Dues llibreteres parlen d’«Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout

Si fa uns dies era la Irene, llibretera de la llibreria L’Altell, qui en recomanava la lectura, ara és la Fe de la llibreria L’Espolsada qui recomana Els germans Burgess en el seu blog. Ens permetem penjar els seus comentaris aquí. Ens honoren molt!

Fe Fernàndez, Llibreria L’Espolsada, Les Franqueses del Vallès

Una de les meves lectures d’aquest estiu ha estat Els germans Burgess, publicat amb encert pels amics d’Edicions de 1984. En el seu moment ja van creure en la prosa d’Elizabeth Strout i van publicar l’Olive Kitteridge, Premi Llibreter 2010 i ara ens serveixen un dels plats forts de la tardor.

Els germans Burgess és d’aquells llibres que només acabar-lo saps que trobaràs a faltar els protagonistes i les seves vides. Strout, esplèndida de nou després de l’Olive, torna amb molta força per explicar-nos la història de tres germans, en Bob, en Jim i la Susan que de ben petits perden el pare en un accident desafortunat amb el cotxe la “culpa” del qual recau durant anys en en Bob. Els germans creixen i la vida empeny els dos homes a la ciutat de Nova York mentre la germana es queda a l’estat de Maine, on es casa i té un fill, en Zach, anys més tard el marit la deixa i ha de pujar tota sola el fill amb moltes dificultats.

En Zach esdevé el protagonista de la novel·la i de les vides dels tres germans que es veuen obligats a retrobar-se després dels anys arran de l’incident que l’adolescent provoca, fa rodolar un cap de porc a dins la mesquita del poble on viuen. La comunitat somali que té cura de la mesquita se sent fortament agredida per aquest fet i el que en principi és només una broma d’un adolescent, que no sap ni tant sols per què ho ha fet, esdevé un conflicte racial. Els defensors dels drets humans s’activen en suport a la comunitat somali, porten a judici a en Zach i la Susan es veu obligada a recórrer als seus germans advocats perquè l’ajudin.

D’una banda, això serveix per acostar els germans si més no perquè tímidament es parlin i recuperin una relació malmesa pel pas del temps. Serveix per descobrir que la vida d’en Jim, el gran triomfador, és buida i amb alguna cosa a dins que el turmenta. Serveix perquè en Bob descobreixi que no és l’idiota de la família i perquè la Susan es redescobreixi com a dona, tot amb el procés i el judici d’en Zach com a teló de fons.

El procés evidencia la fractura d’una societat entre, d’una banda, els que pensen que el país fa massa per acollir els nouvinguts i de l’altra, els que creuen que tota ajuda és poca. Tenim la comunitat somali que arriba a Maine fugint del sud dels Estats Units, fugint de l’èxode, dels camps de refugiats i de l’horror que els ha tocat viure i arriben a un país que espera que l’endemà es posin la mà al cor quan soni l’himne nacional.

Un llibre que retrata la solitud de les persones, la buidor que poden sentir i sobretot evidencia que la tristesa no té color de pell, no és blanca ni negra, sort que el poder d’una mirada entre en Zach i el cap de la comunitat somali ens recorda que encara hi ha esperança.

Strout ha tornat a fer un exercici literari excel·lent, molt i molt recomanable. Àgil, fresc i irònic alhora que molt punyent i incisiu.

Publicat per Edicions de 1984/El Aleph
Traduït per Marta Pera Cucurell

Irene Tortós-Sala. Llibreria L’Altell, Banyoles

La Premi Pulitzer i Premi Llibreter, Elizabeth Strout, amb la seva aclamadíssima Olive Kitteridge, torna amb una novel·la extraordinària, Els germans Burgess.

És una història de fracassos, pèrdues, sentiments, mentides amb conseqüències imprevistes que s’enfronten al present i al passat, i que cal posar a lloc.

Strout guia als lectors a través de l’acció amb delicadesa, però amb escriptura contundent. Té un do per explicar històries amb la visió del cor humà i la psicologia, és una gran creadora d’històries aparentment simples.

Els germans Burgess se situa en un poblet de l’estat de Maine. Arrenca quan un cap de porc congelat és llançat a les portes d’una mesquita. Semblaria un acte de racisme, però Strout va molt més enllà.

Els dos germans Burgess, Jim i Bob, que ja fa temps que van voler deixar aquest poblet, ara ple d’immigrants somalis, es veuran obligats a retrobar-se a la casa de la seva germana, Susan. Aquest retrobament els provocarà una mirada commovedora a les relacions familiars, els secrets de culpa, la rivalitat entre germans, el matrimoni, la política, el pes de la immigració imposades als immigrants i vilatans.

Coneixereu Jim Burgess, advocat triomfador i ple de càrrecs de consciència, culpes, ambicions, poder. El seu germà, Bob Burgess, també és advocat. Viu turmentat degut a un trauma infantil. Sempre s’ha mantingut a l’ombra del gran Jim. I la Susan Burgess és l’única que es va quedar al poble, divorciada, viu pobre i miserablement mantenint en Zach, el seu fill.

És la vida d’aquests germans. La vida com els ha tractat, com la viuen i com decidiran viure-la.

Boníssima!

«Travessar el Jordà», Pere Calonge sobre «A la banda de Canaan», de Sebastian Barry

Font: Ex Libris / Pere Calonge

Sebastian Barry
A la banda de Canaan
Traducció de Yannick Garcia
Edicions de 1984, Barcelona, 2013

 

 

Lilly Bere pensa que totes les coses duen cosit un retall de tragèdia, si se’n sap resseguir el fil. I la seua vida en té uns quants pedaços; com la mort d’un nét, per exemple: “En Bill ja no hi és. ¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci”. És el contundent inici de la novel·la, unes poques paraules de la protagonista i narradora per lamentar aquesta mort i, al mateix temps, situar el lector davant del motiu del relat que llegirà a continuació: la necessitat de reconstruir per escrit la història de la seua vida, d’entendre aquesta història per entendre’s ella mateixa. A la banda de Canaan és, bàsicament, la narració del seu passat: un extens llegat escrit, una confessió, un testimoni que —indirectament— suposa també un repàs a la història del segle XX elaborat per una supervivent. Un relat que alterna amb la vida que viu en present mentre dura la tasca d’escriptura, els dèsset dies posteriors a la mort que la desencadena. Una obra que indaga en temes eterns, servida amb un lirisme sorprenent i amb uns personatges que deixen pòsit —molt especialment la protagonista.

L’al·lusió a Canaan —i, de fet, al títol complet de la novel·la— apareix ja en el fragment d’un salm americà que l’encapçala: “Visc a la banda de Canaan, d’Egipte vaig fugir, vaig travessar el Jordà, per ser feliç”. I el lector comprova ben aviat fins a quin punt aquesta cita s’adiu amb els fets que s’hi narren. Perquè la de Lilly és una de tantes històries de l’emigració; en aquest cas concret, la d’una jove que marxa d’Irlanda als EUA per raons polítiques. Una història que va de la mà de la d’aquestes dues nacions en formació: d’una banda, la Irlanda que s’independitza d’Anglaterra i comença a construir-se un camí propi no exempt de dolor; i, de l’altra, els EUA que es nodreixen dels arribats des de diferents parts del món. A la terra dels refugiats per excel·lència, hi busca un Canaan on començar de zero, on ser fins i tot —i de manera obligada— una altra persona. Hi busca la terra promesa, però la majoria dels emigrants saben que això no és més que un miratge. Perquè l’odi i la pena també poden seguir-la fins a l’altra riba.

El domini de Barry sobre la veu narrativa i sobre el tempo del relat atorguen a l’obra una intensa sensació de confessió íntima, de veritat revelada en veu baixa. I versemblança a un discurs que es presenta com el d’una dona sàvia, d’una saviesa acumulada al llarg de noranta anys de vida plena d’esgarrapades —moltes d’aquestes, mortals—, però també d’il·lusions i de modestes victòries. El personatge creix a mesura que el lector s’endinsa en el seu relat, s’humanitza, fins a esdevenir un dels elements més destacats de l’obra. L’altre és un llenguatge que voreja el lirisme, en moltes ocasions: una voluntat poètica que es fa explícita sobretot en la bellesa de la prosa i en la singularitat de les imatges. En l’essència de la novel·la hi ha la memòria, la capacitat i les limitacions de la memòria; la impossibilitat de vacunar-s’hi, de ser-hi immune; i la vinculació d’aquesta amb l’escriptura: “Ara ho escric això, ho escric això, i m’ho escampo tot a la falda com si fossin monedes, riqueses, lluny dels somnis dels mesquins”. Lilly Bere es pregunta quin és el mecanisme que provoca que el passat, en escriure’l, esdevinga present, i que la gent estimada puga tornar a la vida. O com el record pot fer reviure la pena inicialment, però també la pot conjurar una vegada s’ha superat per mitjà de l’escriptura. Arriba un moment, però, que també és conscient que l’oblit repinta de blanc les antigues imatges del record; que ha de reconèixer que en sap ja ben poc, d’Irlanda; i que en la seua ment no és sinó un cementiri grandiós on estan enterrats el pare i les germanes.

En A la banda de Canaan es combinen, encara, molts altres elements: la segregació racial, els abusos de poder i la lluita per la supervivència; les identitats —individuals i col·lectives— i les màscares, els secrets i les mentides, les fugides exteriors i les interiors. I la veritat, surant per damunt de tot, com una substància esquiva, però decisiva: “La veritat ho és tot. No la coneixem, no sabem com arribar-hi, no la posseïm, Déu ens la passarà per la cara com una ordre d’escorcoll quan fem cap a l’entrada esbufegant, és absolutament fora del nostre abast, la veritat, la maleïda veritat, però ho és tot”. En la novel·la de Barry, la veritat és —entre moltes altres coses— un colp de puny mortal per a rematar una gran obra, sorprendre el lector, deixar-lo atuït.

«Malanyet», de Pere Audí

Malanyet
Pere Audí
isbn 978-84-15835-15-8
Mirmanda, 114
320 pàgines
16,90 euros

Malanyet és el nom d’una barriada popular de Falset envoltada pels petits pobles de la comarca del Priorat com ara el Masroig, els Guiamets, el Molar, Marçà, Bellmunt, Capçanes… Pere Audí Ferrer ens trasllada a aquelles terres al principi del segle XX.

Hi són tots: carlins, lligaires, anarquistes, el sometent, la guàrdia civil, jornalers, minyones, capellans i agitadors de tota mena.

Cada capítol té el nom d’un personatge protagonista i, a través dels seus ulls, veiem el que passava dia a dia. La majoria de les històries són fets documentats, tot i que la posada en escena és inventada.

La vida social, les peripècies polítiques i la seva relació amb el que passava al món s’expliquen amb una ironia molt pròpia de la gent senzilla que pren distància del drama de la seva vida i fa del viure el moment l’única manera de no amargar-se.

La sang arriba al riu tal com, efectivament, passava aleshores. Els eufemismes no estaven al seu abast: hi havia amics i enemics irreconciliables. Els rics vivien molt bé; els de sota, força malament. De fet… com ara.

Pere Audí Ferrer va néixer a Tortosa el 1956. Va estudiar Magisteri i algun curs d’Història a la Universitat de Barcelona i a la UNED, si bé no ha acabat la llicenciatura. Malgrat tot, ha investigat sobre la història de Tortosa a l’edat moderna i la història del Priorat. Com a primer fruit d’aquesta recerca va publicar «El Porvenir» 1916-1936: vint anys de cooperativisme obrer a Falset. Amb aquest treball va guanyar el 2004 el premi Jaume Ardèvol i Cabrer. El 2010 va publicar Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1920-1923), treball amb què va guanyar el mateix premi el 2009. Encara que sempre li ha agradat escriure, no va ser fins al 2009 que s’hi va posar de debò i va començar a escriure l’obra que ara teniu a les mans.

«El banquer» de Núria Cadenes torna a València! Aquest vespre a les 19.00, a la llibreria 3i4!

Aquest vespre a les 19.00, a la llibreria 3i4 de la ciutat de València! (Carrer de Sant Ferran, 12)

Ens fa molta il•lusió poder-vos convidar a aquesta presentació. O diàleg. O entrevista.
I ens fa molta il•lusió també que l’escriptora i periodista (flamant redactora del setmanari El Temps) Esperança Camps ens acompanye en aquest experiment.

L’excusa per a la trobada (i per a tastar algun pastisset de sobrassada, fins i tot), és El banquer (Edicions de 1984), de la Núria Cadenes, una novel•la que narra “la vida d’un home sense escrúpols que ha tallat i tenallat a la seva mida tota una societat; i que ha esdevingut llegenda”.

Diuen que va passar per València, en els temps en què es menjava el món com si fóra una carxofa. Aquí hi van matar el seu soci. Ara hi torna. Dins d’un llibre. Inofensiu, per tant. Aparentment.

«La germandat del raïm», John Fante [Xavier Serrahima / El racó de la paraula / El Punt Avui]

Font: El racó de la paraula / El Punt Avui / Xavier Serrahima.

En la fa ben poc publicada La llogatera de Wildfell Hall, d’Anne Brontë no tan sols hi trobem una frase que sembla haver estat escrita expressament per a referir-se al tema central de La germandat del raïm, (The Brotherhood of the Grape), de John Fante, Edicions de 1984, 2013 —“Sé que un home no pot lliurar-se a la beguda sense sentir-se un miserable la meitat del dia i un boig l’altra meitat.”— sinó una altra que descriu amb una precisió mil·limètrica el grup d’eixelebrats companys del pare del protagonista: “els membres de la nostra frenètica germandat”.

Per més que pugui semblar-ho d’entrada, si l’autor nord-americà trià per al títol de la seva novel·la un terme amb tan clares ressonàncies èpiques o homèriques —quan no directament religioses— com el de “germandat” no és tant per raons paròdiques o humorístiques (“Ens hi vam acostar amb reverència, com si fóssim monjos en fila índia que reten homenatge al seu abat”, pàg. 106), sinó, sobretot, per palesar que en el segle XX les epopeies, si no són impossibles, han de situar-se del tot a tocar de terra.

Han d’ésser antiepopèiques, antiheroiques, conformades per protagonistes no pas joves, nobles, forts i carregats d’esperances i honestes ambicions, sinó vells caducs, empegueïts, decrèpits i desesperançats, que submergeixen la buida absurditat de la seva existència en successius vasos d’alcohol. “Les seves esperances de futur s’havien acabat i els eixams de criatures enllaunades […] i filles adolescents en permanent aflicció per no tenir una habitació pròpia ja carregaven prou les seves vides”, (pàg. 19); “Eren una colla de pensionistes estrafolaris, susceptibles i mordaços […]. No hi trobaves filòsofs ni vells savis que parlen sobre les grans veritats de la vida. Només eren vells matant el temps, esperant estirar la pota”, (pàg. 48).

La germandat del raïm fantiana no pot proposar-se objectius altruistes o de gran alçada espiritual, sinó alguns molts més modestos, mundans i utilitaris, adaptats als temps de no future producte de la guerra freda i de l’esgarrifosa espasa de Dàmocles de la bomba atòmica. Una societat d’ajuda mútua sense altra finalitat que assegurar que les nits —els matins, els migdies, o les tardes— d’embriaguesa que els membres de la germandat posin per enèsima vegada de manifest “la [seva] grotesca dignitat dels borratxos” (pàg. 110), disposin d’algú al costat per dur-los fins la porta de casa. D’aquesta porta de casa que “aquell vi [convertit en] la llet de la seva segona infantesa”, (pàg. 105), els impedeix trobar per ells mateixos.

Una nova atzagaiada del seu pare obligarà Henry Molise a retornar als seus orígens. A San Elmo, el poble que es veié obligat a abandonar a fi de poder respirar: “Un poble malalt. Feia la sensació que les màquines excavadores rondaven pels afores, esperant la ranera de la mort”, (pàg. 46). A la família que li tallava les ales —“Érem un clam arrauxat i imprevisible, amb tendència a prendre decisions precipitades i a patir remordiments terribles”, (pàg. 23). Però, per damunt de tot, a un pare poc més que biològic, quasi per accident: “Hauria estat més feliç sense família. […] Els seus fills eren els claus que el crucificaven a la meva mare. […] No li agradàvem gaire i no ens estimava gens, estava claríssim”, (pàg. 27).

Malgrat estar “fart dels seus excessos de mam, del malbaratament dels seus darrers dies útils”, (pàg. 111), i sense saber per què —“buscava dins meu una engruna d’eufòria cristiana per haver fet el que calia, per guanyar-me la recompensa celestial”, (pàg. 69)—, com un sir Lancelot modern, s’obligarà a tornar allí d’on havia fugit, havent de deixar enrere tot el que ha aconseguit des que marxà —una família de veritat, una prometedora carrera com a escriptor, un món plàcid i ordenat— per enfrontar-se a les desequilibrants ombres del seu passat. Conegudes, esperades, però no per això menys doloroses i colpidores.

Abandonat per tothom, en absoluta solitud —la mare i els germans, més que un ajut, són una nosa, uns obstacles infranquejables, sempre a punt per boicotejar qualsevol proposta assenyada amb la seva proverbial ineptitud—, s’embarcarà en una quixotesca experiència amb final incert: “Com el misteri de la Immaculada Concepció, el problema del pare era simplement irresoluble, desafiava tota lògica i no tenia ni cap ni peus”, (pàg. 17). Vencerà o serà vençut? Farà prevaldre el bé i la virtut o serà irremissiblement arrossegat per la temptació del vici? Imposarà la raó o serà devorat per la pandèmia de la follia que amenaça amb arrabassar amb tot? “Potser el viatge acabaria anant bé, després de tot”, (pàg. 104).

Fante, armat amb la seva connatural sornegueria —“El problema del pare no era que no es guanyés el pa, sinó que al pa mai no arribava a casa. […] Tenaç, incansable, expectant, nom parava fins que tenia les mans buides”, (pàg. 29); “Tot plegat, un dia més productiu i engrescador gràcies al meu incorregible germà que no només havia provocat el viatge sinó que també m’havia deixat plantat al final”, (pàg. 40); “La Hilda Dietrich i jo teníem una cosa en comú: ens odiàvem mútuament”, (pàg. 95)— ens submergeix en un tan àcid com incisiu retrat de la societat contemporània, on els herois esdevenen ridículs pallassos i els prínceps horribles granotes.

Una societat, la nord-americana, en caiguda lliure, que ha patit com cap altra la decadència d’occident spengleriana. Vella i envellida, se sosté per pur miracle, per simple inèrcia. Una societat sencera, moribunda, a la vora de l’extinció, representada i personalitzada al·legòricament per la figura del pare: “El temps se li acabava i, com menys n’hi quedava, més rebec es tornava”, (pàg. 27); “Encara semblava molt fort, però ja no hi havia cap pàtina de vitalitat en els seus moviments”, (pàg. 43); “Li va sortit un sospir dels llavis mullats de vi com si vingués del fons de les centúries. Semblava que s’ensorrés, com si els ossos del seu esquelet estiguessin a punt de col·lapsar-se sota el pes de la desesperació”, (pàg. 53).

Una societat en indeturable decadència, que més que viure, es limita a subsistir; shakespeariana, on regnen els bufons, i on ens reis embogeixen.

Davant de l’indeclinable risc del naufragi del món que l’envolta, Fante, conscient de la dificultat que ell mateix o la seva civilització —que és la nostra— encara puguin salvar-se, opta per convertir-se en el seu notari final; en aquell notari carregat de cinisme i ironia que redacta el darrer i cru testament d’un món que s’apaga —d’una llum que agonitza, si preferim dir-ho com Faulkner. Perquè, si el món que coneixia —i, de fet, el planeta sencer— podien esclatar en mil bocins en qualsevol moment, quina millor idea que celebrar el seu final amb una gran festa, esperant-lo lluint un càustic somriure als llavis?

Per si això no fos poc, ens brinda alhora una apassionant vindicació —de substrat indubtablement autobiogràfic— de l’escriptura i la condició d’escriptor. De la persona que se sent cridat a deixar el seu llegat en paraules. Que lluita contra el menyspreu i l’animadversió de tots (o quasi tots) —“¿Encara escrius aquelles novel·les de merda? L’última em va fer vomitar. La vaig cremar perquè no contagiés les criatures. Déu meu, quina manera de guanyar-se la vida!”, (pàg. 38); “Un llibre! ¿I d’això en dius feina?”, (pàg. 45)— per dur a terme la vocació que sent esclatar al meu pregon de la seva ànima.

Aquesta vocació incontenible i irrenunciable que esdevindrà el centre i la raó de la seva existència un cop descobreix l’obra de l’incommensurable Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski. Cabdal descoberta, rememorada en un paràgraf magistral, que compartiran completament i íntima tots aquells que en alguna ocasió hagin estat captivats per l’art sublim de la literatura: “I va passar. Una nit, mentre la pluja repicava contra el sostre inclinat de la cuina, un gran esperit es va ficar per sempre en la meva vida. Tenia un llibre a les mans i tremolava mentre em parlava dels homes i del món, de l’amor i la saviesa, del dolor i la culpa, i vaig saber que mai no tornaria a ser el mateix”, (pàg. 73).

Només per aquest sol incomparable paràgraf —que únicament la tirania de l’espai (i l’oportunitat de convidar-vos, lectors i lectores, a llegir-lo i rellegir-lo, a assaborir-lo i assaborir-lo mil i una vegades!) ha impedit que resistís la invencible temptació de transcriure’l in extenso!

Apreciar Fante i la seva obra —traduïda amb la seva cura i exquisidesa habitual per Martí Sales— esdevé una opció tan acceptable com mostrar-s’hi immune; resistir-se al seu convit a estimar i paladejar la màgia de la literatura, una salvatjada injustificable que tan sols els sords i cecs (d’esperit) es poden permetre.

«Homes i llops», excel·lent ressenya de Juli Capilla de «Licantropia», de Carles Terès

Font: “Quadern de les idees, les arts i les lletres” de Sabadell, el núm. 191, juliol-agost 2013 / Juli Capilla

Licantropia és un llibre ben curiós; i diferent, si tenim en compte el panorama narratiu nostrat. Per la temàtica i per la llengua, aquesta és una novel.la singular. La conversió de l’home en llop (licantropia) és un motiu que no ha estat gaire sovintejat pels nostres autors. Jo diria que és un tema gairebé inédit a casa nostra. Tot i aixó, Cartes Terès el tracta amb molta dignitat. Encara més, hi palesa uns dots excel·lents com a escriptor de ficció. Sense excessos ni extravagàncies, hi configura una trama d’una solvència exemplar; d’una veracitat que fa que ens creguem la història que ens conta.

La novel·la comença L’any 1759, quan mossèn Magí Camprubí i Selma arriba una nit a La Pobla de Llobosa, al Matarranya, amb la missió encomanada de guarir deL mal del llop la família del baró Torrent de Prats. L’inici és colpidor, gairebé cinematográfic; res a envejar a l’ambientació amb què Jean-Jacques Annaud va revestir la cèlebre novel·la d’Umberto Eco. De sobte, però, a partir del segon capítol, el narrador ens porta a l’actualitat, al si de dues famílies, de Capçades, també del Matarranya, sobre les quals plana una maledicció ancestral, i monstruosa; un secret transmès amb recel de generació en generació, per bé que no a tots els seus membres.

A la novel·la, en Llorenç i la Laura, que en són protagonistes, i parella, ignoren fins a quin punt són portadors de la malaltia -un d’ells, fins i tot ni ho sospita; i també si l’altre s’hi ensuma alguna cosa. A aquest joc psicològic entre tots dos, que centra el gruix de la história, cal afegir-hi les indagacions d’en Llorenç entorn del misteri. Aquest reconstrueix a poc a poc el trencaclosques de la trama a partir d’alguns testimonis vius, de les fotografies sobreexposades que fa, d’unes cartes familiars antigues, de la mort en estranyes circumstáncies de l’Agustí, el germá de la Laura, i de la lectura d’un llibre escrit… pel mateix mossén Camprubí! La trama, peró, només la completem al final. D’aquesta manera, el narrador se’n surt amb perícia dels perills de dosificació a deshora que assetgen aquesta mena d’històries, i aconsegueix, així, mantenir-hi el suspens -l’alè del lector-, i l’interès, fins a la darrera pàgina. No era fácil, aixó. I, tanmateix, Carles Terès hi reïx amb gran habilitat. El resultat n’és una novel·la apreciable, molt ben estructurada, que mostra un domini del gènere sense parió.

No debades, Terès és un bon coneixedor del gènere. El seu alter ego, en Llorenç, ho explicita a les clares: “Sempre li havien agradat, com a divertiment, els temes paranormals i els relats de terror. Precisament, Howard Phillips Lovecraft havia estat l’autor de capçalera de la seva adolescència”.

Carles Terés administra amb intel·ligència els arguments de la novel·la i, a més, ens els presenta amb un domini lingüístic ben ferm, emprant-hi l’estándard per al fil narratiu, i el dialecte matarranyí per als personatges que són d’aquella contrada fronterera de la llengua. Aquesta combinació de registres no és gens decorativa, ni respon a un afany d’exhibició exòtica per part de l’autor, sinó que més aviat és un recurs pertinent, perqué fa més creïble la novel·la, més vius els personatges, i dignifica la llengua pròpia, majoritària, de la gent d’una comarca que, per bé que allunyada dels centres de poder -i de cultura-, la sentim ben nostra. Per als filòlegs, i per als que tenim vel·leïtats dialectals, el llibre és, també en aquest sentit, una joia.

Licontropia és la primera novel·la publicada per Cartes Terès, dissenyador gráfic nascut a Barcelona que fa ja una pila d’anys que es va instal·lar a la Franja, d’on procedeix la seua família. A banda d’aquesta òpera prima novel·lística, l’autor ha col.laborat en revistes com ara La Comarca, Temps de Franja, Cavall Fort i Sorolla’t, on ha publicat articles i contes. Aquest bagatge li ha proporcionat no poques eines narratives i la pràctica de l’escriptura, que ara ha invertit sàviament en la seua novel·la. Terès és un autor a tenir molt en compte.

Juli Capilla (València, 197o) és llicenciat en Filologia catalana a la Universitat de València i exerceix com a corrector lingüístic i d’estil, traductor, periodista i escriptor. Ha dirigit les revistes Caràcters i Espai del llibre, i col·labora en diverses publicacions: El Temps, L’Espill, El Punt… Els seus poemaris han obtingut premis com el Vila de Lloseta 2006 o L’lbn Jafadja 2OO8, el darrer dels quals és Raspall (Premi Ciutat de València Roís de Corella de poesia 2009). També té narrativa publicada i és un cronista habitual d’internet, on el seu darrer bloc s’anomena Entre línies.

«Josep Pedrals recita a Joseph Brodsky a La Setmana», crònica de Griselda Oliver per a Núvol

Font: El Núvol / Griselda Oliver

Joseph Brodsky, poeta i assagista rus, nascut a Leningrad l’any 1940, en plena efervescència comunista, és una de les referències literàries del segle XX. El seu caràcter i la seva poca simpatia envers el règim stalinista li va costar l’acusació de paràsit social, i va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats. El 1972 va ser expulsat del seu país, i, després d’una estada per Europa, va passar a residir als Estats Units, on va donar classes a les Universitats de Michigan, Yale i Cambridge. Brodsky mateix assegurava que a Rússia et poden condemnar per ser poeta. L’any 1987 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

En el marc de La Setmana, els espectadors van poder assaborir el passat divendres 13 de setembre alguns dels seus «Poemes escollits» que enguany Edicions de 1984 ha publicat amb la traducció de Judit Díaz Barneda i amb pròleg a càrrec de David Castillo. En aquesta ocasió, Josep Pedrals va donar veu als poemes.

David Castillo va encetar l’acte. Va definir Brodsky no només com el «mestre indiscutible», sinó també com un gran poeta. Malgrat la seva mort -moriria prematurament a causa d’un atac de cor, en part provocat per la seva afició a l’alcohol i al tabac-, «amb cinquanta-sis anys ho va fer tot», destacant, sobretot, la seva magistral producció poètica, tal com va puntualitzar Castillo.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Un cap de porc congelat». Josep Lambies sobre «Els germans Burgess» d’Elizabeth Strout [Time Out]

Font: Time Out / Josep Lambies

En Josep Lambies parla amb Elizabeth Strout del pare mort, els tribunals de Maine i altres secrets de la família Burgess.

Frances McDormand, la poli prenyada de Fargo, va comprar fa poc els drets d’antena del seu anterior llibre, Olive Kitteridge, per fer-ne una minisèrie. Diuen que l’HBO també hi ha posat botifarra i, encara que tot plegat es troba en una fase bastant embrionària, els auguris semblen entusiastes. Elizabeth Strout, com a mínim, se’n sent orgullosa. «Estic impacient perquè arribi el dia en què algú vingui i m’informi que el pilot s’està a punt d’emetre.», diu. És amb Olive Kitteridge que va guanyar el Pulitzer, i el Llibreter, i que va aconseguir que la crítica americana comencés a menjar de la seva mà. També li va donar empenta per escriure la seva última novel·la: Els germans Burgess.

Shriley Falls, Mayne. L’acció comença quan Zach, un adolescent en plena edat de la inconsciència, llança un cap de porc ensangonat i a mig descongelar per la porta d’una mesquita. Un cap que rodola i rodola com si fos una bola de bitlles, cap al cercle cerimoniós de la pregària. «Està basat en un incident real —explica Strout—. Tot i que l’home que el va perpretar era bastant més gran. El van detenir i processar. I abans que s’emetés un veredicte es va suïcidar». Però en Zach no es treu la vida. Simplement espera que el cridin a comparèixer davant d’un tribunal per donar comptes de la malifeta, resguardat sota les gèlides mirades de la seva mare i els seus oncles. Aquests són els tres germans Burgess del títol.

Les famílies receloses dels seus draps bruts són el punt fort d’Elizabeth Strout. I ho sap. «M’interessa tot el que tingui a veure amb les relacions entre la intimitat de l’individu i la pressió d’una societat petita i plena de prejudicis, com són aquests poblets de Maine on vaig passar tota la meva infància», explica. Amb els Burgess el caldo ha sortit espès. No només pel gamberro falt de llums que, sense pretendre-ho, es declara en guerra amb la comunitat islàmica. Tenim dos bessons enemistats, un pare mort per accident quan el seu fill de cinc anys jugava amb el fre de mà del cotxe i la superioritat moral d’un primogènit parvenu que és advocat a Nova York.

Tot plegat, un part laboriós: set anys ha costat escriure aquest llibre. «No és que sigui tan diferent d’Olive Kitteridge, però ha portat molta més feina —esgrimeix—. D’entrada, perquè fa prop de 30 anys que vaig marxar de Maine. El paisatge ha canviat força i hi ha molta immigraciço, sobretot somali. He hagut d’investigar bastant per recompondre el quadre». És en aquest nou Maine que els Burgess, ja en la cinquantena, es retroben als passadissos dels jutjats buscant una complicitat que van perdre fa temps mentre, a les seves esquenes, tothom parla del cap de porc que va entrar rodolant per la porta de la mesquita, a l’hora de l’oració, igual que una bola de bitlles a punt de fer strike.

Brodsky recitat, avui a les 20.15 a La Setmana del Llibre en Català!

Benvolguts amics i amigues, aquest vespre, a les 20.15, teniu l’oportunitat d’escoltar un Lletra d’Or recitant un Nobel. O un Josep recitant un Joseph. És a dir, Josep Pedrals recitant Joseph Brodsky.

La traductora Judit Díaz (traductora de Poemes escollits i David Castillo (periodista i escriptor) introduiran l’acte.

A ON? A La Setmana del Llibre en Català (Plaça de l’Escriptura, a la Plaça de la Catedral) QUAN? A les 20.15.

«Els germans Burgess», la nova novel·la d’Elizabeth Strout.

Després de l’aclamada Olive Kitteridge (que va merèixer els premi Pulitzer 2009 i Lllibreter 2010), Elizabeth Strout torna a les llibreries catalanes amb Els germans Burgess, la consagració d’una gran escriptora

Hi ha en Jim, un advocat triomfador. Hi ha en Bob, a qui l’empaita un perdurable sentiment de pèrdua i de fracàs. I la Susan, germana bessona d’en Bob, esquerpa i agra, l’única dels tres que encara viu a Shirley Falls, a l’estat de Maine. Aquests són els germans Burgess, que veuran aviat com un fet escandalós tensa els fràgils vincles que els uneixen: en Zach, el fill adolescent i solitari de la Susan, és acusat d’haver fet rodolar un cap de porc congelat cap a les portes d’una mesquita, i es desferma una tempesta judicial en una societat que es mou entre la condescendència i la por als nouvinguts.

Els significats dels petits gestos i accions entre els germans Burgess els portaran a remoure els fonaments del seu passat en comú i el lector a explorar els replecs de l’ànima de cada un d’ells, de la mateixa manera que ens guiaran per la quotidianitat enrarida d’una societat complexa i canviant.

Trenar motius, relacions, mitjans i problemes amb la solvència i el mestratge d’Elizabeth Strout està a l’abast de pocs escriptors. Els germans Burgess arriba per confirmar el que ja sabíem des d’Olive Kitterigde: estem davant d’una de les grans narradores del nostre temps.

Elizabeth Strout va néixer a Portland, Maine, l’any 1956. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaquen Abide with Me, Amy and Isabelle, que va ser finalista dels premis PEN/Faulkner i Orange 2000, i Olive Kitteridge, guardonada amb el premis Pulitzer 2009 i Llibreter 2010. Els seus relats curts han estat publicats en nombroses revistes de prestigi, com ara The New Yorker i The New York Times.