«Per què marxo de Jerusalem». Punyent article de Sayed Kashua, autor de SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, al Diari Ara

Font: Diari Ara / Sayed Kashua

Aquest article va ser publicat originàriament al diari israelià ‘Haaretz’ el 4 de juliol. Jerusalem Est s’havia encès el dia anterior, després que un grup d’ultres calcinés l’adolescent palestí Mohammed Abu Khader en represàlia per l’assassinat de tres adolescents israelians a Cisjordània.

Sayed Kashua, l’únic àrab que té la seva pròpia sèrie a la televisió israeliana, va ser entrevistat a l’ARA el març passat. Afirmava, encara, que no volia cedir en la batalla de tenir els mateixos drets que la resta d’israelians. Fa poc ha publicat Segona persona del singular amb Edicions de 1984.

Per què marxo de Jerusalem / Sayed Kashua

No hauria d’haver fet cas de la meva dona, no hauria d’haver deixat que els nens anessin al casal d’estiu; no pas avui, no pas ara. He deixat la gran a casa. Ja és adolescent i tot plegat hauria estat massa. “Però per què?”, m’ha cridat aquest matí, mentre ja sortia amb la motxilla per anar al curs de líders de grup, que forma part d’un programa del ministeri d’Educació. “Perquè sí!”, li he contestat, i he seguit escoltant les notícies.

Aviat tornaran els meus fills i marxarem d’aquí. Aquesta vegada no faré cas del que digui la meva dona; tant me fa. Em pot dir que estic paranoic, que estic histèric, però no permetré que els meus fills es quedin a Jerusalem. Els faré les maletes jo mateix i, així que arribin a casa, me’ls emportaré a casa els meus pares. Si ella es vol quedar a Jerusalem, que ho faci, però jo ja no aguanto més.

Passaré un parell o tres de dies a Tira amb els nens, o potser una setmana. Potser no tornaré mai més. Què em pot oferir Jerusalem? De tota manera, d’aquí un mes me’n vaig a l’estranger. He de fer un truc a la de l’agència de viatges per veure quant costaria avançar el vol.

També he de trucar al de la immobiliària per dir-li que el lloguer ja no és per a un termini d’un any, que els llogaters poden quedar-s’hi tant temps com vulguin. Perquè no tornaré a aquest edifici, no tornaré a aquest barri, no tornaré a Jerusalem i potser no tornaré mai més aquí. Potser diré al meu agent immobiliari que, en comptes d’un pis de lloguer, en busqui un que estigui en venda.

Faré el que calgui per no tornar. Allà hauré de practicar molt l’anglès. He de començar a llegir i escriure només en anglès, costi el que costi. Aprofitaré l’any que em dedicaré a la docència per adoptar una nova llengua per escriure. Sé que no és gens fàcil -ja ho vaig haver de fer amb l’hebreu-, però no puc fer altra cosa. No sé quant temps més podré seguir escrivint en hebreu, no sé quants parlants d’hebreu em voldran seguir escoltant, i tampoc sé si tindrà sentit seguir-m’hi adreçant.

Escriuré en anglès. Començaré a escriure històries d’amor, la meteorologia serà un element fonamental de la trama, la neu en serà un dels protagonistes. Escriuré en anglès sobre les experiències d’un emigrant que es troba en un nou país, sobre un sol·licitant d’asil polític, sobre refugiats que fugen de la guerra.

Escriuré en anglès sobre el país que vaig abandonar. Miraré d’escriure la veritat, miraré de ser precís en els detalls amb l’esperança que algú, allà, em cregui quan digui que això ha passat. Escriuré sobre un indret remot en què es dispara, es massacra, s’enterra i es crema les criatures, i potser els lectors es pensaran que sóc un autor de ficció.

Però, un moment, qui ha dit que hagi d’escriure? Donaré classes a la universitat durant un temps i després trobaré una altra feina. Puc fer el que sigui, tant se me’n dóna. Estic disposat a rentar plats, canviar pneumàtics i netejar lavabos.

Puc ser taxista i fer una vida modesta en una ciutat petita; seré un conductor educat que parla amb accent. Si els passatgers em diuen alguna cosa, els respondré. I si em demanen d’on és el meu accent i de quin país sóc, els diré que vinc d’un lloc espantós on homes i dones amb vestits i uniformes inciten les masses a odiar, matar, saquejar i venjar-se, de vegades en nom de la religió, d’altres en nom de Déu, però sempre pel futur de la mainada.

Al taxi mai no escoltaré les notícies. No he de saber qui són els polítics del nou lloc; no he de saber com es diuen els periodistes, els presentadors i els tertulians; no m’han d’importar les seves opinions, els seus punts de vista o la seva visió sobre la situació actual. Allà, intentaré amb totes les meves forces ser un etern turista; no prendre’m les coses a pit, no sentir-me mai integrat.

Aviat arribaran els meus fills i me’ls enduré a Tira. No em vull quedar ni un minut més. Trucaré a la de l’agència de viatges, potser ens pot treure d’aquí demà mateix. La meva dona em cridarà i em dirà que s’ha compromès a no deixar la feina fins a final de mes. Si vol, es pot quedar i venir el mes que ve.

-Què és el que no entens? -li he dit mentre li pregava que no anés a treballar-. S’ha acabat!

-Que t’has tornat boig o què? -m’ha contestat a crits-. Què coi vols dir que s’ha acabat?

He guardat silenci, conscient que havia posat punt final al meu intent de conviure amb els altres en aquest país. Conscient que la mentida que havia dit als meus fills sobre un futur en què àrabs i jueus compartirien el país d’igual a igual s’havia acabat.

Volia dir a la meva dona que ara sí que s’ha acabat, que ha arribat el final. Que havia perdut la meva guerra personal, que tot el que m’havien dit des que era adolescent s’estava fent realitat davant dels meus ulls. Que tots els que m’havien dit que una sang i l’altra no eren el mateix, que una persona i una altra no eren iguals, tenien raó. Que tots els que em deien que no puc anar enlloc més que a Tira deien la veritat.

En comptes d’això, però, li he dit: “Que vagi bé a la feina”. M’he disculpat per les meves pors exagerades i he afegit que estava segur que no hi hauria cap problema.

D’un moment a l’altre arribaran els nens del casal i me’ls emportaré lluny d’aquí. Ara per ara, però, sóc a casa amb la meva filla gran. Està enfadada i s’ha tancat a l’habitació. Truco fluixet a la porta, però no contesta.

Està asseguda al llit amb l’ordinador. M’hi assec a la vora sabent que estic a punt de dir-li el que em va dir el meu pare quan tenia la seva edat. Era el primer dia que havia d’anar a un internat de Jerusalem on només es parlava hebreu. El meu pare m’hi va portar amb cotxe des de Tira i, un moment abans de marxar, a l’entrada de l’internat, em va dir: “Recorda que, per a ells, sempre, però sempre, seràs àrab, em sents?” “Sí”, m’ha dit la meva filla i m’ha abraçat ben fort. “Ja me n’havia adonat tota sola”.

Copyright Sayed Kashua / ‘Haaretz’

Advertisements

One thought on “«Per què marxo de Jerusalem». Punyent article de Sayed Kashua, autor de SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, al Diari Ara

  1. Retroenllaç: «Sayed Kashua se va de Jerusalén». L’escriptora Mercè Ibarz parla de Sayed Kashua i SEGONA PERSONA DEL SINGULAR a El País. | El blog d'Edicions de 1984

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s