«John Fante o la vida com a tragicomèdia». Joaquim Armengol sobre A L’OEST DE ROMA [Diari Ara]

Font: Diari Ara / Joaquim Armengol

OestRoma400Hi ha un tipus d’escriptors nord-americans que són molt accessibles i de bon llegir, la seva prosa seca i directa flueix d’una manera tan admirable que són un valuós entreteniment. El seu valer, però, no és tant de caire profund o filosòfic, sinó més aviat de tipus formal i estilístic. Aquests autors són autèntics mestres del diàleg i la psicologia conversacional, i d’un accés immediat a la vida emocional. Aquest lligam amb la pell fa que agradin i connectin de manera especial amb la gent més jove. Penso en Bernard Malamud, en Charles Bukowski i en John Fante (1909-1983), esclar.

Hi ha un llibre de memòries escrit per un dels fills de John Fante, el Dan, que traça la història familiar de l’escriptor des del sud d’Itàlia fins als barris d’immigrants de Los Angeles i Colorado, en què trobem el jove John Fante escrivint i lluitant desesperadament per convertir-se en un autor reconegut. Però és un esforç inútil i, tip d’aquesta lluita infructuosa, acaba sucumbint al diner fàcil de Hollywood escrivint guions cinematogràfics, com tants d’altres van haver de fer: penso en Francis Scott Fitzgerald i William Faulkner, per exemple. Això ve a tomb perquè l’acritud d’aquest fracàs, juntament amb la passió per l’escriptura, la debilitat per l’alcohol i el caràcter explosiu, evidencien l’alt component autobiogràfic que tenen sovint els llibres de Fante. És el cas d’aquest llibre, A l’oest de Roma.

Un gos depravat

Publicat pòstumament el 1986, A l’oest de Roma és un volum que conté dos textos magnífics: El meu gos Idiota i L’orgia. Uns relats de primera, meravellosament ben escrits, i que són una mostra excel·lent del talent literari de Fante i de les seves temàtiques socioliteràries: el fracàs, la incomunicació familiar i de parella, la pobresa, el catolicisme, el racisme, les relacions amb la comunitat, l’ànsia d’alliberament social… El meu gos Idiota està ambientada a la dècada dels seixanta a Califòrnia, i ens presenta el desastre personal d’aquest alter ego anomenat Henry Molise, un escriptor enfonsat i a les portes de la ruïna, amb quatre fills i una dona incomprensibles que converteixen aquesta figura paterna en un ésser vacil·lant que trontolla, inhabilitat i arrossegat inexorablement per la vida, amb un somni constant d’alliberament i fugida. Tanmateix, un gos Akita enorme, brut, d’aspecte estrany i perillós apareix al jardí de Molise. Porta un collar amb la inscripció “Te’n penediràs”, i és una bèstia pervertida amb intencions depravades. Aquest monstre caní farà que la vida de Molise i la seva família canviï per sempre més. La tragicomèdia que acaba desencadenant l’Idiota és l’exemple de com l’absurd i l’imprevist pinten els colors d’una existència extremament patètica i divertida.

L’orgia, en canvi, està situada a Colorado. El narrador és un nen que recorda la figura paterna quan tenia deu anys. L’home és un bon paio, molt treballador, però massa influenciat per un malparit ateu i borratxo que el porta pel mal camí, en especial quan li regalen una mina d’or que resulta ser l’acte atroç d’una broma infinita. La pobresa extrema i el catolicisme, l’alcohol i la misèria social desperten la consciència d’aquest infant que entra, precipitadament i a través del mal, en la vida adulta.

El patetisme, la ironia de la vida i la tendresa són constants humanes que amaren els textos de John Fante, el seu realisme rude i sec converteix amb naturalitat una llar casolana en un autèntic manicomi, i gossos i cotxes en símbols d’un món on els anhels mai són acomplerts. Em penso que això és com apuntar que hi ha algun déu bromista que ens pren sovint el pèl. Excel·lent traducció de Martí Sales.

«El escritor como espejo». Josep Maria Nadal Suau parla de FULLES D’HERBA de Walt Whitman a El Mundo

Font: El Mundo / Josep Maria Nadal Suau

Últimamente he asistido a dos presentaciones de libros, esa mínima y cívica forma de compromiso. ¿No tiene la lectura algo de compromiso? Sí, tanto como de refugio o de disciplina. La lectura es muchas cosas, y la escritura también. Y uno sabe que está ante un escritor (o un lector) de una pieza cuando puede dedicarle el famoso adagio: “el estilo es el hombre”.

1984PWhitmanPorque no es fácil aunar estilo y persona, forma y fondo, literatura y vida. En esas dos últimas presentaciones a las que he ido, me dio por pensar en ello: la primera corrió a cargo de Maria Muntaner y Pere Antoni Pons, en la librería Quart Creixent. Presentaron y entrevistaron al poeta Jaume Pons Alorda, estrenando la treintena con entusiasmo renovado, que ha traducido al catalán las Fulles d’herba (Edicions de 1984) de Walt Whitman. Pons Alorda está creciendo a cada paso, festivo e imperial, contagioso como un tornado: su traducción no es que sea espléndida, es que marca el ritmo de la vida y del mundo. Y lo más hermoso es que su relación con Whitman, ese gigante americano que restallaba la poesía sobre el lomo de la vida, es auténtica y genuina: Pons se mira en el espejo de ese busto barbudo, y se reconoce sexual, infinito, cósmico. Lleva toda su vida viviendo así, y por eso, porque se lo cree y lo vive, puede contarnos a Whitman, seducirnos con la cadencia de su discurso, y obligarnos a comprar el libro, y luego a leerlo, y luego a escribir aquí diciendo que es brutal. Brutal. Y es honesto y es verdad.

Y es que no todo el mundo debería poder colgarse de la solapa a cualquier autor. Hace unos días, participé de otra presentación en La Biblioteca de Babel: junto a Carme Riera y Francesc M. Rotger, presentamos el volumen Albert Camus y les Balears (Documenta Balear), un trabajo colectivo que trata de sopesar la doble vinculación de Camus con las islas: sus raíces menorquinas por un lado, y su viaje de juventud a Mallorca e Ibiza, sobre las que escribió, por el otro. Es un buen libro que cumple honestamente con su propuesta, y que era de justicia editar; toda mi admiración y agradecimiento a Rotger, que nació para celebrar al francoalgerino. Sin embargo, hay un artículo que no ha escrito nadie para este volumen y que resultaría desolador. Un artículo que responde a la siguiente pregunta: ¿qué pensaría Camus, aquí y ahora, si fuera uno de nosotros? Porque la lección camusiana consiste, entre otras cosas, en saber que a veces ser solidario pasa necesariamente por ser solitario. Por no tolerar que cualquier militancia pueda más que la justicia o la verdad. No, no somos camusianos. Desde luego, no lo son las iletradas autoridades (¡cómo iban a serlo!), ni siquiera las que se deslizaron entre el público esa noche; pero tampoco lo somos tantos ciudadanos, incluso bienintencionados. En una tierra en la que cualquier salvaje es jaleado si sirve para arremeter contra el otro, Camus tiene poco que decirnos. O lo tiene todo por decir.

Dilluns vinent, a la nova llibreria Documenta:: J.M. Benet i Jornet, F. Parcerisas, i Simona Škrabec presentaran AURORA BOREAL de Drago Jančar

AuroraDocumenta

 Dilluns 30 de juny, a les 19.00 h., a la nova Documenta (Pau Claris, 144).

Amb Josep Maria Benet i Jornet, Francesc Parcerisas, i Simona Škrabec

FM126AuroraAurora boreal
Drago Jančar
Traducció de Simona Škrabec
isbn 978-84-15835-35-6
Mirmanda, 126
320 pàgines
20,00 euros

Aurora boreal (1984) és la crònica d’una ciutat de frontera que aviat es converteix en una cursa embogida de casualitats, com si fóssim davant d’un autèntic exemple del gènere policíac. Durant el carnaval del 1938, a Maribor es va produir un assassinat salvatge, però a l’autor no li cal explicar el que tots ja sabem d’entrada: el seu relat marca el punt d’inflexió en el qual el món antic perd els seus fonaments. La guerra es va endur, com aquell majestuós riu Drava que travessa la ciutat, tots els ponts, res no va quedar ben bé igual, ni tan sols el valor d’una vida humana. Amb episodis sovint extravagants, Aurora boreal ens posa davant d’una pregunta ineludible: ¿Fins a quin punt les idees predominants d’una època contaminen les persones i les fan incapaces de pensar individualment, de pensar amb ètica?

Drago Jančar (Maribor, 1948) va destacar com un dels opositors més influents al règim comunista de Iugoslàvia. I, com afirma Claudio Magris en l’article que encapçala aquesta edició, «és un escriptor eslovè que reprèn i renova, amb originalitat, la gran tradició de la novel•la centreeuropea». Durant els anys vuitanta va formar part del cercle de Nova revija, que va contribuir decisivament a la independència d’Eslovènia l’any 1991. De la seva producció, cal destacar les novel•les Galiot (1978), Desig burlador (1993), Brunzit dins del cap (1998), Katarina, el paó i el jesuïta (2000) i Arbre sense nom (2008), els reculls de narracions La mirada de l’àngel (1992) i El fantasma de Rovenska (1998), i també el drama El gran vals brillant (1985). Jančar és, alhora, un assagista perspicaç que ha recollit els canvis profunds a l’Europa Central, especialment amb les reflexions reunides en els volums Terra incognita (1989) i Brioni (2002).

PASTORÀLIA, de George Saunders. En David Fajardo en parla a La Finestra Digital

Font: La Finestra Digital / David Fajardo

L’èxit de Deu de desembre ha portat a Edicions de 1984 a publicar (de nou amb una excel·lent traducció de Yannick Garcia) Pastoràlia, llibre de George Saunders que ja va ser editat al nostre país fa uns anys. Com és habitual en l’autor ens trobem amb un recull de contes de més o menys extensió plens de sentit de l’humor, ironia i una punyent crítica a la nostra societat.

FM124PastoràliaA la història que dóna nom al llibre, l’autor ens situa en un parc temàtic molt particular on es recreen diferents moments històrics; en particular ens trobem a dos treballadors que representen homes de les cavernes i que actuen al dictat d’unes normes i d’un sistema de recompenses alienador i terriblement familiar. Acompanyen aquesta narració altres textos que llencen una mirada distorsionada sobre un seminari d’autoajuda organitzat com una cadena de muntatge i, per tant, deshumanitzat a l’extrem, o que ens mostren com una família ha d’enfrontar-se a la mort i posterior resurrecció d’un dels seus membres.

Totes les històries de Saunders funcionen com miralls deformadors del món on vivim. Totes tenen una funció i transcendeixen les fronteres de la narrativa però convertir-se en editorials en format de ficció. A “Pastoràlia” el sistema (empresarial i social) és retratat amb salvatge versemblança i els protagonistes, encara que qüestionen les condicions laborals que han de suportar, es veuen atrapats per les paraules convincents (i veladament amenaçadores) dels caps i un cúmul de procediments que ofeguen l’autonomia i el lliure pensament. Aquesta història ens apropa a uns protagonistes amb necessitats econòmiques que han d’acceptar un sistema de recompenses i càstigs que els obliguen a denunciar a companys que no es comporten de la manera adient. Es tracta d’una situació extrema però tant els discursos dels caps com l’ambient de treball resulten propers, d’una manera desagradablement fascinant.

De manera paral•lela, a la resta de relats Saunders agafa situacions quotidianes o estructures socials conegudes i les ridiculitza, traient tot el suc a unes situacions que podrien resultar normals però que acaben convertides en caricatures. Tots els personatges que apareixen a “Pastoràlia” són tràgicament còmics, humans plens de contradiccions que naveguen perduts per l’existència. Els retrats que l’escriptor construeix no són amables, ens obliguen a mirar de manera incòmoda el que tenim al costat i a qüestionar-nos la nostra manera de viure i d’entendre el món que ens envolta. Aquest és el principal valor de la literatura de Saunders, una obra que va més enllà de la seva extraordinària qualitat literària.

No hi ha paraula mal triada a “Pastoràlia”. Amb això no vull dir que Saunders sigui el millor escriptor viu però sí que és, sense cap mena de dubte, un dels més acurats a l’hora de construir el seu relat, sense caure en l’excés i sempre buscant la mesura justa. Els seus relats no s’allarguen, no avorreixen i arriben al final just en el moment necessari, mostrant com l’autor té perfectament clares les seves intencions i el nivell d’implicació que busca en els lectors. No es tracta d’un llibre llarg i en acabar-lo donen ganes de rellegir alguns dels contes, per seguir gaudint de l’exquisit treball de dissecció que ens trobem al seu interior.

És molt fàcil recomanar Pastoràlia a qualsevol persona que busqui alguna cosa més en els llibres que llegeix. George Saunders no es queda a la superfície, més aviat navega en les profunditats del nostre món, les analitza amb ull inquisitiu i acaba donant forma a petites històries boges, surrealistes però plenes de veritats. Així que només queda seguir gaudint del retorn d’aquest autor a les nostres llibreries i felicitar Edicions de 1984 per la seva publicació.

L’Anna Ballbona entrevista l’Enric Casasses [Revista El Temps]

Font: El Temps / Anna Ballbona

FP8ThiséEl darrer poemari d’Enric Casasses (Barcelona, 1951), T’hi sé (Edicions de 1984) recorre un any i escaig d’escriptura. A més, comença amb el poema “Febrer” i acaba amb un altre titulat “Gener” i un apèndix de tres peces més “que es lliguen”. L’últim poema és escrit el 27 de maig del 2011, el dia que van desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya de Barcelona.

Poeta i recitador iconoclasta que ha escampat la poesia en múltiples recitals, al T’hi sé Casasses fa ballar referències (poetes trobadors, Vinyoli, Pessoa, Eliot, Kenneth Patchen, Blake…), el gust pel joc, els girs de llengua, el dring i la ironia dels versos i també temes com l’amor, el viatge, el temps, el paisatge i les paradoxes de tot plegat.

—Com comenceu a treballar el T’hi sé?

—Ve d’una cosa que he tingut moltes vegades, que és la ràbia de no tenir inspiració i del no-res anar fent.

—Respecte al Bes nagana, l’anterior poemari, hi reconeixeu diferències?

—Potser sí. Són, diguem, graduals. No hi ha un tall. Però sí un afinament cap a un intent, encara al T’hi sé no hi és però hi vaig, de coses més elementals i senzilles.

—Per què li estireu les orelles a Eliot?

—Perquè, a part de l’obra que pugui tenir, és una icona, una mena de nom consagrat d’aquests que hi ha i està bé fotre-li alguna coça. I a part, el vers aquest primer de La terra erma, “L’abril és el mes més cruel”, també s’ha convertit en una mena de frase de samarreta. L’escrit que hi ha sobre això és una paròdia de la crítica literària, acadèmica. Eren ganes de jugar, també.

—Les ganes de jugar tenen molta força en aquest llibre…

—Sí, les ganes de jugar en l’art hi són sempre presents. És un joc. Que en el joc s’hi fiquin coses que fan mal o etcètera, bé, ja passa amb alguns jocs.

—Però creieu que la mirada sobre la poesia, encara avui, és massa sagrada?

—La meva, no. Crec que és una visió equivocada. Al conjunt de l’art, de la literatura, del que sigui, si mires tot el que hi ha, n’hi ha de tots colors, des dels més frívols fins als d’aquella profunditat frívola. N’hi ha que es riuen del mort i del qui el vetlla i n’hi ha que són seriosos com una mala cosa. I no hi desentonen els pallassos.

—En aquests perfils que heu dibuixat, en quin us posaríeu?

—Jo vull tocar els dos extrems. Jo sóc pallasso però jugant amb la veritat i la mentida, tota la juguesca de la vida.

—Us fa ràbia que us classifiquin com “el poeta-que-recita” i prou?

—Em fa ràbia en el sentit que ells s’ho perden. Com si jo banalitzés la cosa seriosa… Però és igual. Jo faig aquesta forma d’art que és amb la paraula, i la paraula té un so, una entonació i un gest i jo hi fico tot. No em limito a la representació gràfica de la paraula. Jo escric com els antics d’abans de la invenció de l’escriptura. Hi ha hagut milers i milers d’anys que s’ha escrit sense paper.

—També us poseu amb Pessoa –o amb qui el tradueix– per allò del “poeta és un fingidor”. El poeta no n’és, de fingidor?

—No, jo crec que fingidors són els empleats que han de fer bona cara davant de l’amo, els polítics que han de mirar la concurrència… Amb la poesia pots dir la veritat tranquil·lament. No és qüestió de fingir o no fingir, és qüestió de dir què hi ha i a veure què.

—Al llibre hi ha tot de cites de poetes trobadors. És una tradició amb la qual us identifiqueu?

—Com a època, la que he llegit més a fons és la dels trobadors. És la literatura que m’hi ha acabat de ficar del tot, a escriure.

—Per què?

—Per un conjunt de coses, és complex. Primer vaig entendre què eren els versos, que haguera pogut entendre amb els romàntics o amb els moderns, però bé, vaig veure que la cosa medieval era una cosa més senzilla. Em pensava que era una cosa esotèrica escriure en vers. I amb aquests vaig veure que no era tan complicat i, a més, era l’època de les cançons dels Clash, que també són versos, i el Brassens… Però els trobadors, la civilització que representaven, el paper que té la cançó i la poesia en aquella societat, tot això em va fascinar. I la manera com fan servir les figures i la manera com construeixen… se’n pot aprendre molt, d’allò.

«Mai, ningú, abans, enlloc, ha escrit com George Saunders». Abel Ramon, llibreter de La Central.

Font: revista de la llibreria La Central / Abel Ramon

“Don’t be afraid to be confused. Try to remain permanently confused. Anything is possible. Stay open, forever, so open it hurts, and then open up some more, until the day you die, world without end, amen.” G.S.

FM124PastoràliaSi Raymond Carver, Thomas Pynchon i, posem per cas, el cineasta Todd Solondz es reunissin en un bar Manolo de la perifèria d’una ciutat suburbial americana, decidits a fer un aquelarre per generar un escriptor capaç de fer contes que mai, ningú, abans, enlloc, hagués estat capaç de crear, els sortiria un George Saunders somrient, amb un got (de plàstic) de whisky (de garrafó) a les mans. Donald Barthelme seria el bàrman, David Foster Wallace estaria sol en un racó bevent tequila fins a ennuegar-se i John Cheever l’esperaria a casa per fer l’última copa.
George Saunders, nascut fa més de 50 anys a Amarillo, Texas, és un miracle de la tradició contista americana. Edicions de 1984 semblen decidits a publicar-lo, amb l’audàcia del Yannick Garcia traductor. Fa uns mesos vam poder gaudir de Deu de desembre; ara ens arriba Pastoràlia, un llibre de l’any 2000 que conté la nouvelle que dóna títol al volum i cinc contes més. Tots ells destil·len l’angoixa pura del suburbi americà. Equilibristes del capitalisme, homes de 40 anys que segueixen vivint a casa la mare (terrible, la veu del barber infeliç), treballadors/esclaus d’una espècie de reality on fan veure que han retornat a la prehistòria… L’estupor que provoquen les històries de Saunders és únic. D’estructura realista, estan poblades de veus que s’apoderen de la consciència lectora d’una manera sobrenatural, amb ironia i agressivitat. I no la deixen escapar fins al final.

Mai, ningú, abans, enlloc, ha escrit com George Saunders.

«EL LLOGARET: Excelente puerta de entrada al mundo literario de William Faulkner». Interessant post de Cultura y algo más.

Font: Cultura y algo más / Ricard Pérez Gabriel

FM122_ElLlogaretYa hablamos aquí, con ocasión de la traducción al catalán de sendas obras literarias del escritor norteamericano John Fante, de la editorial Edicions de 1984 y de la estupenda labor que están haciendo sus responsables al recuperar una serie de títulos que, en algunos casos, no habían tenido traslación al mencionado idioma o que, en cualquier caso, costaba mucho localizar. Coincidiendo con su 30 aniversario, la editorial ha lanzado El llogaret (1940), obra del también estadounidense William Faulkner (New Albany, Misisipi, 1897-Byhalia, Misisipi, 1962), reconocido como uno de los grandes nombres de la literatura universal del siglo XX.

No es extraño que el común de los mortales haga una mueca cuando se cita a alguien como Faulkner. Su obra se asocia con una complejidad técnica que la hace a veces muy difícil para un lector medio. Es el caso del que probablemente sea su libro más conocido El ruido y la furia (1929), una novela que, debo confesar, leí en una primera ocasión casi con dolor, pues es realmente un auténtico tour de force para casi cualquier lector, aunque finalmente la sensación al terminar el libro sea plenamente satisfactoria, sobre todo si se insiste con una segunda o tercera lectura que refuerce la total comprensión de éste.

Creador de un territorio literario propio en un sentido literal, pues sus novelas y relatos acontecen en el ficticio condado de Yoknapatawpha, equivalente a ciertas partes del profundo sur de los Estados Unidos, lugar del que llega a hacer una descripción geográfica y del cual incluso dibuja un preciso mapa, sus aportaciones técnicas al arte narrativo (el monólogo interior, la perspectiva múltiple de lo contado a partir de la visión de distintos personajes, el manejo no cronológico del tiempo, etc), influirían a diversos escritores de renombre como Juan Rulfo, Juan Carlos Onetti, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa e incluso Jorge Luís Borges.

Con todo, la novela que se presenta ahora con magnífica traducción a cargo de Maria Iniesta i Agulló, no es, ni mucho menos, una de las más complicadas del premio Nobel estadounidense. Primera parte de una trilogía que se completa con La ciutat (1957) y La mansió (1959), obras que la misma Edicions de 1984 tiene previsto publicar en el futuro, El llogaret nos cuenta la llegada de la familia Snopes a una pequeña población (apenas cuatros casas) construida sobre una antigua plantación y su posterior ascenso social. Liderada por Flem Snopes (memorable personaje), hombre astuto y enérgico de pasado ambiguo, la familia llegará a dominar el pueblucho merced a toda clase de triquiñuelas y estratagemas urdidas por éste. En contraposición a este personaje tenemos a V.K. Ratliff, hombre inteligente, prudente y con un gran sentido del humor, que viene a representar lo mejor de la sociedad sureña de la época que Faulkner retrata.

Siendo, como ya hemos apuntado, bastante asequible, El llogaret resulta un gran ejemplo de la potencia como autor de Faulkner. En realidad, se trata de un puñado de relatos que el escritor quiso unir dándoles forma novelesca, teniendo como hilo conductor la narración del progreso de la familia Snopes. Como ocurre en la mayoría de obras de Faulkner, hay aquí referencias a personajes, lugares y situaciones que aparecen en novelas y cuentos previos, y que volveremos a encontrar en trabajos posteriores, aunque a diferencia de otros títulos (probablemente las otras dos partes de la trilogía sobre los Snopes sean un buen ejemplo de ello), este libro funciona bien como obra autónoma.

En cualquier caso, en esta novela el autor despliega un sinfín de recursos literarios que se ponen siempre al servicio de una historia que, basculando entre lo irónico y lo crítico, reconstruye una época y un lugar con extraordinaria precisión digna de un escritor que transciende su oficio más allá de lo meramente artesanal. Siendo como era Faulkner un gran artista, sus descripciones del paisaje del sur de los Estados Unidos son de una enorme belleza y contrastan a menudo con la brutalidad del comportamiento humano que el autor narra sin tapujos, mostrándolo tan sórdido y grotesco como pueda llegar a ser.

Así, el interés de una novela como El llogaret va más allá de su indudable valor técnico; reside sobre todo, como ocurre con todas las grandes obras literarias que se puedan considerar clásicas, en el análisis de la condición humana que hace el autor, extrapolable en muchos sentidos a otras épocas (también la nuestra) y lugares que no son los que describe. Se trata, en fin, de una excelente puerta de entrada a la excepcional obra de un escritor irrepetible y que nosotros recomendamos, ya sea en esta nueva traducción al catalán, o en cualquier otro idioma. Sea como sea, vale la pena entrar en el fascinante mundo literario de William Faulkner.

Ricard.

AURORA BOREAL, de Drago Jančar. Traducció de Simona Škrabec

«Provocadora i inquietant. Una indagació a fons de l’ànima humana
i la malaltia mortal que va devastar la cultura europea del segle XX.»
Claudio Magris

FM126AuroraAurora boreal
Drago Jančar
Traducció de Simona Škrabec
Mirmanda, 126
320 pàgines
20,00 euros

 

Aurora boreal (1984) és la crònica d’una ciutat de frontera que aviat es converteix en una cursa embogida de casualitats, com si fóssim davant d’un autèntic exemple del gènere policíac. Durant el carnaval del 1938, a Maribor es va produir un assassinat salvatge, però a l’autor no li cal explicar el que tots ja sabem d’entrada: el seu relat marca el punt d’inflexió en el qual el món antic perd els seus fonaments. La guerra es va endur, com aquell majestuós riu Drava que travessa la ciutat, tots els ponts, res no va quedar ben bé igual, ni tan sols el valor d’una vida humana. Amb episodis sovint extravagants, Aurora boreal ens posa davant d’una pregunta ineludible: ¿Fins a quin punt les idees predominants d’una època contaminen les persones i les fan incapaces de pensar individualment, de pensar amb ètica?

Drago Jančar (Maribor, 1948) va destacar com un dels opositors més influents al règim comunista de Iugoslàvia. I, com afirma Claudio Magris en l’article que encapçala aquesta edició, «és un escriptor eslovè que reprèn i renova, amb originalitat, la gran tradició de la novel•la centreeuropea». Durant els anys vuitanta va formar part del cercle de Nova revija, que va contribuir decisivament a la independència d’Eslovènia l’any 1991. De la seva producció, cal destacar les novel·les Galiot (1978), Desig burlador (1993), Brunzit dins del cap (1998), Katarina, el paó i el jesuïta (2000) i Arbre sense nom (2008), els reculls de narracions La mirada de l’àngel (1992) i El fantasma de Rovenska (1998), i també el drama El gran vals brillant (1985). Jančar és, alhora, un assagista perspicaç que ha recollit els canvis profunds a l’Europa Central, especialment amb les reflexions reunides en els volums Terra incognita (1989) i Brioni (2002).

«En un indret fosc i desconegut». Pere Antoni Pons sobre PASTORÀLIA, de George Saunders [Diari Ara]

Font: Diari Ara / Pere Antoni Pons

FM124PastoràliaRes millor per definir el territori per on transiten els sis contes de Pastoràlia, de George Saunders, que l’observació d’un dels seus protagonistes: “De vegades la vida era capaç d’obligar un home a endinsar-se en un indret fosc i desconegut on es descobria fent unes grolleries imperdonables”. Una llista d’aquestes “grolleries imperdonables” inclouria tot tipus de comportaments i pensaments ridículs, egoistes, porucs i mesquins. La grandesa de Saunders és que sap descriure’ls amb un humor crític i dissolvent però, alhora, amb una compassió entendridora. Així, el lector s’hi veu reflectit alhora que sent menyspreu i pietat.

N’és un exemple, de l’ambivalència que nia al cor d’aquests contes de Saunders, el relat titulat El final del Firpo en tot el planeta, protagonitzat per un nen solitari, gras i amb ganes de passar comptes amb tots aquells -els companys, els veïns, la mare- que li fan la punyeta. Al final de la història, el noi va en bicicleta, és atropellat per un cotxe i el conductor l’acompanya en l’agonia. La paradoxa, irònica i tràgica, amb què Saunders colpeja el lector és que el noi només és ben tractat pel desconegut responsable de la seva mort. Més còmic però igualment feridor és el Winky, protagonista del conte homònim, a qui veiem en un seminari per enfortir el caràcter i l’autoestima. La manera com l’autor ens dibuixa el seu protagonista empassant-se les filípiques d’un guru per a qui la vida es redueix a si els altres “se’t caguen a les farinetes” és hilarant i desolador.

Mestre de l’estil indirecte lliure, que li permet mostrar els seus personatges amb la claredat que proporciona una mirada externa i, alhora, amb la intensitat i la vivor que bateguen en les experiències íntimes, Saunders demostra ser especialment astut a l’hora de desconcertar el lector en els contes La infelicitat del barber i La cascada. En el primer, veiem la rutina -dilemes, manies, complexos- d’un solter de mitjana edat que viu amb la seva mare octogenària, que va néixer sense dits als peus i que s’embranca en fantasies eròtico-sentimentals de tota mena amb totes les dones que se li posen a l’abast. La fúria amb què discuteix amb ell mateix per convèncer-se que trobarà algú a qui estimar i que se l’estimi ens el fa digne de compassió. Fins que, a poc a poc, es va revelant com un insatisfet crònic que troba pegues a totes les dones amb qui podria congeniar: el que era patètic i commovedor es converteix en reprovable i irritant.

Rere l’humor, desesperació

A La cascada, l’operació és la contrària: un home mesquí i egoista no pot evitar d’actuar, a l’hora de la veritat i a pesar d’ell mateix, amb altruisme i coratge. A aquests tombs biogràfics i matisos de caràcter, Saunders els dóna cos gràcies a un estil vigorós i límpid, que reprodueix el timbre i el ritme de la llengua oral amb un talent aclaparador. En aquest sentit, la traducció de Yannick Garcia s’intueix esplèndida.

Allà on Saunders dóna una mostra més complexa del seu geni narratiu és al relat que dóna títol al recull i al titulat Roure Marí. A Pastoràlia, ens endinsa en una situació estranya, d’un realisme esquitxat de ressonàncies distòpiques. El protagonista i narrador treballa fent de cavernícola en una mena de museu vivent, i comparteix la cova amb una companya de feina negligent a qui ha d’avaluar cada dia davant dels seus superiors. És una mescla, sí, d’Orwell, Els Picapedra i Carver. També és l’exploració d’una societat aviciada per la por a perdre la feina i per la rigidesa d’unes jerarquies basades només en el poder. Més furibund és Roure Marí, una mena de vodevil espectral que dinamita el Somni Americà. “Hi ha gent que ho té tot i jo no he tingut res”… Darrere de l’estranyesa còmica de Saunders, sempre hi ha una desesperació.

«La gent tenia ganes de Walt Whitman i no ho sabia». Anna Ballbona entrevista Jaume C. Pons Alorda, traductor de Walt Whitman [El Temps]

Font: El Temps / Anna Ballbona

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) presenta la seva primera gran tasca com a traductor, que és, a més, la traducció de l’obra cabdal del poeta nord-americà Walt Whitman (1819-1892), Fulles d’herba. Aquesta és la primera vegada que surt de manera completa en català. Pons Alorda, que també és poeta, rapsode i novel·lista, ha invertit quatre anys en la traducció de Fulles d’herba (Edicions de 1984), que ja va per la tercera edició, un cop sobrepassats els 2.000 exemplars venuts.

1984PWhitman

—Quina ha estat la principal dificultat de traduir Whitman?
—Per traduir un poeta com en Whitman, un autor del segle XIX, complex, amb un anglès que és contemporani però que no és modern, les solucions les anava trobant a través d’altres traductors i a través de la intuïció. Després, recitava en veu alta perquè sonés molt proper. Quan llegeixes en Whitman en anglès és com si t’estigués parlant a tu. Això havia de tenir el mateix efecte que una persona que et recita a cau d’orella.

—Precisament una de les coses que més han destacat de la traducció ha estat l’eufonia…
—Intento traslladar la sonoritat de Whitman amb la màxima fidelitat possible. Una traducció no és passar d’una llengua
a l’altra, és una reescriptura, amb la qual cosa he reescrit en Whitman de dalt a baix, com pensava que hauria de sonar en català. Traduir no és trair, traduir és triar.

—L’ús del català estàndard era un salt més?
—Vaig decidir utilitzar la varietat estàndard per les terminacions verbals, per la gran majoria de paraules, però en realitat està en pancatalà. Si dins tot l’àmbit català jo era capaç de trobar una paraula que fos fidel a l’original i que, a més, sabés transmetre allò, no he tingut cap problema en utilitzar-la, amb la qual cosa s’hi poden trobar mallorquinismes, menorquinismes, valencianismes… És una traducció molt rica, perquè jo no pens que la llengua catalana sigui d’un àmbit restringit.

—Si fins ara no havia arribat la traducció sencera al català, és que la influència de Whitman en la literatura catalana no ha estat tan present?
—Els dos autors més whitmanians que conec són Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet, que ho són sense saber-ho. Sense haver llegit Whitman, ho són perquè han llegit en Pablo Neruda. I Neruda és un dels grans whitmanians, amb la qual cosa en Whitman ha arribat a Catalunya d’altres maneres. Enric Casasses és l’autor més whitmanià viu d’ara mateix, perquè l’ha llegit, ha vist les herències d’en Neruda, l’Estellés, en Blai Bonet. En Whitman hi era, però no estava traduït, que és diferent.

—Com ens interpel·la avui?
—En Whitman ens parla de tu a tu, ell creia en els poders de la democràcia. Per això publicar en Whitman avui dia té molt de sentit, perquè li tornam a donar a la paraula democràcia aquell valor que ha perdut amb la corrupció i la destrucció. En Whitman parla dels grans temes universals, ho fa d’una manera totalment nova, tan increïble que avui dia el llegim i encara és autèntic, encara és modern. En Whitman és viu i es demostra que la gent tenia ganes d’aquesta traducció. La gent tenia ganes de Whitman i no ho sabia.

—Abans de traduir-lo, ja el coneixíeu a fons?
—En Whitman, el vaig conèixer quan tenia 15 anys i vaig veure El club de los poetas muertos. Vaig veure aquella escena de “Oh, capitán mi capitán” i em vaig comprar una edició en castellà molt descuidada, però que ja em va servir per llegir-ho. Entre això i la carrera de filologia anglesa, he fet un bagatge de Whitman molt fort. De fet, em vaig arribar a creure tant en Whitman que aquest fervor, aquesta eufòria, aquesta incontinència que la gent m’associa… Això ho vaig aprendre de Whitman, aquestes ganes de ser èpic, d’allò portentós.

—A més a més, l’esteu recitant, explicant… Què en remarqueu en els actes públics?
—Jo remarco la felicitat, el moment de gaudi. La literatura com un moment de gaudi màxim, ser capaç, a través de la poesia, d’aprendre, de celebrar, compartir i, a més a més, passar- ho de puta mare. En Whitman és un d’aquests poetes que fan llegiguera, escriguera i que fan poesiera, o sigui, ganes de fer poesia, ganes de llegir i ganes d’escriure.

ponswhitman

Pons Alorda en un moment apoteòsic, durant el recital sobre «Fulles d’herba» celebrat a la Llibreria Calders