«Heroïnes invisibles». Sílvia Marimon parla, entre d’altres, de Tatiana Schucht

Font: Sílvia Marimon / Diari Ara

Dones combatents, abnegades, que mai van defallir, però que la història pràcticament ha oblidat. Tres novetats editorials repassen la trajectòria vital de la marquesa de Sade, Tatiana Schucht i la reina Elisabet Cristina de Bunsvic

Tatiana Schucht

Tatiana Schucht era la cunyada d’Antonio Gramsci (Ales, 1891 – Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof sard. Gramsci defensava la idea que era necessari fer un front únic de les forces obreres que s’enfrontés a l’amenaça creixent del feixisme. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià (PCI). L’abril del 1924 va ser elegit diputat, una condició que no va impedir que el 8 de novembre del 1926 l’arrestessin a Roma, acusat únicament de ser un dels líders del PCI. Durant el seu llarg periple carcerari es va escriure amb Tatiana Schucht, la germana de la seva dona Guilia. La malaltia l’assetjava però no va deixar d’escriure. Gramsci va aconseguir la plena llibertat el dia 21 d’abril del 1937, però estava molt malalt. No va poder deixar la Clínica Quisisana de Roma: hi va morir tan sols sis dies després, l’alba del 27 d’abril del 1937. Tatiana Schucht va estar al seu costat, epistolarment o en persona, fins a l’últim moment. Ella moriria poc després, l’any 1943, a l’URSS. Cartes des de la presó. Cartes a Tatiana Schucht (Edicions de 1984, [trad. Alba Dedeu]) és un recull de la correspondència entre Gamsci i Schucht. “Aquest recull no il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres (a propòsit d’això, Gramsci li escrivia, el gener del 1930: “[…] Em fa l’efecte que has perdut el gust de viure per a tu mateixa i que vius només per als altres. ¿I no és un error, això? I si vius una mica per a tu mateixa, també, ¿no viuràs millor per als altres, si és això el que vols i l’únic que et dóna plaer a la vida”), escriu Alba Dedeu, que ha traduït l’obra, al pròleg.

Tatiana Schucht va seguir el periple vital de Gramsci. Si a ell el traslladaven de presó, ella el seguia i canviava de ciutat. No importava si estava malalta i dèbil, sempre va fer costat a Gramsci. El polític i filòsof sard s’escrivia més amb Tatiana Schucht que no amb la seva dona. Amb Tatiana es desfogava, li abocava tot: els seus neguits intel·lectuals, la seva tristesa, les seves angoixes, el seu dolor físic. Sovint li parlava de Guilia i de la impossibilitat de comunicar-se amb ella: “És per aquesta raó que tampoc aquesta vegada no vull escriure a la Guilia. No sé pas què li he d’escriure. I no vull fer una carta de compromís, com se sol dir. Encara he de resoldre alguns problemes, i sense haver-los resolt no aconsegueixo escriure”, escriu Gramsci.

Tota la correspondència, fins i tot la que Gramsci adreçava a la seva família, passava per la diligent Tatiana. A vegades, Gramsci li demanava que fes d’intermediari entre ell i Guilia: “Tan sols m’has de respondre a una cosa: ¿estàs disposada fer d’intèrpret del que et vaig escriure per a la Guilia o ho consideres impossible? Un sí o un no, això és el que desitjo saber. Qualsevol cosa que s’assembli a una discussió em desagradaria immensament”. Li escrivia paraules molt tendres, però també li feia retrets: “El teu comportament és inconscientment cruel. Tu veus un home que està lligat (en realitat no veus que està lligat ni et pots representar els lligams), que no es vol moure perquè no es pot moure (no veus que, pel fet d’haver-se mogut, els lligams ja li han segat la carn), i aleshores vinga burxar-lo amb ferro roent”.

Per veure l’article sencer, premeu aquí.

Va de llistes!

Aquests dies de l’any és inevitable referir-se a les diverses llistes de llibres memorables que ens ha deixat l’any. Tot són opinions, naturalment, però no volem deixar de fer-nos ressó dels llibres del nostre segell que han aparegut entre els diversos mitjans, periodistes literaris i blogs culturals.

Obra completa, Blai Bonet

Anna Carreras, La Vanguardia, Cultura/s
Jordi Nopca, Ara
Marina Espasa (blog)
Valèria Gallard, El Punt Avui
Ada Castells, La Vanguardia, Cultura/s
El Periódico
Llegir en cas d’incendi (blog)
Màrius Serra (Lecturàlia), Catalunya Ràdio)

 

Mars del Carib, Sergi Pons Codina

Julià Guillamon, La Vanguardia, Cultura/s
Jordi Nopca, Ara
Marina Espasa (blog)
Valèria Gaillard, El Punt Avui
Els de dalt (blog)

 

.
Fulles d’herba, Walt Whitman

Josep Massot, La Vanguardia, Cultura/s
Ada Castells, La Vanguardia, Cultura/s
Marina Espasa (blog)
Fe Fernàndez, Llibres de L’Espolsada, Lecturàlia de Catalunya Ràdio.

 

 

Retorn a Killybegs, Sorj Chalandon

Marina Espasa (blog)
Cesc Guimerà (El destilador cultural)
Fe Fernàndez, Llibres de L’Espolsada, Lecturàlia, Catalunya Ràdio
.

 

Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, Sherman Alexie

Núria Joanico, Ara. (Lectura recomanada per a lectors de 14 anys)

 

 

 

.

Pastoràlia, George Saunders

Màrius Serra, Lecturàlia, Catalunya Ràdio

 

 

.

 

Segona persona del singular, Sayed Kashua

Fe Fernàndez, Lecturàlia, Catalunya Ràdio

Joan Esculies parla de «Via fora, lladres!» amb en Toni Mata de Regió 7

Font: Toni Mata / Regió 7

El manresà Joan Esculies indaga en un
llibre la relació entre teatre i separatisme

L’historiador busseja en les obres de Guimerà, Burgas i altres autors que es representaven als casals sobiranistes fa un segle per analitzar la ideologia de l’independentisme de l’època a partir de l’imaginari que es desprenia a l’escenari

Àngel Guimerà no va eåscriure Mestre Oleguer per inflamar els ànims separatistes dels espectadors, però la lluita del protagonista en defensa de les llibertats catalanes el 1714 es va integrar en l’imaginari del sobiranisme radical que va anar agafant cos, sense ser mai una opció majoritària entre la ciutadania, sobretot després que el president nord-americà Woodrow Wilson parlés del dret a l’autodeterminació dels pobles el 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial. L’historiador i periodista manresà Joan Esculies (1976) explora les característiques i l’abast del teatre patriòtic que es va programar en diverses entitats catalanistes al llibre Via fora, lladres!, que publica Edicions de 1984.

«El separatisme no era, a principis del segle XX, un moviment extens. A Barcelona i rodalies, un miler i mig de persones a tot estirar. La Joventut Nacionalista La Falç tenia 300 socis en el seu millor moment, els Néts dels Almogàvers 200 i escaig, …i no tots estaven polititzats», explica l’autor, qui adverteix en les primeres pàgines de la necessitat de reflexionar al voltant de la semàntica del separatisme, «un terme de definició relliscosa». Esculies comenta que «a partir de la pèrdua de Cuba i Filipines, a Madrid qualsevol proposta descentralitzadora es considerava separatista», i afegeix que «quan Macià parlava d’independentisme no es referia a allò que avui s’entén amb tal concepte. La seva idea era que calia separar-se per pactar de tu a tu, no se’ls acudia una Catalunya sola al món. Pensaven en una solució ibèrica».

Via fora, lladres! s’inicia amb un extens estudi introductori que signa Esculies i es completa amb el text de les obres Mestre Oleguer i Joan Dalla, d’Àngel Guimerà, i Jordi Erín, de Josep Burgas. Tres exemples d’un repertori que no va arribar a assolir mai gaire més gruix: a més dels dos esmentats –de Burgas cal afegir Els segadors de Polònia, Sota el cel de la pàtria i El drap sagrat–, es poden citar els noms d’Antoni Ferrer Codina (Un quefe de la Coronela), Conrad Roure (Claris), Manel Rocamora (Via fora, lladres!), Pau Guiteras (Lo forjador d’acer) i Pau Rosés. «Burgas és el més semblant a un autor polititzat», afirma Esculies, «la resta no escrivien per al separatisme català, però aquest va escollir les seves obres pel missatge que transmetien. Era una eina de propaganda». Així, gràcies a les obres que es representaven en casals i ateneus d’ideologia sobiranista, «podem definir millor com eren aquesta gent. El teatre actuava en dos sentits: des l’escenari s’emetia un missatge, però alhora des de la platea es feia una elecció per aquestes obres i no altres, i això és interessar per conèixer una mica més com era el separatisme». L’enemic havia passat a ser Castella i no França, com durant bona part del segle XIX –i com reflectien sovint els Jocs Florals–en record de la guerra del principi de la centúria, i el nacionalisme català tenia clar a qui adreçava les seves queixes.

Fins i tot davant el poder censor exercit per l’estament militar que, gràcies a l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 1906 com a reacció a l’assalt d’uns oficials contra la seu de la revista barcelonina Cu-cut!, que havia publicat un acudit gràfic burleta amb l’exèrcit espanyol, va obtenir el dret a jutjar els casos d’atemptat contra la unitat de l’estat o contra ells. «Burgas va escriure situacions ambientades en altres països, com Grècia, Finlàndia i Polònia, que l’espectador ja sabia que es referien a Catalunya», apunta Esculies. «Les obres que veien els separatistes situaven els monarques com a herois del passat, enaltien el republicanisme i defensaven la visió d’una Catalunya defensora de les llibertats», afegeix.

L’historiador bagenc ha signat en els darrers temps diversos treballs que indaguen en la història política de la Catalunya del segle XX: Joan Solé i Pla, un separatista entre Macià i Companys (2011), Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la República (2012), 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial (2014), juntament amb David Martínez Fiol, i Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre (2014). A Via fora, lladres! fica el nas en un vessant inexplorat al qual aporta, a més de les tres obres transcrites, la possibilitat de llegir Sota el cel de la pàtria, Els segadors de Polònia i Un quefe de la coronela en format pdf a través de la seva pàgina web, http://www.joanesculies. com.

«L’obra mestra d’Andrei Platónov», Xènia Dyakonova escriu sobre «La rasa»

Font: Xènia Dyakonova / Ara

Segons una biografia apòcrifa, William Shakespeare va començar la seva carrera com a palafrener a l’estable d’un teatre: quan els actors hi anaven a buscar els seus cavalls, els donava conversa, els sorprenia amb el seu enginy i es guanyava la seva simpatia, i així, a poc a poc, va anar pujant de categoria en el món teatral.

La trajectòria d’Andrei Platónov (1899-1951), considerat un dels prosistes més innovadors del segle XX, sembla una caricatura tètrica d’aquesta llegenda. Va començar aescriure quan era jove i va aconseguir publicar aviat: uns llibres creats per a la glòria del règim de l’URSS, per algú que hi creia sense reserves, li van portar la fama als anys trenta. Més tard, però, Platónov va viure un seguit de decepcions que li canviarien la vida: primer, l’empresonament del seu fill, acusat d’implicació en un complot antisoviètic; després, l’atac violent de la premsa contra el seu relat El retorn, publicat el 1946, just després de la guerra, en la qual Platónov havia participat com a corresponsal. En aquell relat hi descrivia amb massa cruesa, amb una manca massa evident de patriotisme, el desencant i l’alienació d’un soldat que torna a casa. A partir d’aquell moment, l’obra de Platónov va ser prohibida, i es va haver de guanyar la vida fent, entre altres coses, d’escombriaire. Diuen que netejava el terra al voltant de l’edifici de l’Associació d’Escriptors de Moscou, però els escriptors que entraven i sortien no hi parlaven gaire: com a màxim, li demanaven foc. Entre les novel·les de Platónov, potser la més trista i commovedora és La rasa, publicada pòstumament: primer a Londres, l’any 1969, i després, el 1987, a Moscou. És la història d’uns obrers que treballen en la construcció d’una casa “per a tots els proletaris”, però no arriben mai més enllà dels fonaments; i també la d’una nena òrfena, la Nàstia, que no té casa i viu al mateix lloc on treballen aquests homes sorruts i fràgils alhora, que de mica en mica van perdent la fe en el que fan. També hi surt un ós que, sense trencar el teixit realista de la narració, fa de maller i, com a bon comunista, ajuda els homes amb qui conviu plàcidament a fer fora els kulaks.

El prodigi lingüístic de l’autor

El personatge més viu, però, i el més imprevisible, és la llengua d’Andrei Platónov, una llengua única, deliberadament incorrecta, angulosa i tautològica, que recull el titubeig de les converses quotidianes, les expressions populars, els tecnicismes propis de l’època i unes metàfores que fan pensar en la poesia expressionista. Miquel Cabal la trasllada admirablement: “En Vósxev va caminar per la ciutat fins al capvespre, com si esperés el moment en què el món s’havia de tornar conegut per a tothom. […] En la foscor del seu cos, va percebre un lloc silenciós on no hi havia res, però tampoc res no impedia que alguna cosa hi comencés. Passejava entre la gent com si visqués sense ser-hi, sentia la força creixent de la seva ment afligida i cada vegada s’aïllava més en l’estretor de la seva tristesa”. També s’hi aïlla la petita Nàstia, a qui els obrers fan dos regals impagables: un taüt perquè l’utilitzi com a llit, i un altre perquè hi guardi les joguines. A La rasa no hi ha cap objecte que s’associï immediatament amb el seu ús habitual; en la llengua de Platónov, no hi ha cap paraula que s’uneixi automàticament amb el sentit d’una altra. L’escriptura d’Andrei Platónov recorda aquells somnis en què les coses i els noms no encaixen, o encaixen d’una forma diferent, i ens omplen de perplexitat i nostàlgia indefinida.

En Martí Sales signa una magnífica crítica de «La rasa», de Platónov, llibre de la setmana al Time Out

Font: Martí Sales / Time Out

Com es pot transmetre amb tota la seva magnitud i matisos la violència estructural que es va viure a l’URSS els anys 30 del segle XX? Com es pot evidenciar la tensió d’una vida en comú on la utopia socialista es posa en marxa i alhora s’esmicola davant dels nostres nassos? Andrei Platónov, grandiós escriptor rus censurat i reprimit, mort prematurament, ho fa violentant el llengutage, retorçant-lo perquè traspuï aquest desfici. El mètode és semblant: una societat sotmesa a una reestructuració radical i transversal i una escriptura minada de nomenclatura política per parlar de les coses més banals i quotidianes.

La trama és senzilla: l’autor ens escriu com uns obrers caven una rasa per aixecar un gran edifici. Són una colla d’activistes, esguerrats, enginyers i desarrapats que intenten adaptar-se com poden a una situació que els sobrepassa: la construcció d’una nova societat. Ideològicament i també espiritualment, els personatges avancen a les palpentes i s’agafen al que troben per sobreviure. La incomprensió, l’absurd i l’angúnia bateguen a cada frase. i tothora defugint el melodrama o el sensacionalisme.

L’operació literària és de primer ordre i el resultat és abassegador: utilitzant constantment l’argot marxista al cos del text, sobretot amb les comparacions i metàfores que parlen d’emocions profundes, entenem millor que amb qualsevol narració de caire naturalista com es vivia i sentia aleshores, el desgavell d’aquell traspàs entre la mort de l’antic ordre i l’adveniment del següent, un compàs d’espera beckettià. Per exemple: «En moments de dificultat, el camarada Paixkín solia dir: “Què hi farem! En tot cas, la felicitat arribarà d’una manera històrica”» o bé «En Vósxev tenia tan feble el cos sense ideologia que no podia aixecar la destral i es va estirar a la neu».

La lectura de La rasa és tota una experiència: és un llibre realment únic, que se’t queda clavat a l’espinada, un cop de puny trastornador, d’una intensitat emocional i literària que pocs altres autors han assolit.

Sobre l’ofici

Editar: El 2009, Edicions de 1984 va treure l’esplèndida Txevengur, que va començar a fidelitzar platonovians al català. Ara publiquen La rasa i, l’any que ve, Djan. Quin goig!

Traduir: En Miquel Cabal segueix afinant-se com a traductor: bregar-se amb llengua envitricollada i plena de girs de Platónov no és gens senzill i ell cada cop se’n surt millor.

La llibretera de La Central Sílvia Aymí parla del «Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada», de Sherman Alexie

Font: Sílvia Aymí / Revista de La Central

Sherman Alexie és un indi spookane reivindicatiu però gens romàntic. És irònic però respectuós amb la seva pròpia ètnia i amb aquest diari a mig camí entre la realitat i la ficció s’estrena com a narrador juvenil. Edicions de 1984 ho aprofita i també inaugura col·lecció juvenil. I els dos fan diana. Aquesta primera, i esperem que no última, novel·la juvenil de l’escriptor, guionista i productor Sherman Alexie és, segons The New York Times «Una novel·la plena de dolor, en què afortunadament el dolor és abordat amb alegria i humor».

L’Arnold Spirit Jr és escanyolit, du ulleres, va néixer amb «aigua al cervell» o, el que és el mateix, massa líquid cefaloraquidi i és indi. Els seus pares són alcohòlics i la seva germana gran viu tancada al coterrani fent veure que no pertany a la realitat que hi ha a fora. Dins la reserva de Spookane, on la seva família viu des de fa incomptables generacions, en Junior és el raret, el friqui, el dèbil. La lectura compulsiva i els seus dibuixos no el fan gens popular: un dia i l’altre també el seu amic Rowdy l’ha de defensar dels abusos de nois més grans. Però potser en Junior és l’únic que té un futur fora dels casinos, la pobresa i l’alcoholisme que envolta tota la comunitat. Un dia qualsevol un professor blanc amb remordiments pel seu passat esclafaidentitats empeny en Junior a seguir el curs en un institut fora de la reserva que l’ha vist crèixer. Ara el jove spookane coneixerà realitats radicalment diferents a la seva i haurà de conviure amb noves regles pel que fa a les relacions afectives, al racisme i a la violència. I ¿són tant diferents les regles que ha de seguir un indi friqui de catorze anys en una reserva situada una mica més enllà del cul del món a les regles que ha de seguir a fora? Tal com diu en Junior: «Pensa-hi. Et podria passar a tu»

«El ‘Baix continu’ de Josefa Contijoch». Àlex Susanna, a El Mundo.

Font: Àlex Susanna / El Mundo

DESPRÉS DE l’èxit incontestable de la seva darrera obra narrativa, Sense alè (2012), amb què es va endur alguns dels guardons més preuats de la nostra cultura, ara veureu que Josefa Contijoch hi torna, però aquest cop valent-se del vers: molts lectors encara distingeixen en excés entre prosa i poesia, quan cada cop és més freqüent que tots dos gèneres no sols es contaminin l’un de l’altre sinó que en el fons no presentin grans diferències d’intensitat ni d’objectius.

Si la prosa de Sense alè tot sovint s’inflamava i esdevenia incandescent, els versos del seu darrer poemari, Baix continu (Edicions de 1984, 2014), poden estiregassar-se fins atènyer fibra de prosa sense que se’n ressenti el resultat final. Tot plegat ho dic per esvair possibles dubtes de lectors malfiats –i tants com n’hi ha!– quan se les han de tenir amb la poesia: ras i curt, tot lector entusiasta del Premi Ciutat de Barcelona 2012, que no dubti a l’hora d’endinsar-se en la darrera obra de Josefa Contijoch. En el fons hi retrobarà la mateixa veu, amb unes semblants modulacions i una intacta capacitat d’interpe·lar el lector. D’atrapar-lo en la seva xarxa de paraules i ritmes significants. Com ella mateixa ens diu, «si la poesia té un territori acotat, propi, és el territori comanxe del dubte, amb fletxes voleiant en totes direccions». Fantàstica imatge per descriure les seves razzies líriques!

Per tot això no dubto a presentar Baix continu com el revers de Sense alè: en ambdues obres alguna cosa empeny l’autora a passar comptes amb el seu passat; amb les fluctuacions d’un temps que comença a escurçar-se dramàticament i que demana –exigeix– un estat de comptes tan escrupolós com sigui possible. Vet aquí els actius, vet aquí els passius, però aviat s’adona que això no és possible: uns i altres s’acaben confonent i ens destaroten qualsevol intent de balanç.

Davant d’aquest maleït joc d’ambivalències, res millor que proposar-se d’escatir si més no quin ha estat el «baix continu» de la nostra singladura: què ens ha proporcionat l’estructura harmònica de la partitura bo i complementant-ne la melodia, sovint tan aleatòria com inabastable? Així doncs aquest poemari, sens dubte un dels millors de l’any en curs, està plantejat com un viatge existencial simbòlic de la mà de la paraula: una paraula iniciàtica que sabem que ens ha estat donada per abastar tant l’oïda dels qui ens han estimat com la dels nostres morts. A uns i altres s’adreça indistintament el jo poètic que travessa de cap a cap el llibre, i bo i interpel·lant-los obsessivament, compulsivament o tendrament, Josefa Contijoch configura un món semàntic d’alt voltatge, on els conceptes recurrents –cada nota, arpegi i acord de què es val– es van recarregant i retroalimentant els uns als altres.

No és un món de ficció sinó de fricció: de síl·labes, records d’infantesa, amants, amics, pares, desigs, pors, somnis i morts que entrexoquen entre ells i curtcircuiten un imaginari ja ple a vessar, fràgil i més vulnerable que mai. Un imaginari que davant les constants envestides de la vida, el passat i l’amor no es rendeix mai i s’enfronta a aquest compte de resultats armat de l’arma més poderosa: la paraula creadora de presències. El repte de Josefa Contijoch és prou clar: «la condició de la poesia és la de dir allò que no se sap, o no es pot, o no es deixa; alguna cosa inconscient o subjacent que s’intueix i que permeti dir la pròpia perplexitat del món apercebut». Doncs això: perplexitat transfigurada.

***

Recordeu, aquest diumenge, presentació de Baix continu. “Diàleg amb Josefa Contijoch”, amb Noemi Mercader i Stefano Puddu. Recitarà l’actriu Teresa Matas.

A Can Puget (Plaça Dalt Vila, 3) a les 6 de la tarda.

«Episodis de la vella Europa». Damià Alou escriu sobre «Il·lacions al voltant d’un sabre», de Claudio Magris [Diari ARA]

Font: Damià Alou / Diari Ara

El 1944 els cosacs, a les ordres del general Krasnov, es van establir al Kazakhstan ocupat pels alemanys amb l’esperança de poder-s’hi quedar per sempre, i després es van anar desplaçant cada cop més a l’oest i al sud, fins a l’últim viatge a la Càrnia, una meta que pensaven que era la pàtria definitiva, el Kosakeland promès pels nazis. Molts d’aquells cosacs havien lluitat amb Krasnov el 1918 contra els soviètics, i el 1919 havien fundat una mena d’estat autònom que pretenia ser soviètic sense comunistes. Però els cosacs van patir primer l’abandonament dels nazis, que els van enganyar amb promeses impossibles, i després la dels anglesos, a qui es van rendir a condició que no els lliuressin als soviètics, i quan ho van fer, molts cosacs es van llançar a un suïcidi col·lectiu al Drava. Aquest fascinant i desconegut episodi històric serveix a Claudio Magris [trad. Anna Casassas] conegut sobretot pel seu monumental llibre El Danubi, per trenar una reflexió sobre la traïció, la guerra, la dignitat perduda i la fina frontera entre l’heroisme i la bogeria o, directament, el mal. Aquest llibret, de poques pàgines i molta saviesa, està narrat per un capellà que anys després investiga els fets arran de la trobada del –suposat– sabre del general Krasnov, que Magris descriu físicament i moralment: “Una empunyadura fosca i corbada, finament decorada, que sembla suggerir la solitud: promesa de glòria i segell de vanitat, breu il·lusió de seguretat i suport per la mà que estreny i creu que se sent menys sola en la fluctuació de les coses”.

Explicar l’antiheroi

Glòria, vanitat, il·lusió, tres paraules que descriuen perfectament Krasnov, l’antiheroi d’aquestes pàgines: l’aristocràtic Ataman dels cosacs del Don, enemic dels bolxevics, aficionat als perfums, escriptor de novel·les populars desmesurades, mort a Buenos Aires en circumstàncies misterioses i personatge fascinant i ambigu al voltant del qual Magris ens fa un retrat de la seva estimada Europa, una Europa de regions que canviaven de país de manera capritxosa, en un segle de mapes convulsos, d’invasions i guerres, de cerca d’identitats i de descreença en les identitats, meravellosament escrit i traduït, i en què trobem reflexions tan actuals com aquesta: “El feixisme és, sobretot, la incapacitat de trobar la poesia en la dura i bona prosa quotidiana, la recerca d’una poesia falsa, emfàtica i excitada”. No conec definició millor.

Setmana farcida de presentacions! Blai Bonet, Alfred Döblin, Joan Pere Le Bihan, Jaume Coll Mariné i Josefa Contijoch

DIMARTS 16

L’editor Josep Cots parlarà dels 30 anys d’Edicions de 1984, l’editorial protagonista del mes a la llibreria La Impossible.

A la llibreria La Impossible (C/ Provença, 232), a les 19.30.

 

 

DIMECRES 17

A l’Horiginal (C/ Ferlandina, 29, davant del MACBA, a les 20.30), gran BlaiBonetada!

i

A la llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19) a les 19.00:

Xerrada: «Literatura i la Gran Depressió».

Sebastià Bennassar parla de Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin.

 

 

 

 

 

DIJOUS 18, a Figueres

i

el mateix dia, a Vic

Tertúlia literària amb Biel Barnils i Jaume Coll Mariné entorn Quanta aigua clara als ulls de la veïna.

A les 20.00 h, al Casino de Vic.

 

 

 

 

 

DIVENDRES 19, a Palma

 

DIUMENGE 21, a Manlleu

Presentació de Baix continu.

“Diàleg amb Josefa Contijoch”, amb Noemi Mercader i Stefano Puddu.

Recitarà l’actriu Teresa Matas.

A Can Puget (Plaça Dalt Vila, 3) a les 6 de la tarda.

«Equilibri dramàtic». Lluís Llort recomana DIARI DEL TOT VERÍDIC… de Sherman Alexie a El Punt Avui

Font: Lluís Llort / El Punt Avui

Molts llibres descriuen infanteses complicades per motius diversos, com ara orfandat, malalties, abusos sexuals, pobresa, ser diferent de la resta… De clàssics com Oliver Twist a la sobrevalorada Wonder, passant per L’incident del gos a mitjanit, Sarah i De la canalla no se’n sap res, per posar alguns exemples variats.

Edicions de 1984 estrena col·lecció juvenil, Propera parada, amb la molt recomanable Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie [traducció de Yannick Garcia], un indi nord-americà nascut el 1966 a la reserva que retrata a la novel·la, autor d’una obra força extensa que inclou poesia i narrativa. En aquesta novel·la, National Book Award for Young People’s Literature 2007, aboca experiències autobiogràfiques amb molta trempera narrativa.

Arnold (o Júnior) és un noi de catorze anys nascut a la reserva índia de Spokane. Pateix un excés de líquid cefaloraquidi (aigua al cervell, podríem dir) que li ha afectat la parla i la visió (en un ull té miopia i en l’altre hipermetropia). Ens relata en primera persona la vida a la reserva, amb ritme i accions constants, sense dramatisme, i això que de motius no en falten: pobresa, racisme, molta violència, uns índexs d’alcoholisme brutals, bulímia, la mort de persones properes… Però també temes universals més amables: amistat, superació personal, amor, sentir-se diferent, l’orgull de les minories i fins i tot la masturbació.

Júnior (o Arnold) té pare, mare, una germana més gran, un gran amic –el violent Rowdy– i una habilitat: juga bé a bàsquet, cosa que li permet anar a un institut de fora de la reserva. Allà es fa amic de Gordy i s’enamora de la bonica Penelope, tots dos de raça blanca. Les vivències, més que aventures, són constants i estan narrades amb humor i una certa i profitosa distància moral. Tot plegat manté un magnífic equilibri dramàtic.

Cal esmentar les moltes il·lustracions d’Ellen Forney que acompanyen el text. En algun cas demostra que és una bona dibuixant, però, en general, imita l’estil matusser que podria tenir un noi com el protagonista.

Molt bon debut d’una col·lecció que vol potenciar les lectures familiars, intel·ligents i amb qualitat literària