«Modernitat enlluernadora». Extraordinària ressenya de Glòria Farrés sobre «Berlin Alexanderplatz», d’Alfred Döblin, a El Punt Avui

Font: Glòria Farrés / El Punt Avui 

Edicions de 1984 reedita ‘Berlin Alexanderplatz’, d’Alfred Döblin, que està considerada una de les novel·les alemanyes més importants del segle XX

FM125BerlinAlexEdicions de 1984 acaba de reeditar, després de vint-i-set anys, Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, en traducció de Carme Serrallonga, una novel·la de la dècada del 1920 que compta entre les novel·les alemanyes més importants del segle XX. Al costat de Franz Kafka i Thomas Mann, Alfred Döblin ha quedat a l’ombra, potser a causa precisament de la seva modernitat enlluernadora. L’expressionisme, el futurisme i l’experimentació en si mateixa són a la base de la seva obra. És un anticlàssic de soca-rel, desintegra la novel·la i els personatges tal com els coneixem a la recerca d’una narració èpica que expressi la realitat sencera: no la vol simplificar en un únic fil narratiu, sinó crear un gran teixit que reculli completament la immediatesa caòtica i amoral del present.

Fill d’un sastre jueu polonès, Bruno Alfred Döblin era el quart de cinc germans. A deu anys la seva família es va instal·lar a Berlín. El pare els va abandonar i Alfred va estudiar medicina fent grans esforços econòmics. Va participar com a metge militar a la Primera Guerra Mundial i, més tard, va exercir la medicina i la psiquiatria a Berlín fins que el 1933 va haver d’exiliar-se per la seva condició de jueu. Era un home de complexió dèbil, curt de vista i, com Ferdinand Céline, un altre metge escriptor, el conflicte bèl·lic viscut va condicionar-li el to de l’escriptura. Interessat en la violència de la tècnica, la seva obra, des de Wallenstein fins a Hamlet, té un caràcter èpic. Va ser un gran lector de Nietzsche i de Kierkegaard. Sempre va ser un home discret, volia desaparèixer rere els seus llibres. Confessava: “No pertanyo a la nació alemanya ni a la nació jueva: la meva pàtria és la dels nens i la dels bojos.”

‘Berlin Alexanderplatz’

Berlin Alexanderplatz es va publicar el 1929. És la novel·la per excel·lència de la ciutat contemporània. Berlín aleshores tenia quatre milions d’habitants i s’havia convertit al llarg de les tres primeres dècades del segle XX en una ciutat fascinant, a l’alçada de París. Amb aquesta obra, juntament amb el Dublín de Ulisses, de Joyce, amb la Nova York de Manhattan transfer, de Dos Passos, i, una mica més tard, amb la Viena d’Un home sense qualitats, de Musil, la ciutat del segle XX entra en la literatura. La ciutat no serà ja només un escenari, com ho havia estat Londres per Dickens o París per Balzac, sinó que passa a ser l’estructura mateixa, la forma de la novel·la. El protagonista gairebé no té identitat pròpia sinó que esdevé una caixa de ressonància de la ciutat.

En el cas de Berlin Alexanderplatz, la modernitat s’expressa per tot arreu: escrita parcialment en alemany col·loquial, barrejant diversos punts de vista, veus i nivells de llengua, és d’una lectura caòtica però captivadora. Narra la història de Franz Biberkopf, un exconvicte que mira de sobreviure als baixos fons de Berlín de finals dels anys vint. Berlín aleshores estava en ebullició, plena de cerveseries, de cabarets, de teatres, de cinemes, de diaris, de prostitutes, de delinqüents, i sobretot de constants discussions polítiques entre marxistes i els incipients nacionalsocialistes, i aquesta efervescència creixia sobre una misèria i una inflació galopants.

La narració comença just quan Franz Biberkopf surt de la presó de Tegel, on ha complert quatre anys, i vol començar de zero una nova vida a Berlín. La ciutat aparentment li brinda una nova oportunitat. Franz no és una mala persona, té la voluntat de ser honest, d’una rectitud semblant a la que preconitza Kierkegaard. Tanmateix, el laberint babilònic dels baixos fons berlinesos, el ritme trepidant de l’urbs i la feblesa de la condició humana moderna l’arrosseguen al submón del crim i de la delinqüència. El virtuosisme tècnic de la novel·la reprodueix en tot moment el ritme caòtic de la ciutat que enarbora i alhora difumina el protagonista.

Moviment de la ciutat

De fet, l’obra és com un registre dels moviments de la ciutat, mostra el bombolleig de tot el que s’hi cou. Constants associacions, monòlegs interiors, diversitat de perspectives i plans narratius, collages, cites, juxtaposició d’escenes i una constant alternança de nivells lingüístics mostren el soroll i la vida bulliciosa i enèrgica de la ciutat. Enmig del fil narratiu que explica la vida de Franz Biberkopf, hi ha les travessies dels carrers per on passa, els diaris que mira, els comunicats meteorològics, les obres de pavimentació, els aparadors de les botigues, els tramvies, els cartells de teatre, les onomatopeies de la música que xiula, un zepelí que creua el cel berlinès… Moviments de la ciutat que són simultanis, que es frenen els uns als altres o s’acceleren, moviments de la gent del carrer, terrenal i prosaica. La novel·la va contraposant constantment i indistintament el llenguatge oral, el monòleg interior i la reflexió de l’autor en un aiguabarreig extraordinari. Aquesta interessant manera de narrar, aquest esperit èpic, respon a la voluntat de no voler deixar-se res a fora, de no haver d’estar sotmès al desenvolupament d’una acció concreta. Döblin mateix, a l’assaig Observacions sobre la novel·la, planteja les fronteres que ell mateix s’ha posat: “Simplificar, ordenar i tallar a la mesura de l’acció no és cosa del narrador èpic. A la novel·la es tracta d’estratificar, apilonar, remoure, empènyer.” I això és Berlin Alexanderplanz: un apilotament de coses i vides.

El muntatge

La manera estilística de narrar, doncs, és el muntatge. Hi ha una clara influència del cinema, un cinema primerenc, encara mut, molt experimental. Pensem que l’any 1927, dos anys abans de la publicació de la novel·la, s’estrenaven Metropolis, de Fritz Lang; Berlin, Simfonia d’una gran ciutat, de Walther Ruttmann –ben coneguda a casa nostra perquè Pegasus va ferne una banda sonora– i Octubre, d’Eisens-queda simbolitzat al quart capítol, quan descriu l’escorxador de Berlín. Aquell pobre porc que arriba fins a la porta de l’escorxador sense saber què li faran sembla ben bé el mateix Franz Biberkopf pres pel remolí de la ciutat de Berlín: “L’home és ràpid, ha demostrat la seva traça, la destral ha caigut brunzint, s’ha enfonsat en l’apinyament pel costat rom, sobre un cap, i un altre cap. Ha estat cosa d’un moment. A sota alguna cosa espeternega, potalleja, es llença de costat. Ja no sap res. I queda estirada. Què fan les potes, el cap? Però no ho fa el porc, ho fan les potes pel seu compte.[…] Ris, ras, les venes de la dreta les venes de l’esquerra. A remenar de pressa. Així. Ara els estremiments s’aturen. Ara ja estàs quiet. Som a l’acabament de la fisiologia i de la teologia, comença la física.” En els moments més crus de la novel·la la mort apareix constantment personificada, entre paràgrafs, a través de la tonada d’una cançó: “Hi ha una dalladora, es diu la Mort, la força la té de Déu, que és totpoderós. Ara esmola la dalla, i així dallarà millor.” El determinisme que sembla dominar la vida de Franz Biberkopf sembla inherent a tot delinqüent, la impossibilitat de sortir del culpable; t’has de conformar amb les coses, i amb tu mateix. No pots gallejar amb el destí. Sóc contrari a la fatalitat. No sóc grec jo, sóc berlinès.” Alfred Döblin en català Carme Serrallonga va rebre el premi Crítica Serra d’Or de traducció l’any 1988 per Berlin Alexanderplatz. Amb tants registres, la traducció era molt complicada i la traductora va fer un treball excel·lent. Després, encara va traduir a Destino dues obres més d’aquest autor: L’assassinat d’un botó d’or i Els de Lobenstein van a Bohèmia.

Cal felicitar Edicions de 1984 que, per celebrar el seu trentè aniversari, vagi editant i reeditant enguany obres tan bones i arriscades. I és que Döblin és un autor arriscat, de lectura difícil, trasbalsador, enigmàtic, força desconegut i molt recomanable. El Nobel alemany Günter Grass, que se sent hereu de l’obra d’Alfred Döblin, diu: “Us inquietarà, pertorbarà els vostres somnis, us farà empassar saliva, no us serà saborós, és indigest i dolent per a la salut. Canviarà el lector. Qui estigui satisfet amb si mateix, que no s’apropi a Döblin.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s