«La posteritat de Joseph Brodsky», un article de Jordi Puntí [Revista L’Avenç]

Font: L’Avenç (setembre de 2013) / Jordi Puntí

Fa un parell d’anys, durant una estada a Nova York, vaig anar al cine a veure Una cambra i mitja, l’adaptació que el director Andrei Khrzhanovski va fer del text autobiogràfic de Joseph Brodsky. La sessió era al Film Forum, un cine petit del West Village, a mitja tarda, i a la sala devíem ser una dotzena de persones. La pel·lícula em va semblar un intent força reeixit de traslladar l’atmosfera del llibre a través de dues mirades paral·leles: els anys d’infantesa i adolescència que Brodsky va viure amb els seus pares, a Leningrad, i els anys de després, a partir del 1972, quan es va exiliar als Estats Units. Al seu text, Brodsky remarca més d’un cop que escriu sense nostàlgia, però en canvi l’adaptació reviu els records del poeta tot buscant un registre fantasiós i alhora elegíac, és a dir, inevitablement nostàlgic. Aquell tarda, al cine, quan feia deu minuts que havia començat la pel·lícula, de sobte vaig sentir al meu darrere un somiqueig somort. Poc després un altre somiqueig a les primeres files, i així tota l’estona. Al final, quan de nou es van obrir els llums, em vaig adonar que la majoria d’espectadors eren vells exiliats russos, homes i dones que es miraven els uns als altres i somreien amb els ulls plorosos. Qui sap si fins i tot havien conegut el Brodsky de debò!

Fa poc vaig recordar l’emoció a penes continguda d’aquelles persones, mentre llegia En una cambra i mitja, la traducció al català del cèlebre text de Brodsky, feta per Anna Torcal i Salvador Company (PUV, 2013), amb un bon pròleg d’Antoni Munné. Tot i que volen ser uns records personals, no és difícil imaginar-se que les paraules del poeta, escrites als 45 anys i ja des de l’exili forçós, desperten en els seus compatriotes un estat d’ànim en suspensió, aquella buidor intangible de tot allò que no es van poder endur quan finalment van marxar. No es tracta de grans eloqüències, sinó de la quotidianitat perduda que s’amaga en els detalls. Com aquest fragment: «tots nosaltres compartíem un wàter, una cambra de bany i una cuina. Però la cuina era bastant espaiosa i el wàter molt decent i acollidor. Pel que fa a la cambra de bany, els costums higiènics russos són tals que onze persones rarament coincidien mentre prenien un bany o feien la bugada bàsica. Aquesta penjava als dos passadissos que connectaven les cambres amb la cuina, i cadascú es coneixia de memòria la roba interior dels seus veïns».

Joseph Brodsky viu una bona posteritat. He became his admirers, podríem dir. D’ençà de la seva mort, el 1996, la seva obra no ha perdut gaire presència en el cercle d’influències que es renova constantment dins la tradició poètica occidental, i cada nova generació hi acaba trobant un lligam que li permet acostar-s’hi. Un bon exemple d’aquesta vitalitat són les edicions recents en català. El 2011, Cercle de Viena va publicar Marca d’aigua, traduït per Marcel Riera, un recull d’apunts sorgits d’una estada a Venècia i que toquen diversos aspectes de la creació literària, la bellesa, l’art, el contingut de la felicitat…

FP6BrodskyI abans de l’estiu es va editar Poemes escollits (Edicions de 1984), una antologia important, traduïda per Judit Díaz Barneda, que ofereix una perspectiva de les diferents etapes del poeta, tant de l’obra en rus com en anglès.

N’hi ha prou de llegir uns quants poemes de Brodsky per adonar-se de l’actualitat del que escriu. O potser és millor dir-ne atemporalitat. Com el seu mestre W.H. Auden, a qui venerava, Brodsky troba sempre l’equilibri entre la tradició clàssica pel que fa als temes i una veu pròpia que vol escurçar la distància amb el lector. «La poesia», deia en una entrevista, «ve a ser com l’acció del temps sobre l’home. T’esculpeix, o et desfigura, o et resseca la pell».

El punt de partida, doncs, sol ser intuïtiu i funciona com un diàleg amb si mateix, sense gaire previsió, com una conseqüència directa de la connexió que s’estableix entre ell i el seu entorn. L’element principal que pot alterar aquest procés –aquesta «acció del temps», que ell deia– és el pes de la memòria.

La biografia de Brodsky conté prou arestes per fer-lo un poeta interessant. Els arrestos, la farsa del judici, la presó, l’hospital psiquiàtric, l’exili forçat… Tot plegat apareix destil·lat en els seus versos, però allò que el fa especial –com en Auden, també– és una relació particular amb les paraules, una confiança en les possibilitats expressives del llenguatge, sense renunciar a la bellesa. Vet aquí, per mostra, una estrofa de «La papallona», un poema de 1972 en què, segons explicava el mateix autor, volia combinar Beckett i Mozart, una barreja de lleugeresa i gravetat: «Sense adonar-te’n | no vius prou per tenir por, | i t’eleves lleu com la cendra | sobre les flors, fora | del panteix opressiu | del present i del futur | que t’empresonen, | i per això, | quan voles pel prat | buscant aliment, | l’aire que t’envolta | pren forma».

[Si voleu veure i escoltar en Josep Pedrals recitant un dels Poemes escollits de Joseph Brodsky, aneu al minut 9:40 del Via llibres de la setamana passada, aquí]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s