«La guerra, tragèdia o drama». Gran ressenya de Carles Ribera sobre «La quarta paret», de Chalandon [El Punt Avui]

Font: Carles Ribera / El Punt Avui

400QuartaParetEl francès Sorj Chalandon (Tunis, 1952), corresponsal de guerra amb una llarga i arriscada carrera al Libération i avui enrolat en el no menys perillós periodisme satíric com a redactor del mític Le canard enchaîné, es va donar a conèixer al lector català el 2014 quan, gràcies a l’habitual bon criteri d’Edicions de 1984, es va publicar Retorn a Killybegs, novel·la que retrata de manera colpidora el conflicte a l’enverinat vesper nord-irlandès de la segona meitat del segle XX. Un any després, també de l’editorial capitanejada per Josep Cots, arriba La quarta paret, traduït per Josep Alemany, retrat escruixidor del conflicte libanès que supera la visió regional per explorar els efectes devastadors de la violència tant a nivell físic com psicològic en cultures enfrontades.

El llibre narra l’obsessió idealista d’un vell director teatral, Samuel Akunis, i el seu amic i deixeble Georges, per aconseguir representar la versió d’Antígona de Jean Anouilh enmig del caos bèl·lic libanès dels anys vuitanta. Una posada en escena que finalment ha d’assumir el segon, per la malaltia terminal de Sam, i que pretén fer amb actors procedents de totes les parts enfrontades, palestins, xiïtes, drusos, cristians, maronites… Aquest punt de partida serveix Chalandon per desgranar, des de la comprensió lacònica de l’arrel dels conflictes postcolonials (“L’antinacionalisme és el luxe de l’home que té una nació”) una història que toca des de la pura misèria de la guerra fins la no menys miserable ideologia recreativa d’una societat occidental postseixantavuitista que converteix la violència en una coreografia ideològica tan perillosa com perversa i buida.

La presentació de tots els personatges, un a un, capítol a capítol, és especialment brillant. El relat resulta emotiu, colpidor i brutalment creïble. El veterà corresponsal no recrea pas, sinó que reviu en la ficció l’experiència pròpia als camps de batalla de l’Iraq, Afganistan i al mateix Líban on transcorre aquest relat. A La quarta paret el lector assisteix a una tragèdia sense pal·liatius redactada en un crescendo pausat però inexorable. Tenint en compte que utilitza el teatre com a metàfora, podria fàcilment incórrer en la llagrimeta histriònica, en l’idealisme grandiloqüent. Lluny d’això, la història és servida amb cruesa eixuta, amb un desapassionament que, tanmateix, no defuig l’empatia, aportant una visió de l’absurditat inevitable de la confrontació armada.

Chalandon escriu amb precisió de crònica periodística, en una mixtura d’indignació continguda, resignació inconformista i un to de fatalisme gens condescendent, inspirat en una idea que travessa la novel·la de cap a cap, extreta de la reflexió del protagonista sobre l’Antígona amb què es vol reviure la sensació que Anouilh devia haver tingut quan va estrenar la peça al París ocupat del 1942: “A mi m’agrada la lliçó de tragèdia que dóna aquesta obra, la distància que adopta amb la banalitat del drama […] La tragèdia és neta, tranquil·litzadora, còmoda. En el drama, amb els innocents, els traïdors, els personatges assedegats de venjança, morir esdevé complicadíssim.” En aquesta novel·la, que resulta commovedora sense afectació, Chalandon porta a la màxima expressió aquell convenciment emocional que Milan Kundera ens va servir a La immortalitat: “Ningú no és més insensible que les persones sentimentals.” La quarta paret és una tragèdia que manté el sentimentalisme a ratlla des d’una profunda sensibilitat, des d’una vivència profunda, la del protagonista, que acaba desembocant en el deliri que comporta l’excés de lucidesa.

«Quan tornes, tens la guerra a dins». Eva Cantón, corresponsal a París d’El Periódico, entrevista Sorj Chalandon

Font: Eva Cantón / El Periódico de Catalunya [en castellà, aquí]

Per a les seves novel·les escull una màscara. Va usar la d’un lutier per pair la violència de la traïció en el seu primer relat sobre la guerra civil irlandesa (Mi traidor, 2008, Retorn a Killybegs, 2014) i la d’un director de teatre per plorar l’horror de la matança de Sabra i Xatila a La quarta paret, premi Goncourt dels estudiants, editada en català per Edicions de 1984, que estrena a més amb aquesta obra el seu nou segell en castellà, Entre Ambos. El periodista del setmanari satíric Le Canard Enchaîné Sorj Chalandon (Tunis, 1952) va ser durant 20 anys reporter de guerra per al diari Libération. Va cobrir, entre altres, els conflictes d’Irlanda del Nord, el Líban, l’Iraq i l’Afganistan. Premi Albert Londres de periodisme, Chalandon viu a prop de l’estació de Saint-Lazare, a París. En certa manera és allà on s’inicien les seves novel·les. Cada vegada que en comença una agafa un tren i es planta a Dieppe, un poble de la costa normanda on «no hi ha res». Un ritual que va repetir a La quarta paret, la vibrant i atropellada història del George, un activista d’extrema esquerra que assumeix el repte impossible de representar l’Antígona de Jean Anouilh en un Beirut destrossat per la guerra.

quatre parets

—¿Com i quan neix la idea de La quarta paret?

—Va néixer a Sabra i Xatila el setembre del 1982. Crec que un periodista no té dret a dir jo perquè el seu únic treball és mostrar i fer entendre. El problema és que, quan vas de guerra en guerra, de crim en crim, de mort en mort i mai has dit jo, arriba un moment que estàs ple de llàgrimes i de ràbia, una ràbia que no té dret a sortir. L’única manera de poder parlar d’això és tornar a la guerra.

—¿És això el que explica al llibre? ¿El retorn a la guerra?

—Sí. Però el que vaig veure a Sabra i Xatila no s’assemblava a res conegut. Eren nens assassinats al bressol, vells, dones… No era ni tan sols inhumà, era una altra cosa. I vaig saber que aquelles imatges les tindria dintre meu per sempre.

—¿Encara les té a dins?

—Encara. Però les havia de compartir, perquè en una massacre com aquella estàs tu sol i el que jo ja no volia era estar sol. Si fos escultor hauria esculpit Sabra i Xatila, si fos pintor ho hauria pintat, si fos cantant ho hauria cantat. Així que em vaig adonar que escriure d’una altra manera era un mitjà de fer net.

—Una mena de teràpia, doncs…

—Sí, però no m’agrada la paraula. Jo estava enverinat i havia d’expulsar el verí. I per a això no pots ser periodista, necessitava ser un altre. Gràcies al George vaig poder per fi plorar Sabra i Xatila.

—¿Per què escull el teatre?

—Volia que el George anés a la guerra i tingués por. ¿I qui li pot demanar a la gent que es tregui la roba i se’n posi una altra, que s’oblidi que és palestí o copte, de ser Antígona, Creont o Hemó? El teatre era l’únic mitjà d’intentar aturar la guerra durant dues hores.

—Però no s’atura. I vostè ha arribat a dir que, en un moment donat, li agradava la guerra, com al George. ¿Hi ha una fascinació?

—(Silenci). No. És que m’hi sentia bé, allà. Perquè les relacions humanes eren fortes. La fraternitat, l’amistat, el respecte en temps de guerra, la paraula donada… És una qüestió de vida o de mort.

—¿I com és tornar a la pau?

—Quan tornava a França hi havia coses que no suportava. L’escena en què el George crida a la seva filla perquè plora quan li cau el gelat a terra és veritat. No pot ser que algú li digui a la seva filla petita «plores per una bola de gelat quan nens de la teva edat són degollats a quatre hores d’avió de París». Jo ho vaig fer.

—¿Què va passar després?

—Quan li vaig dir això… Quan vas a la guerra, deixes trossos teus a cada lloc, i tornes amb la guerra dins teu. La mirada de la meva filla en aquell moment… Vaig trobar a la seva mirada la por dels nens sota les bombes. Per això un dia vaig dir ¡s’ha acabat!. He de tornar a aprendre que una bola de gelat és important, que la meva mirada ha de ser la d’un pare, no la d’un boig que no suporta res.

—¿Quan va decidir no tornar a la guerra?

—Tard. Poc abans de l’any 2000. Però vaig escriure La quarta paret perquè el George anés fins al final, perquè havia de matar el bàrbar que hi ha dins meu, que vaig conèixer durant la guerra.

—Des d’aleshores viu a París. ¿Creu que França té por?

—¿Por de què?

—Del gihadisme, per exemple

—En absolut. Són ells els que han de tenir por.

—¿Qui són ells?

—Els que ens ataquen.

—¿Qui ens ataca?

—En aquest moment, sembla que són joves francesos que llegeixen l’Alcorà al revés. Quan la meva filla de 5 anys em va preguntar si van matar els meus amics [Charb i Cabu, caricaturistes de Charlie Hebdo] perquè dibuixaven i que si era perillós que ella dibuixés em vaig dir. ‘¿Aquests cabrons han espantat la meva filla? No. No. No. No. No’. ¿Aquest és el món que li ofereixo? La meva filla té dret a plorar quan li cau la bola de gelat i té dret a dibuixar. Cabu té dret a dibuixar i Charb té dret a dibuixar fins i tot coses que jo no faria. Doncs bé, aquí estem: lluitant contra gent que mata perquè no els agrada un dibuix.

—¿Ara està escrivint?

—No. N’acabo d’enllestir un. El pròxim llibre sortirà al setembre.

—Això és una bona notícia…

—No sé si és una bona notícia però… El meu pare va morir el mes de març de l’any passat i vaig començar a escriure la mateixa tarda que va morir. Mon pare estava boig. Va morir en un hospital psiquiàtric, de fet. Sempre va estar boig, però jo no ho sabia. Era pastor presbiterià, paracaigudista, agent secret… Tot era fals. Quan jo era petit, cada matí el meu pare era diferent i la història del pròxim llibre és aquesta.

«Un llibre amb final feliç». Crònica de Josep Pastells sobre la presentació de «Poesia i veritat» de Salvador Oliva a La 22 de Girona

Font: Josep Pastells / Diari Ara

PoesiaVeritat400

“Cada vegada que apareix un nou llibre de Salvador Oliva, per a mi és una festa”, va afirmar divendres Ferran Toutain durant la presentació de Poesia i veritat (Edicions de 1984) a la Llibreria 22 de Girona. “És un llibre que té un final feliç”, va assegurar l’autor. “Ha sortit d’una assignatura que van voler eliminar sense consultar-me i, a més, una editorial volia censurar-ne el capítol 14”, va aclarir. L’assignatura, impartida durant els darrers anys de la seva docència a la Universitat de Girona, era ‘Estudi lingüístic de les obres literàries’, i el capítol esmentat tracta d’epigrames i sàtires; un dels poemes satírics examinats és ‘Vaca suïssa’, de Pere Quart, sobre el qual Oliva fa aquesta observació: “Pere Quart fa parlar una vaca (que bé podem entendre com un símbol de l’escriptor català), que es nega a ser munyida i utilitzada per raons innobles, justament perquè no és cega i veu molt clarament les vexacions que els escriptors catalans autèntics (des de Verdaguer fins a Riba, passant per Maragall i Carner) han hagut de suportar per part del denigrant, indestructible i sòlid menyspreu que els polítics (o patums) nacionalistes d’aquest país tenen envers els escriptors realment lliures”.

Valoració de les obres

Amb Guillem Terribas presentant l’acte com si no s’hagués jubilat el 31 de gener, les intervencions de Toutain i Oliva van desembocar al cap de pocs minuts en un diàleg al voltant del contingut de Poesia i veritat: la lectura de disset poemes, gairebé tots de temàtica amorosa, de nou poetes d’èpoques i llengües diferents (Paul Verlaine, Josep Carner, Gabriel Ferrater, J.V. Foix, Luis Cernuda, Carles Riba, Juan Antonio González Iglesias, Jaime Gil de Biedma i, naturalment, William Shakespeare); les bases que Oliva considera essencials per llegir i entendre la poesia i un article a favor de la valoració objectiva de les obres i contra les aproximacions ideològiques a l’art i a la literatura

Veritat literària

“A més de ser poeta, novel·lista i un excel·lent traductor, Salvador Oliva és un crític literari de primer ordre, dels pocs que ha parlat de literatura com a construcció lingüística. El seu últim llibre està centrat en la poesia, però el que diu es pot fer extensiu a qualsevol obra literària”, va assenyalar Ferran Toutain. També va parlar de veritat literària –en el sentit de versemblança o, fins i tot, revelació– i del que l’autor descriu com “la funesta idea segons la qual les obres literàries tenen forma i contingut”. En aquest sentit, Toutain va recordar una frase de Joan Ferraté subscrita per Oliva: “Si vols en dius de tot contingut, si vols en dius forma, però és la mateixa cosa”. L’autor de Poesia i veritat va recordar que en totes les arts hi ha tres elements que estan molt lligats (tècnica, forma i veritat) i va posar un parell d’exemples d’artistes que excel·leixen o han excel·lit en aquests tres nivells: l’actor Mark Rylance (“el millor que hi ha actualment”, va dir) i la soprano Maria Callas, “que encarnava els seus personatges i els donava veritat”.

Art enriquidor

A propòsit d’un fragment en francès de ‘Les ingénus’, de Verlaine, en què “les hauts talons luttaient avec les longues jupes”, Oliva va destacar-ne les al·literacions dels sons, la semblança sonora que s’encomana al sentit. “Si la gent sabés de quina manera l’art enriqueix les nostres vides, no faria res més que estar en contacte amb l’art”, va assegurar. Per a Toutain, però, “la gent té l’obsessió del sentit: les coses són com una mena de jeroglífic que condueix a un resultat”. Sobre això, Oliva va apuntar: “Pensar que la literatura té un missatge expressat en formes belles equival a no entendre res”. Toutain va lamentar que la majoria dels professors li feien estudiar història, sociologia i ideologia de la literatura, “però pocs en feien un estudi formalista”. Potser per compensar, Oliva va esmentar uns quants professors “realment bons” que va tenir: Blecua, Valverde, Lisardo Rubio, Rico i Martí de Riquer. Tant Oliva com Toutain van subratllar la vàlua del llibre Dinámica de la poesía, de Joan Ferraté. “És essencial, allà hi és tot”, van coincidir.

Novetat editorial: «Jesús busca Jesús. Crònica d’una recerca perillosa», de Jaume Rodri

400JesúsJesús busca Jesús
Crònica d’una recerca perillosa
Jaume Rodri
De Bat a Bat, 32
978-84-15835-54-7
240 pàgines
18 €

Nazaret no existia, en l’època de Jesús. I, per descomptat, res de Reis de l’Orient, res de mare virginal, res de pare putatiu. Res de caminar sobre les aigües.

Jaume Rodri emprèn l’aventura d’investigar la vessant històrica i sociològica de Jesús, primer de manera intuïtiva, després carregant-se de raons, sempre cercant les pistes i parant bé l’orella a les paraules dites a mitja veu per savis que saben de què parlen i saben més del que diuen. La llista de personalitats del segle XX que ha conegut Rodri és llarga, com també ho és la seva heterodòxia i llibertat de pensament.

Però, mentre Rodri intentava resoldre el misteri del Jesús històric, el món seguia girant. El maig del 68, els temps de l’Assemblea de Catalunya, els inicis de la teologia de l’alliberament, les guerrilles llatinoamericanes… ¿Què li passava, aleshores, a en Rodri? El general Líster, xop de whisky, va salvar-lo de morir en un accident aeri a l’aeroport de Moscou. Abans de partir peres amb Le Corbusier per culpa de la Sagrada Família, el famós arquitecte va confessar-li que tenia un projecte a Barcelona. Un Allende melancòlic li anunciava que moriria al Palacio de la Moneda. La policia secreta jordana el perseguia per Jerusalem.

El seguit d’anècdotes a voltes hilarants, d’aquelles que només poden succeir si ets al lloc adequat en el moment oportú, prometen al lector moments i situacions sorprenents.

Jesús busca Jesús és una aventura en dues direccions: la cerca perillosa d’un home que va canviar el món fa dos mil anys, i la narració de la vida atzarosa d’un home d’avui, Jaume Rodri, obstinat a canviar ell mateix el món que l’envolta, des d’una distància irònica, amena i descreguda.

Jaume Rodri, nascut a Vic l’any 1940, és escultor, escriptor i cineasta. De jove, assisteix a classes de pintura i música, escriu textos per a revistes i diaris, estudia teologia i se’n va a estudiar sociologia i gravat a París. Viatja molt. De retorn a Catalunya, participa en política. Va ser membre fundador de l’Assemblea de Catalunya i regidor i diputat durant un temps. Pel que fa a la seva faceta d’escultor, ha dut a terme diverses escultures monumentals entre les quals destaca el Monument a la Independència d’Arenys de Munt. Com a cineasta, ha fet diversos documentals i és coautor del curtmetratge A propòsit de la «Cantata de Santa María de Iquique», que va ser premiat al Festival Internacional de Cinema de Berlín. Entre altres obres, ha publicat: Poesia armada, L’Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri, Setge a l’antievangeli (en col·laboració amb altres autors) i Llibre de proclames.

I aquest dijous, a les 19.30 h, presentació a La Gralla de Granollers!

targetó gralla

«Els quaranta dies del Musa Dagh», un imprescindible a la llibreria Tres i Quatre.

Diuen les llibreteres de la Tres i Quatre:

Hi ha llibres que deixen senyal, i aquest n’és un: Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel. És una novel·la de desesperació i de ràbia, però també de dignitat. De resistència. D’atmosferes. De personatges inoblidables.

Quan algú gose afirmar que la literatura no serveix per a res, plantifiqueu-li al davant aquest relat estremidor: la memòria del genocidi armeni, el que van voler esborrar de la història, hi ha quedat gravada de forma magistral.

Estremeix llegir-la. I estremeix saber que aquesta mateixa novel·la passava de mà en mà entre els jueus captius al gueto de Varsòvia.

FM131Musa

«—Jo sóc una dona –des de les primeres paraules, aquella veu potent va imposar el silenci general–. Sóc una dona i parlo en nom de totes les dones que hi ha aquí. He patit molt! El meu cor ha mort moltes vegades, fins al punt que fa temps que la mort em resulta indiferent. No la penso pas mirar, quan vingui. Però no estic disposada a morir en la humiliació, no vull morir en un camí i podrir-me enmig d’un camp, jo no!»

Els quaranta dies del Musa Dagh, Franz Werfel.Trad. Ramon Monton

«No hi haurà pau sense dignitat i justícia». Valèria Gaillard entrevista Sorj Chalandon [El Punt Avui]

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

Representar Antígona en plena guerra a Beirut és l’objectiu de Georges, un director de teatre francès, militant d’extrema esquerra. Darrere hi ha la promesa feta a un amic, en Sam, que al final de la seva vida li demana acabar aquest projecte que tenia entre mans. Com en l’anterior novel·la, Retorn a Killybegs, l’escriptor i periodista Sorj Chalandon s’ha inspirat en la seva vida per escriure La quarta paret (premi Goncourt dels Instituts, 2013), una història que s’alimenta de la seva experiència com a periodista de guerra durant més de vint anys. Concretament la novel·la neix de la matança de Sabra i Xatila, el 1982, que va viure de prop.

FM1304aParet

Què va significar aquesta experiència?

Com a periodista de guerra t’acabes acostumant a veure morts al camp de batalla. La diferència amb Sabra i Xatila era que mai no havia assistit a una massacre de civils. Era la primera vegada que entrava en un camp de refugiats on totes les dones i nens havien estat executats per bala i ganivets. Aquell dia vaig saber que mai no veuria res pitjor: nadons tallats per la meitat. Vaig escriure els articles per al diari on treballava aleshores, Libération, però de seguida vaig saber que m’havien inoculat un verí del qual mai no em desfaria. El periodista ha d’explicar el que ha vist, no parlar del que ha sentit. No té dret d’explicar la seva vivència. El problema és que a la guerra del Líban, a la guerra Iran-Iraq, a Afganistan… em vaig dedicar a explicar com patien els altres, com ploraven i morien, i mai no parlava de mi. Any rere any, tornava a París amb emocions i llàgrimes que no sortien. Molt més tard, el 2005, vaig començar a escriure la novel·la, un cop havia reconstruït la meva família. Però no volia explicar el que viu un periodista, sinó prendre una certa perspectiva i una màscara. A la meva novel·la sobre Irlanda jo era Antoine; aquí sóc Georges, i sóc director de teatre. Prendre un personatge em permet tornar als llocs on no vaig plorar ni odiar perquè no hi tenia dret, però la novel·la em permet fer-ho. Durant anys vaig viure amb aquells morts al cap i funcionava, malament, però tirava endavant. Un amic meu, Jean Paul Mari, va fer un documental, Sense ferides aparents, sobre el xoc posttraumàtic, i em va demanar participar-hi. Al principi no volia, però al final vaig acceptar i va ser parlant amb ell del que havia viscut que em vaig adonar que estava ple de llàgrimes. Així va sorgir La quarta paret.

És una novel·la d’amistat entre Georges, un militant d’esquerres una mica ingenu, i Sam, un jueu d’origen grec que ha escapat a la dictadura dels coronels. Com definiria la seva relació?

Georges sóc jo. També vaig ser militant i tots els enfrontaments de què parlo al llibre els vaig viure de jove. Però de vegades tenia dubtes i no estava segur del que feia, i aquesta part de llum l’he encarnat en el personatge de Sam. Vaig conèixer un Sam, un grec resistent que havia estat torturat i que havia vingut a França. Era un heroi per a nosaltres, però m’adonava que era algú més reposat perquè s’havia enfrontat a coses molt més dures i violentes, i per això era avar de mots i gestos. L’observava durant tot aquest període i trobava interessant quan deia que l’eslògan Palestina viurà era millor que Palestina guanyarà, perquè: contra qui guanyarà?, qui perdrà si Palestina guanya? Aquestes reflexions sempre eren brins de llum i no podia imaginar fer La quarta paret sense Georges, que corre i viu, i en Sam al seu costat. És amistat, ben segur, però també fraternitat, i a més en Sam li fa de pare, una imatge que apareix en totes les meves novel·les i m’obsedeix.

D’on va sortir aquesta idea una mica esbojarrada de fer una obra de teatre en plena guerra amb actors dels diferents bàndols?

Tenia clar que la persona que va a Beirut el 1982 no havia de tenir res a fer, per tant, no podia ser cap periodista, cap humanitari, cap metge, cap soldat. Volia que fos algú que viu en pau i bruscament es troba confrontat a la guerra. Va a manifestacions, s’enfronta amb la policia, creu que controla la violència, però quan es troba de cop i volta en l’autèntica guerra es torna com un nen espantat. El problema és: què fer al Líban el 1982? Vaig veure partits de futbol entre cristians i musulmans que duraven el temps d’una treva, però no en tinc ni idea de futbol i ho vaig descartar. Finalment vaig pensar en un artista i em vaig decidir per un director de teatre. El teatre permet portar un home a Beirut tot sol amb només uns papers a la butxaca que ha de distribuir. Sabia d’entrada que no aconseguiria muntar l’obra; no és cap film americà que acaba bé, i no trobarem els militars dient: “És fantàstic això del teatre, millor que la guerra!” És inversemblant, ridícul. Georges creu en el projecte perquè Sam hi creu. Arriba a convèncer els diferents bàndols, fins i tot els xiïtes, encara que la seva religió els prohibeix actuar… Potser és una idea esbojarrada, però jo poso també en escena Georges i aquests actors, i sóc l’únic que sap que el mes de juny de 1982, quan comencen els assajos, Israel atacarà el Líban i que al setembre hi haurà Sabra i Xatila. Doncs l’envio conscientment a aquest lloc del qual no tornarà.

També hi ha el simbolisme de la quarta paret que en teatre separa la ficció i la realitat.

Sí, i protegeix els actors dels espectadors, dels sorolls i els riures, dels xiulets, dels aplaudiments… però hi ha altres parets. Georges tira a terra diferents murs, el que separa l’adolescència de la maduresa, la pau i la guerra, però del que no se n’adona és que cada vegada que n’enderroca un, aquest es reconstrueix rere seu. I la quarta paret que enderroca és la que separa la vida i la mort, i ho fa quan decideix no tornar més a París ni viure en pau.

En la novel·la no es pot dir quins són els bons i els dolents. En el cas dels recents atemptats de París passa el mateix?

A la guerra del Líban, i a les guerres en general, la gent lluita pel territori, per muntanyes, per una illa… Aleshores, si un exèrcit, l’exèrcit blau posem per exemple, lluita per recuperar una muntanya vermella que ha pertangut als seus ancestres, és difícil dir que són dolents. I si l’exèrcit vermell, en canvi, la protegeix, aleshores: com es pot dir qui són els bons i els dolents? Tots són soldats en marxa que roben, violen i maten. A la guerra et trobes amb les víctimes d’un poble devastat i t’hi identifiques, però després aquestes víctimes prenen les armes i esdevenen els botxins… És d’una complexitat boja, i encara és més complex dir què faries al seu lloc. Et negaries a entrar als camps de Sabra i Xatila si has rebut ordres de matar? O, en la darrera guerra mundial, hauries estat un col·laborador o un resistent? Ningú no pot respondre a aquestes preguntes, però ara la història és diferent. La meva filla de cinc anys em pregunta: han matat gent perquè han fet un dibuix? I li he de respondre que sí. Aquí cadascú ha d’arribar a les seves conclusions. Un home dispara sobre uns dibuixants –Charb, Cabu, Honoré, Wolinski…–, aquí estic en presència d’un malvat. Un home armat que lluita contra un exèrcit que té al davant és una guerra, i existeixen els crims contra la humanitat, com ho són Sabra i Xatila, en què van matar civils perquè pertanyien al poble palestí, però els palestins, alguns anys abans, havien fet una altra matança de cristians a Damour. Qui són els dolents? Però en el cas de París, han disparat contra jueus i contra dibuixants. Estem davant d’homes que maten homes armats simplement amb el seu llapis. També són crims contra la humanitat!

La guerra ha arribat a Europa?

Si els assassins de Charlie Hebdo i del supermercat caixer, o bé el de Dinamarca –que no és ben bé el mateix perquè era d’origen palestí–, fossin persones vingudes de l’Afganistan expressament perquè no tenen res i odien Occident, es podria intentar comprendre i traçar la seva còlera, però no! Són nois francesos, simples traficants de drogues que mai no han llegit l’Alcorà, que ni parlen l’àrab! L’únic musulmà que va morir aquell dia va ser el policia, i el van matar ells. Denego a aquests homes el qualificatiu de musulmà perquè l’islam és el seu enemic.

El primer ministre Manuel Valls analitza que darrere hi ha un problema d’adaptació de la immigració a França. Alguns d’aquests nois han treballat a la Coca-Cola, altres han fet estudis, altres s’han casat i tingut fills...

És cert que un jove sortit de la immigració té més dificultats per trobar feina pel nom que té, pel barri on viu. Això és cert, però agafar un arma és un acte de guerra. També és igual de difícil per als francesos del nord de França que són rossos i no tenen cap perspectiva professional. Hi ha una còlera justa contra el racisme: no és just que perquè em digui Mohamed no tingui dret a una vida digna i un allotjament, un treball… Jo surto a manifestar-me amb ells i hi porto els meus fills, però no puc dir a la meva filla de cinc anys que els van matar perquè dibuixaven, no hi ha cap justificació! En el cas dels atemptats a França és molt difícil controlar-ho perquè no estem davant de grups armats organitzats. Cometen actes i després els altres s’ho apropien, però no són combatents d’Estat Islàmic. A més, s’ha de dir que molts joves d’aquests que van a Afganistan tornen espantats i demanen ajut per poder tornar. És cert, però, que no hi pot haver pau si no hi ha dignitat i justícia.

NOVETAT EDITORIAL: «Ni puc ni vull», de Lydia Davis. Traducció de Yannick Garcia.

Inèdita fins ara en català, aquí tenim la Lydia Davis!

«Una combinació d’intel·ligència, brevetat aforística, originalitat estètica,
comèdia lleugera, influx filosòfic i saviesa humana»
Enrique Vila-Matas sobre Lydia Davis

FM132Nipucnivull

Ni puc ni vull
Lydia Davis
Traducció de Yannick Garcia
Mirmanda, 132
320 pàgines
20,00 euros

Els relats de Ni puc ni vull se situen a la frontera de l’aforisme esmolat i les entrades d’un dietari personal. Que ningú no s’enganyi: la seva simplicitat ho és només en aparença. En la brevetat, Lydia Davis explota el seu univers quotidià, empeltat d’ironia, ritme i intel·ligència. De fet, sembla que, aïllant els elements més ínfims del dia a dia i mirant-se’ls del dret i del revés, Davis extregui tot allò que té d’extravagant la nostra vida.

A Ni puc ni vull, el lector hi trobarà relats literals d’una sola línia, relats biogràfics i també altres d’inspirats en la correspondència entre Flaubert i Louise Colet, la seva amiga i amant, o en els somnis de l’autora i dels seus amics, però el que no varia en aquesta col·lecció de contes i microcontes és l’atmosfera poderosa de la seva prosa, fresca i perspicaç.

Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) és autora d’una novel·la i de sis reculls de relats breus previs, el darrer dels quals, Varieties of Disturbance, va ser finalista del 2007 National Book Award. L’any 2013, va ser guardonada amb el prestigiós Man Booker International Prize. A més d’escriure, és traductora del francès especialitzada en literatura i filosofia i ha traduït, entre d’altres, autors com ara Flaubert, Proust i Blanchot. Enrique Vila-Matas descriu el món literari de l’autora com una combinació d’intel·ligència, brevetat aforística, originalitat estètica, comèdia lleugera, influx filosòfic i saviesa humana.