Núria Cadenes i «El banquer». Una entrevista molt especial i una presentació a Dénia

Avui dijous, les 20.00, a la Biblioteca Pública Municipal de Dénia…

BanquerDénia

Núria Cadenes : “El personatge de Joan March m’ha seduït”
Font: Diari Ara Balears / Margalida Bonnín

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha escrit El banquer (Edicions de 1984), una història inspirada en la vida de Joan March. Qui fou un dels homes més poderosos del món ha estat dins el seu cap des de 2005, quan li encomanaren un reportatge sobre la seva secretària i amant. Feim aquesta entrevista a Santa Margalida, poble on nasqué March i just després de fer una visita exclusiva a la casa on Verga visqué onze anys.

Acabam de sortir de la casa de Joan March. Quines són les vostres sensacions?

Ha estat molt emocionant, com si hagués tancat un cercle. El llibre no és la biografia de Joan March, sinó una novel·la. Per tant, hi ha moltes coses que me les he inventades. Els personatges que hi surten tenen entitat pròpia, fins i tot Santa Margalida no hi surt com a tal, ja que el poble es diu Sant Antoni. Però tot el que m’he imaginat tots aquests anys, tot el que he esbrinat i llegit sobre la seva vida, ara, de cop i volta, ha agafat forma. He tocat la fusta del primer banc que va obrir, per exemple i he vist els seus mobles tal com eren. A la novel·la, el protagonista, Miquel Lluc, té un lledoner a casa seva, que a mesura que avança la història es va fent molt gran. Doncs ara he arribat aquí i he vist que al corral hi ha un til·ler immens. Estic emocionada. Ho aniré paint, suposo.

Explicau-nos el procés de creació d’aquesta novel·la.

El primer contacte que vaig tenir amb Santa Margalida fou precisament una entrevista que vaig fer a Miquel Monjo -descendent de March, que ens ha mostrat la casa. Jo treballava al setmanari El Temps i em van encomanar un reportatge sobre la que anomenaven la secretària de March. Era Matilde Reig, una amant fixa que va tenir durant gairebé trenta anys i que era valenciana, de Burriana.

El banquer és la vida de Joan March?

Tant puc dir que sí com que no. Qui conegui la vida de Joan March hi trobarà alguns aspectes, clar que sí. De fet, hi surten fragments de documents reals reproduïts. Alguns estan en cursiva, ja que són tan bèsties que semblaria que me’ls he inventat. Miquel Lluc, el protagonista, és un personatge que té lligams amb March però és un altre. El llibre és un joc de miralls, que es miren els uns als altres i no saps gaire bé on acaben enfocant, on t’acaben duent.

Molts personatges els coneixem per la recreació que se n’ha fet; no per la seva història “oficial”, sinó per com ens els han explicat.

Sí. Però en aquest cas, el personatge té una potència tan gran, és tan immens, que ja s’ha fet a ell mateix. Arribà a dominar mig món! Si fos americà el tindríem a la sopa, però ens és tan proper que sembla que el menystenim. No necessita de cap novel·la i Miquel Lluc no és Joan March. No tenen el mateix nom perquè no són el mateix. Perquè en el llibre hi ha un lledoner, i no un til·ler.

Quin és l’objectiu del llibre?

Transcendir la història i parlar de la condició humana. Fer un retrat d’un personatge i potser d’una època.

Un personatge que, ideològicament, és allunyat de vós…

M’interessava parlar d’un personatge que és a les antípodes del que jo penso. Quan t’hi comences a endinsar intentes no caure en estereotips. El personatge té molts matisos. Una lectora em deia l’altre dia: “És que no li puc agafar mania!”. Doncs bé, és que jo no vull que n’hi agafis. De vegades, Lluc em fa pena, a cops trobo que és un malparit. Però aquesta és una de les intencions de la novel·la. Per això he resseguit la vida del personatge en escenes curtes.

És per això que heu organitzat la novel·la en petits fragments, com un mosaic? Demanau un esforç al lector.

Exacte. Un valencià que és crític em deia l’altre dia que és un llibre fet de silencis. Té raó. A mi personalment, quan llegeixo, de vegades em molesta una mica que m’ho donin tot excessivament mastegat. Sí que és cert que al lector se li demana un esforç. Cadascú omple els silencis.

Us ha seduït el personatge?

Clar que sí. Finalment acabo intentant que cadascú decideixi. Els personatges te’ls inventes però els veus. Lluc m’ha fet pena, m’ha fet ràbia o m’ha fet plorar. Ni el salvo ni el condemno. No és això. Que cadascú ho decideixi.

En els diàlegs feis ús dels trets dialectals de cada personatge. Us heu assessorat?

Jo sóc barcelonina i fa quinze anys que visc a València. La veu narrativa és el meu català, principatí però amb alguns trets valencians. També hi ha personatges valencians, i els mallorquins.

Aquí anava.

Com a barcelonina estic poc acostumada als altres catalans. Escoltava Biel Majoral o Maria del Mar Bonet, per exemple. Llavors, l’editorial va tenir la bona pensada de cercar un corrector mallorquí. Ell ha desencarcarat el llenguatge. Ell m’ha donat la seguretat que jo no hauria tingut. Jo ho havia intentat fer al màxim de bé, però és que sou complicats, eh? No saleu sempre.

És un tema especialment sensible.

Sí. Em trobo molta gent del Principat que em diu que és molt difícil el mallorquí. No ho entenc. Jo, quan trobo una paraula que no sé, la subratllo i la busco en el diccionari. Ja està bé fer ús d’un català planer i entenedor, però no tots els llibres han d’estar escrits igual. Pots fer la llengua una mica més complexa. Es tracta de trobar l’equilibri.

Si March llegís el llibre, què creis que en pensaria?

Vull pensar que no li desagradaria. D’alguna manera, ell tenia la voluntat de perdurar. Un dia va dir: “Que els meus hereus guardin perenne la meva memòria”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s