«No he pogut saber mai si vint anys d’amistat van tenir res d’autèntic». Marina Espasa entrevista Sorj Chalandon sobre «Retorn a Killybegs» [El Temps]

Font: El Temps / Marina Espasa

FM118Killybegs

Corresponsal de guerra bregat en mil batalles, només una vegada el periodista francès Sorj Chalandon (1952) es va inclinar per un dels bàndols del conflicte que havia de cobrir: a Irlanda del Nord. Es va fer amic íntim de Denis Donaldson, un dels líders del Sinn Féin i combatent de l’IRA, i aquesta relació li va marcar la vida. Després de vint anys de conèixer-lo, el 2005, els serveis secrets britànics van revelar que Donaldson treballava per a ells. L’home que, per Chalandon, havia encarnat la lluita per l’alliberament d’Irlanda es va convertir de sobte en l’enemic, el traïdor. Retorn a Killybegs (Edicions de 1984) és l’intent de l’amic traït de ficar-se a la pell de l’amic traïdor. Com diu Chalandon, “era fàcil fer un llibre sobre les llàgrimes del traït. Però no n’hi havia prou. Per fer el dol complet, havia de provar de ser un traïdor jo mateix”. I així va néixer Tyrone Meehan, el protagonista de la novel·la.

—El llibre presenta una estructura fragmentària i desordenada cronològicament. Per què?
—Volia que el lector, des del primer instant, sabés que el lluitador i combatent de l’IRA Tyrone Meehan havia estat també un espia dels britànics, i que la lectura anés alternant les dues realitats. Ho vaig fer així perquè era el que em passava a mi, que no parava de veure-li la cara de traïdor alternant-se-li amb la cara de l’amic. Em sentia com algú traït per la seva parella que busca respostes. Però no he pogut saber mai si vint anys d’amistat van tenir res d’autèntic.

—No vau veure mai més Denis Donaldson un cop desemmascarat?
—No, mai. L’anomenat Real IRA el va executar al cap de quatre mesos, només. Quatre mesos que vaig passar esperant la mala notícia. A la novel·la he inventat una escena en què els amics es retroben i tenen la conversa que jo hauria volgut tenir amb en Denis. En aquest sentit, l’escriptura ha estat del tot terapèutica per a mi, perquè m’ha permès viure, de manera literària, el que no va existir. Això és el que pot fer una novel·la.

—La descripció de les condicions dels presoners irlandesos fa posar els pèls de punta.
—La guerra també es feia a les presons. Les condicions van arribar a ser brutals. El gaèlic estava prohibit perquè els vigilants anglesos poguessin entendre els presoners. Però ells es van organitzar i van fer cursos de llengua cridant de cel·la a cel·la: cursos de gaèlic a crits. També hi havia cursos d’història, de política, i fins i tot d’armes, amb armes falses, de fusta o de sabó. A la presó de Long Kesh, la que surt al llibre, els presos es feien samarretes on deia “University of Long Kesh”.

—Què li pesa més al Tyrone quan accepta espiar per als britànics: la por o l’orgull?

—Les dues coses, però l’orgull és important. Un orgull barrejat amb una certa esperança: “I si això que faig ajuda el meu país, d’alguna manera?”. No entenc com en Denis s’ho va arribar a creure, això, com va poder pensar que els britànics no l’utilitzarien. Perquè el van vendre, al final del conflicte, i només per desmoralitzar el bàndol republicà. Per a mi, com a escriptor, era important que el lector s’estimés el Tyrone, i per això vaig provar de convertir-lo en un traïdor acceptable. Li vaig donar tots els pretextos possibles, com ara el context de guerra brutal en què estava l’Ulster, i també li vaig inventar una infància de nen maltractat pel pare, una cosa que m’havia passat a mi i no a ell. Tot per aconseguir que el lector es pregunti “i jo què hauria fet?”, i dubti.

—Quin paper té la mentida en la vida d’un traïdor?
—El de la supervivència. Després de la primera mentida, ja no hi ha marxa enrere. Quan Donaldson va ser executat, jo vaig estar molt trist, però els seus companys irlandesos em deien: “Ja estava mort. Feia vint anys que estava mort”. Volien dir que l’home amb qui jo havia cantat, begut i viscut la meva Irlanda durant vint anys, l’home que m’aixecava el coll de la jaqueta sota la pluja perquè no em mullés, era un mort. Un mort vivent. I que aquella execució només era una formalitat. I tenien raó.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s