“Hi ha escenes reals que molta gent deu pensar que les he inventades”. Xavier Aliaga parla d’«El banquer» amb Núria Cadenes [Quadern, El País]

Font: El País / Xavier Aliaga

FM108ElbanquerNúria Cadenes (Barcelona, 1970), periodista i escriptora amb recorregut vital i professional, arrelada a València des de fa anys, ha conreat diversos gèneres, des de l’epistolar (Cartes de la presó), fins a la guia de viatges (Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià), passant per la biografia (L’Ovidi). Però és amb Az (3i4, 2009), un recull de contes que li va valdre el Premi Ciutat d’Elx i el Premi de la Crítica, que es revela com una narradora amb un suggestiu univers propi. Amb El banquer (Edicions de 1984, 2013), Cadenes puja l’aposta i lliura una novel•la ambiciosa en fons i forma en què presenta la vida d’un banquer inspirat en la figura del mallorquí Juan March barrejant realitat i ficció (en el llibre el seu personatge s’anomena Miquel Lluc) i en què opta per una estructura ben curiosa de relats successius que, curiosament, va desplegant també una visió coral més que no biogràfica. Parlem amb ella a la llibreria 3i4, on exerceix de llibretera després d’una llarga etapa com a periodista en el setmanari El Temps.
Comencem xarrant sobre la sorprenent i fragmentària manera de presentar la falsa biografia, amb una mena de contes successius, com si el projecte l’haguera abordat Pere Calders. “Hi vaig fer fa temps un article sobre March per a El Temps i aleshores va ser com si el personatge quedés surant en l’ambient. Jo escrivia contes. I a l’hora d’intentar fer una novel•la va sortir ell. Era una història molt forta, molt potent. Era un personatge molt poderós. El ‘com’ va sortir quan em vaig posar a escriure: vaig decidir que en comptes de fer una narració lineal ho faria fragmentàriament, per escenes. Anaven sorgint, les anava escrivint, no de manera cronològica, i les anava col•locant, ordenant. Era com un trencaclosques. Fins i tot podia haver-les llençades a l’aire i posar-les com caiguessin, vaig tenir aquella temptació”. “Em sentia tan còmoda que, si no haguéssim parat, encara ara faria capítols, era divertit”, rebla amb un somriure.

L’eix de la narració “és March i és l’època. I és March i les seves víctimes”
Però la porta d’entrada als relats no sempre és fàcil per al lector. “De vegades se sap de seguida de qui parlem, però en unes altres ocasions hem d’esperar un, dos, tres paràgrafs. Pensava que si ho feia massa obvi la cosa perdia una mica de gràcia. Volia que no fóra molt evident, però també sense complicar excessivament la vida a qui ho llegeix, hi ha un estira-i-arronsa”. Sobre el tarannà coral del llibre, Cadenes aclareix que l’eix de la narració “és March i és l’època. I és March i les seves víctimes, fins i tot la seva amant, que jo he imaginat que s’estimaven d’una manera peculiar. Si t’hi fixes, la història comença amb una dona, que és sa mare, i acaba amb una altra. No és una novel•la de dones, però sí que hi són. També he fet escenes de personatges que només hi surten una vegada, però per mi són imprescindibles per explicar i entendre un moment, un ambient”, diu, i esmenta el capítol del personatge d’un pare a qui els feixistes li arranquen un fill per matar-lo, un moment molt intens que a l’autora li consta que ha fet plorar alguns lectors. Perquè la novel•la, i convé remarcar-ho, deixa un solatge d’amargor i cruesa, moltes vegades relacionat amb la manca total d’escrúpols del personatge protagonista, el contrabandista, cacic, banquer o magnat de premsa Miquel Lluc.

Equilibrar el dibuix es feia necessari: “M’atreia escriure sobre una persona dolenta o que fos el contrari del que entenc per un home bo. I el fet de passar a l’altra banda, a uns valors que no són els meus, m’interessava. I jo no l’he fet un home bo, però té matisos, i també moments de patiment, perquè el faig patir de solitud. Hi ha un joc de contrastos que espero que no sigui fàcil d’interpretar, que faci entendre que la història no és tan senzilla. Fins i tot he hagut de fer un esforç per no caure en la trampa, perquè és un personatge que és atractiu…”. Fascinant? “Sí, compro. El que no li he trobat és cap tipus d’escrúpols: és un home capaç, en plena guerra, de traficar amb els alemanys i de passar informació als anglesos. Els interessos que prevalen sempre són els seus, per sobre de tot i de tothom”, conclou.

Òbviament, tractant-se d’una inspiració en un personatge real i ben conegut, hi ha un joc entre realitat i ficció que pot ser interpretat pels lectors. “No passa res, està bé així. Hi ha alguns fragments en cursiva que són documents reals traduïts al català. El joc d’anada i tornada amb la realitat és deliberat. Ara bé: hi ha escenes que són reals i que molts deuen pensar que les he inventades, perquè són bastant cafres. I en canvi n’hi ha d’altres que són imaginàries. No passa res, és un joc volgut”. Amb moltes derivades: fa poc, transcendia en la premsa que el cos de March es podria desenterrar per a dilucidar una demanda de paternitat d’una dona, a més a més, valenciana. “Algú m’ha dit que això ho ha fet March per ajudar-me amb la novel•la”, bromeja Cadenes.

La novel•la, que no biografia, admet múltiples lectures, però hi ha una qüestió, la de la faena lingüística, una barreja molt acurada i difícil d’estàndard i mallorquí col•loquial, que cal destacar. “Jo sóc barcelonina, visc a València, des de fa tretze o catorze anys, i aquí hi ha molts personatges que són mallorquins. Era un caos absolut. Fa temps em va alliberar molt haver sentit Esperança Camps [menorquina arrelada València] dir que ella escriu com parla, que no es para a pensar si aquella paraula és d’aquí o d’allà. Va ser alliberador pel que fa a la veu narrativa: escric en la meva llengua i prou. Però en la novel•la havia de respectar una variant concreta, la mallorquina, perquè hi havia molts personatges mallorquins. Aleshores vaig fer fitxes, amb paraules i expressions, consultava l’Alcover-Moll, em fixava en les cançons de la Maria del Mar Bonet… I, a més a més, l’editorial va tenir la bona pensada de buscar un corrector mallorquí, que ha acabat d’unificar-ho i donar-hi un to”, explica. “Al capdavall”, completa Cadenes, “un llibre és això, hi ha una autoria, però també aportacions de gent molt diversa. De vegades la relació en el triangle que formen editor, corrector i autor és tensa, hi passen coses, però si això ho dus bé és una tensió molt creativa”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s