«L’amic traïdor, l’amic traït». Francesc Poblet escriu una molt bona ressenya sobre RETORN A KILLYBEGS [Revista Lletres]

Font: Revista Lletres / Francesc Poblet

FM118KillybegsL’anomenat conflicte nordirlandès ha estat sovint present a casa nostra, tant per l’interès que suscitava la seva punyent actualitat durant molts anys com per les comparacions que se’n podien fer amb la situació de Catalunya. D’aquestes comparacions, sempre molt didàctiques, en podien sorgir trets ben diferents de tota mena; per exemple, l’anorreament de la llengua gaèlica irlandesa —això sí, oficial a la Unió Europea— o l’existència de la lluita armada, la qual cosa podia apropar més la situació a la viscuda a Euskal Herria. Per altra banda, la similitud més evident era i continua sent l’existència d’un conflicte nacional no resolt. Fa poc, un dirigent —per dir-ho d’alguna manera— d’un partit català —només en el sentit que actua en l’àmbit geogràfic de Catalunya— amenaçava tothom, amb males paraules, de «muntar-nos un Ulster» a Catalunya. És evident que no sabia de què parlava, però valgui a tall d’exemple de com aquest llunyà conflicte és encara present entre nosaltres, sortosament en aquests darrers anys més aviat com a possible exemple de resolució per la via pacífica.

Retorn a Killybegs és una novel·la de ficció, però com veurem és també moltes altres coses. No és una història d’Irlanda del Nord, ni del conflicte, ni de l’IRA, però ho sembla, i ens apropa a aquesta realitat gairebé sense adonar-nos-en, embolcallada en una trama que atrapa, distreu i fa sentir i commoure. És, sobretot, una novel·la molt especial, intensament condicionada per les circumstàncies de l’autor. El periodista francès Sorj Chalandon va treballar al diari Liberation més de trenta anys i per a aquest mitjà va cobrir l’actualitat nord-irlandesa gairebé tot aquest temps. Ha escrit mitja dotzena de novel·les i avui treballa al popular setmanari satíric Le canard encahîné. L’any 2011 va rebre el gran premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa, precisament per aquest llibre. Però és, curiosament, més aviat la seva vida privada la que ens interessa en aquest cas. Simpatitzant de la causa republicana irlandesa, va bastir una íntima i llarga amistat amb Denis Donaldson, destacat militant del partit independentista irlandès Sinn Féin i de l’IRA, el seu braç armat. Chalandon ha declarat que era com un germà per a ell i alhora una mena d’heroi. Però, ai las, un dia li van comunicar que era un traïdor. Havia estat molts anys treballant per als serveis secrets britànics que, després dels acords de pau, també l’havien traït fent públic precisament aquest doble joc. Pocs mesos després, l’any 2006, Donaldson, que no va voler fugir ni amagar-se, ni parlar, va ser executat per dissidents de l’IRA que no havien acceptat la pau. Aquests fets el van colpir de gran manera i el van dur a escriure primerament la novel·la Mon traître, on explicava aquest cas. Però no en va tenir prou i uns anys més tard ha reprès el tema amb Retorn a Killybegs.

Aquest cop Chalandon ha redactat gairebé una història de vida, de les aventures i la tragèdia de Tyrone Meehan —personatge inspirat en Donaldson—, de la seva difícil infància en un poblet de la República d’Irlanda, del trasllat a Belfast, de com i per què s’enrolà a l’IRA, de com i per què va trair els seus companys i, finalment, de què pensa i què no pensa abans del seu tràgic final. No recau en aquest darrer episodi l’interès de la novel·la; no és més que una conseqüència que el mateix protagonista sap inevitable. La intensa vivència dels fets per part de l’autor és present en tot el text. Una implicació màxima que li confereix una intensitat sovint corprenedora en el relat de diversos episodis que fa sempre en primera persona. És a dir, l’autor es posa dins la pell del protagonista. El mateix Chalandon, en un altre joc de rols, es reserva el dret d’aparèixer com a personatge secundari en el paper d’un ciutadà francès simpatitzant de l’IRA, en el seu paper real dins d’aquesta història, només canviant el seu ofici de periodista pel de lutier.

Per les pàgines del llibre van passant episodis ja històrics, com els disturbis a Belfast Oest, les vagues de fam mortals dels activistes de l’IRA empresonats, relatats en primera persona i amb un luxe de detalls descriptius i emocionals que demostren tant el coneixement com la implicació de l’autor. I, per sobre de tot, els sentiments, la traïció, els companys, els ideals, la família, el país, l’enemic, la violència, sempre presents. Aquest és el context on l’autor s’esplaia amb gran mestratge completant un paisatge que reivindica de ficció, malgrat tots els components de realitat que el sostenen. És aquí, també, on la qualitat literària acompanya el coneixement del medi, tot plegat arrodonit amb una gran traducció de Josep Alemany, que utilitza el recurs d’uns escadussers peus de pàgina per a aclarir certs conceptes i alguna representativa paraula d’argot.

Estem davant de l’obra d’un autor ferit, segons les seves pròpies paraules. D’una persona que no pot separar l’amic del traïdor, que intenta entendre i que acaba explicant el que creu que podia pensar el protagonista. D’un escriptor que ha intentat comprendre també el conflicte allunyant-se dels tòpics religiosos i anant a buscar els xocs culturals i els d’adscripció nacional, però també les seves profundes arrels socials, representades en la novel·la per la descripció de les vides quotidianes dels personatges des de ben petits. Una epopeia emotiva i tràgica que qüestiona l’amistat, l’amor i la lluita.

Un llibre, doncs, ben especial per la implicació personal de l’autor en la història i per la seva qualitat literària. I també pel gènere, biografia, novel·la d’aventures, d’espies, històrica, social, intimista, relat de passions humanes, fidelitat i traïció, sense judicis ni perdó. La màxima fita de l’autor ha estar saber combinar tots aquests ingredients en un text que no pots deixar de llegir, on la tensió narrativa no decau tot i conèixer el final que espera al protagonista. I és que el final és el que menys importa quan el gaudi es troba a cada pàgina

«A l’oest de Roma», de John Fante (Traducció de Martí Sales)

Amb el bon temps torna el millor Fante:
àcid, còmic, melodramàtic.

Tercer títol que Edicions de 1984 publica de l’autor que va inspirar Bukowski
i que s’ha guanyat el cor dels lectors catalans

OestRoma400A l’oest de Roma
John Fante
Traducció de Martí Sales
Mirmanda, 123
192 pàgines
16,00 euros

Henry Molise, un escriptor que havia tingut talent, mira al seu voltant ¿i què veu? Quatre fills que només fan que donar-li disgustos, una dona hostil, baralles i reconciliacions lacrimògenes, cinquanta-cinc anys que li pesen una tona. Només li queda abaixar el cap i pensar en Roma, la Roma eterna, la Roma que el crida amb els seus cants de sirena. Però, quan fugir sembla l’única sortida possible, un regal caigut del cel aterra a cals Molise: l’Idiota, un gossot geniüt amb una hilarant predilecció pels mascles de tota mena.

Amb la mateixa tendresa i ironia amb què tractava l’embaràs a Plens de vida i la sornegueria i compassió amb què parlava dels pares que envelleixen a La germandat del raïm, a «El meu gos Idiota», el primer dels dos relats d’A l’oest de Roma, John Fante explora l’estupefacció que senten els pares davant l’emancipació dels fills. El volum es completa amb «L’orgia», un relat sobre el despertar d’un nen a les veritats ocultes de la vida adulta de la mà del seu pare i el seu company de feina.

John Fante (Denver, 1909 – Los Angeles, 1983), nascut en el si d’una família nord-americana humil d’origen italià, és un dels grans escriptors maleïts del segle XX. Va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar la seva vida a la literatura, tot i que només va aconseguir el ple reconeixement mundial de la crítica i el públic després de la seva mort. D’entre les seves obres, destaquen Ask the dust —una de les quatre novel·les que componen la saga d’Arturo Bandini—, i Plens de vida i La germandat del raïm, totes dues publicades en aquesta mateixa col·lecció.

FANTE3

[Viure] La vida dels altres. Xavier Serrahima sobre SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, de Sayed Kashua [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / El racó de la paraula / Xavier Serrahima

Viure en un estat i sentir, un dia rere l’altre, que t’hi tracten com un ciutadà de segona categoria, com un estranger, és una experiència que, salvades les distàncies, compartim els catalans i els palestins: potser arribarà un moment que tant els uns com els altres anirem pel món i ho tindrem tot pagat, com pronosticà en Francesc Pujols, però, ara per ara, més que pagat, el que ho tenim, si volem anar per l’estat que, volens nolens, ens ha tocat, és complicat.

FM121SegonaPersonaSingularAmb aquesta novel·la Sayed Kashua ens endinsa de ple en el món ple de contradiccions, i sobretot de desarrelament, dels àrabs que viuen a Jerusalem. Negligits i marginats pels israelians –“per als autòctons, els àrabs israelians eren tinguts com a considerats mig jueus”– i mal entesos i mal vistos pels habitants dels territoris ocupats –“«¿Fins quan enterraran aquí els col·laboracionistes?, ¿Fins quan?»”–, si volen sortir-se’n no tindran cap més remei que fer-se invisibles: imitar els camaleons, confondre’s amb l’ambient, renunciant a la seva manera de ser. Condemnats, per tant a (mal)viure en un etern i dolorós conflicte de consciència i d’identitat.

Al primer que els cal renunciar, per descomptat, és a l’àrab, la seva llengua pròpia –“L’Aiub, que fins aleshores havia parlat en àrab, va passar en sec a l’hebreu, com si fos la cosa més natural del món”–, atès que l’estat israelià no li reconeix cap mena de legalitat ni validesa, i la considera més una molèstia que no pas un guany, amb la qual cosa no tan sols no podran sentir-s’hi mai com a casa seva –“tots els apartaments on havia viscut a Jerusalem, fins i tot la magnífica casa que havia fet construir […], mai no havi[en] merescut l’epítet de casa seva”–, sinó que acabaran sucumbint, engolits pel joc de les aparences i les mentides.

Perquè, com tots els seus compatriotes, els dos personatges principals de la novel·la, l’advocat i el fotògraf àrabs que van rellevant-se al llarg dels capítols fins a confluir en el final, han anat acumulant tantes i tantes claudicacions –“sempre havia sabut que no era un heroi i que no estava fet per als enfrontaments”–, s’han sotmès i adaptat tan i tan bé a les obligacions –“un tipus d’obligació que les regles del joc entre immigrants com ells els imposaven”– que havien de complir si volien ser admesos (o, més aviat, tolerats) pels israelians, que ja no saben ni qui són: “Seria interessant saber que semblo jo.”

Per a Kashua és obvi que un cop comences a submergir-te en el món de les falsedats, d’aparentar allò que no ets, una vegada renuncies al ser pel semblar, i caus en el xuclador de les mentides –“la biblioteca plena de volums jurídics, més per impressionar els clients que no per consultar-los”–, per més que procuris (infructuosament) fins i tot enganyar-te a tu mateix –“la meva mentida només era per motius de feina, em repetia aleshores”–, caus en un pendent que ja no té tornada enrere. Més aviat o més tard, t’adonaràs que, més que no pas viure, no has fet altra cosa que representar. O el que és el mateix, que no has viscut la teva vida –l’única realment possible– sinó la d’un altre; que has balafiat, de manera miserable i irremeiable, l’única cosa que de veritat et pertany.

«Gerry Adams no és català», de Carles Ribera. RETORN A KILLYBEGS per entendre el conflicte irlandès.

Font: El Punt Avui / Carles Ribera

FM118KillybegsLlegir una novel·la no deu ser la manera més ortodoxa d’adquirir coneixements sobre el món real, tot i que la ficció pot compensar la falta de realitat amb la capacitat de construir la veritat amb unes dosis de versemblança i realisme que retraten amb precisió i eloqüència els fets que volen recrear. És el que passa amb Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon [trad. Josep Alemany], una obra publicada recentment per Edicions de 1984 on l’autor, periodista expert en el procés nord-irlandès, narra una història, centrada en un militant de l’IRA confident dels anglesos, que permet acostar el lector a una situació impactant explicant com un conflicte polític pot aconseguir difuminar la frontera entre bondat i maldat, entre raó i culpa, i submergir tota una societat en un marasme de degradació moral, de violència delirant, de terror i desesperació on tothom és víctima i botxí.

El llibre resulta oportú arran de la notícia protagonitzada pel líder carismàtic del Sinn Féin, Gerry Adams, al qual el passat li ha esclatat a la cara d’una manera tan sospitosa com inoportuna. Llegir Retorn a Killybegs pot ajudar-nos a entendre la complexitat recaragolada d’una disputa entre dues nacions de forces desiguals, a valorar la capacitat homèrica que han tingut els nord-irlandesos per pacificar el seu relat. Però alhora, per contrast, aquesta lectura i el cas Adams ens fan obrir els ulls, un cop més, sobre la gran potencialitat que presenta el cas català respecte d’altres exemples arreu del món. Contra la violència extrema, la dissolució moral de l’individu, la brutalitat com a dogma, la intolerància sectària i la desconfiança enquistada, Catalunya aporta al món la fermesa de l’esperit democràtic i, per més que algun temerari irresponsable s’entesti a sembrar llavors de confrontació, la capacitat d’un poble d’avançar cohesionat. El nostre model no es basa en la força sinó en la solidesa.

AGENDA: un dissabte espectacular! PONS ALORDA-WHITMAN-PONS CODINA

Prepareu l’agenda per aquest dissabte, perquè aquell dia es preparen actes imprescindibles!

A LES 12.00 h, A LA LLIBRERIA LA MEMÒRIA (Plaça de la Vila de Gràcia, 19)

1984PWhitmanJAUME C.PONS ALORDA RECITA FULLES D’HERBA, DE WALT WHITMAN.

Un recital que va camí de convertir-se en un esdeveniment per si sol, d’un magnetisme i emoció difícil d’igualar.

 

 

A LES 22.00, EN EL MARC DEL FESTIVAL PRIMERA PERSONA (CCCB, Barcelona)

FM119MarsCaribSERGI PONS CODINA FA UNA LECTURA DEL SEU MARS DEL CARIB PER INTRODUIR IRVINE WELSH, autor, entre d’altres, de la mítica novel·la Trainspotting.

Més informació aquí.

 

I TAMBÉ A LES 22.00, PERÒ ARA A LA GARRIGA (Cafè del Teatre, EN EL MARC DEL X FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA

1984PWhitmanJAUME C. PONS ALORDA RECITA WALT WHITMAN!

Més informació aquí.

 

 

«Elisabeth Gaskell, la reivindicació dels mons de les dones». Stefano Cingolani sobre Gaskell, autora, entre d’altres, de LA COSINA PHILLIS

Font: Revista Lletres / Stefano Cingolani

Això és com sortir de l’armari! No sols fer pública la meva passió (semiprivada) per la literatura anglesa del segle XIX, sinó poder-ne fins i tot escriure, amb la no massa secreta esperança de poder estendre la meva passió. I Elisabeth Gaskell (1810-1865) és un dels meus autors preferits. Tal vegada no estigui a la mateixa alçada que les germanes Emily i Charlotte Brontë —d’aquesta segona fou una gran admiradora i en va escriure una biografia magnífica, un dels seus llibres més intel·ligents i complexos—, de Charles Dickens —amb el qual compartia la radical problemàtica social i a les revistes del qual va col·laborar sovint—, de George Eliot o de Thomas Hardy. Tal vegada, però, li falta molt poc; tot i això no té ni la mateixa difusió ni el mateix renom, almenys fora del món anglosaxó.

Filla i esposa d’un ministre unitarià (un dels corrents religiosos de caire evangèlic descendents remotament dels puritans —dissenters, en anglès) i, doncs, dona profundament religiosa, passà una bona part de la seva vida a Manchester, en el cor de l’Anglaterra industrial, explotada, miserable i socialment conflictiva. I la crítica social i moral és a la base de les seves cinc novel·les. La seva enorme capacitat narrativa, capaç de fer interessants i entretingudes les situacions més quotidianes i normals, la seva profunda sensibilitat humana i la seva aguda percepció de les problemàtiques socials, especialment les femenines, en un moment de profunds canvis, en fan una narradora d’aquelles els llibres de les quals es comencen i no es deixen fins al final. Entretinguts i inquietants al mateix temps, perquè, malgrat que el seu temps sigui molt distant del nostre, la humanitat és la mateixa i, en el fons, algunes problemàtiques lligades a l’oposició entre homes i dones també. Inquieta també la profunda radicalitat, en certs moments diria revolucionària, que s’amaga sota l’aspecte amable d’una dona assossegada, esposa d’un ministre. Però, en aquells moments, per a una dona, ja el fet d’assumir el protagonisme personal de ser escriptora d’èxit i no escriptora piadosa o didàctica, sinó de novel·la, era una sacsejada de les convencions socials, de la respectabilitat i de la passivitat de la dona que no era proletària i, doncs, havia de fer feines manuals. I molts problemes d’acceptació li va procurar entre la crítica, tan important en l’Anglaterra del segle XIX, la seva narrativa compromesa i sovint escandalosa per a la moral d’aquell temps.

Les dues novel·les breus de les quals parlaré, Cranford, que de fet és una sèrie de relats amb els mateixos personatges, en un segon moment reunits per a formar una unitat, i La Cosina Phillis, no comparteixen el dramatisme urbà o social de les seves novel·les llargues. Això no vol dir que rere unes històries aparentment intranscendents, en el fons poc dramàtiques i plenes de bonhomia, no s’amagui una profunda reflexió humana i dels comportaments, dràsticament crítica amb la situació del seu present.

[…]
CosinaPhillis400La Cosina Phillis [trad. Miquel Casacuberta] és un viatge a un món, en certa mesura idíl·lic,doblement llunyà, tant en el temps com en l’espai interior. I és també un món que està vivint un canvi profund, clarament dividit en dos. D’una banda, el de Phillis, jove, rossa, ulls grisos, cultivada, tímida i silenciosa, filla única i exageradament protegida pel seu pare, Ebenezer Holman, tinent de Hope Farm i agricultor de dilluns a divendres, ministre d’una comunitat dissident els dissabtes i els diumenges, afamat de coneixement fins al punt de ser curiós també per qüestions tecnològiques. Els ritmes calmats de l’any agrari, de les pregàries i dels deures religiosos en ritmen els temps. —La presència constant i central de la Bíblia al món anglès és clarament il·lustrada pel viatge que entre 1836 i 1840 George Borrow, amic dels gitanos i enviat per la Societat Bíblica, va fer a la península Ibèrica per difondre l’Evangeli, llibre absolutament desconegut per la gran massa de població, difusió que el va posar sovint en perill i que el va dur a la presó a causa de l’hostilitat de les autoritats eclesiàstiques, tal com explica en el seu extraordinari La Bíblia en España, publicat l’any 1842.— Phillis és una jove cultivada, perquè en els moments de lleure el seu pare li ensenya llatí per poder llegir Virgili, o italià per poder llegir Dante, a més de la Bíblia.

D’altra banda, hi ha el seu cosí Paul, aprenent d’enginyer, el seu director Holdsworth, enginyer de ferrocarrils, i el pare de Paul, treballador i inventor. El passat i el futur. L’oposició entre els dos mons, sobretot les limitacions del món tecnològic respecte a l’obertura i afany de saber de l’humanista, l’escenifica Paul quan, arribat per primer cop a Hope Farm, mira una lleixa de llibres i, en veure que són Virgili, Cèsar i una gramàtica grega, i que tots duen el nom de Phillis, se n’allunya tant com pot, amb un gest mig de por, mig de repulsió. El drama de Phillis, personatge tan central com silenciós, no rau tant en el desengany amorós que narra la novel·la com en allò que l’espera més enllà dels límits de la narració. Altre cop és Paul que ens posa sobre la pista. Al moment de conèixer la seva cosina es deixa encisar per la seva bellesa i el seu caràcter, però decideix que no se’n pot enamorar, i encara menys casar-s’hi perquè —i ho repeteix més d’un cop— és una noia més alta que ell i que llegeix llibres dels quals mai no ha sentit parlar —fins i tot li agrada discutir-ne!—, i sembla, doncs, més un home que una dona perquè sap llatí i grec. Però el pare de Paul li contesta que no és culpa seva, sinó del seu pare, que és estudiós, i que se n’oblidarà quan tingui filla. Paul li respon que ell voldrà ser més alt i més cultivat que la seva esposa quan en tingui. El drama de Phillis —i diria que de moltes dones encara avui dia— és: trobarà un home —perquè casar-se o tenir un company era i, en part és, un senyal de realització de l’ésser femení— que accepti de ser més baix i més ignorant, o menys intel·ligent, que ella?

«La sang és espessa i la terra està plena de ràbia. Benvinguts a Yoknapatawpha.» Marina Porras sobre EL LLOGARET, de Faulkner. [El Matí Digital]

Font: El Matí Digital / Marina Porras

williamfaulkner“Sento que aquest premi no m’ha estat atorgat a mi com a home sinó a la meva obra – una obra que és una vida de feina en l’agonia i l’esforç de l’esperit humà per crear a partir d’ell alguna cosa que abans no existia. (…) Crec que l’escriptor ha d’aprendre que la més vil de totes les coses és tenir por; i havent-ho après, oblidar-ho per sempre, i no deixar al seu escriptori res que no siguin les velles certeses i les veritats del cor, les velles veritats universals sense les quals qualsevol història és efímera i està condemnada al fracàs – l’amor i l’honor i la pietat i l’orgull i la compassió i el sacrifici. Fins que no ho faci d’aquesta manera l’escriptor treballa sota una maledicció. No escriu sobre l’amor sinó sobre la luxúria, sobre derrotes en les quals ningú no hi perd res de valuós, sobre victòries sense esperança i, encara pitjor, sense pietat ni compassió. Les seves afliccions no afligeixen els ossos de l’univers, no deixen cicatrius. No escriu des del cor, escriu des de les glàndules (…) Jo crec que l’home no tan sols resistirà sinó que perviurà. L’home és immortal no perquè tingui entre totes les criatures una veu inexhaurible, sinó perquè té ànima, un esperit capaç de compassió i sacrifici i perseverança. La tasca del poeta, de l’escriptor, és escriure sobre aquestes coses. L’escriptor té el privilegi d’ajudar l’home a resistir elevant-li el cor, recordant-li el coratge i l’honor i l’esperança i l’orgull i la compassió i la pietat i el sacrifici que han estat la glòria del seu passat. La veu del poeta pot ser el pilar que ajuda l’home a resistir i perseverar”.

Aquestes frases són fragments del discurs pronunciat per Faulkner a Estocolm quan recollia el premi Nobel de Literatura l’any 1949. Escriure a partir d’aquell moment com si Faulkner no hagués existit em sembla que és, com a mínim, deshonest. Faulkner amb la seva obra torna a centrar el focus d’atenció en allò essencial: l’home i les seves veritats universals. Escriure alguna cosa que no aspiri acostar-se això senzillament no té cap sentit.

FM122_ElLlogaret

[El llogaret. William Faulkner. Edicions de 1984. Traducció de Maria Iniesta i Agulló]

El llogaret és la primera part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda d’en Flem Snopes. En aquesta novel·la ens trobem com de costum entre la misèria i la pols del fictici comtat de Yoknapatawpha, al sud dels Estats Units. La novel·la transcorre al Revolt del Francès, un poblet habitat per la pobresa i l’escassetat, colpejat per hiverns implacables i estius secs que no s’acaben mai. La família Snopes es trasllada al Revolt i amb ells arriben els xantatges, els odis i els jocs tramposos que permetran a l’home sense escrúpols que és Flem Snopes fer-se l’amo del poble. Si Flem és el protagonista, en Ratliff, un venedor de màquines de cosir, és el personatge que teixeix tota la narració – un tafaner que gràcies a la feina de comerciant se’n va i torna del Revolt del Francès i permet a Faulkner les el·lipsis, els canvi de focalització i de registre i fa que ‘El llogaret’ encaixi com un tot sense que ens n’adonem que en realitat està format per quatre contes independents.

En aquesta novel·la Faulkner ens ensenya com domina com cap altre escriptor la part fosca dels homes. Al Revolt del Francès no és que els homes siguin dolents per naturalesa, és que “s’han avinagrat”. Aquesta degradació moral que infecta tot el poble s’anirà estenent al llarg de la narració entre els personatges. La cobdícia i l’afany pels diners aniran empenyent els habitants del poble cap a un mecanisme obscur en el que tan sols se salva qui té més traça en l’art de l’engany. Hi ha també en tots els seus homes, i és per això que Faulkner és tan brutal, una veritable desgana davant la vida, un desencant irremeiable davant el pas del temps, “un esgotament indòmit i implacable”. Els personatges no tenen cap esperança, cap il·lusió, viuen tot veient passar el temps, anant cap a enlloc, i aquesta resistència estoica que els permet viure en l’absència de sentit és en molts casos l’origen de la seva maldat: “aquella exasperació encesa que no era ràbia sinó menyspreu salvatge i llàstima per tota la carn cega capaç de sentir pena i esperança”.

Aquesta resistència en l’absència de sentit fa que la violència creixi de manera inevitable. En una cèlebre entrevista, a Faulkner li comenten: “es diu que com a escriptor vostè està obsessionat amb la violència”. Ell respon: “això és com dir que el fuster està obsessionat amb el seu martell”. Però efectivament hi ha a ‘El llogaret’ una violència implacable, instintiva, de la qual ningú se’n pot desfer. Això és en part perquè tots aquells homes comparteixen la impressió que cal sentir alguna cosa. És preferible sentir alguna cosa dolenta a no sentir res de res: “Ara de vegades ni tan sols desitjava fer-li l’amor sinó fer-li mal, veure brollar i córrer la seva sang, veure com aquella cara serena es contreia sota la seva fins a dur la marca indeleble del terror i del turment; deixar-hi alguna marca indeleble i després contemplar com deixava fins i tot de ser una cara”. El Revolt del Francès és un ambient dur perquè aquesta necessitat de sentir esdevé aquí molt salvatge: en un lloc on res té sentit s’extremen tan la bondat com la maldat, el paradís i l’infern, i Faulkner duu aquesta dicotomia tan lluny com pot.

Dins la novel·la hi ha una figura que per si sola mereixeria l’entrega del Nobel: l’Eula Varner. L’Eula, la filla petita de setze germans, és com un element mitològic i encara no té tretze anys quan ens la presenten: “semblava un ésser que no visqués integrat en el seu món contemporani, sinó que més aviat existís en un buit ple de vida en el qual els dies se succeïen els uns als altres com esmorteïts rere una pantalla de vidre insonoritzada on ella parava l’orella, amb un desconcert sorrut, amb una saviesa cansada, heretada de tota la maduresa mamífera, al creixement dels seus òrgans (…) ja de ben petita, sabia que no volia anar enlloc, que al final de qualsevol progressió no hi trobaria res de nou ni d’insòlit, que arreu i sempre un lloc era exactament igual que un altre”. Aquesta figura dionisíaca, repulsiva i atractiva alhora, és un dels pols de poder de l’imaginari de la narració: “Tan bon punt passa pel costat de qualsevol cosa que dugui pantalons llargs comença a deixar anar un no sé què! Olora-ho, si se sent! Se sent a més de tres metres! (…) ja als nou, deu i onze anys era massa noia – massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera que, en conjunció amb l’horrorosa senalla d’hule que li feia de cartera d’escola, es convertia en un esperpent i una paradoxa de la idea d’educació (…) emanant aquell halo insultant d’ésser viu, d’existència, que sobresortia de la roba que duia sense poder fer-hi res, ni tan sols preocupar-se’n”.

Igualment poderosa és la figura de l’idiota, un personatge que Faulkner domina a la perfecció. Apareix a l’inici d’un capítol i triguem unes quantes pàgines a endevinar que el que semblen les impressions d’un cavall ajagut al camp és en realitat el relat dels moviments d’un deficient mental que està enamorat d’una vaca i la persegueix pel camp i el riu per posseir-la. De fet, l’amor és tractat com un lligam d’esclavatge, un sentiment de possessió i d’assimilació, no tan sols de la dona cap a l’home sinó en totes dues direccions, com si fossin una espècie incapaç d’assumir l’afecte de manera natural. Hi ha a la novel·la històries entre un cavall i el seu amo que expressen més amor que cap relació entre humans.

‘El llogaret’ tampoc funcionaria sense l’espai mític que és Yoknapatawpha. L’aire és calent, és dur, és irrespirable, i aquest ambient permet a Faulkner la creació de paisatges bíblics on l’autor es recrea en cada moment del dia: anota la transformació del capvespre en nit o de l’albada en matí en frases llarguíssimes on controla al detall la respiració del lector. També les estacions marquen el ritme no tan sols temporal sinó moral de tots els personatges, i és que el lloc on viuen, la terra, no és una circumstància sinó una condició. Casa és allò inevitable: és un imperatiu. Es narra la història d’alguns personatges que intenten fugir del Revolt del Francès i hi acaben tornant. No perquè ho decideixin sinó perquè no tenen cap altra opció: “aquella terra l’havia engendrat per convertir-lo en el seu servent fins que es morís”. Es nota en aquest component mític de la terra la lectura atenta que Faulkner feia de la Bíblia, fins al punt que dins del relat s’hi inscriu un conte mític que explica la història d’un príncep que té el poder de donar el paradís o l’infern, com a metàfora del bé i del mal tractats com a elements fora de l’abast dels homes.

Però els habitants del Revolt del Francès estan sobretot marcats per la resignació davant allò que ve. El seu cansament implacable és fruit d’haver assumit un destí inevitable. Tots tenen la consciència que no hi ha força per enfrontar-se al que els ha de succeir, que ja és escrit en alguna banda. Hi ha un personatge que és condemnat a presó i Faulkner l’aprofita per traçar en una frase la moral de tota l’obra: “cap al final del primer dia la fe va començar a esborrar-se-li de la cara i només hi va quedar l’esperança, i al matí del segon dia l’esperança també va esfumar-se i només va quedar l’expectació”.

La dels habitants del Revolt del Francès és una història dura, densa, i ho és bàsicament perquè com Faulkner fa dir a un personatge a les primeres pàgines de la novel·la, “la sang és espessa”. La sang és espessa i la terra està plena de ràbia. I “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Benvinguts a Yoknapatwpha!