Jaume C. Pons Alorda: “Per Walt Whitman, l’ésser humà és El déu de l’èpica moderna”

Ara que celebrarem el 195è aniversari del naixement de Walt Whitman (recital dissabte a les 18.00 a la Llibreria Calders), compartim l’entrevista que Pere Antoni Pons va fer-li al seu traductor al català, Jaume C. Pons Alorda, en la que aprofundeix en la vida i obra del fundador de la poesia nord-americana. Molt interessant.

Font: Diari Ara Balears / Pere Antoni Pons

El poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) acaba de publicar la primera traducció íntegra al català de Fulles d’herba, de Walt Whitman (Nova York, 1819- Nova Jersey, 1892), un cant de celebració a la vida, a la democràcia i a la bigarrada pluralitat del món. El llibre, que ha estat publicat per Edicions de 1984, és un volumàs de més de cinc-centes pàgines i està tenint un èxit esclatant: la crítica li ha dedicat grans elogis i va ser el llibre de poesia més venut el passat dia de Sant Jordi.

1984PWhitman

Per què Walt Whitman és el patriarca de la poesia nord-americana moderna?

Edgar Allan Poe, anterior a ell, era nord-americà, però literàriament era europeu: bevia dels anglesos, dels francesos… Whitman, en canvi, és genuïnament nord-americà també des d’un punt de vista temàtic i formal, igual que Emily Dickinson.

Què caracteritza la modernitat i l’americanitat de Whitman?

Whitman va ser el primer escriptor que va veure que els Estats Units d’Amèrica havien de ser, després de la guerra d’independència i sobretot després de la guerra civil, un país nou amb plena consciència, que per tant havia de decidir el seu destí, i que això només es podia fer des de la pròpia idiosincràsia. Ell va ser el primer que va demanar-se “què és Amèrica”, alhora que es demanava “qui som jo” i “què som els éssers humans”. La modernitat de Whitman ve de la capacitat per dialogar amb la gent de la seva època, amb la gent del passat i, alhora, amb nosaltres.

La seva vida va ser intensa, errant.

Sí, ell va néixer en una família quàquera, de pare nord-americà i mare d’origen holandès. En la família, hi havia una religiositat molt mística, però poc convencional. El quaquerisme, una religió sense sacerdots, fomenta la lectura de la Bíblia sense intermediaris. De fet, la poesia de Whitman pot llegir-se com un diàleg amb Déu i alhora amb la divinitat interior -l’espiritualitat- de cada home.

Va deixar els estudis aviat.

A deu anys, quan es va posar a fer feina en una impremta. Allà va aprendre a utilitzar les màquines impressores. I, també, a llegir i a escriure. I va llegir molt: Homer, Shakespeare… La seva formació el va dur a fer molt de periodisme durant la joventut: fundava diaris, escrivia en diaris importants de l’època, feia ressenyes… La fama li va arribar quan va escriure una novel·la d’encàrrec, Franklin Evans, el borratxo, escrita per conscienciar els lectors sobre els problemes de l’alcoholisme. Va ser un best-seller.

Tenia la vida arreglada. Per què no va continuar com a periodista i novel·lista?

Per dos fets. El primer és que un dia era a Nova Orleans per fer una entrevista i va veure una venda pública d’esclaus: el va afectar molt. El trauma el va dur a escriure poemes. El segon fet és la desaparició del seu germà al principi de la guerra de Secessió. Whitman va deixar la feina per cercar-lo, anant d’hospital a hospital i de campament a campanent. El va trobar, viu, però ell va continuar anant d’un lloc a l’altre fins al final de la guerra: llegia als malalts, escrivia cartes per ells, consolava els moribunds… Al final de la guerra, es va fer el propòsit d’abandonar la vida mundana i escriure una gran obra que parlàs sobre l’essència d’Amèrica i sobre l’essència de l’ésser humà. Fulles d’herba és aquella gran obra.

És plena de personatges, geografies i fets emblemàticament nord-americans. És tot un país convertit en llibre, no?

Per Whitman, va ser un trauma veure com un país jove, que poques dècades abans s’havia alliberat de l’opressió anglesa, s’embarcava en una guerra civil, fratricida i sanguinària. Ell creia en la unitat. Fulles d’herba és, en aquest sentit, un cant a la unió i la unitat. Però no només a la unitat entre els estats del nord i els del sud, sinó de l’ésser humà amb els altres éssers humans, i amb la natura. El llibre respon a una necessitat de tornar a unir tot allò que ha estat separat per la guerra, l’odi, la violència. Per això dóna veu i es fica en la pell, indistintament, d’un indi nadiu, d’un negre esclau, d’un granger de Wisconsin… Fulles d’herba és un cant a l’amor i a la fraternitat.

Hi ha, aquí, una èpica de l’esperança, de l’optimisme.

Absolutament. Whitman pensava que, igual com Grècia havia tingut Homer, Amèrica havia de tenir un bard que compongués un cant fundacional. La diferència és que Whitman no es basa en déus ni en referents sobrenaturals. Per ell, el déu de l’èpica moderna és l’ésser humà.

Va ser un llibre controvertit, no és vera?

Sí. El fet de tractar i cantar l’homosexualitat obertament, per exemple, va fer que l’acusassin de provocador, de pervertit… Fins i tot l’acomiadaren de la seva feina de funcionari a Washington. Aleshores es va retirar a Camden, un petit poble a prop de Nova Jersey, on va dur una vida mig d’ermità i mig de granger. I, mentrestant, afegia poemes nous al llibre i en publicava noves edicions. Però més enllà d’algun elogi puntual, com el de Ralph W. Emerson, Fulles d’herba i Walt Whitman no varen ser reconeguts als EUA fins que no varen ser reivindicats pels beatniks, als anys 50 del segle XX.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s