«Cada frase que escric genera dubtes als àrabs i als jueus». Ada castells conversa amb Sayed Kashua, autor de «Segona persona del singular» [Catorze]

Font: Catorze / Ada Castells

FM121SegonaPersonaSingularEl dia que ens han citat, anem amb el Cristian cap a l’Hotel Colon, on hem quedat amb Sayed Kashua (Tira, 1975). Ahir em vaig polir la seva novel·la, Segona persona del singular (Edicions de 1984) [Traducció Roser lluch], a tota velocitat per poder-li fer aquesta entrevista. Com sempre em passa quan llegeixo a corre-cuita no puc opinar res. Tinc un garbuix de paraules al cap i confio que, a mesura que la conversa flueixi, m’aniré situant. Per ara tinc dos problemes: sostenir els focus del meu company, a qui se li ha ficat a la ceba fer un retrat ben net, i mantenir-me ferma en la idea de no acabar parlant del conflicte àrabo-israelià. Aquí hem vingut a parlar de literatura i si l’escriptor és un palestí que escriu en hebreu, és una anècdota com una altra. Nosaltres som més guais que aquesta cruel lluita terrenal que no hi ha manera de resoldre. A la primera pregunta, però, ja m’adono que el meu propòsit marcià serà impossible de dur a terme. És tan absurd com ingenu.

La ficció és un bon refugi per fugir de la realitat?

Sí, però no sé si això és bo. Sóc escriptor perquè suspenia al col·le. M’hi sentia estrany i em refugiava en els meus textos i en els que trobava a la biblioteca. Després el meu refugi van ser les històries de la meva família i les dels palestins que ho van perdre tot. De ben nen, vaig tenir la idea que el mot casa no era equivalent a un lloc segur. Eren les paraules les que em donaven seguretat. Ara encara provo de viure en una història i no pas en la realitat. És una pena, però.

La realitat sovint ens exigeix que ens posicionem.

I de vegades ho tens fotut. Hi ha molt pocs escriptors àrabs a Israel. Jo hi tinc relació i també mantinc relació amb els jueus, com Edgar Keret. Abans hi havia una comunicació més fluïda, però amb l’ocupació es va trencar i jo ho entenc. A mi, amb la Segona Intifada, em van fer fora d’un diari local on treballava, pel fet de ser àrab. Els editors m’hi volien, però no anava bé per a la publicitat tenir-me allí. Ara ha canviat una mica perquè m’he fet conegut amb la sèrie Arab labor. Sóc l’únic àrab a la tele, a part dels qui netegen.

Potser les relacions serien més bones si ja es comencés amb els nens. Al llibre parla d’una escola d’àrabs i jueus barrejats.

Sí, seria ideal, però en la realitat no funciona. Hi va haver tres projectes per fer-ho, a Galilea i a Jerusalem, però no funciona. Els nens jueus no hi van, i els joves, encara menys. És trist.

Per què escrius en hebreu?

És l’única llengua que puc fer servir perquè és com vaig accedir a la literatura, però també em vull adreçar a una majoria que està tirant endavant el país. Tinc la idea naïf de voler informar a la majoria. La gent que em llegeix em veu només com un escriptor.

De debò? Jo m’ho proposava, però no ho he aconseguit. Et veig com un palestí que escriu en hebreu. Ho sento.

Mira, jo només puc pensar quan escric. A Israel volen saber com funciona la mentalitat dels àrabs i els àrabs volen que representi els seus problemes. Cada frase que faig pot ser problemàtica, ho sé, perquè genero dubtes en tots dos bàndols. Estan esperant que cometi un error.

Això és terrible!

També t’he de dir que sóc una mica paranoic.

Així ho espero, però no ho sembla. Ets l’únic àrab que fa una sèrie, i al damunt, d’èxit, a la tele israeliana, i ets col·laborador del diari jueu Haaretz. Vius a l’altre bàndol. Et passa com als personatges dels teus llibres, que han assolit un estatus i això els dóna seguretat?

Els personatges del meu llibre tenen diners i per això poden viure entre els jueus, però tenen un sostre, un límit que no els deixa ser realment rics. Es poden estar preparant anys a la universitat, però les úniques opcions són anar al poble amb les cabres o no ser ningú a la ciutat, perquè no hi ha teixit àrab on situar-se: ni teatre ni editorials ni res de res.

En aquest sentit, el llibre m’ha recordat Istambul, de Pamuk, protagonitzat pel primer comerciant àrab de la ciutat. Ell ha de fer-se camí entre desconfiances.

No l’he llegit, tot i que me n’han parlat molt bé. Jo tracto dels estrats de la societat israeliana perquè són importants per entendre-ho tot. El meu pare sempre diu que als atemptats moren els pobres que són els que poden morir perquè no interessen a ningú més que a les seves famílies.

Però els atemptats es poden produir arreu. De fet, les universitats del teu país semblen búnquers.

Sí, ara ja no es poden ni robar llibres de la biblioteca perquè tot està controladíssim.

Ho feies?

Bé, als 21 anys vaig robar un llibre de la Universitat de Tel Aviv, i que consti que vint anys després l’he tornat.

Te’n senties culpable?

No, però l’he tornat perquè era un llibre dolent i perquè vull que, a mi, la gent em torni els llibres.

Doncs queda dit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s