«La colla de Maritain». Jordi Amat parla de «La tercera Catalunya», d’Arnau Gonzàlez Vilalta [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Cultura/s, La Vanguardia, Jordi Amat

fototerceravanguardiaA mesura que Andrés Trapiello ha madurat Las armas y las letras -el clàssic sobre els literats durant la guerra civil-, una nòmina de figures singular ha anat guanyant protagonisme: aquells que, fidels a la República, van conservar la independència de judici a l’hora d’explicar el drama que patien. Són els representants d’un sector desemparat, dues vegades derrotats: homes i dones de l’anomenada “Tercera Espana” que havia tingut com a paradigma a Salvador de Madariaga i que avui tenen a Manuel Chaves Nogales com a portaveu clarivident.

Aquesta Espanya impossible la van encarnar, per una banda, comptats liberals i, per l’altra, catòlics exemplars que van tenir prou coratge per no empassar-se l’espúria justificació d’un cop d’estat transformat en croada. Arnau Gonzàlez ha construït un llibre que rescata la peripècia desconeguda de dos representants d’una de les vari-ants d’aquesta “Tercera Espana”: la “Tercera Catalunya” dels catòlics Ramon Sugranyes de Franch i Carles Eugeni Mascarenyes. L’assaig reconstrueix com es va desplegar l’amistat entre aquests acadèmics prometedors, nascuts l’any 1911, que abans de l’esclat del conflicte i durant el seu inici van orbitar entorn de La Lliga i l’omnipresent Joan Estelrich. A banda d’un pròleg doctrinal d’Hilari Raguer sobre la “Tercera Catalunya”, el llibre s’estructura en dues parts clarament diferenciades: la segona és l’edició de 234 cartes creuades entre els protagonistes i secundaris destacats (sobretot Estelrich i la colla del catòlic progressista Jaques Maritain: Luigi Sturzo, Alfredo Mendizàbal, Carles Cardo…) mentre que la primera és l’aprofundida crònica, fonamentada sobretot en les cartes, de com els exiliats de 1936 que foren Sugranyes i Mascarenyes van transformar la seva preocupació per la situació en la qual els semblava que quedaria Catalunya en successius projectes fallits: des d’imaginar una invasió des d’Empúries per imposar una contrarevolució catòlica enfront del caos anarquista fins a treballar a favor de la creació de comitès que buscaren la mediació internacional per acordar un final de la tragèdia (i, ja posats, la independència i, per reblar el clau, l’eliminació xenòfoba “dels murcianos”).

L’intercanvi epistolar d’aquests grafòmans, un a Ginebra i l’altre buscant-se la vida per França, es pot llegir des de perspectives complementàries. La més íntima, la teràpia emocional; destaca, en aquest sentit, la crisi que Sugranyes patí perquè la seva promesa volia que tornés a Espanya per lluitar amb els franquistes. Una de més significativa des del punt de vista polític és aquella que permet veure com aquests catalanistes es van allunyar del pragmatisme social dels lligaires -la solució Cambó- per anar construint successives posicions pròpies que els situarien o entre els dos bàndols o decantats cap els republicans.

FDB24LaterceraCatalunyaPerò el més valuós de tot plegat, allò que difícilment registraran els milers de monografies sobre la guerra, és el relat moral que batega a les pàgines del llibre: les quimeres per la pau i la llibertat d’aquells amics donaren forma a un dipòsit moral sense efectivitat, però són la prova que en plena barbàrie no es va extingir una esperança de convivència (més o menys) digna.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s