Lluís Bonada entrevista l’autor de «Malanyet» Pere Audí [El Temps]

Font: El Temps / Lluís Bonada

Pere Audí Ferrer (Tortosa, Baix Ebre, 1956), mestre i historiador, compta amb diversos estudis publicats sobre el cooperativisme i els conflictes socials al Priorat, i ara publica a les Edicions de 1984 la seva primera novel·la, Malanyet.

FM114Malanyet

—Heu titulat la novel·la amb el nom d’un barri marginal de Falset, però la novel·la és la crònica social i política del Falset dels anys deu i vint del segle passat, no només del barri.
—Sí, i la comarca. Perquè dins de la comarca hi havia espais tan importants des del punt de vista social, laboral i econòmic, com les mines de Bellmunt.
—Als amos d’aquestes mines, llegeixo, els deien matavalencians. Per què?
—És cert. Ho he trobat a la premsa. És un dels elements verídics de la novel·la. Per què? No ho he acabat d’escatir. L’explicació deu ser que tant a les mines de Bellmunt com a les del Molar hi havia un alt índex de sinistralitat i que una part important de la mà d’obra devia venir del sud de la comarca. A partir d’una sèrie de vagues, cap al 1919-1920 els amos van portar mà d’obra de fora.
—Heu triat, com a títol, el nom del barri de Malanyet per la connotació negativa del topònim? El lector hi trobarà ressons de mal any, i que el topònim n’és un diminutiu.
—Vaig veure que les cases que pagaven menys contribució urbana eren les del barri del Malanyet, menys d’una cinquena part de la del carrer principal. Això dóna idea de les profundes diferències socials i econòmiques que hi havia al poble. I com que aquestes diferències se situen a la base de la novel·la, vaig triar el nom com a símbol. I també, en part, perquè per als que no són de la zona no remet a res, és una paraula incògnita, desconeguda.
—Però no ve de mal any?
—No ho sap ningú, no n’he trobat cap explicació. De fet tampoc no l’he buscada, perquè a vegades els orígens dels noms van per uns viaranys tan estranys…
—La novel·la està formada per relats tancats, titulats amb el nom d’un personatge. Però no sempre aquests personatges el protagonitzen, serveixen només per a engegar-lo.
—Sí, no necessàriament el personatge n’és el protagonista, a vegades és l’excusa per a donar entrada a espais narratius o temes com la fil·loxera.
—La novel·la no s’hauria pogut escriure sense la recerca històrica. Quan treballàveu d’historiador ja pensàveu en la novel·la?
—No. Moltes de les històries recollides durant els set anys d’investigació van quedar descartades per manca d’espai o per massa anecdòtiques, però em bullien pel cap. I la millor manera de donar-los sortida vaig pensar que seria convertir-les en relats. I així va ser, vaig començar amb un conte i després vaig seguir i quan en tenia sis o set, que van sortir amb molta facilitat, vaig fer un esquema dels punts que volia tractar i vaig escriure’n la resta. El llibre surt, doncs, de les ganes d’explicar més coses de les que havia explicat, coses reals, arrodonides, però, a vegades, amb la ficció. I en un to gens seriós, bo i buscant sempre un toc d’humor.
—Sense dramatisme.
—Just. D’entrada els relats ja no em van sortir dramàtics i després vaig pensar que calia mantenir aquesta línia.
—El Falset dels anys 1910 i 1920 és un reflex, políticament parlant, de la Catalunya d’aquella època, demostra el llibre.
—En efecte. El Priorat, tot i estar allunyat de Reus i de Barcelona, no és el cul del món. El 1904 ja hi ha una primera cooperativa de consum a la comarca i l’any següent, una segona. Darrere de les dues trobem el mateix personatge, Cristóbal de Litrán, un dels marmessors de Ferrer i Guàrdia, lliurepensador i maçó. A la novel·la no el faig sortir, però sí altres maçons com els de Cornudella, que van existir de veritat. A finals del XIX, a Lloar, un poble de 627 habitants, un grup de 80 persones signa davant notari que volen ser enterrats pel civil. És un fet bastant significatiu. Al Priorat el republicanisme, l’anticlericalisme, són importants, i s’enfronten amb el carlisme, molt present encara. La societat estava molt polaritzada, sobretot en qüestió religiosa, i això ho constata, la novel·la.

«Més que un club i ‘Qatarunya’», Anna Ballbona sobre el Barça i Qatar, i «Qatar. El país més ric del món» [El 9 Esportiu]

Sigui l’Estat, la Qatar Foundation o la companyia aèria, a Qatar l’emir i la seva família són darrere de tot

El partit contra el Granada al Camp Nou va ser el primer en què els socis matiners van veure la inscripció “Qatar Airways” al gol nord. El nom del flamant patrocinador blaugrana al costat del “Més que un club”, que segueix allà. El patrocini de Qatar Airways, continuació natural del de Qatar Foundation, ha portat molta cua. Les crítiques esgrimien que Qatar era una dictadura que discriminava, entre d’altres, dones i homosexuals. Vaja, el que se sap a primer cop d’ull. Els favorables a l’acord la presentaven com una fundació educativa i quasi humanitària.

FDB25QatarDe l’acord de patrocini se n’han sabut després més coses, com si la poca transparència del patrocinador s’encomanés. “A Qatar tot està relacionat, sigui l’Estat o la Qatar Foundation, els Al Thani —la família de l’emir que governa— són darrere tot.” Ho diu el periodista Món Sanromà en el llibre Qatar. El país més ric del món (Edicions de 1984). Si és el més ric vol dir que pot comprar-ho tot. Sanromà va treballar tres anys en una línia aèria a Qatar, s’ha documentat i sap de què parla.

La Qatar Foundation “per l’educació, la ciència i el desenvolupament comunitari” capitaneja tota cosa important que passi al país, com ara l’organització del mundial de futbol del 2022. Guardiola va ser ambaixador de la candidatura de Qatar i va cobrar una xifra astronòmica, segons France Football. Però no es pensin que sóc antiguardiolista. Explica el llibre que Rosell va tenir una empresa de màrqueting que, abans de ser president, va estar al darrere de molts esdeveniments esportius de Qatar i d’una acadèmia esportiva, cercapromeses de tot l’Àfrica. Ara creuen que sóc anti-Barça? Cap problema, Qatar és també propietari del port esportiu Marina Port Tarraco i va estar a punt de comprar Spanair.

Ah, que vaig contra Catalunya? No es pensin, l’emir de Qatar té excel·lents relacions amb el rei Joan Carles, i la candidatura qatariana al mundial, acusada de compra de vots, va rebre el suport espanyol. Hi ha molts estadis per construir a Qatar… Ben mirat, una casa d’apostes sembla un negoci més clar.

El llibre de Sanromà permet entendre, també, les intricades relacions del Barça i Catalunya amb un món global on tot es confon, la dictadura econòmica, la política… Qatar ha creat la influent televisió del món àrab Al Jazeera, Qatar té una de les primeres companyies aèries mundials, Qatar ha mogut fils en el paper dels Germans Musulmans a les primaveres àrabs, Qatar apuja el sou dels funcionaris i militars (un 60% i un 120%, respectivament) per evitar cap revolta interna i l’endemà convoca pseudoeleccions…

Qatar ho compra tot, ho paga tot. Qatar inverteix els seus multimilionaris ingressos del petroli i el gas en “empreses estrangeres que li puguin assegurar beneficis a llarg termini”, com ara Barclays, Iberdrola, Porsche, Harrods, Valentino i el París Saint-Germain. I el Barça.

«La torre mestra», de Jennifer Egan, vista per Marta Planes [Llegir en cas d’incendi]

Font: Llegir en cas d’incendi / Marta Planes

FM116LatorremestraL’escriptora americana Jennifer Egan (Chicago, 1962) és encara una desconeguda al nostre país, tot i que amb l’anterior novel·la, El temps és un cabró (Edicions 1984 / Minúscula), va guanyar el Premi Pulitzer el 2011. És autora de diversos llibres encara no traduïts al castellà ni al català, algun d’ells adaptat a la gran pantalla de forma discreta. Les mateixes editorials que van publicar El temps és un cabró (del qual hi havia un projecte per fer una sèrie), segueixen apostant per Egan i ara publiquen La torre mestra (La torre del homenaje en castellà), un joc de nines russes que no es fa visible en tota la seva complexitat fins al final de la novel·la.

Comença amb la història de dos cosins, en Danny i en Howard. En Danny ha estat convidat a un castell que podria ser a Àustria, Alemanya o la República Txeca i que el seu cosí Howard vol convertir en un hotel. La invitació arriba en bon moment per a en Danny, que no té feina ni diners. Quan eren petits, Howard i Danny tenien un joc de fantasia secret anomenat Termina Zeus, a través del qual compartien un món propi. Però a l’adolescència, quan tothom comença a considerar Howard un freaky, Danny vol quedar bé davant de la colla i li gasta una cruel broma que li causa una experiència traumàtica que el condueix a un món de drogues, delinqüència i reformatoris, mentre que en Danny, malgrat que se sent culpable, segueix fent vida normal.

Uns 20 anys més tard, les tornes han canviat. Howard s’ha retirat amb una fortuna mentre que Danny ha fracassat en totes les seves empreses. El castell on s’han reunit els dos cosins és un món a part on res funciona com a l’exterior. Hi ha una piscina amb dos fantasmes bessons ofegats, una torre mestra habitada per l’última descendent de la família propietària del castell… I no hi ha ni telèfons, ni antenes parabòliques ni connexió wi-fi.

De seguida l’autora ens descobreix que qui narra la història és en Ray, un pres que s’ha apuntat a un curs d’escriptura a la presó i comença a sentir alguna cosa per la professora, la Holly. L’autora alterna la història de Danny i Howie al castell amb fragments de la vida d’en Ray a la presó. Hi ha una sèrie d’evidents paral·lelismes, com Ray està tancat a la presó, Danny ho està al castell, ja que tots els intents de sortir-ne l’acaben conduint de nou al punt de partida i així s’estableix una relació constant entre la imaginació i la captivitat (ja sigui psicològica, metafísica o física).

La torre mestra és moltes coses: una novel·la gòtica escrita per un home tancat en una presó de màxima seguretat, una història de com el passat ens marca. Intriga i frustra el lector a parts iguals, que arriba a l’última pàgina sense obtenir les respostes que buscava, com sol passar a la vida real.

Marta Planes

«Desmontando el mito y las ofensas de ‘Un invierno en Mallorca’», M. Elena Vallés Palma escriu sobre la importància de la recent edició d’«Un hivern a Mallorca»

Font: Diario de Mallorca / M. Elena Vallés Palma

LC5HivernMallorca¿Vivió y vio en realidad George Sand todo lo narrado en Un invierno en Mallorca? ¿Es el texto, en puridad, una dura diatriba contra los mallorquines de aquel tiempo? Las respuestas a estas dos preguntas quedan matizadas gracias a la publicación de un volumen que acaba de ver la luz en Edicions de 1984, que ha conseguido reunir por primera vez en un mismo volumen Un hivern a Mallorca y L´epistolari de la turista George Sand. Dos textos –concienzudamente anotados y traducidos por Antoni-Lluc Ferrer– cuya lectura y posterior comparación permiten llegar a la conclusión de “que muchos de los episodios narrados en Un invierno jamás fueron experiencias realmente vividas, sino una intercalación de sus recuerdos de turista con escenas inventadas que confirman su desbordante imaginación”, indica el profesor Ferrer. Una suerte de autoficción o “mentira literaria”. Porque, “¿cómo pudo la autora gala escribir que desde Establiments se oía el mar cuando la zona se encuentra a dos kilómetros de la costa?”, cuestiona Ferrer.

En la introducción a la publicación, el traductor se dedica a desmenuzar con prolijidad las fuentes de las que bebió (“y a veces copió directamente”) la escritora francesa, que hace 175 años –se cumplieron el pasado sábado día 9– llegó junto a Chopin y sus dos hijos a Mallorca. “En gran parte de las páginas, Sand se limitó a resumir las últimas lecturas sobre la isla que acababa de efectuar en París”, detalla. Es decir, “Un invierno es un libro que presupone una laboriosa y febril actividad bibliográfica”. Así, uno de los volúmenes que más sorprendieron e inspiraron a la francesa para la confección de Un invierno es el titulado Souvenirs d´un voyage d´art à l´île de Majorque, un álbum de grabados de Joseph-Bonaventure Laurens. Al abrirlo, frente a los ojos de Sand desfilaron un gran número de monumentos y paisajes mallorquines ilustrados por dicho grabador que le eran familiares. “Algunos de ellos, tal y como confesó más tarde, no los visitó jamás durante su estancia en la isla, un hecho que, sin embargo, no le impidió describirlos en su libro, y todo gracias a esos dibujos”, comenta Ferrer. “Puede decirse que Laurens fue el dibujante francés sin el cual Un invierno en Mallorca jamás habría existido”, abunda.

¿Un coautor?
Además de Sand y Laurens, Ferrer nombra la tercera ´mano´ que intervino en la redacción del libro de marras: Voyage dans les îles Baléares et Pithiuses (1807) de André Grasset de Saint-Sauveur. La escritora francesa “se limitó a copiar” algunos fragmentos del libro del cónsul de Napoleón (Grasset), “a veces sin acabar de entenderlos”. Por último, la cuarta intervención en Un invierno se la atribuye al erudito de Perpinyà establecido en París Josep Tastu. “Tan decisiva fue su colaboración que bien merecería ser calificado de coautor”, apunta Ferrer en el estudio introductorio de la publicación de Edicions de 1984. “Él corrigió a Sand los errores que detectó en sus escritos y la asesoró sobre las particularidades de la sociedad insular, asimismo le descubrió temas y personajes históricos que le habían pasado desapercibidos como la lengua y la literatura catalanas, la conquista de Mallorca, la aventura en Bellver de Francisco de Aragón o la vida de la beateta Catalina Tomàs, entre muchos otros”.

Por otra parte, el profesor Ferrer matizó también la idea que siempre se ha tenido de que Sand había escrito aquel libro para desairar a los mallorquines, cuando en realidad el objetivo primero “era escribir una publicación por encargo, para ganarse la vida”. “Sand vivía de los libros y tenía un contrato con un editor: tenía que escribir los tres artículos largos que completaban este volumen del que hablamos”, indica. Es decir, la motivación primera de la escritura jamás fue la venganza o la crítica despiadada hacia los isleños.

En cuanto a la recepción posterior de Un invierno en Mallorca, “siempre se ha creído que lo que narró la francesa sobre el comportamiento de los mallorquines hacia ella es verdad, cuando o no es así o, en ocasiones, precisa de muchos matices. Hay que pensar que éste es un volumen escrito de cara a la galería francesa, con unas costumbres opuestas a las propias de la isla [a la que llegó a llamar ´la isla de los simios´]”, agrega. “El libro rezuma patriotismo galo, ideología liberal [España era reaccionaria], y cierta superioridad francesa. Sand nos miró siempre desde esa óptica, además de literaturizar gran parte de los episodios y escenas”, considera el traductor. Tanto es así que Ferrer explica que “cada vez que la autora se encontraba en la isla con algún símbolo del Antiguo Régimen, como por ejemplo un payés, le engarzaba algún tipo de comedieta inventada”, refiere.

Pese a todo lo apuntado por el profesor Antoni-Lluc Ferrer, no puede obviarse que el libro de viajes de Sand –”muy bien escrito en muchos de sus pasajes, pues la autora fue una gran novelista”– forjó un sólido mito sobre el sur primitivo y exótico de la isla. Un tópico recurrente y perdurable en el mundo del turismo cultural y, posteriormente, de masas. “Es la verde Helvecia, bajo el cielo de Calabria, en la solemnidad y el silencio de Oriente”. Así sintetizó Sand en tan recordada y repetida frase el paisaje de Mallorca.

«Tot narrant pel broc gros». Molt bona ressenya de «Malanyet», de Pere Audí, signada per Jordi Capdevila [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Jordi Capdevila

FM114MalanyetSense miraments ni contemplacions aboca Pere Audí les històries dels personatges que pul·lulen a la novel·la Malanyet, un retrat de la vida i miracles del Priorat en els convulsos anys de l’inici del segle XX. Una visió sucosa, divertida i amb prou mala llet que explica les alegries, somnis, frustracions i tristeses d’una societat rural que lluitava per sobreviure en els anys més misèrrims de la ruralia a causa de la fil·loxera.

Pere Audí confessa que va “xalar de veritat” escrivint el llibre. És lògic quan es parteix d’una trama simple, agraïda i sense floritures: fer el retrat d’una quarantena de personatges que s’entrecreuen per anar conformant una història tan esbojarrada com creïble de l’atmosfera que respirava aquell llogaret fa només un segle. I ho fa amb tres trumfos adients per perfilar el relat: un treball de documentació d’anys i anys, amb una motxilla de dos llibres d’assajos històrics de la comarca; una habilitat enginyosa per mostrar els trets essencials dels personatges que retrata; i un llenguatge d’època que introdueix el lector dins del temps i l’ambient que explica.

El ball narratiu és dansat per personatges que saben marcar el ritme en cada moment. I són prou diferents per harmonitzar melodies de tota mena. Entre els protagonismes hi podem trobar de carlins a anarquistes, algun lerrouxista, jornalers de tota mena, a més d’esquirols i maçons. També hi ha representació de la Guàrdia Civil, el sometent i pistolers. No hi falten els que tallen el bacallà: els senyors de tota la vida, capellans, metges, jutges i notaris. I, baixant, ens trobem amb la lluita entre menjaciris i menjacapellans i també entre escanyapobres i revoltosos.

Tampoc no hi podien mancar els escenaris de l’època: les societats obreres, els cafès dels senyors i les cases de barrets, únic punt de trobada que igualava tots els personatges.

Un còctel que s’acaba de formar gràcies a un llenguatge sense eufemismes, pel broc gros, com s’estilava a l’època, amb diàlegs directes que descrivien ambients i personatges amb precisió i sornegueria. Una prosa que s’endinsa en els batibulls de l’època. I si bé la història de cada personatge i la global destil·len alè de tristesa i a vegades de dolor, el relat deixa somriures i fins i tot rialles amb escreix. Un plaer de lectura.

«Qatar: l’encís de la xeica i el fanatisme del xeic». Ignasi Aragay parla de Qatar i de «Qatar. El país més ric del món», de Món Sanromà [diari Ara]

Font: Diari Ara / Ignasi Aragay

La xeica Mozah Bint Nasser al-Missned, una de les tres esposes de l’emir de Qatar, acaba de comprar el quadre més car de la història en subhasta a Nova York per 106 milions d’euros, un tríptic de Francis Bacon sobre Lucien Freud. Ella és la cara amable del país més ric del món, un règim musulmà dictatorial on algú com Bacon, si fos ciutadà qatarià, tindria molts punts per acabar condemnat a mort. Com a estranger, la seva tendència sexual l’hauria portat probablement en algun moment a triar entre un càstig a base d’assots, pagar una multa o ser expulsat del país. Aquesta setmana també s’ha conegut un informe d’Amnistia Internacional que denuncia el tracte esclavista de molts dels treballadors que estan construint estadis per al Campionat del Món de futbol del 2022.

FDB25QatarPer entendre què passa a l’emirat àrab que patrocina el Barça, per saber com hi sobreviu un homosexual o com hi malviu un treballador immigrant, val la pena llegir Qatar. [El país més ric del món] (Edicions de 1984), una interessantíssima panoràmica escrita pel periodista Món Sanromà, que hi va residir entre els anys 2009 i 2011. Al marge de la seva experiència personal, el text, molt a l’estil del nou periodisme de dades, està a bastament documentat. És gairebé telegràfic. Les dades i els fets parlen per si sols. A l’autor no li cal carregar les tintes en l’adjectivació.

I quines són les dades i els fets rellevants? Doncs que aquest país, independent des del 1971 (abans pertanyia als britànics), més petit que la província de Lleida i amb 1,7 milions d’habitants, és un paradís per a una minoria i un infern per a la gran majoria. Rere el glamur arquitectònic i la modernitat d’aparador, hi ha una societat vigilada per la llei de la xaria islàmica, desigual, racista, masclista i dictatorial. Rere la vistosa aposta per l’excel·lència a través de l’educació i la recerca, hi ha una població autòctona gens meritocràtica, acostumada a treballar poc o gens i a ser servida. Qatar és un laboratori del capitalisme financer descarnat i corrupte, creuat amb el radicalisme religiós encarnat pel xeic d’origen egipci, amic dels Germans Musulmans i protegit de l’emir, Yusuf al-Qaradaui, algú que ha arribat a afirmar: “A través de la història, Al·là s’ha imposat als jueus, a qui va castigar per la seva corrupció. L’últim càstig el va portar a terme Hitler […]. Va aconseguir posar-los al seu lloc”.