Novetat editorial: «La torre mestra», de Jennifer Egan. Traducció de Carles Miró.

La torre mestra
Jennifer Egan
Traducció de Carles Miró
isbn 978-84-15835-17-2
Mirmanda, 116
320 pàgines
20,00 euros

Dos cosins, marcats a foc per una experiència traumàtica d’infantesa, es reuneixen vint anys després per restaurar un castell medieval mig abandonat perdut en algun punt de l’Europa oriental. Les coses entre ells dos han canviat substancialment des d’aleshores. En Danny, destinat a triomfar, ara no és més que un addicte a les noves tecnologies propietari d’una vida mediocre. En Howard, que després del seu trauma tenia tots els números de convertir-se en una víctima de reformatori i de centre de desintoxicació, ara fa vida de jubilat esponerós amb poc més de trenta-quatre anys. Un autèntic nou-ric triomfador i llunàtic entestat a reproduir el joc d’infantesa truncat rere els murs d’un castell sense connexió wifi ni res de res.

Qui ens parla de les aventures d’aquest parell de cosins és en Ray, que compleix condemna tancat en una presó i que, per matar el temps i impressionar la Holly, la seva professora d’escriptura, relata tota aquesta història. A partir d’aquí, endinsats ja en l’arquitectura inversemblant però al mateix temps del tot convincent d’aquesta novel•la plena de trampes i passadissos, Jennifer Egan ens deixa impagables reflexions sobre la modernitat, la paranoia, l’abisme, el poder, la imaginació i la manca de llibertat.

Jennifer Egan, originària de Chicago (1962), ha estat reconeguda per la seva narrativa poc convencional sobre l’angoixa moderna i la identitat. Entre les seves novel•les, destaquen The Invisible Circus, Look at Me i El temps és un cabró, guanyadora del premi Pulitzer 2011 i publicada en aquesta mateixa col•lecció.

Jordi Lara estrena film a la Filmoteca! Aquest dimecres i aquest diumenge!

No són poques les persones que ens pregunten per Jordi Lara, autor del recordat i celebrat Una màquina d’espavilar ocells de nit i de Papallones i roelles.

Tot el que us podem dir, de moment, és que el proper dimecres 30 d’octubre a les 20.00 estrena a la Filmoteca de Catalunya el film Ventre Blanc [vegeu aquí la pàgina web], un pas més en el descobriment del seu particular univers creatiu. Se’n farà una segona projecció el diumenge 3 de novembre a les 17h.

Presentarà el film Octavi Martí (Filmoteca de Catalunya), Cesca Prat (Federació catalana de Cineclubs) i Jordi Lara (director del film)

Entrevista de Toni Bernabé a Sílvia Alcàntara [Terrassa Digital]

Font: Terrassa Digital / Toni Bernabé

La novel·la Olor de colònia, de l’escriptora afincada a Terrassa Sílvia Alcántara, s’ha estrenat recentment com a telesèrie a TV3, concretament els dies 14 i 15 d’octubre. El llibre mostra la vida i les intrigues d’una colònia tèxtil del Llobregat des del 1953 fins als anys seixanta, quan entra en crisi i en un progressiu abandonament.

La sèrie ha estat dirigida per Lluís Maria Güell i, entre el repartiment, hi ha noms tan coneguts com Pep Planas, Maria Molins, Míriam Iscla, Toni Sevilla, Fermí Reixach o Marta Angelat. Hem parlat amb l’autora de l’exitosa novel·la, que fa una valoració de l’adaptació en pantalla d’uns personatges a qui ella va donar vida des de casa seva.

– Han passat quatre anys des que va publicar Olor de colònia, la seva primera novel·la. Com ha paït en aquest temps l’èxit de l’obra i tota la repercussió que ha tingut?
Jo diria que ho he paït força bé. Per una banda la feina que ha representat m’ha pres molt del temps que necessito per escriure, però l’entusiasme i l’acceptació de la gent m’ha fet tan feliç, que crec que m’ha permès guardar l’equilibri.

– Recentment TV3 ha emès la sèrie de dos capítols basada, precisament, en Olor de colònia. Com li arriba la proposta? Quina va ser la seva primera reacció?
Diagonal TV, la productora que m’ho va proposar, va ser molt matinera. Quan encara la novel·la gairebé no havia tret el nas, ells ja es van ensumar que podia ser un producte audiovisual. I pels resultats no cal dir que ho van encertar de ple. La meva reacció va ser d’entusiasme tot i que en aquells moments no em podia pas imaginar el recorregut que tindria la novel·la.

– Com a escriptora, què li ha suposat veure en pantalla les idees que un dia va plasmar en el paper? Ho valora com un complement a la seva feina, com un pas més del llibre…?
Poder veure uns personatges que tu has imaginat com es mouen, com pateixen, com riuen, com ploren – amb l’encert i la professionalitat que ho han fet— és molt i molt emocionant; passa per unes pessigolles a l’estómac, de vegades, per un nus a la gola, sovint… és que… no ho sé explicar. Encara em costa de trobar les paraules.

Qualsevol mitjà que tracti la novel·la amb el rigor, el respecte i la responsabilitat amb què ha estat tractada, sempre serà un pas més i un complement del llibre.

– Expliqui’ns com s’ha desenvolupat la feina amb els guionistes de la sèrie. Ha estat fàcil adaptar l’argument de la novel·la sense deixar detalls pel camí? Quina valoració final li suposa l’adaptació quant al guió? I la sèrie en general?
No, no ha estat gens fàcil. Només de pensar en encabir les 330 pàgines que té la novel·la dins dels 180 minuts del que disposa la mini-sèrie ja es veu que és una feina difícil.

La sort que vaig tenir va ser trobar-me amb un guionista sensible i professional com és el Toni Cabré. Ell és el que va veure clar – amb l’ajuda de l’Anna Fité i la Laia Aguilar— que, el ser una novel·la coral, valdria més treure històries senceres, en lloc de detalls, per poder-nos centrar en les històries principals. Aquesta decisió trobo que va ser un encert.

La valoració que en faig és que tot i les servituds del llenguatge audiovisual, s’ha respectat l’esperit, l’essència de la novel·la. N’estic molt satisfeta del resultat final.

– Convé recordar que Olor de colònia va sortir a la llum per un conjunt de casualitats. És cert que vostè no pretenia editar-la i que la novel·la va passar-se molts anys en un calaix? Hi té desats altres textos inèdits?
Bé, no és ben bé així. Com gairebé sempre en totes les coses importants de la vida hi juga força o molt, la casualitat. És cert que la tenia al calaix, però només feia un any escàs. Però sí que la volia editar. I tant, que la volia editar! El que passava en aquell moment és que no tenia pressa perquè havia perdut una mica la fe en el món editorial. Per sort per mi – i aquí ja hi entra la casualitat de la qual parlava— em vaig trobar amb el Josep Cots, editor de 1984, una editorial que, tot i sent petita, té la capacitat de buscar, flairar i trobar projectes per convertir-los en històries grans.

Uns dels textos inèdits que tenia al calaix, la mateixa editorial ja el va editar el 2011. És: La casa cantonera.

– A nivell personal, com definiria la vida a la colònia Vidal? Vostè hi va començar a treballar als 14 anys. Podem trobar-hi similituds amb alguna de les protagonistes de la sèrie? Alguna de les trames del guió és del tot real?
La vida en una colònia –la Vidal era si fa no fa com les altres— queda reflectida en la novel·la, com ho ha constatat la majoria de gent que hi va viure, en una colònia i ha llegit la novel·la.

És clar que s’hi poden trobar similituds. I potser en uns personatges més que en d’altres. La Cèlia, per exemple, té la mateixa edat que tenia jo en aquell moment. Però les històries que s’expliquen són totes de ficció.

– Es va instal·lar a Terrassa als 20 anys. Com es va adaptar al canvi de deixar una colònia per passar a una ciutat, molt més gran, però també industrial i lligada al sector tèxtil?
Si ara penso en quan tenia vint anys, moltes de les emocions que vaig sentir llavors, ja em queden lluny, però si que n’hi una que la tinc molt present encara i és la sensació de llibertat. De sentir que ningú no et coneix i per aquest motiu no et miren ni et jutgen ni volen canviar la teva manera de fer.

El fet que Terrassa també estava lligada al sector tèxtil em donava seguretat.

– Actualment fa classes d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc. Continua, però, treballant en noves novel·les?
A part de fer classes d’escriptura literària a l’Ateneu Terrassenc també en faig a la Biblioteca Central de Terrassa. I sí, sí, continuo treballant en una altra novel·la, però només puc explicar fins aquí.

Entrevista elaborada per Toni Bernabé

«El contenidor dels miserables». Xavier Coromina sobre «Carrer de pas», d’Octavi Monsonís, al Punt Avui.

Font: El Punt Avui / Xavier Coromina

Cada cop tinc més clar que la salvació ens vindrà de València; entenguin-me, de la resistència del català que es parla en qualsevol espai lingüístic que podria anomenar perifèric si ningú no s’ho prengués a la valenta. Perquè passa que la metròpoli i les seves zones immediates han deixat de viure en el país i el tenen com la vitrina d’un museu etnològic. Tenim mala peça al teler quan la cultura i la llengua que la sustenta s’urbanitza tant que cau en l’especulació de l’amuntegament majoritari. D’aquí que l’única salvació possible hagi de provenir d’aquells qui estan bregats en la resistència.

Tot plegat ve a tomb de la grata novel·la d’Octavi Monsonís, que ja recomano d’entrada per estalviar a l’àgil lector de ressenyes el cop d’ull a les darreres ratlles. Llegeixin Carrer de pas, i ja me’n tornaran contesta. I que quedi clar que al senyor Monsonís no el conec de res ni dec cap favor a l’editorial que s’hi arrisca. Perquè és un risc, aquesta novel·la. Per començar, entra en competència directa amb els narradors valencians que fan de la capital del Túria l’escenari de les ficcions amb què ens recorden que aquella ciutat, com la Ciutat Comtal, no pot abandonar-se al menyspreu de qui fins i tot gosa anomenar-les d’aquestes maneres.

Són narradors –i poetes– que agafen la realitat que els envolta per fer-ne literatura i exportar-la allí on hi ha lectors –pocs per mantenir-se en l’ofici–, que no és sinó Barcelona i la seva zona d’influència. I en aquests verals, amb una mostra ja sembla que n’hi hagi d’haver prou per cobrir la quota d’exotisme o de mala consciència. A més a més, la veu narrativa d’aquesta novel·la trenca esquemes sense estridències. A vegades s’adreça al lector, a vegades als personatges, i, fins i tot, arriba a avançar esdeveniments que els protagonistes ni imaginen. I aclarim-ho, ho fa seguint els nostres clàssics, que no pas per abandonats deixen de tenir escola, com es veu.

El lector perspicaç ja haurà endevinat que entre aquests, els narradors valencians medievals i el cronista de Peralada posats al dia. Encara més: Monsonís, seguint aquells mestratges, no té manies tampoc a l’hora de prendre la llengua com un element viu i descriptiu i, a pesar d’algunes, poques, decisions discutibles (les comes en alguns hipèrbatons, per exemple), com qualsevol bon escriptor, no fa escarafalls ni al nou ni al vell –quin gust, llegir pronominalitzacions ben fetes!– i l’ajusta al registre que li cal, tant per descriure la burgesia de la indústria i la fatxenderia especuladora valenciana com els fenòmens que porten a un dels seus membres a perdre la memòria i a convertir-se en un d’aquests captaires –els sense sostre, que dirien els cosmopolites provincians– que sobreviu amb les mateixes armes del negoci brut i rude enmig de la jungla dels contenidors dels miserables.

Aquest diumenge, «Malanyet» torna a Falset! (i bonus track: ressenya a Propera parada: cultura)

Aquest diumenge es preveu una festassa a Falset! A les 19.30, al Teatre L’Artesana…

MALANYET, de Pere Audí

Font: Propera parada: cultura / Marta Planes

Malanyet de Pere Audí (Edicions de 1984) és un retrat de Falset i el Priorat de començaments del segle XX. Audí, autor d’un llibre, Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1910-1923), i diversos articles sobre la història del territori, realitza la primera incursió en el món de la ficció amb una novel•la on dóna veu a una galeria humana integrada per homes i dones de carn i ossos de diferents estrats socials, professions i procedències. Cada capítol té el nom d’un personatge protagonista i, a través dels seus ulls, veiem el que passava dia a dia al Malanyet (una barriada pobre als afores de Falset) i a la mateixa població de Falset. Que aquesta circumstància no espanti el lector que no conegui l’indret. Els fets, sentiments, pensaments i anhels explicats per l’autor són extrapolables a qualsevol altra població catalana de l’època en què els pobres (molt pobres) lluitaven per modificar les diferències abismals que els separaven dels rics (molt rics). Entremig, botiguers, la guàrdia civil, la madame d’un prostíbul molt concorregut, jornalers, minyones, beates, etc.

No és tracta d’una novel•la convencional amb plantejament, nus i desenllaç, tot i que hi passen coses, i moltes. Però no hi ha protagonista ni antagonista ni intriga ni final, sinó un gran retaule d’un moment històric en què l’autor ens fa fixar ara en un detall, ara en un altre. Tot i que cada capítol té un protagonista, amb el qual Audí fa un autèntic treball de psicòleg, hi anem retrobant els altres i seguint les seves ventures i desventures. Així, a través dels ulls dels personatges, s’entén perfectament la situació d’un moment històric molt important per a la història del segle XX, ja que s’hi exposen alguns dels conflictes que van esclatar en la guerra civil del 1936. La Història explicada a partir de petites històries, que al cap i a la fi, són les que acaben conformant la primera.

L’altre gran mèrit d’Audí és que sap fugir del dramatisme i d’un to trascendent, aliant-se amb la ironia per convertir-se en còmplice del lector, que no pot evitar somriure contínuament, tot i la injustícia de molts dels fets que s’hi narren.

Marta Planes

«Fut» de Jim Dodge. El recordeu? Jordi Sellarés l’ha descobert recentment, i en parla al seu blog.

Font: Especulacions d’un Neanderthal / Jordi Sellarés

Heus aquí una petita joia que vaig trobar-me a la biblioteca del barri. Un d’aquells llibres que només llegir-te’n 30 pàgines ja saps que, malgrat la seva brevetat (poc més de 80 pàgines), et deixarà una profunda petja. I és que aquest Fut és una nouvelle o conte llarg, una faula moderna per a adults que difícilment pot no agradar.

Per no estendre’m molt. A Fut (1983) se’ns parla d’una peculiar família que viu en un ranxo apartat. Jake Santee, un vell de 99 anys, addicte als jocs d’atzar, alcohòlic i amb una ètica de treball més aviat laxa (li agrada poc, o gens, treballar) que creu que és immortal després de tornar-se addicte al whisky que ell mateix destil·la, anomenat El vell sospir de la mort (la recepta del qual va ser-li transmesa per un indi moribund). En Menut, el seu nét, a qui Jake adoptà després que el nen quedés orfe als 4 anys; ara, un noi alt i fort, amb un cor tan gran com ell mateix, estudiant brillant però que l’únic passatemps del qual és construir fossats i tanques al perímetre de la granja i donar caça al seu arxienemic, un porc senglar anomenat Callat. I un ànec femella de 10 kilograms, anomenat Fut, d’un caràcter obstinat, intransigent i que menja com una aspiradora, que imposa ordre i respecte a la llar familiar només amb la seva presència vigilant.

Amb aquest combo, Jim Dodge ens narra una meravellosa història sobre l’amor i l’amistat entre la joventut i la senectut, l’ajuda mútua per superar els problemes quotidians, i també aquells que poden adquirir caires més transcendentals, el compartir una vida i un espai molt peculiar entre dues personalitats molt diferents, amb òptiques i actituds molt marcades: tranquil·la i radicalment positiva per part de Menut, indòmita i bergant per part de l’avi, enemic acèrrim de les institucions i les autoritats imposades. I tot plegat amb un sentit de l’humor molt fi i honest, influències del realisme màgic i del naturalisme, però mantenint un segell propi, provinent, segurament, de les pròpies vivències i experiència de l’autor. Jim Dodge (1945), peculiar personatge dins de la literatura nord-americana, fill d’una família vinculada a les forces aèries, visqué després en una comuna autosuficient a Califòrnia, on treballà de pastor, llenyataire, agricultor, teixidor d’alfombres, jugador professional, professor i educador ambiental, apart de reconegut psiconauta i poeta. Un personatge, em definitiva, que ha viscut (i viu) al marge del ramat, i que s’ha vinculat sovint als moviments contraculturals americans a partir dels seixanta, com els hippies, la generació beat i l’ecologisme.

Aquesta petita GRAN història, d’una simplicitat summament imaginativa (si és que això és possible) i d’una rabiosa positivitat (que li dóna mil, o deu-mil, patades a tots els llibres d’autoajuda junts), et fa sentir les sensacions més agudes (tendresa, empatia, però també tensió, sorpresa o tristesa) mentre et dibuixa un somriure perenne a la cara, que no s’esborra fins que arribes al punt i final pensant que és una de les històries més recomanables que hom ha pogut llegir en molt de temps.

Aquesta magnífica edició de butxaca va acompanyada d’una extensa i profunda entrevista de l’escriptor i periodista català Kiko Amat a Jim Dodge, que val la pena per conèixer una mica millor les vivències i opinions d’aquest curiós però absolutament recomanable i admirable escriptor.

Demà dijous, a la Dòria Llibres de Mataró, John Fante & amics.

«Retrat d’uns privilegis inexistents». «El gabinet dels antics» de Balzac segons Griselda Oliver

Font: Catalunya Cristiana / Griselda Oliver

El gabinet dels antics és un roman escrit per Honoré de Balzac, nascut a Tours l’any 1799, un dels novel·listes francesos més celebrats de la literatura. En concret, és un dels mestres incontestables de la novel·la, gènere que especialment conreà. Entre les seves temàtiques preferides, destaca la novel·la realista de tipus psicològic: l’obra que avui ens ocupa n’és un bon exemple. El seu estil va influir en autors posteriors, com Gustave Flaubert, Émile Zola o Marcel Proust.

El roman, inclòs dins de la seva monumental obra La Comèdia humana —el títol de la qual no és res més que una al·lusió a la Divina Comèdia del renaixentista italià Dante Alighieri—, va ser publicada per primera vegada al diari Le Quotidien l’any 1838, i, un any més tard, en format llibre. La trama argumental de la novel·la ocorre durant l’època de la segona Restauració, moment en què es va instaurar de nou una sobirania monàrquica de la mà de Lluís XVIII i Carles X, germans del rei Lluís XVI, de la Casa dels Borbons.

La novel·la situa la seva acció a la província, i, alhora, pren com a eix temàtic les rancúnies provincianes personificades sota la família noble dels D’Esgrignon i sota la dels liberals dels Du Croisier. El protagonista principal serà el comte D’Esgrignon, Victurnien, fill del marquès D’Esgrignon, un nen astut i intel·ligent, però profundament mimat pel seu pare i la seva tieta —en trobar-se orfe de mare, aquesta va decidir criar-lo com si es tractés el seu fill—, conductor principal de totes les desgràcies que s’acumularan sobre el seu casal. Al costat de la fi gura principal, Chesnel, el vell notari fi del a la família que tota la seva vida ha servit, apareixerà encarnant els ideals de prudència i estalvi, que es contraposen a l’esperit malgastador i luxuriós del jove comte.

Balzac ens presenta, doncs, un retrat realista, però alhora psicològic, de «l’autèntica noblesa provincial», que en aquells moments es trobava profundament perjudicada pels fets de 1789: la Revolució Francesa. D’Esgrignon, malgrat ser una família de la noblesa arruïnada per l’aboliment de la noblesa i oblidada per la Segona Restauració, viu amb tot tipus de pretensions en l’intent d’assolir una posició social que mai més no podrà aconseguir. Balzac, per tant, com ja ve dit, dibuixa amb certa ironia una noblesa que es resisteix a veure’s vençuda pel pas del temps i per uns canvis socials irreversibles. El resultat no pot ser cap altre que unes accions pròpies dels nobles, però ara ridícules i fora de lloc. La descripció de la pàgina vint-i-quatre sobre El gabinet dels antics, el saló del marquès D’Esgrignon on es reuneix la noblesa no deixa lloc a dubtes: «Sota aquells empostissats, oripells d’un temps que ja no existia, es movien en primera línia vuit o deu vídues acabalades, les unes de cap trontollant, les altres resseques i negres com mòmies; aquestes encarcarades, les altres vinclades, totes enfarfegades amb vestits més o menys estrafolaris oposats a la moda […]. Ni les pintures més còmiques ni les més serioses no han aconseguit mai la poesia errant d’aquelles dones […].»

L’obra, publicada enguany per Edicions de 1984, ha estat traduïda per Anna Casassas i, per tant, és d’una gran qualitat. En la traducció catalana es conserva l’essència de l’original francès: l’estil de Balzac respira en cada línia, i l’ús dels termes s’adapta als de l’època. En definitiva, una novel·la interessant per comprendre el moment històric que va donar lloc a la Segona Restauració.

«Què s’amaga darrere del vel qatarià?», David Meseguer sobre «Qatar. El país més ric del món» [Llegir en cas d’incendi]

Font: Llegir en cas d’incendi / David Meseguer

Al Jazeera, l’organització del Mundial de futbol de 2022 o l’esponsorització del Barça són alguns dels elements més coneguts de l’emirat de Qatar arreu del món. Però, darrere d’aquesta projecció exterior també s’amaguen històries d’explotació dels treballadors, de limitació dels drets de la dona i una agenda islamitzadora que intenta difondre a través de potents mitjans de comunicació.

Són aquests elements més foscos i poc coneguts pel gran públic els que el jove periodista i escriptor Món Sanromà (Igualada, 1986) intenta desvetllar i apropar-nos en el seu primer llibre Qatar: El país més ric del món (Edicions de 1984). El passat 15 d’octubre, l’obra va presentar-se a la llibreria barcelonina Altaïr, amb una afluència de públic molt nombrosa i la presència de l’autor i l’escriptora Najat El Hachmi.

Abans d’entrar a desgranar els diferents apartats del llibre, Món Sanromà va explicar com va sorgir la idea d’escruire un llibre sobre l’emirat del Golf Pèrsic. Després d’acabar els estudis universitaris i viure una temporada a Irlanda, el periodista català va trobar feina a Qatar. Va ser llavors quan va conèixer la realitat que s’amagava darrere de les immenses fortunes provinents del comerç del gas i dels enormes i luxosos gratacels de Doha. Allí va fer amistat amb immigrants que treballaven dotze hores diàries a les majestuoses obres de la construcció per un paupèrrim sou de 180 euros al mes. Segons l’autor, “Qatar es projecta a l’exterior amb aires d’un país emprenedor i modern, però darrere amaga històries d’explotació laboral que s’apropen amb el semi-esclavatge”.

Sanromà, va intentar abordar els punts claus que apareixen al seu llibre i que constitueixen els elements claus de la política exterior i creixement del país àrab. Després de parlar de les condicions en què viuen els immigrants que estan construint les infraestructures que acolliran el Mundial de futbol de 2022, va arribar el torn de centrar-se en la poderosa Al Jazeera. El periodista va comentar que “la cadena qatariana és utilitzada amb una doble finalitat: fixar a arreu del món l’agenda que beneficia a Qatar i d’altra banda adoctrinar amb la visió de l’islam que tenen els Germans Musulmans”. Yusuf al- Qaradawi, el clergue sunnita estrella més mediàtic, compta amb un espai de televisió a la cadena qatariana que utilitza com a altaveu dels missatge de la confraria. Aquest posicionament, molt visible a les revoltes àrabs en favor de fer caure els dictadors per instaurar governs islamistes, li ha costat a Al Jazeera molts problemes com el tancament de la seva seu a El Caire després que la junta militar fes fora el president Mohammad Mursi.

Món Sanromà també va abordar el paper de la dona en la societat qatariana. “Malgrat que la dona de l’emir ha aconseguit alguns avanços en aquest àmbit, el paper femení en la societat civil està revelat a un segon pla”, va destacar l’autor. També va parlar de les dones que realitzen tasques domèstiques que són en la seva majoria immigrants. “Aquestes dones també estan en condicions de semi-esclavatge i per un sou molt baix viuen en cor i ànima per als seus amos”.

El llibre també relata com Qatar Foundation organitza tot tipus de reunions, conferències i actes culturals per a promocionar Qatar de cara a l’exterior. L’estratègia del govern qatarià és invertir i ser mecenes de projectes culturals en països on han hagut conflictes o situacions convulses i així ampliar la seva àrea de influència. Respecte al Barça i el patrocini de Qatar Arways, Món Sanromà va advertir que li sembla bé que el Barça tingui acords amb Qatar perquè de fet ell va anar allí per treballar, “però que no vengui el país com quelcom idíl·lic i on es respecten els drets fonamentals”.

En relació a l’esport i el seu poder de projecció exterior, l’escriptor dedica un dels capítols a explicar com Qatar forma des de ben joves a atletes provinents d’altres països per després concedir-los la nacionalitat qatariana i competir defensant els colors de l’emirat. Sens dubte, una obra necessària per conèixer de primera mà què s’amaga darrere d’un dels països més rics del món.

David Meseguer

________

Qatar: El país més ric del món / Món Sanromà / Edicions de 1984 / 1ª edició, 2013 / 192 pàgines / ISBN 9788415835103

Publicat per admin a Actualitat internacional, Llibres

«Els germans Burgess», segons Sílvia Soler [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Sílvia Soler

Olive Kitteridge és una d’aquelles novel·les que et fan saber, just en el moment que l’acabes, que qualsevol cosa que escrigui la mateixa persona t’interessarà d’entrada. És clar que aquesta condició –la que voldríem tots els escriptors– pot ser perillosa. Quan una obra d’un autor t’ha agradat molt, les expectatives de cara a la propera són molt altes, i és fàcil que acabis amb una decepció. Com us deia –i ja vaig deixar escrit en aquest diari– Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout, em va semblar una novel·la excepcional.

Excepcionalment ben escrita, i amb un tractament profund i tendre de l’ànima humana i, sobretot, amb una estructura narrativa que partia d’una idea brillant. La protagonista de la novel·la, l’Olive, que li dóna títol, ens era presentada a través dels retrats de les persones del seu entorn, pròxim i no tan pròxim. Així, la novel·la era feta a partir de breus relats on ella apareixia com a personatge secundari fins a formar un retaule completíssim.

Quan vaig agafar l’última novel·la d’Elizabeth Strout, Els germans Burgess, reconec que ho feia amb il·lusió però un pèl escèptica que la novel·la aconseguís enlluernar-me tant com l’anterior. La sensació es va mantenir al llarg de les primeres cinquanta pàgines. No hi havia un punt de vista tan original com a Olive Kitteridge. Però, en canvi, hi vaig retrobar aquesta minuciosa i lúcida descripció d’aquests personatges desmanegats, terriblement desorientats i mancats de confiança i d’afecte. Aquests perdedors, gent normal amb problemes de gent normal, que t’agafen pel ganyot i ja no et deixen apartar els ulls del llibre. Persones que volen estimar-se però no en saben. Un dels protagonistes es lamenta, cap al final de la novel·la: “¿I ara què faré, Bob? No tinc família.” El seu germà li ofereix la gran resposta : “Sí que en tens. Tens una dona que t’odia. Fills que estan furiosos amb tu. Un germà i una germana que et fan tornar boig. Un nebot que era un sòmines, però que es veu que ara jo no ho és tant. D’això se’n diu família.” Així que sí, us recomano també amb entusiasme la nova novel·la d’Elizabeth Strout, Els germans Burgess, publicada per Edicions de 1984.