«Episodis de la vella Europa». Damià Alou escriu sobre «Il·lacions al voltant d’un sabre», de Claudio Magris [Diari ARA]

Font: Damià Alou / Diari Ara

IlEl 1944 els cosacs, a les ordres del general Krasnov, es van establir al Kazakhstan ocupat pels alemanys amb l’esperança de poder-s’hi quedar per sempre, i després es van anar desplaçant cada cop més a l’oest i al sud, fins a l’últim viatge a la Càrnia, una meta que pensaven que era la pàtria definitiva, el Kosakeland promès pels nazis. Molts d’aquells cosacs havien lluitat amb Krasnov el 1918 contra els soviètics, i el 1919 havien fundat una mena d’estat autònom que pretenia ser soviètic sense comunistes. Però els cosacs van patir primer l’abandonament dels nazis, que els van enganyar amb promeses impossibles, i després la dels anglesos, a qui es van rendir a condició que no els lliuressin als soviètics, i quan ho van fer, molts cosacs es van llançar a un suïcidi col·lectiu al Drava. Aquest fascinant i desconegut episodi històric serveix a Claudio Magris [trad. Anna Casassas] conegut sobretot pel seu monumental llibre El Danubi, per trenar una reflexió sobre la traïció, la guerra, la dignitat perduda i la fina frontera entre l’heroisme i la bogeria o, directament, el mal. Aquest llibret, de poques pàgines i molta saviesa, està narrat per un capellà que anys després investiga els fets arran de la trobada del –suposat– sabre del general Krasnov, que Magris descriu físicament i moralment: “Una empunyadura fosca i corbada, finament decorada, que sembla suggerir la solitud: promesa de glòria i segell de vanitat, breu il·lusió de seguretat i suport per la mà que estreny i creu que se sent menys sola en la fluctuació de les coses”.

Explicar l’antiheroi

Glòria, vanitat, il·lusió, tres paraules que descriuen perfectament Krasnov, l’antiheroi d’aquestes pàgines: l’aristocràtic Ataman dels cosacs del Don, enemic dels bolxevics, aficionat als perfums, escriptor de novel·les populars desmesurades, mort a Buenos Aires en circumstàncies misterioses i personatge fascinant i ambigu al voltant del qual Magris ens fa un retrat de la seva estimada Europa, una Europa de regions que canviaven de país de manera capritxosa, en un segle de mapes convulsos, d’invasions i guerres, de cerca d’identitats i de descreença en les identitats, meravellosament escrit i traduït, i en què trobem reflexions tan actuals com aquesta: “El feixisme és, sobretot, la incapacitat de trobar la poesia en la dura i bona prosa quotidiana, la recerca d’una poesia falsa, emfàtica i excitada”. No conec definició millor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s