«Retorn al carreró dels miracles». Joan Garí sobre L’EDIFICI IAQUBIAN, d’Alaa Al Aswani

Font: Joan Garí / Ofici de lector

Iaqubian400Es reedita en format de butxaca L’edifici Iaqubian, d’Al Aswani. Els lectors que no coneguen encara aquesta obra tenen ara una oportunitat magnífica per a abordar-la. És una novel·la amena i ben feta, i una bona introducció a la complexa societat egípcia. Quan vaig recalar a les seues pàgines, em va recordar de seguida El carreró dels miracles, de Naguib Mahfuz. En vaig parlar en aquest mateix Ofici. Al Aswani, com Mahfuz, opta per fer un fresc coral, entrellaçant la vida d’una munió de personatges. Són totes les classes i condicions egípcies les que hi compareixen: els policies i els polítics corruptes, la gent humil (tenallada pels dogmes religiosos però irreprimiblement impulsada cap a la crida carnal), els acomodats, els pàries… fins i tot els islamistes.

L’autor ha explicat moltes vegades les seues idees polítiques. No és precisament un partidari de la jihad, almenys tal com l’entenen (abusant interpretativament de la literalitat de l’Alcorà) aquests imams de barbes llargues i cervells minúsculs. Però els fanàtics que apareixen en L’edifici Iaqubian són tipus amb els quals potser no simpatitzes, però els entens. Taha Aix-Xadhili és un estudiant abandonat per la seua nòvia (Butheina, grapejada per vells amos). Ell se sent atret pels missatges islamistes, enardits per la guerra d’Irak (la novel·la està situada, si no vaig errat, en la primera guerra del Golf). La policia el deté i el viola a comissaria. Això el radicalitza: vol ser màrtir. Els esdeveniments ens el mostraran seguint la ruta del seu ideal cruel.

Al Aswani no és partidari dels fanatismes religiosos, però tampoc té millor opinió dels corrents laics que han dominat la política egípcia. Això és el que opina un dels seus personatges sobre Nasser:

“Nasser ha estat el pitjor governant de la història d’Egipte, va arruïnar el país, hi va portar la crisi i la pobresa. L’efecte destructor que va exercir sobre la societat egípcia necessitarà molts anys per ser reparat. Nasser va ensenyar als egipcis la covardia, l’oportunisme i la mentida”.

Al Aswani, com Mahfuz, estima els seus personatges, acompanya les seues peripècies amb tendresa i respecte, no importa la seua condició política, sexual o social. Vaig escriure això sobre El carreró dels miracles:

“Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.

Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament”.

El diagnòstic, en aquesta nova obra, segueix sent molt semblant. Potser Egipte ha entrat en bucle -ara hi ha un nou Nasser, Al Sisi, amb les seues pròpies obres faraòniques- i la història es repeteix. Però els anhels humans -els cors de la gent- són invariablement immutables.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s