DIMARTS 4F: Presentació de «Mars del Carib» a la Vila de Gràcia. Quan Kiko Amat va trobar Sergi Pons Codina

Geogràficament parlant, el punt mig entre Sant Boi de Llobregat i Parets del Vallès o Sant Andreu SEGUR QUE NO ÉS la vila de Gràcia. Però ens ho inventem.

DIMARTS 4 DE FEBRER, A LES 19.30, A LA LLIBRERIA TAIFA (C/Verdi, 12, Barcelona), GRAN PRESENTACIÓ DE MARS DEL CARIB, AMB KIKO AMAT i SERGI PONS CODINA!

MarsTaifa–> I AQUEST DIUMENGE, A VIA LLIBRE, SÚPER ENTREVISTA A SERGI PONS CODINA AMB PAISATGES DE SANT ANDREU DE FONS. <–

Teresa Terradas entrevista Sergi Pons Codina, autor de «Mars del Carib» [El 9 Nou]

Font: El 9 Nou / Teresa Terradas

Sergi Pons Codina, veí de Parets de 34 anys, s’ha estrenat com a novel·lista amb Mars del Carib, que acaba de publicar Edicions de 1984. L’autor reconeix que, tot i que ha llegit sempre molt, no havia escrit mai res fins als 32 anys, quan va començar aquesta novel·la. A partir d’aquell moment ja no va parar i ara ja té un altre llibre en marxa, que no té res a veure amb aquesta història, que té com escenari un bar de mala mort, un autèntic tuguri anomenat Mars del Carib al barri de Sant Andreu de Barcelona. Els seus clients són una fauna de personatges abocats al vici constant en què no hi falta mai l’speed i l’alcohol. Des de l’editorial no dubten a definir-la com “una novel·la directa com un cop de puny, reactiva, insolent, veloç, còmica i descarada”.

FM119MarsCarib

Primera obra escrita i la publica una editorial com Edicions de 1984.
Sí, quan vaig acabar d’escriure el llibre en vaig fer moltes còpies i les vaig enviar a diferents editorials, després de descartar-ne algunes. Al cap de quatre mesos em va contestar Edicions de 1984. Ens vam reunir i ja vam quedar de tirar-ho endavant. I aquí estem. Estic content, és com un reconeixement al que estàs fent.

Què el va portar a escriure Mars del Carib?
Doncs no sé ben bé quina part d’ego hi ha, quina correspon a la necessitat d’expressar-te i crear, o a la d’explicar una història.

Una història que té molt o poc a veure amb la seva vida?
Tot i que no és estrictament autobiogràfica, la història sí que té una part de cosa viscuda. Quan et planteges escriure te’n vas de seguida a explicar alguna cosa que coneixes, que et toca de prop. Però arriba un moment en què la història se te’n va de les mans. La mateixa història et marca el ritme, els temps. Potser ja no segueixes aquell camí que t’havies traçat i et vas desviant. El que et pensaves que seria una història autobiogràfica, comença a canviar i agafa el seu propi camí.

Així, res a veure amb el Biel, el narrador i un dels protagonistes de Mar del Carib.
No, potser una petita part, però molt poc. Amb tots els personatges, encara que estiguin als antípodes del que ets tu, t’hi identifiques una miqueta. Hi ha unes emocions, uns sentiments… En aquest sentit sí, però en res més… Al final, després de tant de temps d’estar amb ells, són uns personatges que m’estimo molt.

I uns personatges que viuen al límit constantment, fora de qualsevol convenció o regla. Al final, són uns derrotats?
No, més que derrotats són inadaptats, els podem identificar més amb un sentiment de frustració. Però no derrotats, perquè la novel·la és molt optimista, tota l’estona s’ho estan passant bé. Viuen al límit, no volen canviar la vida ni participar-hi, no l’entenen ni la volen entendre.

I per què aquests i no uns altres?
Prefereixo mil vegades més uns personatges perdedors, patètics, i no uns que tinguin una finalitat concreta. Els de Mar del Carib es droguen i beuen fins al límit, parlen malament… Davant aquest panorama, potser algú s’esperaria un final una mica tràgic, amb una dosi de moralina… Però no, no ho he volgut fer de cap manera, em semblaria absolutament hipòcrita. He optat per un final obert, i no passa res. Al capdavall són retalls de vida.

El barri de Sant Andreu de Barcelona com a escenari, per algun motiu concret?
Jo sóc de Parets, però als 17 i 18 anys vaig anar molt pel barri de Sant Andreu, on tenia una colla. Per tant, vaig escollir aquest escenari per un tema funcional, perquè és més fàcil escriure d’un lloc que coneixes millor, i per un tema sentimental.

I d’un barri concret a temes universals i actuals: la crisi, el funcionament de la justícia, l’especulació immobiliària…
Sí, per explicar el tema del món immobiliari, i del que ha passat a nivell econòmic i social en aquest país, per exemple, m’anava molt bé posar-hi una immobiliària. De fet, la història, que ha de ser sempre honesta, et marca el final. Pots tenir una idea brillant, però a vegades no la pots incloure perquè no lliga amb la història. El tema de la immobiliària, en canvi, em lligava molt bé.

Tot plegat explicat en un llenguatge molt directe, planer, sense gaires floritures.
Sí, és un llenguatge absolutament buscat. Torna a estar lligat amb el fet que la història et marca el ritme. Has de ser sempre conseqüent, per això utilitzo frases curtes i exposo les idees d’una forma clara i directa. El llenguatge ha d’estar en consonància amb tot això, i si s’ha de dir polla diré polla i no titola o penis. Si tinc dues paraules amb el mateix sentit sempre escolliré la del llenguatge més col·loquial.

Segueix algun mètode a l’hora d’escriure?
No tinc cap mètode ni ritual. El que tinc són tres fills, i per tant depèn sempre de molts factors que no puc dominar. El fet d’escriure el tinc molt subordinat a la resta. De moment no em dóna de menjar i crec que ara tampoc em canviarà gaire la vida.

Li va costar d’escriure la novel·la?
Costar no, vaig gaudir molt. M’ho passava pipa. Suposo que quan escrius la primera obra et passa això, no tens cap responsabilitat, escrius, t’ho passes bé i després ja es veurà. Ara que ja estic escrivint una segona obra, que no té res a veure amb aquesta, i potser notaré una mica més el pes de la responsabilitat.

A partir de dijous, Edicions de 1984 tuitejarà un relat de Jennifer Egan. Carregueu les bateries!

FM116LatorremestraEn Danny, un dels personatges protagonistes de La torre mestra, és addicte a les ratlletes. ¿De coca? No tant com a les ratlletes de la cobertura del seu mòbil. La falta de cobertura, per a en Danny, és sinònim d’infelicitat. És per això que no ens ha d’estranyar que emprengui el seu viatge al castell plantat al cul del món amb una antena parabòlica a la motxilla.

No en va, Ricard Ruíz Garzón va qualificar La torre mestra com «una obra que juga al realisme amb fantasmes, a la feudalització d’internet, al silenci de la hipercomunicació.»

.

Twitter_Logo_Volt1La torre mestra (The Keep), va ser publicada als Estats Units l’any 2006. Ignorem si als Estats Units la xarxa social Twitter ja havia esdevingut una necessitat de primer ordre per a tanta gent, però l’any 2012, tant allà com aquí, Twitter ha esdevingut per a molts un instrument ineludible. L’any 2012, Jennifer Egan —que sempre ha confessat poca tolerància als estris tecnològics— va publicar un relat exclusivament pensat per ser retransmès via Twitter. Durant el mes de maig de 2012, The Black Box va ser tuitejat pel Twitter de The New Yorker.

A partir d’aquest dijous, Edicions de 1984 el tuitejarà en català en traducció de Laura Baena. Cada matí, i fins que s’acabi el relat, tuitejarem una part de La caixa negra, tuit a tuit, procurant no ocupar una franja de temps massa llarga. Després, a la tarda o al vespre, els recopilarem mitjançant Storify, de manera que podreu llegir el relat una mica més compilat.

Us recordem que el nostre Twitter és @Edicions1984, i aquest el nostre Facebook, on també penjarem el relat.

Esperem que aquest experiment us agradi! I recordeu, a les llibreries trobareu La torre mestra, i si busqueu bé, El temps és un cabró. Els dos de Jennifer Egan!

Som-hi!

«Mars del Carib», de Sergi Pons Codina

FM119MarsCaribMars del Carib
Sergi Pons Codina
isbn 978-84-15835-23-3
Mirmanda, 119
286 pàgines
17,50 euros

A cada barri hi ha un tuguri amb el millor de cada casa. A la vila de Sant Andreu, passada la Meridiana, aquest forat es diu Mars del Carib, santuari per a petits delinqüents, paradís de felicitats artificials, l’escola de la vida per a en Blai i els seus amics. Que el destí que la vida reserva als habituals del Mars del Carib sigui la presó o el cementiri els importa menys que defensar els colors del Sant Andreu i viure al límit.

Qualsevol intent de posar seny, de lliurar-se a l’amor o a la feina —a la fàbrica, al magatzem—, topa amb la seva frontal desafecció per l’autoritat. El vici marca el camí, i tots els camins porten al bar. I passada la Meridiana, al cor de Sant Andreu, el bar es diu Mars del Carib.

Directa com un cop de puny, reactiva, insolent, veloç, còmica i descarada, Mars del Carib és una instantània entranyable i vital d’un submón que es resisteix a abaixar el cap, d’una generació que alça el puny no per fer cap revolució sinó per demanar una altra ronda.

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib és la seva primera novel•la.

«John Fante, el Revelador». Kiko Amat ens regala una classe magistral sobre John Fante [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: La Vanguardia, Cultura/s / Kiko Amat

fantesJohn Fante, potser ja ho saben, va ser un semimaleït escriptor americà de sang calenta italiana. Va viure del 1909 al 1983, i va publicar només sis novel·les, un parell de novellas i un llibre de contes. Charles Bukowski, el seu fan número u, el va salvar del complet ostracisme prologant la reedició de Pregúntale al polvo, i gràcies a ell llegim Fante avui. És una bona època per entrar en la seva obra: Edicions de 1984 treu dues de les seves novel·les –Plens de vida, del 1952, i La germandat del raïm, de 1977–i Anagrama completa el catàleg Fante amb El vino de la juventud, l’exhaustiva col·lecció de contes. Des que va aparèixer la primera traducció al català el 2012 he estat celebrant una mena d’eucaristia portàtil (una missa de guerra, si volen), portant la paraula de John arreu on fos necessària. A l’estil Pau de Tars, però sense la demència messiànica. En aquestes “classes magistrals” –pur autoritarisme docent brunyit d’infal·libilitat– he intentat resumir en vuit concisos punts el perquè de la meva passió per l’escriptura de l’autor de Los Angeles, així com la seva rellevància actual:

1. VERITAT: Més fanfarró que un vuit, Fante definia el seu estil com “La Veritat”. I afegia: “No vull dir realitat autobiogràfica. És una altra cosa. No sé com anomenar-la, però és diferent de l’autobiografia i alhora se li assembla molt”. Les novel·les de Fante són com confessions en primera persona. L’autor és el seu propi boc expiatori, encara que ficcionalitza el seu jo en àlter egos (Arturo Bandini, Henry Molise), evitant d’aquesta manera l’embelliment i la solemnitat que solen acompanyar les memòries. El nucli sempre enclou una veritat emocional (embolicada amb ficcions) i una dissecció de les mateixes tripes, i les seves protagonistes són monstruoses (i alhora fidels) caricatures de l’autor.

2. SENZILLESA: El “Déu personal” de Charles Bukowski era la senzillesa, una cosa que va aprendre de John Fante. L’estil del mestre és enganyosament senzill; diu més amb molt menys. L’autor retalla i comprimeix el seu llenguatge fins que assoleix una puresa colpidora i electritzant. La seva prosa és neta, utilitària i formal. És urgent, rítmica i sempre explica una història. Després de llegir Fante un novel·lista s’ha d’avergonyir dels propis excessos. Comparats amb ell tots escrivim llaunes vuitcentistes.

3. EMOCIÓ DESENCADENADA: Ho va dir el seu deixeble més cèlebre, Bukowski: “Vet aquí, per fi, un home que no s’espantava dels sentiments”. Fante sabia que no podies morir d’emoció, i la utilitzava sense pudor. Encara que, això sí, ben armat de contenció i disciplina, defugint sempre l’afectació o la cursileria.

4. HUMANITAT/COMPASSIÓ: “Per ser espiritual, primer has de ser mundà”, deia Nelson Algren. Fante escriu ple de comprensió cap al mal que fem, les nostres petites i grans faltes, les nostres misèries i entrebancs i vanitats i deliris. Arturo Bandini està ple de psicopatia histriònica, fàstic, inseguretat i culpa. Fante parla del món parlant d’ell, entén el món perquè s’entén a si mateix; i es perdona, perquè sap que som una maleïda calamitat amb potes.

5. DURESA: Els punts 3) i 4) mai no arribarien a bon port sense mala llet. Algren, de nou, afirmava que l’alienació respecte a la societat i una certa crueltat eren “tan essencials en literatura com en un atracament a mà armada”. No n’hi ha prou amb ser empàtic o sensible; un escriptor ha d’estar emprenyat. I escriure dur, no com una floreta campestre.

6. HUMOR: Fante és d’allò més divertit. El seu Bandini és un Basil Fawlty en versió macarroni, un hilarant i trist guillat. L’agressivitat-pasiva del pare a les dues novel·les traduïdes al català són un altre motiu comú de facècia lectora. Facècia malenconiosa, però tot i així.

7. FAMILIARITAT I FAMÍLIA: Un dels manaments del nostre ofici és “escriu sobre el que coneixes”. Fante només escrivia sobre Los Angeles, italoamericans, picapedrers com el seu pare i escriptors desnodrits com ell mateix. Ningú no ha parlat millor de pares, fills i sang. A El vino de la juventud: “Mi padre seguirá llenándome el vaso de vino y beberemos juntos, y siempre sentiremos ese parentesco que es un abismo que nadie de los dos puede salvar”.

8. FANTE: M’entusiasma ell. Que escrivís en calçotets. Que es barallés als bars.Que fos un buidaampolles susceptible i orgullós. M’agraden el seu individualisme de classe obrera, la seva formació autodidacta i la seva perpètua desconfiança cap a la universitat. D’acord, va ser un pèssim pare durant anys i dos dels seus fills van acabar patint horripilants trastorns alcohòlics i severes depressions… Però si el seu fill més notori (Donen Fante) l’ha perdonat, com no el podem perdonar els seus fans?

QUATRE FANTE-FANS

“L’escriptura de John Fante em va ensenyar a mostrar debilitat en públic. El seu heroi, Arturo Bandini, és un tipus defectuós, ple d’ego i obsessionat amb si mateix. Això era revolucionari en literatura. No hi havia fanfarroneries de mascle, com en Hemingway o Bukowski, sinó només un pobre infeliç que es creia rei. El treball de John Fante és senzill, potent i humà”.
Billy Childish, poeta, pintor i músic punk rock anglès

“Fante em va canviar la vida, no només literàriament. Bandini em va ensenyar a no prendre’m res seriosament, perquè res no és tan important, començant pel nostre ego d’escriptors. Descobrir-ho em va fer lliure. (…) Fante es va entossudir a escriure literatura del jo quan encara no tenia bona fama. Va ser un pioner”.
Laura Fernández, autora de ‘La chica zombie (Seix Barral).

“Llegir a Fante és entendre que l’humor és l’única forma d’intel·ligència lliure de presumpció, que la tendresa no sempre és cursi, que el genuí habita en la senzillesa i que el cinisme és tòxic. Que tot es redueix a saber caure; a petites redempcions, gestos nobles i brindis sincers”.
Miqui Otero, autor de ‘La cápsula del tiempo’ (Blackie Books)

“Fante és un prodigi d’eficàcia narrativa, va directe al moll de la trama i l’emoció, i per això és tan atractiu i perillós per a l’escriptor novell, que confon estil senzill amb ‘és senzill escriure així’. La patacada sol ser inevitable, perquè la veritat és que inventar Bandini és tan difícil com crear ‘La Colometa’”.
Martí Sales, poeta, músic (Els Surfin’ Sirles) i traductor de Fante

Edicions de 1984, Premio Nazionale per la Traduzione!

Ens plau informar-vos que Edicions de 1984

acaba de rebre el
«
Premio Nazionale per la Traduzione» 2013,
que atorga el Ministeri de Cultura Italià.


Durant els 30 anys que Edicions de 1984 celebra enguany, hem traduït al català autors italians de la talla de Claudio Magris, Dino Buzzati, Franco Vegliani, Tiziano Scarpa, Ignazio Silone, Massimo Lugli, entre d’altres.

Properament, el mes de febrer, publicarem El sopar de cendra, de Giordano Bruno, amb traducció d’Anna Casassas.

Edicions de 1984 vol fer extensiva l’alegria d’aquest guardó a tots els traductors que, amb el seu esforç, han ajudat a portar la literatura italiana a casa nostra.