«El banquer», de Núria Cadenes, a L’Eco de Sitges [Teresa Costa-Gramunt]

Font: L’Eco de Sitges / Teresa Costa-Gramunt

FM108ElbanquerEls banquers que coneixem, de tant mediocres, a penes pugen tres pams de l’arquetip del banquer. Corruptes sí que ho són, però nans, ja que ens han dut a la ruïna. Salvant les excepcions (hi ha banquers honorables i banques solidàries), ens afigurem aquest banquer de pel.lícula americana com un ésser àvid de diners i de poder, sense escrúpols, autosuficient i mafiós en alguns casos. Aquest banquer no està mancat d’intel.ligència, ans al contrari, és un superdotat.

Joan March, de malnom en Verga, fill d’un comerciant de la població mallorquina de Santa Margalida, encaixa a la perfecció amb aquest arquetip de banquer àvid i amb ment de cacic, amb una intel.ligència privilegiada per als negocis, amb una gran habilitat per a relacionar-se amb els poders amics i enemics, amb un instint fabulós per descobrir les febleses i les passions humanes (això li va permetre comprar qui fos), així com amb un cor fred com el marbre que el va facultar per actuar contra les lleis humanes i divines sense remordiments. Com explica Pere Ferrer Guasp al seu llibre Joan March. Els inicis d’un imperi financer (Edicions Cort), a March se li atribueix la mort de Rafel Garau, fill d’un soci seu. El motiu: haver tingut relacions amb la seva esposa, Elionor Servera. No l’estimava, però era la seva dona. De caràcter compulsiu i sexualitat vigorosa, Joan March va tenir una vida amorosa turbulenta, però fora de la seva llar.

Santa Margalida va donar dos fills d’intel.ligència superior: Joan March i Joan Mascaró, el savi orientalista i d’espiritualitat profunda que va traduir del sànscrit a l’anglès les Upanishads. A partir de 1939 Joan Mascaró va instal.lar-se a Cambridge. De molt jovenet havia estat requerit com a intèrpret per Joan March pels seus coneixements d’anglès i d’alemany, ja que March comerciava amb totes dues potències europees. Joan March i Joan Mascaró són exemple d’una intel.ligència centellejant aplicada a valors contraposats: l’un material, l’altre espiritual.

L’arquetip del banquer Joan March, l’home de finances creador de la Banca March, es dibuixa amb gran exactitud a El banquer (Edicions de 1984), de Núria Cadenes. Miquel Lluc encarna el personatge literari d’aquest banquer llegendari que va tenir prou visió de futur com per crear també la Fundació March, protectora de l’art en tots els seus àmbits. Una filantropia que havia de redimir la posteritat d’un home que no va tenir escrúpols de cap mena, que va fer anar el seu entorn com va voler. Gana la partida a sus compatriotas porque en él convergen el capitalista moderno y el aventurero de la Edad Media, va escriure Antonio Ramos a El capitalismo español al desnudo.

I el pirata. En March també hi havia un pirata. Amb una gran habilitat psicològica, a la seva novel.la El banquer Núria Cadenes hi recrea l’ànima d’aquest personatge de ment privilegiada i de caràcter convuls, ambiciós, amb una ànsia desmesurada per fer diners, utilitari i pirata audaç i combatiu que vivia la vida com un repte constant. Basada en un seguit de quadres escrits amb una prosa intensa, incisiva i amb unes imatges poderoses (en alguns moments el text s’acosta a la prosa poètica), la novel.la avança pels viaranys d’una trajectòria que ens mostra la interioritat d’aquest capitalista arquetípic (avui en diríem capitalista salvatge).

Cada dia neix un beneit, el que cal és saber trobar-lo. És una frase de Joan March, reportada per Joan Francesc March, un familiar seu. A El banquer estan traçades a la perfecció aquestes relacions de superioritat amb la resta dels altres mortals per part d’un home que en algun moment devia experimentar el sentiment d’una soledat còsmica. Admirat ho podia ser, estimat, ho podem dubtar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 de setembre de 2013)

Edicions de 1984 a la Setmana del Llibre en català!

Estem contents d’anunciar-vos que, com cada any, ens podreu trobar a la Plaça de la Catedral del 6 al 14 de setembre en el marc de la Setmana del llibre en Català, amb les darrreres novetats i una moooolt bona mostra del nostre fons (hi ha coses molt i molt interessants) qu epodeu consultar aquí. Ens trobareu a la caseta número 4!

També us volem convidar als actes que hem organitzat, que són aquest:

setmanabona700

«La llegenda del cacic inescrutable». Joan Garí sobre «El banquer» de Núria Cadenes [El Temps]

[Font: El Temps / blog Ofici de lector, Joan Garí]

FM108ElbanquerFa alguns anys vaig rebre una vesprada la trucada d’una periodista de la revista El Temps. Es va identificar com Núria Cadenes. Ja la coneixia d’abans: ens havíem saludat a la redacció de la revista (un dels llocs on feia i faig crítica de llibres) i sabia, a més, la seua peculiar història relatada en l’opuscle Cartes de la presó. La Núria, en efecte, va passar alguns anys engarjolada per l’únic delicte de ser independentista (quan encara no estava de moda ser-ho, a Catalunya!). El seu relat té curiosos paral·lelismes amb el de l’Èric Bertran, l’adolescent que va ser jutjat a l’Audiència Nacional per enviar un correu electrònic a una coneguda xarxa de supermercats per a demanar-hi l’etiquetatge en català. La pel·lícula Fènix 11*23, de Joel Joan i Sergi Lara, ens conta visualment aquests fets; és indicatiu, en aquest sentit, que en una de les escenes del film la mare de Núria Cadenes visite la de l’Èric per a aconsellar i consolar la família.

No us he convocat ací, però, per a parlar de les idees polítiques de la Núria. Aquella trucada, una vesprada de fa més o menys un lustre. La periodista volia que l’acompanyara a la casa de Matilde Reig, situada en un cèntric carrer de Borriana. Matilde Reig va ser la secretària i amant de Joan March, l’ambiciós banquer mallorquí. March va premiar els servicis de la Reig (com se la coneixia a Borriana) deixant-li en herència una mansió fabulosa, d’aires modernistes i interiors sumptuosos, que ara és el Gran Casino de la Caixa Rural. A la Núria li havien encarregat un reportatge sobre la dona i la casa, i així ho va fer. En aquell moment, però, degué nàixer la idea de bastir-hi alguna cosa més. En la figura de March hi havia una novel·la possible. Aquesta novel·la, amb el títol de El banquer, és la que acaba de publicar Cadenes en el segell Edicions de 1984.

El banquer conta les diferents fases de la vida de Miquel Lluch (March en la ficció), començant per la infància sota l’hègira d’un pare terrible, els inicis en el contraban de tabac (orígens de la seua fabulosa fortuna) o el matrimoni amb una noieta evanescent.

Cadenes dedica especialment atenció a les dones que van poblar la vida de Lluch/March. Tenint en compte que era un puter expert i constant, ja podem comprendre la idea que degué tenir de l’univers femení. Amb Matilde Reig, però, va trobar una mena d’ànima bessona. En la novel·la, Reig és anomenada Mercè Norai i Borriana hi apareix com Benirana. Potser algun lector es preguntarà per què cal canviar els noms reals de persones i llocs quan se’n fa una novel·la. Al capdavall, preguntar-se i fabular sobre què hi ha de realitat en tota ficció és un dels motors de la curiositat infatigable de tot lector de novel·les: si don Quixot veia gegants en lloc de molins, els lectors a tothora solen fer el procés contrari…

Destra orquestrant ficcions, Núria Cadenes es demostra com una consumada mestra a l’hora de manejar el llenguatge. El banquer, en aquest sentit, és un edifici lingüístic superbament construït (on els personatges mallorquins parlen versemblantment en mallorquí i els valencians en valencià), articulat en petites estampes formant un calidoscopi on cada color està cisellat a consciència.

“Tothom té un preu i qui no el té és que no el val”, és la divisa de Miquel Lluch. Aquest banquer de ficció és alhora un personatge odiós però també desperta en nosaltres una tendresa amargant. No hi cerqueu una moralitat en blanc i negre: la complexitat de la literatura ens hi retorna un cacic a l’altura de la seua contradictòria llegenda.