«Res és tal com és en literatura». Júlia Bacardit entrevista Yannick Garcia, autor i traductor, entre d’altres, de George Saunders [La Directa]

Font: La Directa / Júlia Bacardit

Yannick Garcia, traductor de Saunders i autor,

entre altres, de ‘La nostra vida vertical’.

2cobertesSaunders

La col·lecció El Balancí d’edicions 62 va traduir la novel·la Pastoràlia fa tretze anys i ara ho ha fet Edicions de 1984. Per què creus que les actualitzacions són necessàries?
Hi ha traduccions més necessàries d’actualitzar que d’altres. Determinats textos continuen interpel·lant el lector d’avui en l’original, quan la versió traduïda que se’n va fer envelleix malament, perquè la llengua de traducció encara no estava prou madura o perquè avui l’associem en excés a una època i l’original és més atemporal. No és el cas, evidentment, de Pastoràlia, que va traduir Pep Julià el 2001. Julià va ser professor meu a la facultat i és un traductor esplèndid. En aquest cas, 1984 ha volgut donar uniformitat de veu a tota la col·lecció Saunders perquè els títols surten força seguits en el temps i és una manera de garantir la constància en l’experiència lectora.

La nostra vida vertical (L’altra editorial) et va fer guanyar el Premi Documenta 2013. Et sents una mica Saunders després de traduir dos llibres seus? Fins a quin punt creus que això influencia la teva pròpia obra? Què et quedes, d’en Saunders?
No em sento Saunders, no, però és evident que en queda un pòsit. Quan tradueixes, fins i tot aprens dels autors dolents; dels bons, encara més. Però, amb el temps, destries –de manera conscient o inconscient– què conserves i què descartes. L’estil saunderià és inconfusible: no li fa por escriure lleig, escarit, brut, tesar la corda en tots els sentits. En aquest sentit és inspirador. M’anima a arriscar-me escrivint, això és totalment cert. Però vull creure que, en la meua obra personal, exploro aquests riscos des de llocs diferents.

George Saunders utilitza un registre de llengua molt oral que no té res a veure amb l’anglès que aprenem a l’escola. Creus que hi ha uns autors que perden molt més que d’altres en la traducció?
El do que té Saunders és saber barrejar sense costures la llengua del carrer, amb la tècnica, industrial, proletària, administrativa. Per tant, encara és més complicat traduir-lo. Has de tocar diverses tecles alhora. El debat sobre què es perd en la traducció és molt vell i m’oposo a la majoria de les premisses d’intraduïbilitat. Crec que, si no sempre, gairebé sempre hi ha maneres de recrear l’efecte que té un text sobre el lector en una altra llengua, si més no en una de rica i diversa com la nostra, però de vegades li cal una empenta cap aquí o cap allà, obrir-li alguna de les reixes que encara té tancades. Si no ho cregués, no m’hi dedicaria.

Veig que estàs a favor de saltar-te les normes del diccionari per donar veu als personatges menys cultes –així ho has fet amb Janet, la falsa neandertal del conte “Pastoràlia”. Creus que la llengua catalana peca una mica d’això, de no saber trobar un slang literari propi?
No és qüestió de plasmar la llengua vulgar tal com és. Res és tal com és en literatura. Hi ha treball posterior, hi ha filtre. I traduir t’obliga a plantejar-te constantment quin model de llengua pots fer servir per representar millor l’experiència original de llegir un text. Si això, de vegades, implica fregar límits i l’editor t’ho deixa fer, a mi m’interessa. El gran problema és trobar la fórmula perquè aquestes infraccions no passin sempre pel castellanisme. Aquí rau la dificultat més gran, em sembla a mi. Has de perdre hores pensant-hi, abans, durant i després de la traducció.

Si t’agrada Saunders, suposo que t’agrada el realisme brut de Raymond Carver. Alguna intenció de traduir-lo o això ja ho ha fet Monzó i no cal?
Ha, ha. M’entusiasma Carver com a qualsevol amant de la narrativa curta, vull creure. Intenció personal? Tota. Però això depèn dels editors agosarats i valents. Per sort, en tenim a cabassos. Tant de bo, qui sap. Les traduccions de Monzó són fantàstiques i, alhora, dignes d’estudi: sent l’escriptor que és, ha pogut traspassar molts més límits que cap altre traductor pel que fa al model de llengua. Gairebé m’agafa un cobriment quan vaig llegir per primera vegada el títol de Música per camaleons. I això només li ho van deixar fer a ell. (Tampoc no ho hauria proposat mai jo, (que sóc de parlar occidental i aquest per ens fa mal als ulls!).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s