«L’indi de reserva que es va tornar nòmada». Mercè Ubach sobre «Diari del tot verídic d’un indi…», de Sherman Alexie [El Punt Avui]

Font: Mercè Ubach / El Punt Avui

PP1DiariIndiEls seus autors preferits són Walt Whitman i John Steinbeck, i ha escrit en anglès els més de vint llibres (entre reculls de poesia, conte i novel·la) que ha publicat fins ara, però sota el pseudònim de Sherman Alexie s’amaga un escriptor amerindi. Nascut el 1966 a Wellpinit, Washington, a la reserva de la tribu Spokane, en quina altra llengua hauria pogut fer-ho? Del miler escàs que suma aquesta població, només unes cent persones coneixen la llengua nativa. El dels pobladors originaris d’Amèrica va ser un genocidi demogràfic i cultural quasi perfecte, és cosa sabuda. Dins aquest quasi sobreviuen el grapat d’indis de reserva encara no destruïts per l’alcoholisme, la pobresa, la desesperança i la violència dels sense futur. Aquesta és la matèria literària de què es nodreix Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, que té el mèrit de retratar des de dins el món dels indis americans al segle XXI, molt lluny dels clixés amb què els han retratat la literatura i el cinema anglo.

La cultura (o cultures) nativa americana no ens és desconeguda només pel motiu obvi que pràcticament ha desaparegut, absorbida i desnaturalitzada pels blancs, sinó també perquè el seu corpus de relats, que la tradició volia transmesos de manera oral, no ha adoptat l’escriptura per expressar-se fins que el nomadisme no s’ha vist confinat a la reserva. Dins aquest panorama d’aculturació, ¿què pot tenir a dir (d’específicament indi) un escriptor que, com Alexie, no és especialment nostàlgic del passat? Tornant al Diari del tot verídic… –amb què l’autor s’estrena en la literatura dita Young adult, i que Edicions de 1984 ha tingut l’encert de triar per encetar la col·lecció juvenil Propera parada–, les peripècies del seu alter ego de catorze anys Arnold Spirit transcorren a Wellpinit, Washington, però podrien trobar un eco a la Mina, Catalunya. O a Lilla, França. O en qualsevol terra sense arrels. Perquè el llibre se situa en una frontera (entre l’adolescència i l’edat adulta, entre els indis i els blancs, entre l’abandó i l’esperança) movedissa, i gira al voltant d’una identitat làbil, qui sap si impossible.

Per sort, l’Arnold és un xaval amb un parell de daixonses, disposat a desafiar el propi destí. Un bon dia tira al cap d’un profe el llibre de fa trenta anys amb què encara estudien a la seva escola de la rese. Després que l’expulsin, decideix matricular-se a l’institut dels blancs. Aquí arrenca la història, que el porta a enamorar-se d’una noia de pell translúcida, a convertirse en un crac del bàsquet, a barallar-se amb el seu millor amic indi, que el considera un traïdor, a haver d’encaixar una rebuda per part dels blancs molt millor del que s’esperava…

Narrat en forma memorialística més que no pas dietarística –el títol desconcerta una mica–, des d’un present ja adult, el llibre excel·leix en l’elecció del punt de vista –la persona madura que adopta la veu de la pròpia adolescència, que sona actual i propera quan ho ha de fer però que es pot elevar sense que canti i se’n ressenti la versemblança– tant com en l’humor. L’humor quasi com una manera d’estar al món. Aquella boja que reia sola al metro era jo, llegint sobretot els primers capítols, abans que l’humor descordat de les primeres escenes anés evolucionant, perquè la caricatura que provoca rialles és incompatible amb la tendresa. Barrejada amb la intel·ligència més mordaç, solca tot el llibre: en l’admiració per la figura de l’àvia, en la condescendència amb el pare borratxo, en la construcció de la seva pròpia persona.

Vaja, un exemple tan bo de literatura juvenil que se li podria treure l’adjectiu i tot. Per reblar el clau, en l’edició nostrada, la magnífica traducció de Yannick Garcia fa aquest diari del tot verídic en català.

«Un escàner èpic de la ciutat moderna». Pere Antoni Pons sobre BERLIN ALEXANDERPLATZ

Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

FM125BerlinAlexSi les ciutats i la vida modernes tenen de tot, també ha de tenir de tot la novel·la moderna. Això devia pensar Alfred Döblin (1878-1957) quan va escriure Berlin Alexanderplatz, un dels cims de la literatura europea del segle XX. Publicada per primer cop el 1929 i concebuda a partir dels mateixos paràmetres de modernitat radical de l’Ulisses de Joyce, les pintures de Beckmann, la Metròpoli de Lang i L’home de la càmera de Vertov, la novel·la retrata el Berlín bulliciós i crispat d’entreguerres, desbocat per la inflació, marcat per la derrota a la Gran Guerra -els traumes, els rancors- i ja amb els primers símptomes -tensions ideològiques, prejudicis antisemites, delinqüència gairebé estructural- de la imminent eclosió del nazisme.

Tot i que el personatge principal de l’obra és Franz Biberkopf, de qui se’ns conta les peripècies -sortida de la presó, intent de portar una vida honrada, caiguda en desgràcia i conversió/redempció final- i en qui veiem encarnats tots els conflictes d’un cert home modern escindit entre múltiples i irresolubles contradiccions -“és un vil, un criminal de mala mena, un pobre home, un home vençut, fora de combat”-, el protagonista de debò és la ciutat de Berlín, presentada com una gran màquina que “espetega i dóna tombs i fa soroll”, com un “formiguer humà” i com “la Gran Babilònia”. Conscient que dos dels trets centrals de la ciutat moderna són el dinamisme i la multiplicitat (d’individus, idees, paisatges, rutines), Döblin fa servir -com explica molt bé l’epíleg a l’edició del 1955 que tanca el present volum, firmat per Walter Muschg- una gran varietat de recursos tècnics per donar al seu text una personalitat dinàmica i múltiple.

El narrador, que és identificable amb l’autor i que a vegades es posa didàctic i apareix en primer pla i altres vegades s’objectiva fins a gairebé desaparèixer, no tan sols ho integra tot en el seu relat sinó que a més narra des de tots els plans de la realitat. Per aquesta raó la novel·la és plena de llenguatges aleshores considerats no canònicament novel·lístics: hi ha des de mostres de llenguatge jurídic, burocràtic i borsari fins a rètols publicitaris, discursos de mítings polítics, cançons populars i pronòstics meteorològics. I per aquesta raó, també, en certs passatges ens endinsem en l’interior emocional i fins i tot fisiològic dels personatges i en altres sobrevolem la ciutat, els cicles de l’existència o ens perdem en el temps dilatat de l’Univers. La manera com es mesclen, amb vibrant naturalitat, la intimitat dels individus -monòlegs interiors- i el magma del col·lectiu -panoràmiques plenes d’èpica- és una de les fites de la novel·la.

Un llibre que no caduca

Naturalment, Döblin no inventa res de zero, sinó que adopta i s’apropia de molts dels recursos de les avantguardes plàstiques i literàries de les primeres dècades del segle XX: el desmuntatge de la realitat del cubisme, la simultaneïtat i el frenesí del futurisme, l’humorisme absurd i grotesc del dadà, l’encadenament d’al·lucinacions del surrealisme i el nerviosisme calamitós i sublim de l’expressionisme. L’ús d’un ventall tan ampli de tècniques i recursos que eren moderníssims fa prop d’un segle podria fer, avui, un efecte obsolet. No és el cas. Per dues raons. Perquè Döblin no els va usar gratuïtament -el que explica només ho podia fer amb aquest estil i aquesta estructura- i perquè, amb tots els matisos que es vulgui, la ciutat i el món de Berlin Alexanderplatz encara són els nostres. L’excel·lent traducció de Carme Serrallonga, feta als anys 80, ajuda a apreciar-ho.