Novetat editorial: POESIA I VERITAT, de Salvador Oliva

Poesia i veritat
Salvador Oliva
Perfils, 6
176 pàgines
16,90 euros

El contingut de Poesia i veritat està format per les classes que Salvador Oliva impartia a la Universitat de Girona a l’assignatura Estudi lingüístic de les obres literàries. Precedeix l’estudi de les obres una primera part que versa sobre els fonaments de la lectura i un estudi de les tres formes del poema: la forma exterior, la intermèdia i la interior. La part central del llibre està formada per l’anàlisi de disset poemes de diversos autors (Shakespeare, Verlaine, Carner, Riba, Foix, Ferrater, etc.). L’autor està interessat sobretot en l’explicació del valor de les obres, i la part final és un estudi sobre aquest tema. El que el llibre intenta mostrar és la diferència entre l’apreciació subjectiva d’una obra determinada i les qualitats objectivables de la forma, que són les úniques que té en compte el temps, el crític més implacable de tots i el que, en definitiva, s’encarrega de separar el gra de la palla, que sovint apareixen indestriables als ulls dels lectors coetanis dels autors.

Salvador Oliva es va llicenciar en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l’any 1968. Va ser lector d’espanyol i català a la Universitat de Nottingham (Anglaterra). El 1977 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat de Girona, on ha exercit la docència fins al 2013. Ha publicat diversos articles i llibres sobre lingüística, crítica literària, prosòdia i dicció teatral. També és poeta i traductor. Entre els seus llibres de poesia destaca una novel·la en vers, Fugitius (Quaderns Crema). I entre les seves traduccions al català hi figuren els Sonets (Empúries) i tot el corpus dramàtic de William Shakespeare (Vicenç Vives). Actualment està traduint els poemes narratius del mateix autor. La seva tasca docent es limita ara a pràctiques de dicció de l’Aula de Teatre de la Universitat de Girona.

«Cançó del traïdor i de l’heroi». El blog Daily Avalanche sobre «Retorn a Killybegs» de Sorj Chalandon

Font: Daily Avalanche

Sorj Chalandon és un escriptor i periodista francès nascut a Tunísia l’any 1952. Entre els anys 1973 i 2007 va treballar a “Libération” fent de repòrter al Líban, Iraq, Iran, Afganistan i Somàlia. Actualment treballa al diari de sàtira i investigació “Le canard enchainé”. Ran del seu seguiment del conflicte d’Irlanda del Nord va travar una gran amistat amb l’activista del Sinn Féin Denis Donaldson qui finalment es revelaria com agent secret britànic que seria assassinat l’any 2006.

Aquesta tragèdia personal inspirà Chalandon a escriure no una sinó dues novel·les, potser en un intent d’entendre un fet tan contrari al llaç amical com és la traïció. El primer llibre, “Mon traître” de 2008, adopta el punt de vista de l’amic traït, en la ficció un lutier parisenc de nom Antoine, molt aficionat a la música tradicional irlandesa. La segona novel·la, “Retour à Killybegs” de 2011, dóna la veu al nacionalista irlandès i membre de l’IRA Tyrone Meehan. El gener de 2014, Edicions de 1984 va publicar “Retorn a Killybegs” en versió impecable de Josep Alemany, amb la particularitat que fins al moment present és l’única traducció existent del llibre, un detall que hauria d’omplir d’orgull la nostra cultura, atès que es tracta d’una obra important.

El seu protagonista, Tyrone Meehan, neix a Killybegs (comtat de Donegal) a la molt recent República d’Irlanda. El seu pare, nacionalista i alcohòlic al 50%, ha de renunciar als seus ideals de lluita a favor de la República Espanyola quan els seus nou fills li reclamen el sustent. Mort el pare, la nombrosíssima família creua la frontera i s’instal·la a un dels guetos catòlics de Belfast. La novel·la va descrivint poc a poc la forja d’un rebel, cada vegada més implicat amb la lluita armada i els càstigs i perills que això comporta. Paral·lelament se’ns narra en temps present (finals de 2006), com un cop descoberta la traïció de Tyrone, aquest retorna al seu Killybegs natal a l’espera del destí que mereixen els de la seva condició.

El doble fil narratiu manté ben alt l’interès, sobretot perquè res no intriga tant com descobrir què motiva un home per negar (o almenys deixar en suspens) les seves idees o els seus ideals. Crec que és un error estratègic (literàriament parlant) que el lutier Antoine visiti l’ex-militant empestat a Killybegs, quan encara no se’ns ha explicat quina és la seva amistosa relació passada. En tot cas una pega menor en un llibre d’admirable seguretat de to, en especial quan del que es parla és de l’estreta ratlla que separa l’heroïcitat de la condemna. Segurament ja ho havia dit Borges, perquè Borges ho va dir tot (canalitzant els clàssics de passada): tot Messies requereix un Judes per assolir els seus objectius. O sigui que potser calia un traïdor per afavorir les converses de pau.

Tot plegat és complicat i per això llibres com “Retorn a Killybegs” aporten llum inusual a facetes impensables del conflicte. Al seu interior hi trobareu la intimitat i el dolor d’un país en flames, amb unes escenes carcel·làries (sobreeixint merda) que no oblidareu a la vida. La República d’Irlanda deu de ser un dels pocs països del món que ha fet un atractiu turístic de les seves presons. Els trets a la cara els limitarem a la bona literatura (i els exclourem de la realitat).

Dijous, presentació de «Baix continu» de Josefa Contijoch a la Llibreria Pròleg, i divendres, gran festa Blai Bonet a La Calders!

Aquesta setmana us recomanem dues presentacions a Barcelona.

DIJOUS 29 DE GENER A LES 19.00, a la LLIBRERIA PRÒLEG (Sant Pere més Alt, 46)

Rosina Ballester presentarà el Baix continu de Josefa Contijoch, i Montserrat Rodés, Tònia Passola, Àngels Gregori, Teresa Colom i Roser Domènech en recitaran alguns poemes.

DIVENDRES 30 DE GENER, A LES 19.30 a la llibreria Calders (Passatge Pere calders, 9)

«Home de paraula». Jeroni Salom sobre la «Poesia completa» de Blai Bonet [Diario de Mallorca]

Font: Jeroni Salom / Diario de Mallorca

Una magna edició un gran mèrit de la qual es deu a la tasca gegantina dels dos curadors, Nicolau Dols i Gabriel S. T. Sampol, de la jeia dels bons editors, d’aquells que homenatjava Gabriel Ferrater al “Poema inacabat”, dels que “es cremen ulls diligents”, i que ens obsequien als lectors amb uns textos meticulosament “anotats”, “molt puntuats” i “tots amarats d’aparat”, atès que han contrastat les versions diferents dels poemes, treuen a la llum dos volums inèdits i publiquen les poesies que havien romàs inèdites o esparses en diferents publicacions, de manera que els lectors ens podem fer ben càrrec de la trajectòria poètica sencera de Blai Bonet.

Afirmar que Blai Bonet és un dels grans i millors poetes de la literatura catalana del segle XX és gairebé una redundància. En el ja llunyà 1953, a propòsit d’un comentari de Cant espiritual, ho dictaminava Joan Ferraté, una persona de les més enteses en poesia en àmbit hispànic. Amb el temps, ho han corroborat d’altres estudiosos i crítics, entre els quals s’ha de destacar la professora Margalida Pons, autora del pròleg de la present edició, tan suggeridor com innovador, a més d’altres treballs notables sobre Blai Bonet.

Una de les obvietats que se solen dir sobre els escriptors és aquella que resa que l’obra és el que importa, per damunt de qualssevol altres minúcies, biogràfiques, ideològiques o del caire que siguin. L’acarament amb l’obra definitiva i tancada, la culminació inapel·lable d’una vocació literària és l’única i més sensata manera de valorar els escriptors. És prou sabut que de i sobre Blai Bonet han circulat múltiples dites, facècies, trapasseries, sentències, que, algunes fomentades de forma sorneguera per ell mateix, sense negar-ne la veritat o la mentida, val més deixar al racó de les xafarderies. Com gairebé tots els artistes, Blai Bonet va crear-se un personatge, una màscara, que, entre altres coses, li va servir per burlar-se i defensar-se del món, estret de mires i miserable, la societat literària en primer lloc, que li va tocar viure.

Els lectors, a partir de certa edat, ens atorgam el privilegi d’escollir: no n’hem de donar compte a ningú, ni ens n’hem de justificar davant cap tribunal, ni, per sort, del privilegi de llegir, ens n’hem de guanyar les garroves. La poesia de Blai Bonet és tan diversa, disposa de tants de pols d’atracció (tants com de rebuig), que és susceptible d’atreure gustos poètics diferents i oposats. Hi podríem destriar unes connexions i recurrències constants (el gust pels poemes enumeratius, recurs que ha donat peu a una sèrie de poemes que es podrien considerar d’entre els millors de l’autor, la ironia, el tractament si es vol heterodox de la religiositat, l’assaonament d’un idiolecte poètic inconfusible, el rerefons rural que ressona arreu, la dispersions i interseccions del jo, els jocs amb el propi nom. etc), que han bastit un món poètic personalíssim. A l’hora de triar, però, un s’inclina per la primera etapa poètica de Blai Bonet, la que forma el cicle titulat El color (que aplega els llibres Quatre poemes de Setmana Santa, Entre el coral i l’espiga, Cant espiritual i Comèdia) i el volum L’Evangeli segons uns de tants. És la part de l’obra de Blai Bonet més “clàssica”; en general aquí, Blai Bonet sotmet els versos al control de la formes mètriques i rítmiques; des del punt de vista temàtic, s’anuncia el poeta innovador que serà, posseïdor d’una mirada adàmica, en el sentit d’inèdita i si es vol original, sobre la realitat; abans que res se n’ha destacat el tractament de la religiositat, barrejada amb un discurs amarat de sensualitat i sexualitat.

L’altra cara de l’obra de Blai Bonet (la que va d’Els fets fins al darrer llibre, Nova York) és tota una altra història; posa el lector en una tessitura de no fàcil solució, perquè es tracta d’un grapat de llibres de difícil accés, de lectura exigent, en què es pot dilucidar si les dificultats de comprensió són per la incompetència o ignorància del lector o perquè de molts poemes no hi ha res que valgui la pena ser entès. Potser el problema és que sent un gran poeta, Blai Bonet és alhora autor d’un nombre excessiu de mals poemes. No es pot negar que són llibres en què hi ha un indomable afany trencador i experimental, que hauria de figurar entre les propostes més renovadores de la poesia catalana del segle XX, a la vora de J. V. Foix i Joan Brossa, que no deixen de tenir, almenys per a un servidor, flancs dubtosos i febles, amb dosis de poesia sublim i genial, (a rajaploma algunes mostres: “dius mascle normal a qui, quan va amb un dona,// es posa un condó, com qui posa una camisa de força a una locanda,”, “En lloc de mossegar- se la cua//i treure pèl davant un mirall individual,// els xicots, després d’abolir l’adolescència,// s’han convertit en Beatles d’Assís;//perquè el món ha començat.”), però també governats per la perillosa proclivitat del poema a endinsar-se dins un maremàgnum incert, tant conceptual com formal, que costa deduir si es tracta d’un simple joc literari revestit d’una presumpta capa de profunditat moral o filosòfica, o una qüestió de descontrol de les regnes del poema.

En qualsevol cas, després de passejar-se per les exuberants mil pàgines i escaig del volum, s’intueix que Blai Bonet va deixar una obra massa avançada per a nosaltres, una obra que du cara de ser desxifrada amb equitat en el futur. Blai Bonet i Rigo de la Punyeta, com sovint s’autoanomenava, va aconseguir no convertir-se en un “turista de la paraula”, sinó en un home cent per cent de paraula.

Dos grans clàssics per a la col·lecció de butxaca: ELS SOTS FERÉSTECS i L’ESTRELLA AMB CUA.

Els sots feréstecs
Raimon Casellas
Edició de Jordi Castellanos
Butxaca 1984, 20
208 pàgines
9,50 euros

Els sots feréstecs ha estat considerada la primera novel·la modernista perquè va iniciar un dels períodes més productius de la novel·la catalana. L’obra, de fet, es troba en una cruïlla: d’una banda, és el resultat de la introducció, a Catalunya, dels corrents simbolistes i decadentistes; de l’altra, se situa enmig de la crisi política i social de fi de segle i de la defensa de les actituds regeneracionistes. La novel·la s’encara al fracàs de l’intel·lectual en la seva lluita per regenerar la societat. Paradoxalment, però, obre la novel·la catalana cap allò que s’estava reclamant: tornar a les arrels de l’individu, descobrir la personalitat capaç de sentir i obrar per ella mateixa, de posar en exercici la seva voluntat, de fer-se i fer, com a camí de progrés col·lectiu.

Raimon Casellas (Barcelona, 1855 – San Joan de les Abadesses, 1910) va ser el crític artístic més important del modernisme. Redactor de l’Avenç i de La Vanguardia, el 1899 va passar a La Veu de Catalunya com a cap de redacció. Com a narrador va publicar un seguit de contes entorn d’escenes ciutadanes; també La damisel·la santa, una novel·la curta que pot considerar-se un precedent directe d’Els sots feréstecs. Cal esmentar també la sèrie de narracions Les multituds (1906) i el recull de contes Llibre d’històries (1909).

 

L’estrella amb cua
Eduard Girbal Jaume
Edició d’Enric Casasses
Butxaca 1984, 21
160 pàgines
9,00 euros

L’estrella amb cua és una obra genial de concepció i realització. La llengua d’aquest llibre és un prodigi. De gràcia, de to, de varietat de girs i de riquesa, esbalaïdora, de paraules i de formes de paraules. Josep Pla afirma que «Girbal Jaume és una fita de la nostra literatura… La seva escriptura és com la de Víctor Català però convertida en un cromo, un cromo que ho conté tot, en què no hi falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta».

Eduard Girbal Jaume (1881-1947) va néixer a Girona, on, segons ell, comença el nostre país i la nostra llengua a ser el que és; va passar uns bons anys de la seva joventut a Alacant sentint el bell valencià de l’extrem sud i va acabar al bulliciós món cultural de Barcelona al començament del segle xx, on va entrar a la redacció de La Veu i es llança a concórrer als Jocs Florals de Barcelona. Entre el 1912 i el 1914 s’instal·la en un poble petit de muntanya, entre el Solsonès i la Segarra, perdut, de mala mort… i en aquells anys de triomf del noucentisme, primer es posa a escriure estampes magnífiques de prosa rural i després dues veritables i majestuoses novel·les: L’estrella amb cua (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923).

La Fe Fernández, de la llibreria L’espolsada parla sobre «La quarta paret» de Sorj Chalandon

Font: Fe Fernández / Espolsada Llibres

No exagero si constato que La quarta paret és un dels llibres de l’any, ho serà o hauria de ser-ho. Sé que afirmar-ho al mes de gener, quan encara queda tot un any de publicacions, és un pèl agosarat però els llibreters tenim certs privilegis com anticipar-nos a la lectura d’algunes novetats i quan alguna et fa una sensació especial a l’estómac saps que estàs davant d’un llibre molt important.

Aquest cop no només jo he tingut l’honor de llegir per avançat La quarta paret sinó que ho hem pogut fer tots els del club lectura, Chalandon havia de compartir la sessió de dijous passat amb nosaltres, malauradament l’atac al Charlie Hebdo se li ha emportat tres amics i companys de professió.

Magnífica novel·la que beu del teatre clàssic per narrar-nos una història de guerra, d’amor, d’ideals, conviccions i fermesa, però també d’horror, el mateix horror de l’altre dia a París, la tragèdia de Nigèria, Síria o l’Afganistan i un llarg etcètera que no acaba mai…

Sorj Chalandon va ser corresponsal de guerra de 1973 fins al 2005 que va decidir deixar de ser-ho perquè la guerra “se li havia ficat a dins”, conscient com això li afectava la seva vida quotidiana va decidir escriure ficció, sempre a partir de fets reals que ell coneix de primera mà. La quarta paret és l’encàrrec que en Sam, un director de teatre jueu que ha viscut de primera mà la dictadura dels coronels, fa a en George, un jove francès esquerranós i defensor de les causes perdudes. En Sam li brinda l’oportunitat de fer realitat una utopia, l’obra, i a l’hora fer-lo despertar de l’idealisme, perquè a la guerra d’ideals no n’hi ha. Hi ha bogeria, ràbia, ira i odi i sobretot tragèdia. En Sam havia començat a dirigir Antígona a Beirut amb uns actors amateurs que són representants de totes les faccions que conformen la complexe societat libanesa. En George accepta l’encàrrec, una bogeria per a molts, un compromís d’amistat i de fidelitat per alguns altres. El llibre es desenvolupa en quatre actes, amb la guerra com a decorat real, i una veu conductora, la d’en Marwan, el xòfer que l’acompanya per tot el Líban a la cerca de tots els actors per mirar de convènce’ls.

I tanmateix, La quarta paret no és només una novel·la sobre la guerra, també és una història d’amistat plena de paradoxes tal com la vida. És també una forma d’expressar aquest no ser enlloc, o ser a l’abisme de la paret que separa la realitat de la ficció en el cas del teatre, o al límit de la guerra i el retorn a la teva vida quotidiana. Existeix aquest punt de retorn o la guerra se t’emporta per sempre? El protagonista deambula entre dos mons com si fos un fantasma. Per sort, a Chalandon l’escriptura li ha salvat l’ànima i li ha permès tornar en mica en mica, tal com ell explica li han calgut més de trenta anys per treure tot allò que va veure als camps de refugiats de Sabra i Shatila, va ser un dels primers periodistes a entrar-hi.

“M’observa. Nego amb el cap. No, no ploro pas. Ja no em queden llàgrimes. Em diu que cal guardar-ne unes quantes per a la vida. Que tinc dret a la por, a la ràbia, a la tristesa.”

I jo no podria estar-hi més d’acord, sobretot després d’haver viscut el llibre en el club de lectura i haver vist, l’emoció, la ràbia, la contenció, el silenci i el respecte que ens ha produït la seva lectura.

No sé si aquest llibre estarà a les llistes dels més venuts, però que cal llegir-lo, segur. Que no en surts indemne, també. Val molta la pena, dijous més d’una persona el va qualificar de sublim. Jo ho corroboro, més enllà del que hi explica m’agrada molt com ho fa. Amb un homenatge a la tragèdia grega, passada pel sedàs d’Anouilh. Bravo!

“I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s’ha acabat. malgrat tot, estan tranquils. Tots els que hi havien de morir són morts. Els creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s’han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen començaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S’ha acabat. Jean Anouilh, Antígona (1942).

Com són les coses, un atemptat a sang freda en la redacció d’un diari va fer bocins el somni de compartir una estona amb l’autor en una llibreria de poble a quilòmetres de distància. Res comparat amb l’horror que corre pel món, però sí suficient perquè ens aturem a reflexionar sobre els nostres actes i la condició humana. A la llibreria ho fem un cop al mes gràcies a la màgia del club de lectura i de tots els que en formeu part o els que hi passeu com a convidats. Gràcies!

Publicada per 1984
Traduïda per Josep Alemany

Demà dimecres la traductora Anna Casassas i la professora d’Història de la Filosofia del Renaixement Rosa Rius parlaran de Giordano Bruno a l’Ateneu Barcelonès

Demà dimercres a les 19.00 h., una xerrada del tot interessant: La traductora Anna Casassas i la professora d’Història de la Filosofia del Renaixement parlen de Girodano Bruno i el seu El sopar de cendra. A la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00.

«[El sopar de cendra és] un convit tan gran, tan remenut; tan magistral, tan discipular; tan sacríleg, tan religiós; tan alegre, tan colèric; tan aspre, tan joiós; tan secament florentí, tan grassament bolonyès; tan cínic, tan sardanapalesc; tan lleuger, tan seriós; tan greu, tan burlesc; tan tràgic, tan còmic, que considero que no hi trobareu poques ocasions d’esdevenir heroic i desemparat; mestre i deixeble; creient i descregut; alegre i trist; saturnià i jovial; lleuger i feixuc; ronyós i liberal; simiesc i consular; sofista amb Aristòtil i filòsof amb Pitàgores; rialler amb Demòcrit i plorós amb Heràclit. Vull dir que quan l’hagueu ensumat amb els peripatètics, l’hagueu menjat amb els pitagòrics i l’hagueu begut amb els estoics, potser encara l’haureu de llepar amb aquell que reia ensenyant les dents d’una manera tan amable que amb la boca es tocava totes dues orelles.»

Giordano Bruno, El sopar de cendra, trad. Anna Casassas

«Proletaris i desil·lusió». Xavier Moret parla de «La rasa» de Platónov a El Periódico

Font: Xavier Moret / El Periódico

La rasa, novel·la del rus Andrei Platónov (1899-1951) que ens arriba en una bona traducció al català de Miquel Cabal, és una obra simbòlica sobre la condició humana i sobre el futur del socialisme a la Unió Soviètica que té prou força per vèncer el pas del temps. Platónov la va escriure el 1930, però la censura es va acarnissar amb ella i no es va poder publicar oficialment a l’URSS fins al 1987.

L’argument és el següent: un grup de proletaris construeixen un gran forat en què s’aixecaran els fonaments d’una gran Casa del Proletariat en la qual podran viure tots els obrers de la població. En l’obra hi participen personatges molt diversos, començant per Vósxev, que al començament del llibre és acomiadat d’un taller perquè s’atura a pensar en ple treball. «Si trobo el sentit de la vida, la meva felicitat augmentarà la productivitat», al·lega. Però la direcció opina que «la felicitat sortirà del materialisme. Si tots ens posem a pensar, ¿qui actuarà?». Vósxev sent que el seu cos es debilita sense la veritat i es pregunta: «Si l’home construeix un edifici, però es destrueix a si mateix, ¿qui hi viurà?».

La literatura de Platónov, autor també de la novel·la Txevengur, publicada per la mateixa editorial, funciona a partir d’imatges poderoses, frases subratllables, reflexions filosòfiques i escenes que semblen al·lucinacions. La seva prosa emociona i transgredeix, malgrat l’estructura atzarosa. La vida de Platónov no va ser fàcil. Fill d’un ferroviari, va començar a treballar als 13 anys, va ser testimoni del començament de la Revolució i va veure com Stalin no només el censurava sinó que va deportar el seu fill de 15 anys, que va tornar amb tuberculosi i la va encomanar al seu pare, que va morir als 52. Va ser Hemingway, entusiasmat, qui va aconseguir que els russos s’interessessin per ell.

A La rasa hi ha una mica de l’Orwell de 1984, però també de Kafka, de Beckett o de Joyce. El conflicte entre individu i col·lectivitat, els abusos de la burocràcia, la pèrdua de fe del proletariat i l’absurditat de la vida són els temes de fons. La mort també hi és molt present, en uns temps en què, com diu un dels personatges, «hem abolit l’aflicció».

Vilaweb ofereix un capítol de «La quarta paret» de Sorj Chalandon i un text que signem els d’Edicions de 1984

Font: Montse Serra / Vilaweb

El 15 de gener arribarà a les llibreries La quarta paret (Edicions de 1984, trad. de Josep Alemany) del novel·lista i periodista de Le Canard enchâiné, Sorj Chalandon. La publicació havia de ser sonada, amb la presència de l’autor a Barcelona. Tanmateix, no vindrà pas, perquè l’atemptat a la redacció de Charlie Hebdo ha matat tres amics íntims seus. Hem demanat els editors de 1984 que ens parlin de Sorj Chalandon, un personatge complex, i d’aquesta novel·la que ara publiquen. El text és colpidor. També podeu llegir un fragment de la novel·la (pdf).

Escriuen els editors de 1984:

«Va arribar un moment que em vaig adonar que estimava la guerra», ens va dir a la sobretaula d’aquell dinar Sorj Chalandon. De sobte tots vam fer silenci. Amb la veu trencada, ens va explicar la seva història. Una altra de les seves històries. Hores abans, a l’autovia que ens portava del Prat a l’Institut Francès, li vam demanar permís per sotmetre’l a un tercer grau en relació amb la novel·la que ja fèiem tard a presentar a la premsa: Retorn a Killybegs. Què hi havia de realitat i què hi havia de ficció. En Chalandon va riure i va dir «Endavant!».

La roda de premsa d’aquell dia la recordarem sempre. Sempre. Va durar gairebé dues hores, enmig d’un silenci sepulcral i alguna llàgrima que rodolava dels ulls dels assistents. Va ser una roda de premsa magistral. Les entrevistes que van venir després, també. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, l’Assumpció Maresma li’n va fer aquesta. El xoc emocional que ens va produir a tots la roda de premsa va ser tan greu, tan profund… Quan va finalitzar, volíem que en Sorj es divertís una mica. Volíem distreure’l. Volíem convidar-lo a dinar i fer-lo riure. Volíem que ens expliqués la seva vida, com dimonis va fer-se corresponsal de guerra del diari Libération. Volíem, volíem.

―Jo estava entre els que vam fundar el diari. Algú va dir qui volia fer-se corresponsal de guerra i jo vaig alçar la mà.

―¿Sense pensar? ―vam ironitzar.

―Hi penses després.

Després, quan t’adones que t’estimes la guerra. De mica en mica, amb una serenitat que ens va trencar el cor una altra vegada, ens va explicar els fonaments biogràfics que sostenen la història d’El quart mur. Enguany en Sorj no vindrà a parlar-ne. Si més no, la setmana que ve, que era quan havíem acordat que vingués. Ho teníem tot preparat. Els de Vilaweb estaven entusiasmats! Després de vint-i cinc anys, en Sorj va deixar el Libération i va unir-se al petit grup de periodistes que coordinen Le Canard enchaîné, una venerable revista satírica d’investigació periodística que ha fet caure més d’un ministre. També en aquella sobretaula ens va explicar com funcionava.

―De manera que sou com una mena de WikiLeaks, no? ―vam preguntar.

Va fer un cop de puny sobre la taula i va cridar:

―Ni pensar-ho! Som MILLORS que WikiLeaks!

El vam fer riure. N’estem íntimament orgullosos.

En Sorj només va estar amb nosaltres 48 esgotadores hores. Cada entrevista que feia semblava que fos única. La més important. S’hi deixava la pell. Volia explicar-se, ho necessitava per respirar, per foragitar els terribles fantasmes que l’assetjaven. Té un somni recurrent des de fa anys. Una canilla de gossos el persegueix tota la nit.

Ahir vam rebre un correu a l’editorial. «Com sabeu, ahir van assassinar diversos periodistes, tres d’ells molt bons amics d’en Sorj. En Sorj estava entusiasmat amb la idea de venir a Barcelona però…» etcètera, etcètera, etcètera.

Travessar una paret

Una de les coses que Sorj Chalandon subratllava en cada entrevista era que el periodista no pot ser mai el protagonista de la notícia. Resulta una asseveració òbvia, però no ho és tant. Per a ell, per tant, la literatura representa l’única manera d’explicar-se, l’única salvació per a la seva ànima, per no convertir-se en un cínic. I la literatura és una màscara. I aquí mana ell, no pas la notícia. Si a Retorn a Killybegs la màscara que es posava Sorj Chalandon per explicar la traïció d’un amic era la d’un lutier parisenc compromès amb la causa irlandesa, a La quarta paret en Sorj adopta la ficció de ser un jove militant d’extrema esquerra que durant els anys setanta feia la guerra pels carrers i els passadissos de la facultat. El capítol que us presentem en aquest article és representatiu d’aquesta part de la novel·la. Som molts els que ens podem posar perfectament en la pell d’en Georges ―l’àlter ego de Chalandon―, ja ho veureu. Un paio amb ferms ideals i la ràbia circulant-li per totes les venes del cos. Disposat a tot. En aquest capítol apareix també en Sam. Un dramaturg grec exiliat, torturat per la dictadura dels coronels. Serà ell qui afegirà complexitat a la vida d’en Georges. També hem estat molts els que ens hem trobat amb gent que ens ha obligat a replantejar-nos moltes veritats.

I després hi ha el teatre. La quarta paret, aquella que separa el públic dels actors. Aquella paret que fa que l’escena d’una violació o un assassinat sigui només això: una escena, un acte teatral. Una paret tranquil·litzadora.

I després hi ha la idea boja, la idea perillosa, l’impuls de mort de representar la tragèdia d’Antígona de Jean Anouilh en un escenari de guerra oberta, al Beirut en flames de l’any 1982.

I en el teatre clàssic ja sabeu que hi ha la figura del cor, aquell personatge que es dirigeix al públic i explica l’obra, el fil conductor. El cor és l’únic autoritzat per travessar la quarta paret. ¿Qui és el cor, en la guerra moderna? ¿Qui és qui agafa un avió de París, viatja un parell d’hores i viu la guerra? ¿Qui és qui agafa un vol de tornada i ens explica què ha vist en l’escenari bèl·lic a nosaltres, apoltronats en les nostres confortants butaques de feltre i de vellut? Podria ser ben bé un corresponsal de guerra.

Aquesta novel·la parla de moltes coses. Està prenyada de simbolismes. La distància entre la pau i la guerra. Entre el drama i la tragèdia. Entre els actors i els espectadors. L’odi i l’amor. I, per sobre de tot, la corprenedora figura del cor. Aquell que en una sobretaula ens va confessar que s’havia estimat la guerra. Aquell que somia gossos en la nit. Aquell que un dia està en el cor de les tenebres i el dia següent no pot suportar la buidor d’una vida en pau.

A dia d’avui, aquesta novel·la és d’una urgència traumàtica. Dimecres, a París ―a Europa― va caure una paret. Dimecres vam mirar de fit a fit el rostre monstruós de la guerra. A casa. A dins. Silenci.

Comunicat d’Edicions de 1984: es posposa la visita de Sorj Chalandon a Barcelona.

Edicions de 1984 lamenta profundament haver d’anunciar que, com a conseqüència del terrible atemptat d’ahir a Charlie Hebdo, la vinguda de Sorj Chalandon a Barcelona, els dies 15 i 16 de gener, ha estat posposada.

Al trasbals ocasionat per aquest atemptat en la premsa parisenca, s’hi afegeix el fet que Sorj Chalandon mantenia amb tres de les víctimes una íntima i estreta amistat personal i professional. Un d’ells, el ninotaire Cabu, col·laborava habitualment a Le Canard enchaîné, on Chalandon exerceix la seva professió de periodista.

La suspensió de la visita no altera que la novel·la La quarta paret, que Chalandon venia a presentar, sigui a les llibreries el dia 15 de gener tal com estava previst.

En la seva darrera visita a Barcelona, Sorj Chalandon va defensar amb fermesa la professió periodística, i ens havia manifestat la seva alegria de poder ser una altra vegada entre nosaltres.

Des d’Edicions de 1984 us agraïm que us feu càrrec de la situació, que ens afecta a tots.

La quarta paret
Sorj Chalandon
Premi Goncourt dels Instituts
Traducció de Josep Alemany
isbn 978-84-15835-50-9
Mirmanda, 130
304 pàgines
20 euros

L’any 1982 en Sam està a les acaballes de la seva vida. Crida en Georges, el seu amic, el seu contrari, l’activista de carrer que es pensa que ho ha vist tot i no ha vist res. L’última voluntat d’en Sam és que en Georges acabi el que ell va començar. Representar Antígona en el cor esquinçat de Beirut. Entre franctiradors de tots els bàndols. Robar a la guerra unes hores de pau. Els actors han de ser xïites, palestins, cristians, drusos, maronites, tots, totes les ètnies i religions arrossegades pel conflicte.

En el teatre, una paret invisible aïlla els actors del pati de butaques. En l’escenari bèl·lic, a un costat de la paret hi ha els botxins i les seves víctimes. A l’altre, el públic que contempla la tragèdia amb horror o indiferència, tant se val: aquesta paret els protegeix del que veuen els seus ulls. Travessar-la no surt de franc.

La quarta paret mesura la distància que hi ha entre la pau i la guerra, entre el drama i la tragèdia. El lector, astorat, commogut i compungit, es veurà envaït per un silenci revelador: mitjançant els ulls de Sorj Chalandon, ha mirat de fit a fit els ulls de la bèstia. I ha entès tot el que la guerra porta a dins.

Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser durant molt de temps periodista a Libération abans d’incorporar-se a Le Canard enchaîné. Com a corresponsal de guerra, els seus ulls han vist els conflictes d’Irlanda del Nord, el Líban, l’Iraq i l’Afganistan, entre d’altres. Ha publicat diverses novel•les, entre les quals destaquen Mon traître (2008) i Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa), publicada en aquesta mateixa col·lecció. Amb La quarta paret (2013) va aconseguir el Premi Goncourt dels Instituts.