«Conflicte en carn viva». Xavier Aliaga ressenya «Retorn a Killybegs», de Sorj Chalandon, a El Temps

Font. El Temps / Xavier Aliaga

FM118KillybegsLa contemplació d’un conflicte des dels marges, sense ser-ne part implicada, aporta en ocasió perfils i arestes insospitats o que no són fàcils de veure des de la visceralitat, una visió perifèrica que, amb tot, no duu indefectiblement a una posició de neutralitat. Més aviat és al contrari. Aquest és una mica el procés que va viure el periodista francès Sorj Chalandon, qui va haver de cobrir el conflicte d’Irlanda del Nord i acabà prenent partit per una de les parts en litigi [vegeu l’entrevista que li fa Marina Espasa en aquest número d’EL TEMPS]. A Chalandon, qui va guanyar el premi Albert Londres amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el marcà entre d’altres coses l’amistat amb un membre del Sinn Féin i de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en les seues sigles en anglès), Denis Donaldson, que resultà ser un agent britànic, un traïdor a la causa. Una figura que, a ulls dels seus, passà de ser un heroi a un empestat. Un servent de l’enemic. Algú que calia abatre sense remordiments ni pietat.

Per a un periodista i escriptor de llarg recorregut (Chalandon té diverses novel·les publicades amb anterioritat, com ara Une promesse, del 2006, o la més recent, de 2013, Le quatrième mur) devia ser una temptació molt gran no aprofitar aquell esgarrifós material literari, un dels perfils, el de la traïció, moralment més ambigu, més ric des d’un punt de vista de la construcció d’un personatge. Aquell és el primer encert d’aquesta extraordinària novel·la: el personatge protagonista, Tyron Meehan, inspirat en la vida de Donaldson, no se’ns presenta com una persona sense escrúpols, algú disposat a trair els seus per motius econòmics o espuris, sinó un lluitador que experimenta una dolorosa evolució, que es veu empentat per circumstàncies que no a revelarem ara ací, per no donar al lector pistes argumentals que és millor que vaja descobrint a través de la lectura. Meehan no és un individu abjecte, sinó algú que té la desgràcia de conviure amb un conflicte heretat de les generacions anteriors, algú que creix durant la Segona Guerra Mundial odiant les forces d’ocupació angleses tot i ser els mateixos soldats que estan fent front a Adolf Hitler, en el que són unes absorbents primeres pàgines on destaca aquesta paradoxa i el dibuix del progenitor de Tyron, un patriota violent, desubicat i contradictori.

Chalandon és capaç de filar amb precisió la història (amb una desfragmentació temporal que enriqueix la lectura) i la psicologia dels personatges. Ho fa, a més, amb una escriptura tallant com un vent polar, farcida de reflexions colpidores. “Vam travessar el poble. Una dona es va senyar al nostre pas (…) Ni enemics ni amics, ningú no ens plorava ni ens maleïa. Deixàvem enrere la nostra terra i a la terra tant se li’n fotia”, llegim a la pàgina 29.

L’autor ens va obrint les carns del conflicte, ens deixa atrapats i desarmats per la narració, ens fa olorar un claustrofòbic pub de Belfast o escoltar les passes enèrgiques de les marxes reivindicatives. Ens fa experimentar l’angoixa de les mares amb els fills en vaga de fam, a les portes de la mort, la por dels membres de l’IRA empresonats i sotmesos a unes condicions inhumanes. Ens fa sentir el tacte dels abrics rebregats, el sabor de les cerveses, l’alè alcohòlic de Meehan, la tremolor de cames dels membres de l’IRA abans d’una acció. Una novel·la tremenda, en diversos sentits.

«’Mars del Carib’ és una novel·la de barri, còmica i exagerada». Esteve Plantada entrevista Sergi Pons Codina [NacióGranollers]

Font: NacióGranollers / Esteve Plantada

FM119MarsCarib
Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979) em rep a la seva botiga de tatuatges, porta una gorra Lonsdale, es dedica a fer piercings i Agnostic Front sona al fil musical. Alguns diran que no sembla escriptor. Però, qui diu com són els escriptors? De quina manera hem acordat que haurien de ser? Esprimatxats, melancòlics, amb ulleres de pasta i cul de got? Amb aires bohemis propis d’una rebel·lió de progres de saló? Amb mocador al coll, americana, camisa florejada i bastó? Deixeu-ho córrer, perquè en Sergi no és així, de cap de les maneres. Ell és un escriptor de cap a peus. De raça, d’ímpetu, de veritat. Un escriptor que debuta amb una novel·la que es diu Mars del Carib i que explica, de manera vívida, descarada i directa, “com un cop de puny”, els fets i gent d’un “tuguri” situat a la vila de Sant Andreu, passada la Meridiana, “santuari per a petits delinqüents, paradís de felicitats artificials, l’escola de la vida per a en Blai i els seus amics”.

En Sergi Pons Codina és fill i veí de Parets del Vallès i comença a escriure amb 32 anys. “No sabria dir per què vaig començar a aquesta edat i no abans”. Rumia una estona i afirma, poc després, que deu ser per una barreja de tres coses. “La primera, perquè ara volia posar-me a prova i mirar d’aconseguir-ho”, tenir la sensació de sentir-se capaç. “Amb 25 anys, jo no estava per escriure. Als 32 sí, he estat més tranquil”. La segona raó és, també, de pes. “Sí, és clar, hi ha una part d’ego en l’escriptura, de voler-te mostrar als altres”. Pots escriure i guardar-ho a l’arxiu, però a tots ens agrada que ens acabin reconeixent el talent, l’esforç i la feina feta. “La tercera raó és per la necessitat que sentia d’explicar una història. I, més concretament, aquesta”. Ara, reflexionant al llarg de les entrevistes promocionals que ha hagut de fer, en Sergi paeix més i millor la necessitat d’haver escrit la novel·la. “Penso que hi ha una necessitat d’explicar aquesta història i de fer visibles uns anys viscuts”. Però no caiguem en la trampa, no és un llibre autobiogràfic. “Ho és fins a cert punt, molt vagament, perquè l’escriptura s’escapa de les mans i funciona sola. Mira, ha anat com ha anat, i només puc dir-te que mentre hi havia gent formant-se, jo era al carrer, vivint”.

Directament del carrer, de les estones vistes, viscudes, llegides i imaginades, la història arriba a les mans d’una editorial de prestigi, de les més valuoses del moment pel que fa a qualitat literària i nous valors, Edicions de 1984 . Després d’un any i mig d’espera, amb el llibre coent-se, el resultat és una obra sorprenent i fresca. ” Mars del Carib és una novel·la d’inadaptats, una novel·la de barri, còmica i exagerada”. També és, fins a cert punt, crítica. “Tracta d’explicar el sentiment de desafecció que molta gent té cap a la situació política i social, i això ho centralitzo en els personatges”. Pons s’estima més els inadaptats, “personatges que tenen unes idees al darrera”. I assegura que aquests “són més naturals i, de fet, són tal com és la gent normal”. D’altra banda, “és més divertit retratar un personatge fent coses patètiques no que pas retratar la perfecció o unes grans idees”. Això potser fa que amb el Biel hi hagi alguna semblança. “Potser sí. Però que quedi clar que en Biel no sóc jo!”.

Una escriptura a raig


A l’hora d’encarar-se amb el repte de fer la seva primera novel·la, en Sergi Pons va tirar d’intuïció. “Tenia algunes idees clares i vaig intentar unir-les. Realment, amb aquest llibre és molt senzill, perquè no deixa de ser una novel·la molt episòdica. No necessitava molta continuïtat i no hi ha una gran evolució dels personatges”. El to acaba de relligar una estructura feta de retalls. “Escric força a raig i tinc clar que és el llibre qui ha de marcar el camí. Pots tenir una idea genial, però ha de quedar bé, justificada”. Qui mana és la història, l’autor només cal que tingui clares quines línies mestres tindrà la trama. “ Mars del Carib em demanava aquest format. Pel que s’hi explica, havia de ser un llibre molt directe, sense reflexions, amb frases curtes i amb gran claredat en l’estil”. Qui sap com serà el proper llibre, quan arribi. “Potser canviaré, o potser no. Ho faig molt per instint, per mimetisme d’allò que he anat llegint”.

En aquest sentit, Sergi Pons confessa ser admirador de Pere Calders, “un escriptor que m’agrada molt perquè és molt irònic i amb el qual m’hi identifico”, de Manuel de Pedrolo, “amb el qual també sento molta afinitat”, de Josep Pla, “que també m’agrada, però amb qui no m’identifico tant”, de John Fante i de Pedro Juan Gutiérrez. Aquest darrer deixà escrit en una ocasió que ell no era l’autor dels seus llibres, que aquests eren escrits pels personatges que els habitaven. “Jo ho tinc molt clar, això. Quan llegeixo m’agrada l’honestedat i veure que no et volen vendre la moto. I m’agrada escriure sense fer-se autohomenatges. Noto molt quan això passa. Jo crec que es tracta de despullar l’escriptura d’aquestes coses supèrflues, i fer allò que dèiem: ha de ser la història qui et marqui el camí, sempre”.

I així, entre lletres, llibres i grans autors, s’acaba la visita. Segueix sonant, de fons, Agnostic Front, i penso en l’autenticitat, en el vigor del primer llibre que escriu Sergi Pons Codina, mentre recordo allò que deia George Simenon i que em fa pensar en aquest racó de la vila de Sant Andreu que ell ha sabut retratar: “La novel·la consisteix en crear un grup social al voltant d’un personatge central. I l’autor només té la possibilitat de posar-se a la pell del personatge”. Mars del Carib val la pena per molts motius. Però, sobretot, perquè l’ha escrit un escriptor de cap a peus i perquè desprèn una autenticitat que molts no podran ni tan sols tocar amb la punta dels dits.

Atenció! Dilluns i dimarts vinents, dues presentacions de l’autor àrab israelià Sayed Kashua a Barcelona!

FM121SegonaPersonaSingular

DILLUNS 3 DE MARÇ, A LES 19.00, A LA SALA D’ACTES DE l’IEMed (C/ Girona, 20)

kashua

DIMARTS 4 DE MARÇ, a les 19.30 a l’aula 112 de la FACULTAT de FILOLOGIA de la UNIVERSITAT de BARCELONA (Gran Via de les Corts catalanes, 585 – Pati de Lletres)

Conferència: Àrab i israelià alhora
L’escriptor palestí Sayed Kashua (Tira, 1975), àrab israelià que escriu en llengua hebrea, serà a Barcelona amb motiu de la traducció al català de la seva novel·la Segona persona del singular que ha realitzat la traductora Roser Lluch i que ha editat Edicions de 1984. Farà una conferència a la facultat de Filologia amb la participació de Vicenç Villatoro i Roser Luch i será moderada per Ana María Bejarano.

 

«Sorj, crec que hi ha un traïdor entre nosaltres». Susana Paz entrevista Sorj Chalandon, autor de «Retorn a Killybegs» [Regió7]

Font: Regió 7 / Susana Paz

Periodista i escriptor. Va cobrir el conflicte d’Irlanda de Nord i allí va forjar una profunda amistat amb un cap de l’estat major de l’IRA que el 2005 va confessar que era un infiltrat britànic. Edicions de 1984 publica ara la ficció on Chalandon explica la traïció amb la seva pròpia veu. Dura i emotiva.

FM118Killybegs

Quan el va conèixer, Denis Donalson ja era un traïdor?
No.

Desembre del 2005. El periodista francès Sorj Chalandon (Tunísia, 1952), que durant anys va cobrir el conflicte nord-irlandès, està a punt d’agafar un avió per anar al Senegal, de vacances, quan rep una trucada al mòbil. És una periodista del diari Libération que li demana si coneix Denis Donaldson, exmembre de l’IRA i dirigent del Sinn Féin. Però, sobretot, amic seu durant 20 anys. Chalandon contesta: “l’han mort?”. La resposta és: “no, no pateixis, és viu però era un traïdor”. Donaldson, militant extraordinari, pare, marit i amic admirable, havia estat en realitat un infiltrat de la policia de l’Ulster, de l’Exèrcit Britànic i dels serveis secrets. En aquell aeroport, Chalandon es desmunta: “no podia ser cert. Era massa dolorós”.

Febrer del 2014. Barcelona. Chalandon no amaga la seva “confiança absoluta en el combat republicà”. La seva simpatia. Però la pregunta clau que al llarg d’aquests anys l’ha rosegat és aquesta: “es pot ser traïdor i amic alhora?”. Quan Chalandon va arribar a Senegal va començar a escriure. Aleshores, Donaldson, a qui mai més tornaria a veure, encara era viu. Però per poc temps. L’IRA Autèntica el va assassinar l’abril del 2006. El primer llibre de Chalandon, Mi traidor (2008), el va escriure des de la rancúnia, des de la perspectiva de l’amic traït; en el segon, Retorn a Killybegs, que acaba de publicar Edicions del 1984, dirigida pel manresà Josep Cots, -i sense perspectiva d’editar-se en castellà- Chalandon es posa en la pell del traïdor com a Tyrone Meehan i ressegueix la història nord-irlandesa del segle XX. El llibre ha guanyat el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa 2011. Hi ha dolor, però també esperança.

No va sospitar mai, d’ell?
Mirant en perspectiva hi va haver petits signes. Un cop ens vam trobar al metro de París, de casualitat. No sabia que ell era a França. Ell em mirava a través del vidre i em va fer un senyal de silenci. Jo vaig pensar que devia estar enmig d’una operació que jo no havia de conèixer. Quan ens vam trobar a Belfast em va demanar que no parlés a ningú sobre París. I jo em vaig sentir molt orgullós de la seva confiança. Que idiota… (s’emociona). En un altre moment em va dir que no parléssim a casa seva, que no era segur. Anàvem en el seu cotxe… i després vaig saber que havia posat micròfons.

Qui era Denis?
El Denis de qui jo vaig ser amic era un bon home. Un militant, un amic, un paio molt llest, divertit que fins i tot prenia molta distància amb el conflicte irlandès. Em semblava, a mi i a la resta de periodistes, que parlava clar, que tenia llibertat de paraula. De fet, en aquest sentit, mai no ens va mentir. Ens ho passàvem bé junts. M’agradava la seva família i a ell, la meva. Ens vam fer amics i després, com germans. Quan ell anava a París, venia a casa meva; quan jo anava a Belfast, a la seva.

Així, què hi ha de real i que hi ha de fictici en el llibre?
No sóc lutier, no em dic Antoine [a la novel·la hi surt ell, l’amic francès]. Denis va morir als 55 anys, no de vell. I tot el període comprès entre 1920 i el 1969 és un conjunt de moltes històries d’irlandesos que conec. Després arriba la traïció. L’únic que Denis va dir era que havia traït en un moment delicat de la seva vida. La resta, la seva mort, les relacions d’amistat, tot és veritat.

La vaga d’higiene, la vaga de fam a les presons, els noms dels morts… real i dur.
Sí, i sagrat. La vaga d’higiene, la merda a les parets, els presos despullats sota les mantes… formen part de la història d’Irlanda. Amb això no puc jugar però sí que puc fer que un home que es diu Tyrone Meehan creui tot això. L’única persona que no existeix en el llibre és Meehan.

Com a Meehan, intenta entendre el perquè de Donaldson?
No. Ni perdonar-lo tampoc. Vull viure el que ell ha viscut. Jo sóc el traït, sóc un dels que van ser traïts perquè pensava que era el meu amic i de fet era una mentida. Aquell home mentia a tothom. Dues vegades, quan estàvem sols, Denis em va dir: “Sorj, crec que hi ha un traïdor entre nosaltres”. Per què ho feia això? Ho entens?

No.
Jo tampoc. Què pretenia? No hi ha resposta.

En el llibre la busca.
Quan Denis era jove, durant la la defensa d’un barri republicà, va morir un amic seu, com en el llibre. Aquell amic era d’una gran família republicana i quan mor un republicà el seu nom s’inscriu en un monument. L’IRA va dir que havien estat els britànics però la família no en va tenir prou. Després de la confessió de Denis vaig llegir a la premsa nord-irlandesa articles que es demanaven si aquesta podia ser la causa de la seva traïció.

S’ho creu?
A la novel·la el traïdor es diu Tyrone Meehan, sóc jo qui parla, sóc jo el traïdor i si he traït ha estat per això. Vull ser un traïdor acceptable. Per tant vaig trair per un error militar, no per diners, vaig trair per orgull. I espero que, com jo, Denis hagués cregut en un moment donat que no estava traint sinó que estava ajudant a la pau i al procés de pau.

Meehan espera la mort. Donaldson també després d’autoinculpar-se?
Sí. L’esperava.

Diu que van ser els britànics els qui van destapar la traïció com a penyora en el procés de pau.
Van trair un traïdor. Denis ja no tenia cap utilitat. Un traïdor és útil en la guerra però en temps de pau serveix per desestabilitzar una comunitat. I ho van aconseguir. Els britànics només van donar el nom d’un traïdor però van assegurar que n’hi havia més. Van trobar-ne un altre, el xofer de Gerry Adams. N’hi havia més?

Manté el contacte amb la família de Donaldson?
Sí, però no pels llibres. Denis no és aquí però és a tot arreu. No els poden llegir però m’entenen. Saben és que no és un judici respecte d’un traïdor sinó el dolor d’una persona traïda.

Es diu que Denis tenia una llibreta on escrivia després de la confessió.
Hi va haver un rumor, la família estava convençuda que era així, però la policia, després del seu assassinat, no la va trobar mai. Si és així escrivia al mateix temps que jo, al Senegal…

Ha tancat el cercle?
Sí. He posat fi a la rancúnia, he tancat la tomba i he substituit la cara de Denis per la de Meehan; de Denis em queda l’amic, com si hagués agafat tot el que hi havia en ell de traïdor i hagués compartit la traïció escrivint la novel·la.

Què vol que rebi el lector?
Una vacuna per recordar la violència d’aquesta guerrra, la violència de la repressió… I, malgrat tot, els britànics van alliberar els presos i l’IRA va deixar les armes.

És esperançador.
Hi estic d’acord.

Torna sovint a Irlanda?
Sí.

D’aquells anys, amb què es queda?
El toc de queda. 12 del migdia. Un dia de juliol. Una dona que surt al carrer i que crida: “s’ha acabat!”. I, després, tota la ciutat. El que en realitat volia dir: “tot comença”.

Novetat editorial: «Segona persona del singular», de Sayed Kashua [Trad. de Roser Lluch i Oms]

FM121SegonaPersonaSingularSegona persona del singular
PREMI BERNSTEIN
2011
Sayed Kashua
Traducció de Roser Lluch i Oms
isbn 978-84-15835-26-4
Mirmanda, 121
320 pàgines
19,50 euros

Segona persona del singular narra la vida de dos homes: un advocat criminalista àrab d’èxit, amatent a forjar-se una imatge d’home culte i desinhibit, i un artista, també àrab —que pateix un canvi d’identitat—, que fa de treballador social i cuidador d’un jove jueu, malalt, reduït a un estat vegetatiu.
Un fet del tot fortuït, la trobada per part de l’advocat d’una nota d’amor de la seva dona, escrita en àrab, en un llibre de segona mà que ell ha comprat, provocarà la relació entre tots dos personatges. Aquesta trobada permet a l’autor desenvolupar una novel•la deliciosament complexa, mordaç i emotiva sobre la recerca de la identitat de tots aquells que pertanyen a una societat dividida i també sobre la naturalesa del matrimoni i l’amistat.

Un palestí que escriu en hebreu, heus aquí el malestar per a uns i la perplexitat per als altres. Sayed Kashua, periodista i guionista araboisraelià, va néixer l’any 1975 a Tira, a la Galilea annexionada en el moment de la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948. Periodista i guionista, va fer de crític de cinema i columnista al setmanari Kol Ha’Ir de Tel-Aviv i ara col·labora al suplement setmanal cultural i polític del diari Ha-Arets. És autor de dues altres novel·les: Aravim Rokdim (Els àrabs també ballen, 2002) i Va-Yehi Boker (Hi hagué un matí, 2004). En les seves obres, Sayed Kashua plasma la seva visió de la societat àrab, atrapada en tradicions obsoletes, i la de la societat israeliana, que tendeix a ignorar els àrabs. L’humor de Kashua no perdona ningú. Els seus títols han estat traduïts a set llengües.

«”Llum de guàrdia”, un llibre ple de vida i de foc». Joaquim Armengol pel diari Ara

Font: Diari Ara / Joaquim Armengol

FM117LlumguàrdiaHe llegit en alguna banda que Edicions de 1984 ha estat premiada a Itàlia i, francament, no m’estranya, perquè el catàleg de la col·lecció Mirmanda és admirable. I ho és, en part, per fer traduir novel·les tan extraordinàries i estimulants com Llum de guàrdia, del periodista i escriptor irlandès Joseph O’Connor [trad. de Yannick Garcia]. Dóna gust i és un plaer palpitant poder llegir llibres tan ben escrits com aquest. Hi ha gent que escriu, expressa la seva sensibilitat i pensa esplèndidament bé. Crec que aquests són la mena de llibres que una societat amb aspiracions cultes convertiria ràpidament en bestsellers del tot profitosos, i no només per la vertadera complaença que en proporciona la lectura, sinó per la capacitat d’elevar espiritualment qualsevol llegidor possible, sota l’extraordinària perícia d’una llengua senzilla, espurnejant i captivadora.

La novel·la situa el lector en la ment enjogassada de Marie O’Neill (1885-1952), la famosa actriu catòlica irlandesa, més coneguda amb el nom artístic de Molly Allgood, travessant un dia qualsevol la ciutat de Londres per anar a la BBC. En definitiva el darrer viatge, un viatge interior i lluminós. El cap sensacional de Molly, però, està força xopat d’alcohol i ple de trastos vells, de tal manera que la seva ment sembla cavalcar damunt les estampes daurades d’una memòria fragmentada, feta a base de retalls, com si fos un mirall completament esbocinat, però ben disposat a recompondre’s: cançons, poemes, topades puntuals, gires de teatre, personatges transitant, converses, sentiments puixants, tot plegat l’estela immanent d’una intensa i commovedora història d’amor amb el dramaturg John Millington Synge. No cal dir que Synge era, contràriament a Molly, protestant, i la seva relació amorosa va ser terriblement mal vista per gairebé tothom, incloent-hi les famílies respectives i el gran amic de Synge, el poeta i dramaturg W.B. Yeats. Val a dir que era una època en què encara hi havia, penjats a les cases honorables, rètols com aquest: “Habitació neta per lloguer / ideal per a parella (només casats) / ni negres / ni irlandesos / ni gossos”. Conjuntures com aquesta proporcionen alguns capítols realment memorables: fullegeu Escena d’una obra de teatre mig imaginada, Assaig a l’Abbey Theatre de Dublín o la sensacional carta-epíleg que tanca el llibre.

Llum de guàrdia és una obra de ficció que com és obvi es pren força llibertats respecte de la vida real de Molly i Synge, tot i que està plena d’espurnes verídiques; ja que, essencialment, està basada en les cartes que es van creuar aquests amants singulars. Encara que les veritables raons que encenen l’obra (el caràcter, l’humor i l’esplèndid pòsit de cultura irlandesa que hi crema) il·luminen les ànimes d’aquestes dues personalitats formidables, dignes de ficció i memòria. Però també, en bona part, hi trobem la història social i política del país en la postguerra, un mosaic climàtic ombrívol, però ple d’un humor espurnejant que resulta el caire d’un veritable consol.

Aquest és un llibre encantador i estrany, ple de vida i de foc. Perquè, de fet, Molly Allgood és així: un ésser bellugadís i poderosament emocional, a vessar d’enginy i eloqüència irlandesa. Potser sabeu que hi ha una antiga superstició de la gent de teatre que diu que sempre cal deixar un llum encès, un llum de guàrdia, quan el teatre és fosc, així els fantasmes poden representar les seves pròpies obres. I sí, aquesta és la metàfora preciosa que il·lumina tota la novel·la. Ja ho veieu, encara hi ha llibres l’objectiu dels quals no és entretenir, sinó generar bellesa.