Teresa Terradas entrevista Sergi Pons Codina, autor de «Mars del Carib» [El 9 Nou]

Font: El 9 Nou / Teresa Terradas

Sergi Pons Codina, veí de Parets de 34 anys, s’ha estrenat com a novel·lista amb Mars del Carib, que acaba de publicar Edicions de 1984. L’autor reconeix que, tot i que ha llegit sempre molt, no havia escrit mai res fins als 32 anys, quan va començar aquesta novel·la. A partir d’aquell moment ja no va parar i ara ja té un altre llibre en marxa, que no té res a veure amb aquesta història, que té com escenari un bar de mala mort, un autèntic tuguri anomenat Mars del Carib al barri de Sant Andreu de Barcelona. Els seus clients són una fauna de personatges abocats al vici constant en què no hi falta mai l’speed i l’alcohol. Des de l’editorial no dubten a definir-la com “una novel·la directa com un cop de puny, reactiva, insolent, veloç, còmica i descarada”.

FM119MarsCarib

Primera obra escrita i la publica una editorial com Edicions de 1984.
Sí, quan vaig acabar d’escriure el llibre en vaig fer moltes còpies i les vaig enviar a diferents editorials, després de descartar-ne algunes. Al cap de quatre mesos em va contestar Edicions de 1984. Ens vam reunir i ja vam quedar de tirar-ho endavant. I aquí estem. Estic content, és com un reconeixement al que estàs fent.

Què el va portar a escriure Mars del Carib?
Doncs no sé ben bé quina part d’ego hi ha, quina correspon a la necessitat d’expressar-te i crear, o a la d’explicar una història.

Una història que té molt o poc a veure amb la seva vida?
Tot i que no és estrictament autobiogràfica, la història sí que té una part de cosa viscuda. Quan et planteges escriure te’n vas de seguida a explicar alguna cosa que coneixes, que et toca de prop. Però arriba un moment en què la història se te’n va de les mans. La mateixa història et marca el ritme, els temps. Potser ja no segueixes aquell camí que t’havies traçat i et vas desviant. El que et pensaves que seria una història autobiogràfica, comença a canviar i agafa el seu propi camí.

Així, res a veure amb el Biel, el narrador i un dels protagonistes de Mar del Carib.
No, potser una petita part, però molt poc. Amb tots els personatges, encara que estiguin als antípodes del que ets tu, t’hi identifiques una miqueta. Hi ha unes emocions, uns sentiments… En aquest sentit sí, però en res més… Al final, després de tant de temps d’estar amb ells, són uns personatges que m’estimo molt.

I uns personatges que viuen al límit constantment, fora de qualsevol convenció o regla. Al final, són uns derrotats?
No, més que derrotats són inadaptats, els podem identificar més amb un sentiment de frustració. Però no derrotats, perquè la novel·la és molt optimista, tota l’estona s’ho estan passant bé. Viuen al límit, no volen canviar la vida ni participar-hi, no l’entenen ni la volen entendre.

I per què aquests i no uns altres?
Prefereixo mil vegades més uns personatges perdedors, patètics, i no uns que tinguin una finalitat concreta. Els de Mar del Carib es droguen i beuen fins al límit, parlen malament… Davant aquest panorama, potser algú s’esperaria un final una mica tràgic, amb una dosi de moralina… Però no, no ho he volgut fer de cap manera, em semblaria absolutament hipòcrita. He optat per un final obert, i no passa res. Al capdavall són retalls de vida.

El barri de Sant Andreu de Barcelona com a escenari, per algun motiu concret?
Jo sóc de Parets, però als 17 i 18 anys vaig anar molt pel barri de Sant Andreu, on tenia una colla. Per tant, vaig escollir aquest escenari per un tema funcional, perquè és més fàcil escriure d’un lloc que coneixes millor, i per un tema sentimental.

I d’un barri concret a temes universals i actuals: la crisi, el funcionament de la justícia, l’especulació immobiliària…
Sí, per explicar el tema del món immobiliari, i del que ha passat a nivell econòmic i social en aquest país, per exemple, m’anava molt bé posar-hi una immobiliària. De fet, la història, que ha de ser sempre honesta, et marca el final. Pots tenir una idea brillant, però a vegades no la pots incloure perquè no lliga amb la història. El tema de la immobiliària, en canvi, em lligava molt bé.

Tot plegat explicat en un llenguatge molt directe, planer, sense gaires floritures.
Sí, és un llenguatge absolutament buscat. Torna a estar lligat amb el fet que la història et marca el ritme. Has de ser sempre conseqüent, per això utilitzo frases curtes i exposo les idees d’una forma clara i directa. El llenguatge ha d’estar en consonància amb tot això, i si s’ha de dir polla diré polla i no titola o penis. Si tinc dues paraules amb el mateix sentit sempre escolliré la del llenguatge més col·loquial.

Segueix algun mètode a l’hora d’escriure?
No tinc cap mètode ni ritual. El que tinc són tres fills, i per tant depèn sempre de molts factors que no puc dominar. El fet d’escriure el tinc molt subordinat a la resta. De moment no em dóna de menjar i crec que ara tampoc em canviarà gaire la vida.

Li va costar d’escriure la novel·la?
Costar no, vaig gaudir molt. M’ho passava pipa. Suposo que quan escrius la primera obra et passa això, no tens cap responsabilitat, escrius, t’ho passes bé i després ja es veurà. Ara que ja estic escrivint una segona obra, que no té res a veure amb aquesta, i potser notaré una mica més el pes de la responsabilitat.

Advertisements

One thought on “Teresa Terradas entrevista Sergi Pons Codina, autor de «Mars del Carib» [El 9 Nou]

  1. Retroenllaç: «Quan s’ha de dir polla», Josep Asensio i Albà sobre «Mars del Carib», de Sergi Pons Codina [Núvol] | El blog d'Edicions de 1984

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s