«La vida ha guanyat la partida» Xavier Serrahima escriu sobre PASTORÀLIA, de George Saunders [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / El racó de la paraula / Xavier Serrahima

FM124PastoràliaEm plau ben poc emprar una expressió com “autor de culte”, entre d’altres raons, perquè els cultes, siguin de la mena que siguin, tenen un component d’irracionalitat tan acusat que poden acabar fàcilment en el fanatisme intransigent, però si hi ha algun escriptor nord-americà que va guanyant-se a poc a poc —i a pols— aquesta consideració, segurament és George Saunders. Un autor tan intens, tan explosiu, tan impactant que el més normal és que provoqui una de les dues reaccions contraposades: l’adhesió incondicional o el rebuig frontal.

Aquells que van llegir, ara fa un xic més de mig any, Deu de desembre i en van quedar aclaparats —l’única manera de no quedar-ne és, o bé no llegir-lo o bé no fer-ho amb l’atenció que mereix— amb Pastoràlia, (Pastoralia), Edicions de 1984, maig del 2014, tenen l’oportunitat de descobrir el bressol —o, més aviat, el niu d’àliga irredempta— on es va covar; on es troba l’inici i el fonament d’aquell recull de narracions inclassificable i indefinible.

No tant perquè els relats siguin similars temàticament, que per fortuna no ho són (per més que un vell adagi asseveri que la major part dels autors escriuen, una vegada i una altra, el mateix llibre, no cal fer-ne un gra massa), sinó per una concordança d’esperit, en primer lloc, i d’escriptura, en segon. Concordança o correspondència que el narrador d’Amarillo ha anat depurant i personalitzant, fins a convertir en un tret d’identitat essencial, inconfusible del seu quefer literari.

Per a ell, el llenguatge és fonamental, sobretot per a la descripció psicològica dels personatges. Més que no pas pels seus actes, es defineixen per la seva manera de parlar, pel registre textual que posen de manifest, principalment, en els diàlegs. Magistrals diàlegs que exigeixen un traductor de primera categoria, dúctil i pregon coneixedor tant de la llengua de partida com de l’arribada —com ho ha estat en Yannick Garcia— per a no perdre-hi res en el transvasament.

Una manera d’escriure, un estil, una forma, que va lligada, indissociablement, a un fons, a una temàtica, a una visió del món pròpia —una Weltanschauung, si se’m permet el mot.

Perquè, malgrat que sotmet els seus malaurats personatges —eternament turmentats, moderns hereus de Sísif, destinats a esdevenir carnassa, sense solució ni remei, exemples de la intrahistòria unamuniana— a les més insofribles i inhumanes de les situacions, situant-los a la vora de l’abisme, al límit d’allò que és físicament i (encara més) psíquica, suportable, que els fa passejar pel fil de la navalla de la humanitat, Saunders sent una estima immensa per ells, per aquest humiliats i ofesos de ressò dostoievskià.

Per més que pugui semblar el contrari, entre la concepció hobessiana de la vida i la rousseauiana —“l’home és bo naturalment, i és només per les institucions que els homes esdevenen malvats*”, comenta aquest darrer a les seves Lettres philosophiques— es decanta per la del suís. Des del primer al darrer relat d’aquest recull, els seus protagonistes no tan sols són naturalment bons, sinó que pensen més (almenys, primer) en els interessos dels altres que no pas en els seus. Fins i tot quan, sotmesos a les més draconianes i extremes de les situacions, hi tenen molt a perdre: “em costa tant delatar la Janet”, (pàg. 51); “Ha pencat tota la vida. No ha fet mal mai a ningú. I ara, mira. / Morta de por en un pis miseriós”, (pàg. 102).

Un tarannà que comportarà que la seva dissort es vegi més i més agreujada —“ningú no es podia llançar a la pila funerària d’un altre sense sortir-ne ben socarrimat”, (pàg. 90)—, que impedirà que puguin aprofitar les últimes opcions que tenen de sortir del pou de degradació on viuen immersos, atès que aferrar-se a la que seria la seva darrera taula de salvació implicaria deixar els altres ofegant-se enrere, per la qual cosa la seva vida és tot just una trista ombra del que podria haver estat: “Et penedeixes de tot el que no has fet”, (pàg. 116); “la vida li havia guanyat la partida, al papa”, (pàg. 87).

En aquest món asfixiant i indeterminat que ens presenta el narrador americà, que no se sap ben bé si és un futur distòpic o un passat que retorna —encara que el més probable és que sigui una mescla (del pitjor) d’ambdós—, tot allò que alguna vegada es va esperar o imaginar s’ha esvaït (“De petit havia tingut uns somnis tan plens de llum, havia nodrit tantes esperances, que no podia ser que fos un no ningú”, pàg. 180) i, per tant, l’únic, trist, consol que resta és creure que hom ha fet el que havia de fer. Creure, perquè, al capdavall, “¿la veritat, que és? La veritat és aquella cosa que fa que passi el que volem que passi”, (pàg. 67).

Jaume C. Pons Alorda: “Per Walt Whitman, l’ésser humà és El déu de l’èpica moderna”

Ara que celebrarem el 195è aniversari del naixement de Walt Whitman (recital dissabte a les 18.00 a la Llibreria Calders), compartim l’entrevista que Pere Antoni Pons va fer-li al seu traductor al català, Jaume C. Pons Alorda, en la que aprofundeix en la vida i obra del fundador de la poesia nord-americana. Molt interessant.

Font: Diari Ara Balears / Pere Antoni Pons

El poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) acaba de publicar la primera traducció íntegra al català de Fulles d’herba, de Walt Whitman (Nova York, 1819- Nova Jersey, 1892), un cant de celebració a la vida, a la democràcia i a la bigarrada pluralitat del món. El llibre, que ha estat publicat per Edicions de 1984, és un volumàs de més de cinc-centes pàgines i està tenint un èxit esclatant: la crítica li ha dedicat grans elogis i va ser el llibre de poesia més venut el passat dia de Sant Jordi.

1984PWhitman

Per què Walt Whitman és el patriarca de la poesia nord-americana moderna?

Edgar Allan Poe, anterior a ell, era nord-americà, però literàriament era europeu: bevia dels anglesos, dels francesos… Whitman, en canvi, és genuïnament nord-americà també des d’un punt de vista temàtic i formal, igual que Emily Dickinson.

Què caracteritza la modernitat i l’americanitat de Whitman?

Whitman va ser el primer escriptor que va veure que els Estats Units d’Amèrica havien de ser, després de la guerra d’independència i sobretot després de la guerra civil, un país nou amb plena consciència, que per tant havia de decidir el seu destí, i que això només es podia fer des de la pròpia idiosincràsia. Ell va ser el primer que va demanar-se “què és Amèrica”, alhora que es demanava “qui som jo” i “què som els éssers humans”. La modernitat de Whitman ve de la capacitat per dialogar amb la gent de la seva època, amb la gent del passat i, alhora, amb nosaltres.

La seva vida va ser intensa, errant.

Sí, ell va néixer en una família quàquera, de pare nord-americà i mare d’origen holandès. En la família, hi havia una religiositat molt mística, però poc convencional. El quaquerisme, una religió sense sacerdots, fomenta la lectura de la Bíblia sense intermediaris. De fet, la poesia de Whitman pot llegir-se com un diàleg amb Déu i alhora amb la divinitat interior -l’espiritualitat- de cada home.

Va deixar els estudis aviat.

A deu anys, quan es va posar a fer feina en una impremta. Allà va aprendre a utilitzar les màquines impressores. I, també, a llegir i a escriure. I va llegir molt: Homer, Shakespeare… La seva formació el va dur a fer molt de periodisme durant la joventut: fundava diaris, escrivia en diaris importants de l’època, feia ressenyes… La fama li va arribar quan va escriure una novel·la d’encàrrec, Franklin Evans, el borratxo, escrita per conscienciar els lectors sobre els problemes de l’alcoholisme. Va ser un best-seller.

Tenia la vida arreglada. Per què no va continuar com a periodista i novel·lista?

Per dos fets. El primer és que un dia era a Nova Orleans per fer una entrevista i va veure una venda pública d’esclaus: el va afectar molt. El trauma el va dur a escriure poemes. El segon fet és la desaparició del seu germà al principi de la guerra de Secessió. Whitman va deixar la feina per cercar-lo, anant d’hospital a hospital i de campament a campanent. El va trobar, viu, però ell va continuar anant d’un lloc a l’altre fins al final de la guerra: llegia als malalts, escrivia cartes per ells, consolava els moribunds… Al final de la guerra, es va fer el propòsit d’abandonar la vida mundana i escriure una gran obra que parlàs sobre l’essència d’Amèrica i sobre l’essència de l’ésser humà. Fulles d’herba és aquella gran obra.

És plena de personatges, geografies i fets emblemàticament nord-americans. És tot un país convertit en llibre, no?

Per Whitman, va ser un trauma veure com un país jove, que poques dècades abans s’havia alliberat de l’opressió anglesa, s’embarcava en una guerra civil, fratricida i sanguinària. Ell creia en la unitat. Fulles d’herba és, en aquest sentit, un cant a la unió i la unitat. Però no només a la unitat entre els estats del nord i els del sud, sinó de l’ésser humà amb els altres éssers humans, i amb la natura. El llibre respon a una necessitat de tornar a unir tot allò que ha estat separat per la guerra, l’odi, la violència. Per això dóna veu i es fica en la pell, indistintament, d’un indi nadiu, d’un negre esclau, d’un granger de Wisconsin… Fulles d’herba és un cant a l’amor i a la fraternitat.

Hi ha, aquí, una èpica de l’esperança, de l’optimisme.

Absolutament. Whitman pensava que, igual com Grècia havia tingut Homer, Amèrica havia de tenir un bard que compongués un cant fundacional. La diferència és que Whitman no es basa en déus ni en referents sobrenaturals. Per ell, el déu de l’èpica moderna és l’ésser humà.

Va ser un llibre controvertit, no és vera?

Sí. El fet de tractar i cantar l’homosexualitat obertament, per exemple, va fer que l’acusassin de provocador, de pervertit… Fins i tot l’acomiadaren de la seva feina de funcionari a Washington. Aleshores es va retirar a Camden, un petit poble a prop de Nova Jersey, on va dur una vida mig d’ermità i mig de granger. I, mentrestant, afegia poemes nous al llibre i en publicava noves edicions. Però més enllà d’algun elogi puntual, com el de Ralph W. Emerson, Fulles d’herba i Walt Whitman no varen ser reconeguts als EUA fins que no varen ser reivindicats pels beatniks, als anys 50 del segle XX.

«Whitman, avui». Xavier Antich ens meravella amb aquest article sobre FULLES D’HERBA i anuncia la gran presentació de La Calders, aquest dissabte.

WHITMAN, AVUI
Xavier Antich / La Vanguardia

1984PWhitmanGoethe, enormement exportable durant tot el segle XIX, ara ben just es llegeix fora d’Alemanya. Walt Whitman, exportable gairebé des del principi, avui continua sent una figura mundial, però quedarà, amb el temps, confinat als lectors de la seva pròpia llengua, com Goethe?”. Això era el que Harold Bloom es preguntava, inquiet, en el seu tan cèlebre com polèmic El cànon occidental l’any 1994. Bloom està convençut que cap poeta occidental, des de la meitat del segle XVIII, és capaç de fer-li ombra a Whitman: ni Browning, ni Leopardi ni Baudelaire. I, de la seva producció, esclar, en destaca Fulles d’herba, un llibre al qual, per trobar-li equivalent estètic, sosté, cal remuntar-se a Goethe, Blake, Wordsworth, Hölderlin, Shelley o Keats. “No hi ha res tan intens, sublim i directe en la segona meitat del segle XIX, ni en el nostre segle ja gairebé acabat”, sentenciava.

Era l’any 1994. Vint anys no són res, però refer avui la pregunta pot tenir sentit, perquè acaba d’aparèixer, per primer cop íntegra, una fabulosa traducció al català de Fulles d’herba, signada per Jaume C. Pons Alorda, en les Edicions de 1984. Que aquesta obra monumental, imprescindible, colpidora i inoblidable arribi en català, uns cent cinquanta anys després de la seva publicació definitiva, pot ser considerat, sense perill d’exageració, un esdeveniment cultural de primera magnitud. Que, a més, ho faci en una versió impecable, rigorosa, vibrant, intensíssima i absorbent, ja és per tirar coets. Poca broma: l’exigent Jordi Llovet considera que aquesta traducció fins i tot supera la que Jorge Luis Borges en va fer al castellà.

Aquesta edició ha rendit als seus peus la crítica, de manera unànime. I està enamorant lectors i lectores de tota mena i condició, des de fa només dos mesos. Que de Fulles d’herba se n’hagin fet, a hores d’ara, tres edicions, és, realment, insòlit en un panorama cultural com el nostre. Però és que és obrir la primera pàgina i ja no poder aturar-se: tal és el terratrèmol torrencial que provoca encara Whitman avui, gràcies a l’empresa titànica de Jaume Pons. Fulles d’herba, amb això, avala el cèlebre diagnòstic de Calvino sobre els clàssics: “Els clàssics són llibres que com més hom creu que els coneix d’oïdes, més nous, inesperats, inèdits resulten en llegir-los de veritat”.

Aquest dissabte, en què Whitman faria 195 anys, la molt recent i ja imprescindible Llibreria Calders de Barcelona li ha organitzat un recital poètic (18 h) amb Jaume Pons. Jo, de vostès, no m’ho perdria. I si encara no tenen el llibre, no ho dubtin: comprin-ne un tan ràpid com puguin. Si fos el cas que es quedessin sense, se’n penediran tota la vida de no tenir-lo amb vostès. Pocs llibres poden fer tanta companyia. I, si pensen que exagero, obrin la pàgina pel poema L’última vegada que a l’hort varen florir els lilàs i veuran que mai no havien llegit una cosa així. I sabran que mai no l’oblidaran.

PROPERES PRESENTACIONS DE FULLES D’HERBA

Dissabte, 31 de maig, a les 18.00, a la llibreria Calders (Ptge. Pere Calders, 9)

WhitmanCalders

 

La Fe, llibretera de L’Espolsada, parla de SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, de Sayed Kashua

Font: Lectures de L’Espolsada / Fe Fernández

FM121SegonaPersonaSingularSayed Kashua és un palestí que escriu en hebreu, nascut a Galilea, viu a Jerusalem. Pertany a la minoria àrab que hi habita però que s’expressa i domina més l’hebreu que l’àrab fruit de l’escolarització, tot plegat una situació no sé si anòmala però si més no ben curiosa que el porta a ser considerat tan aviat un traïdor per uns o poc genuí pels altres. Periodista i guionista de renom arriba a casa nostra de l’admirada editorial, Edicions de 1984.

Aquesta és la història d’un advocat criminalista, àrab, que ha aconseguit fer-se un renom i gaudir de cert èxit i ser ben vist per ambdues comunitats. També és la història d’un treballador social àrab que cuida a un jove jueu en estat vegetatiu a qui suplanta la personalitat. Com si d’un joc dels disbarats es tractés, el jove advocat troba una nota d’amor de la seva dona dins d’un llibre de segona mà que ha comprat, aquest fet desperta l’altre jo que l’advocat amaga i el porta a la cerca desesperada del treballador social. Sé que llegit així potser sona com una mena d’esquizofrènia, és la sensació que tenia jo a mesura que avançava pàgines, però precisament, Sayed Kashua, molt hàbil, es transmet aquesta mena de sensació d’estar en terra de ningú perquè vol denunciar la recerca de la identitat per part d’uns i dels altres, per no sentir-se traïdor i per no haver de fingir ser més de qui ets perquè els altres t’acceptin. La situació de l’estat d’Israel em sembla complicada, em caldrien classes d’història durant hores i encara em perdria.
On no m’he perdut ha estat en aquesta novel·la aguda, mordaç i que posa de manifest el que els passa a les persones que simplement volen viure amb tranquil·litat sense renunciar als seus orígens i que volen viure en pau el seu present sense ser utilitzats com arma propagandística. Si bé té uns protagonistes molt ben perfilats m’he enamorat dels secundaris de la novel·la: les dues mares, la del treballador social i la del jueu en estat vegetatiu; de la dona de l’advocat, la gent del despatx i com no, dels amics esnobs amb qui comparteixen sopars de sushi i vi blanc mentre debaten la manca d’identitat palestina a les escoles àrabs d’Israel.

“Avui cervesa, vaig pensar mirant el meu voltant. Avui vull ser com ells. Avui vull formar-ne part, entrar als llocs on poden fer-ho, riure com ells, beure sense haver de passar comptes amb Déu. Vull ser com ells. Alliberats, somniadors, capaços de pensar en l’amor. Com ells. Que han començat a envair-ho tot amb el convenciment que els pertany, que no senten la necessitat d’expressar-se per la seva existència, ni de dissimular la seva identitat. Com ells. Sense exàmens de fidelitat, sense proves d’acceptació, sense por de les mirades receloses. Avui vull formar-ne part sense tenir por de cometre cap delicte. Vull beure amb ells, ballar amb ells, sense la càrrega feixuga de l’infiltrat en una cultura estrangera. Sentir pertinença sense sentir culpabilitat ni traïdoria. ¿Què traeixo jo, exactament?”

Ja fa uns dies que l’he acabat i no he pogut començar cap altre llibre perquè encara hi tinc la ment. Gosaria dir que és una novel·la molt valenta.

Publicada per 1984
Traduïda per Roser Lluch i Oms

Aquest divendres, a La Tralla de Vic, Jaume Coll Mariné presenta el seu QUANTA AIGUA CLARA ALS ULLS DE LA VEÏNA

Edicions de 1984 i la Llibreria La Tralla es complauen a convidar-vos a la presentació del poemari

QUANTA AIGUA CLARA ALS ULLS DE LA VEÏNA
de Jaume Coll Mariné

Hi participaran Pep Paré (dramaturg i crític literari), Arnau Tordera (membre del grup Obeses), i Guillem Ramisa, que musicaran alguns poemes, i el propi Jaume Coll Mariné.

Divendres 30 de maig, a les 19.00, a la llibreria La Tralla de Vic (Plaça Major, 7-8)

QuantaTralla

PASTORÀLIA, de George Saunders. Traducció de Yannick Garcia

Fidels al projecte editorial d’oferir l’obra de George Saunders, després de Deu de desembre, i amb nova traducció de Yannick Garcia, recuperem Pastoràlia, una fita ineludible per descobrir i fruir de l’evolució creativa de l’autor.

FM124PastoràliaPastoràlia
George Saunders
Traducció de Yannick Garcia
isbn 978-84-15835-33-2
Mirmanda, 124
192 pàgines
16,90 euros

 

Hi ha mil maneres d’abordar el món que, obra rere obra, George Saunders configura: una d’elles és la d’endinsar-se en la mordaç reflexió sobre les relacions de poder que en més o menys mesura sobrevolen tots els seus relats. Així, «Pastoràlia», la nouvelle que dóna títol al present volum, és un memorable cop de puny al rostre amable d’un sistema laboral basat en uns principis de submissió i desconfiança que de tan irreals són d’una versemblança que glaça la sang. També ferotge i divertidíssim és el relat «Roure Marí», una insòlita revisió del somni americà des de la perspectiva d’una família ni-ni que va amb el lliri a la mà i al davant de la qual hi ha una carismàtica tieta que no desaprofita les segones oportunitats per viure i prosperar.

Saunders només és compassiu i indulgent amb les persones, no pas amb els sistemes que les governen, i ens mostra uns personatges corcats de petites i íntimes malícies que, a la seva manera, lluiten per assolir alguna cosa semblant a l’amor i la dignitat. Els lectors que ja hagin gaudit de Deu de desembre, trobaran aquí un Saunders directe, còmic i crític, dotat del mateix talent narratiu i imaginació desbordant que l’han portat a ser un escriptor clau del nostre temps.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És autor de diversos llibres de relats, entre els quals destaquen CivilWarLand in Bad Decline i Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. La qualitat de la seva obra és reconeguda internacionalment i l’autor ha rebut diversos guardons de prestigi, com ara el PEN/Malamud Award 2013, l’Story Prize 2013 i el Folio Prize 2014.

«Un granger anomenat William Faulkner». Pere Antoni Pons sobre EL LLOGARET, de Faulkner. [Diari Ara]

Font: Diari Ara / Pere Antoni Pons

FM122_ElLlogaretSi en comptes de néixer fa prop de tres mil anys al cor de la mar Mediterrània, Homer hagués viscut al sud dels Estats d’Units d’Amèrica durant la primera meitat del segle XX, qui sap si no hauria escrit les novel·les -formidables huracans del llenguatge- que va escriure William Faulkner.

Els personatges faulknerians són, en la seva majoria, grangers, comerciants de cavalls, militars, mestres rurals, pagesos, pastors d’església, esclaus o exesclaus negres, amos de plantacions, vagabunds, contrabandistes… I la majoria de les seves històries transcorren al comtat de Yoknapatawpha (estat del Mississipí) durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, és a dir, en un món encara preindustrial, poblat pels espectres d’una època extingida -anterior a la Guerra de Secessió- però encara present, ni que sigui d’una manera fantasmagòrica. Tenint en compte l’aparent poca sofisticació dels seus personatges i escenaris, Faulkner hauria d’haver estat, sobre el paper, un realista en la línia brutal d’Émile Zola. Va optar, però, per fer l’operació contrària. Sense caure en romanticismes, va donar als seus personatges -rudes, primaris, violents, poc cultivats- una dimensió èpica, i va conferir a les creences, la història i els costums del sud dels EUA una dimensió quasi bíblica.

La novel·la El llogaret, publicada originàriament el 1940 i que ara el lector pot llegir per primera vegada en català gràcies a una traducció sensacional de Maria Iniesta i Agulló, permet comprovar com Faulkner duu a terme aquesta operació mitologitzadora mitjançant un ús imaginatiu i barroc del llenguatge. En la prosa de Faulkner hi conviuen l’èpica homèrica, el to grandiloqüent i profètic de l’Antic Testament, la gràcia narrativa de Cervantes, la gosadia metafòrica de Shakespeare, la voluntat del realisme francès del XIX de retratar exhaustivament una societat concreta, i la llibertat tècnica i estructural del modernisme anglès. Un espectacle, sí. Però l’important és que aquest desplegament d’influències i recursos serveix ni més ni menys que per relatar les vides d’un grapat de grangers.

Per fer més explícit el parentesc entre el seu Sud i els grans relats fundacionals d’Occident, Faulkner no s’està de recórrer contínuament a comparacions i a referències diguem-ne sublimadores. Del “llogaret” del títol, el Revolt del Francès, en diu que és “un poblet recòndit […], abandonat, i on un cop, per casualitat i accident, l’ejaculació pròdiga de l’Olimp havia fet arrelar una llavor cega”. I tot això, segons el narrador, és el que hi ha sota la terra: “Helena de Troia i les nimfes i els bisbes amb mitra que ronquen, els salvadors i les víctimes i els reis”.

Explorar un microcosmos

A grans trets, El llogaret conta l’arribada de diversos membres de la misteriosa família Snopes al Revolt del Francès, i com Flem Snopes, el patriarca del clan -unit només en l’ambició i l’afany de supervivència- va usurpant cada cop més poder i més capacitat d’influència al capitost local, Will Varner. Una frase dita pel personatge més perspicaç de la novel·la, el Rattliff, un venedor de màquines de cosir, condensa la inquietant amoralitat de tota la família: “Hi ha coses que ni un Snopes no les faria. No sé ben bé quines, però segur que n’hi ha”.

Sigui com sigui, la peripècia dels Snopes li interessa menys, a Faulkner, que el retrat i l’exploració del microcosmos del Revolt del Francès. Per això l’estructura de la novel·la és desordenada i fa la impressió d’haver estat poc o gens planificada, i per això també sovint es recrea en episodis o se’n va darrere de personatges poc significatius per a la trama principal. En aquest sentit, són gloriosos els passatges dedicats a l’afer entre un idiota i una vaca (entre còmic i transcendent), a la subhasta i posterior estampida de cavalls salvatges, i a la fascinació que genera entre els mascles l’Eula Varner, barreja de monstre mandrós i de deessa pagana.

Les novel·les de Faulkner -i El llogaret n’és un exemple evident- són, més que no pas artefactes narratius, masses verbals denses i crepitants, plenes de sensorialitat, de visceralitat i intel·ligència. Torrencials, esquerpes, inspirades, semblen escrites a raig. O dictades pel passat i la terra.