Jesús Cartañà parla de RETORN A KILLYBEGS, de Sorj Chalandon, a Labutxaca

Font: Labutxaca / Jesús Cartañà

FM118KillybegsUn llibre que commou i colpeja. La història d’un soldat de l’IRA, un heroi de la comunitat, un traïdor. Una novel·la que, a partir del periple d’aquest personatge, ens porta al cor de les barriades catòliques de Belfast. Una amalgama de misèria, orgull, companyonia, ràbia, reconeixement, por, violència i patiment. Un llibre que ens fa respirar l’angoixa als carrers arran dels bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la tensió de les desfilades, la brutalitat dels calabossos, el deliri de les vagues de fam. Una novel·la que ens asseu als pubs i ens obre les portes de les cases. Una veu que mostra i no jutja. Tampoc el protagonista: un agent britànic durant més de vint anys que pagarà el deute amb la vida.

Una ficció bastida al voltant d’escenaris ben concrets i tangibles, escrita per un periodista que als vint anys va descobrir i va prendre partit per la causa d’Irlanda del nord i, amb els anys, va patir el sacseig traumàtic de saber que l’home que li havia obert el cor i els ulls a aquella realitat havia estat, efectivament, un traïdor a la comunitat. Un dany colateral del procés de pau.

«Walt Whitman». Jordi Llovet parla de FULLES D’HERBA, de W. Whitman i la traducció de Jaume C. Pons Alorda [Quadern, El País]

Font: El País / Jordi Llovet

A la història de la literatura hi ha llibres que són molt bons i n’hi ha que són molt importants. El llibre que Walt Whitman (1819-1892) va publicar en nou ocasions, tot ampliant-lo cada vegada d’una manera semblant a com va fer Luis Cernuda, tot arribant a unes 600 pàgines, forma part del segon grup: és important. Imbuït per les idees d’Emerson —com el nostre Joan Maragall, que també va creure en “la paraula viva”, però sovint feia versos dolents, de tan vius—, aquest home tirant a pagesívol, amant de la natura i de la frenologia, de l’òpera i del mar, del magnetisme animal i l’egiptologia, de les dones però encara més dels joves ben plantats, barbut i brutejant, amic de la vida solitària, les cabanes, els boscos espessos i les capbussades erotògenes (les seves i les dels seus amics), en realitat molt poc dialogant malgrat les seves contínues professions de fe en la democràcia americana, aquest exaltat, visionari, profètic, amant de l’èxtasi i de l’exultació, va confegir per als seus conciutadans aquest llarg (massa llarg, en veritat) poemari que va dir-se Leaves of grass: ara el podreu llegir en extraordinària traducció de Jaume C. Pons Alorda, Fulles d’herba, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.

1984PWhitmanDe tan bona que és la traducció —malgrat l’ús continu de possessius sobrers i d’un pleonasme poc català: “el seu propi”, “la seva pròpia”, etcètera, que també emprava a discreció el president Pujol: “la nostra pròpia identitat”, com si no n’hi hagués prou amb “nostra” o “pròpia”—, hem acabat agafant carinyo a aquest home extravagant i a la seva poesia que, amb voluntat, no s’extravia en cap “figura poètica” per casualitat: no he vist a la vida un poemari tan llarg amb tan poques metàfores: potser cap.

Com tots els poetes tirant a pobrissons, Whitman, en un rapte de caritat universal, va escriure per a tothom, i encara hauríem d’afegir-hi per a “totes les coses”; perquè Whitman es canta, de bell antuvi, “a si mateix”, però acaba celebrant el turc que fuma opi, els geperuts i els llunàtics, el negre d’orígens nebulosos, els jueus que esperen el Messies, l’espanyol d’Espanya (sic), i, dins de la península, el ciutadà de Barcelona —ciutat on no degué estar mai de la vida— i el matador a l’arena de Sevilla (i tant com respectava els animals, el càndid de Whitman!). Per fer una anàlisi més circumspecta i objectiva d’aquesta poesia, potser hauríem de dir que, si el lema panteista de Spinoza (a qui segur que no va llegir, perquè detestava la filosofia) havia estat Deus sive natura, “Déu és el mateix que la Naturalesa”, el de Whitman podria ser Deus sive humanitas, sive natura, sive democratia, sive myself, perquè l’autor sovinteja l’exaltació del seu jo igual com regala amb gran generositat elogis al públic més bigarrat i a totes les coses, en una mena de transformació pandèmica, franciscana i ecològica de les virtuts cristianes. El cert és que, en llegir-lo, arriba un punt que tantes exclamacions i tant d’embadaliment en la natura i en uns éssers que només va conèixer a l’interior de la seva caritativa voluntat arriben a enfarfegar-nos. Això sí: tenia una verbe, com diuen els francesos, o una facúndia, que no tenen parió en tota la història de la poesia.

Però ens queda l’important: així com a França “per fi vingué Malherbe” per a descrèdit de les poètiques del Grand Siècle i inauguració d’una poesia que, amb els anys, excitaria el geni de Baudelaire, així als Estats Units, amb poca tradició poètica a mitjan segle XIX, la poesia va quedar transformada per sempre: no solament es va democratitzar, sinó que també es va obrir als experiments formals més extravagants i insòlits. Whitman, és cert, va fer lliscar les categories íntimes i exaltades del romanticisme fins a l’Home Modern —inclosa la tècnica i les màquines— com, més tard, ho farien, amb entusiasme, els avantguardistes del segle XX.

Un dia o altre la llengua catalana havia de tenir aquest poemari sencer, i és una sort que la traducció superi, en eufonia, l’anglès antiretòric de Whitman: cap traductor parcial d’aquesta obra, fins avui, no se n’havia sortit tan bé com Pons Alorda. Ni Jorge Luis Borges.

QUANTA AIGUA CLARA ALS ULLS DE LA VEÏNA, de Jaume Coll Mariné

M’aixeco i fas que dorms,
i et mous, però no gaire,
per dir que no, que vols
venir; però tens mandra

Jaume Coll Mariné

Fora mandra! Edicions de 1984 es complau a presentar el primer poemari d’una de les veus més prometedores de la jove poesia catalana.

Quanta aigua clara als ulls de la veïna
Jaume Coll Mariné
isbn 978-84-15835-24-0
Poesia, 9
80 pàgines
12,50 euros

Quanta aigua clara als ulls de la veïna conté un total de trenta-vuit poemes que l’autor ha anat fent, desfent i refent al llarg dels darrers quatre anys. Malgrat presentar-se sota un únic títol que els uneix, cada poema s’ha escrit des d’ell mateix: ha anat agafant una forma, una intenció i una manera diferents, però el temps i el llapis els han anat acostant. El llibre, doncs, ha vingut després: per posar ordre —fins on ha pogut— i per fer-ho tot plegat més llegidor llançant fils d’un poema a l’altre i tibant-ne d’altres que ja existien però que potser eren més laxos. Per raons de dimensió i de procediment que l’aparten de la resta de poemes del llibre, la peça final («Els arbres del parc») ha exigit un apartat separat.

Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989), abans que el llibre que tens a les mans, ha publicat un petit recull d’haikus intitulat D’un, dins el volum conjunt La vida estesa (2009), i altres poemes de manera esparsa. Ha estudiat filosofia a Barcelona i toca el baix o el contrabaix (o tots dos) en diferents projectes. Ara per ara és, sobretot —i en aquest camp—, baixista d’Obeses. El que en aquest llibre s’imprimeix són alguns poemes que ha anat fent durant els darrers quatre anys.

Dissabte batejarem l’edició catalana de «Fulles d’herba», de Walt Whitman, a Mataró!

Quin millor dia que avui, 122è aniversari de la mort de Walt Whitman, per convidar-vos al seu bateig en català, aquest dissabte, a les 12.30h, a la Dòria Llibres de Mataró (C/ Pujol, 9). Jaume C. Pons Alorda, heroic traductor de Fulles d’herba, honrarà la memòria del Poeta executant el primer dels recitals d’una llarga sèrie que prepara.

I com el batejarem, al Whitman, dissabte? Ehem. Amb vermut cortesia de la Dòria!

dòria whitman

«Quan Belfast cremava». Vicenç Pagès Jordà sobre «Retorn a Killybegs» de Sorj Chalandon [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Vicenç Pagès Jordà

Davant la guerra, tant els corresponsals com els novel·listes saben que les figures retòriques més aviat fan nosa. Si els fets són extrems, n’hi ha prou narrant-los amb la màxima precisió, sense afegir-hi ni un adverbi ni un comentari. És el que fan Hemingway, Günter Wallraff, Anna Politkóvskaia i també Sorj Chalandon.

FM118KillybegsNascut a Tunis el 1952, Sorj Chalandon ha cobert la guerra del Golf, el Líban, Somàlia, el Txad i va ser un dels primers periodistes que van entrar als camps de Sabra i Xatil·la després de la matança de refugiats. Quan tenia vint anys ja treballava com a periodista a Irlanda del Nord. D’aquelles vivències n’ha sorgit Retorn a Killybegs (Edicions de 1984), una novel·la sobre un home que torna al seu poble natal a Irlanda després de reconèixer públicament que ha estat un agent britànic infiltrat a l’IRA.

Chalandon no jutja, però narra els fets des del punt de vista del protagonista, de manera que tendim a comprendre les decisions que pren, que és com dir les accions que fa. El llibre relata la infantesa al llogaret de Killybegs, on el pare li parla en gaèlic però el renya en anglès, com si volgués vincular les llengües a diferents esferes sentimentals. Després arriba l’emigració a Irlanda del Nord, els primers contactes amb l’IRA, l’ascensió i la davallada en l’organització.

A Retorn a Killybegs els anglesos són els altres, distants i desdibuixats. Com que no som davant un pamflet, hi ha anglesos bondadosos i irlandesos cruels; el que tenen en comú és una ràbia que avui dia només podem reviure amb una novel·la com aquesta, escrita per algú que ha vist, que recorda i que sap escriure. Precisament perquè és una novel·la, les persones són més importants que els col·lectius. Per la mateixa raó, les qüestions personals no són prescindibles, tant si parlem dels capellans com dels soldats, de les mares com dels carcellers.

Com que l’autor sap de què parla, ens fem una idea del que significava ser irlandès a Belfast sota el govern de Margaret Thatcher, quan els presos de l’IRA van passar a ser considerats delinqüents comuns. Va ser llavors que van començar les protestes i les vagues de fam que van culminar amb la mort de Bobby Sands i altres dels seus companys. Però això és el teló de fons. Del que parla la novel·la és del compromís, dels errors i de la traïció.

En una entrevista feta per Assumpció Maresma, Chalandon explicava: “Totes les novel·les vénen d’una ferida íntima i profunda que des del periodisme no he pogut escriure.” Llavors ella li preguntava: “Què trieu, el periodisme o la literatura?” I ell responia: “Tots dos. El periodisme m’ha ferit molt i la literatura m’ha guarit.”

FULLES D’HERBA, de Walt Whitman (Traducció de Jaume C. Pons Alorda)

Tu, lector, bategues vida i orgull i amor ben igual que jo,
Per això teus són aquests cants
«Tu, lector», Walt Whitman

37 anys va trigar Walt Whitman a bastir-la
4 anys ha trigat Jaume C. Pons Alorda a traduir-la

Edicions de 1984 es complau a presentar l’edició completa de
Fulles d’herba
de Walt Whitman
la monumental obra poètica,
pedra fundacional de la poesia moderna.

1984PWhitmanFulles d’herba
Walt Whitman
Traducció de Jaume C. Pons Alorda
isbn 978-84-15835-30-1
Poesia, 10
576 pàgines
25,00 euros

Walt Whitman és el poeta del jo i del col•lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe. Gràcies al seu llibre màxim, Fulles d’herba (1855-1892), Whitman ha esdevingut un esglaó imprescindible de la poesia universal, un creador únic i incommensurable capaç de condensar l’energia de tot el cosmos a través d’una sèrie de cants exaltats que varen saber atrapar l’essència extraordinària de la vida. La seva obra representa la primera poesia genuïnament americana, com si tots els grans creadors de l’antiguitat s’haguessin donat la mà per renéixer a través d’una veu que va fer supurar la sang d’un continent nou, un món nou que va saber expandir-se més enllà de les seves cendres bèl•liques. Des que va ser publicat per primer cop, Fulles d’herba ha continuat inspirant generacions i generacions d’éssers humans que han trobat dins seu una llum nova que mai no deixa de reverberar i d’insinuar nous camins creatius, fulgurants d’emoció. Ara, quasi dos-cents anys després del naixement del seu autor, arriba Fulles d’herba en la seva edició final, definitiva i completa en llengua catalana.

Walt Whitman va néixer a West Hills, comtat de Suffolk (Nova York), l’any 1819. Quan va esclatar la Guerra de Secessió (1861-1865), Whitman va anar d’hospital en hospital i de campament en campament a la recerca del seu germà desaparegut en la batalla. El profund impacte d’aquest conflicte de terribles proporcions el va canviar per sempre i el va inspirar a l’hora d’escriure els seus diaris, Democratic Vistas (1871) i Specimen Days (1882), però també a l’hora de rebutjar tot el que havia dut a terme fins aleshores. Whitman va esdevenir un eremita i un profeta, la veu encarnada d’Amèrica, i va voler escriure el llibre suprem, Fulles d’herba, un poemari en el qual va estar treballant durant quaranta anys i que va anar ampliant a través de diferents revisions. Va morir l’any 1892 a Camden, Nova Jersey, després d’haver donat per definitiva la setena edició de Fulles d’herba, que ara arriba sencera en català per primer cop.

«Amb el cap al mig de l’Orient Mitjà».Isabel Gómez parla de «Segona persona del singular» i de Sayed Kashua [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: La Vanguardia / Cultura/s / Isabel Gómez Melenchón

Amb el cap al mig de l’Orient Mitjà

capL’obra qüestiona contínuament el debat sobre
la identitat: un treballador social adopta la del
seu pacient jueu, sense que ningú no se n’adoni

Què succeeix quan un és àrab, viu a Israel en un barri jueu de Jerusalem i escriu en hebreu? Doncs que no es troba en una situació fàcil d’entrada. Per a uns podria ser una gosadia, per a d’altres gairebé una traïció. Per a Sayed Kashua (Tira, 1975) és una elecció personal: s’ha hagut de fer a si mateix, crear les seves pròpies regles i, sense ajuda de ningú –hi insisteix–, ha triomfat estrepitosament a tots els fronts (atenció, que parlem de literatura…). Kashua escriu una columna totes les setmanes al diari Haaretz, un dels més prestigiosos (i el més progressista) d’Israel, és guionista d’una sit-com televisiva sobre els àrabs-israelians, i amb els seus tres llibres publicats s’ha convertit en un dels grans valors joves d’una literatura, l’hebrea, rica com poques en autors valuosos, juntament amb Etgar Keret i Nir Baram, jueus tots dos, dels qui és col·lega. Ara ens arriba la més aclamada de les seves novel·les, Segona persona del singular, i és un bon moment per reexaminar creences i llocs comuns sobre una societat que dista molt de ser monolítica.

FM121SegonaPersonaSingular

Amb la identitat, la seva recerca, la importància i pertinència en el centre d’aquesta novel·la formidable, Kashua planteja qüestions que són en la base de totes les societats, però més encara en la israeliana, i ho fa amb valentia i profunditat, no en va la seva ciutat natal es troba a la Galilea annexionada a l’Estat d’Israel que s’acabava de crear el 1948. Dues narracions s’entrecreuen en aquesta novel·la construïda a la perfecció: un advocat àrab i un jove treballador social també àrab, que assumeix la identitat del pacient que cuida, un jueu que es troba en estat vegetal. L’advocat és un home d’èxit que va deixar el seu llogarret àrab per estudiar en una escola hebrea i instal·larse al Jerusalem occidental. Casat amb una professora, els seus amics són àrabs d’èxit com ell, metges, mestres, gent que defensa la seva identitat palestina mentre envien els fills a escoles jueves. Hi ha un moment en un dels sopars pijos del grup en què entre sushis i vi blanc es discuteix sobre la falta d’ensenyament de la identitat palestina en els programes d’estudis de les escoles àrabs d’Israel. Entre el desconcert (i indignació) generals, un dels convidats es pregunta per què cal acceptar cap dels relats, ni el palestí ni l’israelià. “Jo tampoc no accepto eslògans com ‘qui no té un passat no té un futur’”, s’atreveix a afegir l’advocat, que veurà com el seu pretès progressisme trontolla en descobrir una possible infidelitat de la seva dona.

Kashua tot i això no és al mig, encara que visqui a l’Orient Mitjà. Reclamat per les autoritats culturals, es va negar a viatjar al novembre al festival literari de Guadalajara (Mèxic), comapart de la delegació israeliana. “És un problema important, jo hi volia anar, però ho organitza el ministeri d’Exteriors i no volia ser utilitzat com a propaganda”, ens explicava durant la seva estada recent a Barcelona. Quan algú li va preguntar què podien fer per convèncer-lo, Kashua va contestar amb el seu sentit de l’humor habitual: “Potser posar fi a l’ocupació?”, al qual li van respondre “I no pot demanar cap altra cosa?”. L’escriptor reclama un canvi de política i una plena equiparació dels drets dels àrabs-israelians amb els dels jueus, una cosa que no existeix en aquests moments, perquè siguin ciutadans plens i fer que algun dia se senti “orgullós en certa manera del meu passaport”. Escriptor en hebreu, va triar aquesta llengua perquè, després d’anys d’escolarització, el seu domini era molt superior al de l’àrab. Però tampoc no era senzill: la narrativa en hebreu basa les seves arrels en la Bíblia, text que li és aliè, de manera que de nou va haver de crear les seves regles. A més, d’aquesta manera, “arribo a un públic més ampli, tant àrabs com jueus”. La recepció no va ser fàcil: si havia triomfat entre els jueus, potser hi havia alguna cosa sospitosa en ell. La llengua com a part de la identitat? No és evident. Kashua explica que ell té “un altre relat” diferent del dels autors jueus, un relat que no parla dels Kibbutz i que reflexa la vida dels àrabs,adiferencia dels escriptors jueus, que “no coneixen el pensament dels palestins, encara que creguin que sí; ni a les obres d’Oz ni a les de Yehoshua no s’hi aprofundeix, els àrabs sempre apareixen com a personatges secundaris”, explica. Fa uns anys, Sayed Kashua i Etgar Keret, grans amics personals a més d’escriptors, van participar en un festival literari i en acabar una dona va preguntar qui era l’àrab i qui el jueu. Kashua i Keret van intercanviar la identitat.