«Bona entrada a Yoknapatawpha», Pere Guixà sobre EL LLOGARET de Faulkner [Quadern, El País]

Font: Quadern, El País / Pere Guixà

FM122_ElLlogaretQuan el nord-americà William Faulkner (New Albany, 1897 – Byhalia, 1962) va publicar el 1939 El llogaret, l’obra dels seus companys de generació (Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, John Dos Passos, Ezra Pound…) ja semblava força esgotada. Les novel·les que havia escrit fins llavors (els clàssics, entre d’altres, Mentre agonitzo, El soroll i la fúria, Santuari i Llum d’agost) havien desplegat les seves obsessions temàtiques i de renovació formal. Però a Faulkner encara li quedava un llarg camí per fressar, en el qual va seguir eixamplant i poblant Yoknapatawpha, el comtat del sud que havia creat.

El llogaret és la primera part de la trilogia de la família Snopes. Flem Snopes, un grimpador perseverant i inclement, mogut per forces més fosques que la mera possessió material, és una de les grans creacions de Faulkner. Veurem els seus antecessors -el clan dels Snopes- arribar al Revolt del Francès, un llogaret de cases disseminades, deshabitat després de la Guerra de Secessió, que és el punt històric basilar de totes les històries de Yoknapatawpha.

Flem Snopes -ja som pels volts de la Gran Depressió- vol apropiar-se de les cases i terres dels camperols empobrits, sobretot cremant les cases i graners, d’on el contracten com a peó i pagès primer i com a administrador després. L’afany de poder és el propòsit al voltant del qual tot s’articula, i això l’enfrontarà al vell Will Varner (tan bon punt Flem es casi amb la precoç Eula, filla de Varner, dona cobejada per tota la comunitat), i també al granger Houston, i al seu pare Ap i a l’oncle Monk, i al comerciant de màquines de cosir Rattliff (individu més distès que els altres). La vida personal i familiar d’aquests personatges atrabiliaris sembla un apòsit per a la lluita glandular, clapejada de ressons bíblics i sovint onirisme, que duen a terme. Faulkner ens parla, com sempre als seus llibres, d’un moment magmàtic: una classe en decadència (que va perdre diners, esclaus i plantacions a la guerra civil; una classe que es creia dipositària a la Terra d’una virtut i un orgull transcendents) es veu empesa, sovint amb violència, a adaptar-se a la nova situació.

Faulkner no coneixia directament aquell passat, però el portava a la sang, n’hi havien parlat força, i va explicar-lo fins a l’extenuació, amb tots els seus tornaveus projectats fins a dècades més tard. Com molts grans autors, ens obliga a pujar a la muntanya més alta (sense un mapa argumental definit, per un camí que de vegades sembla capritxós, ple de digressions, monòlegs extensos i giragonses temporals), i aquest esforç rebrà la recompensa d’un paisatge ample i òptim.

Hi ha hagut sempre una prevenció cap a l’obra de Faulkner, però la lectura d’aquesta novel·la -bona entrada a Yoknapatawpha- l’ha d’esvair. Les nostres lletres no han sabut trobar l’encaix a aquest clàssic. Si bé Juan Carlos Onetti o Juan Benet van predicar amb èxit la febre sudista que sentien, aquí alguns autors afins -penso ara en Baltasar Porcel, Blai Bonet o Ponç Puigdevall- no han tingut per a la seva obra el suport d’un model de prosa literària que vingués de les traduccions de Faulkner, les quals se’ns fan avui incòmodes.

Aquesta edició, amb la bona versió de Maria Iniesta i Agulló, que ha aconseguit aliar els gestos retòrics elaborats juntament amb la respiració neta de la sintaxi, ens rescabala d’això. El llogaret aviat tindrà la companyia de les altres dues novel·les de la trilogia dels Snopes, La ciutat i La mansió. I cal alegrar-se’n.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s