Marxem de vacances! I aquest setembre, més bons llibres!

Benvolguts, marxem de vacances. Que passeu tots molt bon estiu!

Aquests llibres d’aquí baix fan molt bona companyia

… i aquest setembre, més!

«Sense silencis». Xavier Farré sobre Whitman, Akhmàtova i Joseph Brodsky (i els seus traductors) [Blog Abcd]

Font: abcd Xavier Farré / Xavier Farré

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d’editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s’han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l’única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d’Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d’aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l’edició dels Collected Poems in English, que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judith Díaz Barneda.

I aquí volia arribar. La tasca de l’editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però sembla com si el públic receptor o la crítica no li seguissin les passes tal com caldria. I el cas de Brodsky és potser aquí el més clar. Una obra que és del tot impressionant, que ens dóna la vàlua, la dimensió d’un dels poetes indispensables del segle XX, d’una consciència moral i poètica que es dóna molt poques vegades en una comunió semblant, i m’adono que no ha rebut el reconeixement necessari, el reconeixement que mereix. En una traducció que li fa plenament justícia, que en l’apartat lèxic és enlluernador, i que et retorna a les fonts del propi llenguatge. En llegir-ne molts poemes, em descobria a mi mateix aturant-me en el so d’una paraula, en el record d’aquella paraula, en l’evocació de tot un món que duia en mi. Si bé no reprodueix sempre la rima dels poemes, aspecte que ens duria a haver d’escriure quasi un tractat sobre les diferències entre les dues tradicions poètiques, en l’aspecte de com són les rimes i quines són acceptades i quines no, la traducció reflecteix el complex joc de relacions, de nivells, de registres, de Brodsky en aquests seus, i també nostres, Poemes escollits.

Tant la qualitat de la traducció com la qualitat dels poemes de Brodsky haurien d’assegurar d’entrada una acollida ja no favorable sinó fervorosa, i si no vaig errat, no ha estat del tot així. I em pregunto quines en poden haver estat les causes. Les referències de Brodsky no són gens difícils de comprendre, i quan ho podrien ser, tenim l’explicació habitualment en una nota a peu de pàgina. Però Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. Potser l’exigència? Tal vegada. La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa. Potser aquesta densitat de pensament? Tal vegada. En el fons, hi ha pocs autors que s’hagin endinsat en aquest terreny, i no és una de les línies que predominen en la tradició catalana. Ens manca la concisió i la claredat de pensament de bona part de la lírica anglesa, el romanticisme ens pesa molt més que el barroc (però bé, en castellà tenen un barroc esplèndid i sembla que tampoc no hagi transcendit gaire). No parlo ara d’estil, sinó de pensament. Si tenim en compte que Brodsky és com una espècie de poeta dels metafísics anglesos passat pel sedàs de T. S. Eliot, en una tradició que tendia més al sentimentalisme, per molts Lermontov, Mandelstam que hi hagués, després dels horrors del segle XX i de l’experiència de ser desclassat, i exiliat, i si al còctel li acabem de posar la visió encara d’imperi i idees de Shestov en resultarà una veu tan única que reflectir-la en qualsevol llengua esdevé tot un repte. Fins i tot a l’anglès, quan es traduïa ell mateix.

Un llibre com aquest és un esdeveniment, la veu poètica hauria d’infiltrar-se en els poetes joves, i no tan joves. Joseph Brodsky, l’editorial Edicions de 1984 i Judith Díaz Barneda ens han fet un regal que no podem menystenir així com així amb el silenci.

«Filant i desfilant». Maria Planellas parla sobre QUANTA AIGUA CLARA ALS ULLS DE LA VEÏNA, de Jaume Coll Mariné [Revista Caràcters]

Font: Caràcters / Maria Planellas

Fa poc em vaig rellegir Lo somni de Bernat Metge, i m’hi acostava com a lectora no pas d’una peça unitària, sinó d’un conjunt de fragments heretats de l’antiguitat, cosits entre ells i dotats del geni i l’originalitat del canceller: els elements abandonaven els seus primitius orígens per esdevenir quelcom diferent… I sí, és just dubtar de la relació que pot tenir un autor que coqueteja amb l’humanisme des d’un calabós medieval amb el primer llibre d’un jove poeta del segle XXI, però tot arribarà.

Quanta aigua clara als ulls de la veïna és un recull breu —trenta-vuit poemes—, lligats entre ells però a la vegada independents els uns dels altres, que partint de la simplicitat de la vida quotidiana i sobretot de pagès, semblen voler comunicar alguna cosa transcendent al lector, que seduït pel poema introductori va passant planes, potser per buscar un contingut, potser hipnotitzat pels ritmes i la musicalitat. La lectura no es fa pesada, tot i que a cada moment van apareixent auctoritates de la tradició literària. Així ens atansem a la darrera pàgina amb comoditat i una idea molt poc concreta del que hem llegit. Es pot repetir l’experiment i fins i tot anar marcant les influències com qui busca paraules en una sopa de lletres —l’autor és humil i no se n’amaga—, però la sensació seguirà essent la mateixa, indefinida, tal vegada marcada per una mica de buidor. És fàcil ara preguntar-se si la literatura postmoderna, paradoxalment, té sentit només per uns pocs —o no— privilegiats. Al cap i a la fi, què és la postmodernitat? Una crisi. I una crisi no es pot entendre fins que es troba la clau per desxifrar-la. Una clau que pot ser banal o desviada, però necessària per a la comprensió individual. En aquest cas concret, la clau utilitzada ha estat Bernat Metge. Quina opció li queda a un artista quan mira la tradició que el precedeix i s’adona que tot el que voldria escriure ja ha estat escrit? El medieval i el postmodern escullen el mateix —per raons diferents, però això tant se val—: el seu recurs és devorar la literatura anterior i, en la mesura que poden, reescriure-la. L’actitud de Metge davant Boeci, Ciceró i Sèneca, mutatis mutandis, no és molt diferent de la de Jaume Coll enfront de Baudelaire, Eliot o Foix; i igual que el prosista sembla avergonyir-se dels préstecs de Boccaccio, tampoc el poeta no sembla gaire disposat a reconèixer la paternitat de Maragall, per més que aquest bategui darrere de més d’un poema.

En tot cas, el paral·lelisme entre Metge i Coll s’acaba aquí, és a dir, en la relació que tots dos tenen vers la tradició.

Què més podem dir d’aquest llibret de poemes? Té com a protagonista la natura, una potència gairebé mítica que crida i sent per la veu poètica l’atracció d’allò que és desconegut i alhora reconduïble al mateix origen, com l’Unheimlich freudià. Tanmateix, a diferència de l’èpica verdagueriana, el món natural apareix despullat de poder, desarmat, i el simbolisme no té la violència romàntica: una finestra d’estiu és suficient per protegir-nos de tots els perills de la nit, i el lector, la lectora pot contemplar, sa i estalvi, com la boira ho engoleix tot des de Muntanyola. A més a més la liquiditat del llenguatge i l’harmonia de sons acosten la realitat a un possible sentit ocult darrere cada cosa; i així com el «cafè» conviu amb «el sol d’algun dia viscut», la llet de les cabres que es vessa esdevé metàfora ontològica, i un grup de senglars que furga el terreny prop de casa ens duu a albirar alguna veritat impronunciable. Encara que no es pugui jutjar un poeta pel seu primer llibre, cal dir que aquest no en sortiria malparat. És un recull coherent i d’una certa solidesa, la unitat no el fa repetitiu, i les constants referències literàries mostren un gran coneixement de la tradició: l’única pregunta que cal formular-se és si l’autor serà capaç d’assimilar-la, à la manière de Petrarca, o si se’n deixarà dominar.

Maria Planellas

«El bany de realitat de Fante». Laura Basagaña sobre A L’OEST DE ROMA, de John Fante [Núvol]

Font: Núvol / Laura Basagaña

Llegir John Fante és agafar la llanterna i il·luminar els racons foscos que et va propinant la vida, i fer-ho amb humor i humanitat. En les pàgines de A l’oest de Roma (Edicions del 1984) hi trobem l’essència fantiana exprimida fins a l’última gota: humor negre, paraules àcides, secrets desagradables i el potent pes del pas del temps. Amb una traducció dinàmica i fresca, Martí Sales ens acosta els descobriments dolorosos de Fante i el seu humor hilarant.

 

Quan posem els peus A l’oest de Roma ens endinsem en les rialles grotesques que ens provoca la nova mascota de la família, arribada per sorpresa. Però també ens tenyim de melangia, plorem els morts, ens arrebossem la pell amb l’adéu i assumim que hi ha coses que no es poden canviar, per més que ho desitgem.

D’una manera directa i sense rodejos Fante dissecciona, un cop més, les intimitats que més mal ens fan: assumir els canvis, interpretar les emocions humanes, batallar amb els egoismes del dia a dia. A l’oest de Roma ens parla de la família -de la petita comunitat que primerament tots coneixem- i de les negociacions, concessions, amenaces i reconciliacions que aquesta entitat ens ofereix. John Fante, a més, és un gran narrador que excel·leix en retratar les batalles quotidianes: hi ha la digestió del desengany enmig de tergiversacions, dependències emocionals, somnis frustrats, amenaces que no es compleixen i, per damunt de tot, el sentiment d’insatisfacció planant per sobre dels personatges com un ocell negre.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Saunders frente a sus traductores». Anna Maria Iglesias parla sobre Saunders, DEU DE DESEMBRE, PASTORÀLIA i els traductors Ben Clark i Yannic Garcia [Revista de Letras]

Avui us enllacem només l’inici d’un article tan extens com interessant sobre l’obra de George Saunders i que inclou pensaments i vicissituds del seu traductor al castellà Ben Clark i el nostre traductor Yannick Garcia. L’article ha aparegut a la Revista de Letras, i el signa Anna Maria Iglesia.

“Sus cuentos son excesivos, raros, violentos, divertidos y alucinados. Por eso mismo resultan iluminadores de este delirio colectivo al que llamamos normalidad”.

Con estas palabras César Rendueles comenzaba su artículo dedicado a George Saunders en ocasión de la publicación, por parte de Alfabia, de Diez de Diciembre, en una magnífica traducción de Ben Clark. Hace ya un año que Alfabia volvió a poner sobre los estantes de las librerías un autor todavía desconocido para el gran público; en esta aventura, la editorial de Diana Zaforteza no estaba sola: Edicions de 1984 propuso de la misma obra una traducción al catalán –magnífica, dicho sea de paso- de Yannick García. Saunders abandonaba la reclusión –metafórica, se entiende, se dice que vive en una comunidad budista de estricto régimen de visitas- para convertirse en un fenómeno literario que, sin embargo, contradiciendo a los inestables y fugaces fenómenos literarios que acaparan portadas, estaba llamado a perdurar: la narrativa de Saunders había llegado para quedarse. Junto a David Foster Wallace, Thomas Pynchon – de quienes ha recibido efusivos elogios- o Kurt Vonnegut, Saunders se ha convertido ya, para lectores y autores, en un referente imprescindible de la nueva narrativa norteamericana. La reciente publicación de Pastoralia –en castellano por Alfabia y en catalán por Ediciones 1984-, nos permite descubrir al Saunders anterior a Diez de Diciembre, nos permite ahondar en la narrativa de un autor que en más de una ocasión ha sido víctima de las etiquetas que lo enmarcan en la mera experimentación:

[SEGUIU LLEGINT AQUÍ]

ELS GERMANS BURGESS, d’Elizabeth Strout, al blog Un món de llibres

Font: Un món de llibres / Marta Gil

Us explico una petita història sobre com Els germans Burgess va acabar a la meva llibreria. Vagi per davant que quan compro un llibre he de fer, per principis, un bon recorregut per la llibreria en qüestió, quan m’hi poso, m’hi poso. A més, el dia que vaig triar aquest llibre (cap al març) va ser la primera visita a la reoberta Llibreria Ona de Gràcia. Així que, després de la corresponent repassada als estants em van quedar dos llibres a les mans, aquest de l’Elizabeth Strout i El llogaret de William Faulkner, tots dos d’Edicions de 1984. I, davant del dubte vaig fer el que tots hauriem de fer en una llibreria, preguntar-li al llibreter (llibretera, en aquest cas).

I, direu, tot això, per què? Doncs per donar-li les gràcies. Perquè potser El llogaret és tant bo o millor que Els germans Burgess, però les bones estones de lectura que he passat amb aquesta narració ja no me les treu ningú.

I de què va aquesta novel·la? Doncs de tres germans. Obvi, però és així. Coneixerem en Jim i en Bob i la Susan, els nois Burgess que amb els anys han anat fent les seves vides. En Jim i en Bob són advocats i viuen a Nova York, mentre que la Susan, bessona de’n Bob, és una mare separada amb un fill adolescent, que es va quedar a viure a Shirley Falls (Maine), on van néixer i viure la seva infantesa. Un fet és el que fa esclatar la vida tranquil·la dels germans i els obliga a reunir-se per resoldre’l: en Zach, el fill de la Susan, es fa amb un cap de porc i el llença dins una mesquita en ple acte religiós que la comunitat somali de Shirley Falls estava cel·lebrant.

Un cop plantejat el problema l’Elizabeth Strout ens dibuixa amb naturalitat i una narrativa àgil els esdeveniments que segueixen. Els sentiments de’n Jim i en Bob havent de tornar a un poble on no es pensaven que hi tornarien mai més; els de la Susan, espantada per la reacció que s’ha viscut al poble, i els de la comunitat de somalis, més espantats que ella mateixa que, obligats per les necessitats a viure fora del seu país, entén la bretolada de’n Zach com un atac religiós i dels drets civils pel que exigeixen una resposta de la justícia d’acord amb la gravetat dels fets.

La grandesa de la novel·la està en el tractament de les emocions dels personatges, els tres germans, en Zach i per descomptat, els inmigrants somalis, representants per un líder carismàtic que tindrà un paper rellevant en la història. La forma en què aquests personatges van evolucionant i van descobrint-se mica en mica ens permet anar-los coneixent i ens ajuda a entendre’ls, comprenent el perquè són com són i veient clarament que no podrien ser de cap altra manera.

A Elizabeth Strout la coneixem per ser la guanyadora el 2009 del premi Pulitzer per Olive Kitteridge que, a casa nostra va guanyar també el Premi Llibreter de 2010.

Si us agrada la literatura de gènere costumista i familiar on es tracten conflictes socials, aquesta pot ser una bona lectura. A mi m’ha convençut, repetiré segur.

Iñaki Barco parla d’EL LLOGARET, de Faulkner, a la revista Butxaca

Font: Butxaca / Iñaki Barco

De tan reputats, alguns autors, més que respecte fan por. Faulkner, per exemple. Escriptura en espiral, frases llarguíssimes, barroquisme i experimentació són una targeta de presentació que l’ha convertit per molts en un etern postergat a la llista d’autors que “cal” llegir. Editorial amb punteria, gust i trajectòria, l’any del seu trentè aniversari, Edicions de 1984 inicia l’ambiciós projecte de recuperar l’obra d’aquest autor en català. I comença amb El llogaret. Una tria estratègica per diverses raons. D’entrada, perquè l’estil més aviat clàssic i no tan experimental com el d’algunes de les obres més conegudes, és una porta d’entrada amable a l’obra de l’autor del deep south. A més, és el primer llibre d’una trilogia al voltant d’una de les grans famílies meridionals, els Snope, i al comtat imaginari de Yoknapatwpha, que encarna el bo i el dolent del Mississipí. Aquí coneixem els orígens miserables de la família i assistim a la seva ascensió. Quan l’any vinent publiquin La ciutat, i l’altre, La mansió, es tancarà el cercle.

«Sayed Kashua se va de Jerusalén». L’escriptora Mercè Ibarz parla de Sayed Kashua i SEGONA PERSONA DEL SINGULAR a El País.

Font: El País / Mercè Ibarz

La masacre, otra vez, en Gaza, las cifras de víctimas que nos resbalan tanto como que los peritos hayan diagnosticado este lunes que Juan Andrés Benítez murió en el Raval en manos de los Mossos, me pillan leyendo a Sayed Kashua y su única novela traducida, Segona persona del singular (Edicions de 1984, no hay versión española). Un autor que hay que leer, un autor que acaba de explotar.

Sayed Kashua se va de Jerusalén, donde vivía con su familia y había logrado un estatus difícil de conseguir para un palestino de Israel. Se exilia. No puede soportarlo más y se larga, a Norteamérica, donde está invitado a dar clases y donde dice que se quedará y aprenderá si es preciso a escribir novelas en inglés para continuar con su vida de escritor, como antes aprendió a escribirlas en hebreo.

Nacido en 1975, forma parte, al menos hasta ahora, de lo que con gracia denomina las “nuevas especies” del entretenimiento internacional. “El mundo occidental ha descubierto el fenómeno natural conocido como los ciudadanos árabes de Israel, y lo mejor de todo para mi sorpresa es que la patente está registrada bajo el nombre de un científico ruso llamado Lieberman”, escribía en 2009. Son, poca broma, el 20% de la población de Israel.

“Zoólogos y antropólogos”, proseguía, “fueron requeridos a dar explicaciones, y después de un largo día de los más delicados experimentos de laboratorio, se llegó a la conclusión de que se trataba de un fenómeno familiar, al que a veces se refiere un pequeño grupo de historiadores por el término científico de árabes israelíes. Otros investigadores que han documentado su aparición lo definen como los ciudadanos palestinos de Israel, mientras que otros prefirieron catalogarlo por medio de números, llamándolos los árabes del 48”. En una entrevista cuando estuvo por Barcelona para promocionar su novela, Montserrat Radigales le preguntó si se sentía israelí o palestino: “Me siento mal”, respondió con un humor no lejano al de Woody Allen, “pero no sé si es por mi lado israelí o por mi lado árabe”.

Más le debe molestar lo de colaborador que aplican a los jerosolimitanos como él los palestinos de los territorios ocupados, las gentes de esta Gaza que ahora vuelve a arder en tormentos, sus niños y jóvenes sacrificados como de costumbre. Sayed Kashua ha logrado hacer oír su voz en Israel como periodista destacado, novelista en hebreo de éxito y guionista de televisión asimismo exitoso (la única serie hecha por árabes y en árabe es suya, es satírica y se titula Trabajo de árabes, que quiere decir exactamente lo que ustedes comprenden). Tal y como van las cosas puede que sí, que se haya sentido un colaboracionista y la vergüenza y el horror le han llevado al destierro. Creyó posible el diálogo.

De todos ellos —palestinos y judíos, árabes de la ciudad, del campo y de los territorios ocupados— habla en su novela, centrada en los palestinos que llegan a la capital sacrosanta desde los pueblos de Galilea y del Triángulo para estudiar en la universidad, en hebreo, y lograr formar parte tal vez de la clase media profesional: abogados, contables, médicos, asistentes sociales, unos pocos profesores de universidad. Pero eso no es todo en esta historia.

Segona persona del singular es una novela de celos y piedad, fina y absorbente, que sería erróneo considerar en exclusiva un documento costumbrista de la vida en el Israel del siglo XXI. Es sobre todo una indagación de las herencias culturales que nos dominan y del juego de espejos que nuestras obsesiones nos producen, viendo enemigos por todas partes sin querer comprender que son nuestros miedos y la pereza de cambiar los que los crean, y es también un bello retrato de la comunión que pueden alcanzar las personas unidas por el desarraigo y el dolor a pesar del racismo. Consuela saber que en Israel es un libro comprado, leído y comentado por unos y otros.

En Por qué me voy de Jerusalén, su última columna en el diario Haaretz, traducida el sábado pasado aquí por el diario Ara, Kashua se desmelena. Puede que no continúe escribiendo y se haga taxista: “En el taxi no escucharé nunca las noticias. No sabré quiénes son los políticos del nuevo lugar; no sabré cómo se llaman los periodistas, los presentadores y los tertulianos; no me importarán sus opiniones, sus puntos de vista o su visión de la situación actual. Allí, intentaré con todas mis fuerzas ser un turista eterno, no tomarme las cosas a pecho, no sentirme nunca integrado”.

Desde aquí le mando un abrazo. Si no fuera porque lo que nos pasa a nosotros no se puede comparar con lo que les sucede a los suyos, palestinos y judíos de Israel hartos de tanta barbarie, le diría que estoy lo mismo. Harta de leer y escuchar simplezas y demagogias contra, por ejemplo, la sentencia que ha absuelto a los acusados de la protesta ante el Parlament por falta de pruebas (¡!) y por la actuación de los Mossos. Esos Mossos imputados por la muerte de J.A. Benítez una noche en el Raval.

Una recomanació, dos agraïments ben sincers i una darrera proposta per acabar la setmana

La recomanació ens la fa Lluís Antón Baulenes, al diari Ara: Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon.

I els agraïments, molt especials i sentits, a L’Espolsada Llibres, la seva llibretera Fe i el conjunt dels lectors i lectores que van assistir al Club de Lectura de Segona persona del singular, de Sayed Kashua. Ja lluny d’Israel, us dóna les gràcies.

I també donar les gràcies a la Llibreria Calders per haver reunit totes les faccions del #saunderisme en una sola taula. Fonts confirmades ens indiquen que es va parlar abastament de Deu de desembre i Pastoràlia i que les diferents faccions van saber confraternitzar. Aquí un brevíssim resum de la xerrada.

 

And last but not least, a la mateixa Llibreria Calders, aquest dissabte a les 19.30, taula de luxe per parlar dels Sots feréstecs, de Raimon Caselles, en ocasió de la seva traducció en llengua anglesa, amb Mita Casacuberta, Josep M. Muñoz i Maria Campillo.

 

«Cants de nosaltres mateixos». Carles Cabrera sobre FULLES D’HERBA de Walt Whitman

Font: Diario de Mallorca / Carles Cabrera

Jaume C. Pons Alorda emprèn la traducció definitiva del clàssic ‘Fulles d’herba’ de Walt Whitman, tasca que, amb anterioritat a ell i només parcialment, havien dut a terme
en català Cebrià de Montoliu, Agustí Bartra, Miquel Desclot, Lluís Roda i Sam Abrams

 

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819 –Camden, New Jersey, 1892), d’adolescent, ja treballava en la impremta en què es costejaria ell mateix l’edició perquè apareguessin els dotze primers poemes de Fulles d’herba (1855). Però Whitman esmerçà gairebé quaranta anys de la seva carrera per anar-lo refent, de manera que se’n conegueren fins a set edicions en vida seva, cadascuna de les quals anava fornint amb nombrosíssimes composicions noves. És per això que, tot i que va compondre altres obres, a Whitman, se’l sol empeltar amb aquestes Fulles d’herba com si es tractés d’un autor unius libri. I de ben segur que el traductor Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) també s’hi ha hagut de capbussar un bon temps en la transvasament d’aquests versos a la nostra llengua. Com que la situació econòmica del moment no és gaire falaguera, i menys encara per als qui estampen versos, un segell i una col·lecció de prestigi com són respectivament 1984 i Poesia, davant la incontinència whitmaniana, opten per no respectar el criteri habitual de botar de plana a cada poema nou sinó col·locar-los tots seguits–només es respecta el salt de pàgina quan comença un apartat nou– a fi d’estalviar paper i abaratir els costos de la impressió. La pensada funciona i és obvi que el preu que, essent secundari, segons com s’hauria imposat com a antagonista clar del llibre, ha influït en el fet que l’obra corri ja per la segona edició.

Hi han tingut molt més a veure, és clar, Walt Whitman i Pons Alorda que, seguint el tòpic, podríem repetir allò tan sentit que estaven condemnats a trobar-se. Però també ens podríem demanar per què es van haver de trobar. O cercar. Doncs bé, Whitman, que ho canta absolutament tot, no és gens estrany que copsés l’atenció d’un poeta com Pons Alorda: ell és un jove desficiós i excessiu, i al nord-americà l’he definit més amunt com un incontinent –ara, si voleu, intercanvieu els adjectius que també valen– en un llibre ja de per si desmesurat. Els mandarins de la cultura previngueren sovint Pons que, malgrat sentir-se del tot preparat, no gosés enfrontar-se a la tasca àrdua d’envestir el monstre, que Whitman l’esgotaria, que rebria de pertot… Però ell, sortosament, no se’ls va escoltar. Com a Whitman, els excessos li supuren i el superen, i ho canalitza aquí en forma d’una traducció excel·lent, aquesta sí, principal motiu que explica la bona acollida de Fulles d’herba en català sense demèrit per al nostre capità Whitman.

El text de 1984 s’enceta directament amb “Aquests cants per a tu” de Pons Alorda, que es rebel·la a claudicar amb una introducció “en minúscula”, com segurament convindria, i dóna pas al llegat del poeta amb una aclucada d’ull a les programàtiques “Dedicatòries” whitmanianes i a l’extens “Cant de mi mateix”, un dels dotze que figuraven en aquella edició primigènia del 1855. El lector, en aquest sentit, se sent proper a ells, per aquesta cordialitat i confiança en el cercle tancat i reduït a les dues primeres persones del verb.

Amb un ressò lleugerament bíblic, Whitman és un bard omniscient que ‘canta’ els oficis, els homes, les dones, l’amor, les guerres, les batalles, les armes, els caiguts, els cadàvers, les baionetes, la naturalesa, la conquesta, la mar, el cel, el dia, la nit, les estrelles, la pàtria, la democràcia, la pau, els valors humans, la ciutat… i em detinc aquí perquè en cas contrari inauguraria una interminable galeria enumerativa que tant plaïen a Whitman i em menjaria l’espai que em queda per concloure la recensió. Cadascun d’aquests temes són fulles d’aquesta herba en el doble sentit de ‘fulles’ d’arbre i de paper. Però tot seguit aquest arbre del bé i del mal configura un autèntic himne o evangeli de la pàtria americana; fet i fet, diria que tots els estats dels EUA hi deuen sortir esmentats, de manera que amb totes aquestes fulles lligades també es podria brodar un penó que onegés, potser amb una fulla d’auró com la bandera canadenca –curiosament, també molt citat per Whitman–, però que en qualsevol cas duria el color verd de l’esperança que transmet la lírica whitmaniana.