«La germandat del raïm», de John Fante. Traducció de Martí Sales

germandatraimLa germandat del raïm
John Fante
Traducció de Martí Sales
isbn 978-84-15835-12-7
Mirmanda, 112
192 pàgines
15,00 euros

La Maria Molise ja n’ha tingut prou. L’adulteri és un pecat que, als seus setanta-quatre anys, ja no li pensa deixar passar al seu home, el vell Nick. Vol el divorci. Els estralls d’aquesta nova crisi porten en Nick de pet a la comissaria, i al seu fill Henry a agafar un avió des de Los Angeles per plantar-se a San Elmo, el poble de mala mort d’on havia marxat tants anys enrere. Havia fugit del poble, però també del seu pare, el centre hostil d’un univers fet de gestualitats italianes, ampolles buides, faldilles i un inacabable catàleg de menyspreus cap a les ambicions dels seus quatre fills.

A mesura que es rendeix a l’incommensurable talent culinari de la seva mare, en Henry passa comptes amb el passat de la seva família i accepta a despit ajudar el seu pare a construir un absurd fumador de pedra muntanya amunt. El pare i el seus camarades de la germandat del raïm —uns adolescents salvatges que superen els setanta anys— l’esperen a la furgoneta. ¿Acabarà sent un més del grup?

Veritat, simplicitat, emoció, família i duresa. Segons Kiko Amat, aquests són els ingredients primordials de la cuina de John Fante que fan dels seus llibres unes peces úniques, memorables. Afegim-hi també el batec d’amor i la recerca del perdó, així com l’ús magistral de la ironia i la potència del sarcasme. La germandat del raïm referma les bondats inqüestionables d’aquesta recepta.

John Fante (Denver, 1909 – Los Angeles, 1983), nascut en el si d’una família nord-americana humil d’origen italià, és un dels grans escriptors maleïts del segle XX. Va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar la seva vida a la literatura, tot i que només va aconseguir el ple reconeixement mundial de la crítica i del públic després de la seva mort. D’entre les seves obres, destaquen Ask the dust, una de les quatre novel•les que componen la saga d’Arturo Bandini, West of Rome i Plens de vida, publicada en aquesta mateixa col•lecció.

Anuncis

«L’home que va arribar lluny», de Hans Fallada, segons Xavier Serrahima [Racó de la paraula ]

Fonts: Racó de la paraula (Xavier Serrahima)

Que la literatura creix, es reprodueix i es va enllaçant consecutivament com les baules d’una cadena que comunica el passat, el present i el futur ho demostra l’estimació que sentia Jörg Fauser per un dels seus antecessors, Hans Fallada. Al seu Matèria primera, no tan sols comenta que li agrada d’allò més l’obra del seu predecessor sinó que una frase d’un dels seus diàlegs —“Sembla que faré carrera a la facturació d’equipatges, i el sector cultural no el necessitaré per a res”— fa la impressió d’ésser un subtil homenatge a L’home que volia arribar lluny (Ein Mann will nach oben), publicat per Edicions de 1984, amb més que acurada traducció de Ramon Monton.

FM110HomeFalladaUna nova i més que interessant novel·la d’aquest fins fa no pas gaire desconegut escriptor, un raó més en la seva croada per deixar un fidel testimoni de l’alemanya del seu temps, amb un punt d’arrencada que recorda força la que és possiblement la millor obra d’Honoré de Balzac, Les illusions perdues, on Lucien de Rubempré, un “gran home de províncies”, jove poeta idealista àvid de glòria, es proposa esdevenir l’astre més lluent de la ciutat de les llums.

Protagonitzada per Karl Siebrecht, un jovenet que, en morir el seu pare, es queda “sol al món”, (pàg. 11), en una petita ciutat de províncies, en un “racó de món en què tot es torna estret i petit”, (pàg. 13), sent la necessitat imperiosa de “perdre de vista tot el que ha arruïnat la vida de meu pare”, (pàg. 15), i, sobretot, de no “continuar sent un més durant gaire temps”, (pàg. 110), de convertir-se “en algú, en un home de veritat”, (pàg. 16). O el que és el mateix, d’iniciar una tasca tan arriscada com improbable, “conquerir Berlín!”, (pàg. 79).

No cometrem, per descomptat, la inconvenient errada d’avançar si Karl acaba aconseguint o no el seu objectiu, si és o no capaç de superar les colossals i contínues adversitats —no tan sols econòmiques, sinó també històriques: provar d’enriquir-se en l’època més convulsa i inestable de l’Alemanya del segle XX esdevé una fita ja no complicada, ans hercúlia, pràcticament impossible— que se li oposen per assolir el seu somni. Si Fallada no ho explica de bon inici, senyal que vol que sigui el lector o lectora qui ho descobreixi, al llarg de la seva navegació literària.

A banda que entenc que no era pas aquest l’interès principal de l’autor, sinó, precisament, plantejar si són justificades o raonables les elevadíssimes renúncies que ha d’acceptar qualsevol persona a canvi de pretendre triomfar en la vida; si és admissible considerar que hom ha triomfat quan li ha calgut sacrificar-ho tot, o pràcticament tot, en el seu camí envers l’èxit: “Sabia que havia de tirar endavant i allunyar-se potser per sempre de l’única persona que estimava…, […] que aquesta feina potser li costaria haver de perdre el seu amic i la que considerava com una germana…”, (pàg. 249).

Qüestió que si ja és prou discutible quan al final s’acaba assolint el que hom pretenia, esdevé encara més greu i flagrant per a tots aquells que es queden pel camí; per a tots aquells que —com succeeix en el món de l’esport infantil i juvenil— es sacrifiquen sense acabar obtenint res a canvi.

O, potser, més exactament, la raó de fons de la novel·la és maldar per determinar què significa triomfar. Hipòtesi que podria confirmar el seu subtítol, “Les dones i el somniador”: mentre Karl, el somniador, es capfica en la seva ambició de fer-se un lloc a Berlín, va arraconant no tan sols tot allò que no tingui una relació directa amb el diner i el poder, sinó sobretot les successives dones que el van acompanyant. Començant per Ria, el seu primer amor, que pateix els efectes de la seva decisió de tallar amb les seves arrels, continuant per la magnífica i inoblidable Rieke, seguint per la sempre sorprenent Herta i acabant per l’encisadora Ilse. Sense ésser-ne conscient, ell fa seva una premonitòria declaració de Rieke: “El que no vull és que ningú no em vingui amb històries d’amor, perquè l’amor només porta problemes”, (pàg. 44).

Amb tot, no cal dir-ho, el més rellevant no és pas l’argument o la idea matriu de l’obra, sinó la seva materialització literària: Hans Fallada —aquest Goethe, Dickens, Balzac o Tolstoi trasplantat al segle XX alemany— ens brinda una creació artística de gran mèrit que, per més que no assoleix el cimal de qualitat de Llop entre llops, ens immergeix en un món tan emotiu com versemblant, tan viu com immediatament recognoscible; poblat per uns personatges amb una personalitat i una vida pròpies tan profundament humanes, tan identificables, tan pròximes i tan familiars, que no ens podria doldre més, haver-los de deixar, en cloure aquest imponent llibre —que es llegeix amb una lleugeresa i una velocitat astoradora, tenint en compte el seu volum: 750 pàgines. Obligats a fer-ho, enyorats abans d’hora, no podem evitar de demanar-nos: «Què serà d’ells, sense nosaltres?», però, encara més, «Què serà de nosaltres, sense ells?».

Dues introduccions al Qatar de Món Sanromà [3/24 i Diari Ara]

El dia 25 de juny 3/24 va emetre un reportatge sobre Qatar. El país més ric del món, que us enllacem aquí.

Aquest reportatge, juntament amb aquesta petita entrevista que transcrivim aquí sota, formen una bonica introducció al llibre de Món Sanromà.

Font: Diari Ara

Món Sanromà: “Hi funciona una maquinària social i legal d’explotació

Periodista i màster en relacions internacionals, entre el 2009 i el 2011 va treballar a Doha com a assistent de vol de Qatar Airways. Acaba de publicar Qatar. El país més ric del món (Edicions 1984).

FDB25QatarCom recorda l’experiència?

És com un Gran Germà. Tens un guàrdia de seguretat a la porta de casa que s’assegura que vas a dormir allà cada dia. Has de demanar permisos per a tot, tens un horari de visites limitat… No pots sortir del país sense un permís especial de l’empresa… No pots canviar de feina. Però els sous són generosos i l’empresa et dóna un bon allotjament i et paga el transport.

Com és la societat qatariana?

És una societat dividida: hi ha els qatarians molt rics i un petit percentatge de treballadors expatriats bàsicament d’Europa i els Estats Units, que en total no passen del 20% de la població. L’altre 80% són els invisibles: els treballadors del subcontinent indi i les Filipines, que viuen en condicions més que precàries. Vénen enganyats i endeutats: treballen a la construcció o en una petroliera i sense adonar-se’n es van endeutant més i més. Treballen entre 10 i 12 hores al dia set dies a la setmana per sous de 200 euros. Si protesten els deporten. Hi ha una maquinària social i legal d’explotació. La llei de l’espònsor fa que la persona que t’ha contractat tingui un control absolut de la teva vida.

Com explica l’expansió internacional de Qatar?

Crec que se senten amenaçats per l’Aràbia Saudita i l’Iran i volen teixir una xarxa d’aliances.

«El melic dels sentiments», Jordi Capdevila sobre «Seixanta mil paraules», de Manel Subirats [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Jordi Cadevila

FM106Seixantamil“Una de les coses bones que ha de tenir una parella, penso, i ell i jo ho tenim, és compartir la velocitat d’emborratxar-se: ha de ser la mateixa.” És una de les reflexions que es fa la japonesa Kumiko a l’hora de valorar l’estat de les relacions amb el seu marit, Basili, una parella ben enamorada que comença a trontollar quan l’home llegeix un matí al diari l’esquela de la dona que havia estat la seva amant quan ell era molt jove.

El record d’aquella relació amorosa d’un dia a la setmana amb una dona vint anys més gran, quan ell gairebé era adolescent, comença a pesar sobre la seva consciència i la imaginació fins al punt d’alterar la vida plàcida que portava fins ara. Va ser una relació que va durar anys i ara el capfica fins al punt que trastoca el seu quefer diari i enceta una etapa de distanciament físic i sentimental de la seva dona. Basili, però, també sent la necessitat imperiosa de narrar el perquè del seu trastorn i inicia unes reflexions diàries explicant fil per randa les motivacions d’aquell primer gran amor. Petits relats que va deixant en llocs estratègics de la casa perquè els pugui trobar i llegir Kumiko.

Així comença una curiosa etapa de relació epistolar entre els dos amants, malgrat que Basili té un despatx en una caseta pròxima on reflexiona i escriu amb nostàlgia de la felicitat amb què va viure aquella etapa sentimental i la relaciona amb el dia a dia que viu amb Kumiko. Ella comença a respondre i valorar per escrit les sorpreses, disgustos i també gratificacions que li produeix conèixer una part important de la vida del seu amant alhora que ho reflexiona amb la seva vida passada.

Tot el que no s’han atrevit a dir-se a la cara en uns anys de convivència, Basili i Kumiko s’ho diuen ara de manera clara i profunda per escrit. El relat, intercalat amb la veu dels dos amants, es transforma aleshores en una novel·la de sentiments on les trifulgues, topades, desgreuges i provocacions que es van produint en la seva relació quotidiana són radiografiades des d’un punt de vista molt reflexionat, amb més moderació que no pas l’exabrupte oral.

La mentida, la xacra que tan sovinteja en els matrimonis ben avinguts ara gairebé desapareix. Els encontres i distanciaments que van sorgint entre Basili i Kumiko la majoria de vegades comencen per petites accions o frases mal interpretades que són respostes amb justificacions relacionades amb el passat de cadascú, el punt de vista diferent que poden tenir en certs aspectes de la vida, o acceptant una part de la responsabilitat. L’amor, els desamors, les amistats, la passió sexual, la gelosia, els maltractaments, les il·lusions i desil·lusions, la comprensió i altres petits fets quotidians, aniran desfent i refent el grau de relació dels amants amb els seus efectes i causes.

Si bé tothom sap que els sentiments no tenen lligam amb la racionalitat, el llibre intenta trobar-hi alguna aproximació que ajudi a entendre i acceptar les bogeries i deliris de la passió amorosa.

Una novel·la ben narrada, amb un llenguatge precís i amb una dosi d’humor, que aporta una visió diferent dels embolics que nien en els cors de qualsevol relació sentimental.

«Qatar, el país del futbol, del gas i de…», Jaume Claret sobre «Qatar. El país més ric del món», de Món Sanromà

Font: diari Ara / Jaume Claret

FDB25QatarDes de fa no gaires anys, Qatar s’ha convertit en sinònim de jaciments energètics (bàsicament gasístics) i de futbol (el patrocini del Barça, la compra del PSG o la futura organització del Mundial del 2022). A partir de la seva experiència directa durant tres anys i d’un bon grapat d’informes publicats dins i fora de les seves fronteres, el periodista Món Sanromà Moncunill es planteja ampliar aquest limitat coneixement. El llibre, però, no pretén ser una guia de viatge, sinó una introducció crítica a aquella societat.

El resultat està lluny de ser complaent. Qatar se’ns descriu com una bombolla artificial, on els seus habitants es comporten com adolescents malcriats. Aquesta bona vida és fruit de la immensa riquesa del seu subsòl, que permet al xeic abocar una generosa pluja de petrodòlars sobre els seus conciutadans qatarians -el 15% de la població- i comprar la benevolència occidental, sempre afamada de petroli i gas, i ara també d’inversions. La torna són les condicions de semiesclavitud en què sobreviu la gran massa de mà d’obra originària de tots els racons d’Àsia.

Al llarg de la lectura, la sensació és d’artificialitat. L’èxit econòmic, la democratització, l’expansió immobiliària, l’obertura informativa… Tot és façana. L’observació atenta revela un enorme esforç publicitari, en què no es regategen bones paraules i molts diners, però poques concrecions. Amb tot, l’autor no pot deixar de constatar que Qatar esdevé en molts sentits una excepció dins el món àrab, encara que sigui per demèrits dels altres. En el fons, l’obsessió d’aquest petit país -de la mida de la província de Lleida- per aconseguir notorietat evidencia la consciència sobre la seva pròpia precarietat. La insistència de l’emirat a mantenir bones relacions amb tothom -dels Estats Units a Al-Qaida- i per allotjar grans esdeveniments només s’explica com l’intent per sobreposar-se a la pròpia fragilitat. Independitzat el 1971 de l’Imperi Britànic i situat entre veïns poderosos com l’Aràbia Saudita i l’Iran, Qatar no vol ser un parèntesi en el mapamundi.

L’ham del superluxe

Més endavant, Món Sanromà se centra en l’anàlisi descriptiva dels dirigents del país. L’emir i la seva segona dona, la xeica Mozah, ens són presentats com una mena de nous sobirans absoluts però il·lustrats, decidits a actualitzar aquella vella màxima de “Tot per al poble, però sense el poble”. Als trets clàssics, però, se n’hi afegeix un de cabdal: recursos econòmics pràcticament il·limitats que permeten engreixar els mecanismes socials i evitar conflictes. Això els permet, per exemple, fer conviure una interpretació restrictiva de l’Alcorà amb una aposta decidida per la internacionalització. El consumisme desenfrenat -la petjada ecològica per càpita de Qatar és la més alta del món- esdevé l’oli essencial que permet l’aquiescència de la població i, alhora, la manté totalment dependent de la família reial.

Fins ara, la mateixa fórmula sembla també funcionar-li a l’exterior. D’una banda, el luxe -el superluxe- atreu les elits internacionals sempre a la recerca d’exclusivitat. De l’altra, la cartera els permet comprar influències i voluntats entre la comunitat internacional. Precisament, l’annex final se centra en un estudi de cas: els vincles entre Qatar i Catalunya, amb el patrocini del Barça i el desacord entre Qatar Airways i Spanair com els dos extrems d’aquesta relació. La sensació final és que, com ja va avançar-nos Anselm Turmeda al seu Elogi dels diners, són els diners, i no aixecar-se molt d’hora, el que fa moure el món.

«Sense alè», de Josefa Contijoch, Premi Crexells! (El Punt Avui, El País, Vilaweb i Ara)

Dissabte passar es va donar a conèixer la guanyadora del premi Crexells, que aquest any ha recaigut en Sense alè, de Josefa Contijoch. Ens permetem el luxe de penjar aquí quatre de les notícies que han aparegut als mitjans fent-se ressó pel premi:

Un triple premi Crexells / David Castillo / El Punt Avui

El crimen mil veces restituido / Carles Geli / El País

Josefa Contijoch guanya el premi Crexells amb Sense alè / Vilaweb

conticrexellsGuanyar premis després de publicar / Jordi Nopca / Diari Ara

‘Sense alè’, de Josefa Contijoch, acaba de guanyar el premi Crexells. Aquest és un de la vintena de guardons de les lletres catalanes que recompensen una obra literària després de ser publicada o que reconeixen tota una trajectòria

contijochEl recorregut de Sense alè, l’última novel·la de Josefa Contijoch, ha estat del tot imprevisible i dóna un punt d’optimisme a l’ecosistema de les lletres catalanes. Fins que Josep Cots, d’Edicions de 1984, es va decidir a posar-lo en circulació, el llibre havia passat per alguna altra taula d’editor sense que mai s’arribés a pronunciar sobre l’interès en una història que explica, de manera fragmentada i amb exigència, l’efecte que l’assassinat d’una dona provoca en una amiga seva. Deu mesos després que arribés a les llibreries, Sense alè ha estat reconeguda amb tres premis a obra publicada: el Ciutat de Barcelona de literatura catalana va arribar al febrer; el Serra d’Or de narrativa, just després de Sant Jordi, i ahir va rebre el Crexells, una notícia que es va fer pública durant el transcurs d’un dinar a l’Ateneu Barcelonès.

“He anat acumulant una sorpresa rere l’altra –admetia l’escriptora–. Em va sorprendre quan em van editar el llibre, i els reconeixements demostren que hi ha gent que l’ha llegit i que el valora”. Contijoch s’ha imposat a La dona que es va perdre, de Marina Espasa, i a No et miris el riu, de Mònica Batet, publicades per Empúries i Meteora, respectivament.
El Crexells sotmet tres novel·les finalistes a votació dels socis de l’Ateneu Barcelonès, i enguany s’hi han afegit els vots de 35 clubs de lectura del territori. La participació d’aquest any ha estat sensiblement inferior a la de la convocatòria anterior, en què Jo confesso, de Jaume Cabré (Proa), va guanyar L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez (Empúries), per només dos vots de diferència. Els 362 vots de l’any passat s’han convertit en 155 aquest 2013. Si es té en compte que l’Ateneu Barcelonès té actualment uns 3.800 socis, la participació ha estat inferior al 5%.

Les virtuts de l’exigència

Més enllà de les xifres, però, el resultat indica que s’ha optat per distingir un llibre que aposta per allunyar-se de les propostes més ortodoxes (si bé premiar Espasa o Batet hauria anat en la mateixa línia): “La novel·la clàssica està liquidada. Sense alè és volgudament híbrida: hi ha documentació, hi ha poesia, hi ha vivència…

La pròpia memòria és un acte de novel·lació. És per aquest motiu que a partir d’un record que em torturava, una amiga que va ser assassinada, em vaig dedicar a escriure dotze versions del crim –recorda Contijoch–. Ella era una noia de novel·la i la seva mort també ho devia ser. Arriba un moment de la vida en què aboquem als llibres el que recordem, el que hem llegit i el que ens pensem que volem dir. Per això Sense alè és una narració lliure, desbocada, sense control”. A tot això cal afegir-hi que la novel·la trenca un llarg silenci narratiu de l’autora. En aquest sentit, el llibre connecta amb Els dies infinits (Columna, 2001),que havia estat precedida, entre d’altres, per novel·les com Amor congelat i Tòrrida tardor –publicades el 1997 sota el pseudònim Stella Matutina–, La dona liquada (Columna, 1990) i No em dic Raquel (Laia, 1989).

Dotat amb 4.000 euros i una escultura d’Antoni Llena, el Crexells és un dels premis més veterans de les lletres catalanes. Es va convocar per primera vegada el 1928, i deu anys després va entrar en un llarg parèntesi que no es tancaria fins al 1982. Tres dècades després continua al peu del canó, recompensant una novel·la editada durant el curs anterior. El panorama de premis a obres publicades en català és d’una diversitat considerable. N’hi ha una vintena repartits al llarg de l’any. Arrenquen amb els Ciutat de Barcelona i l’Amat Piniella, i continuen amb els premis de la Crítica i els de la revista Serra d’Or. Al juny es fan públics el Lletra d’Or, el Llibreter, el Maria Àngels Anglada i el Crexells.
Hi ha premis que reconeixen tota una trajectòria –és el cas del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Jaume Fuster, el de la Setmana del Llibre en Català– i d’altres que distingeixen poemaris (el Cavall Verd de poesia), assajos (el Cadaqués a Quima Jaume) i traduccions (el Mots Passants, el premi Núvol). Són premis de gran prestigi però que tenen una dotació econòmica en genera lmenys important que els premis a obra inèdita: elmésgenerós és el Premi d’Honor, convocat per Òmnium des del 1969 (15.000 €).

L’ètica dels premis

“És important conservar aquesta ètica referent a la literatura mitjançant premis com aquests –explicava ahir Josefa Contijoch–. Les editorials no busquen la qualitat, busquen la pela. Al darrere d’un premi que dóna una editorial gairebé sempre hi ha raons comercials”. Actualment, bona part dels premis més ben dotats en llengua catalana —el Sant Jordi, el Ramon Llull, el Mercè Rodoreda, el Carlemany, el Vayreda— són publicats en algun dels segells de Grup 62. “La crisi de la literatura es va estenent com una taca d’oli. Les editorials grans són una indústria, cada vegada costa més que s’aposti per autors inèdits. Em fa l’efecte que la subsistència de la literatura és a les mans dels petits”, recordava Contijoch ahir, abans que la periodista i escriptora Ada Castells provés de reconduir aquesta percepció: “Dimarts es va saber el nou premi Sant Joan de novel·la, i ha guanyat un autor desconegut, Àlvar Caixal, que debuta en la ficció amb aquest llibre. Crec que és important que no caiguem en maniqueismes. El sector és molt complex. La concentració editorial pot beneficiar alguns autors”.

Josep Cots, d’Edicions de 1984, va fer la següent valoració de la situació actual: “Hi ha força premis a obra inèdita que encobreixen operacions comercials. Els llibres acostumen a ser de baixa qualitat. Aquests premis tenen molt de ressò i acosten lectors, però de vegades els deceben profundament. A la resta de països hi ha més premis a obra publicada que a obra inèdita. Hi ha uns jurats i uns crítics que fan de sedàs, i les eleccions es fan acompanyades de grans debats que arriben a l’opinió pública.Crecquehauríem de tendir cap aquí”.