«Temporada de vells entranyables». Albert Forns parla de John Fante al seu blog de Time Out

Font: Literatura barata / Albert Forns

Aquesta tardor he encadenat diverses lectures amb vells entranyables. De jove no ho era gens, d’escoltar-me a la gent gran. “Consells de vells, caga’t en ells”, que deien a casa. Però a mesura que he anat creixent he trobat la gràcia al que expliquen els avis, al saber vital i lingüístic que acumulen, a aquest deixar-se anar del “no tinc res a perdre”, d’engaltar-la tal com bé, de no callar-se res. Que d’acord, emprenya quan se’t colen a plaça fent-se els ximplets, però en general la seva murrieria sempre és un pou de saber. I ara ja sóc jo qui tendeix a propiciar que garlin, i m’ho faig venir perquè les sobretaules s’allarguin i mai falti el moscatell.

Les primeres lectures amb vell carismàtic de la temporada han estat els dos Fantes que acaba de traduir Edicions de 1984, Plens de vida i La germandat del raïm, dos llibres tan bons que els he hagut de devorar seguits. De fet va ser un vell alcohòlic entranyable, Charles Bukowski, qui va descobrir al món John Fante, i ara és un vell alcohòlic entranyable, en Nick, o sigui en Nick Fante, l’alterego del pare de l’autor, qui m’hi ha enganxat a mi.

Plens de vida en teoria va d’un matrimoni que espera un fill (el traductor, Martí Sales, i la poeta Blancallum Vidal van fer-ne una lectura fabulosa al Festival Primera Persona), i alguns han arribat a destacar que la història de’n John i la Joyce retrata l’embaràs des de la banda del marit d’una manera excepcional (WTF, què pot saber el marit d’estar embarassat?), però per mi el protagonista absolut de la història és l’avi Nick, que cap a mitja novel·la s’instal·la a casa de l’escriptor per arreglar-li el terra de la cuina i durant tota l’estada els fot de sidral en sidral. Només el viatge en tren des del poble fins a Los Angeles ja és antològic, 20 pàgines per emmarcar –amb taques de llàgrimes de tant que rius– on l’avi, begut, s’entesta a fer passar el fill per un esclavista desconsiderat, i aconsegueix fer plorar de pena tot el vagó amb els sopars de duro que s’inventa.

La germandat del raïm és encara millor, perquè el personatge de Nick Fante no és secundari sinó protagonista absolut. Una relliscada de l’avi en qüestió provoca que la mare de Fante se’n vulgui divorciar (Déu me’n guard! Però si són italians!), i durant el viatge de l’escriptor a San Elmo per posar pau entre l’octogenari matrimoni coneixerem les trifulgues d’aquest esbojarrat italià i la seva colla d’avis faldillers i alcohòlics, un rat pack tronat que es passa el dia jugant a pòquer i bevent l’infecte chianti californià, un vi d’aquest que venen en garrafes, tirat de preu, un Don Simon de Napa Valley només apte pels italians jubilats.

[SEGUIU LLEGINT AQUÍ]

«Qatar. El país més ric del món», de Món Sanromà, vist per la Najat El Hachmi [El Periódico]

Font: El Periódico de Catalunya / Najat El Hachmi

EL PAÍS MÉS ESCLAVISTA

Al meu poble tenien per costum valorar els diners en funció del seu origen. Hi havia diner net i diner brut. Parlo en passat perquè els valors «occidentals» i moderns propis del capitalisme ja fa dies que van penetrar amb força una societat rural tradicional farta de patir pobresa. El diner net seria el fruit de l’esforç, el treball o com a molt el que es rebi en una generosa donació. El diner brut és el que resulta dels jocs d’atzar, de l’explotació d’altres, de l’avarícia i la gasiveria, de la prostitució o de la utilització dels altres en general o fins i tot dels interessos per préstecs.

Al meu entendre, una societat que vulgui ser realment demòcrata, justa i igualitària s’hauria de preguntar sempre d’on vénen els diners. Agafem el cas del Barça, per exemple, esponsoritzat en aquests moments per la Qatar Fundation. Els diners que el millor equip del món rep d’aquest petit país del Golf, ¿són nets o bruts? Doncs no semblen gaire nets si llegim el llibre de Món Sanromà Moncunill, Qatar: el país més ric del món, publicat ara per Edicions de 1984. En menys de 200 pàgines el periodista descriu amb una capacitat d’observació envejable la vida, costums i organització d’aquest Emirat que de tan grotesc i irreal sembla tret d’una novel·la de ciència ficció. Però malauradament és un país del tot real que a més serveix de mirall de moltes de les perversions engendrades pel neolliberalisme i la globalització. La més greu de totes és l’esclavatge que pateix més del 90% de la seva població, immigrants. Al Barça ja es va decidir en el seu moment que això no era un obstacle per acceptar el patrocini de la fundació qatariana, però qualsevol culer s’hauria de preguntar si és lícita aquesta aliança. Fora, és clar, que es consideri que el futbol està per damunt de qualsevol altra cosa, incloent-hi els drets humans.

Novetat editorial: «Deu de desembre», de George Saunders. [Traducció de Yannick Garcia]

Deu de desembre
George Saunders
Traducció: Yannick Garcia
Col·lecció: Mirmanda, 115
ISBN: 978-84-15835-16-5
Pàgines: 252
Preu: 19.50 €

L’Amèrica suburbana i perifèrica i la seva classe treballadora són el camp per on es despleguen els relats de Deu de desembre. Un terreny erm i devastat d’on sembla impossible que brolli cap bri d’imaginació o de sentiment, d’esperança de redempció.

Però George Saunders subverteix la realitat amb unes anomalies inquietants, de vegades grotesques, de vegades distòpiques, d’altres vegades còmiques, que tensen al límit la percepció de les coses fins a extreure’n una essència estranya i, paradoxalment, una veritat radical i nova, lluminosa.

El joc de mirades i el llenguatge nou que utilitza Saunders per parlar de les classes, el sexe, l’amor, la feina, el desassossec, la mort i la guerra faran que el lector es pregunti, com nosaltres, de què està fet el secret de la seva literatura, que produeix en qui la llegeix un estat d’exaltació difícil d’explicar i que ha fet desfer-se en elogis la totalitat de la crítica, que no dubta a proclamar Saunders com una de les millors veus de la seva generació.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És autor de diversos llibres, entre els quals destaquen els reculls de relats CivilWarLand in Bad Decline, Pastoralia i In Persuasion Nation. També ha publicat en nombroses revistes de prestigi, com ara The New Yorker i Harper’s Magazine. El diari The New York Times ha qualificat la seva obra Deu de desembre com «el millor llibre que llegireu enguany» i escriptors de la talla de Thomas Pynchon, Zadie Smith, Jennifer Egan, Junot Díaz, Jonathan Franzen o David Foster Wallace, tots s’han rendit davant la seva prosa tendra, subversiva i penetrant.

PER QUÈ ENS AGRADA TANT GEORGE SAUNDERS?

Demà dimarts, «Qatar. El país més ric del món», amb Món Sanromà i Najat El Hachmi, a la llibreria Altaïr

Dimarts dia 15 —demà—, Món Sanromà i l’escriptora Najat El Hachmi presenten Qatar. El país més ric del món a la llibreria Altaïr (Gran Via, 616, Barcelona), a les 19.30. Us hi esperem!

«L’ombra familiar del passat». Xavier Serrahima sobre «Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout [El Punt Avui i El racó de la paraula]

Us desitgem un bon cap de setmana de sofà i manta amb aquesta ressenya d’Els germans Burgess, d’Elizabeth Strout. Aquí va la versió una mica més llarga, apareguda al blog Racó de la Paraula, de Xavier Serrahima. Si desitgeu posar-vos a llegir els Burgess sense més dil·lacions, a El Punt Avui hi ha una versió una mica més curta.

***

El poeta escocès Alexander Anderson culmina el seu poema The Shadow Of The Past, amb un vers magnífic: “And a dead man walking with me.” (“I un home mort passeja amb mi”). La metàfora no pot ésser més explícita: el nostre jo present el constitueix l’acumulació de jos que s’han anat succeint en nosaltres. Jos que, si han mort, han deixat les seves arrels ben fondes en el que som; ens han anat formant i conformant.

Una evidència, sovint negligida, que Elizabeth Strout explora en profunditat en la seva nova —i ben recomanable— novel·la: Els germans Burgess, (The Burgess Boys), Edicions de 1984, 2013, traducció de Marta Pera Cucurell. D’entrada estableix amb claredat meridiana el dos motors principals de l’obra: per un costat, l’acte racista d’un dels seus nebots, que durà els tres germans, Jim, Bob i Susan, a reunir-se després de molts anys i tractar-se de nou amb assiduïtat: “El nostre nebot ha llençat un cap de porc congelat per la porta d’una mesquita”, (pàg. 29); per un altre, el risc que comporta remoure les aigües aparentment calmes del passat, sobretot quan està assenyalat per “una cosa espantosa” de la qual “no se’n parlava mai”, (pàg. 21).

A mesura que la situació es complica, que aquella bretolada va prenent major presència i amenaça de fer esclatar el polvorí d’una immigració mal integrada, i pitjor acceptada, al bell mig d’una població endarrerida i impermeable, la fràgil estabilitat de la família n’anirà sofrint les conseqüències. Entre d’altres raons, perquè, per més que a voltes ens ho pensem, “ningú no coneix ningú”, (pàg. 15) —i, encara menys, a ell mateix—, allò que creiem cert o immutable està permanentment sotmès a les erosions del canvi —“No havia sabut veure-hi les ganes, la capacitat d’adaptació, el desig —perpetu— de canvi”, (pàg. 236)—i, per més que ho intentem amb totes les nostres forces, mai no podem fugir del que som.

Per més enllà que provem d’allunyar-nos —“Per un moment va caure en la inesperada absurditat de pensar que deixant la porta oberta serien lliures”, (pàg. 249)—, mai no ho farem prou com per impedir que el passat no ens encalci. Duem dins nostre, com una segona pell, condicionant-nos i determinant-nos, l’ombra del passat: “no es podia viure una vida tant de temps i esperar que desapareixeria en un obrir i tancar d’ulls”, (pàg. 240). Amb major raó, quan ens ha deixat un senyal de veritat: “estaven condemnats des del dia que havia mort el seu pare”, (pàg. 216).

Strout empra un llenguatge net i directe, en el qual el diàleg —treballadíssim, polit fins a aconseguir una agraïda, complicadíssima i més que meritòria sensació d’espontaneïtat— té una preponderància fonamental: “una de les seves activitats preferides: asseure’s […] a parlar del passat”, (pàg. 9); “Nova York també li havia ensenyat coses; una de les més importants, com li agradava parlar a la gent”, (pàg. 277). La conversa convertida en font de coneixement, de descobriment i d’autodescobriment; en la més poderosa font de comunicació que disposa la humanitat. Convertida, sota determinades circumstancies, en la més devastadora arma de destrucció massiva (de l’estabilitat i la personalitat).

Amb una contundència impecable i sense eufemismes —“Això de la família és una màfia, coi!”, (pàg. 168)— combinada amb tocs amarats de lirisme, l’autora empra la seva ploma com si fos un bisturí i no dubta en obrir en canal el cos d’una societat malalta per assajar d’extirpar-li els càncers que l’assetgen. Ja siguin producte d’una immobilista visió conservadora i retrògrada —“No estan bojos. Estan esgotats […] per culpa de la gent com tu que llegeix llibres sobre els aspectes més incendiaris de la seva cultura”, (pàg. 296)— com des d’una ingènua i ambigua posició progressista —“Si vaig anar a Shirley Falls va ser només per impedir que s’arribés a aquest feixisme liberal d’imbècils”, (pàg. 215) —, ambdues tan perilloses com potencialment explosives.

En definitiva, una esplèndida operació de cirúrgica literària, una pregoníssima exploració sobre la família —les famílies, en realitat— i la societat del segle XXI. Dues realitats que avancen plegades de la mà, que es relacionen mútuament com vasos comunicants: el que afecta a l’una, afecta a l’altra, i viceversa. Que són, doncs, no tan sols germanes, sinó —com Bob i Susan— (inextricablement) bessones.

Aquesta tarda, a la Biblioteca de Flix, Pere Audí i Albert Guiu presenten «Malanyet»

Avui a les 19.30, a la Biblioteca Municipal Artur Bladé i Desumvila (C/ Sant Jordi, 3, 1r, Flix), Pere Audí i Albert Guiu presenten el llibre Malanyet.

Ben sigilosament, Sebastian Barry va fent el seu camí en català!

Una nova ressenya sobre A la banda de Canaan, de Sebastian Barry, amb traducció de yannick Garcia, aquest cop aparegut al blog Els orfes del Senyor Foix, un blog ben recomanable. Ens permetem reproduir-lo aquí.

Font: Els orfes del Senyor Boix 

Sebastian Barry
A la banda de Canaan
Traducció de Yannick Garcia
Edicions de 1984, Barcelona, 2013

Una nina de porcellana cau de les mans d’una nena petita al terra d’una catedral i es trenca.

A la Lilly, una dona de 89 anys, se li ha mort el nét, en Bill, aquesta gran pena ja no la pot aguantar i decideix escriure la seva vida per acomiadar-se’n.

“¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci. Deu ser un so petit, lleu, si més no.”

Escriurà que va néixer a una Irlanda encara britànica, que el seu pare vidu era cap de la policia del Regne Unit a Dublín i com aquest fet i algun altre la va situar en una banda de la vida que la va obligar a fugir de molt jove als USA amenaçada de mort.

Relatarà el segle XX a partir de les seves grans guerres, on en pràcticament en cada una hi va perdre part de la seva vida, germà, fill i nét, cada ú a la seva manera.

“Em capfico en tot el que estimo, encara que totes les coses duguin cosit un retall de tragèdia..”

Una vida construïda sense premeditació, a l’albir de les circumstàncies i de les pèrduees, de la voluntat dels altres, acceptant-la, pràcticament fins al final, amb resignació, amb humilitat, convivint amb els records sense permetre que l’enfonsessin.

“Podem ser immunes a la febre tifoide, al tètanus, a la pigota, a la diftèria, que a la memòria, mai. Contra això, no hi ha vacuna que valgui.”

Explicarà què és Canaan, per ella i per la resta de “fugitius” que hi van trobar una nova llar on recordar la seva terra, encara que no hi haguessin viscut mai, on construir noves vides, on ajudar-se els uns als altres, on alguns a part dels somnis també hi van portar els odis i també la mort.

«…la guerra oberta, la brusquedat, la totalitat, la manca colossal de generositat, l’odi etern i implacable de tot plegat, que no ens deixessin marxar, que no ens perdonessin els pecats…que ens seguissin a l’altra riba del riu i el matessin a la banda de Canaan…»

«I després es va endinsar en la distància, en el que ell creia que era la seva vida més correcta, en la riuada de la gent, el torrent confús de la gent, Canaan mateix»

Explicarà la complexitat del ser humà, les contradiccions, les pors, les angoixes, els silencis, les fugides, l’esforç, el treball, les il·lusions, l’amistat, l’amor, l’odi. Sense criticar ni posicionar-se explícitament denunciarà els conflictes polítics, racials, les guerres com a mecanismes estroncadors de la llibertat, del lliure desenvolupament personal i social, el sense sentit que suposa que un ser humà pugui manllevar-li la vida a un altre.

«No sé què se li va trencar per dins. Potser van ser moltes coses. Se li van socarrimar uns cables i la ràdio del seu interior va deixar de rebre cobertura. Tampoc emetia cap senyal. El meu Ed.»

És un llibre escrit i traduït amb gran delicadesa, trist i bonic, com un lliri *, com la seva protagonista.

*lliri en anglès és Lily.

Una altra gran recomanació d’en Quim de La Cultural

Dijous 17 i el dijous 24, club de lectura de luxe entorn «La germandat del raïm» de Fante a l’Indiscret de Gràcia

Dies dijous 17 d’octubre i dijous 24 d’octubre

Hora: 20’00 h.

Preu: 25 euros (inclou les dues sessions, un exemplar del llibre, les consumicions i un regal)

Espai: L’Indiscret

C/ Milà i Fontanals, 46, Barcelona

Places limitades!

Dues sessions mensuals i participatives en què analitzarem a fons els llibres que les editorials catalanes independents estan publicant actualment.

En la primera sessió, xerrarem amb l’editor de quin és el procés de tria i edició d’un llibre.

Com trien els autors i/o llibres? Com fan que encaixin en el seu catàleg? Quin criteri segueixen per definir la seva cartera d’autors? Aquest llibre en concret, com ha seguit tot aquest procés?

La segona sessió té dues parts:

En la primera part la Paula Juanpere* farà una anàlisi profund i personal sobre la lectura del llibre. I compartirem tots plegats les diverses lectures que n’hem fet.

En la segona part, parlarem amb l’autor i/o traductor, sobre el seu procés d’escriptura i/o traducció i la seva lectura personal.

I com a punt final us convidarem a una cervesa o copa de vi.

Aquest taller pretén posar en primera línia al lector i enfrontar-lo a aquells que fan possible el panorama editorial català actual. Volem crear un espai interactiu en què pugueu analitzar i compartir les vostres lectures amb altres lectors i amb alguns protagonistes editorials.

Ja que també treballem amb novetats, el Taller de Lectura es converteix en una simbiosi d’un Club de Lectura —en què també hi participen l’editor i l’autor o traductor— i una Presentació de Llibre —en què tots vindreu amb el llibre llegit, cosa que facilitarà la vostra participació i aportarà un altre valor a l’acte—.

*La Paula Juanpere és llicenciada en Teoria de la Literaura i Literatura Comparada, és a dir, és una noia de lletres. Mentre acaba d’escriure la tesi doctoral, col·labora com a lectora en diverses editorials i s’encarrega de què de tant en tant surti alguna nova ressenya a la secció «Llegir i Escriure» del bloc Gent Normal.

Programa d’OCTUBRE:

La germandat del raïm de John Fante

Dijous 10 – Edicions de 1984, amb l’editor Josep Cots

Dijous 24 – xerrada amb Paula Juanpere i Martí Sales, traductor de John Fante

«Un realisme més simpàtic que brut». Isidre Grau sobre «La germandat del raïm», de John Fante, al Punt Avui

Font: El Punt Avui / Isidre Grau

Qui va inventar el realisme brut? Els que van posar l’etiqueta de moda a finals dels vuitanta admetien influències de Charles Bukovski, mentre que aquest considerava John Fante (Denver, 1909 – Los Angeles, 1983) el seu mestre. Ara bé, amb la lectura de La germandat del raïm (Edicions de 1984, 2013; escrita el 1977) trobem la cara més humana i desenfadada d’un Fante que no tenia pèls a la llengua a l’hora de recrear la memòria personal i familiar, seguint la corda de la deliciosa Plens de vida (1952), enguany també duta al català pel mateix editor, de manera que cada dia recapta més seguidors.

La novel·la passa pels filtres de la ficció el que fa olor d’experiència íntima, quan el protagonista Henry Molise, a instàncies dels seus germans més petits, ha de tornar al poble natal per evitar el presumpte divorci dels pares septuagenaris. Nick/Nicholas és un vell italoamericà, paleta de professió, adúlter, bevedor indomable, que ha estat enxampat amb indicis d’infidelitat per l’esposa, Maria, una mestressa de casa catòlica, resignada però amb geni, que ara no perdona una nova relliscada. Aquest només és el punt de partida perquè el narrador –un escriptor que sempre ha anat amb Dostoievski sota el braç– revisi els seus lligams amb una família tan impresentable com addictiva i ens parli de tots els intents d’allunyar-se’n, sense poder treure-se-la del cor. Perquè quan l’amenaça de divorci hagi passat a la història, Henry no sabrà tornar tan de pressa com li convindria a la Califòrnia d’adopció i es deixarà entabanar tant per la màgia culinària de la mare com per les súpliques del pare per ajudar-lo a construir un fumador de carn, havent de suportar la germandat de bevedors que l’envolten com mosques vironeres.

Vet aquí una lectura veritablement addictiva, de to confessional, amb descripcions àgils i precises que s’alternen amb diàlegs sonors i cantelluts, amb un còctel d’humor i violència que beu de la simplicitat i les emocions primàries. L’efecte és que ens mantenim tothora al costat d’aquest Henry sotmès a les ambivalències de l’amor i l’odi, hereu d’aquesta Amèrica melting pot on els italians han mirat de preservar el seu genuí estil de vida.

La seva veu no queda gaire lluny de la d’Arturo Bandini, el protagonista de la tetralogia iniciada amb Camí de Los Angeles, inèdita fins al 1985, i tancada el 1982 amb Somnis de Bunker Hill, tot i que els únics títols traduïts al català són les dues novel·les del mig: Espera la primavera, Bandini (1938) i Pregunta-ho a la pols (1939), que el 1988 va publicar Empúries. I és que John Fante, guionista de Hollywood i escriptor vocacional, va haver d’esperar a morir-se –diabètic com el vell Nick, a més de cec i amputat de cames– per començar a gaudir de reconeixement. Serà bo que la seva obra circuli i que la germandat dels fantistes no pari de créixer.

«Caminar ferm sobre un terreny relliscós». Marina Espasa sobre «Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout, al diari Ara

Font: Diaria Ara / Marina Espasa

Arriba la nova novel·la de l’autora d’Olive Kitteridge, aquell llibre sobre una mestra rural que va guanyar el Premi Llibreter 2010 (i un Pulitzer!) i que molts lectors deuen recordar com un dels bons llibres d’aquell any.

Els germans Burgess ho té gairebé tot per ser, també, una de les novel·les de l’any. Gairebé? Anem per parts. Com ja sabíem, Elizabeth Strout és magistral a l’hora de dibuixar personatges, tant masculins com femenins, tot i que aquests brillen encara més: és el cas de la Helen, per exemple, l’esposa d’un dels germans protagonistes, que omple algunes de les pàgines més trasbalsadores del llibre. I no perquè hi passi res especialment dramàtic, sinó tot el contrari: l’autora sap transmetre el desassossec i la desorientació vitals d’una dona que enyora els fills emancipats i se sent poc útil a través de detalls com un objecte fora de lloc o una encaixada de mans massa intensa amb un amic del marit.

La pèrdua de l’equilibri és un dels temes del llibre, i no només l’equilibri personal, sinó el de tot un país: el paisatge de fons és Nova York i l’estat de Maine, però també la situació política i social als Estats Units de després de l’11-S, un país desorientat i que no sap ben bé on trepitja, perquè tan aviat envia drones al Pakistan com s’erigeixen capdavanter de la capacitat d’acollida dels immigrants, que moltes vegades són musulmans i vénen de països com el Pakistan, justament. O de Somàlia. Perquè, al costat d’una història familiar típicament nord-americana, la dels germans Burgess, hi transcorre la descripció interessantíssima de la comunitat de somalis que s’ha instal·lat a Shirley Falls,un poblet petit i provincià de Maine en fonsat en la crisi econòmica i que ha vist com, en els últims anys, la població de nouvinguts ha augmentat de manera espectacular, i que uns africans vestits amb roba llampant obren botigues de telefonia mòbil i supermercats.

Un cap de porc a la mesquita
L’incident que fa arrencar el llibre és la detenció del fill adolescent i desubicat (ell també) de la Susan Burgess perquè ha fet rodolar un cap de porc fins a l’entrada de la mesquita del poble. Això obre un debat sobre la tolerància que se superposa a la història més íntima de la convivència forçosa entre la Susan i els seus dos germans, el Bob i el Jim, amb qui feia anys que no tenia tractes. Només amb la història d’aquests dos germans ja n’hi hauria prou per fer una novel·la: són dos pols oposats, un de triomfador i un de fracassat, que acabaran molt lluny d’on havien començat,com si fossin les dues línies d’una gràfica que dibuixen les típiques tisores. Strout aconsegueix que cap dels personatges acabi com ha començat: tots canvien radicalment la visió que tenien de la vida perquè aprenen alguna cosa fonamental, gairebé sempre relacionada amb el fet de ser pare o fill d’algú. Perquè, tot i que el llibre giri, en principi, al voltant dels llaços entre germans, i com pot ser de bo o de nefast que s’estrenyin, el que aprenen de debò els personatges és a afluixar els llaços que els lliguen amb els fills. A deixar anar llast per poder estrènyer amb més humanitat.

I les reserves inicials? Tenen a veure amb un gir argumental a mitja lectura que no es pot revelar, però que ens va fer saltar de la cadira amb irritació. Esperem que hi hagi una reserva de llamps apunt de caure sobre els autors que recorren a aquesta mena d’argúcies. La novel·la, però, se’n recupera, i s’envola molt per sobre d’aquest detall: és sucosa, lleugerament malenconiosa i, sobretot, esperançada, cosa que és d’agrair.