«La pàtria d’una manera de ser». Ponç Puigdevall sobre «Mars del Carib», de Sergi Pons Codina [El País / Quadern]

Font: El País / Quadern / Ponç Puigdevall

FM119MarsCarib

No devien ser pocs els lectors que, quan anaven a Manacor, es dedicaven a buscar el Sinatra’s, el cafè-piano on Gabriel Galmés situava un dels episodis més delirants d’El rei de la selva, i no seria gens estrany que també hi hagués qui, després de llegir Mars del Carib, anés fins al barceloní barri de Sant Andreu amb la il·lusió de localitzar el bar que dóna títol a la primera novel·la de Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979), una de les revelacions més sorprenents de la temporada: s’ha de tenir el cor molt fort, o s’ha de patir d’una tristesa vital incurable, per no riure molt i divertir-se més amb les peripècies i els infortunis de Blai Roca —el narrador— i el seu equip d’amics salvatges i sense cervell que l’acompanyen en l’exercici de la simple subsistència per aconseguir el gran premi d’estar-se el màxim d’hores possible a la barra del Mars del Carib, el seu refugi contra el pas del temps, o la pàtria de la seva manera de ser. No és que el Mars del Carib sigui un espai especialment confortable: és un local “atrotinat i brut, gastat pels anys”, no s’hi ha fet cap reforma des de fa trenta anys, s’hi entra per un passadís estret que fa les funcions de “rebedor-magatzem-deixalleria”, la pintura de les parets cau a trossos formant un mosaic irregular de tonalitats blanques i taronges i, “al sostre, entre taques d’humitat, hi havia enganxades algunes boles de paper de vàter que els clients habituals hi anaven tirant en nits de borratxera infantil”. El Mars del Carib podria tenir una semblança amb El Grec, aquell bar que descriu Hubert Selby a Última sortida cap a Brooklyn, però la intenció de la mirada de Pons no és reproduir el ritual tràgic de la violència i l’abjecció. I, a pesar que els personatges de Mars del Carib podrien emparentar-se també amb els indigents o els exiliats sense futur que, a les novel·les de Joseph Roth, viuen i dormen al restaurant russoarmeni Tari-Bari —de dia, rere la barra i, de nit, sobre els bancs—, la voluntat de l’autor passa per ser impermeable a qualsevol seducció lírica o nostàlgica: si el Mars del Carib tingués el privilegi de figurar en qualsevol antologia de textos literaris on el protagonisme recaigués sobre els bars, seria pel lloc que ocuparia en la secció dedicada a la comicitat.

Al cap i a la fi, Mars del Carib es pot llegir com un catàleg de recursos bàsics sobre com aconseguir l’efecte còmic mitjançant la imaginació verbal. Més enllà dels desvaris alcohòlics i al·lucinògens dels protagonistes, de la seva vitalitat primària enmig d’una societat descrita com un compendi d’insipidesa i cretinisme, més enllà de la conducta apàtica o nihilista de tothom des del començament fins al punt final, el que fa que es llegeixi tan veloçment i amb tant de plaer és l’habilitat amb què l’autor administra el temps narratiu de cada anècdota. No hi ha grans intrigues ni passions majúscules, no es busca l’emoció, enlloc no hi ha suspens, i seria fútil veure símbols enigmàtics a l’altra banda dels petits egoismes i les manies d’uns personatges que només es regeixen per un programa de parasitisme feliç. Mars del Carib diverteix sense malícia i sense la necessitat de ser profund: en té prou a creure en la comèdia per la comèdia, sincronitzant amb saviesa l’ordre en què es col·loquen les paraules —fent aparèixer retardadament la paraula clau, com aquell “infantils” a la frase citada al primer paràgraf— i l’ordre de la informació que contenen, tot perseguint un efecte de càmera lenta amb la precisió reposada de les descripcions —i per veure-ho només s’ha de llegir l’últim episodi, a la muntanya de Montserrat.

Pons té el bon ofici de moure àgilment els personatges i fer-los dir en el moment oportú la frase càustica que encerta el blanc. Potser hi ha alguna ocasió en què l’humor pot semblar massa trivial, i a vegades l’afany satíric sembla desinflar-se abans d’arribar a bon port, però al final el lector es queda amb les riallades que no s’ha pogut estalviar, amb la mirada sense misericòrdia, amb la descreença absoluta cap a res que es pugui considerar d’incloure dins un valor humà, amb la feliç irresponsabilitat del narrador i els seus amics, que potser vénen a dir que el món és això, una broma amb conseqüències físiques i materials, és clar, però també un joc amb els amics a la barra del Mars del Carib per oblidar la mala fe del pas del temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s