Alfred Mondria parla sobre A L’OEST DE ROMA, de John Fante (trad. Martí Sales), al blog Trapezi

Font: Alfred Mondria / Trapezi

OestRoma400De vegades com a retret, i en altres com un encés elogi, a molts autors se’ls ha remarcat que tots els seus llibres giren al voltant de la mateixa novel·la. Per a John Fante, qualsevol tema i inspiració queden atrapats per la força gravitatòria —i el dens boscatge— de la família. “Érem un clan arrauxat i imprevisible, amb tendència a prendre decisions precipitades i a patir remordiments terribles”. Enmig de la cridòria, desconfiança i sarcasmes dels fills, el protagonista d’A l’oest de Roma, l’escriptor i guionista Henry Molise —ben entrat en la cinquantena—, descobreix en un gos vagabund el company i confident idoni que no troba entre els seus. Un gos llanut i abúlic, feliç sota la pluja i amb una libido veritablement impulsiva: aquest animal amb el nom d’Idiota desfermarà els llaços i també la ira volcànica de la bel·licosa congregació dels Molise.

John Fante és procliu a l’espontaneïtat i certa tendència a les digressions capritxoses provocades pel record, seqüències apedaçades de memòria i recuperades per la incontenible necessitat d’un xarraire captiu de la seua història familiar. El to de melangia i de farsa es combina també amb descripcions més reposades, construïdes amb adjectius i comparacions que destaquen amb un petit espurneig en una prosa on domina el diàleg i la narració vivaç.

“¿On era la devoció i l’obediència al pare, tan italianes, on era l’amor tribal per la llar?”. I és que Henry Molise, quan esclata un conflicte amb els fills, no pot deixar de pensar en son pare ja mort, un paleta buscabregues i crapulós, depredador sexual i addicte a les timbes de pòquer, personatge clau de La germandat del raïm. Egoista i tirànic, sí, però a qui preferia veure’l arrogant i amenaçador que no en els moments que abaixava la guàrdia i sucumbia a la llàgrima fàcil. En A l’oest de Roma assistim a l’excitant existència d’un escriptor: fer la compra, tancar-se en un despatx un dia esplendorós de platja, batalles amb la dona i els fills. Ara bé, sentimental i primari, John Fante no pot entendre la vida d’una altra manera que en la permanent guerra civil que és la família.

Anuncis

«Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic». Ernest Alós entrevista Alaa Al Aswani, autor de L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE [El Periódico]

Font: Ernest Alós / El Periódico

AutomòbilClub400Alaa al-Aswani (el Caire, 1957) explica que els fanàtics han atacat diverses vegades la seva consulta dental perquè el consideren hostil a l’islam (assenyala el seu got de whisky amb gel) «quan això no és cert en absolut». I és que Al-Aswani, un dels escriptors més populars al món àrab, es va significar a favor de la revolta de Tahrir i del posterior enderrocament de l’islamista Mursi. La primera d’aquestes experiències és present a L’Automòbil Club d’Egipte (Edicions de 1984), una història coral al voltant d’un dels llocs on el rei Faruk jugava, menjava i bevia sense fre a finals dels anys 40, dels criats del selecte club (que l’autor va conèixer quan el seu pare, que era advocat del club, l’hi portava als anys 60) i del dictatorial Kavu, el lacai del rei a qui tots temen.

–L’ombra de Kavu, el cap dels criats del rei, pesa sobre tots els personatges de la novel·la.
–Ell és un personatge imaginari. Això és una novel·la: una persona real més imaginació, igual a un personatge literari.

–I una al·legoria del poder…
–És el rei dels criats i el criat del rei. Per a mi és un fenomen humà: els caps més despòtics són els més servils amb els seus superiors. Un altre fenomen humà que es manifesta en Kavu és que el dictador no és només una mala persona sinó que també apareix com un pare protector. Aquesta és una de les deformacions que es produeixen després de molts anys de dictadura.

–A la novel·la els criats comencen a murmurar contra el poder de Kavu però al final només una minoria es rebel·la. ¿Aquesta por a la llibertat fa referència al que ha passat els últims anys a Egipte?
–No es tracta només de por a la llibertat. És la difícil tria entre seguretat i menjar i lluitar per la llibertat. Desafortunadament, la major part de la gent tria la seguretat i el menjar.

–¿Fins a quin punt el llibre va ser escrit sota la influència de la revolta popular del 2011?
–Vaig iniciar el llibre el 2008, però el vaig deixar parat al començar la revolució i vaig passar un any i mig al carrer. Van ser els meus dies de glòria. Vaig canviar com a persona. He escrit molts cops la paraula poble però només llavors la vaig entendre. Va ser increïble, increïble. Vaig veure com sortia a la llum el millor del meu poble. Vaig tornar al llibre i el vaig acabar a principis del 2013. Aquella pausa va ser molt útil perquè em va fer molt fàcil imaginar la mentalitat dels que es rebel·len.

–¿Aquesta descripció de la gent que prefereix la seguretat abans de res es refereix també al que va passar després que els militars expulsessin el president islamista Mursi?
–No, aquesta és una altra història. El que va passar és que un president electe va cancel·lar la Constitució. Ja no pots parlar de democràcia després que aquella persona donés un cop d’Estat presidencial i destruís el sistema democràtic. Ja no teníem Parlament, milions d’egipcis protestaven al carrer i els islamistes van començar a dir obertament que matarien tants infidels com poguessin. La intervenció militar va ser, per a mi, molt positiva. Qui va enderrocar Mursi va ser la gent, i els militars van intervenir per salvar el país d’una guerra civil. Per descomptat estic en desacord amb algunes polítiques de les actuals autoritats, però el que va passar no va ser un cop militar clàssic.

–Vostè diu que una revolució té lloc a les ments. ¿Els canvis en la mentalitat egípcia fan possible el retorn a un règim autoritari, o una república islàmica?
–Absolutament. Sóc molt optimista, malgrat els meus desacords amb el Govern. Els egipcis són diferents després de la revolució. No podrien acceptar un president que cancel·li la Constitució. I Egipte va ser el país que va inventar la idea de l’islamisme polític però crec que, l’any passat, va ser també el primer país que va acabar amb aquesta idea.

–¿Com era la vida sexual a l’Egipte dels 40? Hi ha personatges al llibre conservadors, altres que parlen molt obertament del sexe…
–Hi ha diferències entre allò que vivim i allò de què parlem. Potser els egipcis parlem menys d’això. Però la vida sexual és interessant per a mi a la novel·la. No pots mostrar un personatge sense mostrar la seva vida sexual.

–¿La presència del sexe, fins i tot sense escenes gaire explícites, li ha suposat algun problema?
–Sí i no. Habitualment els lectors de literatura són de ment més oberta. Si ets un fanàtic, no t’agradarà la literatura, i si llegeixes, mai seràs un fanàtic. Vaig preguntar als lectors si havia d’ometre o no les escenes sexuals a la meva novel·la Chicago. Gairebé el 95% de les dones em van dir que no canviés res. I només el 70% dels homes En aquella novel·la una dona insatisfeta pensava en altres homes mentre era al llit amb el seu marit. ¡És el que els agradava menys a aquell 30%, és clar!

«Simfonia d’una gran ciutat». Joan Garí sobre BERLIN ALEXANDERPLATZ, d’Alfred Döblin [El Temps]

Font: Joan Garí / El Temps

FM125BerlinAlexSi Ulysses (1922) era la novel·la de Dublín i del deambular ciutadà de Leopold Bloom, Berlin Alexanderplatz (1929) és l’odissea d’un altre tipus característicament urbà, Franz Biberkopf, i d’una ciutat que ve d’un gran desastre i se n’acosta a un altre de pitjor, però encara no ho sap.
A final dels anys 20, certament, la capital d’Alemanya semblava haver passat algunes proves excessives, com l’amenaça de la revolució bolxevic o la hiperinflació, i veia pupul·lar-hi un tall d’individus estrafolaris, tan marcials i seriosos com perfectament ridículs: els nazis. El 1928, quan Döblin situa l’acció de la seua novel·la, feia quatre anys que Adolf Hitler havia eixit de la presó on havia anat a raure després del putsch de Múnic, i tres des que havia publicat la delirant autobiografia Mein Kampf. Naturalment, pocs alemanys semblaven encara haver llegit aquest llibre, i els que ho havien fet –no crec que hi estigués comprés Döblin- potser no se l’havien pres massa seriosament. És el cas que l’autor de Berlin Alexanderplatz es deleix a imaginar un protagonista que es dedica a vendre el Völkischer Beobachter. “No té res contra els jueus –explica el narrador a propòsit de Biberkopf-, però està per l’ordre”. Döblin, per cert, és jueu i a més militant socialista. I tanmateix el Berlín que s’estén al llarg de les seues pàgines no és una ciutat ideològica, sinó una fascinant i terrible megalòpolis amb els seus llampants reclams publicitaris, el trànsit embogit, l’estrèpit continu, la gentada. És el món modern el que s’hi representa, amb la seua dislocada fúria intrínseca. Hi ha nazis als carrers, sí, però els socialdemòcrates tenen majoria al Reichstag (tot i que Döblin avisa: “els socialistes no han conquistat el poder polític, és el poder polític qui ha conquistat els socialistes”). Prescindint de la política, tot hi és magnífic i excitant.

A Franz Biberkopf el van tancar a la presó quatre anys per haver matat la seua xicota Ida. Els personatges amb què es relaciona fora de la presó no són molt diferents dels que degué trobar a dins. El Berlín de Döblin és una urbs poblada per rufians i furtamantes i la realitat que informa és un collage fet a base de notícies borsàries, anuncis, prospectes comercials, cartes de presos, estadístiques, articles de diccionaris, cançons, butlletins meteorològics i etcètera. Aquest món embogit està vist amb un distanciament brechtià i amb la mateixa voluntat expressionista que podia animar Grosz, Dix, Meidner o Beckmann. L’Alexanderplatz, en aquest mapa, és el lloc per on passen tots els tramvies i en 1928 una plaça amb el subsòl a l’aire per la construcció del metro. Amb els anys, els comunistes la convertirien en el centre neuràlgic del Berlín Oriental, mentre la destruïen estèticament amb una arquitectura d’una lletjor meticulosa.
Sembla evident el paral·lelisme amb L’Ulysses joyceà, tot i que Döblin va al·legar que no va conèixer aquest llibre fins ben endinsat en l’escriptura del seu: “Una mateixa època –va escriure- por produir dues coses semblants, fins i tot iguals, en diferents indrets i amb independència l’una de l’altra”.

I és així, en efecte, com l’esperit de l’època agermana Joyce i Döblin. Irònicament, els nazis ja al poder degueren considerar les seues novel·les igualment “degenerades”, i van cremar sense dubte en alguna pira aquelàrrica. Com tot l’art experimental, van nàixer en un món convuls i ja en són testimoni imperible.

Novetat editorial: EL SOPAR DE CENDRA, de Giordano Bruno. Trad. d’Anna Casassas

LC6SoparCendraEl sopar de cendra
Giordano Bruno
Traducció d’Anna Casassas
LA CLÀSSICA, 6
160 pàgines
16,00 euros

El sopar de cendra és el primer dels sis discursos filosòfics italians en què Giordano Bruno exposa les seves teories cosmogòniques i metafísiques. L’obra té forma de conversa per reflectir les discussions que el nolà (com ell mateix s’identificava) va mantenir amb els doctors d’Oxford, que titlla repetidament d’ases ignorants. Amb l’acompanyament dels imprescindibles tocs d’ironia i sarcasme que dedica a aquests pedants, exposa les seves teories sobre l’univers i, a través de l’astronomia —assegura que la terra i els altres planetes es mouen al voltant del sol—, afirma que tots els cossos són vius i que no hi ha cap jerarquia que valgui, cosa que va provocar les acusacions d’heretgia que li van costar la vida, però que d’altra banda n’han fet una figura admirada per l’anarquisme i per tots els defensors del pensament lliure.

Giordano Bruno, nascut a Nola el 1548, d’origen modest, va entrar a l’orde dels dominics, a Nàpols, on va poder aprofundir els estudis de teologia i mnemotècnia. Ràpidament se’l comença a acusar d’heretgia i ha de marxar de la ciutat. Així comença una peregrinació que el porta a diverses ciutats d’Itàlia, França, Suïssa, Anglaterra i Alemanya. Durant l’estada a Anglaterra, acollit per l’ambaixador francès, escriu els anomenats Diàlegs filosòfics, el primer dels quals és aquest Sopar de cendra. De gran cultura en tots els àmbits, va ser un gran estudiós i admirador de Ramon Llull i en va difondre l’art de la memòria per les diverses universitats en què va ensenyar. El 1591, mentre és a Alemanya, rep una invitació per anar a Venècia, on el seu «noble mecenes» l’acaba lliurant a la inquisició vèneta, que al seu torn l’acaba lliurant a la inquisició romana. L’empresonament i el procés per heretgia van durar vuit anys. Finalment, el 17 de febrer del 1600, va ser cremat a la foguera al Campo dei Fiori, a Roma, al lloc on avui s’alça l’estàtua que el recorda.

 ***

«[El sopar de cendra és] un convit tan gran, tan remenut; tan magistral, tan discipular; tan sacríleg, tan religiós; tan alegre, tan colèric; tan aspre, tan joiós; tan secament florentí, tan grassament bolonyès; tan cínic, tan sardanapalesc; tan lleuger, tan seriós; tan greu, tan burlesc; tan tràgic, tan còmic, que considero que no hi trobareu poques ocasions d’esdevenir heroic i desemparat; mestre i deixeble; creient i descregut; alegre i trist; saturnià i jovial; lleuger i feixuc; ronyós i liberal; simiesc i consular; sofista amb Aristòtil i filòsof amb Pitàgores; rialler amb Demòcrit i plorós amb Heràclit. Vull dir que quan l’hagueu ensumat amb els peripatètics, l’hagueu menjat amb els pitagòrics i l’hagueu begut amb els estoics, potser encara l’haureu de llepar amb aquell que reia ensenyant les dents d’una manera tan amable que amb la boca es tocava totes dues orelles.»

Giordano Bruno, El sopar de cendra, trad. Anna Casassas

Cristina Carbonell parla sobre PASTORÀLIA al Diario.es + Club de lectura (aquest divendres, a Memòria Llibres)

Abans de la ressenya, un anunci joiós: aquest divendres a les 19.30, club de lectura sobre Pastoràlia a La Memòria Llibres (Plaça de la Vila de Gràcia, 19), de la mà de Cuerpo 6. Els lectors podran conversar amb en Yannick Garcia, traductor de Saunders al català. Més info aquí.

***

Font: Cristina Carbonell / Diario.es

Pastoràlia, de George Saunders

FM124PastoràliaLa lectura de George Saunders es converteix en l’apropiació emocional d’un món que per més aliè que sigui cau dins el lector amb una força humana ineludible. L’estil de Saunders, absolutament Saunders, és a dir, únic i singular, es modula per una imaginació que juga amb els límits de la realitat més suburbial d’una Amèrica del Nord fosca. Uns límits transgredits per una creativitat sublim que no perd mai de vista la vida que discorre per les venes dels personatges.

Així, a Deu de desembre, i potser buscant la distància objectiva que permet enfocar sense distorsions la vida més tangible, es barregen elements distòpics, d’una fantasia animada, amb la màxima brutor d’aquesta part baixa de la societat capitalista nord-americana. D’altra banda, el relat que dóna títol a Pastoràlia, i un dels més brillants del recull, és una al·legoria de l’engranatge social que domina aquest món capitalista. Les mesquineses produïdes pel sistema hi són escarnides. Es despulla la vida en societat i es transforma en una ficció adreçada a uns espectadors incapaços d’identificar-s’hi, malgrat que és el reflex de les seves pròpies misèries.

Sense intenció directa de denúncia, Saunders documenta subtilment en tots els seus relats els fils que mouen la perifèria obrera nord-americana, que malgrat les penúries viscudes, és mostrada plena d’un optimisme vital que frega la ingenuïtat. Aquests contrastos, que podrien provocar un sentiment de pena i llàstima al lector, són conduïts per Saunders cap a una ironia respectuosa que vesteix de dignitat tots els esforços dels personatges per viure, encara que sigui amb les poques eines de què disposen. Experiències que des de la distància objectiva podrien ser vistes com a miserables i repudiables configuren, en canvi, un retrat tan clarivident que reben un mig somriure d’empatia del lector.

Els relats que comprenen tant Pastoràlia com Deu de desembre —publicat també per Edicions de 1984 a finals de l’any passat— calen perquè rellisquen per una superfície plana fins a caure en les profunditats de la societat que ens circumval·la. I això passa sovint, tant des dels diàlegs com per mitjà de monòlegs, perquè ens veiem abocats directament dins el cervell dels personatges amb una naturalitat extrema. Malgrat que les versions poden divergir dels nostres referents més propers, i encara que se’ns presentin tan llunyanes per mitjà de la distopia o la distorsió dels elements referencials, les històries ens ressonen tant que és impossible no abraçar-les.

L’estil, fidel a la intenció, dibuixa una vida bategant, amb un dinamisme i una originalitat que alimenten les ànsies de llegir més Saunders i més literatura de la bona. I, segurament, queda confirmada l’afirmació feta pel New York Times que Deu de desembre va ser un dels millors llibres publicats el 2013.

Cal afegir-hi, a més, que la feina del traductor, Yannick Garcia, fa justícia a l’excel·lència de l’autor.

Benvingut, doncs, Mr. Saunders!

«L’anunci d’una nova apocalipsi». Joaquim Armengol sobre AURORA BOREAL, de Drago Jančar, al diari Ara

Font: Joaquim Armengol / Diari Ara

FM126AuroraEncara que l’aurora boreal és un gran espectacle de llum, un esclat que tenyeix l’aire de colors bellíssims, l’Aurora boreal de Drago Jancar (Maribor, 1948) no és ben bé això. En realitat és el color de la sang que pinta el cel eslovè, el dolor que arrossega tota l’Europa central, el pes lacerant de la història. És el potent univers de Drago Jancar, la metàfora i el rerefons de la seva inquietant novel·la.

A Aurora boreal la víctima és l’empresari Josef Erdman, un austríac aficionat a l’estudi de la ment humana, a la psicologia, antropologia, telestèsia, psiquiatria, frenologia, esquizofrènia, telepatia… Erdman baixa d’un tren una mica per casualitat en una petita ciutat com és Maribor, a l’espera que arribi un soci de Trieste, el Jaroslav. Però el Jaroslav no arriba i, de mica en mica, mentre reposa en un cau, recorre els carrers, va a tavernes brutes, beu, entra en contacte amb cercles intel·lectuals i polítics, estima, topa i parla amb un munt de gent que van esbossant les traces d’una societat perfectament malalta.

En realitat aquesta malaltia va devastar la cultura europea. Parlo del nacionalisme i l’odi que desplega. En aquest passeig presumptament innocent ens trobem tipus com el Glavina, una ànima que odia arbitràriament; el doctor racial antisemita Bukovski; l’enginyer Samsa; l’inspector Benedicic; l’agitador comunista Jelenc; el geni místic Jondichter; l’amant d’Erdman, la Margarita; la Greta i la Kati… I com sabem prou bé, en una societat emmalaltida qualsevol element estrany esdevé sospitós. I Erdman és un estrany que s’acaba convertint en una mena de vagabund aclaparat pels esdeveniments i la tensió en augment, que va perdent la seva identitat en silenci, engolit per aquesta ciutat on passen coses estranyes i que acaba sent extremament violenta i fascinant, just pel misteri que amaga. Erdman és una víctima a la mercè de les coses. Que potser n’és culpable? El cas és que sempre es troba desvagat i disponible. Sí, en aquest teatre del deliri, l’eco de Kafka batega en el rerefons.

Un futur pertorbador

El que fascina de l’escriptura de Jancar és aquest estil eteri que transpira una mena de laconisme irònic que va arrossegant-te cap al que és desconegut. És una mena de batec constant de tragèdia anunciada que camina cap a un abisme segur. Jancar sembla anunciar un drama a punt de venir, pintant un autèntic retrat de l’Europa central que viu essencialment en el conflicte. El futur és, en aquest sentit, pertorbador, com les ensangonades i espectaculars aurores boreals que sembla que anunciïn una nova apocalipsi. El que és magnífic de la novel·la, però, és que no hi ha cap intenció ideològica, sinó la voluntat de mostrar un present que condensi el dolorós pes de la història europea, del qual és impossible desempallegar-se. Drago Jancar sembla que adverteixi que l’odi nacionalista es desencadena sempre contra un enemic ignorat, contra un desconegut que baixa inconscient en una estació de tren qualsevol. No podem oblidar que aquest odi va culminar en l’incommensurable crim de l’extermini jueu, entre d’altres. I que continua.

Aquesta és una novel·la a favor de la llibertat individual i una permanent denúncia contra els xovinismes radicals i la ignorància. Considereu la seva lectura com un lligam d’intel·ligència i simpatia amb un desconegut.

Novetat editorial: BAIX CONTINU, un nou poemari de la Josefa Contijoch

Josefa Contijoch ha estat guardonada amb
el Premio Spoleto Festival Art Letteratura 2014
“Per i grandi meriti e gli importanti risultati ottenuti come scrittore e letterato”.

1984PContijochBaix continu
Josefa Contijoch
1984Poesia, 11
120 pàgines
16 €

1) La condició de la poesia és la de dir allò que no se sap, o no es pot, o no es deixa; alguna cosa inconscient o subjacent que s’intueix i que permeti dir la pròpia perplexitat del món apercebut. En tot cas, seria una informació personal i transferible de l’escenografia de la vida.

2) La poesia vol dir bàsicament el xàfec d’aquesta vida subtil i estranya, explicada de mi i per a mi als altres, com una mena de necessitat. Tanmateix cal confiar que entre tots ho direm tot i que res no quedarà sense ser dit, tal com pressuposava Mallarmé.

3) La poesia es composa de paraules, amb la seva música i l’expressivitat dels seus conceptes. Aquí és on rau l’amagatall de la veu pròpia, aquest baix continu que es va conformant com una fesomia ineludible, com l’empremta dactilar. En aquesta formació hi intervé la tradició, les lectures, el propi caràcter i la pròpia biografia.

4) Si la poesia té un territori acotat, propi, és el territori comanxe del dubte, amb fletxes voleiant en totes direccions. En el territori de la creació res no és fàcil, tot difícil.

Josefa Contijoch

Josefa Contijoch Pratdesaba, poeta, narradora, assagista i traductora nascuda a Manlleu (plana de Vic), el 20 de gener de «l’any de l’aiguat». Filla d’una família d’impressors i llibreters, ha publicat, entre d’altres: en poesia, Ales intactes (1996), Les lentes il·lusions (2001), Congesta (2007) i Ganiveta: antologia poètica 1964-2011 (2012); en narrativa: Potala (1986), No em dic Raquel (1989), La dona liquada (1990), Rímmel (1994), Els dies infinits (2001) i Sense alè (2012), obra guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 2012, el premi Crítica Serra d’Or de novel·la 2012 i el premi Crexells 2013.