«L’astúcia del servent». Guillem Frontera sobre L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE, d’Alaa Al Aswani [Ara Balears]

Font: Guillem Frontera / Ara Balears

AutomòbilClub400De qui es proclama astut, tant com de qui es confessa cínic, teniu per ben segur que ni l’astúcia ni el cinisme són trets de la seva personalitat. L’astúcia i el cinisme no es declaren a la duana. I si són de primera qualitat, no deixen ni rastre en les seves actuacions.

Just començava a llegir L’Automòbil Club d’Egipte, d’Alaa Al Aswani (Edicions de 1984), que em vaig trobar amb un personatge d’aquests que només són veritat en mans d’un bon escriptor: es tracta del Kavu, ajudant de cambra del rei Fuad II i mestre de criats dels notables europeus. De la seva saviesa en les arts de la submissió, n’emana un tractat que contempla fins al mínim gest -i la vida privada- dels servents: conducta, higiene personal, bona aparença… Un bon criat, a més, ha de saber oficiar la reverència, és a dir, la inclinació servil davant del superior per retirar-se de la seva presència anques enrere, sense topar amb persones o objectes. Es tracta d’un cerimonial d’extrema importància si hom vol progressar en el món del servei.

El Kavu ensenya als seus alumnes que, per fer la reverència, són menester la vista d’un falcó, l’agilitat d’una gasela i l’astúcia d’una guineu. No d’altra manera hom pot recular amb gràcia i sense incidents enutjosos. I, tanmateix, de l’experiència hem après que aquestes mateixes qualitats et poden fer un revolucionari eficaç i alliberar-te del jou del teu dominador. Amb un ús adequat i precís de les tres qualitats, pots canalitzar les energies i adreçar-les a l’objectiu que et proposis.

Però l’astúcia requereix discreció màxima, control ferm del coratge i maneig intel·ligent de la teva força -i de la notícia que en tengui l’enemic. A posta em va estranyar que Artur Mas, sobretot en el decurs de l’entrevista amb la patètica -aquella nit- Ana Pastor, bravejàs d’astúcia. Semblava una treta d’allò més pueril. L’altre dia, un amic em va corregir: l’astut Artur Mas bravejava d’astúcia per mantenir alt l’ànim dels partidaris de la consulta, per oferir-los una porció d’esperança.

No puc dir que em convencés. Crec més en les possibilitats de contravenir els requeriments d’una bona reverència segons el Kavu: actuar amb la vista del falcó, l’agilitat de la gasela i l’astúcia de la guineu, no per ser un servent, sinó per deixar de ser-ho.

La nova col·lecció d’Edicions de 1984 —PROPERA PARADA— comença amb un gran llibre: DIARI DEL TOT VERÍDIC D’UN INDI A MITJA JORNADA, de Sherman Alexie.

PP1DiariIndiDiari del tot verídic d’un indi a mitja jornada
Sherman Alexie
Il·lustracions d’Ellen Forney
Traducció de Yannick Garcia
Propera parada, 1
240 pàgines

Ei, hola. Sóc en Junior, de la reserva índia de Spokane, que està situada una mica més enllà del cul del món. Vaig néixer amb més dents del compte i miopia en un ull i hipermetropia en l’altre. Duc ulleres, és clar. I sóc un friqui, també és clar. Però això tant és. Et podria haver passat a tu, pensa-hi. Jugo a bàsquet. Dibuixo. És que crec que, si dibuixo una flor, tothom entendrà que allò és una flor, mentre que, si ho escric en paraules, doncs potser no. Un dia vaig estampar un llibre de geometria al nas del meu professor i em van expulsar de l’escola. Suposo que aquí comença la meva història. Segurament penses que no t’importa el que li hagi pogut passar a un indi de reserva com jo. Però potser sí que t’importa. Al capdavall, segons com, tot el que m’ha passat a mi et podria haver passat a tu. Pensa-hi.

Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada és una crònica de l’adolescència d’un jove indi americà que mira d’allunyar-se de la vida que creia que estava destinat a viure. Basada en les experiències personals del seu autor, Sherman Alexie, l’èxit de la novel·la va ser immediat i l’any 2007 va obtenir el National Book Award for Young People’s Literature.

Sherman Alexie (Wellpinit, Washington, 1966), nascut a la reserva índia de Spokane, és poeta, novel·lista, guionista i director de cinema. Gran part dels seus llibres es basen en les seves experiències personals com a indi americà. Les seves obres de ficció, d’entre les quals destaquen els reculls de relats Ten Little Indians i Danses de guerra (publicat també per Edicions de 1984), han rebut nombrosos guardons i un gran reconeixement tant del públic com de la crítica.

 

PROPERA PARADA: Nova col·lecció d’Edicions de 1984.

No es comença una nova col·lecció cada dia, però a Edicions de 1984 tenim l’alegria d’inaugurar-ne dues pròximament. De moment, però, deixeu que us parlem només de la primera d’elles, “Propera parada”, i del títol que obre el joc: Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie.

Tots coneixem aquell nen o nena voraç que llegeix tot el que li cau a les mans i que, de la nit al dia, abandona la lectura: ha arribat l’adolescència. Hi ha desenes d’estudis que analitzen aquest fenomen que fa minvar tant el públic lector. Passada l’adolescència, pocs són els joves que reprendran l’hàbit de la lectura. Són aquells que ja no l’abandonaran mai.

A nosaltres en agraden aquests darrers. I amb aquells que estimem ens agrada ser exigents: no ens conformem que llegeixin qualsevol cosa. Ens agrada que llegeixin literatura de qualitat. De manera que aquesta nova col·lecció —“Propera parada”— està pensada per oferir a aquests lectors d’edat tan crítica llibres que els condueixin per camins segurs cap a la gran literatura que els espera.

Pensem que Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada és un llibre paradigma de les nostres intencions. El seu autor és Sherman Alexie, autor de la casa a qui vam publicar fa un temps l’excel·lent llibre de relats Danses de guerra. Alexie està considerat com un dels millors narradors nord-americans de la seva generació. No és difícil que els nois i noies que es llegeixin Diari del tot verídic… vulguin atrevir-se a llegir Danses de guerra. I després, qui sap, potser voldran llegir els llibres que hem publicat de John Fante. I potser més tard, amb tot un llit fet de bones lectures, apreciaran de debò autors com Faulkner, Saunders, Platónov…

En resum: volem poblar de fites el camí per arribar als paratges més bells de la República mundial de les Lletres. Fites que marquen la propera parada.

«Enmig les tragèdies quotidianes». David Castillo sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow [El Punt Avui]

Font: David Castillo / El Punt Avui

Andrew400Al llarg de la seva fructífera obra narrativa E.L. Doctorow (Nova York, 1931) ha involucrat en les seves trames personatges històrics com ara el general Sherman (La gran marxa), Emma Golman, J.P. Morgan i Henry Ford (Ragtime), Lincoln, London, Dreiser, Reagan i Hemingway (Poetes i presidents), el temible gàngster Dutch Schultz (Billy Bathgate), el matrimoni Rosenberg (El llibre de Daniel) i els bessons Collyer (Homer i Langley). Amb la vista enfocada especialment en els anys de la Gran Depressió, Doctorow ens ha ofert un fresc de l’Amèrica contemporània amb el suport d’històries on el component humà té un rol predominant. Durant els últims anys, Edicions de 1984 ha aplicat una estricta política d’autor i ha incorporat set d’aquestes novel·les esmentades al seu catàleg. La nova traducció és d’El cervell de l’Andrew, que fa pocs mesos es va presentar en la versió nord-americana. La celeritat ve també perquè es tracta d’una nouvelle de molt bon llegir, farcida d’el·lipsis i transcrita gairebé com la conversa entre el protagonista i un metge, presumiblement el seu psiquiatre, tot i que no queda clar qui és l’interlocutor.

L’argument, de manera magistral, es resumeix en el primer paràgraf, en cinc línies. Andrew, un científic cognitiu, es presenta amb un nadó als braços a la porta de la seva exdona, amb qui havien perdut un altre fill a causa d’un accident domèstic. Amb una segona dona en té un altre. La mort de la noia precipita el científic a lliurar la criatura a l’ex, no se sap si per incompetència o per compensar el desastre familiar anterior. Les converses aniran esclarint algunes de les vicissituds de la trama dels personatges, definits gairebé des de l’aprofundiment que pot generar una teràpia psicoanalítica.

Gràcies als seus dots de narrador de raça, Doctorow ens introdueix en diferents plans, a través del que ha succeït, el que es pot imaginar el lector i el que s’intueix per mitjà de la narració i, sobretot, del diàleg. La utilització del punt de vista i les descripcions esdevenen fonamentals mentre el narrador s’esplaia i es troba còmode narrant, tot i que el lector en alguns moments pot tenir la percepció que aquesta vegada la sensació de ser davant un conte allargassat limita el text i no el situa com una de les seves obres mestres.

Sense l’èpica de la història, Doctorow penetra en aquells territoris que tan bé van dibuixar els Malamud, Bellow, Roth i Updike, però li falta aprofundir, potser per un desequilibri entre la seva habilitat estilística i la capacitat d’influenciar-nos personalment.

No obstant això, la novel·la és més que un notable exercici perquè som davant d’un dels grans mestres de la ficció americana actual, algú que ha sabut dur el detall i el reflex d’una societat fins a una intimitat quotidiana, que només els més grans han assolit. El cervell de l’Andrew és una narració per fer-se preguntes, segurament amb respostes incertes.

La llibretera Fe Fernández escriu sobre L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE, d’Alaa Al Aswani

Font: Fe Fernàndez / Llibres de L’Espolsada

AutomòbilClub400“Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic” afirma Alaa Al Aswani en aquesta entrevista feta per Ernest Alós a l’autor egipci. No podria estar-hi més d’acord. D’una banda, perquè llegir novel·la et permet posar-te a la pell de tanta gent i viure tantes vides que de cop m’he trobat al Caire dels anys quaranta. De l’altra, novel·les com aquesta et permeten entendre situacions i circumstàncies, parlo de la primavera àrab, parlo del paper dels europeus en la descolonització, dels comportaments dictatorials i de les relacions de vassallatge (les estudiàvem a l’escola quan fèiem l’edat mitjana, transformades i disfressades però continuen vigents)… tot plegat novel·lat en una història que arrenca amb la família d’Abdelassís Hamam, descendent d’una família adinerada de l’Alt Egipte que s’arruïna i es veu obligada a deixar-ho tot per anar a guanyar-se les garrofes al Caire.

Som a l’època dels primers automòbils que només tenen els anglesos, el rei i els nobles. Amb l’afany de trobar-se i intercanviar opinions, disbauxa i vanitat neix l’Automòbil Club d’Egipte, on el nostre protagonista entrarà a treballar com a servent.

“—Mentre els egipcis segueixin fent servir una llengua tan nefasta i estèril no avançaran mai.
—L’àrab clàssic no és ni estèril ni nefast. És una llengua viva i molt rica -vaig respondre de seguida-. I, en qualsevol cas, no és pas la llengua la que manté endarrerit el país, sinó l’ocupació.”

Abdelassís Hamam té com a objectiu l’educació dels seus fills i en especial la de seva filla, per això hi deixa la pell servint a una colla d’ineptes adinerats que exploten tothom que no parli anglès i no sigui blanc.

Així en una estructura coral, l’acció es desenvolupa en dos fronts, un a dins el club i a l’altre a l’exterior de la mà dels membres de la família Hamam que ens porten a la universitat, a la vida nocturna del Caire, a les llars egípcies i a la cuina dels moviments revolucionaris que volen enderrocar la monarquia.

Amb un llenguatge planer i àgil com aquell qui no vol et trobes passant pàgines, 572, amb fruïció i espiant les vides petites dels Hamam, de les vídues dels colonitzadors i de tota una societat que batega. Les novel·les d’Aswani són les de la gent, del trànsit, del bullici del carrer i el mercat. Un retrat que ni el millor pintor podria captar amb tanta intensitat.

Diu Alaa Al Aswani que cal lluitar per la llibertat però que sovint el pa i la gana passen per davant… i ja sé que estem a Egipte en els anys quaranta però mentre llegia no podia sinó sentir l’eco del que s’està coent a casa nostra.

Publicada per Edicions de 1984
Traduïda per Jaume Ferrer Carmona
Il·lustració de la coberta d’Arnal Ballester

«L’ànima de la ment?» Robert Saladrigas sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow (Cultura/s, La Vanguardia)

Font:Robert Saladrigas, Cultura/s, La Vanguardia

L’octogenari mestre proposa una faula descarnada a partir de la història d’un investigador que topa amb la crispada realitat social i política.

Andrew400D’una manera o altra, sempre que m’arriba una nova i temptadora novel·la d’E(dgar) L(awrence) Doctorow (Nova York, 1921), tot just començo a llegir-la noto que em torna la il·lusió del descobriment i cada vegada em dic que Doctorow és un gran narrador nord-americà absurdament relegat a un segon front —com si en altres èpoques s’haguessin considerat de segon rang fabuladors de la talla de Sinclair Lewis, Ford Madox Ford o Sherwood Anderson— i en alguna mesura, no sé bé per què, me’n faig retret com si des de la meva modèstia pogués esmenar aquesta situació irregular. A banda, esclar, de llegir els seus llibres, cosa que acostumo a fer, i haver apuntat les meves impressions sobre alguns d’ells. Estic parlant d’un narrador de gran dimensió que mai no ha abaixat els braços —ni tan sols ara, als 83 anys ja fets— davant dels reptes que sempre s’ha plantejat mentre el pas del temps va deixant la seva naturalesa en grau inevitable de saviesa. Obres seves totes diferents, cada una resultat de la seva pròpia ambició, són Ragtime, La gran marxa, La fira del món, Històries de la dolça terra, Homer i Langley, Billy Bathgate… Tots aquests llibres expliquen per ells mateixos per què Doctorow ocupa—o hauria d’ocupar— un lloc de privilegi a la novel·la nord-americana d’avui, potser un setial a la vora del difunt Saul Bellow i de Philip Roth, que s’acaba d’”autojubilar”, tots dos jueus i exploradors de les seves vivències personals. Doctorow és eclèctic i potser compulsiu: salta de la crònica dels despreocupats i violents anys vint al vessant líric de la guerra civil nord-americana o s’endinsa en els canvis socials que es van produir al país durant la Gran Depressió fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

No trobo les paraules per expressar com d’admirable em sembla la seva novel·la més recent, El cervell de l’Andrew (Andrew’s Brain, 2013), que l’últim Doctorow, potser en lluita íntima amb la destrucció física i moral de la vellesa, ofereix en la crispada realitat social i intel·lectual de l’Amèrica del Nord d’avui una obra que, es vulgui admetre o no, desconcerta perquè un cop més l’autor novaiorquès ofereix una cosa que no crec que ningú s’esperés d’ell. A través del personatge anomenat Andrew, un científic cognitiu, Doctorow es fica al seu cervell i burxa en la naturalesa i mecanismes de la ment humana, de les cèl·lules humanes dotades de memòria, impulsores de la sensibilitat, la personalitat, el destí de cada persona. Al tal Andrew «el desespera la probabilitat que el món sigui una il·lusió, que ell no sigui sinó una ment errant en una deriva inútil per l’eternitat.» Vet aquí la diana, la clau d’interpretació de l’obra. No som davant un text atapeït de documentació neurocientífica —n’hi ha la indispensable— ni, molt menys, davant un relat de ciència-ficció. Tampoc no és el llibre més ombrós o potser eixut d’E. L. Doctorow. En definitiva, en el transcurs de les diferents fases de la novel·la el tal Andrew va desgranant la història de la seva existència, no precisament tranquil·la ni fulgurant, davant un interlocutor anònim que de tant en tant fa preguntes, exigeix precisions o l’anima a prosseguir la seva confessió; en algun moment esbrinarem que es tracta d’un analista, d’un psiquiatre.

Aquest vital i sinuós monòleg dialogat està resolt amb autèntic geni narratiu. Andrew parla al seu oïdor professional —de vegades proper, unes altres l’intuïm llunyà— alhora que pensa, i així es va barrejant en els seu discurs el llenguatge oral amb el flux verbal que emergeix de la consciència d’un home contemporani que s’alimenta com un paràsit del dolor de viure. Després del divorci de la primera esposa i la mort d’un nadó, s’enamora i es casa amb una deixebla que és atleta, Briony, abandona l’ensenyament, tenen una nena i el dia infaust de l’atemptat de les torres bessones Briony desapareix; ell portarà la filla a casa de la seva exdona i després, trencat per l’aflicció i el sentiment de culpa, recordarà que el president va ser el seu company d’habitació a Yale i durant tres setmanes, tan sols aparentment surrealistes, intentarà fundar a la Casa Blanca un centre d’experimentació cognitiva alhora que es proposa redimir els seus molts pecats.

La història d’Andrew és dramàtica i òbviament el domini de les capes i sediments del seu cervell no l’ajuda a suportar-la amb raonable presència d’esperit. Doctorow opta per una via intel·ligent i senzilla d’empènyer el personatge cap al desenllaç de l’aventura: recorre a l’humor paròdic d’una acidesa corrosiva.

Pàgines vibrants, commovedores, les que descriuen un Andrew lúcidament agosarat fent acrobàcies verbals i físiques (com ara la vertical), al despatx oval i davant del president —el president de l’11-S, no s’oblidi— i els seus dos principals assessors, tots tres immersos en el culte a la trinitat social: la guerra, Déu, els diners. A aquestes altures de la trama, la novel•la deriva cap a una faula moral; la visió que Andrew té del tràgic i idiotitzat món humà que l’exclou és descarnada, sarcàstica, es diria que exemplaritzant en la seva lògica nihilista. Es llegeixi com es llegeixi, aquest és l’últim E. L. Doctorow: savi i consumat escriptor de raça.

Novetat editorial: LA RASA, d’Andrei Platónov. Traducció de Miquel Cabal Guarro

«O és que no saps que hem abolit l’aflicció!»
La rasa, Andrei Platónov, trad. Miquel Cabal.

FM129LaRasaLa rasa
Andrei Platónov
Traducció de Miquel Cabal Guarro

isbn 978-84-15835-44-8
Mirmanda, 129
192 pàgines

Escriptor d’una poètica visionària i alhora gairebé palpable, Andrei Platónov va escriure La rasa l’any 1930. És la història d’una colla de personatges que van fer la Revolució i que després van voler construir el gran edifici del socialisme plantant-ne els fonaments en una gran rasa. Els problemes amb el Partit, amb la burocràcia, amb la col•lectivització, amb la gana, amb el fred i amb l’absurd i el desgavell generals són l’excusa de què se serveix l’autor per dibuixar ja de manera profètica el principi de la fi de la Unió Soviètica. Com a Txevengur (publicada en aquesta mateixa col•lecció), Platónov transforma la llengua per adaptar-la al moment i a la situació: trencament, renovació i intuïció són els pilars de la llengua d’un dels escriptors cabdals de la literatura russa del segle XX. Un escriptor que va posar en salmorra la llengua russa mateixa per despullar-la de tot allò que la lligava a un món obsolet.

Andrei Platónov (Vorónej, 1899 – Moscou, 1951) creu en el socialisme i intenta penetrar en l’ànima del seu poble per trobar-hi les respostes al deteriorament i a la confusió que ja s’hi intueixen. El preu que paga per això és l’aïllament i una mort prematura. La repressió i la pobresa el van acompanyar fins al final de la seva vida. Bona part de la seva obra no es va difondre a Rússia fins ben entrada la dècada de 1980. Platónov, el grandíssim escriptor rus, de qui Hemingway deia que era el mestre de la prosa, ha estat comparat amb Joyce, Proust, Kafka o Mann.

***

Una aproximació a La rasa

Una nova dimensió del llenguatge…

Com més tard faria Orwell en el cèlebre 1984, Platònov crea un nou llenguatge per descriure coses que no s’havien viscut mai. De fet, no el crea, sinó que modula uns conceptes que no havien estat previstos pel seu ús literari. Parlem de conceptes revolucionaris, d’economia marxista, llenguatge per encendre discursos i instruir les masses. Allà on qualsevol escriuria «Cap al migdia en Vósxev estava cansat de cavar», Platónov escriu «Cap al migdia el zel d’en Vósxev va començar a produir cada vegada menys terra». Aquest nou llenguatge no és fruit de l’atzar, sinó del geni d’un escriptor que ha entès abans que ningú la profunditat dels canvis que comporta la revolució.

La revolució interpel·la fins i tot la natura. Platónov llença el llenguatge burocràtic a la natura, i la natura li retorna aquest llenguatge amarat d’una bellesa apta i identificable pels homes nous de la Revolució. «En Vósxev va collir un ocell que havia mort de cop a l’aire i havia caigut a terra: estava tot suat. Després de plomar-lo per veure’n el cos, va quedar-li a les mans un ésser magre i penós, mort de la fatiga del treball.»

… per a una nova dimensió de la societat

Però La rasa no és un experiment literari amb l’única ambició d’explicar-se a si mateix. Només un llenguatge nou pot explicar la societat soviètica de l’any 1930. Fa només 13 anys de l’esclat de la Revolució. En fa 8 que Stalin ostenta el càrrec de Secretari General del Comitè Central de la Unió Soviètica. En fa 2 que impulsa per decret —i amb no poca sang— la col·lectivització del món agrari, que fa que els kulaks de petits propietaris passin a ser kolkhoz o granges col·lectives—, i es planifica l’economia en Plans Quinquennals. La URSS vol passar a ser una economia agrària d’arrels feudals a ser un a potència industrial.

És un procés traumàtic com pocs n’hi ha hagut en la història moderna que abasta totes les facetes de l’ésser humà, les íntimes i les socials.

En aquest context, Andrei Platónov escriu La rasa, la història de la construcció d’un edifici, metàfora del socialisme que s’alça sobre la terra. Metàfora d’altres metàfores: tots els treballadors de la gran rasa adopten un rol identificable: l’intel•lectual pobre que malgrat les consignes («O és que no saps que hem abolit l’aflicció!») sent en el seu cor la melangia de no poder trobar la veritat i una manca d’entusiasme vers la feina; l’obrer que vol esdevenir l’avanguarda revolucionària i convertir-se en funcionari, un combatent de la vella guàrdia, l’activista que desplega el terror ideològic en els kulaks…

La veritat de l’escriptor.

Andrei-Platonov-001

La rasa és una novel·la sobre la condició humana. No només la dels seus personatges, sinó també i sobretot la del seu creador. Empès per una insubornable cerca de la veritat, Platónov esmicola en La rasa el seu entusiasme i convenciment per fer front a una realitat que el violenta com a ésser humà. Platónov, com tants d’altres, va ser prohibit, abolit, per un règim que no el podia tolerar. Només a finals de la dècada del 1980 les seves obres van poder publicar-se a la seva terra natal.

Novetat editorial: «UN LLOP A LA VORA DEL FOC. Apunts d’un temps i d’uns llocs», d’Enric Satué. Joan Manuel Serrat el presenta a l’Ateneu Barcelonès, dimarts vinent!

invitacióSatué

LLopFoc400

Un llop a la vora del foc
Apunts d’uns temps i d’uns llocs
Enric Satué
isbn 978-84-15835-40-0
De bat a bat, 27
208 pàgines
16,00 euros

Albert Camus va gosar definir l’estil dels grans escriptors moralistes francesos dient que, amb les màximes, «més que legislar, pinten». Si pintar, doncs, és una altra manera d’escriure, ara l’Enric Satué s’estima més les lletres i les paraules que no pas els olis i les aquarel•les. La primera obra, Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla i xocolata (Tres i Quatre, 2012), li fou recompensada amb el Premi Nacional de Disseny de la Generalitat de Catalunya pel seu caràcter de «llibre de memòries personals i professionals que deixen constància de l’aprenentatge d’un ofici des d’alguns moments singulars de la seva història creativa i personal, que es converteixen en esclats de reflexió artística general».

Aquesta segona, Un llop a la vora del foc, presenta cinquanta-dos relats breus d’uns temps i d’uns llocs on bateguen antigues emocions i observacions d’adolescència, joventut i maduresa que encara belluguen (algunes són ben recents), enllaçades per un fil policromat pels colors de l’art, la música, l’arquitectura, el disseny i la literatura; interessos culturals que l’acomboien allà on va i fan d’aquests apunts una versió personal d’allò que les agències de viatges en diuen, en un llenguatge prou pompós, «turisme creatiu».

Malgrat que les peripècies convencionals com ara la visita a un museu, o a un monument recomanat a les guies, són experiències personals i intransferibles, un cop repensades a la vora del foc certes anècdotes de viatges de plaer poden anar més enllà i erigir-se, amb un bon pessic d’ironia, en les aventures més èpiques, més ètiques o més estètiques que hom pugui imaginar.

Enric Satué Llop (1938) és fill de la Barcelona bombardejada que l’advocat Gregorio Peces-Barba —ja traspassat, i a qui, diu l’autor, deu «la devolució d’un passaport requisat durant el franquisme»— es delia per reveure altra vegada així. Dissenyador gràfic guardonat amb el Premio Nacional de Diseño i el Premi Nacional de Disseny, és llicenciat en Belles Arts i professor a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El 1983 publicà l’assaig Les caplletres il•lustrades de Junceda (Alta Fulla), i d’aleshores ençà no ha parat d’escriure, compaginant l’activitat professional amb la redacció de llibres i articles d’història i investigació. Com que a hores d’ara ja n’hi ha un munt, els ha deixat de banda per provar d’exercitar-se en formes genuïnament narratives, arraulit a la vora del foc, deslliurant-se d’una disciplina tècnica que a poc a poc, i vistes les circumstàncies, ha anat deixant d’interessar-li.

«Cendra». Xavier Graset sobre EL SOPAR DE CENDRA, de Giordano Bruno

fONT: Xavier Graset / El Punt Avui

LC6SoparCendraA la plaça de Campo dei Firori, a Roma, enmig de les flors, les espècies i les parades del mercat matinal, una escultura negra com el sutge recorda que allí van cremar el filòsof i frare dominicà Giordano Bruno. La inquisició romana li havia obert un procés per heretgia que va durar vuit anys i el va dur a la foguera el 17 de febrer del 1600. El periple de Bruno fugint de la justícia, el va fer anar de Nàpols a diverses ciutats d’Itàlia, França, Suïssa, Anglaterra i d’Alemanya. I allí, el 1591 va rebre una invitació per anar a Venècia, on el seu mecenes el va lliurar a la inquisició. Se’l perseguia per les seves teories cosmogòniques i metafísiques, per assegurar que la Terra i els altres planetes es mouen al voltant del Sol, que tots els cossos són vius i que no hi ha cap jerarquia que valgui.

Just aquests dies s’acaba de publicar El sopar de cendra, en traducció d’Anna Casassas (Premi Ciutat de Tarragona de traducció Vidal Alcover), el primer dels sis discursos filosòfics on Giordano Bruno explica com ho veu en un diàleg amb els doctors d’Oxford, que titlla d’ases ignorants. I en uns versos d’arrencada aconsella que “no vagis mai nu al rusc a buscar mel,” o “al bardissar, no sembris mai descalç”. Veritats com el puny, que ens serveixen en aquests moments tan delicats en què la política tiba de la història. Bruno, admirador de l’obra de Ramon Llull, en va difondre l’art de la memòria i les seves regles mnemotècniques, a les diferents universitats on va ensenyar. Idees per canviar la visió del món. Per canviar les coses. Diu Bruno en el seu text que “coses mínimes i sòrdides poden ser llavors de coses grans i excel·lents”. Les coses insignificants poden amagar un sentit profund. Vivim hores en què no hi ha cap paraula ociosa. Per bé aquells que tenen la responsabilitat d’estudiar-les i analitzar-les en fan pires per cremar els nous heretges. Aquells que han gosat a dir que la Terra és rodona, i que volen votar per certificar-ho, tenen l’amenaça que el seus sopars siguin de cendra.

Novetat editorial: CARTES DES DE LA PRESÓ / CARTES A TATIANA SCHUCHT, d’Antonio Gramsci. Traducció d’Alba Dedeu.

DB29GramsciCartes des de la presó /
Cartes a Tatiana Schucht
Antonio Gramsci
Traducció d’Alba Dedeu
De Bat a Bat, 29
978-84-15835-39-4
192 pàgines
18 €

«Aquest és un recull de les cartes que Gramsci va enviar a Tatiana Schucht, la germana de la seva dona. Tatiana va ser la persona físicament més propera a ell durant l’empresonament, i la seva corresponsal més diligent; les cartes que Gramsci li escrivia suposen el millor fil conductor per seguir detalladament la vida, els estats d’ànim, els projectes i les tribulacions del pres durant els onze anys que va estar tancat. Tatiana oferia a Gramsci, també, la possibilitat d’un desfogament intel•lectual imprescindible que amb Giulia, la seva dona, no era possible, a causa de la relació cada vegada més dolorosa entre els dos cònjuges, que estaven separats no tan sols per la distància física, sinó també per la dificultat de Gramsci a l’hora de parlar de sentiments en unes cartes que havien de passar per mans del censor, i que de vegades escrivia després de mesos sense rebre notícies de Giulia, malalta ella també i sola amb els dos fills de la parella a Moscou.

D’altra banda, aquest recull no ens il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres.

Aquestes cartes ens mantenen viva a la memòria la lluita d’un home que es rebel•là sempre contra l’adversitat i que, fins i tot enmig de les més grans dificultats, sense laments ni autocompassió, va dedicar la seva vida a allò que li donava sentit: a buscar la manera de construir un món millor, conscient que viure volia dir pensar, actuar i lluitar.»
Del pròleg d’Alba Dedeu

Antonio Gramsci (Ales, 1891 – Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard. El 1911, gràcies a una beca, se li obriren les portes de la Universitat de Torí, on es formà culturalment i políticament, entrà en contacte amb els socialistes torinesos i començà tant la seva militància política com la seva intensíssima tasca periodística. L’any 1922 va ser enviat a Moscou com a delegat del Partit Comunista Italià. Mentre era a l’URSS, Gramsci va començar a distanciar-se de l’extremisme de Bordiga, que s’oposava a participar a les eleccions i a treballar amb altres organitzacions de l’esquerra. Detingut l’any 1926, l’any 1928 va ser condemnat a vint anys de reclusió. Aquí comença el seu periple carcerari durant el qual elaborà unes notes i uns apunts que foren publicats amb el títol de Quaderni del carcere. El 1947 foren publicades les seves Lettere dal carcere.

«Un altre Tarradellas». Anna Ballbona sobre EVITAR L’ERROR DE COMPANYS. Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre, de Joan Esculies [El Punt Avui]

Font: Anna Ballbona / El Punt Avui

L’historiador Joan Esculies descobreix una altra visió de la figura del president en el llibre Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre, en què analitza el paper de Tarradellas durant aquells dies del 1934

ErrorCompanys400

El 6 d’octubre del 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat català dins la República Federal Espanyola. “En establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme –hi havia una vaga general que tenia el principal epicentre a Astúries–, els invita a establir a Catalunya el govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel de bastir una República Federal lliure i magnífica.”

Són les paraules que va pronunciar Companys a les nou del vespre del 6 d’octubre d’ara fa 80 anys, en sortir al balcó del Palau de la Generalitat. És el cop d’efecte que va provar, com el 1931, després de la victòria electoral d’ERC en unes eleccions municipals amb caire plebiscitari, quan es va proclamar, des del balcó de l’ajuntament de Barcelona, la República a Catalunya. Però aquesta vegada el cop d’efecte no va rutllar.

Oposició en l’entorn
Diversos polítics del seu entorn s’hi havien oposat i li havien demanat que no ho fes, entre els quals hi havia Josep Tarradellas (1899-1988), el que serà president de la Generalitat a l’exili entre el 1954 i el 1977, i que en aquell moment és diputat al Parlament i membre d’una escissió d’ERC (el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, el PNRE, coneguts com els panarres), després d’haver-se barallat amb el president Macià (una baralla que té un fort impacte públic).

Abans, amb el primer govern de Companys, és conseller de Governació i porta a terme una tasca tan imprescindible com desconeguda: ell és qui habilita el Parlament de Catalunya, dignifica la Generalitat, organitza la campanya a favor de l’Estatut, el 1931 fa la campanya d’ERC per a les eleccions que guanyarà… Ja en aquests anys, fa una aposta “per la unitat del catalanisme” i per evitar les proclames incendiàries i, al capdavall, que no porten enlloc. És a dir, més gestió i menys efervescència. Abans de tot això, havia treballat de visitant de comerç i, com a bon gestor que era, havia aconseguit una molt bona posició, cosa que, al mateix temps, tomba un altre dels tòpics que Tarradellas carrega: que s’havia enriquit gràcies a la política. Ell, abans d’entrar-hi, ja havia regalat un cotxe al seu pare.

A Tarradellas, l’historiador Joan Esculies li dedica el llibre Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre. Es tracta de desmuntar alguns dels tòpics que han caigut sobre la figura de Tarradellas, tant pel que fa a la seva posició respecte als Fets d’Octubre com pel que fa als seus postulats polítics en general. Tarradellas era contrari al gest que acabarà fent Companys, com també ho era, per exemple, l’aleshores alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. Tot i així, el govern català, de coalició de les esquerres, en aquell moment acaba donant suport en ple a la decisió de Companys, i cadascú actua deslligat del seu partit, que recelava d’aquesta proclamació. Un clima convuls en la política general de l’Estat espanyol com en la situació personal i emocional de Companys.

Un moment tempestuós

Aquí Esculies dóna per fet el caràcter “ciclotímic” del president de la Generalitat, que aleshores passa un moment tempestuós: es casa amb la seva segona esposa, Carme Ballester, militant de les Jerec (l’ala separatista, no pas específicament independentista, d’ERC), que es considera que tindrà una influència creixent sobre ell. D’altra banda, el llibre revela, a partir d’una base documental, que el seu germà Ramon Maria se suïcida (mor electrocutat en una torre d’alta tensió, i fins ara s’havia donat per fet que havia estat un accident). Hi ha això i hi ha una mar de fons política molt remoguda: segons Esculies, sembla que Companys va provar un gest com el del 1931, però aquesta vegada no li va sortir bé. Companys hi va veure “l’oportunitat de resoldre els diversos problemes que hi havia damunt la taula”. Aprofitant la insurrecció capitanejada pel sector caballerista del PSOE, lluitava contra l’amenaça real que la CEDA liquidés la República i l’autonomia catalana, acontentava els sectors més nacionalistes radicals dins d’ERC (separatistes dins d’una federació, no pas independentistes com ho entenem ara) i satisfeia els empipats davant la falta de competències i els rabassaires davant els obstacles per tirar endavant l’encallada llei de contractes de conreu.
La proclamació de l’Estat català dins d’una República Federal Espanyola significarà l’eliminació de l’autonomia de Catalunya i l’empresonament del govern de la Generalitat –president, consellers i ajuntaments–, a més de 5.000 persones d’esquerres.

Tarradellas estarà uns dies a la presó. Quina lliçó n’extreu Tarradellas, de tot plegat? “Per Tarradellas, l’error de Companys és vincular la política catalana amb l’espanyola”, explica Esculies. Aquesta és la frontissa que fa que sovint s’hagi volgut presentar Tarradellas com un home d’ordre o seny, fins i tot reivindicat per alguns alts càrrecs de la dreta espanyola, un perfil que l’historiador desballesta de dalt a baix. “La lliçó que n’extreu Tarradellas no està basada en el fet d’infringir o no la legalitat”, afirma Esculies. Ara la translació a l’actualitat que es fa del seu pensament és que Tarradellas era un home de seny, pactista, que en cap pas no plantejaria cap pas il·legal. Res més lluny del que és, en realitat, aquesta figura, que considera que els conflictes s’han de resoldre “de govern a govern”. Per exemple, assenyala Esculies, en el cas de l’Estatut del 2006, no hauria entès que un partit català a l’oposició pactés amb el govern espanyol. I, en aquest sentit, reflexiona: “Potser mantenir-se al marge de la dinàmica espanyola era més separatista que proclamar un Estat català” dins la República Federal Espanyola.

Tarradellas queda molt decebut del Sis d’Octubre i no anirà a la llista del Front d’Esquerres, el febrer del 1936. Tanmateix, un cop va esclatar la guerra no va dubtar a posar-se a disposició de Companys, mogut per un sentiment de
fidelitat institucional.

Un cop retornat de l’exili, després d’aguantar com va poder una mínima resistència institucional catalana a l’exili, reiterarà que no s’ha de repetir “l’error de Companys”. I quan ja és president de la Generalitat retornat a Catalunya intentarà “respectar la bilateralitat” que sempre ha defensat, de relacions de govern a govern, entre l’espanyol i el català. “No li agrada el sucursalisme, perquè veu Catalunya com una cosa separada.”

Tot plegat porta a preguntar-se què faria Tarradellas davant la tessitura actual de Catalunya i la consulta del 9-N. És política-ficció, és cert, però Esculies anota una idea interessant: “Segurament calcularia molt bé les forces que
hi ha en joc.” Buscaria que la decisió que es prengués “estigués avalada per un càlcul polític”.