«Les cendres de Bruno». Ada Castells sobre EL SOPAR DE CENDRA, de Giordano Bruno

Font: Ada Castells / Cultua/s, La Vanguardia

LC6SoparCendraLa lectura dels cinc diàlegs que mantenen els comensals d’El sopar de cendra demana una actitud en desús: la concentració. El que se serveix en aquesta taula del Renaixement és el primer diàleg filosòfic de Giordano Bruno, als antípodes del fast food. Aquí les converses es descabdellen de manera que un pot perdre el fil i trobar-se enmig d’una disquisició sobre el moviment de la Terra, una pugna sobre el tarannà pedant d’un prohom o un comentari sobre la necessitat eterna de coneixement.

Hi ha un embat que sembla dedicat als defensors dels clàssics, quan Prudenzio diu que és a l’antiguitat on hi ha la saviesa. Teofilo li adverteix que pot ser tot al contrari, perquè els antics no sabien tant, per exemple, d’astronomia. I així comença una entretinguda discussió en defensa de l’antiguitat, per una banda, i de la novetat, per l’altra, amb l’únic objectiu de veure qui la diu més grossa, això sí, de la manera més sàvia, sense abaixar el nivell. La gràcia és imaginar en tot moment la cara entremaliada del nolà —que és com s’autoanomena Giordano Bruno— mostrant la pedanteria dels seus comensals, uns doctors d’Oxford que ell considera ases. Es tracta d’una cabriola de punt de vista digna d’un mestre.

Aquest punt només és un exemple de moltes altres batusses dialèctiques que trobem en el llibre, com quan Teofilo argumenta que tots els necis no equivalen a un sol savi i així, cinc segles després. Ens fa reflexionar sobre el valor de la democràcia real que no pot estar basada en una multitud d’ignorants que hagin de triomfar davant les idees d’una minoria assenyada. Tema delicat, que ens és llegat per un home que precisament va anar a contracorrent i va quedar ell mateix reduït a cendra, com el seu sopar. El seu pecat va ser dir que la terra es movia i no era el centre de l’univers i és que no para de dir-ho!

Malgrat que sempre es destaca la sornegueria en els diàlegs filosòfics de Bruno, hi ha moments confessionals que donen fe de la impotència que deuria sentir com a escriptor. En boca de Teofilo invoca a les muses perquè li permetin tenir el do de la paraula i ho fa d’una manera tan bella que no és d’estranyar que l’atenguin al llarg de la vetllada: “Inspireu-me, parleu-me, escalfeu-me, enceneu-me, espremeu-me i reduïu-me a licor, convertiu-me en suc, i feu-me comparèixer no pas en un petit, delicat, raquític, curt i succint epigrama, sinó amb una copiosa i àmplia vena de prosa llarga, corrent, gran i forta, amb la qual (…) faci rajar els meus rius”. No hauria de ser aquest, el prec de tot escriptor, abans de col•locar els dits al teclat? Heus aquí la saviesa dels antics! Bon profit.

Anuncis

«E.L. Doctorow i els miratges del cervell». Xavier Serrahima sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, a Núvol

Font: Xavier Serrahima / Núvol

Andrew400Qualsevol novel·la, per principi és —o, més aviat, hauria d’ésser— una terra incògnita on el lector s’hi submergeix amb l’ànim del viatger que explora nous continents, que vol descobrir, a mesura que va avançant pels nous camins que se li van obrint al davant, nous mons, nous territoris ignots. És per això que, en general, com menys en sabem, com més verges o adàmics hi entrem, més possibilitats tenim de gaudir amb major pregonesa de l’experiència literària.

Si, al damunt, pel mitjà o la forma que l’autor consideri més adient a la història que pretén transmetre, l’obra ens permet submergir-nos intensament a l’interior dels personatges —que és tant com dir, de nosaltres mateixos—, la satisfacció i l’enriquiment estan encara més garantits.

Amb El cervell de l’Andrew (Edicions de 1984, 2014), traduïda per Maria Iniesta, E.L. Doctorow es proposa el repte d’immergir-nos no només en la vida del seu protagonista —un home d’edat avançada maleït pel “do de deixar el desastre al [s]eu pas”— sinó en el cervell que, amb la seva incomprensible i incontrolable autonomia —“és capaç de prendre una decisió uns moments abans que nosaltres en siguem conscients”; “quedarà ben establert que la lliure voluntat és una il·lusió”— ha tingut una innegable responsabilitat en el continu esdevenir del periple encara inconclús de la seva vida.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Un llibre de Joan Esculies reivindica l’opció catalanista de Tarradellas l’octubre del 34». Toni Mata conversa amb Josep Esculies

Font: Toni Mata / Regió7

ErrorCompanys400Pot semblar una provocació per a l’imaginari catalanista, però Josep Tarradellas tenia una visió més sobiranista del país que Lluís Companys quan aquest, en la seva condició de president de la Generalitat, va proclamar l’Estat Català el 6 d’octubre del 1934. L’historiador Joan Esculies (Manresa, 1976) defensa aquesta tesi al llibre Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre (Edicions de 1984): «bona part de la política posterior de Tarradellas es basa en el que va passar en aquella data». Fa uns dies es van complir 80 anys dels fets que van portar Companys a la presó. El principal responsable del govern va declarar l’Estats Català dins la República Federal Espanyola, però el seu homònim espanyol va reaccionar amb fermesa i, al cap d’unes hores, va detenir tot l’executiu a Barcelona. El president i la resta del gabinet, a excepció del conseller de Governació, Josep Dencàs, que va marxar a França, van ser inicialment confinats al Vaixell Uruguai amb una condemna de trenta anys. La victòria del Front d’Esquerres en les eleccions del 36 va motivar l’alliberament de Companys i els altres arrestats, tot i que aquell mateix juliol va esclatar la guerra civil i la seva sort va canviar de nou. «Els Fets d’Octubre del 34 serveixen a Tarradellas per explicar que Catalunya és un tot i que els partits catalans han de tenir lleialtat a Catalunya per parlar de tu a tu amb el govern espanyol», explica Esculies, i remarca que «el que criticava el posterior president de la Generalitat a Companys era que s’havia alineat amb una part de l’oposició espanyola, parlant de partit a partit, i així havia supeditat la política catalana a l’estatal».

La imminència del triomf franquista el 1939 va obligar l’un i l’altre a creuar la frontera, però si l’exili de Tarradellas va culminar a la mort del dictador i es va convertir en el primer president de la Generalitat restaurada, el de Companys va acabar abruptament el 15 d’octubre del 1940 quan va morir afusellat al castell de Montjuïc. La creació per a la posteritat del màrtir catalanista estava servida. Joan Esculies va publicar fa dos anys Josep Tarradellas. Dels orígens a la República (1899-1936) (Edicions Dau), un treball que li va fer conèixer a fons l’itinerari personal, professional i polític del dirigent durant els convulsos anys 30 del segle passat. L’origen del nou volum, però, també té un altre desllorigador: «fent la biografia de Josep Andreu Abelló –qui va ser polític abans de la guerra i durant la democràcia postfranquista–he vist que la seva relació amb Tarradellas va ser fluctuant. Abelló creia que els partits catalans havien de participar en la política espanyola, tal com es pot llegir en la seva correspondència, però el seu interlocutor epistolar no». Exemple dels oposats punts de vista que defensaven uns i altres són els moviments que duien a terme a l’exili. «Cada cop que es creava una nova plataforma, Abelló era del parer que la Generalitat s’hi havia de sumar, i Tarradellas opinava el contrari», apunta l’escriptor manresà. «La proclama del 6 d’octubre del 1934 supeditava la dinàmica catalana a l’espanyola», afegeix. «Companys, anunciant l’Estat Català, donava resposta als sectors separatistes d’ERC, però també a la revolució socialista de l’estat. Així, si aquesta opció triomfava a Espanya, Catalunya guanyava; en cas contrari, Catalunya també perdia», anota Esculies. La revisió historiogràfica ha dispensat a l’actitud de Josep Tarradellas el significat més adient a la coloració política del qui puntualment s’alimenta de la seva biografia. «Ell va ser contrari a la proclamació de l’Estat Català, però no en un sentit presentista, com avui ho farien el PP o el PSC a Catalunya, com a sucursalsde partits espanyols, argüint que Tarradellas no es volia saltar la legalitat. El que pensava era que Catalunya no havia de prendre part en l’enrenou de la política espanyola». Un cop a l’exili, i com a secretari general d’ERC, «Tarradellas va posar en pràctica aquesta lliçó dels Fets d’Octubre a l’hora de participar en les plataformes republicanes antifranquistes». A diferència del Partit Nacionalista Basc (PNB), que no va donar els seus recursos al govern republicà, «ERC va quedar devastada perquè abans de creuar la frontera Negrín va dir a Companys que li havia de lliurar tots els fons de la Generalitat, ja que la guerra continuava, i el president català hi va accedir a canvi de la promesa de tenir poder de decisió. La filosofia de Tarradellas durant aquests anys va ser de donar suport al govern espanyol a l’exili des de la distància, i fent que els partits catalans exercissin la seva política pròpia». Josep Tarradellas va ser escollit president de la Generalitat a l’exili l’any 1954, i des d’aleshores «encara es nota més la seva posició de no vincular-se a la dinàmica espanyola. Amb el pas dels anys, aquest discurs es va revelar molt útil perquè així, en el tracte de govern a govern, tot havia de passar per les seves mans. Si no, hauria quedat en un segon terme».

Esculies afirma que «Tarradellas anava dient a tothom que no faria el mateix que Companys, i això no té res a veure amb saltar-se o no saltar-se la legalitat. Però cadascú entén Tarradellas com li dóna la gana». En aquest sentit, cita el cas de Josep Benet. «Com a historiador, la seva interpretació queda influïda pel fet que ell també va fer política i Tarradellas va ser el seu opositor», assegura. «Jo no pretenc salvar ni condemnar Tarradellas, només vull fer una mirada als fets el més neta possible, posar els punts sobre les is, i en el cas d’aquest personatge, hi ha molts interessos que en contaminen l’anàlisi. Amb Pujol passarà igual». El 6 d’octubre del 1934, Tarradellas va estar tota la tarda al seu despatx d’agent de comerç, un ofici que li va proporcionar una posició econòmica solvent, i va sopar en un local del mateix edifici del carrer de la Tapineria de Barcelona. Però a la nit, avisat de la proclama de Companys, va anar al Palau de la Generalitat i un tiroteig el va retenir a dins, on va ser detingut com la resta de diputats. El captiveri de qui havia estat la mà dreta de Macià va ser breu, però el recel envers Companys –«creia que l’havia espifiat molt»– va perviure. En el debat sobre el procés sobiranista que viu Catalunya s’està fent una mirada als Fets d’Octubre per anticipar com es podrien desenvolupar els esdeveniments si Artur Mas arribés a proclamar la independència del país. Esculies, però, és del parer que «no es pot extrapolar, la situació és diferent».

Le Bihan, autor d’«ESTAT NOU? ESCOLA NOVA!»: ‘Les llengües no se salven amb estatuts, se salven parlant’ [Entrevista a Vilaweb]

Font: B. Z. / Vilaweb

DB30EscolaNovaJoan Pere Le Bihan ha estat el responsable de les escoles nord-catalanes de la Bressola durant més trenta anys. En fa dos que va jubilar-se, després de tota una vida dedicada a l’ensenyament i a fer revifar el català allà on es rega el futur, a les aules. La seva experiència i les tècniques pedagògiques i organitzatives emprades a la Bressola, les explica ara en el llibre Estat nou? Escola nova! […]. Le Bihan ofereix propostes per estendre l’ús del català a Catalunya; a més, fa una crítica als sistemes educatius europeus –exceptuant Finlàndia– i proposa reptes que cal afrontar amb el canvi de civilització. Uns sistemes, diu, que no han estat capaços d’evolucionar i adaptar-se a la realitat del segle XXI. ‘A la Bressola hi ha hagut molt bons resultats, però no cauen del cel. Si s’hagués gestionat com qualsevol escola pública francesa no hauria tingut mai els resultats que té’, diu Le Bihan en aquesta entrevista.

—Tenim un sistema educatiu caduc?
—La intel·ligència que s’ha d’aplicar a les escoles no ha d’aplicar-se només a l’adquisició de competències, sinó també, i potser sobretot, a la relació social. Trobem uns guetos cada vegada més importants. Aquesta incapacitat educativa de les nostres societats porta el jovent a cercar uns altres valors en uns altres llocs. I crec que la Bressola, en la seva dimensió, dóna solucions que no són elitistes. És una xarxa d’escoles que s’adreça al conjunt de la societat. Quan n’era director vaig voler fer una escola en un dels barris més conflictius de Perpinyà, el barri del Vernet.

—Parleu de la ‘revolució vertical’ com una de les claus de l’èxit de la Bressola. Què és?
—Se suposa que les escoles han de preparar la mainada per a la vida en societat. Vostè i jo tenim evidentment edats diferents i allà on anem és pràcticament una casualitat estar amb algú de la mateixa edat. La gent funciona en permanència en edats diferents. I ves per on, la institució que ha de preparar la mainada per a la vida en societat s’organitza d’una manera que a la societat no existeix: classe horitzontal, amb tots els alumnes de la mateixa edat. Això és una contradicció entre el mitjà i l’objectiu. Cal una adaptació a un nou sistema pedagògic, on els alumnes vagin adquirint competències i l’alumne que en sap més ajudi l’alumne que en sap menys. Sortim de la concurrència que implica la classe horitzontal. Posar tots els alumnes de la mateixa edat en una aula implica, encara que no es digui de manera tàcita, una competició. Sembla la ratlla de sortida d’una cursa: a veure qui arriba primer al final. Quan trenquem aquest esquema, deixa d’haver-hi una cursa i l’objectiu passa a ser l’adquisició de coneixements en el marc de l’ajuda i la solidaritat. Un alumne que ha viscut així dels tres anys fins els onze, com en el cas de la Bressola, acaba tenint una mentalitat completament diferent. I això porta a la solidaritat entre les edats i no al menyspreu.

—Això lliga amb les competències lingüístiques i amb el triomf de la immersió a la Bressola.
—La solidaritat entre les edats és en tot: en les matemàtiques, a l’hora del menjador, i també en la llengua. L’alumne de P-5 que ja sap català perquè fa uns quants anys que és a l’escola l’ensenya al de P-3, que fa poc que hi ha entrat. Això seria impossible de fer si no es trobessin a la mateixa aula. Aquest sistema ha permès a la Bressola una bola de neu lingüística que va creixent. Ja no ensenyes i lluites permanentment per l’ús de la llengua des de P-3 fins a la universitat perquè ja ve donat. La dinàmica mateix del grup d’alumnes, en el marc de la solidaritat esmentada, ho facilita. No dic que el mestre s’hagi d’adormir, ans al contrari, hi ha de treballar i molt, però és una feina factible. S’ha fet i es fa.

—Proposeu, doncs, d’aplicar aquest model al Principat de Catalunya?
—Si a la zona menys catalanoparlant dels Països Catalans, amb l’excepció de l’Alguer, s’ha aconseguit això, amb només un 1% o un 2% de catalanoparlants, hauria de ser més fàcil aconseguir-ho en un territori on encara n’hi ha un 36%, com és a la Catalunya autònoma. S’ha d’aprofitar el coixí que encara existeix abans no s’acabi de destruir. Cal tenir en compte que el coneixement de la llengua ha augmentat, però l’ús, en canvi, continua disminuint. El 2004 hi havia un 46% de catalanoparlants, ara n’hi ha un 36%. Ja estic en contacte amb el departament d’Ensenyament per posar fil a l’agulla i començar a muntar escoles amb aquest model. Hi ha contactes i hi veig un interès, cosa que em fa content. Aquí hauria de ser més fàcil de fer, tot i que veig que al pati de les escoles els catalanoparlants s’integren en castellà. I el pati és el lloc de la vida real.

—Què s’ha fet malament o què s’hauria de fer, doncs?
—S’ha fet el que s’havia de fer, però, com diu Lluís Llach, hem d’anar més lluny. Em refereixo a la revolució vertical. Cal crear escoles amb una organització vertical que permeti la solidaritat entre les diferents edats, l’ajuda a tots els nivells, inclòs el lingüístic. Una escola vertical, amb edats diferents a cada aula, on el noi que en sap ensenyi al que encara no en sap, no només a tenir coneixements de la llengua sinó a fer-la servir habitualment. Fer servir la llengua amb el professor no vol dir que després l’alumne tingui facilitat per a fer-la servir quan juga al pati. Aquest és el problema que tenen la majoria dels alumnes no catalanoparlants a les escoles de Catalunya Sud. Saben català i l’entenen, però no tenen el costum de fer-lo servir i no el parlen amb facilitat. Així no salvarem la llengua. Les llengües no se salven amb estatuts, les llengües se salven parlant.

—El llibre arriba enmig del procés sobiranista, on hi ha obert el debat de com ha de ser el nou país. I una de les qüestions, tot i que s’evita força, és la de llengua i el seu estatus oficial. Quin és el vostre parer?
—Jo estic d’acord amb la companya de la sectorial d’ensenyament de l’ANC Àngels Folch. El català ha de ser la llengua de la República Catalana. Dit això, no crec que aquest sigui el tema principal. Hi pot haver països on la llengua pròpia és la llengua oficial i de fet no es parli. El gaèlic és oficial a Irlanda, però hi he estat unes quantes vegades i, fora de les escoles d’immersió, no n’he sentit parlar. L’oficialitat no ho és tot. La realitat la fan els pobles, això s’ha de treballar a partir d’aquí, i el poble comença amb el conjunt dels alumnes de les escoles, allà on hi ha les arrels del futur. Penso que els partits que defensen la cooficialitat ho fan per electoralisme. Puc entendre per què ho proposen, però crec que és negatiu per a la llengua. Evidentment, sempre s’haurà de permetre que un castellanoparlant s’adreci a l’administració en la seva llengua, i caldrà un període llarg de transició per no causar cap problema a ningú. En tot cas, Catalunya ha de tenir una llengua primera, oficial, que és la seva, la llengua pròpia i preferent.

Ignasi Mena sobre BERLIN ALEXANDERPLATZ d’Alfred Döblin [Llegir en cas d’incendis]

Font: Ignasi Mena / Llegir en cas d’incendi

FM125BerlinAlexMolts joves d’avui dia es queixen de què de petits els van prometre moltes coses i que poques d’elles (per no dir cap) han acabat complint-se. Sí, cal treballar i cal esforçar-se, però no per a guanyar diners (com creiem erròniament), ni per a forjar-se una posició (que també) sinó per adonar-se i acceptar que ningú no es mereix res del que té, i que les coses que passen són fortuïtes, tant les bones com les dolentes. Dit d’una altra manera: res no té sentit, i el mal –físic, emocional, social- existeix. O, si no, que li preguntin al Franz Biberkopf, protagonista de Berlin Alexanderplatz!

El contingut de la novel·la –vida i miracles de Franz Biberkopf, un cap de pardals que surt de la presó després d’haver assassinat la seva companya amorosa i que intenta readaptar-se a una vida en societat- bé podria resumir-se en una frase: Shit happens!, i és curiós com moltes de les persones que utilitzen aquesta expressió no saben ben bé què deu significar. Crec que Alfred Döblin va escriure aquesta obra pensant en una certa joventut ingènua (sens dubte el seu públic objectiu), mandrosa i indolent, que està còmodament instal·lada en un no-em-pregunto-res-i-ho-dono-tot-per-fet que tard o d’hora s’ha de trencar. El propi Franz Biberkopf, en paraules de Döblin, esperava de la vida alguna cosa més que un tros de pa, i a canvi no rep sinó un gran aprenentatge: el de la decepció i el del penediment, un camí de redempció que et fa entendre que per molt que ho intentis no tens escapatòria.

De la novel·la em fascina la sensació de desemparament, d’exposició violenta, de descontrol que s’aconsegueix amb detalls a priori nimis com la descripció d’un núvol de fum, el vol d’un borinot o la tragèdia de l’escorxador. No s’està parlant sinó de l’existència dins d’una gran metròpoli, d’una vida humana sobrant i prescindible com la que es deu viure a Ciutat de Mèxic o a Nova Delhi. O aquella dels menys afavorits que sempre sobreviuen al marge de tot. Döblin no deixa de preguntar-se: “I què en fan, de la vida, els desgraciats? Quantes desgràcies se’n poden treure, de la vida? Quina postura vital existeix a part de la tràgica?” com si volgués continuar amb aquell vell missatge de Silè que deia: “El millor per a l’home seria no haver nascut”.

Però que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, perquè tot i l’obsessió pel ridícul i la finitud de les criatures terrenals Döblin ha escrit, en realitat, una obra sobre la vida en majúscules, una vida dominada, creuada, interrompuda per discursos propis i aliens, sobreposats, una novel·la d’immersió absoluta en una consciència, en un aquí i un ara, a l’alçada de l’Ulisses de Joyce i de La mort de Virgili, de Broch (o de Woolf, Proust, Beckett…). Una ciutat s’expressa així, posant a cadascú al seu lloc, i rient-se de la importància que cada persona dóna als seus problemes. I què és la vida sinó la lluita per la supervivència? Allò propi de la vida, de totes formes, és morir i desaparèixer, per tant la única opció que queda es posar-se en marxa i fer alguna cosa, el que sigui, per estar entretinguts abans del moment decisiu, el final. Aixecar-se i caure, aixecar-se i caure, i encara rai que ho intentem, n’hi ha molts que ja no poden.

He tingut la sort d’haver llegit Berlin Alexanderplatz un parell de vegades, però encara me’n falten un munt abans d’haver exprimit tota l’energia, tota la potència d’una novel·la com aquesta. I, cal dir-ho, ajuda força el fet que Berlin Alexanderplatz hagi estat traduïda fins ara per dos grans mestres, Miguel Sáenz al castellà (abans publicada per Destino, ara l’ha tret RBA), i al català per Carme Serrallonga (a Edicions de 1984). Les seves són dues visions expertes que saben com llegir l’original. I, per altra banda, no podem oblidar-nos d’un altre gran intèrpret de Berlin Alexanderplatz, R. W. Fassbinder, que va dedicar un dels seus grans rodatges a adaptar la novel·la (a la tv sèrie que porta el mateix nom) i que a sobre la va incloure, no només en esperit i en essència, a moltes de les seves pel·lícules (per exemple, veure l’escena de l’escorxador a Un any de tretze llunes/In einem Jahr mit Dreizen Monden de 1978). Qualsevol excusa és bona per descobrir o re-visitar una obra necessària i d’absoluta actualitat. Nens, joves, i joves de més edat, llegiu-la… ara que encara sou a temps!

«Doctorow viatja a l’interior de la ment humana». Eduardo Lago visita a Doctorow i parlen d’EL CERVELL DE L’ANDREW. [El País]

Font: Eduardo Lago / El País

Andrew400Considerat un dels escriptors nord-americans més importants de l’últim mig segle, la trajectòria d’E. L. Doctorow (Bronx, Nova York, 1931) és exemplar. En la seva vasta producció hi ha zones enlluernadores, però poc transitades, com els contes o els assajos. Com a novel·lista és autor d’una dotzena de títols que sorprenen pel manteniment de la seva qualitat, amb novel·les com El libro de Daniel (1971), Ragtime (1975), Billy Bathgate (1989), El arca de agua (1994), La ciudad de Dios (2000) i La gran marxa (2005). En la seva obra narrativa Doctorow desarticula amb infinita gràcia, eficàcia i lucidesa episodis clau de la història del seu país, i els reconfigura mitjançant el poder nu de la imaginació. Entabanadors, somiadors, joves esclaves, quincallaires, científics bojos, emigrants, captaires i milionaris, delinqüents i espies, poetes i músics de jazz, nens que descobreixen el terror i, alhora, el costat miraculós de la vida a la Nova York de la Gran Depressió, tots ells éssers de ficció, conviuen còmodament en les seves novel·les amb figures històriques com el general i escriptor William T. Sherman, el banquer J. P. Morgan, el gàngster Arthur Dutch Schultz, l’il·lusionista Harry Houdini, l’anarquista Emma Goldman, el matrimoni constituït per Julius i Ethel Rosenberg –jueus comunistes condemnats per espionatge–, o els germans Homer i Langley Collyer –van morir a la mansió que tenien a Harlem, aixafats pel pes de milers de tones de diaris que havien anat acumulant durant dècades–. El miracle consisteix que els uns i els altres tenen el mateix grau de realitat per al lector.

A El cervell de l’Andrew, Doctorow ha donat forma a una narració elegant i intimista, una miniatura en què es planteja l’enigma de la consciència, el coneixement, la percepció, i s’aborda l’estructura profunda del desig i els sentiments, una cosa una miqueta allunyada dels grans frisos històrics als quals té acostumats els lectors. “No hi veig tanta distància”, afirma l’escriptor a la biblioteca de casa seva a Manhattan, inundada per la llum d’un capvespre esplèndid. “Les metàfores són petites, però l’abast del llibre és molt gran. El cervell del protagonista ens trasllada a una infinitat de llocs i moments. S’evoca una gran quantitat de successos i a més s’explica una història d’amor”. En la que alguns es demanen si serà l’última novel·la de Doctorow, hi ha moments de gran intensitat, evocats amb un llenguatge límpid i de gran bellesa, però també hi ha elements desconcertants, que l’escriptor no té inconvenient a intentar elucidar.

“Penso en termes d’imatges, que es manifesten al llibre en forma de llocs i episodis que no se sap si són reals o només existeixen a la ment de l’Andrew. Procuro no fer distincions en aquest sentit, de manera que sempre hi ha un element de dubte. L’escena que ha estat objecte de més crítiques és la que tanca el llibre. Té lloc a la Casa Blanca i alguns pensen que és una mena d’acudit, però no ho és en absolut. Té un sentit polític molt clar. La coincidència amb les dades que recull l’informe oficial sobre el que va passar a Washington l’11 de setembre de 2001 és absoluta. Des del punt de vista estètic, l’escena és totalment coherent. D’aquí uns anys ningú dirà que és un acudit. La veritat és que, de tots els llibres que he escrit, aquest és el que jutja més severament el lector”.

El llibre se sustenta sobre teories procedents de disciplines com la psicologia cognitiva i la neurociència. Què es proposava exactament aconseguir l’autor amb una narració així? “En realitat el meu llibre no fa més que recollir la vella disputa entre els cartesians, que postulen l’existència de l’ànima, i els qui neguen categòricament que hi hagi res fora del que és materialment tangible, per als quals l’ànima no és més que una ficció. Si la consciència humana, els sentiments, els pensaments, els desitjos, són funcions del cervell, una cosa física, corpòria, es pregunta Andrew, llavors com s’arriba a la consciència humana i a la vida subjectiva? L’Andrew reviu un debat etern, la diferència és que ho fa des dels postulats de la neurociència. Els termes són molt relliscosos, però per entendre’ns podem dir que fins i tot entre els neurocientífics hi ha els qui postulen l’existència d’una cosa que funciona fora dels paràmetres de la seva disciplina. Al llibre, aquest problema s’aborda des de la ficció”.

En el seu acostament a la ciència cognitiva, Doctorow assenyala que són els experts els qui obren la porta a la possibilitat del dubte. “L’Andrew recorda que a Suïssa hi ha gent que està construint un ordinador que emula el funcionament del cervell. A propòsit d’una possibilitat així m’interessa el que han dit gent com John Searle, filòsof, o Gerald Edelman, neuròleg que va guanyar el premi Nobel, conegut per les seves teories sobre la consciència. Edelman va parlar de la possibilitat de crear una computadora que emuli el cervell i tingui consciència. La hipòtesi és aterridora. En aquest cas, les creences per les quals ens guiem s’esfumarien per art d’encantament. L’ésser humà deixaria de ser una excepció. Que els ordinadors arribessin a tenir consciència seria el més revolucionari que es pot pensar respecte al que passa a la vida humana”.

Doctorow no és científic, ni pretén ser-ho. És novel·lista, i les seves úniques armes són les de la ficció, que sempre tindrà una relació complicada amb la veritat. “Recorro a la ficció quan alguna cosa m’interessa tant que es converteix en una obsessió, llavors escric sobre això i no hi ha lloc per res més al meu cap. El tema de la meva última novel·la és el més important que hi ha avui per a mi. Pel que fa al paper de la ficció: quina és la missió de l’artista en qualsevol època i lloc? Davant del repte del desconegut, respondre. Respondre. I a El cervell de l’Andrew crec que això és precisament el que he fet”.

Les FULLES D’HERBA de Walt Whitman i la LICANTROPIA de Carles Terès, a la tele!

Ahir dos llibres del nostre segell van convertir-se en imatges en moviment i van fer pampalluguejar les pantalles: Fulles d’herba, de Walt Whitman, i Licantropia, de Carles Terès.

Fulles d’herba va cloure el programa Via llibre de Canal 33 (no us perdeu el crit final de Jaume C. Pons Alorda, representant de Whitman a la terra i el seu traductor al català)

ponsalorda tv3

Endavant vídeo!

D’altra banda, la gent de Terrícoles (BTV) van llegir-se Licantropia de Carles Terès, i els va agradar tant que van voler conèixer el seu autor. Fruit d’aquesta trobada neix aquesta entrevista.

terés btv

Endavant, vídeo!