Guillem Rierola, lector i client de la llibreria No llegiu, parla de «Retorn a Killybegs», de Sorj Chalandon

Font: No llegiu / Guillem Rierola

FM118KillybegsAbans de començar Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon has de tenir molt clar que tot el temps que dediques a no llegir no és imprescindible per la teva supervivència. Aquesta perla editada per Edicions 1984 t’enganxa, t’absorbeix i et roba tot el temps que pot; per això és important entrar previngut a la lectura del que sense por a equivocar-me és el millor llibre que he llegit aquest 2014.

Què és el que enganxa? L’entorn? No, el conflicte de l’IRA està més que suat. Sense aturar-m’hi massa em venen al cap les pel·lícules de Tim Sheridan i Daniel Day-Lewis, Ken Loach també ha tractat l’alliberament nacional d’Irlanda o el recentment oscaritzat Steve McQueen amb la seva opera prima: Hunger. La història? Bé, quan comença ja saps com acabarà. Les frases punyents de Sorj Chalandon? Tampoc, l’autor ha decidit centrar-se en la narració i la descripció d’uns fets amb cura de no caure en moralismes ni justificacions, parla d’un amic seu i parla d’ell mateix. Així que intenta mantenir la distància amb uns fets carregats d’emocions i només cau en l’autocomplaença en la petita part del llibre que fa entrar el seu alter ego en acció, l’únic punt negatiu (i insignificant) de tot el llibre.

Recuperant la pregunta: què és el que enganxa? El llibre comença amb la conseqüència final d’una pilota d’esdeveniments que el protagonista ha anat acumulant durant la seva vida. La pilota, la bola de neu que s’ha anat fent gran a mesura que baixava per la muntanya de la vida, això és el que t’enganxa. Des del començament t’enganxes a la reconstrucció d’aquesta bola com un addicte i no és exagerat dir que pateixes síndrome d’abstinència quan no l’estàs llegint. Tampoc exagero si afirmo que avui, tres dies després d’acabar-me Retorn a Killybegs, sento enyorança per aquest llibre que ha segrestat la meva vida la última setmana; així que cal sumar el d’Estocolm a la llista de síndromes que m’ha provocat el llibre.

Llegiu Retorn a Killybegs. Sí, és una ordre. Com a nolector, com a ésser humà, com a molècula del cosmos, com a qualsevol cosa que pugui ser sento la responsabilitat d’ordenar-vos la lectura del llibre. A qui li faci mandra el món del terrorisme o els conflictes nacionals, que se’l llegeixi també! Retorn a Killybegs no parla de l’IRA, ni d’Irlanda. Retorn a Killybegs parla de totes aquelles causes i conseqüències que formen la vida.

«Cada frase que escric genera dubtes als àrabs i als jueus». Ada castells conversa amb Sayed Kashua, autor de «Segona persona del singular» [Catorze]

Font: Catorze / Ada Castells

FM121SegonaPersonaSingularEl dia que ens han citat, anem amb el Cristian cap a l’Hotel Colon, on hem quedat amb Sayed Kashua (Tira, 1975). Ahir em vaig polir la seva novel·la, Segona persona del singular (Edicions de 1984) [Traducció Roser lluch], a tota velocitat per poder-li fer aquesta entrevista. Com sempre em passa quan llegeixo a corre-cuita no puc opinar res. Tinc un garbuix de paraules al cap i confio que, a mesura que la conversa flueixi, m’aniré situant. Per ara tinc dos problemes: sostenir els focus del meu company, a qui se li ha ficat a la ceba fer un retrat ben net, i mantenir-me ferma en la idea de no acabar parlant del conflicte àrabo-israelià. Aquí hem vingut a parlar de literatura i si l’escriptor és un palestí que escriu en hebreu, és una anècdota com una altra. Nosaltres som més guais que aquesta cruel lluita terrenal que no hi ha manera de resoldre. A la primera pregunta, però, ja m’adono que el meu propòsit marcià serà impossible de dur a terme. És tan absurd com ingenu.

La ficció és un bon refugi per fugir de la realitat?

Sí, però no sé si això és bo. Sóc escriptor perquè suspenia al col·le. M’hi sentia estrany i em refugiava en els meus textos i en els que trobava a la biblioteca. Després el meu refugi van ser les històries de la meva família i les dels palestins que ho van perdre tot. De ben nen, vaig tenir la idea que el mot casa no era equivalent a un lloc segur. Eren les paraules les que em donaven seguretat. Ara encara provo de viure en una història i no pas en la realitat. És una pena, però.

La realitat sovint ens exigeix que ens posicionem.

I de vegades ho tens fotut. Hi ha molt pocs escriptors àrabs a Israel. Jo hi tinc relació i també mantinc relació amb els jueus, com Edgar Keret. Abans hi havia una comunicació més fluïda, però amb l’ocupació es va trencar i jo ho entenc. A mi, amb la Segona Intifada, em van fer fora d’un diari local on treballava, pel fet de ser àrab. Els editors m’hi volien, però no anava bé per a la publicitat tenir-me allí. Ara ha canviat una mica perquè m’he fet conegut amb la sèrie Arab labor. Sóc l’únic àrab a la tele, a part dels qui netegen.

Potser les relacions serien més bones si ja es comencés amb els nens. Al llibre parla d’una escola d’àrabs i jueus barrejats.

Sí, seria ideal, però en la realitat no funciona. Hi va haver tres projectes per fer-ho, a Galilea i a Jerusalem, però no funciona. Els nens jueus no hi van, i els joves, encara menys. És trist.

Per què escrius en hebreu?

És l’única llengua que puc fer servir perquè és com vaig accedir a la literatura, però també em vull adreçar a una majoria que està tirant endavant el país. Tinc la idea naïf de voler informar a la majoria. La gent que em llegeix em veu només com un escriptor.

De debò? Jo m’ho proposava, però no ho he aconseguit. Et veig com un palestí que escriu en hebreu. Ho sento.

Mira, jo només puc pensar quan escric. A Israel volen saber com funciona la mentalitat dels àrabs i els àrabs volen que representi els seus problemes. Cada frase que faig pot ser problemàtica, ho sé, perquè genero dubtes en tots dos bàndols. Estan esperant que cometi un error.

Això és terrible!

També t’he de dir que sóc una mica paranoic.

Així ho espero, però no ho sembla. Ets l’únic àrab que fa una sèrie, i al damunt, d’èxit, a la tele israeliana, i ets col·laborador del diari jueu Haaretz. Vius a l’altre bàndol. Et passa com als personatges dels teus llibres, que han assolit un estatus i això els dóna seguretat?

Els personatges del meu llibre tenen diners i per això poden viure entre els jueus, però tenen un sostre, un límit que no els deixa ser realment rics. Es poden estar preparant anys a la universitat, però les úniques opcions són anar al poble amb les cabres o no ser ningú a la ciutat, perquè no hi ha teixit àrab on situar-se: ni teatre ni editorials ni res de res.

En aquest sentit, el llibre m’ha recordat Istambul, de Pamuk, protagonitzat pel primer comerciant àrab de la ciutat. Ell ha de fer-se camí entre desconfiances.

No l’he llegit, tot i que me n’han parlat molt bé. Jo tracto dels estrats de la societat israeliana perquè són importants per entendre-ho tot. El meu pare sempre diu que als atemptats moren els pobres que són els que poden morir perquè no interessen a ningú més que a les seves famílies.

Però els atemptats es poden produir arreu. De fet, les universitats del teu país semblen búnquers.

Sí, ara ja no es poden ni robar llibres de la biblioteca perquè tot està controladíssim.

Ho feies?

Bé, als 21 anys vaig robar un llibre de la Universitat de Tel Aviv, i que consti que vint anys després l’he tornat.

Te’n senties culpable?

No, però l’he tornat perquè era un llibre dolent i perquè vull que, a mi, la gent em torni els llibres.

Doncs queda dit.

«Mars del Carib», «Retorn a Killybegs» i «Malanyet», entre les 10 recomanacions de Sant Jordi de la llibreria La Ciutat Invisible!

Font: La Ciutat Invisible

FM119MarsCaribMars del Carib
Sergi Pons Codina. Edicions de 1984.

Aquesta és, sens dubte, una de les millors novel·les que podem llegir aquest Sant Jordi. Si ja estaves fart de les narratives ensucrades de certa literatura catalana, aquí tens una bona plantofada literària, hilarant, lisèrgica, alcohòlica, destripada i punki. I molt, molt, molt divertida. Amb un estil senzill, aquesta novel·la és com un cop de puny directa a la cara de la moralitat ben pensant. Un bar ronyós de Sant Andreu, el Mars del Carib, i tota la colla de descerebrats que li donen vida, serà l’epicentre de la teva perdició. Al llegir-lo, recomanem posar-vos el cinturó de seguretat perquè provoca esclats insospitats de riure acompanyats de bots delirants i quasi epilèptics.

Segurament, no rèiem tant des del Rompepistas de Kiko Amat!

Retorn a KillibegFM118Killybegs
Sorj Chalandon. Edicions de 1984.

Prosa contundent, afilada i directa en una novel·la que tracta sobre l’ambivalència de la figura del traïdor. Tyron Meehan és irlandès i des de ben petit es veu arrossegat pel corrent tumultuós del riu del conflicte armat a l’illa verda. Des de l’inici sabem de la seva condició però fins al final no en sabrem els detalls. Atrapat en una sòrdida trama que es va embolicant com una tela d’aranya sobre el cos del protagonista com si fos una mosca que, impotent, espera ser caçada.

Novel·la molt recomanable i trepidant de la primera fins a l’última pàgina.

FM114MalanyetMalanyet
Pere Audí. Edicions de 1984.

Fins ara coneixíem a Pere Audí Ferrer per la seva recerca sobre cooperativisme obrer al Priorat, i la publicació, entre d’altres llibres, de “Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1920-1923)”. Ara l’autor s’ha centrat en traslladar tot aquell mon a la literatura, una manera de presentar la recerca històrica d’una forma més comestible i, a saber, més lleugera. Malanyet és un barri de Falset amb una composició social arquetípica de principis del XX, amb una lluita de classes omnipresent i quotidianitzada. Cada capítol porta el nom d’un personatge, del que se’n desprèn una particular visió de la realitat i la suma de tots constitueix un relat calidoscòpic amb un escenari per excel·lència, la cooperativa del poble. La majoria són fets històrics documentats, tot i que la posada en escena és ficcionada.

 

Coses extraordinàries que passaran a partir de demà [AGENDA]

Demà dijous, a la Llibreria La Impossible, Sam Abrams i Laura Borràs presentaran respectivament Fulles d’herba (Walt Whitman) i El llogaret (William Faulkner). Una porta d’entrada excepcional a dues obres monumentals!

ImpossibleLlogaretWhitman

Divendres, a la Biblioteca de Falset, Pere Audí, autor de Malanyet, presenta una de les obres finalistes al Premi Crexells d’enguany, Licantropia, de Carles Terès.

LicantropiaFalset (2)

El dissabte, a les 18.30, no us perdeu Jaume C. Pons Alorda presentant i recitant la seva traducció de Fulles d’herba, de Walt Whitman. Serà a la llibreria de Poblenou No llegiu. No us ho perdeu!

WaltWhitmanNOLLEGIU

I diumenge, pels volts de les 22.30 i per acabar la setmana, us recomanem molt fort que no us perdeu la llarga entrevista que els companys de Via Llibre (Canal 33) van fer-li a Sorj Chalandon, autor de Retorn a Killybegs, aprofitant la seva estada a Barcelona. 12 minuts que prometen ser memorables!

sorjtv3

Emili Bella parla amb Sayed Kashua, autor de «Segona persona del singular» [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Emili Bella

“Per què hauríem de mantenir una autoritat palestina?”
És israelià. És àrab. Parla en àrab. Escriu en hebreu. El guionista i periodista Sayed Kashua reflexiona sobre la identitat palestina i el tracte d’Israel als seus ciutadans

Pertany a la minoria àrab amb ciutadania israeliana. Sayed Kashua (Tira, 1975) publica ara en català la seva tercera novel·la, Segona persona del singular (Edicions de 1984) [trad. Roser Lluch], per la qual va rebre el premi Bernstein al millor narrador en hebreu menor de 50 anys. Hi explica la complexitat de la quotidianitat d’identitats atrapades en les contradiccions d’una societat que pateix els efectes de dues plaques tectòniques en continu fregadís.

FM121SegonaPersonaSingularParli’ns de la seva infantesa.
La veritat?

Tota.
Me’n recordo molt, no sé si és per nostàlgia o per buscar la veritat. Va ser bona. La trobo a faltar molt. Vaig néixer a Tira, on hauria volgut viure sempre. La meva àvia era una presència molt dominant a la meva vida, vivíem a la mateixa casa. Avui Tira no es pot comparar amb la d’aleshores.

Com ha canviat?
El problema més gran d’avui a Tira és el crim. És molt més poblat que abans, durant la meva infantesa. Va passar de poble a ciutat i ara té més de 20.000 habitants. Quan jo hi vaig créixer era un lloc molt més petit i pacífic. Ara, malauradament, hi ha tirotejos gairebé cada dia. La seguretat personal ha esdevingut un dels maldecaps més grans de la gent, de la meva família, que encara hi viu.

Va estudiar amb nens jueus?
A Tira, no. Pràcticament no vaig tenir relació amb jueus. Tira és una ciutat musulmana i no hi teníem cap contacte. Va ser més endavant, quan tenia 15 anys, quan em vaig traslladar a una escola totalment jueva a Jerusalem. Els àrabs de dins d’Israel pertanyem al sistema d’ensenyament israelià i comencem a aprendre hebreu, les lletres de l’alfabet, a tercer grau.

El jove del seu llibre és, com vostè, de Tira. És el seu alter ego?
És un d’ells. D’alguna manera, sí. Segons la meva dona, pateixo d’un gran narcisisme, no puc escriure d’altra cosa que de mi. Em veig en l’advocat [del llibre], que és més gran, però també en el jove.

Diu a Segona persona del singular que “les probabilitats que un jueu entengués l’àrab eren minses, i que el sabés llegir encara eren més insignificants”.
Tots els àrabs que viuen a Israel parlen amb fluïdesa l’hebreu. Però els jueus no entenen pràcticament res d’àrab. No l’estudien a l’escola i els que ho fan a secundària ho fan per raons militars ulteriors: per enrolar-se a la intel·ligència. Els materials que usen per aprendre’l són eminentment militars, no tenen res a veure amb la cultura. Me’n recordo perquè jo vaig anar a una escola jueva i ensenyaven a dir “dos terroristes escapats de Gaza” i coses per l’estil. Res a veure amb poesia o literatura.

Quin és el principal problema per als àrabs israelians?
Aquest país no va ser construït per als àrabs de l’Estat d’Israel, però va ser construït a la seva terra. Jo parlo hebreu i estic considerat un escriptor hebreu, els meus impostos els pago a Israel, visc a Jerusalem, veig la televisió israeliana, com molts àrabs, però tot i això Israel no és el meu país. És el país d’algú que viu a Califòrnia, és jueu i no parla ni una paraula d’hebreu. És el seu país perquè és jueu.

Què impedeix que se’l senti com a seu?
La bandera és l’estrella de David, l’himne conté les paraules “ànima jueva”, de manera que no m’hi puc sentir identificat, encara que sigui un àrab nascut allà. Aquest estat tampoc no pot ser el meu si continua ocupant territoris on viu la meva gent, la meva família: molts àrabs israelians tenim lligams familiars amb palestins de Cisjordània i Gaza. Jo tinc família a Ramal·là i en camps de refugiats a Tulkarem. L’Estat encara no és per a tots els ciutadans, sinó només per als jueus. Fins i tot en el cas de Tira i altres llocs molt pròxims a Cisjordània hi ha un pla del govern per desfer-se’n si s’assoleix un acord. O sigui que fins i tot el nostre futur com a ciutadans d’Israel tampoc no és segur.

Viu en un barri jueu i escriu en hebreu, però és àrab. Se sent com una ovella negra, atrapat entre dos mons?
No necessites escriure en hebreu per sentir-te així, n’hi ha prou havent nascut com a àrab a Israel. Potser jo, perquè escric, m’hi enfronto més que àrabs amb altres professions. Només escric sobre gent en la mateixa situació que jo. I escric en hebreu, però és que només pots estudiar en hebreu. Si vols ser membre de la Knésset [el Parlament israelià], metge, advocat… si ets presoner parles en hebreu als zeladors. L’hebreu és a llengua de l’Estat d’Israel i tots els àrabs ens hi trobem.

A fora s’entén què passa a Israel?
De vegades sembla que ni la mateixa gent que viu a Israel no ho entén. Jo mateix, no sempre ho entenc. Si ets estranger i només mires les notícies, veus que hi ha una guerra entre israelians i palestins i no saps com n’és, de complicada. No estic segur de quants estrangers saben sobre la minoria palestina dins d’Israel o si saben fins a quin punt Israel no és una democràcia, especialment en relació amb nosaltres, els àrabs israelians. Els sociòlegs en diuen etnocràcia, perquè és una democràcia només si ets jueu. No tinc clar si la gent sap com estan creixent els assentaments dins de Cisjordània. No estic segur que la gent sàpiga com de trista és la situació a Jerusalem, com es va desconnectant la ciutat de la resta del territori. Saben, generalment, que hi ha un conflicte en marxa.

Com a israelià que viu a Jerusalem, sent tensió en el dia a dia?
Tinc un amic alemany que va venir a visitar Jerusalem fa uns mesos i va quedar xocat per la quantitat de soldats amb armes, pels carrers, però per a mi és normal. He viscut a Jerusalem durant 23 anys i quan estic tens és quan llegeixo les notícies, quan sento els mitjans israelians, quan sento els polítics israelians, però no quan vaig a restaurants, a bars, quan quedo amb amics o vaig a treballar, ni quan torno al meu barri, ni quan vaig amb els meus veïns jueus a fer un cafè. Em prenc la política en un sentit molt personal. No puc desconnectar el que passa a Cisjordània i a Gaza amb el que passa a Tira, el meu poble dins d’Israel, això em posa molt tens.

Arab labor és una sitcom, una comèdia, però no hi ha humor al seu llibre.
No, no sento que les meves novel·les hagin de ser divertides. Són diferents llenguatges. A Arab labor hi ha molt d’humor. És televisió comercial en un dels canals més importants d’Israel. Sense humor no hauria aconseguit mai situar aquestes qüestions i ni la llengua àrab en prime time. Sovint dic que, quan vaig començar a escriure Arab labor, l’única possibilitat per a un àrab per sortir en prime time era cometre un atac suïcida. Va ser una feinada i estic molt content que el canal acceptés el xou. Va ser un èxit. És una cosa que no acabo d’entendre.

Deu ser difícil fer riure sense fer enfadar ningú a Israel.
És impossible. Suposo que la gent a Israel és molt sàdica [riu], àrabs i israelians. De quina altra manera es pot explicar si no el meu èxit?

El sentit de l’humor és un camí cap a la pau?
Els extremistes no en tenen gaire. Es prenen massa seriosament a ells mateixos. De les dues bandes, no són capaços de criticar-se a ells mateixos. Potser si hi hagués més bon humor no es prendrien tan seriosament les qüestions nacionals. Però si em preguntes si la pau depèn dels diners o de l’humor, et diré que dels diners.

Per què, doncs, els israelians accepten les seves crítiques?
Una de les raons és potser perquè realment em considero a mi mateix un ciutadà d’Israel. Sóc ciutadà d’un Estat del qual no estic d’acord amb la definició d’Estat jueu. No penso que sigui una democràcia. Estem lluny de ser iguals, però em considero a mi mateix un ciutadà israelià encara que el país no m’hi consideri. Somio el dia que Israel sigui un estat en què no em sentiré avergonyit de dir que sóc israelià quan parli de mi. Mentrestant, no m’agrada perquè Israel equival a ocupació, discriminació, racisme.

Té fe en el procés de pau impulsat pels Estats Units?
No tinc cap raó per fer-ho, però no em puc permetre no tenir l’esperança. Només llegint què està passant, entenc que res de bo n’està sortint. Espero de veritat que sigui un acord prou bo també per als palestins, però estic molt preocupat.

Com afecta la guerra a Síria els àrabs d’Israel?
Ser ciutadà àrab d’Israel vol dir que ets menys i que estàs discriminat. L’equació ha estat sempre: no us podeu comparar amb els israelians, però mireu els vostres germans a Síria i al Caire, mireu els veïnats pobres al món àrab. Podeu agrair a Déu que encara sou aquí, encara teniu feina, assistència mèdica; la vostra situació és encara millor que la resta dels àrabs. Aquesta és l’equació a Israel: no us compareu amb els israelians de Tel Aviv, sinó amb la gent que viu a Damasc.

I les primaveres àrabs?
Quan van esclatar, vaig escriure que hi ha àrabs joves que volen democràcia, que estava molt content perquè com que sempre ens deien que ens hi comparéssim, ara que cridaven democràcia i llibertat, què ens dirien? Que sortíssim també als carrers d’Israel per reclamar igualtat? Però després tot es va arruïnar. Una de les coses contra les quals no pots lluitar i no et pot fer menys esperançat o optimista és la situació al món àrab. Ara ens diuen que deixem de parlar d’igualtat i mirem què ens estem fent a nosaltres mateixos a Síria. Ja no puc mirar les notícies i veure les imatges de mort i destrucció a Síria.

Què se n’ha fet de la primavera palestina?
Va començar a Gaza amb una revolució contra les autoritats corruptes. Llavors els Germans Musulmans, com ha passat a altres països, se’n van apoderar. Va començar allà, anys abans que a la resta del món àrab. Però la situació dels palestins és totalment diferent a la d’Egipte, perquè l’aixecament contra algú a Palestina ha de ser contra Israel, que és qui mana de veritat, no pas contra les autoritats palestines. A Israel hi ha la consciència que Cisjordània és un altre país. Però és el mateix govern i el mateix país.

I si les negociacions fracassen?
Espero que si les negociacions de pau fallen, Abu Mazen [president de l’Autoritat Nacional Palestina] dimiteixi i doni les claus a Israel perquè faci una ocupació directa. Aquesta és la realitat i la veritat: no hi ha necessitat d’amagar-se darrere d’una cosa anomenada autoritat palestina. Va ser establerta per crear un Estat palestí, però ara, que no hi haurà cap estat i tenim pobles separats per murs, que no es pot anar d’un punt a un altre i que Israel és qui decideix on aixeca assentaments i més assentaments… per què hauríem de mantenir una autoritat palestina?

«Memòries d’un brigadista desenganyat». Sílvia Marimon sobre «Brigades internacionals. La fi d’un mite», de Sygmunt Stein

Font: Diari Ara / Sílvia Marimon

Sygmunt Stein va ser un militant comunista jueu que el 1936 va arribar a Espanya per lluitar contra el feixisme. Brigades Internacionals. La fi d’un mite és el seu crit de ràbia contra l’“engany de Stalin”.

DB26BrigadesInternacionalsBARCELONA. Fa més de 75 anys, van arribar a Espanya més de 35.000 homes i dones. Van venir des de Sudàfrica, Mongòlia, Palestina, l’Índia, França… La majoria tenien entre 18 i 20 anys. N’hi havia molts que mai havien agafat un fusell i els van enviar a primera línia de foc. Una tercera part van morir a les trinxeres. Un d’aquests brigadistes era un jueu d’origen ucraïnès, Sygmunt Stein (Ucraïna, 1899 – París, 1968). Stein va ser afortunat: va sobreviure per explicar-ho i, a finals del 1938, a París, va escriure el que acabava de viure. Les seves memòries havien de sortir al diari novaiorquès en llengua jiddisch Der Forvets, però va esclatar la Segona Guerra Mundial i es van perdre. No van veure la llum fins al 1961 i no es van traduir al francès fins al 2012. Ara es publiquen per primera vegada en català amb un títol explícit: Brigades Internacionals. La fi d’un mite [trad. Josep Alemany] (Edicions de 1984). És una de les poques obres que parla de l’experiència de voluntaris jueus a la Guerra Civil.

Des de la primera frase, Stein no amaga que va a Espanya a la recerca d’una esperança: “Al principi, la idea d’anar-me’n a Espanya, on havia esclatat la insurrecció de Franco, no va néixer de les ganes d’ajudar la República Espanyola, sinó de la necessitat d’ajudar-me a mi mateix”. El 1934 Stein vivia a Praga i dirigia la Gezerd, una organització comunista que feia propaganda amb l’objectiu d’instaurar una república jueva autònoma al Birobidjan (Rússia). Stein acabaria molt desenganyat i va unir-se a les Brigades Internacionals: “El món es va dividir en dos camps. Tot el que era vell i reaccionari estava en el bàndol de Franco. El que era portador de somnis i de llibertat feia costat a la República”.

Les orgies i borratxeres

A Espanya, però, Stein va patir una altra decepció. Les seves memòries són el crit de ràbia d’un home d’esquerres que se sent enganyat. Al llibre descriu les atrocitats d’André Marty, un dirigent comunista francès. Detalla la corrupció, les borratxeres desenfrenades i les orgies que s’organitzaven entre l’“aristocràcia” de les Brigades. I denuncia el control rus: “L’aparell policíac estava infestat d’agents russos. No hi havia cap institució policial que no estigués controlada per ells”.

El llibre destil·la indignació. Stein no es mossega la llengua a l’hora de detallar la precarietat de l’exèrcit republicà, que es llançava contra l’enemic armat amb “antigalles rovellades”: “No n’hi havia prou amb l’entusiasme de les masses i la seva voluntat de lluitar”. L’objectiu de la seva ira acostuma a ser la Unió Soviètica: “L’única contribució efectiva de Rússia a l’Espanya republicana va ser la tramesa d’una esquadrilla d’avions militars”. Es carrega molts mites, entre els quals La Passionària: “Puc afirmar que no era més que una enganyifa, un miratge, una bombolla de sabó creada amb astúcia i traça pels comunistes”.

¿Exagera, Stein? ¿Menteix? Al final del llibre, un interessant epíleg de l’historiador francès Jean-Jacques Marie ajuda a respondre a aquestes preguntes. Marie defensa la història de Stein i ho argumenta amb documents i algunes xifres, com les de l’ajuda de Stalin a la República: “El Kremlin va obtenir, així, fraternalment, un sobrebenefici de 700 milions de dòlars a l’esquena de la República Espanyola”.

Una carta d’Odette, la filla de Stein, permet conèixer qui era aquest brigadista: “El pare, durant tota la vida, es va mantenir d’esquerres i, sobretot, al costat dels treballadors en lluita”. Odette s’acomiada lamentant la mort prematura d’aquest home d’esquerres profundament antisovètic: “El pare es va morir el març del 1968, i sempre m’ha sabut greu que se n’hagués anat tan poc temps abans de la revolta del maig, un moviment que sens dubte l’hauria fet feliç”.

Francesc Orteu parla amb Sergi Pons Codina [«Mars del Carib»] sobre… nanos! [diari Ara]

Font: Diari Ara / Francesc Orteu

ponsaraSergi Pons Codina es dedica als tatuatges i és pare de l’Emma, l’Estel i el Marçal, de 7 anys, gairebé 4 i 1. Viuen a Parets del Vallès. No es considera escriptor però acaba de debutar amb Mars del Carib (Edicions de 1984), una novel·la salvatge i divertida que ha rebut crítiques excel·lents.

 

 

 

Faig cara d’adormit perquè aquesta nit m’he despertat uns quants cops. Fa un parell de dies que hem tret el Marçal de la nostra habitació i l’hem posat amb les seves germanes, i quan un dels tres es desperta es desperten tots.

Vaja.
A casa jo sóc qui va a comprar i cuina. La meva dona s’encarrega de la roba. I netejar ho fem a mitges però passa que quan tens tres fills sempre has d’estar fent coses que són més urgents que la neteja. I si no has netejat el lavabo en dues setmanes, què vols fer-hi?

Són dues nenes i un germanet petit.
El nen els hi fa molta gràcia. Se l’estimen tant que el tenen una mica amargat. L’abraça l’una, l’abraça l’altra. Competeixen entre elles per tenir-lo. Els hi fa molta gràcia veure’l despullat. “Mira la titola!”

Què et preocupa?
De la gran que hauria de llegir més. És important llegir però potser és millor no forçar-la. De la mitjana em preocupa que vagi tant a la seva i que desconnecti del món. És tot un personatge. Em fa patir que no sigui feliç. I és que a vegades la veig molt seriosa. M’agradaria que els meus fills fossin feliços.

Com ho van intentar els teus pares amb tu?
Em van deixar fer la meva i sempre em van donar suport, encara que fes coses que pensessin que estaven equivocades. Aquesta llibertat i suport van ser molt importants. En això de ser feliç hi ha una part del caràcter de cada nen, però una altra part important és sentirse estimat. Quan vam tenir fills teníem clar que volíem estar amb ells tant com fos possible. Jo vaig canviar l’horari de la botiga de tatuatges i a tres quarts de dotze plego per anar a buscar-los a l’escola i dinar. Com que passem tantes hores junts ens coneixem molt bé.

A Mars del Carib no fas referència als fills.
Cap ni una, tot i que la vaig escriure quan ja era pare i estava més centrat. Als vint-i-cinc anys no l’hauria pogut escriure perquè estava fent allò que hi explico. El llibre parla d’uns inadaptats que se submergeixen en un món de substàncies psicotròpiques i d’alcohol. Són uns amics que pràcticament viuen en un bar que es diu Mars del Carib, que ve a ser el protagonista.

“Eviteu la ressaca, manteniu- vos borratxos”.
Aquest és un rètol que es pot llegir en aquest bar de mala mort. El llibre és com narrar una festa salvatge. No té cap mena de moral. No és un llibre que hagi escrit perquè els meus fills coneguin com era jo als vint anys.

Un dia el llegiran.
I què si el llegeixen? Amb tota la merda que hi ha a la societat, no crec que m’hagi de preocupar gaire per això. Suposo que entendran que és una ficció.

Explica’m una rutina diària.
Cada dia, quan anem a dormir, els hi explico una broma. Els hi demano que em diguin tres paraules cada un i jo els hi explico una història que inclou aquestes paraules. I ara ja fem una broma normal i una de marrana. En la marrana podem fer servir paraules com: cul, teta… Ara posem pelut a tot: la teta peluda, la paret peluda. I es fan un tip de riure. Totes les bromes acaben amb ximpleries, esclar. Com més boja és més gràcia els hi fa. I quan hi ha algun tema que els preocupa m’ho faig venir bé i duc la història cap al tema, perquè hi pensin.

M’agrada molt.
I de tant en tant, sense venir a tomb, els abraço i els hi dic que me’ls estimo. Això és important. En l’únic àmbit que sóc sensible és amb els fills. En tota la resta sóc molt gèlid, sóc com una roca. La meva parella et podria dir que no sóc gens afectuós. No ho sóc amb els pares, ni tampoc amb els amics, però sí amb els fills. I els hi dic sovint que me’ls estimo molt. Em surt així.

Manuel Cuyàs fa la crònica del primer recital del WALT WHITMAN’S PONS ALORDA TOUR [El Punt Avui]

Els que vam tenir el privilegi d’escoltar el recital que va oferir Jaume C. Pons Alorda sobre la seva traducció de Fulles d’herba, de Walt Whitman, tenim la tranquil·litat d’esperit de poder recomanar-lo sense reserves de cap mena. Un de nosaltres va ser Manuel Cuyàs, que va deixar una crònica de l’acte que va tenir lloc a la Dòria Llibres de Mataró, i que us oferim tot seguit. (Fotos cortesia d’Anna Gual)

Per saber si el WALT WHITMAN’S PONS ALORDA TOUR passa pel vostre poble o ciutat, consulteu aquí la llista de recitals que ja estan confirmats.

Fulles d’herba / Manuel Cuyàs / El PUnt Avui

whitman1Les llibreries ho han de fer tot per vendre llibres i atraure clientela, i la Dòria ha pensat en uns vermuts els dissabtes al migdia. Dissabte passat va ser el primer. Hi havia olives per picar i un vermut a granel que no vaig tastar perquè abans dels àpats m’abstinc de l’alcohol però que em va semblar excel·lent, sobretot pel fet de ser a granel. Hi havia sifons per servir-se. Sifons autèntics, protegits amb aquella carcassa que els dóna un aire d’escuder medieval o de xemeneia de Gaudí. Feia temps que no en veia, fora de les parades dels brocanters. La Dòria té una secció de discos de vinil, i vaig pensar que els seus propietaris es deuen proveir de sifons al mateix lloc on Leonard Cohen sona amb agulla.

whitman2I és clar, perquè no semblés que ens trobàvem en un bar i que havíem anat a la Dòria només a beure, el vermut anava acompanyat d’una activitat literària. En Jaume C. Pons Alorda, un jove mallorquí de trenta anys, hi presentava la seva traducció al català de Fulles d’herba, el famós poemari de Walt Whitman. L’acaba de publicar Edicions de 1984, una casa editorial que no para d’oferir-nos alegries. Aquesta és molt grossa: Fulles d’herba tot sencer, per primer cop en català. El traductor, dret enmig de la rotllana que fa el públic, recita unes pàgines escollides. Ho fa com si li anés la vida i com si s’obrís pas pels carrers de Manhattan a cops de destral. Quan agafem el ferri de Brooklyn sembla que ens haguem d’enrampar. En Pons Alorda ja ens ha advertit abans que Whitman pujava a aquest ferri per carregar-se d’energia. Quan arrenca amb Oh, capità! El meu capità! tots ens hauríem posat en fila darrere seu i l’hauríem seguit pels carrers i les places, si hagués sortit de la llibreria. Pons Alorda recita amb accent mallorquí, cosa que fa que “nau” rimi amb “volau”, una imatge no prevista ni en l’original i en la traducció escrita. Ens explica que ha traduït Whitman amb “deler”, i no sabem si ha dit “deler” o “dolor”. Deu ser les dues coses. Whitman va trigar deu anys per completar Fulles d’herba. Pons Alorda, quatre més per traduir-lo. Quan declama el poema que clou el llibre, escrit quinze dies abans de la mort del seu autor, Pons Alorda ens confessa que el va traduir plorant a llàgrima viva. “Whitman se’m moria, mirau com se’m moria.”

Jo, per no perdre el sentit de la realitat, estic situat prop del taulell d’embolicar i cobrar. De tant en tant se sent la campaneta de la màquina registradora, de tant en tant les esgarrapades de ratolí de les maquinetes de les targetes de crèdit. Sembla que el vermut literari ha anat molt bé.

«No hi haurà ni més cel ni més infern que els que hi ha ara». Jordi Nopca sobre «Fulles d’herba», de Walt Whitman

Font: Diari Ara / Jordi Nopca

1984PWhitmanLa poesia de Walt Whitman és explosió, efusió i entusiasme. És “amor brutal que agonitza” amb la fúria d’un castell de focs. És una recerca constant i desendreçada, com els narius d’un gos que explora cada racó de barriada (salpant des de “la pisciforme Paumanok” natal). Un exemple: “Fendint l’herba dels prats, respirant-ne l’olor especial, / jo exigeixo d’ella correspondència espiritual, / exigeixo la més abundant i íntima companyonia entre els homes, / exigeixo que les fulles brotin de les paraules, dels actes, dels éssers, / aquelles que provenen de l’atmosfera lliure, rudes, solars, fresques, nutrícies, / aquelles que van pel seu propi camí, erectes, amb llibertat i domini, sempre capdavanteres, mai a la rereguarda, / aquelles que tenen una audàcia indomable, de carn preciosa i vigorosa, puríssima, / aquelles que contemplen amb indolència les cares dels presidents i dels governants, com dient Qui sou?, / aquelles nascudes de la passió primitiva de la terra ardorosa, sempre espontànies, mai obedients, / aquelles que neixen d’Amèrica”.

Whitman va publicar la primera edició de Fulles d’herba el 1855 –tenia 36 anys–, però el llibre creixeria en successives versions, l’última de les quals quedaria enllestida el 1892, mesos abans de la seva mort. Inspirat per l’assaig The poet, de Ralph Waldo Emerson, en què expressava la necessitat de trobar un poeta nord-americà que expliqués les virtuts i defectes del país, Whitman va escriure una obra poètica de gran extensió, que en la primera edició catalana íntegra –traduïda amb molta cura per Jaume C. Pons Alorda– frega les 600 pàgines. “Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament –escriu Pons Alorda a la introducció–. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana. A través d’aquesta lectura ens acostem a ell per establir un diàleg amb un ésser humà extraordinari, però també per deixar-nos impregnar d’eufòria i consternació davant d’una de les creacions més revolucionàries i inimitables fins ara mai assolides”.

El panteisme omnívor del poeta

El mateix títol del llibre és una provocació: a l’època, els editors consideraven herba les obres de poc valor; les fulles eren també una manera despectiva de referir-se a les pàgines. Al volum el lector hi trobarà –en paraules del traductor– un “panteisme omnívor, i omnisexual, així com la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina”. A una prostituta li escriu: “Et demano que et preparis per ser mereixedora de trobar-me, / i et demano que siguis pacient i perfecta fins que jo vingui”. A Ciutat d’orgies canta a la promiscuïtat: “Els amants, els amants infinits, ells sí que em recompensen”. Hi ha, també, homosexualitat (“La institució del tendre amor dels companys”). Per sobre de tot, hi abunda un clam per eternitzar el present: “Mai no hi ha hagut més principi que el que hi ha ara, / ni més joventut ni més vellesa que les que hi ha ara, / i mai no hi haurà més perfecció que la que hi ha ara, / ni més cel ni més infern que els que hi ha ara”.

Aquest dijous, a l’Abacus de Sant Andreu… SANT ANDREU RULES! «MARS DEL CARIB» TORNA A CASA!! Sergi Pons Codina presenta el llibre de la temporada!

«El llibre sorpresa d’aquest Sant Jordi»
Julià Guillamón, La Vanguardia

«Una de les revelacions més sorprenents de la temporada»
Ponç Puigdevall, El País

«De totes les descobertes que gairebé clandestinament van apareixent en la literatura catalana, la de Sergi Pons Codina és de les espectaculars»
David Castillo, El Punt Avui

marsandreu