Geogràficament parlant, el punt mig entre Sant Boi de Llobregat i Parets del Vallès o Sant Andreu SEGUR QUE NO ÉS la vila de Gràcia. Però ens ho inventem.
DIMARTS 4 DE FEBRER, A LES 19.30, A LA LLIBRERIA TAIFA (C/Verdi, 12, Barcelona), GRAN PRESENTACIÓ DE MARS DEL CARIB, AMB KIKO AMAT i SERGI PONS CODINA!
–> I AQUEST DIUMENGE, A VIA LLIBRE, SÚPER ENTREVISTA A SERGI PONS CODINA AMB PAISATGES DE SANT ANDREU DE FONS. <–
Font: El 9 Nou / Teresa Terradas
Sergi Pons Codina, veí de Parets de 34 anys, s’ha estrenat com a novel·lista amb Mars del Carib, que acaba de publicar Edicions de 1984. L’autor reconeix que, tot i que ha llegit sempre molt, no havia escrit mai res fins als 32 anys, quan va començar aquesta novel·la. A partir d’aquell moment ja no va parar i ara ja té un altre llibre en marxa, que no té res a veure amb aquesta història, que té com escenari un bar de mala mort, un autèntic tuguri anomenat Mars del Carib al barri de Sant Andreu de Barcelona. Els seus clients són una fauna de personatges abocats al vici constant en què no hi falta mai l’speed i l’alcohol. Des de l’editorial no dubten a definir-la com “una novel·la directa com un cop de puny, reactiva, insolent, veloç, còmica i descarada”.
Primera obra escrita i la publica una editorial com Edicions de 1984.
Sí, quan vaig acabar d’escriure el llibre en vaig fer moltes còpies i les vaig enviar a diferents editorials, després de descartar-ne algunes. Al cap de quatre mesos em va contestar Edicions de 1984. Ens vam reunir i ja vam quedar de tirar-ho endavant. I aquí estem. Estic content, és com un reconeixement al que estàs fent.
Què el va portar a escriure Mars del Carib?
Doncs no sé ben bé quina part d’ego hi ha, quina correspon a la necessitat d’expressar-te i crear, o a la d’explicar una història.
Una història que té molt o poc a veure amb la seva vida?
Tot i que no és estrictament autobiogràfica, la història sí que té una part de cosa viscuda. Quan et planteges escriure te’n vas de seguida a explicar alguna cosa que coneixes, que et toca de prop. Però arriba un moment en què la història se te’n va de les mans. La mateixa història et marca el ritme, els temps. Potser ja no segueixes aquell camí que t’havies traçat i et vas desviant. El que et pensaves que seria una història autobiogràfica, comença a canviar i agafa el seu propi camí.
Així, res a veure amb el Biel, el narrador i un dels protagonistes de Mar del Carib.
No, potser una petita part, però molt poc. Amb tots els personatges, encara que estiguin als antípodes del que ets tu, t’hi identifiques una miqueta. Hi ha unes emocions, uns sentiments… En aquest sentit sí, però en res més… Al final, després de tant de temps d’estar amb ells, són uns personatges que m’estimo molt.
I uns personatges que viuen al límit constantment, fora de qualsevol convenció o regla. Al final, són uns derrotats?
No, més que derrotats són inadaptats, els podem identificar més amb un sentiment de frustració. Però no derrotats, perquè la novel·la és molt optimista, tota l’estona s’ho estan passant bé. Viuen al límit, no volen canviar la vida ni participar-hi, no l’entenen ni la volen entendre.
I per què aquests i no uns altres?
Prefereixo mil vegades més uns personatges perdedors, patètics, i no uns que tinguin una finalitat concreta. Els de Mar del Carib es droguen i beuen fins al límit, parlen malament… Davant aquest panorama, potser algú s’esperaria un final una mica tràgic, amb una dosi de moralina… Però no, no ho he volgut fer de cap manera, em semblaria absolutament hipòcrita. He optat per un final obert, i no passa res. Al capdavall són retalls de vida.
El barri de Sant Andreu de Barcelona com a escenari, per algun motiu concret?
Jo sóc de Parets, però als 17 i 18 anys vaig anar molt pel barri de Sant Andreu, on tenia una colla. Per tant, vaig escollir aquest escenari per un tema funcional, perquè és més fàcil escriure d’un lloc que coneixes millor, i per un tema sentimental.
I d’un barri concret a temes universals i actuals: la crisi, el funcionament de la justícia, l’especulació immobiliària…
Sí, per explicar el tema del món immobiliari, i del que ha passat a nivell econòmic i social en aquest país, per exemple, m’anava molt bé posar-hi una immobiliària. De fet, la història, que ha de ser sempre honesta, et marca el final. Pots tenir una idea brillant, però a vegades no la pots incloure perquè no lliga amb la història. El tema de la immobiliària, en canvi, em lligava molt bé.
Tot plegat explicat en un llenguatge molt directe, planer, sense gaires floritures.
Sí, és un llenguatge absolutament buscat. Torna a estar lligat amb el fet que la història et marca el ritme. Has de ser sempre conseqüent, per això utilitzo frases curtes i exposo les idees d’una forma clara i directa. El llenguatge ha d’estar en consonància amb tot això, i si s’ha de dir polla diré polla i no titola o penis. Si tinc dues paraules amb el mateix sentit sempre escolliré la del llenguatge més col·loquial.
Segueix algun mètode a l’hora d’escriure?
No tinc cap mètode ni ritual. El que tinc són tres fills, i per tant depèn sempre de molts factors que no puc dominar. El fet d’escriure el tinc molt subordinat a la resta. De moment no em dóna de menjar i crec que ara tampoc em canviarà gaire la vida.
Li va costar d’escriure la novel·la?
Costar no, vaig gaudir molt. M’ho passava pipa. Suposo que quan escrius la primera obra et passa això, no tens cap responsabilitat, escrius, t’ho passes bé i després ja es veurà. Ara que ja estic escrivint una segona obra, que no té res a veure amb aquesta, i potser notaré una mica més el pes de la responsabilitat.
En Danny, un dels personatges protagonistes de La torre mestra, és addicte a les ratlletes. ¿De coca? No tant com a les ratlletes de la cobertura del seu mòbil. La falta de cobertura, per a en Danny, és sinònim d’infelicitat. És per això que no ens ha d’estranyar que emprengui el seu viatge al castell plantat al cul del món amb una antena parabòlica a la motxilla.
No en va, Ricard Ruíz Garzón va qualificar La torre mestra com «una obra que juga al realisme amb fantasmes, a la feudalització d’internet, al silenci de la hipercomunicació.»
.
La torre mestra (The Keep), va ser publicada als Estats Units l’any 2006. Ignorem si als Estats Units la xarxa social Twitter ja havia esdevingut una necessitat de primer ordre per a tanta gent, però l’any 2012, tant allà com aquí, Twitter ha esdevingut per a molts un instrument ineludible. L’any 2012, Jennifer Egan —que sempre ha confessat poca tolerància als estris tecnològics— va publicar un relat exclusivament pensat per ser retransmès via Twitter. Durant el mes de maig de 2012, The Black Box va ser tuitejat pel Twitter de The New Yorker.
A partir d’aquest dijous, Edicions de 1984 el tuitejarà en català en traducció de Laura Baena. Cada matí, i fins que s’acabi el relat, tuitejarem una part de La caixa negra, tuit a tuit, procurant no ocupar una franja de temps massa llarga. Després, a la tarda o al vespre, els recopilarem mitjançant Storify, de manera que podreu llegir el relat una mica més compilat.
Us recordem que el nostre Twitter és @Edicions1984, i aquest el nostre Facebook, on també penjarem el relat.
Esperem que aquest experiment us agradi! I recordeu, a les llibreries trobareu La torre mestra, i si busqueu bé, El temps és un cabró. Els dos de Jennifer Egan!
Som-hi!
DIJOUS 30, A LES 20.00, a L’ESPAI POÈTIC DEL BAU HOUSE (Av. Jacquart, 1, Terrassa), ENRIC CASASSES recita el «T’HI SÉ»! (aquí una bona mostra, cortesia de Via Llibre)
Mars del Carib
Sergi Pons Codina
isbn 978-84-15835-23-3
Mirmanda, 119
286 pàgines
17,50 euros
A cada barri hi ha un tuguri amb el millor de cada casa. A la vila de Sant Andreu, passada la Meridiana, aquest forat es diu Mars del Carib, santuari per a petits delinqüents, paradís de felicitats artificials, l’escola de la vida per a en Blai i els seus amics. Que el destí que la vida reserva als habituals del Mars del Carib sigui la presó o el cementiri els importa menys que defensar els colors del Sant Andreu i viure al límit.
Qualsevol intent de posar seny, de lliurar-se a l’amor o a la feina —a la fàbrica, al magatzem—, topa amb la seva frontal desafecció per l’autoritat. El vici marca el camí, i tots els camins porten al bar. I passada la Meridiana, al cor de Sant Andreu, el bar es diu Mars del Carib.
Directa com un cop de puny, reactiva, insolent, veloç, còmica i descarada, Mars del Carib és una instantània entranyable i vital d’un submón que es resisteix a abaixar el cap, d’una generació que alça el puny no per fer cap revolució sinó per demanar una altra ronda.
Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib és la seva primera novel•la.
Font: La Vanguardia, Cultura/s / Kiko Amat
John Fante, potser ja ho saben, va ser un semimaleït escriptor americà de sang calenta italiana. Va viure del 1909 al 1983, i va publicar només sis novel·les, un parell de novellas i un llibre de contes. Charles Bukowski, el seu fan número u, el va salvar del complet ostracisme prologant la reedició de Pregúntale al polvo, i gràcies a ell llegim Fante avui. És una bona època per entrar en la seva obra: Edicions de 1984 treu dues de les seves novel·les –Plens de vida, del 1952, i La germandat del raïm, de 1977–i Anagrama completa el catàleg Fante amb El vino de la juventud, l’exhaustiva col·lecció de contes. Des que va aparèixer la primera traducció al català el 2012 he estat celebrant una mena d’eucaristia portàtil (una missa de guerra, si volen), portant la paraula de John arreu on fos necessària. A l’estil Pau de Tars, però sense la demència messiànica. En aquestes “classes magistrals” –pur autoritarisme docent brunyit d’infal·libilitat– he intentat resumir en vuit concisos punts el perquè de la meva passió per l’escriptura de l’autor de Los Angeles, així com la seva rellevància actual:
1. VERITAT: Més fanfarró que un vuit, Fante definia el seu estil com “La Veritat”. I afegia: “No vull dir realitat autobiogràfica. És una altra cosa. No sé com anomenar-la, però és diferent de l’autobiografia i alhora se li assembla molt”. Les novel·les de Fante són com confessions en primera persona. L’autor és el seu propi boc expiatori, encara que ficcionalitza el seu jo en àlter egos (Arturo Bandini, Henry Molise), evitant d’aquesta manera l’embelliment i la solemnitat que solen acompanyar les memòries. El nucli sempre enclou una veritat emocional (embolicada amb ficcions) i una dissecció de les mateixes tripes, i les seves protagonistes són monstruoses (i alhora fidels) caricatures de l’autor.
2. SENZILLESA: El “Déu personal” de Charles Bukowski era la senzillesa, una cosa que va aprendre de John Fante. L’estil del mestre és enganyosament senzill; diu més amb molt menys. L’autor retalla i comprimeix el seu llenguatge fins que assoleix una puresa colpidora i electritzant. La seva prosa és neta, utilitària i formal. És urgent, rítmica i sempre explica una història. Després de llegir Fante un novel·lista s’ha d’avergonyir dels propis excessos. Comparats amb ell tots escrivim llaunes vuitcentistes.
3. EMOCIÓ DESENCADENADA: Ho va dir el seu deixeble més cèlebre, Bukowski: “Vet aquí, per fi, un home que no s’espantava dels sentiments”. Fante sabia que no podies morir d’emoció, i la utilitzava sense pudor. Encara que, això sí, ben armat de contenció i disciplina, defugint sempre l’afectació o la cursileria.
4. HUMANITAT/COMPASSIÓ: “Per ser espiritual, primer has de ser mundà”, deia Nelson Algren. Fante escriu ple de comprensió cap al mal que fem, les nostres petites i grans faltes, les nostres misèries i entrebancs i vanitats i deliris. Arturo Bandini està ple de psicopatia histriònica, fàstic, inseguretat i culpa. Fante parla del món parlant d’ell, entén el món perquè s’entén a si mateix; i es perdona, perquè sap que som una maleïda calamitat amb potes.
5. DURESA: Els punts 3) i 4) mai no arribarien a bon port sense mala llet. Algren, de nou, afirmava que l’alienació respecte a la societat i una certa crueltat eren “tan essencials en literatura com en un atracament a mà armada”. No n’hi ha prou amb ser empàtic o sensible; un escriptor ha d’estar emprenyat. I escriure dur, no com una floreta campestre.
6. HUMOR: Fante és d’allò més divertit. El seu Bandini és un Basil Fawlty en versió macarroni, un hilarant i trist guillat. L’agressivitat-pasiva del pare a les dues novel·les traduïdes al català són un altre motiu comú de facècia lectora. Facècia malenconiosa, però tot i així.
7. FAMILIARITAT I FAMÍLIA: Un dels manaments del nostre ofici és “escriu sobre el que coneixes”. Fante només escrivia sobre Los Angeles, italoamericans, picapedrers com el seu pare i escriptors desnodrits com ell mateix. Ningú no ha parlat millor de pares, fills i sang. A El vino de la juventud: “Mi padre seguirá llenándome el vaso de vino y beberemos juntos, y siempre sentiremos ese parentesco que es un abismo que nadie de los dos puede salvar”.
8. FANTE: M’entusiasma ell. Que escrivís en calçotets. Que es barallés als bars.Que fos un buidaampolles susceptible i orgullós. M’agraden el seu individualisme de classe obrera, la seva formació autodidacta i la seva perpètua desconfiança cap a la universitat. D’acord, va ser un pèssim pare durant anys i dos dels seus fills van acabar patint horripilants trastorns alcohòlics i severes depressions… Però si el seu fill més notori (Donen Fante) l’ha perdonat, com no el podem perdonar els seus fans?
QUATRE FANTE-FANS
“L’escriptura de John Fante em va ensenyar a mostrar debilitat en públic. El seu heroi, Arturo Bandini, és un tipus defectuós, ple d’ego i obsessionat amb si mateix. Això era revolucionari en literatura. No hi havia fanfarroneries de mascle, com en Hemingway o Bukowski, sinó només un pobre infeliç que es creia rei. El treball de John Fante és senzill, potent i humà”.
Billy Childish, poeta, pintor i músic punk rock anglès
“Fante em va canviar la vida, no només literàriament. Bandini em va ensenyar a no prendre’m res seriosament, perquè res no és tan important, començant pel nostre ego d’escriptors. Descobrir-ho em va fer lliure. (…) Fante es va entossudir a escriure literatura del jo quan encara no tenia bona fama. Va ser un pioner”.
Laura Fernández, autora de ‘La chica zombie (Seix Barral).
“Llegir a Fante és entendre que l’humor és l’única forma d’intel·ligència lliure de presumpció, que la tendresa no sempre és cursi, que el genuí habita en la senzillesa i que el cinisme és tòxic. Que tot es redueix a saber caure; a petites redempcions, gestos nobles i brindis sincers”.
Miqui Otero, autor de ‘La cápsula del tiempo’ (Blackie Books)
“Fante és un prodigi d’eficàcia narrativa, va directe al moll de la trama i l’emoció, i per això és tan atractiu i perillós per a l’escriptor novell, que confon estil senzill amb ‘és senzill escriure així’. La patacada sol ser inevitable, perquè la veritat és que inventar Bandini és tan difícil com crear ‘La Colometa’”.
Martí Sales, poeta, músic (Els Surfin’ Sirles) i traductor de Fante
Durant els 30 anys que Edicions de 1984 celebra enguany, hem traduït al català autors italians de la talla de Claudio Magris, Dino Buzzati, Franco Vegliani, Tiziano Scarpa, Ignazio Silone, Massimo Lugli, entre d’altres.
Properament, el mes de febrer, publicarem El sopar de cendra, de Giordano Bruno, amb traducció d’Anna Casassas.
Edicions de 1984 vol fer extensiva l’alegria d’aquest guardó a tots els traductors que, amb el seu esforç, han ajudat a portar la literatura italiana a casa nostra.
Font: L’Avenç (número de desembre de 2013) / Vicenç Pagès Jordà
Què ho fa que ens decantem per un llibre o per un altre? En aquest cas, la resposta seria combinada: la fiabilitat d’una editorial, la intriga que desperta un títol, el record d’un llibre escrit pel traductor, la il·lustració de la coberta, que mostra un ninot gegant que potser dècades enrere va fer somriure un infant que a hores d’ara és cendra, si no és que envelleix en una residència d’avis de les que resulta difícil esbrinar si és millor viure-hi amb consciència o sense –o potser no viure-hi.
Vaig començar a llegir Deu de desembre sense saber res de l’autor ni del contingut. A continuació miraré de reproduir el meu procés de lectura.
El primer conte, La volta de la victòria, narra en poc més de vint pàgines tres monòlegs interiors: el d’una adolescent que és segrestada, el del violador que se la vol endur en una furgoneta, i el de l’adolescent que viu a la casa del costat, i que es debat entre l’impuls d’intervenir-hi i l’obediència a les múltiples prohibicions que ha rebut d’una família estricta. L’autor crea por, intriga i un final a l’altura de les expectatives. Branquillons resumeix la història d’un home a partir de la relació que manté amb un pal del jardí. Com que no arriba a dues pàgines, és lícit preguntar-se si a partir d’ara el llibre estarà compost de microrelats. Fa l’efecte que el tema central pot tornar a ser l’enfrontament entre l’individu i la família. En tot cas, el conte és d’antologia. El següent, Cadell, té unes vint pàgines, com el primer, i posa en contacte dues famílies prou diferents: en una, bones intencions; en l’altra, sordidesa. A diferència del que succeïa en el primer conte, la família més endreçada sembla preferible. En altres paraules, perdem la sensació d’estar llegint un al·legat contra la repressió dels infants.
Un salt qualitatiu. Fins aquí hem llegit tres textos dignes i recomanables, com tants altres que es publiquen cada dia arreu del món. Amb el conte següent, Fugida del capdaranya, es produeix un salt quantitatiu (és el més llarg fins ara) però sobretot qualitatiu. Som en un altre temps o un altre espai, on els presoners són utilitzats per experimentar-hi amb tot de substàncies que els alteren la consciència i el lliure albir. Després dels tres relats sobre famílies de suburbi, aquest esbós distòpic que encadena una trama hipnòtica viscuda en primera persona ens fa veure el llibre amb uns altres ulls i ens fa venir més ganes de continuar.
El següent relat, Exhortació, que no arriba a les deu pàgines, és un artefacte retòric que s’interna en la literatura laboral sobre «energia positiva» i sobre les conseqüències negatives que comporta en els qui no la practiquen. Es pot entendre com una aportació lateral al discurs repressiu, ara sustentat en tòpics New Age, i pot tenir una relació remota amb Fugida del capdaranya, tot i que també pot funcionar com a interludi. Al Roosten presenta el protagonista homònim en una subhasta de Famosos Locals per a la FOCRINSO (Fora el Crac Infantil amb un Somriure). El mínim que se’n pot dir és que conjuga en una vintena de pàgines una bona gamma de personatges grisos i una crueltat no menys excelsa. Dos adjectius podrien ser: artesanal i implacable. Ressonen els «hurres per pena», les «aclamacions per compassió», però tot és pel bé de la societat. Una vegada més, notem la capacitat de Saunders per ficar-se dins el cap d’un personatge estúpid i seguir-ne minuciosament l’evolució circular: les falses esperances, la imaginació estèril, els subterfugis puerils, la covardia sistemàtica.
Som gairebé a la meitat del llibre. Hem llegit sis relats que mereixerien una mitjana de notable. En cap moment hem tingut la temptació d’abandonar-lo, i no tenim cap dubte que Deu de desembre val el temps que li dediquem. Llavors comencem El diari de les noies Semplica. El protagonista no és gaire diferent de l’anterior, un pobre diable que somia el que no tindrà mai i ho sacrifica tot perquè la seva família disposi dels luxes que ignora que no es pot permetre. El monòleg interior s’ha transformat en un diari personal que permet accedir dia a dia a expectatives i transformacions transcrites amb minimalisme sintàctic. De mica en mica, entre tota la porqueria quotidiana i autocondescendent, sorgeix una sigla misteriosa, NS. Poc abans de l’aniversari d’una de les filles, l’atzar obsequia la família amb una suma de diners que permet assumir els costos d’alguns dels regals més desitjats, incloent-hi el que s’amaga rere la sigla. A hores d’ara el lector s’adona que estem ficats en una altra distòpia. Com si George Saunders s’hagués proposat incloure- hi tots els elements d’una novel·la, hi apareix –no pas en aquest ordre– la família, la mort, el misteri, la solució –parcial– i l’amenaça. En fi: seixanta pàgines que donen forma a un dels millors relats que he llegit en els últims anys.
Després de la meravella d’El diari de les noies Semplica, és previsible que en el terç final de llibre retornem al notable. A casa presenta en trenta pàgines la història d’una família que, de tan desestructurada, es torna destructora. Narrada en primera persona per un soldat que acaba de tornar de la guerra, serveix per recordar l’aliança entre misèria econòmica, misèria psicològica i misèria moral. Les matisacions que l’emparentaven amb Cheever han estat substituïdes per pinzellades agres a l’estil de Bukowski. Potser és un bon moment per citar-ne un paràgraf: «En aquell instant em vaig començar a sentir un beneit del cabàs, com si tota una colla de paios m’estiguessin immobilitzant perquè un d’ells se’m pogués acostar per ficar-me el seu puny de professional de l’autoajuda pel cul mentre m’explicava que allò d’empalar-me amb el puny no ho havia escollit pas ell i que, ja que ens fèiem confidències, li generava càrrecs de consciència!» El relat següent, El meu mal tràngol cavalleresc és el més fluix del recull: deu pàgines sobre abusos laborals en un parc temàtic als quals s’afegeixen drogues institucionals, com si l’autor busqués un pastitx entre Fugida de capdaranya i Terra de caimans, la recent novel·la de Karen Russell. L’últim relat és el que dóna títol al recull. Hi tornem a trobar imaginació abundant, innocència perillosa, problemes de salut. És un bon relat, però queda molt per sota d’El diari de les noies Semplica.
Pietat i imaginació. Si mirem enrere, veurem el llibre com una serralada considerable, irregular dins unes altures considerables, amb dos cims que destaquen del territori circumdant. La sensació que predomina no difereix gaire de la que sentim després de veure un recull de fotografies de Diane Arbus: personatges anòmals, de vegades monstruosos, però alhora més humans –potser més feliços– que els que ens topem pel carrer. George Saunders sap trobar bellesa en el fracàs. Seria injust titllar-lo d’irònic, ja que els retrats són fets amb respecte: en sentim més proclius a compadir els seus personatges que no pas a riure-nos-en. El tractament de les zones fosques recorda l’anomenat «realisme brut» dels anys setanta i vuitanta, però Saunders escriu més bé, té més pietat i més imaginació, que potser són una mica el mateix. Més que fer-nos riure o fer pensar, ens situa davant un mirall que deforma la nostra imatge.
Segons la contracoberta, George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, el 1958. És autor d’uns quants llibres de relats, alguns dels quals han aparegut a The New Yorker i Harper’s Magazine. La traducció de Yannick Garcia, que inclou termes com ups, ual·la, pèmpins i merdufla, no l’ha perjudicat gens.
La història d’un home atrapat primer per la misèria, després per la guerra i finalment per la pau.
La història d’un país, d’una vida i d’una traïció.
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Traducció de Josep Alemany
isbn 978-84-15835-22-6
Mirmanda, 118
314 pàgines
19,50 euros
«Ara que s’ha descobert tot, els altres parlaran per mi. L’IRA, els anglesos, la família, els coneguts, alguns periodistes que no he vist mai. N’hi haurà que s’atreviran a explicar-vos per què i com he traït. Potser s’escriuran llibres sobre mi. […] No feu cas del que diguin. No us fieu dels meus enemics, i encara menys dels meus amics. Eviteu els qui pretenguin haver-me conegut. Ningú no ha estat mai dins la meva pell. Ningú. Si ara parlo, ho faig perquè sóc l’únic que pot dir la veritat. Perquè, després de mi, espero el silenci.»
Aquesta extraordinària novel•la, guanyadora del Gran Premi de Novel•la de l’Acadèmia Francesa 2011, escrita en un to directe i personalíssim, ens parla d’un tema sensible: les circumstàncies d’extrema duresa que van haver de viure durant anys els independentistes irlandesos de Belfast. Retorn a Killybegs és la història d’un traïdor a la seva comunitat, però també el relat del balanç d’una vida que retorna als orígens. L’estil directe i sense concessions al sentimentalisme, aferrat sempre a la veritat per dura que aquesta sigui, i una història d’una potència que fa estralls, fan que la lectura d’aquesta novel•la esdevingui urgent, poderosa, inajornable. Difícil, per no dir impossible, deixar-la per a demà.
Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser durant molt de temps periodista al diari Libération abans d’incorporar-se a Le Canard enchaîné. Amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el 1988 va guanyar el premi Albert Londres. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquem Une promesse (2006, premi Médicis), Mon traître (2008) i Le quatrième mur (2013, premi Goncourt dels Instituts).
Història d’una novel·la
L’any 1988, Sorj Chalandon, periodista aleshores del Libération, va rebre el premi Albert Londres per la seva cobertura del conflicte d’Irlanda del Nord. Tenia 35 anys. Arran d’aquella sèrie d’articles i reportatges, va fer d’Irlanda el país del seu cor i de la seva lluita, fins a fer amistat amb certs caps de l’estat major de l’IRA, com Denis Donaldson, qui el 2005 va confessar haver estat vint anys actuant com a espia dels serveis secrets britànics. El seu amic, el seu mentor, era un traïdor a la causa. Un any més tard, Donaldson va ser assassinat per membres dissidents de l’IRA que no acceptaven el curs del procés de pau. Tot això va tenir un gran impacte en Chalandon. Retorn a Killybegs és la història novel•lada de la injustícia i la resistència, d’una lluita ferotge i cruel, la història de la misèria dels carrers catòlics de Belfast, de les clavegueres de l’Estat i de les ombres de la clandestinitat i, finalment, dels dolorosos però necessaris sacrificis que menen a la pau. I la història d’una amistat. I d’una traïció.
Explicar la vida de Denis Donaldson és feina del Chalandon periodista. Imaginar i comprendre la vida d’un heroi i d’un traïdor al mateix temps, donar-li una segona vida de ficció sota el nom de Tyrone Meeham, fan de Chalandon un gran escriptor.
Font: Columna de paper / Voro Vendrell
Cada dia em costa més acostar-me a València. Tinc molt bones amistats en aquest poble, però sempre he preferit que siguen elles les que vinguen a visitar-me. Només hi vaig quan no puc fugir. La presentació d’un llibre d’un amic és sempre un bon motiu. L’última eixida va ser a Octubre, a la Plaça del llibre, per assistir al naixement de la nova col·lecció Onada Educació, una nova iniciativa editorial per aportar lectures amenes i de qualitat a tots els cicles de l’ensenyament. I l’obra que inaugura aquesta iniciativa és justament Després del silenci d’Enric Lluc, una novel·la que va de secrets familiars, que el protagonista, Joan Queralt, intenta descobrir. No us puc dir més de la història, perquè, en arribar a casa, la meua dona s’apropià del llibre i no m’ha deixat ni fullejar-lo. Hauré d’esperar que l’acabe.
La Fortuna, però, va voler recompensar-me, perquè, com a deessa que és, sabia què passaria amb el llibre de Lluc. I va voler que em trobara el vell amic Octavi Monsonís que signava exemplars de la seua primera novel·la Carrer de pas (Edicions de 1984). I com feia molt de temps que no el veia, em vaig acostar i em signà un exemplar. Un exemplar que he començat a llegir i que, des de casa, em fa passejar per la València de la cara bruta: els caixers i els ponts com a dormitoris, els jardins esquifits, la humitat llefiscosa dels carrers del barri vell, les males olors…
Tot això acompanyat d’un captaire desconegut que, després d’un atac d’amnèsia, es veu abocat a la mendicitat i a rodar perdut per la ciutat. També, però, puc assistir a missa en la Seu i visitar els pisos luxosos de la ciutat agafat de la mà de Bernadí Taverner i la seua mare. Bernadí pertany a una família aristocràtica i té la mateixa edat que el captaire desconegut i es troba també en una situació molt delicada de la seua vida. La dona l’ha abandonat i, com el captaire, s’ha quedat desorientat, perdut. En definitiva que passege per la ciutat, ara amb un i ara amb l’altre, compartint la soledat que els uneix. De passada, em tope amb altres personatges que deambulen pels carrers: captaires violents, feixistes que els agrada botar foc als dèbils, una mestra jubilada, un cosí de Taverner que ho vol vendre tot i escapar-se per tirar-se de cap a la bona vida, uns estudiants alternatius… I tot des del punt de vista d’un narrador que Enric Iborra anomena intrusiu i que li agrada jugar-hi: entra en la trama, intervé, dóna opinió… En definitiva: bona companyia per fer un volt per la ciutat de València, autèntica protagonista de la novel·la.
Levante, 23 de desembre de 2013
El blog d'Edicions de 1984 