«Saunders, no Sanders». Pere Guixà parla de «Deu de desembre», de George Saunders, al Cultura/s [La Vanguardia]

Com que els llibres no caduquen amb l’entrada d’un nou any, us deixem amb la darrera de les ressenyes de l’any 13, dedicada a Deu de desembre, de George Saunders, i apareguda al Cultura/s de La Vanguardia.

Font: Cultura/s, La Vanguardia / Pere Guixà

Deudedesembre175

George Saunders (Texas, 1958) escriu amb una imaginació torrencial. La visió grotesca i còmica que ens dóna de la vida nord-americana, i d’un futur més o menys reconeixible i al·lucinant, s’emmotlla amb exactitud a un estil extens, expansiu, que trenca els límits de la pàgina i sovint perd el seu centre, però sempre a favor d’un fraseig brillant, del diàleg àgil i del detall lluminós.

En aquests deu contes, hi ha un segrest, una orgia, un soldat que torna de la guerra, un suïcidi induït químicament, el trauma d’un tipus que ha incendiat la casa de la seva mare, la vida boja dels treballadors dels parcs temàtics… la primera capa és d’humor, de pur disbarat i relativisme, gairebé de delectança en les atzagaiades de la gent comuna; però després, sense carregar les tintes, s’infiltra una intenció crítica que acaba dignificant els tipus que viuen a l’Amèrica suburbial i impugnant els drets de classe i les formes de poder. Això, si es vol, es pot percebre; si no, el conte funciona també com un tibant engranatge d’estil.

No hi ha dubte que algú que llegeixi aquests contes d’aquí unes quantes dècades pensarà que érem tots bojos. Però que aquesta bogeria també es pot explicar amb talent, i introduint-se a l’ull de l’huracà, a la terra del conte literari, amb el focus indagador i festiu d’aquest indiscutible autor nord-americà, del tot recomanable.

Saunders és un explorador, no vol assemblar-se a ningú, tot i que això sovint repercuteixi en la claredat de la trama, en el fet de pensar més en el que és concret que en el conjunt. Ha publicat assajos sobre Donald Barthelme, i tot i que és deutor del postmodernisme, de Vonnegut, Pynchon i Barth, sap que cada època, cada aventurer del gènere (em resisteixo a dir experimentador), crea la seva pròpia renovació del llenguatge i la forma. I a fe que aquesta sèrie de relats, que ja ha aplegat diversos premis, ho aconsegueix i ens porta el gust d’una cosa nova, com passa a les joies El diari de les noies Semplica i A casa, o en el breu Branquillons.

Fins ara s’havien traduït, de l’escassa obra de l’escriptor George Saunders, un parell de llibres. Deu de desembre revela que el conte és el seu camp d’acció, i també un bon volum per descobrir aquest escriptor singular.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s