«El vertígen de Whitman». Jordi Puntí sobre FULLES D’HERBA de Walt Whitman [El Periódico]

Font: El Periódico / Jordi Puntí

1984PWhitmanAquests dies han penjat a Youtube un vídeo que s’ha de veure. Hi surt el poeta Jaume C. Pons Alorda en un recital de dissabte passat a la llibreria No Llegiu, del Poblenou. Pons Alorda demana al públic que taral·legi una espiritual negra. Comença a sonar una remor de gòspel i de cop t’imagines que el poeta es posarà a cantar com fa Matthew McConaughey a la pel·lícula El lobo de Wall Street. Però no, Pons Alorda recita un fragment de Fulles d’herba, l’Everest poètic de Walt Whitman que ell mateix ha traduït al català i ha publicat Edicions de 1984.

El fragment pertany a la secció titulada Jo canto el cos elèctric, en què Whitman recorda un viatge a Nova Orleans, on va veure una subhasta d’esclaus. A vegades hi ha traductors que semblen fets a mida per a un autor, i aquest és el cas de Pons Alorda amb Whitman: ens fa sentir la seva poesia descordada, torrencial, de versos llargs i ritme creixent, gairebé com un fil de pensament que es va desplegant per construir un discurs articulat, més del que sembla, fet alhora d’impressions i reflexions. Whitman veu «el cos d’un home a subhasta» i diu: «Això no és sols un home, és el pare d’aquells que també seran pares, / dins seu l’inici d’estats populosos i de riques repúbliques»… Són paraules on reverbera el vers més universal de Whitman: «Jo sóc immens, continc multituds».

Ara que estan de moda els book trailers, el vídeo de Pons Alorda funciona molt bé com a tràiler del llibre. L’escoltes i et vénen ganes de llegir-ne més poemes. He dit abans que Fulles d’herba era un Everest i, com a tal, provoca vertigen, però no és un vertigen vertical, sinó horitzontal, que t’aclapara per l’excés, per la monumentalitat. Tampoc no és un llibre per llegir de dalt a baix, sinó per explorar, per obrir a l’atzar i emboscar-s’hi. Whitman escriu amb voluntat absoluta i passió verborreica. Em fa pensar en Joe Gould, aquell bohemi de Nova York que durant anys demanava diners a la gent per escriure una obra magna, titulada Història oral del nostre temps. Quan va morir, es va saber que no n’havia escrit una paraula. Però és que el llibre ja existia abans: era Fulles d’herba, de Walt Whitman.

«Identitats en conflicte». Montserrat Radigales parlar sobre Sayed Kashua (SEGONA PERSONA DEL SINGULAR), a El Periódico

Font: El Periódico / Montserrat Radigales

Sayed Kashua, palestí i ciutadà israelià, és un escriptor d’èxit en hebreu i viu en un món de contradiccions

El seu origen no li ha evitat patir el boicot contra Israel

FM121SegonaPersonaSingular«Pertanyo a una família palestina, parlo àrab, tinc passaport israelià i escric en hebreu». Sayed Kashua és tota una celebritat al seu país i la seva és una història d’èxit. Les seves novel•les es venen a Israel per desenes de milers d’exemplars i han estat traduïdes a diversos idiomes. La tercera d’elles, Segona persona del singular, acaba de ser publicada en català per Edicions de 1984 [Traducció de Roser Lluch]. És també el creador i guionista d’Arab labor, una popular sèrie televisiva. Va treballar com a periodista a Kol Hair, un setmanari de Jerusalem, i ara és columnista del prestigiós diari Haaretz. I, no obstant, sent que deambula per una tensa corda, que fa equilibris. El conflicte d’identitats és inherent en ell. «És difícil no ser jueu a l’Estat jueu, no tens els mateixos drets. Però hi ha molts conflictes, no solament el jueu-palestí. També hi ha el del poble i la ciutat», afirma en una entrevista amb aquest diari durant una visita a Barcelona.
No li agrada l’expressió «arabo-israelià», amb què es denomina el 20% de la població d’Israel que és palestina. «Prefereixo anomenar-me ciutadà palestí d’Israel», diu. ¿Se sent israelià o palestí? «Em sento malament, però no sé si és a causa del meu costat israelià o del meu costat palestí», assenyala rient. «Seriosament, em sento com una minoria indesitjada». El seu fort són la ironia i l’humor, que impregnen tota la seva obra. Les seves novel•les no són polítiques, però la política hi està sempre present, configura el fons.
Kashua va néixer a Tira (un poblet palestí de Galilea) el 1975 i viu a Jerusalem. Diu que va començar a tenir consciència de la seva identitat palestina i de pertànyer a una minoria als 15 anys. «De nen escoltava històries de la meva àvia, que ella havia perdut la terra, que el meu avi va morir en la guerra de 1948 i que el meu pare va ser detingut sent estudiant. Però realment no ho entenia. Les escoles àrabs estan integrades en el sistema educatiu israelià, així que mai vam aprendre la història de Palestina. Però als 15 anys vaig ser acceptat com a intern en una escola de Jerusalem, en un programa per a nens amb talent».
Aquesta experiència sens dubte li va permetre ser el que és avui, però també li va despertar la consciència. «L’escola era en hebreu, i només érem dos alumnes àrabs. El primer cop que vaig agafar l’autobús per tornar al poble, un soldat hi va pujar i no va trigar ni cinc segons a acostar-se’m i demanar-me la identificació».

EL MÉS DIFÍCIL
La segona intifada, que va esclatar el 2000, va marcar l’etapa més difícil. «Vaig sentir coses terribles d’alguns col•legues, fins i tot amics, coses com ‘mira el que ens estan fent els teus’. Tot es va enfonsar».
Inevitablement, la de Kashua és una història de contradiccions. Alguns àrabs el critiquen perquè escriu en hebreu i alguns jueus israelians no consideren que la seva obra sigui realment literatura hebrea perquè ell és àrab. Però explica que al principi era pitjor, que ara molts ho accepten. «M’he guanyat el dret a escriure en hebreu i m’he guanyat el dret a criticar la societat o el Govern israelià. Crec que els lectors àrabs han acceptat el meu estil, i els lectors jueus saben que jo no vull destruir l’Estat d’Israel. Si escric algunes coses és perquè m’importa aquest lloc, em sento part d’aquest lloc i vull un futur millor per a tots. Vaig triar escriure en hebreu perquè vull influenciar la majoria, i vull que els meus llibres estiguin a les llibreries. No crec que a tot el món àrab es puguin vendre 80.000 exemplars d’una novel•la. És trist però és la realitat. I, francament, a la gent li agrada el que escric».

La gran paradoxa és que, com a escriptor israelià, Kashua deu ser un dels pocs palestins, sinó l’únic, que ha patit el boicot contra Israel. Va ser el 2008 al Saló del Llibre de París, on Israel va ser el convidat d’honor. «Hi va haver protestes i crítiques a la premsa». Ara no accepta representar oficialment Israel. «No vull ser part d’una delegació enviada pel Ministeri d’Exteriors». Així que l’any passat va declinar la invitació per participar a la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) en què Israel va tornar a ser el convidat d’honor. Però en canvi, sí que va acceptar anar a una fira literària a Jerusalem tot i que els organitzadors del boicot li van demanar que no hi participés. «Ho tornaria a fer. I potser em criticarien una altra vegada i dirien que celebro l’ocupació de Jerusalem. Però aquest és el meu país i jo els ho dec als meus lectors. Vull poder decidir per mi mateix, sense pressions dels uns o els altres».
Kashua assegura que, en general, recolza «qualsevol forma de pressió per forçar un canvi de política i salvar Israel de les seves pròpies polítiques», però prefereix el boicot econòmic a l’acadèmic i cultural que, assegura, perjudica els sectors més liberals i més favorables a la pau. «El problema del boicot és que la població fa pinya i es torna encara més nacionalista».

Martí Sales parla d’«El llogaret» de Faulkner (i el valora amb 5/5 estrelletes) [Time Out]

Font: Time Out / Martí Sales

FM122_ElLlogaretEn una entrevista li comenten que, tot i haver-los llegit dos i tres cops, hi h a gent que no entén els seus llibres. Li pregunten què els diria. Ell respón: «que els llegeixin quatre cops». L’exigència de William Faulkner no és gratuïta: era la que s’aplicava a si mateix. Estava totalment dedicat a la seva professió, obsessionat a fer avançar històries que parlessin de la veritat i del cor dels homes. Cada any rellegia El Quixot, la Bíblia, Dickens, Flaubert, Shakespeare, Dostoievski… S’abeurava a les fonts de la novel·la moderna i va aconseguir inserir-s’hi: va solcar el seu propi món —el comptat de Yoknapatawpha— i va furgar-hi fins al centre de la terra. D’aquell magma creatiu van sortir-ne vint novel·les, una de les quals aquesta, primera part de la trilogia dels Snopes.

Una família de jornalers miserables, els Snopes, arriben a la petita població rural d’una gran finca, el Revolt del Francès. Els Varner són els amos de la majoria de les terres i dels negocis de la zona. El llibre és el relat de l’ascens dels Snopes, que acabaran apoderant-se del llogaret i dels topants fent servir l’enginy, la perfídia i una infatigable capacitat d’introduir-se al moll de l’os dels mecanismes de poder.

Assistim a la construcció d’un petit imperi que, al capdavall, podria ser el país sencer: els totpoderosos Estats Units i els seus ciutadans que poden grimpar com l’escuma gràcies a una ambició sense sostre i unes regles que encara s’estan forjant. El relat de Faulkner, amb el·lipsis, flashbacks, canvis de registre i punt de vista, és la millor manera d’explicar-ho. Un relat objectiu i mastegat, amb pretensions historicistes, no hauria de copsat ni una unça de la veritat que trobem aquí a cada plana. Les tergiversacions de l’oralitat, les mentides, els oblits i les digressions aixequen el país i la seva identitat. Així, a llampegades, coneixem grans personatges, com l’esquiu Flem Snopes o l’Eula Warner, la rodanxona lànguida que fa anar els homes de corcoll; vivim històries d’amor tan intenses com la de l’Ike, i, empesos pel torrent d’aquesta prosa envescada, acabem combregant amb assassins, mestres o venedors de màquines de cosir.

 

ATENCIÓ AGENDES! Signatures de Sant Jordi dels nostres autors!

 

 –> SERGI PONS CODINA, AUTOR DE MARS DEL CARIB

De 12.00 a 13.00, a la Plaça Orfila, Sant Andreu, paradeta de l’Abacus.

De 17.00 a 18.00, firmes a la Moritz (Ronda Sant Antoni, 39).

A les 19.00, al Bar La Masia, carrer Elisabets, 2, amb Kiko Amat i altres amics! Més info aquí.

sergisantjordi

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

–> MÓN SANROMÀ, AUTOR DE QATAR. EL PAÍS MÉS RIC DEL MÓN

De 18.00 a 19.00, a la parada d’Amnistia Internacional de Passeig de Gràcia, 74

monsantjordi


–> ENRIC CASSASES, AUTOR DE BES NAGANA I T’HI SÉ.

De 17.00 a 18.00, a la parada de la llibreria Documenta, al Pla de la Boqueria

ranblabarcopetitweb

 

 

 

 

 

 

–> PERE AUDÍ, AUTOR DE MALANYET

A les 19.00, al celler Buil&Giné, a Gratallops! (veure adreça exacta al targetó)

MalanyetGratallops

«Mars del Carib: La llei del menfotisme». Toni Polo, sobre MARS DEL CARIB, de Sergi Pons Codina [Diario.es]

Font: Diario.es / Toni Polo

FM119MarsCaribEls mars del Carib no tenen absolutament res a veure amb el Mars del Carib. Els primers ens porten a pensar al pol oposat del segon. Posats a buscar-hi alguna similitud, podríem dir que el primer ens el podem imaginar com un resort de cinc estrelles; el segon, com un antro de mala muerte. Res a veure, fora del ram de la (presumpta) hostaleria. El Mars del Carib és el santuari d’una colla de borratxos, drogoaddictes, desestructurats, violents, conflictius veïns de Sant Andreu que malviuen, sobreviuen, van tirant, aliens al món d’oportunitats, presumptament civilitzat, democràtic, ordenat que (se suposa) ens protegeix a tota la societat. En Blai és el protagonista i narrador de Mars del Carib (Edicions de 1984), una història fresca, amb un estil directe i intel·ligent, que és un tros de la seva vida i, de retruc, de la dels seus companys de barra.

“És un bar inventat. No existeix”, explica Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979), autor d’aquesta seva primera i trencadora novel·la, una de les recomanacions més entusiastes, properes, fresques y divertides que podem fer per a aquest Sant Jordi. “És una barreja de diferents bars que he conegut. Bars que tenien horaris estranys; alguns no tancaven el cap de setmana (tot depenia de l’humor que el propietari tingués aquell cap de setmana), senzillament tancava la reixa i els clients es quedaven a dins, i pel matí tornava a obrir de cara al públic”. El bar feia pudor de cartró florit, tapes ràncies i humanitat…, comença el llibre. El Mars del Carib per a mi és com el Vaticà per als catòlics. A tu el que et passa és que passes massa temps amb gent que ha renegat de les drogues i no pots tenir una visió objectiva del tema, proclama un dels personatges, deixant clar quina mena de gent transita per les pàgines de llibre. Gent que s’adscriu a la causa del menfotisme: Els polítics, quins uns! Amb les seves llibertats de merda.

“Parlem d’antiherois, en el sentit que no tenen unes ‘qualitats socials’ normals o que es podrien considerar acceptables socialment”, explica l’autor. Podríem dir que estan, fins i tot, al marge de la crisi? “No ho sé. En cert sentit sí, perquè el llibre explica coses que van passar, més o menys, fa uns 15 o 18 anys. Sent uns personatges inadaptats, està clar que encara que visquessin en una època de prosperitat econòmica a ells això no els afectaria perquè trobarien la manera de boicotejar qualsevol opció de prosperar. A ells no els hi interessa això, el que volen és privar i drogar-se. O sigui que diria que no, no els afecta la crisi”. La moderació és el refugi dels covards! És com conduir amb el fre de mà posat. Com et pots drogar amb mesura? Quin sentit té?, raona en Nil Facundo, un dels herois del Mars. M’ha costat un ou arribar fins on he arribat en el món del vici i n’estic prou orgullós, és una altra declaració d’intencions d’un dels habituals del Mars del Carib. El vici marcava el camí. Una dieta rica en alcohol i drogues, amics pertorbats i no creure ni en res ni en ningú. Bàsicament, aquesta era la filosofia, resum en Blai la situació.

Missatges inevitables

La imaginació hi juga molt en la ubicació dels llocs i dels personatges d’aquesta novel·la, però sempre ancorada en la realitat: “El Negre [el propietari del bar] tampoc existeix, però igual que el Mars del Carib, està inspirat en tres amos de bar que vaig conèixer. És una barreja dels tres i d’invencions meves. Els tres es van morir d´infarts, abans del 50 anys”. Pons admet que tira molt d’intuició, del que coneix i ha viscut. Hi ha molt de tot això en les vivències d’en Blai…: una baixada al Raval que acabarà malament; una tarda al camp del Sant Andreu que acabarà a la presó; la incursió per feines diverses i, totes, injustes i explotadores com en una cadena de muntatges o en una immobiliària especuladora i cruel que acabarà amb una rebel·lió; o una passejada surrealista per Montserrat,que acabarà…

Pons diu que no ha volgut fer una obra amb missatge. “Almenys a priori. Mentre estava escrivint el llibre no tenia aquesta idea al cap. Més aviat al contrari; No m’agraden les novel·les que et volen vendre la moto. Sí que és veritat”, reconeix, “que hi ha coses que surten, que afloren de crítica social. Però això és inevitable. Jo no ho vaig poder evitar. Surten, perquè han de sortir. Perquè és el meu punt de vista, la meva parcialitat, van bé a la història i em funcionen per explicar-ho tot en conjunt… Però en principi no tenia cap idea de fer un llibre amb missatge”.

Preferents del totxo

Total, que de missatges, en trobem, i de ben suculents. En un moment donat, en Blai trobarà una feina d’aquelles que podríem anomenar com a decents. Res a veure amb les dotze hores diàries en una cadena de muntatge. Una feina repetitiva i monòtona que et podia robar l’ànima més de pressa del que tardaves a dir “Ara m’han enculat”. Però… el problema era que la majoria de les feines eren un versió moderna de l’esclavitud. Les diatribes amb la feina amarguen aquest dolç irresponsable, aquesta cabra boja que, de vegades, influenciat per una mena de nòvia, sembla que pugui deixar la mala vida… La feina en qüestió és a l’empresa Intertotxo (¡toma ya!) i porta en Blai pels carrers de Bon Pastor a enganyar a gent que no té un duro a comprar un pis fabulós que no necessita ni mai podria arribar a pagar. Ens sona? A més d’un banquer sí que li sona, sí… És el miracle dels pans i els totxos, l’època en què l’especulació immobiliària s’havia convertit en l’esport nacional. Així queda tot clar.

Sempre podria quedar la possibilitar de fugir. Però tampoc aquesta sembla prou decent: No et pots desentendre del bé comú. Tu també ets responsable que, a les escoles públiques injectin merda al cap dels nens, o que els avis rebentin de vells en un hospital patrocinat per la Seguretat Social. El sistema et necessita, no pot permetre que t’allunyis d’ell. Algú ha de seguir fent girar la roda. Si vius en societat, és el que hi ha, una altra cosa seria si anessis a viure dalt d’un arbre al Pirineu i, tot i així, és probable que acabés venint algú a fer-te pagar uns impostos o a demanar-te si tens el permís per dormir-hi.

Una ciutat falsa

Amb aquest panorama, gent a la qual, quan sent parlar algú de projectes de futur, li ve al cap una persona seriosa i amagada, sense saber perquè, no pot encaixar en una Barcelona de disseny, de postal, de mentida, en definitiva. Una Barcelona falsa que Pons Codina ens plasma en el Raval i en el famós projecte de revitalització que es va fer del Centre Històric: un pretext per transformar urbanísticament el barri i carregar-se unes persones que feien nosa perquè eren pobres, lletjos i estaven a la vista dels turistes.

No estranya ningú que aquests tipus, inconformistes però ‘menfotistes’, acabin cridant a la desobediència civil: No seguirem aquí amb els braços plegats mentre tu segueixes trepitjant els nostres drets, es rebel·len quan en un atac de legalitat, El Negre decideix que no es pot fumar al seu antro.

«Dit i fet, senyor Whitman». Ada Castells, sobre FULLES D’HERBA, de Walt Whitman, al Cultura/s

Font: Cultura/s, La Vanguardia / Ada Castells

1984PWhitmanAvui podem donar una bona notícia: la primera traducció en català de Fulles d’herba, obra que en castellà va ser traduïda per un gran de les lletres com Borges. Fins ara, es disposava de traduccions dels poemes més destacats fetes per Cebrià de Montoliu, Agustí Bartra, Miquel Desclot, Lluís Roda i Sam Abrams. Ara, el poeta Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ha dedicat hores i hores a l’obra que Walt Whitman va deixar preparada abans de morir, el 1892, a manera de regal per al món. Ho explica el mateix traductor en una introducció curta i efectiva: “Fulles d’herba és el particular homenatge del poeta a la raça humana”, ens diu. Per a ell tot era matèria poètica i ho podem certificar en aquesta dedicatòria: “El més inofensiu insecte o animal, els sentits, la mirada, l’amor, / El primer pas, dic,em va impressionar i em va agradar tant, / Que amb prou feines he avançat o he volgut anar més enllà, / I m’aturo i vagarejo tot el temps per cantar-lo amb cants extasiats”.

Aquesta edició, per la seva importància, bé es mereixia un estudi preliminar, però s’ha optat per una sola introducció ben breu on es renuncia a explicar la vida i miracles d’aquest pare de les lletres nord-americanes. Qui sap si perquè editor i traductor, sàviament, s’han deixat endur pel que argumenta Whitman en aquests versos: “(…) Algú descriurà la meva vida quan jo sigui mort i hagi partit? / (Com si algú realment sabés res de la meva vida, / Quan jo mateix sovint crec que ben bé poc o res de res sé de la meva vida, / Sols un grapat de murmuris, unes quantes pistes i falsedats escarransides / Que jo vull, per al meu propi ús, traçar aquí)”. Pons Alorda recalca que el gest de Whitman d’intentar atrapar l’infinit dins de les pàgines d’un llibre és d’una “ambició sideral” i alhora “d’una innocència que només una criatura irresponsable i encantadora podria arribar a somniar”. Aquesta actitud ens impedeix titllar el poeta de petulant: “No em tanqueu les vostres portes, orgulloses biblioteques, / Perquè tot allò que no teníeu als vostres prestatges tan ben reblerts, / i que tant necessitàveu, jo ara ho porto”. No és una empresa gens fàcil, és feta, ens confessa Whitman, “amb fortuna variable, amb fugues, avanços i retirades, victòries retardades i vacil·lants”, és a dir, tal com es fan totes les bones obres. Ja es veu que tenia tota la intenció de perpetuar-se en el temps i en una de les seves dedicatòries se’ns dirigeix: “Poetes del futur! Oradors, cantants, músics del futur!/ No serà l’avui qui em justifiqui ni qui doni resposta al meu destí, (…) / Amunt! Sou vosaltres qui m’heu de justificar”. Ara Pons Alorda, podrà respondre: “Dit i fet, senyor Whitman”.