Novetat editorial: POESIA I VERITAT, de Salvador Oliva

PoesiaVeritat400Poesia i veritat
Salvador Oliva
Perfils, 6
176 pàgines
16,90 euros

El contingut de Poesia i veritat està format per les classes que Salvador Oliva impartia a la Universitat de Girona a l’assignatura Estudi lingüístic de les obres literàries. Precedeix l’estudi de les obres una primera part que versa sobre els fonaments de la lectura i un estudi de les tres formes del poema: la forma exterior, la intermèdia i la interior. La part central del llibre està formada per l’anàlisi de disset poemes de diversos autors (Shakespeare, Verlaine, Carner, Riba, Foix, Ferrater, etc.). L’autor està interessat sobretot en l’explicació del valor de les obres, i la part final és un estudi sobre aquest tema. El que el llibre intenta mostrar és la diferència entre l’apreciació subjectiva d’una obra determinada i les qualitats objectivables de la forma, que són les úniques que té en compte el temps, el crític més implacable de tots i el que, en definitiva, s’encarrega de separar el gra de la palla, que sovint apareixen indestriables als ulls dels lectors coetanis dels autors.

Salvador Oliva es va llicenciar en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l’any 1968. Va ser lector d’espanyol i català a la Universitat de Nottingham (Anglaterra). El 1977 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat de Girona, on ha exercit la docència fins al 2013. Ha publicat diversos articles i llibres sobre lingüística, crítica literària, prosòdia i dicció teatral. També és poeta i traductor. Entre els seus llibres de poesia destaca una novel·la en vers, Fugitius (Quaderns Crema). I entre les seves traduccions al català hi figuren els Sonets (Empúries) i tot el corpus dramàtic de William Shakespeare (Vicenç Vives). Actualment està traduint els poemes narratius del mateix autor. La seva tasca docent es limita ara a pràctiques de dicció de l’Aula de Teatre de la Universitat de Girona.

Anuncis

«Cançó del traïdor i de l’heroi». El blog Daily Avalanche sobre «Retorn a Killybegs» de Sorj Chalandon

Font: Daily Avalanche

Sorj Chalandon és un escriptor i periodista francès nascut a Tunísia l’any 1952. Entre els anys 1973 i 2007 va treballar a “Libération” fent de repòrter al Líban, Iraq, Iran, Afganistan i Somàlia. Actualment treballa al diari de sàtira i investigació “Le canard enchainé”. Ran del seu seguiment del conflicte d’Irlanda del Nord va travar una gran amistat amb l’activista del Sinn Féin Denis Donaldson qui finalment es revelaria com agent secret britànic que seria assassinat l’any 2006.

FM118KillybegsAquesta tragèdia personal inspirà Chalandon a escriure no una sinó dues novel·les, potser en un intent d’entendre un fet tan contrari al llaç amical com és la traïció. El primer llibre, “Mon traître” de 2008, adopta el punt de vista de l’amic traït, en la ficció un lutier parisenc de nom Antoine, molt aficionat a la música tradicional irlandesa. La segona novel·la, “Retour à Killybegs” de 2011, dóna la veu al nacionalista irlandès i membre de l’IRA Tyrone Meehan. El gener de 2014, Edicions de 1984 va publicar “Retorn a Killybegs” en versió impecable de Josep Alemany, amb la particularitat que fins al moment present és l’única traducció existent del llibre, un detall que hauria d’omplir d’orgull la nostra cultura, atès que es tracta d’una obra important.

El seu protagonista, Tyrone Meehan, neix a Killybegs (comtat de Donegal) a la molt recent República d’Irlanda. El seu pare, nacionalista i alcohòlic al 50%, ha de renunciar als seus ideals de lluita a favor de la República Espanyola quan els seus nou fills li reclamen el sustent. Mort el pare, la nombrosíssima família creua la frontera i s’instal·la a un dels guetos catòlics de Belfast. La novel·la va descrivint poc a poc la forja d’un rebel, cada vegada més implicat amb la lluita armada i els càstigs i perills que això comporta. Paral·lelament se’ns narra en temps present (finals de 2006), com un cop descoberta la traïció de Tyrone, aquest retorna al seu Killybegs natal a l’espera del destí que mereixen els de la seva condició.

El doble fil narratiu manté ben alt l’interès, sobretot perquè res no intriga tant com descobrir què motiva un home per negar (o almenys deixar en suspens) les seves idees o els seus ideals. Crec que és un error estratègic (literàriament parlant) que el lutier Antoine visiti l’ex-militant empestat a Killybegs, quan encara no se’ns ha explicat quina és la seva amistosa relació passada. En tot cas una pega menor en un llibre d’admirable seguretat de to, en especial quan del que es parla és de l’estreta ratlla que separa l’heroïcitat de la condemna. Segurament ja ho havia dit Borges, perquè Borges ho va dir tot (canalitzant els clàssics de passada): tot Messies requereix un Judes per assolir els seus objectius. O sigui que potser calia un traïdor per afavorir les converses de pau.

Tot plegat és complicat i per això llibres com “Retorn a Killybegs” aporten llum inusual a facetes impensables del conflicte. Al seu interior hi trobareu la intimitat i el dolor d’un país en flames, amb unes escenes carcel·làries (sobreeixint merda) que no oblidareu a la vida. La República d’Irlanda deu de ser un dels pocs països del món que ha fet un atractiu turístic de les seves presons. Els trets a la cara els limitarem a la bona literatura (i els exclourem de la realitat).

Dijous, presentació de «Baix continu» de Josefa Contijoch a la Llibreria Pròleg, i divendres, gran festa Blai Bonet a La Calders!

Aquesta setmana us recomanem dues presentacions a Barcelona.

DIJOUS 29 DE GENER A LES 19.00, a la LLIBRERIA PRÒLEG (Sant Pere més Alt, 46)

1984PContijochRosina Ballester presentarà el Baix continu de Josefa Contijoch, i Montserrat Rodés, Tònia Passola, Àngels Gregori, Teresa Colom i Roser Domènech en recitaran alguns poemes.

DIVENDRES 30 DE GENER, A LES 19.30 a la llibreria Calders (Passatge Pere calders, 9)

blai bonet la calders

«Home de paraula». Jeroni Salom sobre la «Poesia completa» de Blai Bonet [Diario de Mallorca]

Font: Jeroni Salom / Diario de Mallorca

BlaiBonet400Una magna edició un gran mèrit de la qual es deu a la tasca gegantina dels dos curadors, Nicolau Dols i Gabriel S. T. Sampol, de la jeia dels bons editors, d’aquells que homenatjava Gabriel Ferrater al “Poema inacabat”, dels que “es cremen ulls diligents”, i que ens obsequien als lectors amb uns textos meticulosament “anotats”, “molt puntuats” i “tots amarats d’aparat”, atès que han contrastat les versions diferents dels poemes, treuen a la llum dos volums inèdits i publiquen les poesies que havien romàs inèdites o esparses en diferents publicacions, de manera que els lectors ens podem fer ben càrrec de la trajectòria poètica sencera de Blai Bonet.

Afirmar que Blai Bonet és un dels grans i millors poetes de la literatura catalana del segle XX és gairebé una redundància. En el ja llunyà 1953, a propòsit d’un comentari de Cant espiritual, ho dictaminava Joan Ferraté, una persona de les més enteses en poesia en àmbit hispànic. Amb el temps, ho han corroborat d’altres estudiosos i crítics, entre els quals s’ha de destacar la professora Margalida Pons, autora del pròleg de la present edició, tan suggeridor com innovador, a més d’altres treballs notables sobre Blai Bonet.

Una de les obvietats que se solen dir sobre els escriptors és aquella que resa que l’obra és el que importa, per damunt de qualssevol altres minúcies, biogràfiques, ideològiques o del caire que siguin. L’acarament amb l’obra definitiva i tancada, la culminació inapel·lable d’una vocació literària és l’única i més sensata manera de valorar els escriptors. És prou sabut que de i sobre Blai Bonet han circulat múltiples dites, facècies, trapasseries, sentències, que, algunes fomentades de forma sorneguera per ell mateix, sense negar-ne la veritat o la mentida, val més deixar al racó de les xafarderies. Com gairebé tots els artistes, Blai Bonet va crear-se un personatge, una màscara, que, entre altres coses, li va servir per burlar-se i defensar-se del món, estret de mires i miserable, la societat literària en primer lloc, que li va tocar viure.

Els lectors, a partir de certa edat, ens atorgam el privilegi d’escollir: no n’hem de donar compte a ningú, ni ens n’hem de justificar davant cap tribunal, ni, per sort, del privilegi de llegir, ens n’hem de guanyar les garroves. La poesia de Blai Bonet és tan diversa, disposa de tants de pols d’atracció (tants com de rebuig), que és susceptible d’atreure gustos poètics diferents i oposats. Hi podríem destriar unes connexions i recurrències constants (el gust pels poemes enumeratius, recurs que ha donat peu a una sèrie de poemes que es podrien considerar d’entre els millors de l’autor, la ironia, el tractament si es vol heterodox de la religiositat, l’assaonament d’un idiolecte poètic inconfusible, el rerefons rural que ressona arreu, la dispersions i interseccions del jo, els jocs amb el propi nom. etc), que han bastit un món poètic personalíssim. A l’hora de triar, però, un s’inclina per la primera etapa poètica de Blai Bonet, la que forma el cicle titulat El color (que aplega els llibres Quatre poemes de Setmana Santa, Entre el coral i l’espiga, Cant espiritual i Comèdia) i el volum L’Evangeli segons uns de tants. És la part de l’obra de Blai Bonet més “clàssica”; en general aquí, Blai Bonet sotmet els versos al control de la formes mètriques i rítmiques; des del punt de vista temàtic, s’anuncia el poeta innovador que serà, posseïdor d’una mirada adàmica, en el sentit d’inèdita i si es vol original, sobre la realitat; abans que res se n’ha destacat el tractament de la religiositat, barrejada amb un discurs amarat de sensualitat i sexualitat.

L’altra cara de l’obra de Blai Bonet (la que va d’Els fets fins al darrer llibre, Nova York) és tota una altra història; posa el lector en una tessitura de no fàcil solució, perquè es tracta d’un grapat de llibres de difícil accés, de lectura exigent, en què es pot dilucidar si les dificultats de comprensió són per la incompetència o ignorància del lector o perquè de molts poemes no hi ha res que valgui la pena ser entès. Potser el problema és que sent un gran poeta, Blai Bonet és alhora autor d’un nombre excessiu de mals poemes. No es pot negar que són llibres en què hi ha un indomable afany trencador i experimental, que hauria de figurar entre les propostes més renovadores de la poesia catalana del segle XX, a la vora de J. V. Foix i Joan Brossa, que no deixen de tenir, almenys per a un servidor, flancs dubtosos i febles, amb dosis de poesia sublim i genial, (a rajaploma algunes mostres: “dius mascle normal a qui, quan va amb un dona,// es posa un condó, com qui posa una camisa de força a una locanda,”, “En lloc de mossegar- se la cua//i treure pèl davant un mirall individual,// els xicots, després d’abolir l’adolescència,// s’han convertit en Beatles d’Assís;//perquè el món ha començat.”), però també governats per la perillosa proclivitat del poema a endinsar-se dins un maremàgnum incert, tant conceptual com formal, que costa deduir si es tracta d’un simple joc literari revestit d’una presumpta capa de profunditat moral o filosòfica, o una qüestió de descontrol de les regnes del poema.

En qualsevol cas, després de passejar-se per les exuberants mil pàgines i escaig del volum, s’intueix que Blai Bonet va deixar una obra massa avançada per a nosaltres, una obra que du cara de ser desxifrada amb equitat en el futur. Blai Bonet i Rigo de la Punyeta, com sovint s’autoanomenava, va aconseguir no convertir-se en un “turista de la paraula”, sinó en un home cent per cent de paraula.

Dos grans clàssics per a la col·lecció de butxaca: ELS SOTS FERÉSTECS i L’ESTRELLA AMB CUA.

BUTX20SotsEls sots feréstecs
Raimon Casellas
Edició de Jordi Castellanos
Butxaca 1984, 20
208 pàgines
9,50 euros

Els sots feréstecs ha estat considerada la primera novel·la modernista perquè va iniciar un dels períodes més productius de la novel·la catalana. L’obra, de fet, es troba en una cruïlla: d’una banda, és el resultat de la introducció, a Catalunya, dels corrents simbolistes i decadentistes; de l’altra, se situa enmig de la crisi política i social de fi de segle i de la defensa de les actituds regeneracionistes. La novel·la s’encara al fracàs de l’intel·lectual en la seva lluita per regenerar la societat. Paradoxalment, però, obre la novel·la catalana cap allò que s’estava reclamant: tornar a les arrels de l’individu, descobrir la personalitat capaç de sentir i obrar per ella mateixa, de posar en exercici la seva voluntat, de fer-se i fer, com a camí de progrés col·lectiu.

Raimon Casellas (Barcelona, 1855 – San Joan de les Abadesses, 1910) va ser el crític artístic més important del modernisme. Redactor de l’Avenç i de La Vanguardia, el 1899 va passar a La Veu de Catalunya com a cap de redacció. Com a narrador va publicar un seguit de contes entorn d’escenes ciutadanes; també La damisel·la santa, una novel·la curta que pot considerar-se un precedent directe d’Els sots feréstecs. Cal esmentar també la sèrie de narracions Les multituds (1906) i el recull de contes Llibre d’històries (1909).

 

BUTX21EstrellaL’estrella amb cua
Eduard Girbal Jaume
Edició d’Enric Casasses
Butxaca 1984, 21
160 pàgines
9,00 euros

L’estrella amb cua és una obra genial de concepció i realització. La llengua d’aquest llibre és un prodigi. De gràcia, de to, de varietat de girs i de riquesa, esbalaïdora, de paraules i de formes de paraules. Josep Pla afirma que «Girbal Jaume és una fita de la nostra literatura… La seva escriptura és com la de Víctor Català però convertida en un cromo, un cromo que ho conté tot, en què no hi falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta».

Eduard Girbal Jaume (1881-1947) va néixer a Girona, on, segons ell, comença el nostre país i la nostra llengua a ser el que és; va passar uns bons anys de la seva joventut a Alacant sentint el bell valencià de l’extrem sud i va acabar al bulliciós món cultural de Barcelona al començament del segle xx, on va entrar a la redacció de La Veu i es llança a concórrer als Jocs Florals de Barcelona. Entre el 1912 i el 1914 s’instal·la en un poble petit de muntanya, entre el Solsonès i la Segarra, perdut, de mala mort… i en aquells anys de triomf del noucentisme, primer es posa a escriure estampes magnífiques de prosa rural i després dues veritables i majestuoses novel·les: L’estrella amb cua (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923).

La Fe Fernández, de la llibreria L’espolsada parla sobre «La quarta paret» de Sorj Chalandon

Font: Fe Fernández / Espolsada Llibres

400QuartaParetNo exagero si constato que La quarta paret és un dels llibres de l’any, ho serà o hauria de ser-ho. Sé que afirmar-ho al mes de gener, quan encara queda tot un any de publicacions, és un pèl agosarat però els llibreters tenim certs privilegis com anticipar-nos a la lectura d’algunes novetats i quan alguna et fa una sensació especial a l’estómac saps que estàs davant d’un llibre molt important.

Aquest cop no només jo he tingut l’honor de llegir per avançat La quarta paret sinó que ho hem pogut fer tots els del club lectura, Chalandon havia de compartir la sessió de dijous passat amb nosaltres, malauradament l’atac al Charlie Hebdo se li ha emportat tres amics i companys de professió.

Magnífica novel·la que beu del teatre clàssic per narrar-nos una història de guerra, d’amor, d’ideals, conviccions i fermesa, però també d’horror, el mateix horror de l’altre dia a París, la tragèdia de Nigèria, Síria o l’Afganistan i un llarg etcètera que no acaba mai…

Sorj Chalandon va ser corresponsal de guerra de 1973 fins al 2005 que va decidir deixar de ser-ho perquè la guerra “se li havia ficat a dins”, conscient com això li afectava la seva vida quotidiana va decidir escriure ficció, sempre a partir de fets reals que ell coneix de primera mà. La quarta paret és l’encàrrec que en Sam, un director de teatre jueu que ha viscut de primera mà la dictadura dels coronels, fa a en George, un jove francès esquerranós i defensor de les causes perdudes. En Sam li brinda l’oportunitat de fer realitat una utopia, l’obra, i a l’hora fer-lo despertar de l’idealisme, perquè a la guerra d’ideals no n’hi ha. Hi ha bogeria, ràbia, ira i odi i sobretot tragèdia. En Sam havia començat a dirigir Antígona a Beirut amb uns actors amateurs que són representants de totes les faccions que conformen la complexe societat libanesa. En George accepta l’encàrrec, una bogeria per a molts, un compromís d’amistat i de fidelitat per alguns altres. El llibre es desenvolupa en quatre actes, amb la guerra com a decorat real, i una veu conductora, la d’en Marwan, el xòfer que l’acompanya per tot el Líban a la cerca de tots els actors per mirar de convènce’ls.

I tanmateix, La quarta paret no és només una novel·la sobre la guerra, també és una història d’amistat plena de paradoxes tal com la vida. És també una forma d’expressar aquest no ser enlloc, o ser a l’abisme de la paret que separa la realitat de la ficció en el cas del teatre, o al límit de la guerra i el retorn a la teva vida quotidiana. Existeix aquest punt de retorn o la guerra se t’emporta per sempre? El protagonista deambula entre dos mons com si fos un fantasma. Per sort, a Chalandon l’escriptura li ha salvat l’ànima i li ha permès tornar en mica en mica, tal com ell explica li han calgut més de trenta anys per treure tot allò que va veure als camps de refugiats de Sabra i Shatila, va ser un dels primers periodistes a entrar-hi.

“M’observa. Nego amb el cap. No, no ploro pas. Ja no em queden llàgrimes. Em diu que cal guardar-ne unes quantes per a la vida. Que tinc dret a la por, a la ràbia, a la tristesa.”

I jo no podria estar-hi més d’acord, sobretot després d’haver viscut el llibre en el club de lectura i haver vist, l’emoció, la ràbia, la contenció, el silenci i el respecte que ens ha produït la seva lectura.

No sé si aquest llibre estarà a les llistes dels més venuts, però que cal llegir-lo, segur. Que no en surts indemne, també. Val molta la pena, dijous més d’una persona el va qualificar de sublim. Jo ho corroboro, més enllà del que hi explica m’agrada molt com ho fa. Amb un homenatge a la tragèdia grega, passada pel sedàs d’Anouilh. Bravo!

“I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s’ha acabat. malgrat tot, estan tranquils. Tots els que hi havien de morir són morts. Els creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s’han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen començaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S’ha acabat. Jean Anouilh, Antígona (1942).

Com són les coses, un atemptat a sang freda en la redacció d’un diari va fer bocins el somni de compartir una estona amb l’autor en una llibreria de poble a quilòmetres de distància. Res comparat amb l’horror que corre pel món, però sí suficient perquè ens aturem a reflexionar sobre els nostres actes i la condició humana. A la llibreria ho fem un cop al mes gràcies a la màgia del club de lectura i de tots els que en formeu part o els que hi passeu com a convidats. Gràcies!

Publicada per 1984
Traduïda per Josep Alemany

Demà dimecres la traductora Anna Casassas i la professora d’Història de la Filosofia del Renaixement Rosa Rius parlaran de Giordano Bruno a l’Ateneu Barcelonès

Demà dimercres a les 19.00 h., una xerrada del tot interessant: La traductora Anna Casassas i la professora d’Història de la Filosofia del Renaixement parlen de Girodano Bruno i el seu El sopar de cendra. A la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00.

bruno

LC6SoparCendra «[El sopar de cendra és] un convit tan gran, tan remenut; tan magistral, tan discipular; tan sacríleg, tan religiós; tan alegre, tan colèric; tan aspre, tan joiós; tan secament florentí, tan grassament bolonyès; tan cínic, tan sardanapalesc; tan lleuger, tan seriós; tan greu, tan burlesc; tan tràgic, tan còmic, que considero que no hi trobareu poques ocasions d’esdevenir heroic i desemparat; mestre i deixeble; creient i descregut; alegre i trist; saturnià i jovial; lleuger i feixuc; ronyós i liberal; simiesc i consular; sofista amb Aristòtil i filòsof amb Pitàgores; rialler amb Demòcrit i plorós amb Heràclit. Vull dir que quan l’hagueu ensumat amb els peripatètics, l’hagueu menjat amb els pitagòrics i l’hagueu begut amb els estoics, potser encara l’haureu de llepar amb aquell que reia ensenyant les dents d’una manera tan amable que amb la boca es tocava totes dues orelles.»

Giordano Bruno, El sopar de cendra, trad. Anna Casassas