«Giordano Bruno i el sopar dels pedants». Rosa Planas sobre EL SOPAR DE CENDRA, a Última hora

Font: Rosa Planas / Última hora

LC6SoparCendraGiordano Bruno hauria de ser estimat per tots els qui confessem debilitat per Ramon Llull, ja que va ser el més gran comentador que ha tengut mai el nostre filòsof. Encara així, Bruno va ser mal interpretat i encara pitjor tractat en el seu temps. Prova d’això és un sopar que s’esdevingué a Oxford, on el savi s’entaulà amb pedants doctors, que feren mans i mànegues per a desacreditar-lo. Observador dels ases, als quals considerava criatures divines, Bruno no dubtà en comparar els doctors oxfordians amb aquests animals imprevisibles, incapaços de discernir l’or de la palla. La asinità, a parer de Bruno, és la pura incompetència, també la incapacitat de comprendre la pròpia estupidesa.

L’abril de 1538, Bruno desembarcà a Dover. Era un catòlica heterodox, amb molt d’enemics, en la cort d’una reina cismàtica, Elisabet I. El seu amic John Florio va ser un dels assistents al sopar que Bruno immortalitzà en una obra de gran potència, El sopar de cendra, que avui disposem en català, gràcies a la traducció magistral d’Anna Casassas, per a Edicions de 1984. Abans d’arribar al sopar, Bruno travessà un Londres brut i fangós, ple d’individus hostils que es mostraren ben desagradables. Pel camí, topà amb baralles i males paraules en uns carrers pudents i enfangats. Acabà a la riba del Tàmesis, en mans d’un barquer infernal, que es va encarregar de portar-lo al sopar on l’esperaven els doctors.

Bruno era baix d’estatura però vital com a bon italià del sud. S’enfurismà tan aviat com va ser conscient que disputar amb aquell grup de pedants era com intentar convèncer les oques. Als doctors d’Oxford, els agradava viure del prestigi de la toga. Eren imprudents, hostils i poc permeables a la novetat, sols n’entenien una cosa, del poder, i no respectaven la intel·ligència. Per aquest motiu, combatien amb les armes més antigues: l’arrogància i el menyspreu. Bruno, el petit nolà, es va trobar sol davant d’aquella guarda, a la qual envestí amb els seus arguments: Copèrnic té raó, la terra es mou, l’univers sencer es troba en canvi continu, no té límits i potser existeixen mons igual al nostre en molt de llocs d’aquesta infinitud. Les Escriptures són sagrades però no exactes, no tenen perquè descriure els processos físics de la matèria ni parlar com si s’adrecessin als geògrafs. Déu no és un científic. Bruno escomet amb aquestes raons que s’han demostrat certes. Ho fa sense embuts, amb la certesa d’haver-ho clavat, però els ulls de la intriga I la revenja ja l’havien condemnat.

«Gramsci des de la presó». Guillem Carreras sobre CARTES DES DE LA PRESÓ / CARTES A TATIANA SCHUCHT, d’Antonio Gramsci [Núvol]

Font: Guillem Carreras / Núvol

DB29GramsciEdicions de 1984 ha publicat la correspondència que Antonio Gramsci va mantenir, des de diferents presons, amb Tatiana Schutz. Les cartes comprenen un període de set anys (desembre 1926 – novembre 1933) en les quals Gramsci experimentarà una forta decadència psíquica i física. Lamentablement, la censura feixista a la qual estaven sotmesos els presos italians ens impedeix conèixer les opinions polítiques que tenia sobre l’actualitat d’aquell moment.

Una pèrdua que també es trasllada a l’àmbit sentimental, en què malgrat ser molt sincer amb els seus estats d’ànim—molt difusos i canviants, sobretot en la mesura que empitjori el seu estat de salut—, Gramsci reconeix sentir-se cohibit, no atrevint-se a manifestar què sent amb l’expansió que desitjaria. Tatiana Schutz, germana de la dona de Gramsci (Giulia), és el principal suport moral que rep el pensador socialista durant els últims 10 anys, íntegrament en captiveri, de la seva vida. En Schutz troba una interlocutora amb qui satisfer el cuc de la seva curiositat intel·lectual, i al mateix temps una amiga de màxima confiança a qui poder expressar els dubtes i indecisions referents a l’àmbit familiar. Des d’un punt de vista més operatiu, també és l’encarregada d’enviar-li tots aquells materials que Gramsci li demana, especialment lectures de literatura, economia i política.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Modernitat enlluernadora». Extraordinària ressenya de Glòria Farrés sobre «Berlin Alexanderplatz», d’Alfred Döblin, a El Punt Avui

Font: Glòria Farrés / El Punt Avui 

Edicions de 1984 reedita ‘Berlin Alexanderplatz’, d’Alfred Döblin, que està considerada una de les novel·les alemanyes més importants del segle XX

FM125BerlinAlexEdicions de 1984 acaba de reeditar, després de vint-i-set anys, Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, en traducció de Carme Serrallonga, una novel·la de la dècada del 1920 que compta entre les novel·les alemanyes més importants del segle XX. Al costat de Franz Kafka i Thomas Mann, Alfred Döblin ha quedat a l’ombra, potser a causa precisament de la seva modernitat enlluernadora. L’expressionisme, el futurisme i l’experimentació en si mateixa són a la base de la seva obra. És un anticlàssic de soca-rel, desintegra la novel·la i els personatges tal com els coneixem a la recerca d’una narració èpica que expressi la realitat sencera: no la vol simplificar en un únic fil narratiu, sinó crear un gran teixit que reculli completament la immediatesa caòtica i amoral del present.

Fill d’un sastre jueu polonès, Bruno Alfred Döblin era el quart de cinc germans. A deu anys la seva família es va instal·lar a Berlín. El pare els va abandonar i Alfred va estudiar medicina fent grans esforços econòmics. Va participar com a metge militar a la Primera Guerra Mundial i, més tard, va exercir la medicina i la psiquiatria a Berlín fins que el 1933 va haver d’exiliar-se per la seva condició de jueu. Era un home de complexió dèbil, curt de vista i, com Ferdinand Céline, un altre metge escriptor, el conflicte bèl·lic viscut va condicionar-li el to de l’escriptura. Interessat en la violència de la tècnica, la seva obra, des de Wallenstein fins a Hamlet, té un caràcter èpic. Va ser un gran lector de Nietzsche i de Kierkegaard. Sempre va ser un home discret, volia desaparèixer rere els seus llibres. Confessava: “No pertanyo a la nació alemanya ni a la nació jueva: la meva pàtria és la dels nens i la dels bojos.”

‘Berlin Alexanderplatz’

Berlin Alexanderplatz es va publicar el 1929. És la novel·la per excel·lència de la ciutat contemporània. Berlín aleshores tenia quatre milions d’habitants i s’havia convertit al llarg de les tres primeres dècades del segle XX en una ciutat fascinant, a l’alçada de París. Amb aquesta obra, juntament amb el Dublín de Ulisses, de Joyce, amb la Nova York de Manhattan transfer, de Dos Passos, i, una mica més tard, amb la Viena d’Un home sense qualitats, de Musil, la ciutat del segle XX entra en la literatura. La ciutat no serà ja només un escenari, com ho havia estat Londres per Dickens o París per Balzac, sinó que passa a ser l’estructura mateixa, la forma de la novel·la. El protagonista gairebé no té identitat pròpia sinó que esdevé una caixa de ressonància de la ciutat.

En el cas de Berlin Alexanderplatz, la modernitat s’expressa per tot arreu: escrita parcialment en alemany col·loquial, barrejant diversos punts de vista, veus i nivells de llengua, és d’una lectura caòtica però captivadora. Narra la història de Franz Biberkopf, un exconvicte que mira de sobreviure als baixos fons de Berlín de finals dels anys vint. Berlín aleshores estava en ebullició, plena de cerveseries, de cabarets, de teatres, de cinemes, de diaris, de prostitutes, de delinqüents, i sobretot de constants discussions polítiques entre marxistes i els incipients nacionalsocialistes, i aquesta efervescència creixia sobre una misèria i una inflació galopants.

La narració comença just quan Franz Biberkopf surt de la presó de Tegel, on ha complert quatre anys, i vol començar de zero una nova vida a Berlín. La ciutat aparentment li brinda una nova oportunitat. Franz no és una mala persona, té la voluntat de ser honest, d’una rectitud semblant a la que preconitza Kierkegaard. Tanmateix, el laberint babilònic dels baixos fons berlinesos, el ritme trepidant de l’urbs i la feblesa de la condició humana moderna l’arrosseguen al submón del crim i de la delinqüència. El virtuosisme tècnic de la novel·la reprodueix en tot moment el ritme caòtic de la ciutat que enarbora i alhora difumina el protagonista.

Moviment de la ciutat

De fet, l’obra és com un registre dels moviments de la ciutat, mostra el bombolleig de tot el que s’hi cou. Constants associacions, monòlegs interiors, diversitat de perspectives i plans narratius, collages, cites, juxtaposició d’escenes i una constant alternança de nivells lingüístics mostren el soroll i la vida bulliciosa i enèrgica de la ciutat. Enmig del fil narratiu que explica la vida de Franz Biberkopf, hi ha les travessies dels carrers per on passa, els diaris que mira, els comunicats meteorològics, les obres de pavimentació, els aparadors de les botigues, els tramvies, els cartells de teatre, les onomatopeies de la música que xiula, un zepelí que creua el cel berlinès… Moviments de la ciutat que són simultanis, que es frenen els uns als altres o s’acceleren, moviments de la gent del carrer, terrenal i prosaica. La novel·la va contraposant constantment i indistintament el llenguatge oral, el monòleg interior i la reflexió de l’autor en un aiguabarreig extraordinari. Aquesta interessant manera de narrar, aquest esperit èpic, respon a la voluntat de no voler deixar-se res a fora, de no haver d’estar sotmès al desenvolupament d’una acció concreta. Döblin mateix, a l’assaig Observacions sobre la novel·la, planteja les fronteres que ell mateix s’ha posat: “Simplificar, ordenar i tallar a la mesura de l’acció no és cosa del narrador èpic. A la novel·la es tracta d’estratificar, apilonar, remoure, empènyer.” I això és Berlin Alexanderplanz: un apilotament de coses i vides.

El muntatge

La manera estilística de narrar, doncs, és el muntatge. Hi ha una clara influència del cinema, un cinema primerenc, encara mut, molt experimental. Pensem que l’any 1927, dos anys abans de la publicació de la novel·la, s’estrenaven Metropolis, de Fritz Lang; Berlin, Simfonia d’una gran ciutat, de Walther Ruttmann –ben coneguda a casa nostra perquè Pegasus va ferne una banda sonora– i Octubre, d’Eisens-queda simbolitzat al quart capítol, quan descriu l’escorxador de Berlín. Aquell pobre porc que arriba fins a la porta de l’escorxador sense saber què li faran sembla ben bé el mateix Franz Biberkopf pres pel remolí de la ciutat de Berlín: “L’home és ràpid, ha demostrat la seva traça, la destral ha caigut brunzint, s’ha enfonsat en l’apinyament pel costat rom, sobre un cap, i un altre cap. Ha estat cosa d’un moment. A sota alguna cosa espeternega, potalleja, es llença de costat. Ja no sap res. I queda estirada. Què fan les potes, el cap? Però no ho fa el porc, ho fan les potes pel seu compte.[…] Ris, ras, les venes de la dreta les venes de l’esquerra. A remenar de pressa. Així. Ara els estremiments s’aturen. Ara ja estàs quiet. Som a l’acabament de la fisiologia i de la teologia, comença la física.” En els moments més crus de la novel·la la mort apareix constantment personificada, entre paràgrafs, a través de la tonada d’una cançó: “Hi ha una dalladora, es diu la Mort, la força la té de Déu, que és totpoderós. Ara esmola la dalla, i així dallarà millor.” El determinisme que sembla dominar la vida de Franz Biberkopf sembla inherent a tot delinqüent, la impossibilitat de sortir del culpable; t’has de conformar amb les coses, i amb tu mateix. No pots gallejar amb el destí. Sóc contrari a la fatalitat. No sóc grec jo, sóc berlinès.” Alfred Döblin en català Carme Serrallonga va rebre el premi Crítica Serra d’Or de traducció l’any 1988 per Berlin Alexanderplatz. Amb tants registres, la traducció era molt complicada i la traductora va fer un treball excel·lent. Després, encara va traduir a Destino dues obres més d’aquest autor: L’assassinat d’un botó d’or i Els de Lobenstein van a Bohèmia.

Cal felicitar Edicions de 1984 que, per celebrar el seu trentè aniversari, vagi editant i reeditant enguany obres tan bones i arriscades. I és que Döblin és un autor arriscat, de lectura difícil, trasbalsador, enigmàtic, força desconegut i molt recomanable. El Nobel alemany Günter Grass, que se sent hereu de l’obra d’Alfred Döblin, diu: “Us inquietarà, pertorbarà els vostres somnis, us farà empassar saliva, no us serà saborós, és indigest i dolent per a la salut. Canviarà el lector. Qui estigui satisfet amb si mateix, que no s’apropi a Döblin.”

Joan Ducrós escriu sobre DIARI DEL TOT VERÍDIC D’UN INDI A MITJA JORNADA, de Sherman Alexie

Font: Joan Ducròs / Debocaorella (Lectures de la Biblioteca de l’INS Montjuïch)

PP1DiariIndiDiari del tot verídic d’un indi a mitja jornada de Sherman Alexie, traduït per Yannick García i les il·lustracions d’Ellen Forney que actuen paratext de l’obra, és el primer volum de la col·lecció Propera Parada d’Edicions 1984.

En un intercanvi d’impressions amb l’editor, en Pep Cots, em va explicar que la intenció d’aquesta nova col·lecció era situar la lectura al centre del clos familiar, és a dir, publicar llibres que poguessin tenir interès tant pels joves com pels adults de cada casa.

Una història verídica basa en les les experiències de l’autor, va ser un èxit immediat, el 2007 va obtenir el National Book Award for Young People’s Literatura.

La història narra els primers anys d’adolescència d’un jove indi americà que va néixer amb «el cervell que nedava en lubricant», «amb deu dents més del normal» i «susceptible a convulsions epilèptiques». Aquesta és la seva tarjeta de presentació

DIBUIX-01

«Ei, hola. Soc en Junior, de la reserva índia de Spokane, que està situada una mica més enllà del cul del món. Vaig néixer amb més dents del compte i miopia en un ull i hipermetropia en l’altre. Duc ulleres, és clar. I sóc un friqui, també, és clar. Però això tant és. Et podria haver passat a tu, pensa-hi. Jugo a bàsquet. Dibuixo. És que crec que, si dibuixo una flor, tothom entendrà que allò és una flor, mentre que si ho escric en paraules, doncs potser no. Un dia vaig estampar un llibre de goemetria al nas del meu professor i em van expulsar de l’escola. Suposo que aquí comença la meva història.»

I amb totes aquestes mancances que el temps anirà assuajant, el nostre protagonista, en Junior, tria d’anar a l’institut dels blancs en comptes de romandre a la reserva índia.

diari2

Així gairebé de manera automàtica queda convertit en un traïdor a la seva gent, sobretot en la relació amb Rowdy, el seu millor amic i en un estrany, de vegades víctima d’actituds racistes, en el nou institut de Reardan, situat a trenta-cinc quilòmetres de la reserva, un trajecte que mai sap com farà.

diari3

A partir d’aquesta situació es desenvolupa el gruix de la novel·la. En certa manera aquesta història de superació personals té moltes similituds amb Wonder, però el que la fa diferent és el retrat que fa de la societat on és mou el nostre protagonista.

Un primer aspecte a destacar és la pobresa, la gana. Si el primer capítol està dedicat al físic del protagonista en el segon, “Per què dono tanta importància al pollastre”, la misèria dels indis de la reserva s’hi fa palesa:

«Sabeu què és el pitjor de ser pobre? Ep, que potser heu fet càlculs mentalment i ja ho teniu clar, vosaltres:

Pobresa = nevera buida = panxa buida

I, és clar la meva família hi ha vegades que no menja, hi ha dies que l’única cosa que tenim per sopar és son…»

Un segon aspecte, enllaçat amb la misèrie perètua del poble de la reserva és la droga, bàsicament l’alcohol, el pare i i l’oncle de Junior són alcoholics i la seva mare ho havia estat. Així descriu l’equip de bàsquet de la reserva de Spokane:

«Sabia que set o vuit d’aquells indis vivien amb mares i pares alcohòlics.
Sabia que un d’aquells indis tenia una pare que venia crac i metamfetamina.
Sabia que dos d’aquells indis tenien el pare a la presó.
Sabia que cap d’ells no arribaria a la universitat. Ni un.
I sabia que segurament el pare d’en Rwody li clavaria una llisada per haver perdut el partit.»

I un tercer element, molt sovint absent i menystingut en la narrativa juvenil, com si no formés part de la pròpia vida: la mort. Així al llarg de la novel•la se succeiran diverses morts amb els seus dols respectius i que ara, com tants aspectes de la novel•la, evidentment, no desvetllarem.

Una lectura altament recomanable que acompleix perfectament la intencionalitat inicial d’aquesta nova col·lecció.

Joan Ducròs

«La veu profunda i clara del bosc». Jordi Nopca sobre QUANTA AIGUA CLARA ALS ULLS DE LA VEÏNA, de Jaume Coll Mariné [Diari ARA]

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

1984PQuantaEn un dels 38 poemes de l’excel·lent Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984), la nit intenta entrar a l’habitació on dorm el jo líric. “I algú que és com jo i no sóc jo, / però se m’assembla i m’imita, em mira / i empeny el vidre des de fora, amb la nit / a les espatlles i un exèrcit d’insectes voladors / i llums de pobles i d’estrelles al damunt / que em volen prendre el quarto”, s’hi pot llegir. En un altre poema hi trobem: “És més neta la nit sota els llençols d’agost. / La nit de pruna amarga desfent-se amb so de pluja”. La veu de Jaume Coll Mariné arriba al lector tranquil·la i cristal·lina, localitzada al voltant del mas de Muntanyola on ha crescut i on encara viu. “Faig tot el possible perquè el poema s’entengui, que sigui amable, però no en el sentit de facilitar les coses, donar-ho tot fet al lector, sinó perquè arribi fins allà on m’interessa”, diu. El seu debut arriba l’any del seu 25è aniversari, encara que fora del circuit poètic la seva cara sigui prou coneguda com a baixista dels Obeses, amb qui prepara el tercer disc.

“Una de les poetes que m’ha marcat més és Maria-Mercè Marçal. Hi vaig arribar gràcies a Llengua abolida (l’hi vaig prendre a la meva germana), i, més enllà dels poemes que s’han convertit en referents, valoro molt la seva voluntat de jugar amb la llengua, de donar als versos una falsa popularitat”. Influït també per “la total materialitat” de la poesia de Pere Gimferrer (recorda aquella “mà blanca tocant l’arpa d’ El vendaval ) i pels dos germans Ferrater (“del Joan m’agrada que faci servir ulleres per veure el que li passa d’una forma literària”), però també per Ted Hughes, Wallace Stevens i la nocturnitat de Vinyoli i Rilke, Coll Mariné dedica un grapat de versos a observar el comportament d’animals que li són pròxims, com el gos, el gall, les cabres i el senglar. “Un animal no té malícia, és en aquest sentit, que m’interessa -exposa-. Al llibre, la natura és l’extensió possible del que pots o vols expressar”. És per això que el bosc, enigmàtic, terrible i alliberador, és el teló de fons que emmarca molts dels poemes.

«Retorn al carreró dels miracles». Joan Garí sobre L’EDIFICI IAQUBIAN, d’Alaa Al Aswani

Font: Joan Garí / Ofici de lector

Iaqubian400Es reedita en format de butxaca L’edifici Iaqubian, d’Al Aswani. Els lectors que no coneguen encara aquesta obra tenen ara una oportunitat magnífica per a abordar-la. És una novel·la amena i ben feta, i una bona introducció a la complexa societat egípcia. Quan vaig recalar a les seues pàgines, em va recordar de seguida El carreró dels miracles, de Naguib Mahfuz. En vaig parlar en aquest mateix Ofici. Al Aswani, com Mahfuz, opta per fer un fresc coral, entrellaçant la vida d’una munió de personatges. Són totes les classes i condicions egípcies les que hi compareixen: els policies i els polítics corruptes, la gent humil (tenallada pels dogmes religiosos però irreprimiblement impulsada cap a la crida carnal), els acomodats, els pàries… fins i tot els islamistes.

L’autor ha explicat moltes vegades les seues idees polítiques. No és precisament un partidari de la jihad, almenys tal com l’entenen (abusant interpretativament de la literalitat de l’Alcorà) aquests imams de barbes llargues i cervells minúsculs. Però els fanàtics que apareixen en L’edifici Iaqubian són tipus amb els quals potser no simpatitzes, però els entens. Taha Aix-Xadhili és un estudiant abandonat per la seua nòvia (Butheina, grapejada per vells amos). Ell se sent atret pels missatges islamistes, enardits per la guerra d’Irak (la novel·la està situada, si no vaig errat, en la primera guerra del Golf). La policia el deté i el viola a comissaria. Això el radicalitza: vol ser màrtir. Els esdeveniments ens el mostraran seguint la ruta del seu ideal cruel.

Al Aswani no és partidari dels fanatismes religiosos, però tampoc té millor opinió dels corrents laics que han dominat la política egípcia. Això és el que opina un dels seus personatges sobre Nasser:

“Nasser ha estat el pitjor governant de la història d’Egipte, va arruïnar el país, hi va portar la crisi i la pobresa. L’efecte destructor que va exercir sobre la societat egípcia necessitarà molts anys per ser reparat. Nasser va ensenyar als egipcis la covardia, l’oportunisme i la mentida”.

Al Aswani, com Mahfuz, estima els seus personatges, acompanya les seues peripècies amb tendresa i respecte, no importa la seua condició política, sexual o social. Vaig escriure això sobre El carreró dels miracles:

“Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.

Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament”.

El diagnòstic, en aquesta nova obra, segueix sent molt semblant. Potser Egipte ha entrat en bucle -ara hi ha un nou Nasser, Al Sisi, amb les seues pròpies obres faraòniques- i la història es repeteix. Però els anhels humans -els cors de la gent- són invariablement immutables.