«Els mars de Sant Andreu», David Castillo sobre «Mars del Carib», de Sergi Pons Codina

Font: El Punt Avui / David Castillo

FM119MarsCaribDe totes les descobertes que gairebé clandestinament van apareixent en la literatura catalana, la de Sergi Pons Codina és de les espectaculars. Amb la seva primera novel·la, Mars del Carib, aconsegueix una novel·la iniciàtica de múltiples lectures, de tradició picaresca, en què una colla de pinxos del barri de Sant Andreu ens fan entrar amb naturalitat dins un microcosmos, on res queda a la deriva, el llenguatge –sempre tan difícil d’aconseguir en català– és genuí i natural i la trama dibuixa uns personatges creïbles, carregats de possibilitats, i qualsevol d’ells podria protagonitzar altres novel·les amb la mateixa força.

El Mars del Carib és un bar, brut i desgraciat, una d’aquelles tavernes cavernícoles tan característica de la Barcelona perduda, on es reuneixen una colla de brètols, amb l’única ambició de beure i consumir totes les drogues que el seu cos sigui capaç de digerir. El relat es podria assemblar a les novel·les de Bukowski, Fante i a les cubanes de Pedro Juan Gutiérrez –tal com explica el mateix autor–, però també té molt de la narrativa alemanya i txeca –com Hrabal, Fallada, Roth i companyia– i del nostre Juli Vallmitjana, de qui podríem dir que és descendent directe. Mars del Carib té l’empenta i els escenaris de La xava i Sota Montjuïc, però és moderna, àgil, la construcció dels personatges és perfecta i quan descriu espais i escenes Pons Codina té el talent dels americans. Com tants altres llibres valuosos en català, segurament passarà desapercebut, però no n’hi ha gaires amb aquesta potència. Si el tema no els identifica prou o no els satisfà, el llibre té altres lectures més enllà de l’estrictament temàtica. Mars del Carib explica un racó del món amb tendresa, sentit de la pietat i, sobretot, geni. El seu autor la clava en tot moment.

En aquest sentit, el bar del Sant Andreu de Pons Codina és com el bingo del Guinardó de l’última novel·la de Carlos Zanón, i tot el que tenen de brutal i desencaixat no distreu gens els moments epifànics, les inspiracions que només surten a les obres viscudes de Henry Miller i el Jack Kerouac més desesperat. El sentit de l’humor i la cosa més descarnada va desenvolupant-se a través del Blai, del Negre, l’amo del bar, i tota la selecta clientela: el Farinetes –potser el més pròxim al Vallmitjana–, el Colomer, el Saurí i els altres. En alguns moments, m’ha acostat al Marsé polifònic del Si te dicen que caí, però Pons Codina és menys expressionista, va més al gra i el realisme de la narració és també el punt exacte de cocció entre l’amenitat i el to. La versemblança dels diàlegs diu molt de l’absurditat de les vides recreades per un observador que és pura mirada. El seu discurs, nerviós, distret i actual té tots els punts per esdevenir una obra de referència

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s