Novetat editorial: «La torre mestra», de Jennifer Egan. Traducció de Carles Miró.

FM116LatorremestraLa torre mestra
Jennifer Egan
Traducció de Carles Miró
isbn 978-84-15835-17-2
Mirmanda, 116
320 pàgines
20,00 euros

Dos cosins, marcats a foc per una experiència traumàtica d’infantesa, es reuneixen vint anys després per restaurar un castell medieval mig abandonat perdut en algun punt de l’Europa oriental. Les coses entre ells dos han canviat substancialment des d’aleshores. En Danny, destinat a triomfar, ara no és més que un addicte a les noves tecnologies propietari d’una vida mediocre. En Howard, que després del seu trauma tenia tots els números de convertir-se en una víctima de reformatori i de centre de desintoxicació, ara fa vida de jubilat esponerós amb poc més de trenta-quatre anys. Un autèntic nou-ric triomfador i llunàtic entestat a reproduir el joc d’infantesa truncat rere els murs d’un castell sense connexió wifi ni res de res.

Qui ens parla de les aventures d’aquest parell de cosins és en Ray, que compleix condemna tancat en una presó i que, per matar el temps i impressionar la Holly, la seva professora d’escriptura, relata tota aquesta història. A partir d’aquí, endinsats ja en l’arquitectura inversemblant però al mateix temps del tot convincent d’aquesta novel•la plena de trampes i passadissos, Jennifer Egan ens deixa impagables reflexions sobre la modernitat, la paranoia, l’abisme, el poder, la imaginació i la manca de llibertat.

Jennifer Egan, originària de Chicago (1962), ha estat reconeguda per la seva narrativa poc convencional sobre l’angoixa moderna i la identitat. Entre les seves novel•les, destaquen The Invisible Circus, Look at Me i El temps és un cabró, guanyadora del premi Pulitzer 2011 i publicada en aquesta mateixa col•lecció.

Anuncis

Jordi Lara estrena film a la Filmoteca! Aquest dimecres i aquest diumenge!

No són poques les persones que ens pregunten per Jordi Lara, autor del recordat i celebrat Una màquina d’espavilar ocells de nit i de Papallones i roelles.

Tot el que us podem dir, de moment, és que el proper dimecres 30 d’octubre a les 20.00 estrena a la Filmoteca de Catalunya el film Ventre Blanc [vegeu aquí la pàgina web], un pas més en el descobriment del seu particular univers creatiu. Se’n farà una segona projecció el diumenge 3 de novembre a les 17h.

Presentarà el film Octavi Martí (Filmoteca de Catalunya), Cesca Prat (Federació catalana de Cineclubs) i Jordi Lara (director del film)

Ventre blanc a la Filmoteca

Entrevista de Toni Bernabé a Sílvia Alcàntara [Terrassa Digital]

Font: Terrassa Digital / Toni Bernabé

La novel·la Olor de colònia, de l’escriptora afincada a Terrassa Sílvia Alcántara, s’ha estrenat recentment com a telesèrie a TV3, concretament els dies 14 i 15 d’octubre. El llibre mostra la vida i les intrigues d’una colònia tèxtil del Llobregat des del 1953 fins als anys seixanta, quan entra en crisi i en un progressiu abandonament.

La sèrie ha estat dirigida per Lluís Maria Güell i, entre el repartiment, hi ha noms tan coneguts com Pep Planas, Maria Molins, Míriam Iscla, Toni Sevilla, Fermí Reixach o Marta Angelat. Hem parlat amb l’autora de l’exitosa novel·la, que fa una valoració de l’adaptació en pantalla d’uns personatges a qui ella va donar vida des de casa seva.

– Han passat quatre anys des que va publicar Olor de colònia, la seva primera novel·la. Com ha paït en aquest temps l’èxit de l’obra i tota la repercussió que ha tingut?
Jo diria que ho he paït força bé. Per una banda la feina que ha representat m’ha pres molt del temps que necessito per escriure, però l’entusiasme i l’acceptació de la gent m’ha fet tan feliç, que crec que m’ha permès guardar l’equilibri.

– Recentment TV3 ha emès la sèrie de dos capítols basada, precisament, en Olor de colònia. Com li arriba la proposta? Quina va ser la seva primera reacció?
Diagonal TV, la productora que m’ho va proposar, va ser molt matinera. Quan encara la novel·la gairebé no havia tret el nas, ells ja es van ensumar que podia ser un producte audiovisual. I pels resultats no cal dir que ho van encertar de ple. La meva reacció va ser d’entusiasme tot i que en aquells moments no em podia pas imaginar el recorregut que tindria la novel·la.

– Com a escriptora, què li ha suposat veure en pantalla les idees que un dia va plasmar en el paper? Ho valora com un complement a la seva feina, com un pas més del llibre…?
Poder veure uns personatges que tu has imaginat com es mouen, com pateixen, com riuen, com ploren – amb l’encert i la professionalitat que ho han fet— és molt i molt emocionant; passa per unes pessigolles a l’estómac, de vegades, per un nus a la gola, sovint… és que… no ho sé explicar. Encara em costa de trobar les paraules.

Qualsevol mitjà que tracti la novel·la amb el rigor, el respecte i la responsabilitat amb què ha estat tractada, sempre serà un pas més i un complement del llibre.

– Expliqui’ns com s’ha desenvolupat la feina amb els guionistes de la sèrie. Ha estat fàcil adaptar l’argument de la novel·la sense deixar detalls pel camí? Quina valoració final li suposa l’adaptació quant al guió? I la sèrie en general?
No, no ha estat gens fàcil. Només de pensar en encabir les 330 pàgines que té la novel·la dins dels 180 minuts del que disposa la mini-sèrie ja es veu que és una feina difícil.

La sort que vaig tenir va ser trobar-me amb un guionista sensible i professional com és el Toni Cabré. Ell és el que va veure clar – amb l’ajuda de l’Anna Fité i la Laia Aguilar— que, el ser una novel·la coral, valdria més treure històries senceres, en lloc de detalls, per poder-nos centrar en les històries principals. Aquesta decisió trobo que va ser un encert.

La valoració que en faig és que tot i les servituds del llenguatge audiovisual, s’ha respectat l’esperit, l’essència de la novel·la. N’estic molt satisfeta del resultat final.

– Convé recordar que Olor de colònia va sortir a la llum per un conjunt de casualitats. És cert que vostè no pretenia editar-la i que la novel·la va passar-se molts anys en un calaix? Hi té desats altres textos inèdits?
Bé, no és ben bé així. Com gairebé sempre en totes les coses importants de la vida hi juga força o molt, la casualitat. És cert que la tenia al calaix, però només feia un any escàs. Però sí que la volia editar. I tant, que la volia editar! El que passava en aquell moment és que no tenia pressa perquè havia perdut una mica la fe en el món editorial. Per sort per mi – i aquí ja hi entra la casualitat de la qual parlava— em vaig trobar amb el Josep Cots, editor de 1984, una editorial que, tot i sent petita, té la capacitat de buscar, flairar i trobar projectes per convertir-los en històries grans.

Uns dels textos inèdits que tenia al calaix, la mateixa editorial ja el va editar el 2011. És: La casa cantonera.

– A nivell personal, com definiria la vida a la colònia Vidal? Vostè hi va començar a treballar als 14 anys. Podem trobar-hi similituds amb alguna de les protagonistes de la sèrie? Alguna de les trames del guió és del tot real?
La vida en una colònia –la Vidal era si fa no fa com les altres— queda reflectida en la novel·la, com ho ha constatat la majoria de gent que hi va viure, en una colònia i ha llegit la novel·la.

És clar que s’hi poden trobar similituds. I potser en uns personatges més que en d’altres. La Cèlia, per exemple, té la mateixa edat que tenia jo en aquell moment. Però les històries que s’expliquen són totes de ficció.

– Es va instal·lar a Terrassa als 20 anys. Com es va adaptar al canvi de deixar una colònia per passar a una ciutat, molt més gran, però també industrial i lligada al sector tèxtil?
Si ara penso en quan tenia vint anys, moltes de les emocions que vaig sentir llavors, ja em queden lluny, però si que n’hi una que la tinc molt present encara i és la sensació de llibertat. De sentir que ningú no et coneix i per aquest motiu no et miren ni et jutgen ni volen canviar la teva manera de fer.

El fet que Terrassa també estava lligada al sector tèxtil em donava seguretat.

– Actualment fa classes d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc. Continua, però, treballant en noves novel·les?
A part de fer classes d’escriptura literària a l’Ateneu Terrassenc també en faig a la Biblioteca Central de Terrassa. I sí, sí, continuo treballant en una altra novel·la, però només puc explicar fins aquí.

Entrevista elaborada per Toni Bernabé

«El contenidor dels miserables». Xavier Coromina sobre «Carrer de pas», d’Octavi Monsonís, al Punt Avui.

Font: El Punt Avui / Xavier Coromina

FM103CarrerdepasCada cop tinc més clar que la salvació ens vindrà de València; entenguin-me, de la resistència del català que es parla en qualsevol espai lingüístic que podria anomenar perifèric si ningú no s’ho prengués a la valenta. Perquè passa que la metròpoli i les seves zones immediates han deixat de viure en el país i el tenen com la vitrina d’un museu etnològic. Tenim mala peça al teler quan la cultura i la llengua que la sustenta s’urbanitza tant que cau en l’especulació de l’amuntegament majoritari. D’aquí que l’única salvació possible hagi de provenir d’aquells qui estan bregats en la resistència.

Tot plegat ve a tomb de la grata novel·la d’Octavi Monsonís, que ja recomano d’entrada per estalviar a l’àgil lector de ressenyes el cop d’ull a les darreres ratlles. Llegeixin Carrer de pas, i ja me’n tornaran contesta. I que quedi clar que al senyor Monsonís no el conec de res ni dec cap favor a l’editorial que s’hi arrisca. Perquè és un risc, aquesta novel·la. Per començar, entra en competència directa amb els narradors valencians que fan de la capital del Túria l’escenari de les ficcions amb què ens recorden que aquella ciutat, com la Ciutat Comtal, no pot abandonar-se al menyspreu de qui fins i tot gosa anomenar-les d’aquestes maneres.

Són narradors –i poetes– que agafen la realitat que els envolta per fer-ne literatura i exportar-la allí on hi ha lectors –pocs per mantenir-se en l’ofici–, que no és sinó Barcelona i la seva zona d’influència. I en aquests verals, amb una mostra ja sembla que n’hi hagi d’haver prou per cobrir la quota d’exotisme o de mala consciència. A més a més, la veu narrativa d’aquesta novel·la trenca esquemes sense estridències. A vegades s’adreça al lector, a vegades als personatges, i, fins i tot, arriba a avançar esdeveniments que els protagonistes ni imaginen. I aclarim-ho, ho fa seguint els nostres clàssics, que no pas per abandonats deixen de tenir escola, com es veu.

El lector perspicaç ja haurà endevinat que entre aquests, els narradors valencians medievals i el cronista de Peralada posats al dia. Encara més: Monsonís, seguint aquells mestratges, no té manies tampoc a l’hora de prendre la llengua com un element viu i descriptiu i, a pesar d’algunes, poques, decisions discutibles (les comes en alguns hipèrbatons, per exemple), com qualsevol bon escriptor, no fa escarafalls ni al nou ni al vell –quin gust, llegir pronominalitzacions ben fetes!– i l’ajusta al registre que li cal, tant per descriure la burgesia de la indústria i la fatxenderia especuladora valenciana com els fenòmens que porten a un dels seus membres a perdre la memòria i a convertir-se en un d’aquests captaires –els sense sostre, que dirien els cosmopolites provincians– que sobreviu amb les mateixes armes del negoci brut i rude enmig de la jungla dels contenidors dels miserables.

Aquest diumenge, «Malanyet» torna a Falset! (i bonus track: ressenya a Propera parada: cultura)

Aquest diumenge es preveu una festassa a Falset! A les 19.30, al Teatre L’Artesana…

MalanyetFalset

MALANYET, de Pere Audí

Font: Propera parada: cultura / Marta Planes

Malanyet de Pere Audí (Edicions de 1984) és un retrat de Falset i el Priorat de començaments del segle XX. Audí, autor d’un llibre, Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1910-1923), i diversos articles sobre la història del territori, realitza la primera incursió en el món de la ficció amb una novel•la on dóna veu a una galeria humana integrada per homes i dones de carn i ossos de diferents estrats socials, professions i procedències. Cada capítol té el nom d’un personatge protagonista i, a través dels seus ulls, veiem el que passava dia a dia al Malanyet (una barriada pobre als afores de Falset) i a la mateixa població de Falset. Que aquesta circumstància no espanti el lector que no conegui l’indret. Els fets, sentiments, pensaments i anhels explicats per l’autor són extrapolables a qualsevol altra població catalana de l’època en què els pobres (molt pobres) lluitaven per modificar les diferències abismals que els separaven dels rics (molt rics). Entremig, botiguers, la guàrdia civil, la madame d’un prostíbul molt concorregut, jornalers, minyones, beates, etc.

No és tracta d’una novel•la convencional amb plantejament, nus i desenllaç, tot i que hi passen coses, i moltes. Però no hi ha protagonista ni antagonista ni intriga ni final, sinó un gran retaule d’un moment històric en què l’autor ens fa fixar ara en un detall, ara en un altre. Tot i que cada capítol té un protagonista, amb el qual Audí fa un autèntic treball de psicòleg, hi anem retrobant els altres i seguint les seves ventures i desventures. Així, a través dels ulls dels personatges, s’entén perfectament la situació d’un moment històric molt important per a la història del segle XX, ja que s’hi exposen alguns dels conflictes que van esclatar en la guerra civil del 1936. La Història explicada a partir de petites històries, que al cap i a la fi, són les que acaben conformant la primera.

L’altre gran mèrit d’Audí és que sap fugir del dramatisme i d’un to trascendent, aliant-se amb la ironia per convertir-se en còmplice del lector, que no pot evitar somriure contínuament, tot i la injustícia de molts dels fets que s’hi narren.

Marta Planes

«Fut» de Jim Dodge. El recordeu? Jordi Sellarés l’ha descobert recentment, i en parla al seu blog.

Font: Especulacions d’un Neanderthal / Jordi Sellarés

futHeus aquí una petita joia que vaig trobar-me a la biblioteca del barri. Un d’aquells llibres que només llegir-te’n 30 pàgines ja saps que, malgrat la seva brevetat (poc més de 80 pàgines), et deixarà una profunda petja. I és que aquest Fut és una nouvelle o conte llarg, una faula moderna per a adults que difícilment pot no agradar.

Per no estendre’m molt. A Fut (1983) se’ns parla d’una peculiar família que viu en un ranxo apartat. Jake Santee, un vell de 99 anys, addicte als jocs d’atzar, alcohòlic i amb una ètica de treball més aviat laxa (li agrada poc, o gens, treballar) que creu que és immortal després de tornar-se addicte al whisky que ell mateix destil·la, anomenat El vell sospir de la mort (la recepta del qual va ser-li transmesa per un indi moribund). En Menut, el seu nét, a qui Jake adoptà després que el nen quedés orfe als 4 anys; ara, un noi alt i fort, amb un cor tan gran com ell mateix, estudiant brillant però que l’únic passatemps del qual és construir fossats i tanques al perímetre de la granja i donar caça al seu arxienemic, un porc senglar anomenat Callat. I un ànec femella de 10 kilograms, anomenat Fut, d’un caràcter obstinat, intransigent i que menja com una aspiradora, que imposa ordre i respecte a la llar familiar només amb la seva presència vigilant.

Amb aquest combo, Jim Dodge ens narra una meravellosa història sobre l’amor i l’amistat entre la joventut i la senectut, l’ajuda mútua per superar els problemes quotidians, i també aquells que poden adquirir caires més transcendentals, el compartir una vida i un espai molt peculiar entre dues personalitats molt diferents, amb òptiques i actituds molt marcades: tranquil·la i radicalment positiva per part de Menut, indòmita i bergant per part de l’avi, enemic acèrrim de les institucions i les autoritats imposades. I tot plegat amb un sentit de l’humor molt fi i honest, influències del realisme màgic i del naturalisme, però mantenint un segell propi, provinent, segurament, de les pròpies vivències i experiència de l’autor. Jim Dodge (1945), peculiar personatge dins de la literatura nord-americana, fill d’una família vinculada a les forces aèries, visqué després en una comuna autosuficient a Califòrnia, on treballà de pastor, llenyataire, agricultor, teixidor d’alfombres, jugador professional, professor i educador ambiental, apart de reconegut psiconauta i poeta. Un personatge, em definitiva, que ha viscut (i viu) al marge del ramat, i que s’ha vinculat sovint als moviments contraculturals americans a partir dels seixanta, com els hippies, la generació beat i l’ecologisme.

Aquesta petita GRAN història, d’una simplicitat summament imaginativa (si és que això és possible) i d’una rabiosa positivitat (que li dóna mil, o deu-mil, patades a tots els llibres d’autoajuda junts), et fa sentir les sensacions més agudes (tendresa, empatia, però també tensió, sorpresa o tristesa) mentre et dibuixa un somriure perenne a la cara, que no s’esborra fins que arribes al punt i final pensant que és una de les històries més recomanables que hom ha pogut llegir en molt de temps.

Aquesta magnífica edició de butxaca va acompanyada d’una extensa i profunda entrevista de l’escriptor i periodista català Kiko Amat a Jim Dodge, que val la pena per conèixer una mica millor les vivències i opinions d’aquest curiós però absolutament recomanable i admirable escriptor.