Espriu em va impressionar més l’home que no pas la seva obra literària. L’Espriu va exercir com una mena de segon pare, a nivell de consells literaris, però sobretot per qüestions ètiques i morals, inclús de pura amistat. Per exemple, estant a la mili, ens escrivíem. Hi ha una carta on em diu si necessito alguna cosa, jo era a Lleida, que només cal que ho digui, tant si són diners com conserves. I hi va afegir: “Llibres no, perquè en aquests llocs acostumen a florir-s’hi.”
Era menys sorrut del que l’han pintat?
Si tu t’imagines una persona seriosa, no vol dir que t’hagis d’imaginar que no riu. Quan reia, reia molt i tenia molt de sentit de l’humor.
Com és que després de la primera novel·la fa molta obra teatral?
La novel·la me la va prohibir el franquisme. La vaig guardar en un calaix i a partir d’aleshores vaig començar teatre. Havia passat per l’Adrià Gual [Escola d’Art Dramàtic], havia estudiat direcció i feia anys que em preparava per a l’escriptura teatral. Ara estic de ple ficat en el món dels relats. Són èpoques.
Ha lamentat que la seva vida professional (ara ja és jubilat) li hagi fet publicar les narracions tard?
Poc o molt des dels quinze anys que escric. Com que mai he tingut cap fe que això em donés per viure, he anat fent sense pressa i quan em venia de gust. Dels quinze als vint anys o més vaig escriure poesia, i, de fet, va ser el meu aprenentatge literari. Vaig fer unes quantes narracions, poques, i ja va venir la primera novel·la, i de la novel·la al teatre. Ininterrompudament he anat escrivint sempre.
En un altre relat, el protagonista s’endú una pedra de la cartoixa d’Escaladei. Li ha trucat algú per reclamar aquella pedra?
No, ni ho faran, perquè tothom es pensa que és mentida.
Aquest sí que semblava veritat…
I ho és. Aquelles petites llambordes estaven a l’abast de tothom. Era obert al públic, a l’aire lliure, no era cap capella. Ara em sembla que ja està tancat.
La línia dels relats que ara fa va pel camí de Mà a les fosques?
La majoria dels temes ja els tinc. L’estat d’ànim meu no sé si seguirà per aquí. L’origen d’aquests relats és a l’entorn de la crisi de la quarantena, que a mi em va afectar. Va coincidir que dos anys abans va morir el meu pare. Això va crear una atmosfera d’una mena de tristesa profunda, que em va inspirar molts dels temes d’aquests relats. Després ja en van sortir alguns de més o menys còmics. Jo no tinc imaginació, m’agafo a coses viscudes, que n’he viscut de molt estranyes, i jo les busco.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s