Tres presentacions d’agost.

Benvolguts, nosaltres tanquem la paradeta fins el dia 1 de setembre. Fa de mal dir, però una part de nosaltres vol que s’acabin ràpid les vacances per poder presentar-vos els llibres que anem cuinant a foc lent i que podreu llegir en la represa, al setembre.

De moment, però, us suggerim tres presentacions per aquest agost:

3 d’AGOST, Carles Terès i el seu Licantropia, a Mont-roig (20.00h, Saló d’actes de l’ajuntament)

terès presentacio agost

8 d’AGOST, Núria Cadenes i el seu El banquer, a les 20.30 a la llibreria Cucut de Torroella de Montgrí.

cadenes cucut

17 d’AGOST, Carles Terès i el seu Licantropia, a ALCAMPELL

FM102Licantropia2aA les 22.30, al Parc de Santa Margarita. Tertúlia: «Licantropia: L’autèntica història de l’home llop a les nostres terres»

 

 

 

Bones vacances a tothom! Fins setembre!

Anuncis

«John Fante per fi en català». Manel Haro per al blog Llegir en cas d’incendi.

Font: Llegir en cas d’incendi / Manel Haro

fantesVaig descobrir John Fante quan Juan Marsé, en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va recomanar un dels llibres de l’autor americà, Un año pésimo, que llavors havia publicat en castellà Anagrama. No ho vaig dubtar: el vaig comprar, el vaig devorar aquella mateixa nit i des de llavors, John Fante ha estat un autor al que he tornat de tant en tant sense que m’hagi decebut mai.

Ara, Edicions de 1984 ens brinda l’oportunitat de llegir-lo en català, gràcies a les publicacions de Plens de vida i La germandat del raïm. Al primer, el protagonista és un escriptor amb ganes de prosperar en la vida que sembla que ho té tot encarrilat degut a què la seva carrera literària va per bon camí. Tot just s’acaba d’instal·lar amb la seva dona en un barri residencial i un fet aparentment banal (el terra de la cuina s’ensorra pels tèrmits), fa que el protagonista (que, com l’autor, es diu John Fante, tot i que no és exactament una novel·la autobiogràfica, sinó més aviat una caricatura de si mateix) hagi de contactar amb el seu pare per a què li faci de fuster, fet que suposarà reprendre el contacte amb el seu passat i tornar a vells valors familiars i religiosos. El protagonista, que té un caràcter liberal, haurà de retrobar-se amb aquella Amèrica profunda que pensava haver deixat enrere.

A la seva obra Fante fa un retrat perfecte del seu país durant els anys 50, com és el cas de Plens de vida i La germandat del raïm. En aquesta segona novel·la, coneixem a Henry (també escriptor), que després de rebre l’avís del seu germà dient-li que els seus pares es divorcien (la mare ha quedat ben farta del seu marit), decideix anar amb ells, fet que provocarà que s’enfronti a les misèries dels seus pares i els seus germans. El seu pare és un italià de més de setanta anys, alcohòlic i faldiller, que demana al seu fill que l’acompanyi a la muntanya per construir un absurd fumador de pedra. Henry acaba accedint i allà descobrirà l’autèntica naturalesa del seu pare.

Com es pot veure, hi ha llocs comuns en l’obra de Fante, com la figura del pare alcohòlic o faldiller, el fill que no vol seguir el seu exemple i prefereix construir la seva vida lluny d’ell, la mare castigada pel seu marit i molt habitualment un retrobament amb el passat. L’obra de Fante té un caràcter marcadament autobiogràfic i resulta curiós que el seu fill, Dan Fante (coses de la vida, també escriptor), va publicar alguna novel·la autobiogràfica, com Chump Change (en castellà, a Sajalín Editores) on també feia un retrat amarg de la relació del personatge amb el seu pare. El propi Dan Fante ho va explicar en una entrevista a Llegir en cas d’incendi: “el meu pare i el meu avi eren típicament italians, també típicament llatins, molt egoistes, vivien per les seves pròpies satisfaccions i feien el que volien sense considerar altres persones. Anaven molt de patriarques que pensaven massa en si mateixos”.

Sota el meu punt de vista, John Fante és un dels grans escriptors americans del segle XX (ell mateix deia que era millor que Hemingway, cosa absolutament certa). Hem d’agrair enormement que Anagrama continuï apostant per ell (recentment acaben de publicar el volum de relats El vino de la juventud) i que Edicions de 1984 s’hi sumi en català. Fante és un autor imprescindible, una joia que guanya valor quant més t’hi apropes.

«La veritat dels fanteïstes», un reportatge sobre la presentació de «La germandat del raïm» a La Impossible [La Vanguardia]

Font: La Vanguardia / Luis Benvenuty

kikosalesbonaL’escriptor i declarat fanteïsta Kiko Amat va arribar ahir a la llibreria La Impossible en actitud fan a la presentació de la primera edició en català de la novel·la de John Fante La germandat del raïm. i va dir el que calia dir. Que el principal valor de l’escriptor italoamericà és la seva sinceritat emocional, la seva capacitat de parlar de si mateix sense embuts, artificis ni impostures. Només d’aquesta manera va poder aconseguir que un imbècil com el seu alter ego Arturo Bandini pogués commoure tant… I ser l’artífex de l’antiheroi modern. Si no hagués estat per Fante, Bukowsky tiondria el sentit de l’humor de Hemingway i la modèstia de Miller.

«La segona qualitat de la literatura de Fante que vull destacar —va prosseguir Amat— és aquesta simplicitat que aconsegueix que als seus llibres no hi sobri cap paraula». La novel·la que ara recupera en català Edicions de 1984 no forma part del gruix de l’obra més coneguda de Fante. Arturo Bandini no hi apareix. Però la història d’un home que de mala gana es veu obligat a tornar a la casa on va néixer per ajudar el seu pare alcohòlic en una empresa absurda sí que ofereix un exercici culminant d’aquesta sinceritat de la qual va parlar Amat, que va commoure Amat.

I d’aquesta manera Fante va aconseguir endinsar-se en les misèries de les relacions familiars amb una mestria que converteix Llibertat, de Jonathan Franzen, en un culebrot sudamericà. Com qui no vol la cosa. Amb molta simplicitat. Després, Amat va prosseguir desgranant les raons per les quals admira Fante. «Per la seva emoció, pel seu…»

I al tancament d’aquesta edició encara no havia acabat.

Xavier Serrahima ressenya «A la banda de Canaan», de Sebastian Barry [blog El racó de la paraula]

Us deixem aquí aquesta bona ressenya de Xavier Serrahima sobre A la banda de Canaan, que ha aparegut avui al seu més que recomanable blog El racó de la paraula.

***

Segurament els seguidors de l’incombustible Paul Auster, sovint acusats d’ésser massa benvolents amb les contínues i gairebé inversemblants coincidències atzaroses que poblen les seves obres, somriuran amb satisfacció i alleujament en constatar com la fada de la casualitat ha determinat que s’hagin publicat de manera quasi simultània al nostre país dues grans novel·les protagonitzades per dones velles —l’una de vuitanta, l’altra de vuitanta-nou anys— que rememoren literàriament la seva existència. I, encara més sorprenent, que ambdues fossin escrites el mateix any, el 2011.

FM111AlabandadeCanaanFer-ho resultaria recomanable en qualsevol cas, però llegir A la banda de Canaan (On Canaaan’s Side), de Sebastian Barry, Edicions de 1984, 2013, després de La dona a 1000° de Hallgrímur Helgason (o a la inversa) resulta doblement estimulant i enriquidor. Per més que són dues novel·les completament diferents —lírica, malenconiosa, optimista malgrat la seva cruesa, la de l’irlandès; sarcàstica, agra, combativa, irreverent, gairebé incendiària, la de l’islandès—, totes dues ofereixen el testimoni (quasi en podríem dir, testamental) de dues supervivents del llarg i severíssim combat existencial que suposà el segle XX i el seu epíleg de la primera dècada del XXI.

L’inici de l’esplèndida obra de Barry no pot ésser més explícit; en una sola frase —“En Bill ja no hi és”, (pàg. 13)—, ens situa tant en la seva raó motriu com en la seva gènesi: la sobtada mort del nét, convertida en la tràgica culminació d’una història personal cosida a trets de sang i desesperació —“no trobo consol enlloc. El meu crani conté una mena d’esfera fosa per cervell, i allà en consumeixo, amb terror i desolació”, (pàg. 14)— convenç Lilly Bere de la necessitat —“No puc marxar sense fer l’intent d’explicar aquest desconsol”, (pàg. 17)— de deixar el seu llegat en una mena de Carta dels Romans: “M’imagino que quan sant Pau va escriure la carta devia tenir moltes coses a dir […]. ¿I la Carta de la Lilly? ¿Però adreçada a qui?”, (pàg. 93).

Una carta emotiva i commovedora, redactada un estil ràpid, àgil i llegidor —“M’agraden les històries que t’expliquen els altres, tal com els ragen de la boca (o del «pap», com deien a Irlanda). Anècdotes lleugeres, improvisades, divertides. No aquelles gestes històriques tan carregoses.”, (pàg. 19) —tot i que tenyit d’una delicada força poètica, esdevinguda en realitat més una confessió —quan no una purga o catarsi final ineludible— que no pas una explicació; una confessió davant de déu —“Ara ja m’he confessar en aquests fulls, que Déu ho valori i decideixi què n’ha de fer, de mi”, (pàg. 250), però també —i sobretot— davant dels homes.

Una immersió abissal que furga en el bagul tan aviat fèrtil com esmunyedís de la memòria, que li permet a aquesta dona que es defineix a ella mateixa com “una vella bruixa de vuitanta-nou anys amb un nus a la gola”, (pàg. 94), no tan sols dur a terme un escrupolós inventari del seu passat —una revisió que és, alhora, una revisitació: “A mesura que ho escric ho torno a veure, torno a ser aquella nena, […] abans que passés tot, en el meu regne […] de nena petita”, (pàg. 30)— sinó de tractar d’entendre’l i, encara més, d’entendre’s (o millor dit, de descobrir-se) a ella mateixa: “de mica en mica jo també vaig anar entenent-me millor”, (pàg. 52).

Quan Llilly —una irlandesa emigrada per raons polítiques als Estats Units, la seva Canaan o (teòrica) Terra de les Noves Oportunitats— sent que “tot el que construïm s’acaba esfondrant”, (pàg. 202), pren un “llibrot de comptabilitat” i comença a fer-hi “gargots”, (pàg. 126), amb el propòsit d’anar aplegant “tots els fragments d’història de la meva vida”, (pàg. 228), de recompondre l’esberlat trencaclosques de la seva castigada existència, de recobrar, peça a peça, el que ha estat. Comença a deconstruir —i que em disculpi Derrida— el seu passat per construir-lo de nou; per construir-ne una imatge on pugui veure-s’hi, més o menys, reflectida —una imatge que la reconstrueix en reconstruir-se.

Malgrat que se sent culpable d’ésser una supervivent, quan tants d’altres molt més joves han mort —“¿Per què sóc viva, quan ell és mort?”, (pàg. 19); “al festí de la vida hi sóc una intrusa, gasto el menjar i la beguda que li havia estat destinada a ell”, (pàg. 94)—, des de la talaia privilegiada d’una vellesa on es produeix el miracle de confluir el present i el passat —“Quan invoco les coses, tot passa en el present, llis i ras. De tal manera que, per a sorpresa meva, la gent que he estimat poden tornar a la vida”, (pàg. 217); “Encara el sento. I, escoltant-lo, també sento en Bill, que s’hi apunta. Tots dos canten a l’uníson al meu cap de vella”, (pàg. 223)— assaja de fer llum “en la penombra”, (pàg. 234).

D’aportar “un minúscul gra de sorra a la balança de la història”, (pàg. 206), per impedir que no “se’m mor[i] la història als llavis”, (pàg. 233); per evitar que es compleixin els seus pitjors pronòstics: “ens aniríem esborrant i ens tornaríem una anècdota mig desendreçada entre el milió d’històries endutes pel vent a Amèrica, innombrables com les estrelles”, (pàg. 97).

D’oferir-se, doncs, com a darrer i definitiu present abans de deixar el món, la possibilitat de reveure’s i de retrobar-se, tot capbussant-se de ple en les aigües del seu mirall interior, que conserven encara, el reflex desordenat d’una successió d’imatges “[d’]instant[s] de fa segles d’una vida que també va passar fa segles”, (pàg. 30).

En síntesi, A la banda de Canaan —traduïda amb cura per Yannick Garcia—, és una obra d’un tan gran com indubtable valor literari que, alhora que presenta amb encert, precisió i elegància el testament vital, personal i familiar d’una Llilly Bere antològica, esdevé una fantàstica i apassionant anàlisi i reflexió sobre el sentit (o la manca de sentit) i l’abast de l’existència humana; una reflexió feta des de ben endins, no pas assertiva o categòrica, ans oberta i dialogant, que s’interroga i ens interroga —o, per dir-ho amb major exactitud, que ens interroga bo i interrogant-se.

diumenge, 14 de juliol del mmxiii

Lluís A. Baules recomana «A la banda de Canaan», de Sebastian Barry, per aquest estiu! [diari Ara]

Amics i amigues, si el dissabte la Marta Ramoneda de La Central recomanava llegir en John Fante, el mateix dia en Lluís A. Baulenas escrivia el següent, també al diari Ara:

FM111AlabandadeCanaan«[…] i, finalment, “A la banda de Canaan” (Edicions de 1984), de l’escriptor i dramaturg irlandès Sebastian Barry (traduït per Yannick Garcia), un relat èpic de la diàspora irlandesa, prou conegut però sempre nou gràcies a la recreació de les històries singulars, cadascuna un relat en ella mateixa. Amics, amigues, bon estiu, bona lectura (me’n descuidava: el llibre de paper, obert, també serveix de barret protector contra el sol!).

«L’encant del perdedor». La Marta Ramoneda, de la llibreria La Central recomana John Fante per aquest estiu! [diari Ara]

Font: diari Ara / Jordi Nopca

Marta Ramoneda (La Central) recomana: La germandat del raïm

germandatraimL’ENCANT DEL PERDEDOR

“Fante és un autor de qui cal llegir tota l’obra (des de fa temps el publica Anagrama). Ara, gràcies a 1984 i a Martí Sales, podem llegir-ne en català Plens de vida i La germandat del raïm“, explica Marta Ramoneda des de La Central. Dels llibres del nord-americà en destaca com s’acosta a la “figura del perdedor solitari, que no troba l’encaix en la família, que no és capaç de tenir una relació fluida amb la parella o els col·legues” i també les seves múltiples contradiccions: “Pot ser agressiu i passiu, tendre i odiós, esbojarrat i reflexiu, delicat i salvatge”.

Ramoneda destaca també que Fante “no té cap por de mostrar les emocions, siguin lloables o ridícules, i és capaç d’arribar al cor de les persones des dels fets aparentment més irrellevants. Burxa fins al moll de l’os del més purament humà”. Pel que fa l’estil del creador de Bandini -protagonista d’una sèrie de novel·les que Edicions de 1984 també vol recuperar-, la llibretera de La Central en remarca “l’estil sec, de cop de puny, sense embuts i sovint àcid, que bascula de la crueltat a la compassió”. Encara que la seva obra pugui ser vista “com un immens acudit”, les novel·les de Fante “són el relat més simpàtic i divertit del que és una vida trista”.

Brindem amb John Fante per la nova llibreria La Impossible. Aquest dimecres 17!

Ens complau molt i molt convidar-vos a aquesta presentació, abans que ens anem tots a passar l’estiu sota una parra. Per diversos motius, però potser el principal és que inaugurem una llibreria, La Impossible, mig any després d’haver-ne tancat la seva precursora, la qual cosa ens va suposar una gran tristesa. Però a les penes punyalades, i ara estem radiants i contents al veure que l’Olga, la Mireia i el Tono obren La Impossible i ens fan l’honor de rescabalar-nos de la nostra malastrugança: La germandat del raïm de John Fante obrirà el seu cicle de presentacions! I segur segur que els portem bona sort. Llarga vida a les llibreries, i llarga vida als seus llibreters! Us esperem A TOTS del dimecres!

FanteImpossiblebonaDimecres 17 de juliol, a les 19.30, a La Impossible (C/ Provença, 232).

Amb Kiko Amat i Martí Sales.