«Mars del Carib: La llei del menfotisme». Toni Polo, sobre MARS DEL CARIB, de Sergi Pons Codina [Diario.es]

Font: Diario.es / Toni Polo

FM119MarsCaribEls mars del Carib no tenen absolutament res a veure amb el Mars del Carib. Els primers ens porten a pensar al pol oposat del segon. Posats a buscar-hi alguna similitud, podríem dir que el primer ens el podem imaginar com un resort de cinc estrelles; el segon, com un antro de mala muerte. Res a veure, fora del ram de la (presumpta) hostaleria. El Mars del Carib és el santuari d’una colla de borratxos, drogoaddictes, desestructurats, violents, conflictius veïns de Sant Andreu que malviuen, sobreviuen, van tirant, aliens al món d’oportunitats, presumptament civilitzat, democràtic, ordenat que (se suposa) ens protegeix a tota la societat. En Blai és el protagonista i narrador de Mars del Carib (Edicions de 1984), una història fresca, amb un estil directe i intel·ligent, que és un tros de la seva vida i, de retruc, de la dels seus companys de barra.

“És un bar inventat. No existeix”, explica Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979), autor d’aquesta seva primera i trencadora novel·la, una de les recomanacions més entusiastes, properes, fresques y divertides que podem fer per a aquest Sant Jordi. “És una barreja de diferents bars que he conegut. Bars que tenien horaris estranys; alguns no tancaven el cap de setmana (tot depenia de l’humor que el propietari tingués aquell cap de setmana), senzillament tancava la reixa i els clients es quedaven a dins, i pel matí tornava a obrir de cara al públic”. El bar feia pudor de cartró florit, tapes ràncies i humanitat…, comença el llibre. El Mars del Carib per a mi és com el Vaticà per als catòlics. A tu el que et passa és que passes massa temps amb gent que ha renegat de les drogues i no pots tenir una visió objectiva del tema, proclama un dels personatges, deixant clar quina mena de gent transita per les pàgines de llibre. Gent que s’adscriu a la causa del menfotisme: Els polítics, quins uns! Amb les seves llibertats de merda.

“Parlem d’antiherois, en el sentit que no tenen unes ‘qualitats socials’ normals o que es podrien considerar acceptables socialment”, explica l’autor. Podríem dir que estan, fins i tot, al marge de la crisi? “No ho sé. En cert sentit sí, perquè el llibre explica coses que van passar, més o menys, fa uns 15 o 18 anys. Sent uns personatges inadaptats, està clar que encara que visquessin en una època de prosperitat econòmica a ells això no els afectaria perquè trobarien la manera de boicotejar qualsevol opció de prosperar. A ells no els hi interessa això, el que volen és privar i drogar-se. O sigui que diria que no, no els afecta la crisi”. La moderació és el refugi dels covards! És com conduir amb el fre de mà posat. Com et pots drogar amb mesura? Quin sentit té?, raona en Nil Facundo, un dels herois del Mars. M’ha costat un ou arribar fins on he arribat en el món del vici i n’estic prou orgullós, és una altra declaració d’intencions d’un dels habituals del Mars del Carib. El vici marcava el camí. Una dieta rica en alcohol i drogues, amics pertorbats i no creure ni en res ni en ningú. Bàsicament, aquesta era la filosofia, resum en Blai la situació.

Missatges inevitables

La imaginació hi juga molt en la ubicació dels llocs i dels personatges d’aquesta novel·la, però sempre ancorada en la realitat: “El Negre [el propietari del bar] tampoc existeix, però igual que el Mars del Carib, està inspirat en tres amos de bar que vaig conèixer. És una barreja dels tres i d’invencions meves. Els tres es van morir d´infarts, abans del 50 anys”. Pons admet que tira molt d’intuició, del que coneix i ha viscut. Hi ha molt de tot això en les vivències d’en Blai…: una baixada al Raval que acabarà malament; una tarda al camp del Sant Andreu que acabarà a la presó; la incursió per feines diverses i, totes, injustes i explotadores com en una cadena de muntatges o en una immobiliària especuladora i cruel que acabarà amb una rebel·lió; o una passejada surrealista per Montserrat,que acabarà…

Pons diu que no ha volgut fer una obra amb missatge. “Almenys a priori. Mentre estava escrivint el llibre no tenia aquesta idea al cap. Més aviat al contrari; No m’agraden les novel·les que et volen vendre la moto. Sí que és veritat”, reconeix, “que hi ha coses que surten, que afloren de crítica social. Però això és inevitable. Jo no ho vaig poder evitar. Surten, perquè han de sortir. Perquè és el meu punt de vista, la meva parcialitat, van bé a la història i em funcionen per explicar-ho tot en conjunt… Però en principi no tenia cap idea de fer un llibre amb missatge”.

Preferents del totxo

Total, que de missatges, en trobem, i de ben suculents. En un moment donat, en Blai trobarà una feina d’aquelles que podríem anomenar com a decents. Res a veure amb les dotze hores diàries en una cadena de muntatge. Una feina repetitiva i monòtona que et podia robar l’ànima més de pressa del que tardaves a dir “Ara m’han enculat”. Però… el problema era que la majoria de les feines eren un versió moderna de l’esclavitud. Les diatribes amb la feina amarguen aquest dolç irresponsable, aquesta cabra boja que, de vegades, influenciat per una mena de nòvia, sembla que pugui deixar la mala vida… La feina en qüestió és a l’empresa Intertotxo (¡toma ya!) i porta en Blai pels carrers de Bon Pastor a enganyar a gent que no té un duro a comprar un pis fabulós que no necessita ni mai podria arribar a pagar. Ens sona? A més d’un banquer sí que li sona, sí… És el miracle dels pans i els totxos, l’època en què l’especulació immobiliària s’havia convertit en l’esport nacional. Així queda tot clar.

Sempre podria quedar la possibilitar de fugir. Però tampoc aquesta sembla prou decent: No et pots desentendre del bé comú. Tu també ets responsable que, a les escoles públiques injectin merda al cap dels nens, o que els avis rebentin de vells en un hospital patrocinat per la Seguretat Social. El sistema et necessita, no pot permetre que t’allunyis d’ell. Algú ha de seguir fent girar la roda. Si vius en societat, és el que hi ha, una altra cosa seria si anessis a viure dalt d’un arbre al Pirineu i, tot i així, és probable que acabés venint algú a fer-te pagar uns impostos o a demanar-te si tens el permís per dormir-hi.

Una ciutat falsa

Amb aquest panorama, gent a la qual, quan sent parlar algú de projectes de futur, li ve al cap una persona seriosa i amagada, sense saber perquè, no pot encaixar en una Barcelona de disseny, de postal, de mentida, en definitiva. Una Barcelona falsa que Pons Codina ens plasma en el Raval i en el famós projecte de revitalització que es va fer del Centre Històric: un pretext per transformar urbanísticament el barri i carregar-se unes persones que feien nosa perquè eren pobres, lletjos i estaven a la vista dels turistes.

No estranya ningú que aquests tipus, inconformistes però ‘menfotistes’, acabin cridant a la desobediència civil: No seguirem aquí amb els braços plegats mentre tu segueixes trepitjant els nostres drets, es rebel·len quan en un atac de legalitat, El Negre decideix que no es pot fumar al seu antro.

Advertisements

One thought on “«Mars del Carib: La llei del menfotisme». Toni Polo, sobre MARS DEL CARIB, de Sergi Pons Codina [Diario.es]

  1. Retroenllaç: Centre Català de Luxemburg » Arxiu » Dijous 18 de setembre: Mars del Carib al Cafè Literari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s