Avui, a les 19.30, «Malanyet» visita Reus!!

«El vertígen de Whitman». Jordi Puntí sobre FULLES D’HERBA de Walt Whitman [El Periódico]

Font: El Periódico / Jordi Puntí

Aquests dies han penjat a Youtube un vídeo que s’ha de veure. Hi surt el poeta Jaume C. Pons Alorda en un recital de dissabte passat a la llibreria No Llegiu, del Poblenou. Pons Alorda demana al públic que taral·legi una espiritual negra. Comença a sonar una remor de gòspel i de cop t’imagines que el poeta es posarà a cantar com fa Matthew McConaughey a la pel·lícula El lobo de Wall Street. Però no, Pons Alorda recita un fragment de Fulles d’herba, l’Everest poètic de Walt Whitman que ell mateix ha traduït al català i ha publicat Edicions de 1984.

El fragment pertany a la secció titulada Jo canto el cos elèctric, en què Whitman recorda un viatge a Nova Orleans, on va veure una subhasta d’esclaus. A vegades hi ha traductors que semblen fets a mida per a un autor, i aquest és el cas de Pons Alorda amb Whitman: ens fa sentir la seva poesia descordada, torrencial, de versos llargs i ritme creixent, gairebé com un fil de pensament que es va desplegant per construir un discurs articulat, més del que sembla, fet alhora d’impressions i reflexions. Whitman veu «el cos d’un home a subhasta» i diu: «Això no és sols un home, és el pare d’aquells que també seran pares, / dins seu l’inici d’estats populosos i de riques repúbliques»… Són paraules on reverbera el vers més universal de Whitman: «Jo sóc immens, continc multituds».

Ara que estan de moda els book trailers, el vídeo de Pons Alorda funciona molt bé com a tràiler del llibre. L’escoltes i et vénen ganes de llegir-ne més poemes. He dit abans que Fulles d’herba era un Everest i, com a tal, provoca vertigen, però no és un vertigen vertical, sinó horitzontal, que t’aclapara per l’excés, per la monumentalitat. Tampoc no és un llibre per llegir de dalt a baix, sinó per explorar, per obrir a l’atzar i emboscar-s’hi. Whitman escriu amb voluntat absoluta i passió verborreica. Em fa pensar en Joe Gould, aquell bohemi de Nova York que durant anys demanava diners a la gent per escriure una obra magna, titulada Història oral del nostre temps. Quan va morir, es va saber que no n’havia escrit una paraula. Però és que el llibre ja existia abans: era Fulles d’herba, de Walt Whitman.

«Identitats en conflicte». Montserrat Radigales parlar sobre Sayed Kashua (SEGONA PERSONA DEL SINGULAR), a El Periódico

Font: El Periódico / Montserrat Radigales

Sayed Kashua, palestí i ciutadà israelià, és un escriptor d’èxit en hebreu i viu en un món de contradiccions

El seu origen no li ha evitat patir el boicot contra Israel

«Pertanyo a una família palestina, parlo àrab, tinc passaport israelià i escric en hebreu». Sayed Kashua és tota una celebritat al seu país i la seva és una història d’èxit. Les seves novel•les es venen a Israel per desenes de milers d’exemplars i han estat traduïdes a diversos idiomes. La tercera d’elles, Segona persona del singular, acaba de ser publicada en català per Edicions de 1984 [Traducció de Roser Lluch]. És també el creador i guionista d’Arab labor, una popular sèrie televisiva. Va treballar com a periodista a Kol Hair, un setmanari de Jerusalem, i ara és columnista del prestigiós diari Haaretz. I, no obstant, sent que deambula per una tensa corda, que fa equilibris. El conflicte d’identitats és inherent en ell. «És difícil no ser jueu a l’Estat jueu, no tens els mateixos drets. Però hi ha molts conflictes, no solament el jueu-palestí. També hi ha el del poble i la ciutat», afirma en una entrevista amb aquest diari durant una visita a Barcelona.
No li agrada l’expressió «arabo-israelià», amb què es denomina el 20% de la població d’Israel que és palestina. «Prefereixo anomenar-me ciutadà palestí d’Israel», diu. ¿Se sent israelià o palestí? «Em sento malament, però no sé si és a causa del meu costat israelià o del meu costat palestí», assenyala rient. «Seriosament, em sento com una minoria indesitjada». El seu fort són la ironia i l’humor, que impregnen tota la seva obra. Les seves novel•les no són polítiques, però la política hi està sempre present, configura el fons.
Kashua va néixer a Tira (un poblet palestí de Galilea) el 1975 i viu a Jerusalem. Diu que va començar a tenir consciència de la seva identitat palestina i de pertànyer a una minoria als 15 anys. «De nen escoltava històries de la meva àvia, que ella havia perdut la terra, que el meu avi va morir en la guerra de 1948 i que el meu pare va ser detingut sent estudiant. Però realment no ho entenia. Les escoles àrabs estan integrades en el sistema educatiu israelià, així que mai vam aprendre la història de Palestina. Però als 15 anys vaig ser acceptat com a intern en una escola de Jerusalem, en un programa per a nens amb talent».
Aquesta experiència sens dubte li va permetre ser el que és avui, però també li va despertar la consciència. «L’escola era en hebreu, i només érem dos alumnes àrabs. El primer cop que vaig agafar l’autobús per tornar al poble, un soldat hi va pujar i no va trigar ni cinc segons a acostar-se’m i demanar-me la identificació».

EL MÉS DIFÍCIL
La segona intifada, que va esclatar el 2000, va marcar l’etapa més difícil. «Vaig sentir coses terribles d’alguns col•legues, fins i tot amics, coses com ‘mira el que ens estan fent els teus’. Tot es va enfonsar».
Inevitablement, la de Kashua és una història de contradiccions. Alguns àrabs el critiquen perquè escriu en hebreu i alguns jueus israelians no consideren que la seva obra sigui realment literatura hebrea perquè ell és àrab. Però explica que al principi era pitjor, que ara molts ho accepten. «M’he guanyat el dret a escriure en hebreu i m’he guanyat el dret a criticar la societat o el Govern israelià. Crec que els lectors àrabs han acceptat el meu estil, i els lectors jueus saben que jo no vull destruir l’Estat d’Israel. Si escric algunes coses és perquè m’importa aquest lloc, em sento part d’aquest lloc i vull un futur millor per a tots. Vaig triar escriure en hebreu perquè vull influenciar la majoria, i vull que els meus llibres estiguin a les llibreries. No crec que a tot el món àrab es puguin vendre 80.000 exemplars d’una novel•la. És trist però és la realitat. I, francament, a la gent li agrada el que escric».

La gran paradoxa és que, com a escriptor israelià, Kashua deu ser un dels pocs palestins, sinó l’únic, que ha patit el boicot contra Israel. Va ser el 2008 al Saló del Llibre de París, on Israel va ser el convidat d’honor. «Hi va haver protestes i crítiques a la premsa». Ara no accepta representar oficialment Israel. «No vull ser part d’una delegació enviada pel Ministeri d’Exteriors». Així que l’any passat va declinar la invitació per participar a la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) en què Israel va tornar a ser el convidat d’honor. Però en canvi, sí que va acceptar anar a una fira literària a Jerusalem tot i que els organitzadors del boicot li van demanar que no hi participés. «Ho tornaria a fer. I potser em criticarien una altra vegada i dirien que celebro l’ocupació de Jerusalem. Però aquest és el meu país i jo els ho dec als meus lectors. Vull poder decidir per mi mateix, sense pressions dels uns o els altres».
Kashua assegura que, en general, recolza «qualsevol forma de pressió per forçar un canvi de política i salvar Israel de les seves pròpies polítiques», però prefereix el boicot econòmic a l’acadèmic i cultural que, assegura, perjudica els sectors més liberals i més favorables a la pau. «El problema del boicot és que la població fa pinya i es torna encara més nacionalista».

Martí Sales parla d’«El llogaret» de Faulkner (i el valora amb 5/5 estrelletes) [Time Out]

Font: Time Out / Martí Sales

En una entrevista li comenten que, tot i haver-los llegit dos i tres cops, hi h a gent que no entén els seus llibres. Li pregunten què els diria. Ell respón: «que els llegeixin quatre cops». L’exigència de William Faulkner no és gratuïta: era la que s’aplicava a si mateix. Estava totalment dedicat a la seva professió, obsessionat a fer avançar històries que parlessin de la veritat i del cor dels homes. Cada any rellegia El Quixot, la Bíblia, Dickens, Flaubert, Shakespeare, Dostoievski… S’abeurava a les fonts de la novel·la moderna i va aconseguir inserir-s’hi: va solcar el seu propi món —el comptat de Yoknapatawpha— i va furgar-hi fins al centre de la terra. D’aquell magma creatiu van sortir-ne vint novel·les, una de les quals aquesta, primera part de la trilogia dels Snopes.

Una família de jornalers miserables, els Snopes, arriben a la petita població rural d’una gran finca, el Revolt del Francès. Els Varner són els amos de la majoria de les terres i dels negocis de la zona. El llibre és el relat de l’ascens dels Snopes, que acabaran apoderant-se del llogaret i dels topants fent servir l’enginy, la perfídia i una infatigable capacitat d’introduir-se al moll de l’os dels mecanismes de poder.

Assistim a la construcció d’un petit imperi que, al capdavall, podria ser el país sencer: els totpoderosos Estats Units i els seus ciutadans que poden grimpar com l’escuma gràcies a una ambició sense sostre i unes regles que encara s’estan forjant. El relat de Faulkner, amb el·lipsis, flashbacks, canvis de registre i punt de vista, és la millor manera d’explicar-ho. Un relat objectiu i mastegat, amb pretensions historicistes, no hauria de copsat ni una unça de la veritat que trobem aquí a cada plana. Les tergiversacions de l’oralitat, les mentides, els oblits i les digressions aixequen el país i la seva identitat. Així, a llampegades, coneixem grans personatges, com l’esquiu Flem Snopes o l’Eula Warner, la rodanxona lànguida que fa anar els homes de corcoll; vivim històries d’amor tan intenses com la de l’Ike, i, empesos pel torrent d’aquesta prosa envescada, acabem combregant amb assassins, mestres o venedors de màquines de cosir.

 

ATENCIÓ AGENDES! Signatures de Sant Jordi dels nostres autors!

 

 –> SERGI PONS CODINA, AUTOR DE MARS DEL CARIB

De 12.00 a 13.00, a la Plaça Orfila, Sant Andreu, paradeta de l’Abacus.

De 17.00 a 18.00, firmes a la Moritz (Ronda Sant Antoni, 39).

A les 19.00, al Bar La Masia, carrer Elisabets, 2, amb Kiko Amat i altres amics! Més info aquí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

–> MÓN SANROMÀ, AUTOR DE QATAR. EL PAÍS MÉS RIC DEL MÓN

De 18.00 a 19.00, a la parada d’Amnistia Internacional de Passeig de Gràcia, 74

–> ENRIC CASSASES, AUTOR DE BES NAGANA I T’HI SÉ.

De 17.00 a 18.00, a la parada de la llibreria Documenta, al Pla de la Boqueria

 

 

 

 

 

 

–> PERE AUDÍ, AUTOR DE MALANYET

A les 19.00, al celler Buil&Giné, a Gratallops! (veure adreça exacta al targetó)

«Mars del Carib: La llei del menfotisme». Toni Polo, sobre MARS DEL CARIB, de Sergi Pons Codina [Diario.es]

Font: Diario.es / Toni Polo

Els mars del Carib no tenen absolutament res a veure amb el Mars del Carib. Els primers ens porten a pensar al pol oposat del segon. Posats a buscar-hi alguna similitud, podríem dir que el primer ens el podem imaginar com un resort de cinc estrelles; el segon, com un antro de mala muerte. Res a veure, fora del ram de la (presumpta) hostaleria. El Mars del Carib és el santuari d’una colla de borratxos, drogoaddictes, desestructurats, violents, conflictius veïns de Sant Andreu que malviuen, sobreviuen, van tirant, aliens al món d’oportunitats, presumptament civilitzat, democràtic, ordenat que (se suposa) ens protegeix a tota la societat. En Blai és el protagonista i narrador de Mars del Carib (Edicions de 1984), una història fresca, amb un estil directe i intel·ligent, que és un tros de la seva vida i, de retruc, de la dels seus companys de barra.

“És un bar inventat. No existeix”, explica Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979), autor d’aquesta seva primera i trencadora novel·la, una de les recomanacions més entusiastes, properes, fresques y divertides que podem fer per a aquest Sant Jordi. “És una barreja de diferents bars que he conegut. Bars que tenien horaris estranys; alguns no tancaven el cap de setmana (tot depenia de l’humor que el propietari tingués aquell cap de setmana), senzillament tancava la reixa i els clients es quedaven a dins, i pel matí tornava a obrir de cara al públic”. El bar feia pudor de cartró florit, tapes ràncies i humanitat…, comença el llibre. El Mars del Carib per a mi és com el Vaticà per als catòlics. A tu el que et passa és que passes massa temps amb gent que ha renegat de les drogues i no pots tenir una visió objectiva del tema, proclama un dels personatges, deixant clar quina mena de gent transita per les pàgines de llibre. Gent que s’adscriu a la causa del menfotisme: Els polítics, quins uns! Amb les seves llibertats de merda.

“Parlem d’antiherois, en el sentit que no tenen unes ‘qualitats socials’ normals o que es podrien considerar acceptables socialment”, explica l’autor. Podríem dir que estan, fins i tot, al marge de la crisi? “No ho sé. En cert sentit sí, perquè el llibre explica coses que van passar, més o menys, fa uns 15 o 18 anys. Sent uns personatges inadaptats, està clar que encara que visquessin en una època de prosperitat econòmica a ells això no els afectaria perquè trobarien la manera de boicotejar qualsevol opció de prosperar. A ells no els hi interessa això, el que volen és privar i drogar-se. O sigui que diria que no, no els afecta la crisi”. La moderació és el refugi dels covards! És com conduir amb el fre de mà posat. Com et pots drogar amb mesura? Quin sentit té?, raona en Nil Facundo, un dels herois del Mars. M’ha costat un ou arribar fins on he arribat en el món del vici i n’estic prou orgullós, és una altra declaració d’intencions d’un dels habituals del Mars del Carib. El vici marcava el camí. Una dieta rica en alcohol i drogues, amics pertorbats i no creure ni en res ni en ningú. Bàsicament, aquesta era la filosofia, resum en Blai la situació.

Missatges inevitables

La imaginació hi juga molt en la ubicació dels llocs i dels personatges d’aquesta novel·la, però sempre ancorada en la realitat: “El Negre [el propietari del bar] tampoc existeix, però igual que el Mars del Carib, està inspirat en tres amos de bar que vaig conèixer. És una barreja dels tres i d’invencions meves. Els tres es van morir d´infarts, abans del 50 anys”. Pons admet que tira molt d’intuició, del que coneix i ha viscut. Hi ha molt de tot això en les vivències d’en Blai…: una baixada al Raval que acabarà malament; una tarda al camp del Sant Andreu que acabarà a la presó; la incursió per feines diverses i, totes, injustes i explotadores com en una cadena de muntatges o en una immobiliària especuladora i cruel que acabarà amb una rebel·lió; o una passejada surrealista per Montserrat,que acabarà…

Pons diu que no ha volgut fer una obra amb missatge. “Almenys a priori. Mentre estava escrivint el llibre no tenia aquesta idea al cap. Més aviat al contrari; No m’agraden les novel·les que et volen vendre la moto. Sí que és veritat”, reconeix, “que hi ha coses que surten, que afloren de crítica social. Però això és inevitable. Jo no ho vaig poder evitar. Surten, perquè han de sortir. Perquè és el meu punt de vista, la meva parcialitat, van bé a la història i em funcionen per explicar-ho tot en conjunt… Però en principi no tenia cap idea de fer un llibre amb missatge”.

Preferents del totxo

Total, que de missatges, en trobem, i de ben suculents. En un moment donat, en Blai trobarà una feina d’aquelles que podríem anomenar com a decents. Res a veure amb les dotze hores diàries en una cadena de muntatge. Una feina repetitiva i monòtona que et podia robar l’ànima més de pressa del que tardaves a dir “Ara m’han enculat”. Però… el problema era que la majoria de les feines eren un versió moderna de l’esclavitud. Les diatribes amb la feina amarguen aquest dolç irresponsable, aquesta cabra boja que, de vegades, influenciat per una mena de nòvia, sembla que pugui deixar la mala vida… La feina en qüestió és a l’empresa Intertotxo (¡toma ya!) i porta en Blai pels carrers de Bon Pastor a enganyar a gent que no té un duro a comprar un pis fabulós que no necessita ni mai podria arribar a pagar. Ens sona? A més d’un banquer sí que li sona, sí… És el miracle dels pans i els totxos, l’època en què l’especulació immobiliària s’havia convertit en l’esport nacional. Així queda tot clar.

Sempre podria quedar la possibilitar de fugir. Però tampoc aquesta sembla prou decent: No et pots desentendre del bé comú. Tu també ets responsable que, a les escoles públiques injectin merda al cap dels nens, o que els avis rebentin de vells en un hospital patrocinat per la Seguretat Social. El sistema et necessita, no pot permetre que t’allunyis d’ell. Algú ha de seguir fent girar la roda. Si vius en societat, és el que hi ha, una altra cosa seria si anessis a viure dalt d’un arbre al Pirineu i, tot i així, és probable que acabés venint algú a fer-te pagar uns impostos o a demanar-te si tens el permís per dormir-hi.

Una ciutat falsa

Amb aquest panorama, gent a la qual, quan sent parlar algú de projectes de futur, li ve al cap una persona seriosa i amagada, sense saber perquè, no pot encaixar en una Barcelona de disseny, de postal, de mentida, en definitiva. Una Barcelona falsa que Pons Codina ens plasma en el Raval i en el famós projecte de revitalització que es va fer del Centre Històric: un pretext per transformar urbanísticament el barri i carregar-se unes persones que feien nosa perquè eren pobres, lletjos i estaven a la vista dels turistes.

No estranya ningú que aquests tipus, inconformistes però ‘menfotistes’, acabin cridant a la desobediència civil: No seguirem aquí amb els braços plegats mentre tu segueixes trepitjant els nostres drets, es rebel·len quan en un atac de legalitat, El Negre decideix que no es pot fumar al seu antro.

«Dit i fet, senyor Whitman». Ada Castells, sobre FULLES D’HERBA, de Walt Whitman, al Cultura/s

Font: Cultura/s, La Vanguardia / Ada Castells

Avui podem donar una bona notícia: la primera traducció en català de Fulles d’herba, obra que en castellà va ser traduïda per un gran de les lletres com Borges. Fins ara, es disposava de traduccions dels poemes més destacats fetes per Cebrià de Montoliu, Agustí Bartra, Miquel Desclot, Lluís Roda i Sam Abrams. Ara, el poeta Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ha dedicat hores i hores a l’obra que Walt Whitman va deixar preparada abans de morir, el 1892, a manera de regal per al món. Ho explica el mateix traductor en una introducció curta i efectiva: “Fulles d’herba és el particular homenatge del poeta a la raça humana”, ens diu. Per a ell tot era matèria poètica i ho podem certificar en aquesta dedicatòria: “El més inofensiu insecte o animal, els sentits, la mirada, l’amor, / El primer pas, dic,em va impressionar i em va agradar tant, / Que amb prou feines he avançat o he volgut anar més enllà, / I m’aturo i vagarejo tot el temps per cantar-lo amb cants extasiats”.

Aquesta edició, per la seva importància, bé es mereixia un estudi preliminar, però s’ha optat per una sola introducció ben breu on es renuncia a explicar la vida i miracles d’aquest pare de les lletres nord-americanes. Qui sap si perquè editor i traductor, sàviament, s’han deixat endur pel que argumenta Whitman en aquests versos: “(…) Algú descriurà la meva vida quan jo sigui mort i hagi partit? / (Com si algú realment sabés res de la meva vida, / Quan jo mateix sovint crec que ben bé poc o res de res sé de la meva vida, / Sols un grapat de murmuris, unes quantes pistes i falsedats escarransides / Que jo vull, per al meu propi ús, traçar aquí)”. Pons Alorda recalca que el gest de Whitman d’intentar atrapar l’infinit dins de les pàgines d’un llibre és d’una “ambició sideral” i alhora “d’una innocència que només una criatura irresponsable i encantadora podria arribar a somniar”. Aquesta actitud ens impedeix titllar el poeta de petulant: “No em tanqueu les vostres portes, orgulloses biblioteques, / Perquè tot allò que no teníeu als vostres prestatges tan ben reblerts, / i que tant necessitàveu, jo ara ho porto”. No és una empresa gens fàcil, és feta, ens confessa Whitman, “amb fortuna variable, amb fugues, avanços i retirades, victòries retardades i vacil·lants”, és a dir, tal com es fan totes les bones obres. Ja es veu que tenia tota la intenció de perpetuar-se en el temps i en una de les seves dedicatòries se’ns dirigeix: “Poetes del futur! Oradors, cantants, músics del futur!/ No serà l’avui qui em justifiqui ni qui doni resposta al meu destí, (…) / Amunt! Sou vosaltres qui m’heu de justificar”. Ara Pons Alorda, podrà respondre: “Dit i fet, senyor Whitman”.

«Stein i els brigadistes». Ferran Aisa parla de BRIGADES INTERNACIONALS. LA FI D’UN MITE, a el Punt Avui

Font: El Punt Avui / Ferran Aisa

La història de la Guerra Civil espanyola continua oferint novetats, algunes aclaridores de fets puntuals i altres desmitificadores. Les memòries de Sygmunt Stein són les dues coses alhora: posen llum sobre què van ser les Brigades Internacionals i les desmitifica. I tot escrit en primera persona per un brigadista que va viure in situ tots els esdeveniments que narra.

Sygmunt Stein (1899-1968) era un militant comunista jueu a Txecoslovàquia que, trasbalsat pels processos de Moscou, va cercar aixopluc a l’Espanya republicana amb la intenció de fer reviure els seus ideals revolucionaris. Inscrit a les Brigades Internacionals dins el grup polonès, va ser destinat a Albacete, on va ocupar el càrrec de comissari de cultura. Des del seu privilegiat lloc de combat anirà descobrint la gran estafa estalinista. I anirà explicant com els agents de la Komintern (delegats de la Internacional Comunista) i de la GPU (policia secreta soviètica) es dediquen més a vigilar i a perseguir els camarades, que no pas a combatre el feixisme.

La creació de les Brigades havia estat una iniciativa de l’URSS a través de les seccions dels partits comunistes de tots els països. Stein denuncia que no solament s’hi allistaven idealistes, sinó que preferien escollir malfactors i persones sense gaire compromís polític. També afirma que entre els brigadistes hi havia molts aventurers i arribistes que només pensaven en fer carrera d’oficial i enriquir-se gràcies al saqueig. Però encara pitjor eren els caps polítics de les Brigades, veritables tirans com el comunista francès André Marty, conegut amb el sobrenom d’El Carnisser d’Albacete. Stein dedica força pàgines a explicar les atrocitats de Marty.

Stein manifesta que s’estranyà, en un principi, que els caps polítics de les Brigades, tots comunistes, no parlessin mai de revolució i, alhora, es critiquessin les milícies del POUM i dels anarcosindicalistes com indisciplinades i poc efectives. Denuncia la corrupció, les borratxeres i les orgies del comandament de les Brigades i, a més, és testimoni de la participació directa d’agents comunistes que es vanagloriaven d’haver participat en la provocació dels Fets de Maig del 1937 a Barcelona. Un llibre que realment aclareix l’actuació contrarevolucionària i fins i tot antirepublicana dels dirigents comunistes de les Brigades Internacionals.

«L’exili permanent: ELS VENÇUTS, de Xavier Benguerel», Joaquim Ermengol, a l’Ara

Font: diari Ara / Joaquim Ermengol

Deia Jaume Vicens i Vives que, per a la tasca de conèixer-nos, necessitem la col·laboració dels poetes i dels novel·listes, dels esperits que posseeixen el do d’intuir, sense documentació prèvia, els més profunds batecs de l’ànima del poble. I un exemple d’aquest esperit perdurable és el de Xavier Benguerel, que no només tenia el do d’intuir sinó que va ser capaç de deixar imprès un volum de referència que ens fa comprendre millor el nostre drama històric. La narració representa, des de la ficció imaginativa, una visió honesta i testimonial de la derrota dels republicans en la Guerra Civil, la fugida i l’èxode dels refugiats i, en especial, la vida atroç als camps de concentració francesos que molts d’ells van patir. Aquest llibre revelador, cru i magnífic és Els vençuts.

És probable que Els vençuts sigui l’aportació més significativa, pel que simbolitza, de Benguerel a la literatura catalana, i no només pel fet de ser una obra escrita en plena maduresa creativa, sinó també per la seva qualitat literària i per l’inqüestionable valor cultural. En aquesta narració queda explícita la posició moral de l’escriptor: el deure irrenunciable al compromís. Un compromís assumit pel fet d’haver estat testimoni d’aquells successos tan dramàtics i significatius que encara avui arrosseguem. Entenc aquest llibre esplèndid com un acte de responsabilitat, un exemple de decència i actitud ètica de l’escriptor davant la pròpia història. Cal dir que Els vençuts és un volum reelaborat a la dècada dels 60 a partir d’un text original dels cinquanta ( Els fugitius, 1955), i revisat el 1970 i el 1972, cosa que demostra que això d’escriure pot ser un ofici constant, moral i estètic. Aquest treball continu i rigorós fa de Xavier Benguerel un veritable escriptor.

El que resulta interessant, però, més enllà de la crònica i el fris ben dibuixat d’uns fets dramàtics històrics concrets i prou coneguts, és el llast d’un pensament que no es deixa esgotar. Aquí, de fet, no hi ha voluntat de catarsi, sinó la idea insistent que l’èxode provocat per la Guerra Civil i la fugida dels derrotats cercant refugi, és un exili permanent i definitiu que mai acaba. I aquest és l’autèntic drama, l’estigma que provoca indistintament qualsevol conflicte armat d’aquesta mena. Perquè una guerra civil no és altra cosa que la injustícia causada per uns però viscuda per tots, una ferida oberta d’incalculables efectes i dolor.

Els vençuts recrea la crònica de la fugida del país i la crueltat que pateixen els exiliats fets presoners en camps d’internament francesos, sota la vigilància de soldats senegalesos i algerians (els espahís), titllats per Joan Pineda -l’escriptor protagonista del relat- de subhomes. Però sobretot ens mostra la desil·lusió i la desesperació que va provocar l’actitud tan poc amable de França. Quanta ingenuïtat portaven a les butxaques aquells homes i dones que fugien. Que miserablement es va portar la gran França amb els exiliats. Quan pagarà per la seva crueltat i absolut menyspreu? Vull assenyalar amb tot això que el fons temàtic del llibre no és tant la descripció fidel d’uns fets com l’estat emocional del refugiat: la seva desorientació permanent, la impossibilitat de comprendre i assumir la nova i miserable situació. Una situació tan desesperada que acaba convertint-lo en una mena d’espectre, una ombra resignada que arrossega la vida per pura inèrcia.

Els vençuts aporta una magnífica reflexió sobre les conseqüències de la fugida i l’exili, malgrat la ingenuïtat calculada en alguns aspectes pel que fa a la humanitat dels francesos i la maldat dels africans. El que és evident, però, és que el llibre transcendeix sobradament l’anècdota, revelant la misèria i el caos d’un món en constant decadència. Com pot ser que aquell somni que va ser la República per a tots els catalans acabés en una exhalació per convertir-nos en un poble descastat i maleït?

«Faulkner en català». Glòria Farrés sobre «El llogaret», de William Faulkner. [El Punt Avui]

Edicions de 1984, que enguany celebra el trentè aniversari, comença un ambiciós projecte de recuperació de l’obra de Faulkner traduïda al català

Edicions de 1984 acaba de publicar El llogaret, de William Faulkner, en traducció de Maria Iniesta i Agulló. Amb aquesta publicació, la sòlida editorial de Josep Cots, que enguany celebra el trentè aniversari, comença un ambiciós projecte de recuperació de l’obra de Faulkner en català. L’any que ve, publicaran La ciutat, i l’any següent, La mansió, i així amb El llogaret i amb aquestes dues obres quedarà completada la trilogia de la família Snopes en llengua catalana. Els Snopes és una de les famílies més pernicioses de tota l’obra de Faulkner, apareixen ja subsidiàriament a Santuari i a Absalom, Absalom, però és en la trilogia que s’inicia amb El llogaret on podem veure l’abast de la força i la cobdícia de Flem Snopes. L’obra de Faulkner recrea el món de les grans famílies meridionals (els Bundren, els Compson, els Stupen, els Snopes) després de la Guerra de Secessió, un univers de decadència immens expressat en els mínims detalls: “Mai no viuré prou per esgotar les petites escenes quotidianes de la meva terra natal.”

Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 1897. No va acabar cap carrera, però sota la tutela de l’escriptor Sherwood Anderson va completar una sòlida formació autodidacta. Tenia un caràcter esquerp: se sentia més feliç caçant animals que en el confort del cercle familiar. Era un home taciturn, li agradava beure. Va viatjar força. Durant la dècada del 1920, va viure una temporada a París, però no va relacionar-se gaire amb l’anomenada generació perduda de la qual formava part i que també vivia a París: Hemingway, Fitzgerald, Dos Passos, Pound. Deien que li agradava mirar Joyce de lluny prenent cafè, encara que mai no va gosar acostar-s’hi. El seu món no acabava de ser aquella modernitat parisenca, sinó el sec i àrid paisatge del sud que bullia dins seu. Tanmateix, dels anys de París va agafar el gust per l’experimentació. Té novel·les estilísticament molt agosarades.

L’obra de Faulkner fa sempre un cert respecte. El seu estil és enrevessat i innovador, de frases llargues amb moltes subordinades, que avança a batzegades temporals, endavant i enrere, amb molts monòlegs interiors i un gran barroquisme. Però per poc que se li faci confiança, la seva potència expressiva crea una gran fascinació. És una escriptura obsessiva i gairebé hipnòtica, plena d’èpica i de religiositat. El tema és el deep south nord-americà. Les històries se situen en l’imaginari comptat de Yoknapatwpha, ben arrelat al Mississipí. El sud dels Estats Units ha jugat sempre un paper essencial en la història de la nació i Faulkner el reivindica. És des d’aquest arrelament, que la seva escriptura esdevé universal, pouant en el seu origen: “Vaig aprendre que per ser escriptor, calia ser primer aquell que era en néixer. Havia de recordar aquell qui era.”

Justament El llogaret és una novel·la ideal per entrar en el món de Yoknapatawpha. Quan el redacta, Faulkner ja ha deixat enrere els experiments literaris i arriscats d’El brogit i la fúria i la seva escriptura és de tall més clàssic. Hi narra l’ascensió social de Flem Snopes a través de la família Varner que domina la regió. Amb coaccions velades i amenaces, Flem li prendrà el negoci al fill i es casarà amb la filla. Flem és un home enigmàtic, fred i sense escrúpols, que es confronta a un altre personatge central, V.K. Ratliff, un comerciant de ciutat, amo i senyor de les tafaneries, astut i clarivident. Aquest Ratliff és un dels personatges més agradables de Faulkner, amb sentit de l’humor, prudent i raonable, un representant de les virtuts positives de la gent de Yoknapatawpha.

A través d’ell coneixerem una mica l’ànima amagada dels Snopes, d’aquests homes blancs pobres del sud que van perdre la guerra, forjats en una terra aspra i seca, i que tenen l’ànima tan resguardada que Faulkner ha de laminar totes les capes d’animalitat per arribar-hi, i ens les va passant per la cara, sense pietat, una rere l’altra.

Hi trobem sobretot un instint bàsic, la sang, allò que uneix un pare i un fill encara que s’odiïn a mort; el desig, allò que crida un home a llançar-se impetuosament sobre el cos d’una dona; i, sobretot, la violència, una violència innata per desfogar el fatalisme de la vida sòrdida del sud. Al costat d’aquesta potència de la carn, d’aquesta essència terrenal, hi ha una resistència estoica i deslliurada de qualsevol esperança: és el sofriment passiu de què són víctimes els homes blancs pobres del camp. Amb Faulkner, totes les coses del món del sud reculen a les arrels, ens en mostra el nucli, poua en el caràcter primigeni d’aquest home fracassat que treballa la terra infatigablement “ajupint-se i aixecant-se sempre igual, com un metrònom, i es va enterrant a si mateix en aquella terra que l’ha engendrat per convertir-lo en el seu servent fins que es mor”.

Aquests elements primaris, lligats a la terra i als animals que els ajuden a treballar-la, emergeixen en primer pla. Un dels capítols d’El llogaret se centra en la subhasta d’uns cavalls texans embogits, amb els quals els homes hauran de lluitar cos a cos inútilment per agafar-los. Un altre capítol narra l’amor que sent Ike Snopes, un idiota, per una vaca, una perversió sexual plena de detalls grotescos i repulsius. En un altre capítol, Mink Snopes, cosí de Flem, lluitarà sense cap arma, a la nit, completament a les fosques, amb el gos enfurismat de l’home que acaba de matar.

Grans descripcions de paisatges

I, al costat d’aquest món violent, despullat, físic, natural, fent-li de contrapunt, Faulkner ens deleix amb grans descripcions dels paisatges diürns i nocturns, de les grans plantacions de panís i dels camins que les voregen, i sobretot de la seva llum, una llum esblaimada, una llum de coure o de plata. Ens mostra la comunió amb el camp i el ritme regular de la vida camperola, de la calor asfixiant de l’estiu, del fred terrible de l’hivern. Són narracions líriques, plenes de detalls preciosos, com quan descriu com queda el paisatge després de la pluja: “Es va acabar i va fugir cap al nord i cap a l’est, més enllà de l’arc cromàtic del seu fràgil armistici, deixant escampat al darrere el confeti del seu carnaval perquè s’acumulés i regalimés fulla per fulla, branquilló per branquilló i després bri per bri, perquè s’acumulés als xaragalls i repetís en mil mirallets caiguts el cel que, llambreig per llambreig de daurat i de blau, les gotes havien empresonat en caure.”

En aquest món primigeni, buidat de qualsevol element intel·lectual, hi ha tanmateix un lloc per l’espai místic. En aquesta novel·la, a través d’Eula Vaner, Faulkner aconsegueix crear una mena d’Arcàdia salvatge. Eula és la filla del cacic, té un cos generós: “Massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera.” La seva sola presència desperta un halo insultant d’ésser viu, de desig irreprimible en els homes que l’envolten, “evoca la natura desfermada de les autèntiques deesses d’Homer i de Tucídides: alhora corruptes i immaculades, alhora verges i mares de guerrers i d’homes fets”. Amb aquest etern femení crea una figura amb tots els trets de la mare terra i apel·la a les grans tradicions: “Ella recordava un símbol qualsevol de l’antic culte dionisíac, mel a la claror del sol i fruits carnosos, una nissaga torturada de raïms trepitjats.”

En aquest espai místic trobem la gran força de Faulkner. Tot allò que s’ha esdevingut al sud perdura en la memòria inesgotable de l’autor, que ho rememora amb tal força èpica que no oblida res: ni un nom, ni un acte brutal, ni un tret, ni una bogeria, ni una violació. És com si tot fos present encara, com si no s’hi pogués concebre un futur, no hi ha progrés, només hi ha aquest món etern, sense origen, en què tot va enfonsant-se a poc a poc, no para d’enfonsar-se, i que Faulkner recupera detall a detall i ens el presenta com una epifania. A la manera de la Comèdia humana de Balzac, els personatges de les narracions faulknerianes estan interrelacionats, cada novel·la descriu un mateix món vist des d’un altre prisma, il·luminant-ne altres parts. El mèrit veritable de Faulkner és traçar aquest teixit viu, que lliga els llibres entre ells i els organitza en un tot orgànic que creix.

La trilogia

En el cas concret de la trilogia dels Snopes, trobem una gradació en els títols. El llogaret és la més propera al camp. Per això, com dèiem, està poblada de vaques, de ponis i de gossos. Està composta de nou capítols, però el nucli narratiu, de fet, el componen quatre relats publicats entre el 1930 i el 1935: Boig per un cavall, Llangardaixos al pati de Jamshyd, El gos i Cavalls tacats, adaptats convenientment i reescrits per formar part del relat principal, que narra l’ascens de Flem Snopes, el personatge que potser és la millor creació de Faulkner.

La segona novel·la de la trilogia, La ciutat, ja es desenvoluparà en el món urbà i trobarem Flem Snopes continuant el seu ascens cap a la riquesa i l’autoritat burgesa. Arribarà a ser president del banc de Jefferson i propietari d’una de les mansions més grans i valuoses de la ciutat. I La mansió serà el final de Flem Snopes, la caiguda després de l’ascens fulminant. Aquesta part final és una autèntica meravella, perquè tanca de forma lapidària cadascun dels temes que havien quedat oberts.

Cal aprofitar l’oportunitat de poder disposar d’aquest primer volum de la trilogia en una molt bona traducció de Maria Iniesta. És ideal per entrar i recuperar l’obra de Faulkner, per anar-lo seguint al llarg de la trilogia i descobrir o redescobrir un autor essencial del segle XX que ha influït Cormac McCarthy o Flannery O’Connor, i també Rulfo, García Márquez i Vargas Llosa. Mercè Rodoreda el llegia amb devoció, i Pedrolo, Porcel i Blai Bonet també n’eren fervents seguidors. Com diu Albert Camus: “A parer meu, és l’escriptor més gran, l’únic, em sembla, que se subjecta a la gran tradició del segle XIX, un dels pocs grans talents creadors occidentals”.