«Influència permanent». Blai Bonet vist per Albert Roig. (Josep Massot, La Vanguardia)

Font: Josep Massot / La Vanguardia

L’obra de Blai Bonet havia caigut en els últims anys en l’oblit editorial fins que Agustí Villaronga va portar al cinema la novel·la El mar el 2000. L’èxit de la seva reedició per Club Editor (2011), va animar altres editors a tornar a publicar títols com Els ulls. La mirada (El Gall Editor, 2014), però quedaven pendents els seus poemes que no han deixat d’influir a creadors de tots els registres.

Albert Roig: “Blai Bonet va ser el meu mestre. Les seves lliçons eren precises, són aquestes: per escriure una novel·la només cal comprarse un boli BIC, el boli BIC tindrà prou tinta per arribar al punt final, si l’apreteu molt fort i amb ganes; la mirada va sempre cap a fora: és desig, ell va ser, amb Vicent Andrés Estellés, un poeta del cos: la lletra és feta d’esperma; ell alternava la poesia i la prosa, després d’un llibre de poesia, escrivia una novel·la o un assaig, i després tornava a escriure poemes, així cada llibre era un estil nou; les frases més brillants, les primeres intuïcions, han d’anar al final del poema; estimeu totes les paraules com una mare estima tots els seus fills, però passa que les paraules són la vostra mare, estimeu les paraules de cada lloc, perquè l’equivalent de l’expressió i del color és la felicitat; sigueu solars : l’olor de la malesa, el mar, els pèls, les pells…”

Demà, whitmaníacs a l’Horiginal. Dijous, Platónov a La Impossible.

Si ahir Walt Whitman i Raymond Roussel van agafar-se de la mà dels seus traductors per anar a recitar a Girona, demà dimecres el vell Walt s’unirà a Pons Alorda & Amics per festejar el seu Fulles d’herba a l’Horiginal.

DIMECRES, a les 20.30 h, a l’Horiginal (Ferlandina, 29)

* * *

I el dijous, a la llibreria La Impossible, parlarem amb Miquel Cabal, heroic traductor de La rasa de Platónov. Mirarem d’entendre encara més la bellesa infinita d’aquest text i un autor de qui Stalin deia que era un boig, un canalla i un idiota, i acte seguit que era un geni i un… profeta.

DIJOUS, a les 19.30, a La Impossible (Provença, 232)

«Esperant a Jaroslav les vespres de la devastació absoluta». Esplèndida ressenya de Guillem Pufarré sobre AURORA BOREAL, de Drago Jančar [El Temps]

Font: Guillem Pufarré / El Temps

Joseph Erdman, comercial d’una empresa vienesa, arriba a la ciutat eslovena de Maribor per trobar-se un amic, el Jaroslav, per tal d’ampliar el negoci en la zona dels Balcans. És l’any 1938. El lector que ha llegit la contracoberta sap que aquesta arrancada trivial d’Aurora boreal, la novel·la de Drago Jančar (Maribor, 1948) publicada el 1984, és el bitllet de primera filera per assistir a un salvatge assassinat. I més coses que, si més no, es poden induir de la localització temporal i espacial dels fets.

A la manera d’històries com El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, l’espera de Jaroslav és el mccguffin al voltant del qual s’estructura la narració. Perquè Jaroslav mai no arriba. I les cartes que Erdman li envia són retornades sistemàticament al seu remitent. Mentrestant, el comercial es relaciona amb un espectre ben ampli de personatges, incloent-hi un rus visionari i un grup de la burgesia local on destaca la presència enlluernadora de la bella Margarida, esposa de Franjo Samsa. I per respecte als lectors verges d’aurores boreals, ja va bé així.

Perquè, consumit aquest primer terç expositiu, amb la substància justa per no defallir, l’obra de Jan ar experimenta una voluptuosa deflagració literària. La tensió va augmentant. La sensació d’estranyesa, de creació d’un món, va creixent. Amb hàbils salts avant i enrere en el temps, amb digressions magistrals, amb canvis en l’eix de la narració, l’autor va subministrant dosis d’informació sobre els personatges i sobre el destí col·lectiu simbolitzat en una aurora boreal auguri, segons algunes cultures, de guerres i successos luctuosos. Un procés de destrucció individual i col·lectiva, on convergiran les diverses manifestacions del mal absolut, la follia i la devastació.

Amb el màxim respecte intel·lectual de l’autor pels lectors que han de refer el trencaclosques sense oxigenar el clima torbador i misteriós. Final climàtic i colpidor que suplica deixar passar uns dies abans de llegir l’il·lustratiu i (massa?) pedagògic epíleg de Simona Šcrabec.

«Blai Bonet, més de mil pàgines de magma poètic». Miquel Àngel Llauger entrevista Nicolau Dols i Gabriel de la S. T. Sampol

Font: Miquel Àngel Llauger / Núvol

Acaba d’aparèixer, publicada per Edicions de 1984, la Poesia Completa de Blai Bonet, que els bons lectors de versos del país fa temps que esperaven. És un sol volum de més de mil pàgines, que ha portat un any de feina als responsables de l’edició, els lletraferits Nicolau Dols i Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol. En parlam amb tots dos.

Per què hem hagut d’esperar tant, a tenir la poesia completa de Blai Bonet?

N.D. Jo el que sé és que a finals de juliol de 2013 vaig rebre una trucada de Josep Cots, d’Edicions de 1984, que m’oferia fer-me càrrec d’aquesta edició. Després de convèncer en Biel de fer-la junts, vaig acceptar. I a mitjan juny de 2014, és a dir, poc abans d’un any més tard, vàrem lliurar la primera versió de la feina. El que jo sé és això, del que havia passat abans no en sé gaire cosa. Sí que hauríem de deixar constància que Carles Rebassa, que està fent feina en l’obra de Blai Bonet i que en un moment anterior havia tingut l’encàrrec d’editar-ne la poesia, ens ha ajudat molt per a la fixació dels Sonets, ja que l’original no es troba a hores d’ara i ell n’havia fet una fotocòpia.

GSTS. El canvi d’editorial responsable ha afavorit que el llibre finalment hagi sortit. Edicions 62 en tenia els drets i els varen deixar caducar, no sabem ben bé per què. Ja hi havia hagut converses amb institucions de les Illes, però la cosa no va quallar.

És molta feina, per haver-la feta en un any…

GSTS. És un volum que inclou els dotze reculls de poemes que Blai Bonet va publicar en vida, dos volums pòstums (Sonets i Albons de Virgili, albons de Biel March), un apartat de versions inèdites de poemes publicats en llibre, un apartat de poesies esparses i inèdites i un d’aparat crític de variants. En total, més de 1.300 pàgines.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

Permeteu-nos fer un INCÍS. Kenzaburô Ôe i Claudio Magris inauguren una nova col·lecció d’Edicions de 1984!

Permeteu-nos fer un incís. Ens agraden les novel·les torrencials, els volums de poesia completa, ens agrada sentir sobre les mans el pes de la literatura. Però permeteu-nos fer un incís: Som amants també del llibre curt.

Incís és una nova col·lecció de narrativa breu d’Edicions de 1984. Llibres curts de recorregut llarg, petites obres mestres dels millors autors, grans petits obsequis, petites portes per accedir a la gran literatura.

Perquè permeteu-nos un incís: ¿on està escrit que un llibre llarg sigui millor que un llibre curt?

Després de 30 anys, recuperem l’essència del disseny de la primera col·lecció de la nostra editorial —Temps maleïts—, com aquell que fa un incís, o una pausa en el camí.

La presa
Claudio
Traducció d’Albert Nolla
isbn 978-84-15835-47-9
Incís, 1
96 pàgines
11 euros

En un poblet aïllat del món, la guerra només s’ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l’envolten. Un matí d’estiu, però, quan un d’aquells avions se’ls estavella a prop, la vida pausada d’aquell indret i d’aquella gent de cop es veu trasbalsada per l’arribada d’un presoner, que, convertit en una presa, els pren tota la innocència.

Kenzaburô Ôe (Ôse, illa de Shikoku, 1935), guanyador del premi Nobel de literatura l’any 1994, és reconegut internacionalment com un dels escriptors més importants i influents de la postguerra. D’entre les seves obres, destaca Una qüestió personal, publicada també per Edicions de 1984. La presa, novel·la fundacional del món literari de l’autor, va ser guardonada amb el premi Akutagawa l’any 1958.

Il·lacions al voltant d’un sabre
Claudio Magris
Traducció d’Anna Casassas
isbn 978-84-15835-48-6
Incís, 2
96 pàgines
11 euros

Magris barreja mite i realitat per recuperar la figura de Krasnov i la història dels cosacs a la recerca del somni impossible d’una nova pàtria, quan, al costat dels alemanys, van envair la Càrnia, una regió històrica del Friül, a la tardor del 1944.

Claudio Magris (Trieste, 1939), catedràtic de Literatura Germànica a la Universitat de Trieste, assagista, germanista i traductor. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El Danubi, A cegues, Vostè ja ho entendrà, El viatjar infinit, La història no s’ha acabat. Ètica, política i laïcitat i Alfabets.

«Els jocs entre ment i cervell». Pere Guixà parla d’EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow. Demà, a la llibreria Documenta, en parlarem amb la Gisela Ruiz!

Els jocs entre ment i cervel

Doctorow fa pensar aquí en el ‘Pnin’ de Nabokov o en el John Irving tragicòmic

Font: Pere Guixà / El País

El cervell de l’Andrew, el nou llibre del veterà autor nord-americà E. L. Doctorow (Nova York, 1931), és l’exploració a fons del cervell d’un personatge, però sense la pesadesa de molta literatura psicològica. És un monòleg vehement i entretingut, en què Andrew ens mostrarà què n’ha sigut de la seva vida i com ha perdut tota esperança.

Qui és Andrew? Un home estirat en un divan, que no amaga l’aversió cap al seu psicòleg, el qual l’escolta amb curiositat. Andrew és depressiu, lúcid, arbitrari, sarcàstic, extravagant, melancòlic. És un home ja madur, un científic cognitiu, que ha treballat en moltes universitats i instituts dels EUA. La seva ment ha perdut el nord. Ha dedicat tota la vida a l’estudi del cervell, i segurament per això sap que, després de jugar-hi a fet i amagar, és molt fàcil extraviar-se.

El que li ha passat a Andrew és molt dramàtic, però ho entomem amb humor, i l’autor no s’està de salpebrar la història tràgica amb gestos excèntrics (fet habitual en l’obra de Doctorow): els pares nans de Briony; l’absurd de la vida gimnàstica i les grans maratons; la nova parella de Martha: un risible cantant d’òpera obsedit per Borís Godunov…

Tot comença quan Andrew va a veure la seva exdona Martha i li lliura Willa, la filla que Andrew ha tingut amb Briony. Així, a Andrew li sembla que tanca genialment un cercle, ja que el fill que va tenir amb Martha va morir de petit, i ara fa poc la jove i atlètica Briony ha mort també, i això ha ensorrat Andrew. Una part important de la novel·la serà la manera com Andrew ens explica l’enamorament amb l’estudiant Briony. La noia feia equilibris en les barres paral·leles i el professor, mentre passejava pel campus, se’n va fascinar.

El viatge per les volutes cerebrals (“fingir és la feina del cervell”, diu Andrew) és com baixar per un tobogan divertit, delirant. Però també pot ser un laberint ansiós, i al final d’aquesta novel·la veurem la tragèdia de l’11-S, els fils que mouen les altes instàncies de poder, l’atzar sacsejant la inestabilitat de les relacions de parella, l’atzucac de la senectut i, al capdavall, no reconèixer-se davant del mirall.

Andrew, bufó genial, desgavell ambulant, que parla d’ell en tercera persona, professa el cinisme en les relacions humanes, però al final el seu nihilisme és un crit de terror per no haver pogut ser acceptat en el clos de la vida normal. La crítica a aquesta vida normal, d’altra banda, es teixeix cap al final de la novel·la amb tons de paròdia sociopolítica, quan Andrew, com una mena de Peter Sellers, accedeix privilegiadament al Despatx Oval.

Doctorow és un autor de tanta jerarquia com Saul Bellow i Philip Roth, i alguna cosa en aquesta novel·la fa pensar també en el Pnin de Nabokov o en les inflexions tragicòmiques de John Irving. Edicions de 1984 ha publicat en els darrers anys força llibres seus. Ragtime (original de 1975), Billy Bathgate (1989) o La gran marxa (2005) són novel·les capitals, panoràmiques, de cert to èpic. El cervell de l’Andrew, amb traducció de Maria Iniesta i Agulló, no és aparentment un novel·la tan ambiciosa, però acaba emmarcant, com en una faula, el jo en crisi dels individus benestants i lúcids dels Estats Units. El llibre es llegeix d’un plegat, gràcies a l’habilitat de Doctorow per no avorrir mai, però és ben segur que estranyarà una mica els lectors de les novel·les que acabem d’esmentar. Al final de l’empirisme de la neurociència, sembla dir-nos Andrew, amb els ulls esbatanats, que tan sols queda el misteri d’allò inaprehensible.

Le Bihan, Doctorow i Walt Whitman. Presentacions d’aquesta setmana arreu del territori!

Avui dimarts, a les 19.30 h., a l’Ateneu Terrassenc, Joan Pere Le Bihan presenta Estat nou? Escola nova! amb Enric Larreula.

Dijous a les 19.00 h., a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144), la Gisela Ruiz, bibliotecària, llicenciada en medicina i especialista en ciència cognitiva, recorrerà els plecs del cervell de l’Andrew.

També dijous, però a les 19.30 i a la llibreria A peu de Pàgina (C/ Major de Sarrià, 50):

Jaume C. Pons Alorda recita Fulles d’herba, de Walt Whitman

 

 

 

 

 

I finalment, divendres 21 de febrer, Walt Whitman convertit en Jaume C. Pons Alorda visita la biblioteca Estrem i Fa de Falset. El recital comença a les 19.30.

«Blai Bonet. El poeta que fascina els joves». Josep Massot sobre POESIA COMPLETA de Blai Bonet [La Vanguardia]

Font: Josep Massot / La Vanguardia

Edicions de 1984 edita la poesia completa en edició crítica d’un escriptor de culte

Lou Reed no ho va dubtar. Quan li van donar a triar entre els poemes que havia de llegir en el Baryshnikov Arts Center, de Nova York, en el Made in Catalunya del 2007, ho va fer, fascinat, per All Brow de Blai Bonet, els versos sobre Al Brown, l’opiòman campió mundial de boxa panameny estimat per Jean Cocteau, uns versos que el músic de la Velvet va incloure durant un temps com a sintonia al seu contestador telefònic. Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997) és un escriptor de culte, venerat pels poetes joves, i tot i això continua sent el gran desconegut de la poesia catalana, amb la majoria dels seus llibres descatalogats. Edicions de 1984 hi posa ara remei i publica una de les obres més esperades de la literatura catalana contemporània: Poesia completa, una gesta de l’edició privada –malgrat la crisi editorial– de 1.374 pàgines, amb edició crítica a càrrec de Nicolau Dols i Gabriel S.T. Sampol i pròleg de Margalida Pons, que, si hagués de triar tres poetes nascuts al segle XX, citaria el triangle format per “Blai Bonet, Joan Vinyoli i Maria Mercè Marçal”.

D’entre les claus de la vigència del poeta mallorquí i la influència que sempre ha exercit – encara en vida– en els poetes més joves hi ha la seva aposta per la vitalitat, la seva poesia del cos amb aspiració espiritualista, la seva escriptura rebel contra tot autoritarisme i tot poder, la seva gestió estètica de les emocions. “El que jo he fet –deia– és convertir en sinònims creure i sentir”. O també: “El que és revolucionari és adonar-se que cada persona té la possibilitat de convertir-se en un home nou”, pensaments portats a l’acció per un home que creia que la cultura no era només en els llibres, sinó sobretot en la manera de viure, un viure com si cada vida fos una vida sencera: “Si la persona sap que és un cas únic, que mai més no hi haurà ningú com ell, el que faci ho procurarà fer amb una passió impressionant, perquè fer una cosa és important, però deixar de fer-la és un crim, no té perdó”. Un poeta que va tenir tuberculosi, capaç d’un vitalisme desbordant que l’emparenta amb Walt Whitman i la poètica suburbial de Pasolini. Com la seva cita favorita de Hölderlin: “Si un home aspira a la sublimitat s’ha de decantar per la vitalitat”. Una poesia torrencial que desplega en un festival de registres: líric, reflexiu, col·loquial, intertextual, profètic, narratiu, discursiu, tradicional, procaç, argot de barri canalla… Margalida Pons, poeta i professora de literatura catalana, ara també professora visitant de la Universitat de Brown, recorda que quan anava a veure’l a casa seva, a Santanyí, Blai Bonet, a diferència de l’egolatria d’altres escriptors, defugia les mostres d’adulació o d’admiració i evitava parlar de si mateix per interessar-se per les inquietuds dels seus joves interlocutors. “L’home és l’únic animal que diu ‘jo’”, deia Blai Bonet. “Va ser –diu l’estudiosa– un poeta incòmode per a tothom. No escrivia com s’esperava que escrigués.

A Mallorca la seva temàtica sexual li impedia ser vist com un continuador del paisatgisme de l’Escola Mallorquina. A Barcelona tampoc no quadrava amb la rígida normalització lingüística i la resistència catalanista dels seixanta i setanta. Tampoc amb els poetes de la gauche divine ni amb el realisme social. Ell tenia altres formes d’expressar la seva resistència i criticar el poder i tota mena de vigilància: de l’Estat, estètica, moral i sexual, i això explica el vigor de la seva contemporaneïtat i que encara serveixi de referència per continuar resistint”. Pons esmenta altres elements singulars de Bonet, com la seva llibertat de llenguatge, farcit d’anglicismes, paraules franceses o castellanes, neologismes, sempre disposat a amotinar-se davant “els qui posen un preservatiu a la llengua”, encara que fos profundament meticulós amb la paraula. Un anarquisme pop que enllaçava amb la seva vocació transgressora de gèneres literaris: poesia, teatre, novel·la, cançó, refranyer, diari, film verbal… “Voldria que el meu art fos Art de font/ satisfacció de set amb melodia”.

L’edició crítica inclou un mínim de 70 poemes inèdits, que s’elevarien a 122 si es tenen en compte la proporció de variants inèdites de poemes coneguts. Nicolau Dols, que és poeta, diu que el que més li ha sorprès com a editor és “en veure la seva poesia sencera descobrir un Blai Bonet artesà, genial, un artista de molta tècnica, que va crear un magma poètic del qual anava agafant material per als seus versos, treballant-los amb la paciència de l’orfebre, cosa que trenca amb la imatge de Bonet com un geni de l’espontaneïtat”. Dols diu que Blai Bonet no té una imatge, sinó moltes. Nascut en una família pagesa de Santanyí, els primers poemes van ser escrits (1942) al seminari, a imitació de l’Escola Mallorquina. El 1946 –continua explicant Dols– Bernat Vidal i Tomàs li dóna a conèixer als poetes del 27 i el 1950 publica el seu primer llibre, de to neobarroc. Amb L’evangeli segons un de tants (1967, premi Carles Riba) introdueix la consciència social. “Després –diu Dols– publica Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca n’Amat a l’ombra, a l’editorial Borràs, i dos llibres importants, El poder i la verdor i Teatre del gran verd, a Guaret, una petita editorial de Campos, que Dols qualifica com a “tendents parcialment a un cert hermetisme, del qual surt a Cant de l’Arc, molt polític, i, sobretot a Nova York (1991) fins que acaba conreant formes clàssiques al llibre pòstum, Sonets (2000).

Dols diu que el fil conductor de tan vasta escriptura és “una determinada antropologia transcendent, la seva visió de l’home sobre la terra, una ontologia antropològica sobre el sentit de la vida, una mística de l’evolució. A partir d’aquí es planteja la vida, la relació amb Déu i amb els altres, l’ètica i la política. Era profundament religiós i catòlic, però no s’atura aquí: la seva religiositat és natural, una sensibilitat panteista. Encara que sigui un poeta del cos, no deixa mai de banda el seu sentit espiritual i de vegades se sent la seva veu profètica”.

En una obra d’aquesta magnitud, els lectors poden ensopegar amb poemes que no estan a l’altura poètica dels seus poemes majors. Nicolau Dols va acceptar proposar una guia de lectura: “Començaria amb dos llibres molt diferents. L’evangeli segons un de tants i El jove, poemes clars i fàcils de llegir. Després continuaria amb un dels seus últims títols, Nova York, poesia llampegant de vers lliure, amb molts referents estètics i gran ritme. Més endavant aniria cap enrere per llegir els quatre primers llibres, agrupats sota el títol El color, amb un esteticisme molt clar i increïblement modern barrejat amb formes clàssiques i imatges properes a les dels poetes de la generació del 27. Més tard, els poemes més socials: Els fets i Cant de l’arc i finalment els tres llibres més difícils, Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra?, El poder i la verdor i Teatre del gran verd”.

POESIA COMPLETA, de Blai Bonet. Edició crítica de Nicolau Dols i Gabriel de la S. T. Sampol. Pròleg de Margalida Pons

El jove mai no espera, és aquí
treu pèl, batega, es fa mirar, engruixa
té planta
i és el
deliri d’una màquina fadrina

Carrer, El jove, Blai Bonet

Poesia completa
Blai Bonet
Edició crítica de Nicolau Dols i
Gabriel de la S. T. Sampol
Pròleg de Margalida Pons
1984Poesia, 12
1.376 pàgines
30 €

«Qui és aquest home que es fon amb els poetes i artistes d’ultramar, amb els arbres, amb els lladres, amb els profetes, amb els damnats, amb els qui duen la cara com una perdigonada, amb les verges de quinze anys que es vesteixen de núvies pobres, i prova de parlar no com ells, sinó des d’ells? Qui és aquest home que, més que no pas estrafer veus —la seva és indissimulable, fins i tot quan s’apropia dels mots d’altri—, manlleva mirades? Blai Bonet parla com si fos el mar, com si fos un gitano, com si fos la ramificació d’un arbust. I amb aquest parlar com si, els poemes queden surant en l’aigua ambigua de la virtualitat, amb un estatus de realitat incert, però saturats de puntes de sentit.»

Del pròleg de Margalida Pons

Blai Bonet (Santanyí, 1926 – Cala Figuera, 1997), poeta, novel·lista i crític d’art. Fill de família humil, va ingressar al seminari, però va haver d’interrompre els estudis eclesiàstics a causa de la tuberculosi. La seva obra poètica inclou obres com ara El color, L’Evangeli segons un de tants, El poder i la verdor i Nova York. Aquest volum que el lector té a les mans recull els dotze llibres publicats pel poeta al llarg de cinquanta anys i els dos reculls que va deixar inèdits (Sonets i el cicle d’Albons…); també s’hi troben les poesies que són variants prou diferenciades de les que apareixen en aquests reculls, i igualment s’hi inclouen totes les inèdites o publicades esparses a les quals s’ha pogut accedir.

«El darrer amic de l’home». En Xavier Serrahima sobre «A l’oest de Roma» de John Fante [El Punt Avui]

Font: Xavier Serrahima / El Punt Avui / El racó de la paraula

En un dels inicis més famosos de la literatura de tots els temps, Lev Tolstoi emprèn Anna Karenina amb una frase tan genial com assenyada: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Amb el seu darrer llibre, A l’oest de Roma (Edicions de 1984, traducció de Martí Sales) John Fante sembla haver-se proposat narrar-nos quina és la manera d’ésser infeliç que li correspon a un escriptor casat des de fa anys amb una dona que no entén ni l’entén, amb dos fills convertits en estranys i incomprensibles, que, situat a l’abisme de la desesperació, ja ni tan sols no és “capaç d’acabar cap novel·la” (pàg. 109).

Desencantat i desolat, confrontat amb la més enfollidora absurditat de les contínues “misèries de la vida” (pàg. 102), a partir del moment que els seus fills marxen de casa, va assistint a la progressiva i indeturable “desintegració de la família” (pàg. 75) i veu com el seu matrimoni va esdevenint més i més una pura pantomima sense sentit —“ara només hi havia el silenci per fer-nos sentir incòmodes” (pàg. 68)— i com tot el món d’aparences que havia anat bastint al llarg dels anys se li va enfonsant sota els peus —“No em veia amb cor d’encarar-me a un altre dia”— i només li sembla possible una solució: “una fugida radical” (pàg. 101).

Com totes les persones que no són capaces de prendre el pols a la vida, s’agafa, com a última i desesperançada taula de salvació —“És la teva darrera oportunitat. No n’hi haurà més” (pàg. 76)— a una quimera inexistent, a un somni irrealitzable —“Vull canviar la meva vida de cap a peus. Tornar a començar. Marxar del país” (pàg. Íd.)— que més que ajudar-lo, l’acabarà d’ensorrar del tot.

Una contra-crònica, doncs, de la família nord-americana convencional que els serials televisius de base hollywoodenca han anat establint com a oficials: divertida, feliç i miraculosament ben avinguda; una visió molt més crua i severa, i, per tant, més autèntica i versemblant, passada pel sedàs d’aquella ironia càustica i devastadora que ha convertit tants lectors en devots acòlits fantians, que assaboreixen amb una passió eufòrica i còmplice les seves novel·les i relats.

Entre d’altres raons, perquè, al contrari del que succeeix amb els conformistes (per no dir cloroformitzadors) serials esmentats, l’amarga realitat que ens presenta l’autor de Denver —“Sóc un marit merdós, un desastre de pare, un fracàs total” (pàg. 50); “¿Què collons hi feia en aquest petit planeta? ¿Cinquanta-cinc anys per a això? Era absurd” (pàg. 75)— difícilment podríem pair-la sense l’efecte alliberador del seu tan celebrat sarcasme: “En Jamie […] era el meu millor fill. No fumava marihuana, no bevia alcohol, no s’ho feia amb noies negres i no volia ser actor. Un pare, ¿què més pot demanar?” (pàg. 35).

Al bell mig de tot el conjunt d’autèntics desconeguts en que s’han anat convertint la dona i els fills —“quin misteri havia esdevingut per a mi” (pàg. 108)—, no li restarà altra companyia que un gos abandonat, anomenat Idiota —“El nom li encaixava perfectament” (pàg. 35). Esdevindrà el darrer i exclusiu consol, pobre i miserable, símbol d’una davallada al més esgarrifós dels inferns: “L’Idiota representava la victòria, els llibres que no havia escrit, els llocs que no havia vist, el Maserati que mai no havia tingut, les dones que havia cobejat” (pàg. 42).

El llibre es clou amb “L’orgia”, un relat tan desencantat i demolidor com l’anterior, en aquest cas, presentant, amb la seva acidesa acostumada, el xoc que suposa per a un infant fer-se gran, sobretot quan els que l’introdueixen a l’adultesa —el seu pare i el millor amic d’aquest— més que no pas viure, es limiten a sobreviure les seves miserables i absurdes existències: “Tot d’una, vaig veure la cara del meu pare. Era la cara del dimoni […]. Vaig sortir corrents” (pàg. 185).